Els àmbits de l’arquitectura religiosa gòtica

És ja un tòpic presentar l’art romànic com l’art de l’època feudal i un art eminentment rural i l’art gòtic com l’art de la burgesia i de la reialesa i un art eminentment ciutadà. Aquestes afirmacions, sempre amb matisacions, són vàlides, però tant en una època com en l’altra és l’art religiós el que defineix més clarament cadascun d’aquests estils i on es troben els elements més destacats.

L’arquitectura religiosa té un pes molt evident en cadascun d’aquests períodes i es vincula a l’evolució que van tenir l’Església i els ordes religiosos o les seves institucions durant els segles de vigència de cadascun d’aquests estils.

L’època del gòtic és la de la culminació del prestigi de l’Església o de l’obtenció de la seva llibertat del poder civil, que havia iniciat a Cluny al començament del segle X però que no obtindria fins ben entrat el segle XII. El segle XIII és el segle del gran prestigi del papat, de la creació i l’expansió dels ordes religiosos mendicants i del progrés cultural, que culminarà amb la plenitud de l’escolàstica, sobretot gràcies als grans mestres dominicans i franciscans, que es feren els amos del pensament filosòfic a les universitats, una altra gran creació de l’època del gòtic.

Comparant la història amb l’art del seu temps, podríem dir que el papa Innocenci III (1198-1216) i el concili IV del Laterà o dotzè concili ecumènic, del 1215, són la clau de volta d’aquest prestigi de l’Església, guanyat després d’una lluita secular amb el poder civil.

El concili IV del Laterà no és un concili més, sinó “el concili” que marca la darrera etapa de l’època medieval –la que coincideix amb la naixença i esplendor de l’art gòtic– i que informarà la vida de l’Església fins al concili de Trento (1545-63).

Amb Innocenci III l’equilibri entre els poders civil i religiós o la teoria gelasiana de les dues espases, que era el que es pretenia amb la creació dels imperis medievals, tant el dels emperadors carolingis com el dels otonians o germànics, que a la pràctica no es va assolir mai, es va inclinar clarament a favor del papat o del poder religiós. L’actuació del papa Innocenci III, al qual reteren vassallatge alguns prínceps i reis, com Pere I el Catòlic o Joan Sense Terra d’Anglaterra, en són un clar testimoni, així com la proclamació de la croada contra els càtars o albigesos (1209), precedida de l’imperi llatí de Constantinoble (1204-61) com a resultat de la quarta croada.

Però és el quart concili lateranense el que marca el moment més brillant del seu pontificat: no solament legisla sobre temes d’estricta matèria religiosa, com els sagraments i l’obligació de confessió i comunió anyal, sinó que prohibeix crear nous ordes o regles monàstics, obliga a celebrar concilis provincials i sínodes diocesans amb una regularitat anyal o biennal i, sobretot, ratifica les disposicions d’Innocenci III contra l’heretgia, que ell considerava com un crim de lesa majestat, cosa que l’emperador Frederic II va promulgar com a llei imperial i que va donar lloc o origen a la Inquisició.

Innocenci III va morir l’any després de la celebració del concili, però el seu esperit es va prolongar fins a Bonifaci VIII (1303), moment en què la lluita entre el papa i el rei de França, Felip IV, dit el Bell, feu doblegar el papat a les seves exigències, i va començar així l’allunyament dels papes de Roma i el seu establiment a Avinyó a partir del 1315.

La reforma lateranense a Catalunya

El papa Gregori IX (1227-41) va començar a aplicar les disposicions del concili del Laterà del 1215 amb tota eficàcia a partir del 1228 als territoris hispànics, a través del seu legat Joan Halgrin d’Abbeville, cardenal bisbe de Sabina que va tenir com a secretari i membre de la seva legació el clergue barceloní Ramon de Penyafort, dominicà i gran jurista català.

Atesa la importància que per al desvetllament de l’església catalana va tenir aquesta legació i l’adopció de les consignes lateranenses, n’exposarem l’aplicació. Fou un revulsiu per a les nostres estructures eclesiàstiques, tant de l’església secular com regular, a les quals feu abandonar estructures derivades de l’època feudal per adequar-se a un esperit més obert o col·legiat a través dels concilis provincials o de les congregacions de monestirs.

La legació del Sabinense, o Joan Halgrin d’Abbeville, va entrar per Catalunya però es va dirigir ràpidament a les terres castellanes, gallegues i portugueses per implantar-hi les disposicions lateranenses. Allà va reunir un concili per a la província de Toledo, a Valladolid, i un altre per a la de Compostel·la, a Salamanca, però amb un èxit molt reduït perquè les reunions conciliars, que eren la base de la seva missió per a vetllar per la reforma i vida de l’Església de cada província religiosa, no van tenir continuïtat ni acceptació.

En canvi, no fou així a la Tarraconense. Pel març del 1229 es reuní, per disposició seva i sota la presidència de l’arquebisbe Aspàreg de la Barca, un concili a Lleida.

El concili de Lleida del 1229 va promulgar trenta-set constitucions, mitjançant les quals s’aplicaren a la província Tarraconense els preceptes del concili IV del Laterà. De la resta de concilis celebrats als altres regnes i províncies religioses d’Hispània, no se n’han conservat els cànons, i el pas del legat papal és recordat arreu com un malson a causa de la seva duresa en la reforma i també per blasmar i, fins excomunicar, els clergues i laics que s’hi van oposar.

Les disposicions de Lleida es resumeixen en dos punts: combatre la incontinència dels clergues i estimular-ne la instrucció. A part això, dona normes sobre els beneficis curats i, sobretot, disposa la celebració sovintejada de concilis provincials i de sínodes diocesans.

L’arquebisbe Aspàreg, sense gaire entusiasme, va presidir el concili del 1229 i en va convocar un altre l’any següent, d’acord amb les disposicions del Sabinense, i el seu successor, Guillem de Montgrí, només arquebisbe electe, en convocà un altre el 1234-35, i encara un altre, del qual només es té notícia, el 1237, sota la presidència del vicari general de l’arxidiòcesi. Però fou l’arquebisbe Pere d’Albalat (1238-51) –el qual el 1229 era sagristà de la seu de Lleida quan el Sabinense passà per la ciutat i hi va conèixer també Ramon de Penyafort– qui inicià la sèrie de concilis provincials que feren famosa i única, a Hispània i a gran part d’Europa, la tradició conciliar de la Tarraconense, que va afavorir que només entre el 1229 i el 1476, en època del gòtic, es reunissin 67 concilis provincials.

Pere d’Albalat celebrà deu concilis entre els anys 1239 i 1250, gairebé un per any, excepte el 1241 i el 1245, en què participà en sínodes de l’Església universal. En aquests concili es preocupà de la reforma de clergues i monjos, una de les tasques primordials de l’esperit del concili IV del Laterà, però també s’esforçà a defensar els drets i béns de l’Església enfront de les intromissions laiques, i va publicar un tractat o Summa septem sacramentorum, una espècie de directori sobre l’administració de sagraments que adoptaren la meitat de diòcesis del país.

Tot aquest moviment de reforma que caracteritza l’inici de l’època del gòtic perdurarà fins avançada l’època del Cisma d’Occident. A partir d’aleshores, la fiscalitat de la seu papal d’Avinyó i el tràfic de beneficis amb l’acumulació de càrrecs o les gràcies expectatives o promesa de càrrecs encara ocupats per altres persones, faran recaure l’Església en una nova època de crisi, fomentada pel llarg cisma.

Per a cloure aquesta etapa inicial, cal fer un darrer esment de l’obra cabdal de Ramon de Penyafort, no com a jurista, compilador del dret i legislador de l’orde dominicà, sinó com a persona que va residir gran part de la seva vida al convent de Santa Caterina de Barcelona, en particular uns trenta-cinc anys a partir del 1240, temps en què va actuar de conseller reial, intervingué en tots els afers importants de la vida religiosa del país i va reeixir a posar alguns bisbes dominicans a les seus catalanes.

Diòcesis, catedrals i canòniques catedralícies

En aquesta època, Catalunya es trobava dividida en vuit diòcesis, de les quals només set, les que estudiem especialment en aquesta obra, estaven sotmeses a la província eclesiàstica Tarraconense, ja que Elna estava sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, i no va ser fins el 1564 que s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.

Bisbats i principals jurisdiccions exemptes de Catalunya vers el 1400.

A.P., C.P. i J.B.

D’aquestes diòcesis, dues, Lleida i Tortosa, s’estenien per terres situades a Aragó i el nord del Regne de València, com s’expressa en el mapa adjunt, i s’ha de tenir en compte que la Vall d’Aran, ara del bisbat d’Urgell, pertanyia a la diòcesi de Sant Bertran de Comenge.

Dintre d’aquests bisbats hi havia els territoris exempts dels monestirs, la majoria petites illes que no es poden cartografiar en un mapa, a excepció dels grans territoris exempts d’Àger, Mur i Meià, de la diòcesi d’Urgell, algun amb enclavaments en diòcesis veïnes.

