L’arquitectura gòtica catalana en el context europeu

El primer art gòtic

L’origen de l’arquitectura gòtica se situa a mitjan segle XII, a l’Illa de França, regió al voltant de París. Més concretament, l’edifici que va tenir el protagonisme en el naixement del nou art aquells anys va ser l’abadia de Saint-Denis. El seu abat, Suger, va impulsar la renovació de l’edifici abacial a partir d’elements de la tradició del romànic de la Borgonya i de la Normandia, però donant-los un nou sentit, sobretot per l’accentuació de determinats simbolismes, especialment els relacionats amb la monarquia. No debades Saint-Denis era el lloc d’enterrament dels reis de França i el mateix Suger era un home estretament vinculat a la reialesa.

A la portada de Saint-Denis destacaven les estàtues que representaven reis de l’Antic Testament –evocació del caràcter sagrat de la monarquia– i a la nova capçalera de l’església, que es va començar a construir l’any 1140, s’hi va fer un ús molt innovador de la volta de creueria, de tal manera que el deambulatori, amb la seva corona de capelles radials il·luminades per grans finestrals, esdevingué el paradigma del nou estil arquitectònic, el gòtic.

El protagonisme dels finestrals, dels vitralls i de la llum es justificava, a Saint-Denis (Dionís), per una evocació de la mística de la llum erròniament atribuïda a Dionís Areopagita, segons la qual la bellesa és alhora consonantia (harmonia) i claritas (claredat, llum).

Les innovacions de Saint-Denis es van expandir ràpidament en diverses direccions i van ser assumides per a la construcció de noves catedrals, configurant una primera fase de l’estil gòtic, l’anomenat primer art gòtic. En les catedrals, l’evolució arquitectònica d’aquest primer gòtic es reflecteix sobretot en l’elevació i la subdivisió en pisos o nivells dels murs interiors. Així, la catedral de Sens, a la Borgonya, pràcticament contemporània de Saint-Denis, presenta encara una estructura de tres nivells: arcades (1), galeries o tribunes (2) i finestrals (3). En canvi, la catedral de Laon, a la Picardia, construïda durant els anys seixanta del segle XII i segurament la més representativa d’aquest moment, adopta ja una estructura interior de quatre pisos o nivells a causa de l’addició del trifori entre les galeries o tribunes i els finestrals superiors.

La culminació de l’arquitectura del primer gòtic és representada per la catedral de París, Notre-Dame, començada l’any 1163. Sobresurt per les seves dimensions i per la seva envergadura, ja que es tracta d’una església de cinc naus. Si les voltes de la nau central de la catedral de Laon s’alcen fins a 24 m, les de París ja atenyen els 34. Notre-Dame destaca igualment pel fet que s’hi introduïren els arcbotants (cap al 1180), que a partir d’aleshores van començar a guanyar un clar protagonisme en el desenvolupament de l’arquitectura gòtica. Gràcies a aquest element va ser possible traslladar enfora les càrregues de les voltes, alleugerir les estructures portants i, consegüentment, assolir alçades cada vegada més espectaculars.

El gòtic clàssic

Reconstrucció de la planta original de la catedral de Chartres, model de moltes altres de franceses. Escala 1/800.

FGA - M.B.

Les conseqüències d’aquestes innovacions tecnològiques són desenvolupades durant la següent fase de l’arquitectura gòtica, l’anomenat gòtic clàssic, el moment de les grans catedrals.

Aquesta fase s’enceta amb la catedral de Chartres, en construcció a partir del 1194 i pràcticament acabada cap al 1220. Té planta de creu llatina, amb una capçalera molt desenvolupada, de doble deambulatori. L’alçat interior de Chartres és de tres nivells: hi han desaparegut les galeries.

Chartres constitueix el model seguit i adoptat per les principals catedrals franceses del gòtic clàssic: Reims (a partir del 1210) i Amiens (a partir del 1220). També deriva de Chartres la catedral de Beauvais (en construcció a partir del 1226 aproximadament), on es va portar al límit l’elevació de les naus: 48 m.

