Monjo, Summa de casibus moralibus…, s.d.
BC
El punt d’arrencada per a l’evolució del pensament teològic no fou altre que la tasca de les escoles de catedrals i monestirs de l’etapa anterior, normalment dotades de bones biblioteques. Així ho testimoniaren, per exemple, les escoles de Vic i Ripoll. La cultura catalana a l’època de Jaume I (1213-76) estava fortament impregnada de sentiment religiós i el llarg regnat de Jaume II (1291-1327) fou favorable a un renovellament cultural. Fou fundat l’Estudi General de Lleida, centre geogràfic dels diferents estats de la confederació catalanoaragonesa (1300) i, més endavant, s’hi afegiren els estudis de Perpinyà (1349), Osca (1354) i València (1412). Amb tot, la creació de la corresponent facultat de teologia fou sempre posterior, en algun cas amb força distància en el temps (Lleida 1430, Osca 1464, València 1500). Mentrestant, l’ensenyament de la teologia fou garantit per la tasca docent dels convents de mendicants (Santa Caterina i Sant Nicolau a Barcelona, de dominicans i franciscans respectivament), especialitzats a vegades segons els diversos cicles de l’ensenyament, que donava oportunitat als frares estudiants d’intercanviar experiències culturals diverses. No hi mancà tampoc alguna abadia com la cistercenca de Santa Maria de la Real (Mallorca). Els seus professors, formats i, de vegades, docents a les universitats europees (París, Oxford, Bolonya), obriren el pensament teològic català, molt marcat per la situació ètnico-religiosa peninsular, als corrents continentals.
En afeblir-se la pressió militar sobre els musulmans del sud (tractat d’Almirra amb Ferran III de Castella, 1244), es produí una major permeabilitat, que augmentà el nivell d’intercanvis de tot tipus, no exclòs lògicament l’intel·lectual. D’altra banda, la intransigència fonamentalista religiosa dels almohades, tot i que després de la derrota de Las Navas de Tolosa (1212) havien entrat en una forta crisi política, foragità alguns pensadors suspectes d’heterodòxia que també enriquiren l’esmentat intercanvi intel·lectual. La presència catalana a Orient a partir de l’expedició dels almogàvers (1302) fou també, encara que en menor escala, una font de contacte amb el pensament hel·lenístic. D’altra banda, la tasca de l’escola de traductors de Toledo i d’alguns traductors locals, com ara Ermengol Blasi, feia conèixer el pensament d’Avicenna, de Maimònides i d’altres. Això determinà que una bona part de l’aportació teològica dels Països Catalans als segles XIII i XIV estigués marcada per l’apologètica, estimulada per les controvèrsies amb rabins i ulemes, organitzades sovint pels mateixos monarques (Barcelona 1263, Tortosa 1413), que obligaven a fer plantejaments racionals i filosòfics. El Pugio fidei contra judeos, del dominicà Ramon Martí (vers el 1230-85), encarregat de l’ensenyament de l’hebreu al convent barceloní de Santa Caterina, és l’obra més clàssica d’aquest estil escrita amb unes referències exhaustives a les fonts jueves i àrabs, tot i dependre de la Summa contra gentes, que Tomàs d’Aquino redactà, possiblement a petició del també dominicà Ramon de Penyafort (vers el 1185-1275), tercer general de l’orde. Penyafort fou també autor d’una important obra teològico-moral i jurídica —la Summa de poenitentia i la compilació de les Decretals en són un bon exemple—, cridada a tenir un fort influx per obra de sant Vicent Ferrer, no sols en la praxi cristiana, sinó també en la teoria de les relacions entre cristians i no-cristians. De la mateixa manera, Martí influí sobre l’apologètica castellana i la seva contribució arribà fins als plantejaments apologètics de B. Pascal (1623-62) i de J.B. Bossuet (1627-1704). D’entre els dominicans del segle XIII de tendència tomista, cal tenir present Miquel de Fabra (mort després del 1250), Ferrer (mort al final del segle XIII) —deixeble i successor de Tomàs d’Aquino a París—, Pau Cristià (mort vers el 1269), Bernat de Trilla (mort el 1292), successor de Ferrer, i Pere d’Albalat (mort el 1251). D’entre els franciscans convé recordar Alfred Gunter, Ponç Carbonell (mort el 1350), Antoni Andreu (mort vers el 1320), que fou el seguidor més fidel de Joan Duns Escot, Pere d’Atarrabia (mort el 1347), docent a molts dels centres franciscans d’Aragó. El carmelità Guiu Terrena (mort el 1342), general del seu orde i bisbe de Mallorca (1321) i d’Elna (1332), destacà pels seus comentaris a Aristòtil i pels seus plantejaments seminominalistes. Cal esmentar també l’augustinià Bernat Oliver (mort el 1348), bisbe d’Osca (1336), de Barcelona (1345) i de Tortosa (1346), comentarista de les Sentències de Pere Llombard, per la seva aportació a la literatura espiritual amb l’Excitatorium mentis ad Deum, i el mercedari Pere Pascual (mort el 1300). Així mateix, s’ha de fer esment de Ramon Llull i del lul·lisme, representants de l’interessant moment del platonisme medieval.