Dintre d’aquestes diòcesis hi havia algunes esglésies amb certes aspiracions episcopals, com la de Manresa, que tot i estar vinculada a la diòcesi de Vic va mantenir sempre un caràcter de subseu, o bé l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, amb pretensions de part del comte d’Empúries de restaurar-hi l’antiga diòcesi emporitana desfeta amb l’ocupació àrab.

Els bisbes

Les diòcesis experimentaren durant l’inici de l’època del gòtic la reforma abans exposada del concili IV del Laterà, i al final del segle XIII els seus bisbes havien aconseguit un nivell molt superior al del final del període romànic. Així, podem esmentar bisbes zelosos com el ja esmentat arquebisbe Pere d’Albalat, plenament guanyat a la reforma; el bisbe sant Bernat Calbó, de Vic (1233-43), o el bisbe Abril, de la Seu d’Urgell (1257-69), bé que encara hi ha bisbes de vida no gens edificant i veritables senyors feudals, com el bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur (1230-57), que acabà essent excomunicat pel papa, o el mateix arquebisbe de Tarragona, Bernat de Rocabertí (1251-68), que va intrigar en temps del seu antecessor Albalat i que, un cop elegit amb l’ajuda dels oposats a les reformes, va aturar o alentir alguns anys l’aplicació de les disposicions i la mateixa celebració dels concilis provincials.

En l’episcopat, més que en cap altre camp, destaquen l’activitat i el prestigi de Ramon de Penyafort, que va fer que els bisbes Pere de Centelles (1243-52, Barcelona), Berenguer de Castellbisbal (1249-54, Girona), Bernat de Mur (1244-64, Vic) i Guillem de Montcada (1298-1308, Urgell) professessin en l’orde dominicà.

Durant el segle XIV l’elecció dels bisbes va ser cada vegada més determinada per les intervencions reials, i més endavant per les papals, que fan que els bisbes no siguin ja antics canonges de les respectives diòcesis i que es produeixin una mobilitat i un canvi de diòcesi cada vegada més freqüent.

Les canòniques catedralícies

Les rendes i el prestigi de les canòniques catedralícies, totes seculars o del tipus aquisgranès, llevat de la de Tortosa, que encara es considerava augustiniana, havien entrat força en crisi a l’inici del segle XIII. Les reformes del Sabinense en les comunitats de Vic i de Girona en són un clar testimoni. El nombre de canonges s’havia reduït per raons econòmiques i en d’altres casos per l’acumulació de càrrecs en determinats membres dels capítols. Pel que fa a Vic, les causes de la reducció són especialment d’ordre econòmic. A Girona, en canvi, el motiu fou la secularització dels canonges, 12 dels quals el legat pontifici obligà que fossin canonges ordenats de prevere.

El nombre de canonges oscil·lava entre 20 i 30 per a cada comunitat, i hi havia dignitats segons les funcions específiques (degà o ardiaca, sagristà, mestrescola, precentors, etc.) i administratives (pabordes o administradors dels béns, capbrevers, etc.).

Fins avançat el segle XIV, entre ells es triaven els futurs bisbes, pràctica que es va veure alterada en el pas del segle XIV al XV per la intervenció reial i de la cúria d’Avinyó.

El paper de les canòniques en la construcció de les noves catedrals gòtiques va ser molt important. La catedral era bàsicament l’església dels canonges, amb el seu bisbe, i adossades a ella hi havia les dependències comunitàries, com la sala capitular, l’arxiu, les capelles familiars i l’escola o lloc de formació dels futurs membres. En un principi hi havia també el dormitori i el menjador comú, però aquestes dependències ja havien decaigut en època del gòtic.

Durant aquesta època els edificis vinculats a la canònica, com les cases dels canonges, les pies almoines, el palau episcopal i en alguns casos les notaries, els forns, les escoles i les albergueries o hospicis per a acollir vianants i clergues malalts, formaven un autèntic barri entorn de les catedrals.

Les catedrals

L’època del gòtic va portar també un concepte nou de catedral. Aquesta va esdevenir l’edifici més important i, sovint, el símbol de la potència de cada diòcesi, trencant així el concepte de conjunt d’esglésies catedralícies o episcopals, dels quals resta el testimoni de l’antiga diòcesi d’Ègara-Terrassa o bé de diòcesis com les de la Seu d’Urgell i en part Vic, on al final del segle XVIII es va demolir l’església de Santa Maria la Rodona, vinculada de sempre a la catedral.

Entre els darrers anys del segle XII i mitjan segle XV totes les catedrals de Catalunya, a excepció de la de la Seu d’Urgell, foren renovades. En la majoria de casos la renovació, que s’allargà durant segles, va ser total. A Vic afectà solament el creuer i el claustre i altres dependències annexes.

Tarragona

La seu primada i cap de la província eclesiàstica de la Tarraconense va renovar la seva catedral a partir de l’any 1171.

La ciutat i l’església de Tarragona, després del fracassat intent de restauració iniciat el 1090, van començar a tenir vida pròpia a partir del 1120, amb el nou arquebisbe sant Oleguer i l’acció militar de Robert Bordet, però la seva diòcesi i la plenitud dels drets metropolitans del seu arquebisbe no es completaren fins el 1154, amb l’arquebisbe Bernat Tort (1146-63).

Amb anterioritat, consta a la ciutat una església parroquial de Sant Salvador i una església arquebisbal, que es creu que inicialment podia ser la mesquita antiga o algun vell edifici reaprofitat. Des de l’any 1154 hi figura una comunitat canonical, amb la seva residència a les dependències de la part de migdia de la catedral actual, que es va planificar i iniciar vers l’any 1171 amb una estructura encara romànica, segons un projecte que es modificà posteriorment i esdevingué molt més ambiciós.

Portal de Santa Eulàlia a la façana de migdia del claustre de la catedral de Barcelona.

ECSA - G.S.

L’obra progressà molt lentament i fins a mitjan segle XIII no es construïren bona part de les voltes de creueria i el cimbori, ja d’estil gòtic. La catedral va ser consagrada l’any 1331, i la decoració de la façana de ponent no es va acabar del tot fins després del 1375.

Tot això explica l’interès d’aquest edifici de transició del romànic al gòtic, amb elements clarament definits tant d’un estil com de l’altre, com s’exposa en el seu estudi monogràfic.

Barcelona

És la catedral que s’inscriu més plenament en la concepció d’una catedral gòtica catalana, tot i ser el resultat d’un compendi d’actuacions, que van des de formes encara romàniques a les portes del claustre i de Sant Iu –aquesta iniciada el 1298 segons la inscripció que té al costat– fins a la façana i l’acabament del cimbori, fets al pas dels segles XIX i XX, en estil neogòtic. La part més genuïna i característica, la capçalera amb deambulatori, les capelles de la nau lateral dreta i la cripta, es construïren entre el 1317 i el 1330.

La resta d’obres més notables es feren dintre el segle XIV, i a mitjan segle XV s’acabà el claustre i l’obra major.

Forma part de l’obra de la catedral la sala capitular, que és la part que evoca la comunitat canonical documentada des de la restauració carolíngia del segle IX i que tenia les edificacions a la part del carrer dels Comtes, des de la Pia Almoina a l’actual Museu Marès, com encara ho recorda el carrer de la Baixada de la Canonja. Aquesta comunitat, reformada a l’inici del segle XI, o potser millor, reestructurada en la seva vida comunitària i estructura econòmica o dotació, arribà a tenir uns quaranta membres i es va mantenir plena de vitalitat en l’època del gòtic, bé que més com a poder econòmic i social que com a centre de vida religiosa.

Girona

La catedral de Girona és un dels edificis més notables del país, i també un dels més singulars pel fet de tenir la nau gòtica més ampla del gòtic europeu. La seva situació, a la part alta del nucli urbà, li confereix un caràcter emblemàtic dintre la ciutat. S’inicià el 1312, amb la construcció de l’absis o capçalera, amb girola i nou capelles, que es va consagrar el 1347. Inicialment es va planejar com un edifici de tres naus, a imitació de les catedrals de Barcelona i Narbona, però més endavant, a partir de les consultes a arquitectes del 1386 i, especialment, del 1416, es decidí cobrir l’edifici amb una única volta i fer una gran nau, la construcció de la qual s’allargà més de dos segles. L’obra es completà als segles XVII i XVIII amb la façana barroca, acabada a mitjan segle XX.

La catedral se sobreposà a les antigues dependències canonicals que envoltaven l’edifici romànic que la va precedir i a la resta del campanar romànic, o torre de Carlemany. Així, l’antiga sagristia es construí a l’indret del vell dormitori dels canonges.

Girona tingué com totes les seus catalanes una comunitat canonical influent, que fou reformada a l’inici del segle XI, d’acord amb les exigències de la regla aquisgranesa. La comtessa Ermessenda i el seu germà, el bisbe Pere de Carcassona, hi construïren nous edificis per a la vida en comú, però en època del gòtic la comunitat era formada només per membres de famílies nobles, no ordenats de preveres, i únicament tenia dotze membres ordenats com a tals per al servei del culte, segons s’ha exposat ja en parlar de les disposicions del legat Sabinense. Aquesta situació varià poc durant aquest període.