Al model de Chartres s’acostuma a contraposar el que representa la catedral de Bourges, iniciada gairebé al mateix temps que aquella. Però mentre que Chartres destaca pel sobredimensionament de la capçalera amb relació a les naus, Bourges mostra una planta unificada, sense transsepte.

Fora de França, el desenvolupament inicial de l’estil gòtic entre la segona meitat del segle XII i les primeres dècades del XIII ofereix una gran diversitat.

A Anglaterra és el moment de l’anomenat Early English (fins a mitjan segle XIII), representat per les catedrals de Canterbury, Lincoln, Salisbury o Wells. A Alemanya i les terres de l’Imperi, els monjos del Cister van contribuir a difondre alguns elements gòtics, al mateix temps que uns altres eren incorporats a edificis concebuts sobre bases romàniques (Trèveris, Marburg). El diàleg entre una capçalera romànica i unes naus gòtiques es dona encara a la catedral d’Estrasburg (començada cap al 1190, les parts gòtiques s’iniciaren a partir del 1245), mentre que la de Colònia (començada el 1248) representa ja l’adopció plenament conscient del model francès derivat de Chartres.

A Itàlia, el Cister també té un protagonisme destacat en la introducció d’un cert goticisme, patent a les fundacions de Fossanova (1187) o Casamari (1203), de clara filiació borgonyona. La manifestació d’un goticisme ple i madur en l’arquitectura italiana es dona a la basílica de Sant Francesc d’Assís, fundada el 1228 i consagrada el 1253. La basílica franciscana encapçala el protagonisme que ràpidament assoleixen les esglésies dels ordes mendicants a Itàlia i que confirmen el convent de Sant Francesc, a Bolonya (1236-63), o Santa Maria Novella, a Florència (fundada el 1246).

Restitució de la planta original de la catedral de Bourges. En destaca l’absència de transsepte. Escala 1/800.

FGA - C.L.W.

A Castella, la fase protogòtica és representada per les construccions del Cister i per la realització de noves catedrals seguint models derivats dels tipus regionals del romànic francès, tal com va posar de manifest E. Lambert. Entre aquestes hi ha les catedrals de Zamora i Salamanca, començades a mitjan segle XII, i també les catedrals d’Àvila i de Conca, iniciades al final del segle XII. La plena adopció dels models del gòtic clàssic francès es produeix amb les catedrals de Burgos, Toledo i Lleó, que s’inicien respectivament els anys 1221, 1226 i 1255. Les dues primeres pertanyen clarament al grup de Bourges, mentre que la darrera està directament emparentada amb Reims.

La introducció del gòtic a Catalunya i la resistència a l’opus francigenum

Després de traçar aquest esquema tan sintètic de l’arquitectura europea pel que fa als orígens del gòtic i la seva expansió durant la primera meitat del segle XIII, es pot percebre amb més claredat quina és la posició real de l’arquitectura catalana d’aquell mateix moment en el context europeu.

D’entrada, com a Alemanya, Itàlia o Castella, el paper del Cister és decisiu per al desenvolupament d’una arquitectura protogòtica o semigòtica, com la va qualificar K.J. Conant. Poblet, Santes Creus i Vallbona en són aquí els exemples més destacats.

L’arquitectura cistercenca es va desenvolupar a partir del romànic de la Borgonya i va comportar la internacionalització d’una sèrie de solucions constructives que en molts llocs, entre ells Catalunya, significaren la superació de les tradicions romàniques. Així, la construcció del gran conjunt monàstic de Poblet, a més de constituir una obra d’una envergadura excepcional, fins aleshores insospitada al nostre país, va comportar la introducció de la volta de creueria i també l’experimentació de noves solucions basades en l’arc apuntat.

