L’avenç de la comunicació científica

Pèndol de Foucault, Museu de la Ciència de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, s.d.

Una de les característiques de la difusió pública de la ciència arreu del món els anys vuitanta i noranta va ser l’augment de l’espai dedicat pels mitjans de comunicació a la informació científica. Als Països Catalans, malgrat les diferències territorials, aquest augment de l’atenció per la ciència també va ser destacable. A partir dels anys vuitanta s’inicià la publicació de seccions o suplements científics en diversos diaris. També s’introduí la primera assignatura de periodisme científic en una facultat de Ciències de la Informació, concretament a la UAB.

Pel que fa a revistes més especialitzades, entre el 1980 i el 1988 va reaparèixer “Ciència”, que ja s’havia publicat entre el 1926 i el 1933. Si bé aquesta tenia un desig de divulgació rigorosa, hi havia revistes molt més especialitzades, com ara la “Revista de Física” —sorgida al començament dels anys noranta—, que, a més de servir d’eina de comunicació dintre l’àmbit científic, feia una important aportació a la normalització de la llengua catalana en aquest camp.

El creixement de la informació científica responia a un avenç accelerat i a una incidència més gran de les recerques en la societat, amb el plantejament de problemes ètics. Així, dintre dels espais dedicats a la informació científica als Països Catalans s’observava un interès no sols de divulgar, sinó també de debatre els problemes ètics i socials dels nous avenços científics.

Potser fruit, en part, d’aquest aspecte ètic, l’interès del públic per la ciència també va créixer. En un estudi realitzat el 1995 per encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat, que comparava dades amb un altre estudi fet el 1989, s’observava un increment genèric de l’interès públic per la ciència i, especialment, per part de les dones, en el cas de les quals es triplicava.

Precisament el lema “La ciència és cultura” va ser una de les innovacions que van sorgir quan Joan Guitart i Agell va accedir al càrrec de conseller de Cultura de la Generalitat. Element tradicionalment oblidat per la majoria de dirigents culturals, la ciència va trobar un cert impuls —debats, exposicions i conferències— amb iniciatives com aquesta. Fora de l’administració sorgien també altres iniciatives, com ara l’Associació per al Foment de la Ciència —que aplegava investigadors interessats per la difusió de la recerca entre la societat— i l’Associació Catalana de Comunicació Científica —que acollia periodistes científics i científics interessats en la divulgació—.

Interior del Museu de la Ciència de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, Barcelona, s.d.

M.Catalán / ECSA

Amb aquests fets es promovia un dels objectius manifestats per l’IEC respecte a la recerca: la divulgació per tal d’implicar la societat en la presa de decisions. Aquesta divulgació prenia diverses formes. Juntament amb la premsa escrita, la ràdio i la televisió, els museus de la ciència van produir un gran impacte. El de Barcelona, creat per la Fundació la Caixa, es va convertir en un dels museus més visitats del país. D’altra banda, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, de titularitat pública, recuperava el passat industrial català. Aquest, a més de la seu principal, situada en un antic vapor tèxtil de Terrassa, integrava diversos museus comarcals i llocs històrics d’interès industrial en una xarxa nacional.

A la Catalunya del Nord, el Museu de la Prehistòria de Talteüll (Rosselló), remodelat i ampliat el 1992, va adquirir un relleu internacional. En canvi, l’anomenada Ciutat de la Ciència, impulsada des de la Generalitat Valenciana, visqué diversos alts i baixos i es convertí, en fase de projecte, en font de polèmiques polítiques, culturals, econòmiques i urbanístiques.

Aquests museus o espais recuperats significaven també la tímida introducció del turisme científic al nostre país. Als Països Catalans, era a la Catalunya del Nord on més es potenciava aquesta activitat per raó de la promoció que l’Estat francès n’havia fet. Així, a més d’acollir diversos actes de les manifestacions anuals de La Science en Fête, tres indrets de la Catalunya del Nord apareixien entre els 400 punts de la guia francesa de turisme científic i industrial: el museu de Talteüll, l’aquari del Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda (Rosselló) i el forn solar d’Odelló (Alta Cerdanya).

La Science en Fête va tenir una primera rèplica al Principat el 1996, que es va celebrar la Festa de la Ciència, esdeveniment organitzat ja anualment. Arreu del país es van convocar un centenar d’actes com ara exposicions, conferències o jornades de portes obertes a laboratoris. L’objectiu era dur la ciència al carrer, a partir d’una visió molt àmplia d’aquest terme, en el qual s’incloïen temes actuals de recerca, però també debats sobre la relació de la ciència i la tecnologia amb els castellers o amb la pintura de Salvador Dalí. Aquesta visió àmplia, que ofereix un tractament de qüestions molt diverses des d’una perspectiva científica, també havia estat una de les característiques d’una part del periodisme científic català en aquells anys.

El llibre científic constituïa una de les mancances en el camp divulgatiu, tal com s’observa en les dades del Llibre Blanc de la Divulgació Científica i Tecnològica a Catalunya (1996). Tanmateix, es va produir un increment de la publicació d’obres sobre aquests temes i, fins i tot, van néixer iniciatives com el Premi Europeu de Divulgació Científica, a Alzira, o el premi de Novella Científica —posteriorment Literatura Científica— a Barcelona.

El conjunt de la difusió de la ciència impulsava l’ús del català en aquest àmbit. Però a més d’afavorir la presència d’informació científica en català, es continuà avançant en la normalització lingüística en l’àmbit científic i tecnològic. El TERMCAT va fixar l’adaptació de l’elevat percentatge de neologismes provinents del camp científic i tècnic. L’IEC publicà diverses obres per adaptar la terminologia catalana a les normes internacionals, com en el cas de la nomenclatura química. I reunions com ara els congressos de metges i biòlegs en llengua catalana es convertiren també en ocasions per a avançar en la catalanització del llenguatge científic, alhora que eren fòrums on es presentaven i discutien temes d’actualitat en el món de la recerca.