A l’església de Sant Feliu, als peus de la catedral, extramurs, a l’indret del cementiri i potser del martiri de sant Feliu, hi hagué també una comunitat de preveres constituïda en canònica aquisgranesa, amb abat propi, que durant molt de temps estigué vinculada a la canònica catedralícia i a vegades s’hi confongué, en part, pel fet de reunir una mateixa persona els dos canonicats, cosa contra la qual també legislaren el Sabinense i els sínodes posteriors.

Lleida

La llarga ocupació sarraïna de Lleida feu perdre tot record de la situació i continuïtat en el temps de la seva primitiva seu o catedral, documentada des del 420, i de l’església de Santa Eulàlia, on es va celebrar un concili provincial d’època visigòtica el 546.

Recuperada la ciutat pels comtes de Barcelona i Urgell, inicialment es va adoptar com a seu de la diòcesi restaurada –amb el bisbe Guillem Pere de Ravidats i part dels canonges procedents de Roda de Ribagorça– l’antiga mesquita major, convertida en l’església de Santa Maria in Sede. La nova seu, situada en posició dominant, als peus del castell de la Suda, va ser reemplaçada per l’actual i es creu que originalment ocupava el lloc conegut després per Santa Maria l’Antiga, a la part nord del claustre actual, on hi havia també les antigues dependències canonicals, la pia almoina, el dormitori, etc. La canònica de Lleida adoptà inicialment una estructura regular del tipus augustinià, amb un prior claustral i altres càrrecs comunitaris, però al segle XIII ja havia esdevingut pràcticament secular.

Clau de volta de la capella de l’Epifania de la Seu Vella de Lleida, amb la imatge del bisbe Guerau de Requesens, promotor de l’obra, als peus de la Verge.

ECSA - G.S.

A partir del 1203 s’inicià la nova catedral, segons un projecte del mestre Pere de Coma que ja incorpora solucions gòtiques en la cobertura de les naus. L’església es va consagrar el 1278, però les obres continuaren fins tres segles més tard. Així, el claustre, plenament gòtic, és obra de mitjan segle XIV fins ben entrat el segle XV, que s’acabà l’ala nord; també en ple segle XV es van enllestir el portal dels Apòstols, que dona accés al claustre pel sector occidental, i el campanar.

Obres tardanes, afegides a l’edifici inicial de la catedral –com la capella dels Montcada, feta a partir del 1328 a l’indret de l’absis menor de la part SE de la capçalera, o la capella del bisbe Guerau de Requesens (1387-99), que es troba a l’esquerra de la porta dels Fillols–, van incorporar uns trets gòtics a l’edifici de la catedral.

La catedral, secularitzada i convertida en fortalesa per Felip V a l’inici del segle XVIII, fou objecte d’una lenta i ben estudiada recuperació durant la segona meitat del segle XX.

Urgell

És la menys afectada per les reformes o obres fetes en època del gòtic. Conserva íntegre el seu edifici romànic aixecat entre els anys 1116 i 1295. Les restauracions dels temps contemporanis l’han alliberada dels revestiments interns d’època barroca i han completat en part l’edifici, sempre dintre del concepte romànic clarament italianitzant que va presidir la seva construcció.

Entorn de la catedral i del claustre, una ala del qual es va refer al segle XVII, es desplegaren les antigues dependències canonicals –entre les quals cal esmentar l’església de Sant Pere, més tard dedicada a sant Pere i sant Miquel– sense cap característica especial d’època del gòtic, tot i que alguns sectors, com el deganat, van ser obrats, en part, als segles de predomini del gòtic.

Correspon plenament a aquest estil l’església de Sant Domènec, situada a la part nord del conjunt catedralici, a l’indret on hi hagué l’església de Sant Miquel, que presidí una comunitat presbiteral fundada al segle XI. L’edifici actual de Sant Domènec, d’època del gòtic, fou bastit pels dominicans a partir de mitjan segle XIV, quan els foren cedides l’antiga església i les dependències annexes de Sant Miquel.

La diòcesi d’Urgell tingué, com totes, la seva canònica, documentada des de mitjan segle IX, que va voler reformar el bisbe Sala (981-1010), reforma, però, que realment dugué a terme el seu nebot Ermengol, el qual el succeí al final del 1010. Ermengol va renovar amb l’aprovació dels comtes la seva dotació, va reglar la vida en comú, concedí als canonges facultat d’elegir els seus prepòsits i va obligar-los, sota excomunió, a no confirmar cap bisbe fins que no hagués jurat sobre l’altar de Santa Maria que defensaria els drets de la diòcesi i l’estatut de la seva canònica. Més tard, amb altres clergues no canonges, fundà l’esmentada comunitat presbiteral de Sant Miquel, vinculada a la catedralícia.

Vic

La diòcesi de Vic va mantenir la seva catedral romànica fins el 1781, que s’inicià l’actual edifici neoclàssic, en el qual es va aprofitar l’antic campanar del segle XI i l’ampliació de la part nord iniciada el 1633 amb la capella de Sant Bernat Calbó i continuada el 1679 amb el projecte del tracista fra Josep de la Concepció.

D’època del gòtic resta el claustre d’esveltes arcades d’ogiva amb calats, construït a partir del 1323 sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el substituí a partir del 1359. Prop d’ell hi ha l’antiga sala capitular o capella del Sant Esperit, també d’època gòtica, però les altres edificacions medievals van desaparèixer a partir de l’inici del segle XIX quan es va desmuntar i traslladar el claustre, i se’n va reduir un xic el perímetre per adaptar-lo a la nova catedral, cosa que obligà a situar algun finestral a manera de galeria doble a la part meridional.

Tota aquesta reforma moderna va fer desaparèixer els antics edificis canonicals, dels quals resten vestigis, corresponents a l’albergueria, en un carreró que fineix en el claustre de la catedral.

La canònica de Vic, que era de tipus aquisgranès i va experimentar algun canvi a mitjan segle X, es va resistir a acceptar la reforma augustiniana del 1080, cosa que va originar que un sector iniciés la comunitat de l’Estany. El 1229 restà subjecta als canvis del Sabinense, que va fer augmentar en vint el nombre de canonges; abans n’havia tingut trenta i aleshores es trobava força decaiguda. Fins el 1267 els canonges eren responsables de la majoria de parròquies del bisbe, amb el títol de capellanus, que fou abolit. També se suprimí la figura dels domers o corectors, que setmanalment s’alternaven en el regiment de les parròquies, i en endavant hi hagué un únic rector, dependent del bisbe o el capítol o d’un canonge titular.

Tortosa

La diòcesi de Tortosa va experimentar una total desfeta als llargs segles d’ocupació sarraïna, que feren perdre el record de l’antiga organització cristiana documentada des de l’inici del segle VI. Un cop conquerida la ciutat el 1148, es va organitzar tot seguit la diòcesi sota la dependència de l’arquebisbe de Tarragona, fins que el 1151 fou nomenat com a bisbe propi Gaufred, abat de Sant Ruf d’Avinyó. Aquest fet i, en especial, la gran personalitat del seu successor, Ponç de Monells, abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses, van fer que la comunitat canonical s’organitzés sota la regla augustiniana i visqués amb regularitat els seus tres primers segles, amb dependències entorn de la catedral per a la vida comunitària.

A partir de la conquesta es construïren els edificis de la canònica, el palau episcopal i la nova església catedral, bastida ja al segle XII. Aquest edifici va ser substituït per un altre, la catedral gòtica, començada a mitjan segle XIV sota el govern del bisbe Pere de Llordat. La primera pedra es va col·locar el 1347 però les obres avançaren molt lentament i amb un canvi de projecte respecte a la traça original, fins al punt que la nova capçalera no es va cobrir definitivament fins ben entrat el segle XV, en època del mestre d’obres Joan d’Eixulbi. Les obres es completaren als segles següents.

És un edifici de tres naus, amb capelles laterals entre contraforts i façana d’època barroca, que s’estudiarà monogràficament.

Les parròquies urbanes i rurals

Façana nord de l’església arxiprestal de Santa Maria de Montblanc.

ECSA - G.S.

La construcció de grans edificis religiosos destinats al culte no es va limitar a les catedrals. Aquestes presidien les ciutats o viles que eren seus episcopals, però en aquestes mateixes ciutats i especialment en altres viles importants o nuclis urbans de certa categoria es construïren grans edificis per al culte que a vegades rivalitzaven en esplendor amb les catedrals. Podem recordar, només a tall d’exemple, les esglésies de Santa Maria del Mar o del Pi de Barcelona, l’ampliació de la de Sant Llorenç de Lleida, o bé les de Santa Maria de Castelló d’Empúries, Santa Maria de Manresa, coneguda també com la Seu de Manresa, o les també parroquials de Vilafranca del Penedès, Cervera, Montblanc, Almenar, Cardona, Balaguer, Ulldecona, etc. La majoria d’aquestes construccions es començaren a edificar o renovar en estil gòtic al final del segle XIII i durant les primeres dècades del segle XIV, just abans de la gran ensulsiada de la segona meitat del segle XIV, i són el reflex de la vitalitat econòmica i demogràfica d’aquestes viles i ciutats en aquell període. Moltes d’aquestes viles eren precisament capitals de vegueria o d’importants senyories laiques i eclesiàstiques.