Pel que fa a l’ús de la volta de creueria en els monestirs cistercencs catalans, crida l’atenció el contrast entre l’ús que se’n fa a les esglésies monàstiques, que és francament tímid, i els resultats, molt més agosarats, que s’assoleixen amb la seva utilització en dependències com sales capitulars o cellers. D’altra banda, el desenvolupament de les possibilitats de l’arc apuntat s’ha d’associar amb l’altra gran aportació de l’arquitectura cistercenca catalana: les cobertes suportades per arcs de diafragma, que trobem perfectament aplicades als dormitoris de Poblet i Santes Creus.

Aquesta última aportació –la dels arcs de diafragma– entronca molt més directament amb les tradicions arquitectòniques locals que no pas la construcció amb volta de creueria, però en conjunt es pot afirmar que l’arquitectura cistercenca catalana del segle XIII encaixa plenament i obertament amb la que simultàniament produeix el Cister en altres llocs d’Europa.

En canvi, l’arquitectura de les catedrals catalanes del segle XIII –Tarragona i Lleida– conté més aspectes originals, tot i que tipològicament s’han de relacionar amb models del romànic tardà i no pas amb les primeres catedrals gòtiques franceses. A partir dels estudis d’E. Lambert és habitual trobar inscrites les catedrals de Tarragona i Lleida dins d’una anomenada escola hispanollenguadociana, caracteritzada entre altres coses per les semicolumnes aparellades que s’adossen als pilars.

En qualsevol cas, la progressió arquitectònica d’aquestes dues catedrals catalanes revela una clara resistència a l’adopció del model de catedral gòtica francesa, l’anomenat opus francigenum, i el seu plantejament original es manté gairebé invariable pràcticament fins al final. Pel que fa a això, pot ser bastant il·lustratiu posar en paral·lel les catedrals de Tarragona i Estrasburg, començades cap al 1171 i cap al 1190, respectivament. Totes dues catedrals s’inicien amb fórmules del romànic tardà, però a la catedral alsaciana el gòtic de l’Illa de França ja hi és parcialment adoptat a partir del 1220, i plenament, a partir del 1245. En canvi, a la catedral de Tarragona, el gòtic ple no hi irromp fins que es realitza la façana, els anys setanta del segle XIII.

Semblantment, la Seu Vella de Lleida pot ser comparada amb la catedral de Tolosa de Llenguadoc. Lleida era en construcció des del començament del segle XIII. A Tolosa s’inicià la construcció d’una gran nau a la segona dècada del segle XIII que acusava una forta influència de l’arquitectura cistercenca. Tanmateix, a Tolosa va haver-hi un replantejament que no es va donar mai a Lleida, de manera que la capçalera tolosana ja va ser concebuda segons els models del gòtic radiant, com es veurà més endavant.

La catedral de Lleida va influir directament la de València, en construcció a partir del 1262. I si bé és cert que la capçalera de València ja incorpora característiques d’un gòtic més avançat, com la corona de capelles radials, la tipologia de les naus no es defineix a la francesa, sinó que es manté fidel –fins i tot es podria dir que retorna– al model lleidatà.

Aquesta obstinada resistència de l’arquitectura catedralícia catalana del segle XIII a l’opus francigenum mereix una valoració i una anàlisi que s’haurien de fer establint paral·lels amb les catedrals italianes d’aquest mateix moment. Certament, no és una qüestió de trobar paral·lels estilístics o afinitats estètiques. Les catedrals catalanes del segle XIII són ben lluny de les seves coetànies italianes si es miren des d’aquest punt de vista. Podria ser, en canvi, una qüestió relacionable amb l’ordre social i amb la voluntat d’afirmar, tant a Itàlia com a Catalunya, unes determinades tradicions locals. Calen estudis que ens permetin valorar les actituds estètiques de la societat catalana del segle XIII per a entendre millor aquest fenomen. Queda clar, en qualsevol cas, que no és pas una qüestió de simple estancament o de pura inèrcia, sinó una opció plenament conscient i assumida en franca oposició al model francès.