Malgrat que fou metge i no teòleg, Arnau de Vilanova (vers el 1240-1311), bon coneixedor de l’àrab i de l’hebreu, alternà la polèmica antiescolàstica —la Confessio de Barcelona (1305) n’és un clar exemple— amb prediccions apocalíptiques —Expositio super Apocalypsi — i amb un esbós de reforma intel·lectual i moral de la cristiandat d’acord amb les aspiracions joaquimites —de tempore adventus Antichristi et fine mundi i de caritate —, la qual cosa fa que, malgrat ser controvertit i en part condemnat, ocupi un lloc entre els pensadors de l’època. Segons el parer de l’estudiós J. Perarnau, l’arnaldisme va ser l’esclat mental indígena, arrelat a totes dues bandes dels Pirineus, que fou decapitat per la Inquisició medieval quan es trobava en plena vigoria i vitalitat.
D’entre els pensadors religiosos catalans del segle XIV, cal esmentar el dominicà Nicolau Eimeric (mort el 1399), que replicà el pensament de Ramon Llull i promogué les mesures papals en contra seva, cosa que li comportà l’expulsió per ordre de Pere III, si bé ocupen un lloc més rellevant Francesc Eiximenis, Felip de Malla i Ramon de Sibiuda.
Llibre dels àngels, F.Eiximenis, 1392.
BC
L’iniciador de la reforma franciscana al Regne d’Aragó, estructurador de l’ensenyament a València (1383) i finalment bisbe d’Elna (1408), Francesc Eiximenis (vers 1327-1409), fou un escriptor fecund i enciclopèdic. Va saber reflectir bé la societat coetània, com ho demostren Lo Crestià, el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396) —visió general de la condició femenina al segle XIV— i la Vida de Jesús (1397-98), d’entre altres. En el Pastorale oferí una reflexió sobre els deures dels pastors. Seguidor de Duns Escot i afeccionat als clàssics, Felip de Malla (1370-1431), autor de l’extensíssima obra Memorial del pecador renut, tot i que en el contingut de les seves obres encara era medieval, apuntava ja cap a uns esquemes renaixentistes, i des del punt de vista teològic se’l pot considerar un innovador en el món cultural i religiós català. Ramon de Sibiuda (mort el 1436), autor de Scientia libri creaturarum seu liber de nomine, responia als problemes del seu temps: el Cisma d’Occident, els inicis dels plantejaments humanistes i la polèmica suscitada per Anselm Turmeda. La seva obra oferia una síntesi, feta amb materials medievals, però seriosament antropocèntrica, preludi de la preocupació humanista, que determinà l’interès despertat en Picco della Mirandola i altres humanistes posteriors, com ara Montaigne. Malgrat que l’obra fos posada a l’índex pels papes Pau IV i Pius IV, el pensament de Pascal en fou tributari.