Al costat d’aquest esplet d’edificis gòtics urbans, és molt rar trobar esglésies gòtiques presidint parròquies rurals o petis nuclis urbans de menys entitat, perquè aquests vivien una etapa de crisi que es prolongà fins al final del segle XV i eren presidits sovint per sòlides esglésies romàniques, moltes de les quals han subsistit fins als nostres dies. Hi ha certament algunes excepcions i, així, existeixen esglésies rurals ben característiques del gòtic a Santa Maria de Rubió (datada vers el 1300) o a Santa Càndida d’Orpí, ambdues a l’Anoia; o esglésies del mateix estil en viles de segon ordre com Santa Maria de Guimerà, a l’Urgell, Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, i altres, la majoria, però, en nuclis rurals o petites viles encara pròspers a la primera meitat del segle XIV, quan s’inicien gairebé totes aquestes construccions. Al mateix temps, en àrees molt properes, a l’inici del segle XIV trobem algun temple bastit seguint encara l’estil romànic. El cas més representatiu és el de Sant Joan de Vinaixa, enllestit el 1318.

És molt difícil parlar d’un gòtic rural, perquè els pocs edificis que es feren no presenten cap tipologia comuna, i com a màxim s’hi troben la tècnica de les nerviacions i les claus de volta amb què sovint s’ampliaren algunes velles esglésies i s’erigiren altars o dependències annexes a elles.

Quan el país va començar a deixondir-se del seu estancament baix medieval en èpoques en què altres indrets eren en ple Renaixement, encara s’hi construïen esglésies parroquials gòtiques, com la de Sant Pere de Reus, aixecada entre els anys 1512 i 1569, constituïda bàsicament per una esvelta nau gòtica. Es pot dir el mateix d’altres esglésies d’arreu del país, com la de Granollers, iniciada el 1480 i acabada a mitjan segle XVI, la del Sant Esperit de Terrassa, la de Santa Eulàlia d’Esparreguera i moltes altres dels voltants de Girona o del Camp de Tarragona, que barregen les solucions gòtiques amb la decoració renaixentista, com s’esdevé amb les que va construir Pere Blai pare, que va treballar als Sants Just i Pastor de Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. El seu fill, que tingué el mateix nom, ja serà un arquitecte renaixentista.

Un grup d’esglésies rurals singular és el notable conjunt de parròquies gòtiques de la Vall d’Aran, que s’aparten del model clàssic català i beuen de l’art gòtic de la zona de l’antic bisbat de Sant Bertran de Comenges, del qual formaven part.

Les capelles palatines

En època del gòtic, dins els palaus urbans i els principals castells i casals, es construïren –sense la magnificència de les catedrals i les esglésies parroquials– nombroses capelles per a ús dels seus estadants, la família reial, els bisbes, la noblesa, els burgesos o institucions públiques com ara consells locals o la Diputació del General. Són esglésies de dimensions modestes o mitjanes, que s’adapten als edificis on s’insereixen o bé en constitueixen parts clarament diferenciades, i que solen presentar un gran refinament en les formes arquitectòniques i en la decoració. Moltes han desaparegut arran de les remodelacions o reconstruccions dels edificis civils que les hostatjaven. Entre els exemples del segle XIV, destaca especialment la capella de Santa Àgata, del Palau Reial Major de Barcelona, bastida a partir del 1302, durant el regnat de Jaume II. També són notables la capella del castell palau de Bellcaire d’Empordà, obra de Ponç V d’Empúries (1277-1313), la integrada dins el castell de Verdú, obra de l’abat de Poblet Ponç de Copons (1316-48), la malmesa de Sant Pere del castell de Montsoriu i moltes d’altres. Una altra capella de la primera meitat del segle XIV és la del palau episcopal de Tortosa, una obra molt notable de l’art gòtic català.

Altres exemples d’aquesta tipologia, ja dins el segle XV, són la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat (1432-34) o la capella del palau Dalmases, al carrer de Montcada, també a Barcelona.

Les capelles dels hospitals

Un altre àmbit de l’arquitectura religiosa gòtica són les capelles dels hospitals i altres institucions de caritat i beneficència, que solien dependre de capítols catedrals o consells municipals. La presència de capelles als hospitals fou corrent des de molt antic, i se’n conserven alguns exemples ja d’època romànica, sovint als antics burgs extramurs o al costat de camins rals.

Entre les capelles gòtiques d’hospitals destaquen la de l’hospital de Cervelló, a Olesa de Bonesvalls, fundat el 1262 pel noble Guillem II de Cervelló, la capella de Santa Magdalena de l’hospital de Montblanc, del segle XIV, la de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, del segle XV i remodelada posteriorment, i la capella de l’hospital de Santa Maria de Lleida, integrada en aquest magnífic edifici del segle XV.

Moltes d’aquestes capelles estaven lligades a establiments d’ordes hospitalers o de comunitats de donats i donades, que tractarem més endavant.

Les comunitats religioses

La reforma de l’església secular iniciada al segle XIII, gràcies sobretot al nou esperit del qual és un exponent el concili IV del Laterà, que tanta transcendència va tenir en l’expansió del nou art, també va afectar, encara que de manera desigual, l’església regular o ordes religiosos establerts al país, en especial els que es crearen o s’expandiren en aquesta època.

El seu grau d’acceptació i influència és diferent en els ordes tradicionals –com els benedictins o els canonges augustinians, els quals havien tingut el seu auge als segles X i XI– i en els cistercencs, els ordes militars o els nous ordes mendicants; els dos primers s’havien establert al país a partir de mitjan segle XII i els altres s’hi van introduir al llarg del segle XIII, com a fruit sobretot de l’esmentada reforma o impuls de l’Església Catòlica del segle XIII, que perdurà fins a la crisi demogràfica i econòmica de la segona meitat del segle XIV, parallelament a l’etapa grisa del Cisma d’Occident.

Breument, donarem una visió general de l’estat de cadascun d’aquests ordes o moviments, com el de la Donació, per poder fer-nos una idea de la seva incidència en l’expansió de l’art gòtic.

Els benedictins

Monestirs benedictins als segles XIX i XV. Només s’assenyalen les cases que van mantenir vida comunitària en algun d’aquests dos segles.

A.P. i C.P.

En el moment que naixia l’art gòtic, els benedictins, que havien tingut un paper tan destacat als segles anteriors a Catalunya, es trobaven en una època d’estancament; el llast de les grans possessions de molts monestirs i les ingerències feudals en la vida dels cenobis, tant per l’extracció dels seus membres com per les intromissions de la noblesa, havien fet decaure la seva empenta inicial, que ara tenia la reforma cistercenca que havia entrat a Catalunya l’any 1150.

Poc després, l’aparició dels ordes mendicants va ser un nou revulsiu per a l’orde, bé que en comptes de reanimar els vells cenobis fou causa de la creació d’escissions dins el camp benedictí, com els silvestrins, celestins o olivetans, que partint de la regla de sant Benet crearen nous ordes independents amb tendència a l’eremitisme i a la pobresa personal i col·lectiva. En resum, podríem dir que durant l’època del gòtic minvà a Europa la influència dels vells benedictins però no la de la regla de sant Benet, que esdevingué font d’inspiració per a reformes successives.

Fou, però, el concili IV del Laterà (1215), amb l’esperit que li va infondre el papa Innocenci III, el que portà a una renovació dintre del benedictisme tradicional, amb la formació de congregacions regionals i la celebració de capítols provincials periòdics.

La Congregació Tarraconense, filla de l’aplicació del concili lateranense, es començà a reunir a partir del 1227. Va incloure de bon principi els monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja i va continuar unida després del 1336 en crear-se l’arquebisbat de Saragossa; en aquest moment va completar el seu nom inicial amb el de Congregació Tarraconense i Cesaraugustana, i pels volts del 1600 hi va afegir l’adjectiu “claustral”, per distingir-se de la Congregació d’Observants de Valladolid, a la qual estaven units Santa Maria de Montserrat, des del 1493, i Sant Feliu de Guíxols, des del 1515.

Capçalera de l’església de la canònica premonstratenca de Bellpuig de les Avellanes, panteó dels comtes d’Urgell.

ECSA - G.S.