Les aportacions dels ordes mendicants

Si l’avenç inicial de l’arquitectura gòtica en el medi rural català havia estat propiciat sobretot pels monestirs cistercencs, en el medi urbà el protagonisme de la introducció del gòtic ple recau principalment en els ordes mendicants. Aquesta és també una situació que es pot comparar amb el context italià, el del migdia de França o, més remotament, amb determinades parts d’Alemanya i de l’Imperi.

La característica que probablement defineix millor l’arquitectura dels mendicants durant el segle XIII és la seva ràpida progressió. A les construccions fundacionals, que normalment devien tenir caràcter provisional i que respectaven les exigències de pobresa i d’austeritat d’aquests ordes, en seguien ràpidament unes altres que s’allunyaven gradualment d’aquest ideal a mesura que eren ampliades o reformades, i assolien una configuració més o menys definitiva a la fi del segle XIII o al començament del XIV.

Recordem que la configuració actual de l’església dominicana de Florència, Santa Maria Novella, no obeeix al plantejament inicial sinó al canvi introduït cap al 1279. D’altra banda, l’església franciscana de Florència, Santa Croce, es començà l’any 1295.

També a Tolosa de Llenguadoc, els franciscans (convent dels Cordeliers) i els dominicans (convent dels Jacobins) van construir-hi grans edificis durant el segle XIII. Subsisteix la magnífica església dels dominicans, resultat d’un llarg procés constructiu que culmina amb l’edificació de la seva espectacular capçalera durant el darrer quart del segle XIII i l’acabament de la nau doble, ja al començament del XIV. Ha desaparegut, en canvi, l’església dels franciscans de Tolosa, iniciada cap al 1268 i amb una fase de molta intensitat constructiva entre l’última dècada del segle XIII i les primeres del XIV.

Ara sabem, gràcies als resultats de les últimes excavacions, que la història constructiva del convent dominicà de Santa Caterina, a Barcelona, és també una història de contínues reformes i ampliacions que es van succeir fins a la primera meitat del segle XIV, per donar lloc a una església que durant molt temps es va creure que havia estat una construcció unitària, datable al segle XIII.

Si revisem el que ara sabem del convent franciscà de Barcelona, pot arribar-se a presumir que la seva història devia ser paral·lela a la de Santa Caterina, de manera que caldria relativitzar considerablement el protagonisme d’aquests dos grans edificis desapareguts com a prototips de l’arquitectura gòtica catalana de plenitud.

La seva precocitat ha de ser qüestionada i la seva tipologia no s’ha de veure, segons sembla, com el resultat d’un pla preconcebut, sinó com la conseqüència d’una evolució de l’organisme arquitectònic per adaptar-se progressivament a les funcions que li eren requerides.

Cronologia de l’Arquitectura Religiosa del Gòtic Català Fins a la Pesta Negra
Any	Esdeveniment
1166-1185	Construcció de l’església del monestir de Poblet
1174-1225	Construcció de l’església del monestir de Santes Creus
v 1171	Inici de la catedral de Tarragona
1203	Inici de la catedral de Lleida
1240	Consagració de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou
v 1243	Inici de l’església del convent de Santa Caterina de Barcelona
1247	Primera pedra de l’església del convent de Sant Francesc de Barcelona
1247	S’acorda la construcció de l’església de Coratxà, coberta amb arcs de diafragma
1262	Inici de la catedral de València
1269	S’autoritza la construcció de l’església de Santa Maria dels Turers, a Banyoles
1273	Inici de Santa Maria de Morella
1277-1292	Intervenció del mestre Bartomeu a la façana de la catedral de Tarragona
1278	Consagració de la catedral de Lleida
1285	Inici de Santa Maria de Vilafranca del Penedès
1292	Inici del convent de Sant Domènec de Puigcerdà
1295	Inici de l’església del convent de Sant Domènec de Ciutat de Mallorca
1297	Consagració de l’església del convent de Sant Francesc de Barcelona
1297	Inici de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí
1298	Inici de la catedral de Barcelona
1301	Inici de l’església de Sant Joan de Vinaixa
1302	Inici de la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona
1303	Inici de l’església del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
v 1306	Inici de la catedral de Mallorca
v 1312	Inici de la catedral de Girona
1313-1341	Construcció del claustre del monestir de Santes Creus
v 1316	Consagració de Santa Maria de Castelló d’Empúries
v 1319	Inici de Santa Maria del Pi (Barcelona)
v 1321	Sala capitular del convent de Sant Domènec de València
1322	Berenguer de Montagut és nomenat director de les obres del convent del Carme de Manresa
1323	Inici del claustre de la catedral de Vic
1323	Inici del convent de Sant Domènec de Balaguer
1324	Inici de les obres d’ampliació de l’església de Sant Joan de Perpinyà
1326	Primera pedra de l’església del convent de Pedralbes
1328	Inici de la Seu de Manresa
1329	Inici de Santa Maria del Mar (Barcelona)
1331	Consagració de la catedral de Tarragona
1331	Primera notícia relativa a la construcció de l’església de Santa Coloma de Queralt
1333	Inici de l’església del convent de Sant Francesc de Puigcerdà
1334	Inici de Santa Maria de Sagunt
1334	Primera notícia de la construcció de la capçalera de Santa Maria de Cervera
1335	Contracte de construcció de Santa Maria de Conesa
v 1337	Acabament de la façana del monestir de Sant Cugat del Vallès
1338	Consagració de l’església del convent de Sant Domènec de Girona
1339	Acabament de la capçalera de Santa Maria de Montblanc
1339	Acabament de la cripta de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona
1342	Inici dels Sants Just i Pastor (Barcelona)
1345	Inici de l’església del monestir de Santa Maria de Vallsanta
1347	Inici de la catedral de Tortosa
1347	Consagració de la capçalera de la catedral de Girona
a 1348	Cimboris de Poblet i Vallbona
	[Josep Bracons Clapés]

Tanmateix, l’arquitectura dels mendicants a Catalunya fa diverses aportacions especialment remarcables. La primera és una concepció marcadament utilitària i funcional de l’arquitectura, que podria ser contraposada a la planificació molt més rigorosa de les obres catedralícies. La segona és el protagonisme de les naus i la consegüent articulació d’aquestes amb capelles laterals, configurant un nou concepte d’espai interior en què la idea de nau longitudinal és desplaçada per la dialèctica entre la nau com a sala o aula comunitària i la capella com a espai semiprivat, reservat als gremis, corporacions o famílies. La tercera aportació de l’arquitectura mendicant és l’adopció de la metodologia constructiva ja arrelada al país, cosa que es fa patent sobretot en l’ús dels arcs de diafragma, molt semblant a la manera com els cistercencs resolien els dormitoris i també afí a determinades expressions de l’arquitectura civil.

Les tipologies arquitectòniques de les esglésies mendicants catalanes no provenen pas de l’adopció de models importats sinó de la progressiva adaptació dels edificis a les demandes de la societat catalana. De fet, és dubtós que realment pugui parlar-se de tipologies, i potser fóra més adequat veure en les diverses formes de les esglésies mendicants reflexos de les diverses fases de creixement d’una església, des dels plantejaments més elementals (la nau simple coberta amb arcs de diafragma) fins a les solucions més acabades: la nau única coberta amb volta de creueria, amb capelles laterals entre els contraforts, i capçalera poligonal.

Aquesta era la tipologia que es considerava originada a Santa Caterina i a Sant Francesc de Barcelona però que ara sembla que haurem de considerar formulada abans en l’arquitectura parroquial (parròquia del Pi?) i no en l’arquitectura mendicant. D’aquesta manera, les aportacions dels mendicants a l’arquitectura gòtica catalana no consistirien preferentment en la invenció d’una tipologia determinada sinó en la capacitat d’assimilar, d’elaborar i de transmetre determinades solucions i un concepte d’església on la nau és protagonista.