Encara que cada monestir va continuar conservant la seva autonomia, la Congregació designava visitadors que ajudaren a mantenir, almenys en les cases de més vitalitat, una disciplina i vida monàstica, cosa que en el camp de l’art es reflecteix en noves edificacions i ornamentació de les esglésies, com ho revelen l’església de Sant Salvador de Breda, construïda entre el 1322 i el 1507, any en què s’acabà la façana; la de Sant Feliu de Guíxols, reconstruïda i ampliada el 1338, unes obres que sembla que es van iniciar el 1317; Ripoll, que va refer les voltes del seu monestir, convertint-lo en església de tres naus amb coberta gòtica a partir del 1434, després que el terratrèmol del 1428 hagués fet caure les voltes romàniques, i que entre el 1382 i el 1383 havia construït una nova ala del claustre, el qual no es va concloure fins el 1508, amb la construcció de les galeries superiors. Curiosament, aquestes noves ales d’època gòtica foren bastides en un primitiu estil neoromànic, perquè no desentonés amb la resta d’obra romànica. Altres monestirs es construïren també en època del gòtic, com Sant Pere de Rodes, que edificà el palau abacial, o Montserrat, que en temps del prior Jaume de Vivers (1348-75) amplià l’església amb una nau lateral i enriquí els edificis del monestir i d’acolliment, obres gairebé totes desaparegudes en bastir-se la nova església a partir del 1560 i en refer-se els edificis monàstics. Montserrat va ser un dels pocs casos de monestir benedictí que als segles XIV i XV visqué un període d’empenta, fenomen que va lligat a l’auge dels pelegrinatges i al culte a la famosa marededéu. A Sant Cugat del Vallès s’inicià a la fi del segle XII i els primers anys del segle XIII la renovació de l’església abacial, que s’acabà a mitjan segle XIV en estil plenament gòtic al sector de ponent. També en època del gòtic es construïren les muralles, es remodelà el palau de l’abat i es van fer altres obres, mentre que a Sant Benet de Bages s’edificà bona part del monestir i la residència dels monjos i el gran celler subterrani. El mateix succeeix en d’altres de més humils, com Sant Miquel del Fai, on s’edificà el gran casal del priorat i la capçalera de l’església troglodítica, entre altres obres.

Durant l’etapa del gòtic es produí dintre del moviment benedictí una espècie de selecció natural. Molts monestirs petits deixaren de tenir vida comunitària i es convertiren en comandes o priorats de cases més importants, sobretot aquells d’emplaçament més dolent o marginal (com molts dels nascuts en el període carolingi als Pirineus). Altres, fora ja de l’època gòtica, passaren a formar part de la dotació del Col·legi de la Congregació Claustral, una mena de seminari comú a tots els monestirs benedictins de la Congregació, inicialment instal·lat a Lleida (1592) i poc després a Sant Pau del Camp de Barcelona.

Entre els pocs monestirs benedictins femenins que sobrevisqueren en època del gòtic, destaquen Sant Pere de les Puelles, que va reformar el monestir, l’edifici i el sobreclaustre, i Sant Daniel de Girona, que en època del gòtic afegí un pis superior al seu claustre romànic. El de Santa Cecília d’Elins vivia en aquest temps una forta crisi econòmica i moral, i va ser suprimit el 1383. La comunitat s’hi resistí i es traslladà a Castellbò, on fou abolida definitivament el 1436.

Les canòniques regulars augustinianes

Aquest moviment de la vida religiosa dins el camp del clergat secular va néixer i consolidar-se com a conseqüència de la reforma romana o gregoriana, que va originar-se a Roma, arran del seu precedent cluniacenc, a partir de mitjan segle XI. Aquest moviment, procedent de la reforma o grup de Sant Ruf d’Avinyó, originat a partir del 1039 però consolidat al voltant del 1075, va entrar a Catalunya a partir del 1080.

A tot l’Occident cristià hi hagué diferents centres de reforma a més del d’Avinyó, l’únic que va penetrar a Catalunya, i el seu conjunt integrava el que s’anomenà l’ordo anticus, enfront de la reforma més clarament monàstica i congregacional promoguda per Norbert de Premontré, coneguda com l’ordo novus, o dels premonstratencs, també implantats a Catalunya al segle XII, sobretot al monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Els canonges augustinians s’expandiren sobretot fora de les ciutats o poblacions, però també acceptaren la reforma antigues comunitats de poblacions com Manresa, Solsona o Cardona, i fins algunes de catedralícies, com Tortosa i algun temps la de Lleida. També tenen caràcter urbà les canòniques de Sant Martí Sacosta de Girona, Santa Maria de Besalú o Sant Joan de les Abadesses.

Entre les velles canòniques que adoptaren la reforma canonical i que mantenien una certa vitalitat en època del gòtic hi ha les de Sant Joan de les Abadesses, Àger, Mur, Manresa, Cardona i Solsona i les de nova creació de Vilabertran, Santa Maria de Terrassa i l’Estany, encara que aquesta, per tensions internes, visqué una època de diàspora i crisi entre el 1395 i el 1450.

Canòniques regulars i catedralícies als segles XIV i XV. Només s’assenyales les cases que van mantenir vida comunitària en algun d’aquests dos segles.

A.P. i C.P.

L’eufòria de l’esperit reformista inicial va fer crear una cinquantena de cases canonicals a Catalunya entre els segles XI i XII, però la majoria van decaure al llarg dels segles XIV i XV a causa del despoblament i la crisi econòmica, que les deixà sense rendes, fet que s’afegí a la plaga de les comandes o concessions dels càrrecs priorals o abacials a clergues forasters. Això va fer fracassar el moviment congregacionista sorgit des de Roma, sobretot impulsat pel papa Benet XII, amb una butlla del gener del 1339. Aquesta fou la causa que per l’agost del mateix any les cases canonicals no catedralícies de la província eclesiàstica tarraconense fossin convocades a una reunió a Lleida presidida pels abats de les canòniques de Sant Joan de les Abadesses, per Catalunya, i de Montearagón, per les aragoneses. Moltes canòniques no hi assistiren o delegaren en membres d’altres cases més importants; això i la crisi que pocs anys després es va abatre sobre el país van fer que no prosperés el projecte de creació d’una congregació de canòniques i que al llarg dels segles XIV i XV només mantinguessin una certa vitalitat un terç escàs de les comunitats canonicals, les úniques que pogueren fer noves construccions en època del gòtic.

Destaquen Manresa, Cardona, Solsona, Sant Joan de les Abadesses, Vilabertran, Àger i Castelló de Farfanya (aquestes dues últimes gràcies a la protecció dels comtes d’Urgell). La de l’Estany, tot i mantenir-se força vital, visqué l’esmentada època de crisi per la revolta dels seus súbdits del castell d’Oló.

En conjunt, però, el moviment passà uns moments de poca vitalitat en època del gòtic i, en comptes de procurar la seva reforma o revitalització, el 1592 foren abolides, a instàncies de Felip II, pel papa Climent VII; les que encara tenien vida comunitària es convertiren en col·legiates i s’anul·laren la resta, els béns de les quals serviren per a dotar la nova diòcesi de Solsona o altres institucions eclesiàstiques.

Un cas una mica al marge de la resta de canòniques el constitueix el monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, que viu un moment de gran florida al final del segle XIII i al principi del segle XIV, quan, sota l’impuls dels comtes d’Urgell, s’inicia la renovació de l’església i d’altres estances del cenobi. També en aquesta època el comte Ermengol X feu construir dins el monestir un magnífic panteó de la casa comtal d’Urgell, els sarcòfags del qual ara s’exposen al museu The Cloisters, de Nova York. L’església gòtica de Bellpuig restà inacabada i mai no es completà la renovació del monestir perquè vers el 1322 entrà en una profunda crisi.

Fundacions de mercedaris, trinitaris i antonians (segles XIII-XV).

A.P. i C.P.

També poden esmentar-se en aquest apartat els canonges del Sant Sepulcre, en realitat un orde militar que seguia la regla canonical. Introduïts a la corona d’Aragó com a resultat del testament d’Alfons el Bataller, fou el comte Ramon Berenguer IV, esposat amb Peronella, qui els concedí el permís per a establir-se a Catalunya i Aragó, i així es van originar les grans cases de Santa Anna de Barcelona i Montearagón, que crearen petits priorats d’escassíssima vitalitat i pràcticament inexistents en època del gòtic.

El moviment de la Donació

La vitalitat religiosa característica del pas dels segles XII al XIII, que va fer sorgir els ordes de redempció de captius i els mendicants, tingué també unes manifestacions menys estructurades i populars, conegudes com el fenomen de les beguines o beguins a l’Europa central o com el de la Donació, o dels donats, a les nostres terres.

El sistema de vida dels donats –homes i dones que es lliuraven a Déu al servei d’una església o casa hospitalera o de beneficència– va derivar vers el monaquisme, amb regles i estructura oficial, o bé es va extingir amb les crisis i el despoblament dels segles XIV i XV.

Les comunitats de donats masculins, més escasses que les de dones, van acabar molt sovint en petits monestirs canonicals o premonstratencs d’escassa durada, mentre que els femenins foren de més llarga durada i amplitud. A cada diòcesi o contrada seguiren una evolució particular segons les influències que hi predominaven. Així, les comunitats de les diòcesis de Barcelona, Vic i Tarragona adoptaren normalment la regla canonical, mentre que les de la Catalunya Nova es decantaren per la cistercenca i alguns sectors de Girona i l’Empordà per la benedictina.

Com a models de les comunitats nascudes de la donació hi ha les canongesses de Montalegre, a Tiana, i les de Santa Magdalena de Puigbarral, a Terrassa, traslladades més tard a Barcelona; les de Santa Magdalena de Conangle i Santa Margarida Sescorts, més endavant establertes a Vic, i les de Sant Miquel de Rajadell, que acabaren a Cervera.

El fenomen del trasllat d’aquestes cases femenines o de les que subsistiren en nuclis urbans tingué un gran abast i va afectar també alguns monestirs cistercencs femenins que no tenien un origen pròpiament dit en comunitats de donades. Altres exemples d’aquest fenomen són els casos de Jonqueres i Valldonzella, passades a Barcelona (la primera s’integrà aleshores a l’orde militar de Sant Jaume de l’Espasa), Cadins a la ciutat de Girona, Bell-lloc d’Empordà a Peralada, Valldaura a Berga i Manresa, etc. Tot això molt abans que els concilis de Florència i Trento manessin que els cenobis, sobretot els femenins, es traslladessin a llocs poblats per evitar violències i pillatges.

No resten gaires testimonis d’aquests convents que acabem d’esmentar. El cas més singular és el de Jonqueres, reedificat al segle XV, que va ser desmuntat i reconstruït al final del segle XIX al carrer d’Aragó, en ple Eixample de Barcelona. És l’actual parròquia de la Concepció. A Berga, les monges procedents de Valldaura s’instal·laren a la casa dels hospitalers de Sant Joan, que transformaren en un notable temple d’estructura gòtica, encara existent.

Els antonians i els donats a hospitals

A partir del principi del segle XIII també es va difondre a Catalunya l’orde hospitaler de Sant Antoni, els membres del qual eren coneguts amb el nom d’antonians i seguien la regla de sant Agustí. La primera casa documentada és la de Cervera, el 1215, i la segona la de Lleida, el 1271. Al segle XIV s’establiren noves fundacions a Valls, Tàrrega i Perpinyà, i finalment la casa hospital de Barcelona es fundà el 1434 prop d’un dels portals de la muralla del Raval, que en va prendre el nom. Aquest orde es va extingir el 1787. Es conserva encara el porxo de l’església gòtica del convent de Sant Antoni de Barcelona, ara convertit en un establiment comercial.

Els hospitals de Sant Antoni, igual que altres hospitals regits per donats i donades, com ara Santa Maria del Camí de la Garriga o Santa Magdalena de Cervera, es trobaven a les sortides de les ciutats o al costat d’importants camins rals.

Els ordes militars i els cistercencs

Monestirs cistercencs i cartoixans (segles XIV-XV).

A.P. i C.P.

Ben diferents en el seu origen i finalitats específiques, aquestes dues modalitats de vida religiosa s’estengueren gairebé simultàniament i per un mateix àmbit geogràfic dins els territoris catalans. Els cistercencs, nascuts de la primera reforma feta pels tres primers abats de Cîteaux, entre el 1098 i el 1133, dins l’orde de sant Benet, es consolidaren a tot Europa gràcies a l’empenta que li donà sant Bernat de Claravall entre el 1112 i el 1153. A Catalunya, hi entraren gairebé al mateix temps, a partir del 1150, amb la fundació dels grans monestirs de Santes Creus i de Poblet, que s’instal·laren a les terres de la Conca de Barberà i l’Alt Camp, i s’expandiren vers el migdia del país, o la Catalunya Nova. La seva vitalitat va fer que renovessin o ampliessin els seus edificis, iniciats sota la modalitat romànica austera, dita també art cistercenc, en plena època del gòtic, com s’estudiarà en tractar els seus grans monuments.

La branca femenina, iniciada un xic més tard en terres de Girona amb Valldemaria (1158) i Cadins (1169), tingué la seva plenitud en els cenobis de la Catalunya Nova com Vallbona de les Monges (1175), les Franqueses (1186), Vallsanta (1249), etc.

Els ordes militars, mig monjos mig soldats, nasqueren a Terra Santa al pas dels segles XI i XII, però no es consolidaren fins a les primeres dècades del segle XII, sobretot a partir del 1128, quan sant Bernat va adaptar en el concili de Troyes una regla per als templers basada en part en la del Cister. Els hospitalers de Sant Joan, inicialment de tipus assistencial, es convertiren també en militars a imitació dels templers; en canvi, els canonges del Sant Sepulcre, també doblats de braç militar, seguien la regla canonical d’inspiració augustiniana, com ja s’ha dit.

Làpida de Berenguera d’Anglesola, abadessa de Vallbona de les Monges morta el 1377.

ECSA - G.S.

A Catalunya aquests ordes tingueren alguna possessió territorial abans del 1130, però no hi entraren plenament fins després dels pactes que a partir del 1140 va fer amb cada orde el comte Ramon Berenguer IV, com a príncep consort d’Aragó, per liquidar el contenciós que aquests ordes mantenien a causa de la donació del reialme d’Aragó que els havia fet, el 1131, el rei Alfons I d’Aragó, dit el Bataller. També reberen nombrosos llegats arran de la seva participació decisiva en la conquesta de Lleida i Tortosa. Aquests ordes s’estengueren ràpidament al llarg dels segles XII i XIII. El seu caràcter militar feu que tinguessin comandes i sotscomandes en molts castells, esdevinguts alhora convents, però també eren corrents les cases urbanes o suburbanes, com la comanda templera de Tortosa. Algunes comunitats rurals s’acabaren establint en viles o ciutats properes, com els hospitalers de Sant Valentí de les Cabanyes, que construïren una nova seu a Vilafranca del Penedès al principi del segle XIV.

A partir del 1312, l’orde del Temple fou dissolt, i els seus béns, traspassats a l’orde de l’Hospital. Aquest orde es reorganitzà, i l’any 1319 es creà el Gran Priorat de Catalunya, que comprenia totes les cases hospitaleres i les antigues templeres de Catalunya situades a la riba esquerra de l’Ebre. Les cases de la riba dreta i d’Aragó formaren la Castellania d’Amposta.

Aquests ordes, que adoptaren inicialment l’austeritat cistercenca en els seus edificis, influïren notablement en l’art gòtic català, sobretot per l’ús d’arcs apuntats i sostres de fusta que caracteritza l’arquitectura d’un ampli sector de la Catalunya Nova.

Els cartoixans i els ordes de redempció de captius

Entre els ordes implantats a Catalunya entre el final del segle XII i l’inici del segle XIII hi ha els cartoixans i els ordes de redempció de captius, primer els trinitaris i poc més tard els mercedaris.

La fundació cartoixana d’Escaladei, deixant de banda els seus orígens eremítics, amb Ramon de Vallbona, documentats vers el 1171, va tenir lloc l’any 1194, quan el rei Alfons I va permutar unes terres amb antics eremites i les va cedir als cartoixans, que hi residien ja al final del mateix any. Aquest va ser el primer monestir cartoixà de la Península Ibèrica, del qual procediren la resta de cases, una vintena entre els segles XIII i XVIII, i en particular les catalanes de Sant Pol de Mar (1269) i Vallparadís de Terrassa (1344), que pel 1415 es fusionaren en el nou convent de Santa Maria de Montalegre.

Els ordes de redempció de captius entraren a Catalunya de mà dels trinitaris l’any 1201, quan els fou cedit el territori de la torre de Vinganya, la primera casa que tingueren al país i on a partir del 1250 Constança de Montcada, germanastra de Jaume I, fundà un monestir trinitari femení, el primer de Catalunya i de tota la Península.

Altres cases de trinitaris es crearen a Anglesola, Piera, Lleida –totes tres al camí ral d’Aragó–, Sant Blai de Tortosa, Santa Maria de Panelles, prop de Balaguer, etc, totes dintre el segle XIII.

Els mercedaris, o orde de la Mercè, fou el gran orde de redempció de captius, el que més s’estengué pel país, i que acabà al segle XIV esdevenint pràcticament un orde mendicant. Els seus orígens són obscurs. S’assenyala l’any 1218 com el de l’existència a Barcelona d’un grup de laics i clergues units en una mena de confraria o associació, a la qual l’any 1235 el papa va concedir la regla de sant Agustí. El seu superior fou un cavaller fins el 1318, any en què els cavallers deixaren de formar part de l’orde i aquest es convertí en clerical i més endavant pràcticament en orde de caràcter mendicant.

L’expansió de l’orde fou ràpida i d’una gran amplitud dintre de Catalunya i tingué cases a Girona (1222), Lleida (1225), Tàrrega (1227), Tortosa (1230), Vic (1235 i 1254), Montblanc (1249), el Portell (1250) i, en dates anteriors al segle XV, a Tarragona, Berga, Agramunt, Castelló d’Empúries i Santa Coloma de Queralt. Resten molt pocs vestigis de tots aquests convents gòtics, els més notables a Girona i Montblanc.

Els ordes mendicants

Coincidint amb l’inici de l’art gòtic es produeix el gran creixement dels ordes mendicants, establerts des de les primeres dècades del segle XIII als principals centres urbans de Catalunya, tant a les antigues ciutats que havien estat les capitals dels comtats catalans i de la Catalunya islàmica com a les principals viles noves nascudes als segles XI-XII, com ara Tàrrega, Cervera, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès, Montblanc, etc.

En l’evolució dels ordes mendicants, els primers anys hi té una notable influència el concili IV del Laterà, en què es va disposar que no es creés cap regla nova, motiu pel qual, després de la franciscana, els nous ordes que es fundaren hagueren d’adoptar alguna regla preexistent, com van fer els dominicans amb la regla de sant Agustí o canonical. Els carmelitans, originats com a orde eremític a Terra Santa, passaran aviat a l’Europa cristiana i el 1247 es convertiren en orde mendicant, si bé suavitzant la regla eremítica i adaptant-la a la vida conventual. La seva característica fou el culte a Santa Maria i la difusió de l’escapulari. Un altre orde d’origen ermità és el de Sant Agustí, constituït en orde mendicant el 1256 i que no entra a Catalunya fins al principi del segle XIV.