Hi ha, però, una possible expressió de la influència mendicant sobre la qual caldria cridar l’atenció. Podria detectar-se a la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major de Barcelona. La seva construcció es desenvolupa a partir del 1302 sota la direcció de l’arquitecte reial Bertran Riquer. S’ha al·ludit sovint als parallelismes de la capella de Santa Àgata amb la Sainte-Chapelle, la capella del palau reial de París. Però pensem que també val la pena fixar-se en l’església de Santa Clara d’Assís (1255-65), on trobem força semblances tant en les proporcions del conjunt com en la manera d’articular la nau única, amb paraments llisos fins a mitja alçada. Fins i tot pot arribar-se a detectar una certa continuïtat tipològica entre la planta de Santa Àgata i la de l’església de Pedralbes, que d’alguna manera també serviria per a confirmar aquest franciscanisme de la capella del Palau Reial de Barcelona.

Tant Santa Àgata com Pedralbes són, d’altra banda, obres directament relacionades amb el rei Jaume II i el seu entorn. El seu regnat (1291-1327) representa un moment d’obertura a les influències del gòtic europeu i hom assisteix a una veritable febre constructiva que dona lloc a la fase de plenitud de l’arquitectura gòtica catalana. És durant aquests anys que es pot considerar superada la resistència envers l’opus francigenum de les catedrals: es produeix la introducció al nostre país del gòtic radiant, que s’articula amb la influència dels tipus arquitectònics i la sensibilitat dels mendicants per generar la síntesi estilística que caracteritza el gòtic català.

El gòtic radiant

El gòtic radiant (rayonnant) representa la tercera fase de l’evolució de l’arquitectura gòtica. Es gesta a França durant la dècada del 1230 sota el regnat de Lluís IX de França, dit el Sant. Una de les seves màximes expressions és la ja al·ludida Sainte-Chapelle de París (1242-48), on es produeix la substitució pràcticament íntegra dels murs per vitralls. És característic del gòtic radiant el protagonisme dels finestrals i de les traceries. De fet, la denominació rayonnant prové de la disposició radial arquetípica de les grans rosasses d’aquest moment, per exemple les del transsepte de Notre-Dame de París. Aquesta disposició va tenir un considerable ressò a Catalunya: parròquia del Pi, monestir de Sant Cugat, catedral de Tarragona, etc.

El gòtic radiant es va expandir en totes direccions, però interessa remarcar molt especialment la seva forta incidència al migdia de França, on fins aleshores els models arquitectònics del nord pràcticament no s’havien implantat. L’adopció del gòtic radiant al Llenguadoc, que es desenvolupa amb molta intensitat entre els anys seixanta i setanta del segle XIII, responia a la voluntat d’assimilar el llenguatge arquitectònic i els referents simbòlics de la França del nord.

Els canonges de Narbona ho expressaren clarament quan van justificar la construcció de la seva catedral davant els cònsols de la vila: “Intendit dictum capitulum […] imitare ecclesias nobiles et magnifice operatas et opera ecclesiarum que in regno Francie construunturet sunt in preterito jam constructe.”

La primera gran catedral del gòtic radiant en aquest àmbit meridional és la de Clarmont d’Alvèrnia, en obres a partir del 1262 sota la direcció de Jean Deschamps. El mateix nom apareix relacionat amb la catedral de Narbona (1272) i també li ha estat associada la catedral de Llemotges (1273).

Paral·lelament s’havien iniciat les obres del transsepte i la capçalera de Sant Nazari de Carcassona (cap al 1269) i les noves catedrals de Tolosa de Llenguadoc (cap al 1274) i de Rodés (1277). Totes aquestes obres són plenament representatives del gòtic radiant, com d’altres que les van seguir posteriorment (la capçalera de Besiers, per exemple). Coexisteix amb elles una obra fortament original i singular: la catedral d’Albí, iniciada cap al 1282, on la influència de l’arquitectura mendicant té un pes molt més acusat que la component radiant pròpiament dita.