Els franciscans i els dominicans (o dominics) són els dos ordes de més transcendència inicial, els dominicans com a orde més intel·lectual i jerarquitzat gràcies a sant Ramon de Penyafort, que obtingué que en pocs anys cinc bisbes de Catalunya fossin dominicans, com abans s’ha exposat. En canvi, els franciscans incidiren més en els ambients populars i en una espiritualitat d’austeritat i pobresa, que en part sintonitzava, almenys en la seva base, amb moviments pròxims a l’heterodòxia o que no eren acceptats per l’Església, com s’esdevingué amb la branca franciscana dels espirituals o fraticels, condemnada pel papa el 1317 i el 1322.

Quan es fundaren aquests nous ordes era un moment en què la societat medieval havia arribat a un cert grau d’esplendor, abans de les crisis iniciades a mitjan segle XIV. Això va fer que les ciutats experimentessin uns moments d’auge econòmic i que augmentessin la població i també l’edificació, que en aquests moments comença a desbordar els antics cercles murats. El clergat secular viu uns moments de bonança econòmica, que porta com a conseqüència una certa relaxació, fet contra el qual es manifesten certs moviments espiritualistes com els càtars, valdesos, patarins o ensabatats.

L’esperit dels nous ordes mendicants, sobretot els dos més notables, franciscans i dominicans, era clarament contraposat a l’esperit més clàssic i conservador del clergat secular, que tenia la seva xarxa de parròquies i la seva jurisdicció dins els nuclis centrals de les ciutats, i per això la majoria de nous convents sols foren autoritzats a establir-se als ravals o extramurs. Aquesta situació, sovint lluny dels centres de les ciutats i fins i tot fora dels nous recintes murallats del segle XIV, fou la causa de l’enderroc de molts d’aquests convents en èpoques de conflictes militars: per evitar que es convertissin en parapet dels exèrcits enemics o bé per ampliar baluards o fortificacions. La desamortització del segle XIX en va fer desaparèixer molts més.

Figura de sant Francesc al guardapols del retaule de la Paeria de Lleida, obra de Jaume Ferrer II.

ECSA - G.S.

Ben aviat, l’atracció que tingueren els nous ordes no solament entre la gent dels burgs sinó en moltes famílies ciutadanes tradicionals –com ara algunes famílies de la vella noblesa i fins i tot membres de la família reial, que els van afavorir i elegiren sepultura als seus convents– va portar a enfrontaments entre el clergat diocesà i els nous ordes sobre els drets de sepultura i altres funcions religioses exercides pels dits ordes, que feren minvar els drets tradicionals del clergat diocesà.

Els dominicans

Fundats a Tolosa de Llenguadoc com a rèplica catòlica al catarisme per Domingo de Guzmán, foren aprovats el 1215 pel bisbe de Tolosa Folquet i el 1216 pel papa Honori III, que l’any següent acceptava la professió dels 16 primers frares. La missió inicial era la predicació contra els albigesos, iniciada per Domingo i sis companys al voltant del 1210. Per la prohibició del concili IV del Laterà, el nou orde adoptà, com ja hem dit, la regla de sant Agustí o canonical, la mateixa que el 1208 Domingo havia donat a la comunitat de monges fundada a Prolha, prop de Tolosa, que es considera l’origen de la branca femenina o de les dominicanes. El nou orde va celebrar el primer capítol general a Bolonya el 1220, en el qual es definí per primera vegada com a orde mendicant.

Els dominicans s’establiren a Barcelona el 1219 a petició del bisbe Berenguer de Palou i la nova fundació trobà l’emplaçament definitiu el 1223, quan els fou cedida l’església de Santa Caterina, extramurs de la ciutat. L’any anterior, el 1222, havia professat com a dominicà Ramon de Penyafort, que seria l’ànima del nou convent i del fort arrelament de l’orde en terres catalanes.

Com s’estudiarà en la part monogràfica, vers el 1243 els dominicans de Barcelona iniciaren la renovació de l’església de Santa Caterina i de les dependències que tenia annexes, conjunt conventual que serà de nou transformat al segle XIV i esdevindrà un dels edificis més emblemàtics del gòtic català.

Gràcies al seu prestigi com a orde de predicadors i persones dedicades també a l’ensenyament, el 1228 establiren una nova casa a Lleida, el 1229 una a la ciutat de Mallorca, el 1239 una a València i el 1242 una a Perpinyà. A la Catalunya estricta, la cronologia de fundacions dins el segle XIII fou Girona (1253) –en l’actualitat, el convent dominicà de Girona és el més ben conservat del país–, Tarragona (1253), la Seu d’Urgell (1266) i Puigcerdà (1290). Al segle XIV es crearen els convents de Castelló d’Empúries i Cervera (1317), Manresa (1318) i Balaguer (1323). La resta de convents de Catalunya, com els de Tremp, Tortosa, Vic, Peralada, el santuari de Lord o Ulldecona, són ja fundacions dels segles XV i XVI.

La transcendència de l’orde dominicà a les terres catalanes fou gran no solament en el camp de l’art, per haver difós les primeres construccions gòtiques, sinó també pel seu ensenyament en universitats i col·legis, pel seu paper com a inquisidor –els primers màrtirs dominicans catalans, els frares Ponç de Planès i Pere de Cadireta, foren assassinats pels albigesos el 1242 i el 1279– i, sobretot, per l’ascendent de Ramon de Penyafort, que feu la redacció definitiva de les constitucions de l’orde el 1241 quan fou nomenat tercer general dels dominicans i que, més tard, retirat a Barcelona, fou mentor del rei i dels bisbes del país.

La branca femenina, o segon orde dominicà, va tenir una presència tardana i poc rellevant. L’únic convent de les dominicanes a Catalunya en època del gòtic fou el de Santa Maria de Montsió, a Barcelona, fundat a mitjan segle XIV. Part del seu convent, traslladat, es conserva en l’actualitat a Esplugues de Llobregat.

Els franciscans

L’orde franciscà va néixer de l’esperit de pobresa, amor a la natura i del misticisme de Pietro Bernardona, de renom il Francesco, que el 1207 va deixar la casa paterna i va renunciar els béns familiars, dedicant-se a una vida de pobresa total i predicació del menyspreu de les coses mundanes. Dos anys més tard, havia reunit entorn seu un gran nombre de deixebles i imitadors i per això l’any 1209 es considera el de l’inici de l’orde franciscà, que l’any següent, gràcies a la protecció del cardenal Hugolí, rebia l’aprovació del papa Innocenci III.

A la mateixa època, la jove Clara d’Assís, que va deixar-se captivar per l’esperit i la vida de Francesc, va iniciar una comunitat femenina, regularitzada l’any 1212, que s’establí a l’església de Sant Damià, a Assís, anomenada per això de les damianites, i més endavant de les clarisses, que fou l’origen de la branca femenina de l’orde.

El moviment d’espiritualitat iniciat per Francesc d’Assís va tenir tot seguit una àmplia ressonància i, a desgrat de la resistència inicial de Francesc d’establir un orde reglamentat i rígid, hi fou obligat per les circumstàncies i els seus deixebles. Així, per la Pentecosta del 1217, es va reunir a la Porciúncula el primer capítol general de l’orde, que va dividir Itàlia en províncies i acordà l’expansió de l’orde a l’altra banda dels Alps, i també la creació de missions, en particular a Síria. Francesc fou instat a rebre els ordes sagrats però no va passar mai de diaca ni va voler tenir càrrecs de comandament dins el seu orde.

La seva vida es va envoltar tot seguit de llegendes, que dificulten sovint seguir bé els primers passos de l’orde, sobretot a Catalunya, per on consta que va passar al final del 1213, camí de Santiago de Compostel·la, data que els antics cronistes avancen al 1211. Les llegendes fan passejar el sant per Catalunya, on fundaria diferents cases a Barcelona, Girona, Lleida, Vic, etc. Amb tot, no fou certament fins després del capítol del 1217 que es crearen les primeres cases a Catalunya.

Així, el cronista Coll diu que sant Francesc en persona fundà cinc cases a Catalunya, les de Barcelona, Cervera, Girona, Lleida i Perpinyà, però la història no ho avala pas. La casa de Barcelona, tot i ser tinguda com la més antiga, creada sobre l’hospital de Sant Nicolau, on s’hauria hostatjat sant Francesc en la seva estada de pas cap a Galícia, el suposat any 1211, no consta en realitat en la documentació fins el 1229 i encara no a Sant Nicolau expressament, ni la casa de Lleida es pot documentar abans dels anys 1227 i 1229, així com la de Girona, que es documenta el 1231, la de Cervera, el 1235, i la de Perpinyà, el 1243.

Al marge d’aquestes cases, considerades les més antigues, consta documentalment que el 1225, en concret el 13 de desembre, Felip i Berenguera de Maioles cediren als franciscans de Vic terres per a edificar un convent, que sembla que iniciaren el 1226. La documentació sobre la casa de Vic és seguida des del 1230, i és la més ben documentada a l’origen.

Figura de sant Domènec al guardapols del retaule de la Paeria de Lleida, obra de Jaume Ferrer II.

ECSA - G.S.

El fort augment de les cases franciscanes va fer que a partir del 1217 es decidís la divisió de l’orde en províncies, una de les quals era la d’Hispània, que el 1232 es va subdividir en tres més d’acord amb la divisió política. D’aquesta manera es crearen les províncies de Castella (que comprenia el centre i el sud d’Espanya), de Santiago (que incloïa Galícia, Portugal i Lleó) i la d’Aragó i Navarra, que comprenia els estats de la corona catalanoaragonesa, llevat del Rosselló i Cerdanya, que quedaren vinculats a la de Provença. Cadascuna d’aquestes províncies es dividí en custòdies: la de Barcelona era formada per les cases de Barcelona, Vic, Girona, Vilafranca del Penedès, Castelló d’Empúries, Berga i Balaguer; la de Lleida per les cases de Lleida, Cervera, Morella, Montsó, Montblanc, Tarragona, Tortosa, Tàrrega i la Seu d’Urgell; i la de Puigcerdà, amb Vilafranca de Conflent i Perpinyà, s’integraren a la custòdia de Narbona, de la província de Provença.

Totes aquestes cases catalanes es fundaren entre el 1225 i el final del segle XIV. Les més tardanament documentades són les de Tàrrega (1318), Berga (1333) i Balaguer (1372), les altres són totes del segle XIII.

El prestigi dels franciscans fou gran en l’espiritualitat popular i també entre la noblesa. Molts cavallers, i fins membres de la casa reial, entraren en l’orde o es feren enterrar amb hàbits en convents franciscans; l’infant Pere d’Aragó, oncle de Pere III, ingressà a l’orde el 1358 i la reina Maria de Xipre, segona muller de Jaume II, es feu enterrar al convent franciscà de Barcelona, i el rei Alfons III el Benigne, al de Lleida. És coneguda àmpliament l’atracció franciscana, sobretot en el seu corrent més auster o radical dels espirituals, de la branca reial de Mallorca. El 1398 Martí I l’Humà concedí a perpetuïtat als franciscans el càrrec de confessors reials.

El prestigi d’algunes personalitats lligades a l’orde fou molt gran, com el de Ramon Llull, terciari franciscà, que el 1276, ajudat per Jaume II de Mallorca, fundava el col·legi missioner de Miramar. En l’esfera intel·lectual és remarcable la influència del gironí Francesc Eiximenis (1327-1409), com també el fet que l’orde tingué càtedres de teologia a l’església de Sant Joan de Lleida (1366), i després a la universitat de la mateixa ciutat (1430) i una altra a la de Girona (1407).

La branca femenina, o de les clarisses, també entrà molt aviat als territoris catalans. Es considera que la primera fundació, pels volts del 1235, fou la de Sant Antoni de Pàdua o Santa Clara de Barcelona, seguida el 1240 pel convent de Santa Clara de Lleida, el 1249 pel de Tarragona i a partir del 1260 pels de Castelló d’Empúries, Tortosa, Perpinyà i Montblanc, que el 1296 tancà les fundacions del segle XIII. Al segle XIV es crearen deu convents, el més famós dels quals és sens dubte el de Santa Maria de Pedralbes, fundat com a lloc de retir a partir del 1326 per la reina Elisenda de Montcada, darrera muller de Jaume II, que hi morí i hi fou enterrada el 1364.

El darrer convent de clarisses del segle XIV a Catalunya fou el de Vic, el 1383, i al segle XV es fundaren alguns convents a València i només un a Catalunya, el de Santa Maria de Jerusalem, el 1454, a Barcelona.

Un gran nombre d’aquests convents de clarisses, a part el de Pedralbes, han desaparegut i d’altres se’n conserven pocs vestigis. Són notables encara les restes dels convents de Santa Clara de Tortosa i de la Serra de Montblanc.

Carmelitans i agustins

Completen la visió dels grans ordes mendicants establerts a Catalunya en època del gòtic els carmelitans i els agustins, dos dels ordes nascuts com a ermitans i transformats ambdós a mitjan segle XIII en ordes mendicants. Els primers crearen la seva primera casa ben documentada a Perpinyà el 1265 i a Lleida el 1278, i els segons s’establiren a Barcelona a partir del 1309.

L’orde carmelità va néixer de la pietat d’un grup de pelegrins i croats que a mitjan segle XII s’establiren al mont Carmel. En temps del seu general i gran impulsor Simon Stok, autor d’una regla modificada, reberen l’aprovació del papa Innocenci IV, el 1247, com a orde mendicant. L’orde s’expandí ràpidament per tot Europa i en especial a Anglaterra, pàtria del seu fundador, i es dedicà d’una manera molt especial a la devoció mariana i a la difusió del seu escapulari. Ben aviat també tingueren influència en centres universitaris, com a estudiosos i defensors de la teologia escolàstica.

Els primers convents documentats a Catalunya són els ja esmentats de Perpinyà, el 1265, i el de Lleida, del 1278; a Barcelona, hi consten des del 1291, i el 1292 els consellers els concediren terres per a edificar un convent a l’actual barri del Raval, destruït a partir del 1876 i del qual resta la portalada de l’església, refeta a Sant Adrià de Besòs. El convent de Lleida es convertí en la parròquia de la Magdalena, sense cap element que recordi els seus orígens. Del convent de Peralada, creat el 1292, es conserven l’església, el claustre i part del convent annex al castell palau, en part convertit en museu. El de Girona es va originar el 1295 i no conserva res de l’estructura original. Al segle XIV es creà, el 1308, el de Manresa –ara una parròquia de la ciutat, reconstruïda després de la guerra civil de 1936-39–, el 1352 el de Camprodon, amb l’església gòtica encara dempeus, i el 1364 el de Tàrrega, sense elements antics. El quadre es completa amb tres nous convents al segle XV: els de Montsonís (1408), Vic (1406), amb elements gòtics en el seu primer emplaçament, a l’Esperança de Gurb, i Terrassa (1413).

L’orde carmelità es distingí en temps moderns per la seva branca femenina, que experimentà una gran expansió per tot el país, especialment a partir de la reforma de Teresa d’Àvila, feta a partir del 1562. Les carmelitanes que va reformar procedien de la reforma o estructura donada el 1432 pel papa Urbà IV a les primitives cases de religioses que seguien l’esperit de l’orde carmelità, com a segon orde. La seva expansió, però, fou a partir del 1452 i cap de les seves fundacions catalanes no es produí en època del gòtic.

Els agustins nasqueren d’un grup d’ermitans que seguien la regla augustiniana, que el papa Alexandre IV va agrupar el 1256 i als quals va donar l’estatut d’orde mendicant. Es començaren a expandir al final de segle, però no conegueren el seu gran impuls fins als segles XVI i XVII, en què es dedicaren a diferents tasques pastorals. La primera casa a Catalunya fou la de Sant Agustí de Barcelona, creada a l’indret de l’antiga caserna de Sant Agustí Vell i traspassada al segle XVIII prop de l’antic hospital de la Santa Creu. El 1327 es creà un nou convent a Lleida, totalment derruït el 1881; el 1362 el de Cervera, amb l’església refeta en temps moderns; el 1393 es fundà el d’Igualada, i el 1396, el de Torroella de Montgrí. Durant el segle XV es creà la Casa Déu de Miralles, a Castellví de Rosanes, que guarda elements i pintures murals d’època del gòtic, i el 1451 la de Castelló d’Empúries.

Altres ordes establerts al país

Els jerònims

Aquest orde es fundà el 1373 a Castella com a fusió d’un grup d’ermitans, clergues i seglars, que va rebre l’aprovació del papa Gregori XI. Fins el 1414 depenien dels bisbes diocesans, però aquell any Benet XIII els concedí l’exempció i es constituïren en orde. Tenien per model el doctor de l’Església i eremita sant Jeroni, però com que aquest no va deixar cap regla escrita adoptaren la de sant Agustí.

Fundacions de franciscans, dominicans, carmelitans i agustins (segles XIII-XV).

A.P. i C.P.

El 1393 entraren a Catalunya –el 1374 s’havien establert a València, a la Plana de Xàvia– i crearen a la rodalia de Barcelona el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, ara totalment arrasat, i entrat el segle XV el monestir de Sant Jeroni de Mont Olivet, prop de Sant Pere de Ribes (Garraf), que el 1416 es traslladà a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona; només en fou mutilada la primitiva església, de la qual resten, però, elements. Els jerònims va ser un orde que va gaudir d’una protecció especial dels reis de la casa de Trastàmara i més endavant de la casa d’Àustria, que feren nombrosos llegats als seus convents i sojornaren sovint a les seves cases, a Catalunya sobretot a Sant Jeroni de la Murtra.

Bibliografia consultada

Barraquer, 1906; Miret i Sans, 1910; Sanahuja, 1959; Tobella - Mundó, 1964; Collell, 1968; Pladevall, 1968; Pons Guri, 1974-75; Guallar, 1975; Linehan, 1975; Brodman, 1990; Catalònia religiosa, 1991; Concilis provincials…, 1994; Vones-Liebenstein, 1996; Webster, 2000.