També és durant els anys setanta que es produeix a Catalunya la primera gran obra directament influïda pels models catedralicis francesos: la façana de la seu de Tarragona. Però la confirmació d’aquesta influència no arriba fins els últims anys del segle XIII i els primers del XIV, amb l’adopció de la catedral de Narbona com a referent directe de les noves capçaleres gòtiques de les seus de Barcelona (1298) i Girona (1312). La relació de la seu gironina amb Narbona és confirmada a través dels mestres d’obres, principalment Jaume de Faveran.

D’aquesta manera es produïa la plena assimilació de l’opus francigenum a Catalunya, superades les antigues reticències. Amb tot, l’adopció del gòtic radiant francès –via Narbona– no va ser plena, sinó limitada preferentment a les capçaleres. La continuació i l’acabament de les naus de Girona i Barcelona es van fer sota unes altres condicions i remetent a uns altres models.

La plenitud de l’arquitectura gòtica catalana

Si la cultura arquitectònica del segle XIII a Catalunya va ser dominada, en gran part, per una mentalitat feudal i cavalleresca forjada durant el temps de les conquestes, el formidable auge constructiu que es dona durant les primeres dècades del segle XIV reflecteix el moment hegemònic d’una nova mentalitat. Triomfen la cultura urbana i l’esperit cortesà.

Alexandre Cirici va denominar gòtic reial el gòtic català del segle XIV. És el que esclata durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i el seu breu successor, Alfons el Benigne (1327-36), a la primera part del regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87) i també als regnats dels reis de Mallorca coetanis. Aquests anys es produeix una transformació radical del paisatge monumental del país. Les ciutats expressen la seva puixança amb nombroses edificacions i la cort comença a mostrar-se sensible envers les manifestacions artístiques.

Tot això es fa, a més, desenvolupant un llenguatge arquitectònic dotat d’una forta personalitat que actua com un poderós factor d’identificació col·lectiva.

El segle XIV, especialment la primera meitat, és el moment de la gran expansió de l’arquitectura gòtica a Catalunya –el quadre cronològic adjunt pot donar una idea del veritable creixement constructiu– i consegüentment el moment de la definició d’allò que anomenem el gòtic català, un llenguatge arquitectònic que comparteix moltes coses amb altres gòtics del migdia d’Europa però que elabora les seves pròpies solucions.

Això encaixa perfectament amb les experiències i les tendències de l’arquitectura europea del segle XIV, que ja no giren al voltant dels models catedralicis del gòtic clàssic, sinó que inclouen el desenvolupament de modalitats “regionals” i de formes específiques. És el que a Alemanya es denomina Sondergotik.

Dintre d’aquest context general, i en especial dintre del gòtic meridional, l’arquitectura gòtica catalana es caracteritza per la sobrietat i el racionalisme –dos valors essencialment burgesos– i també per la persistència d’un substrat classicista palès en les proporcions dels edificis. Torres Balbás afirmava que “si de los templos levantinos se suprime la decoración y los nervios de las bóvedas […] parecerían grandes salas romanas”.

A més dels valors esmentats, també defineix el vocabulari arquitectònic del gòtic català la preferència per les línies horitzontals, que es percep a l’exterior en les teulades planes dels edificis i a l’interior en la tendència a igualar les alçades de les naus de les esglésies. Així mateix, els espais interiors són tractats de manera unitària, sense trencaments ni jerarquitzacions acusades: l’ideal és la nau única, compacta.

Unes altres característiques identificadores són el protagonisme de les estructures murals, els tancaments plans (ja anunciats en l’arquitectura cistercenca i mendicant), la tendència a compactar els volums i a ressaltar les formes cúbiques i prismàtiques o bé la sobrietat decorativa.

L’estudi formalista de l’arquitectura catalana d’aquest moment acostuma a fer-se a partir de classificacions tipològiques, i s’estableix una primera distinció entre esglésies de tres naus i esglésies d’una sola nau o nau única.

Entre les esglésies de tres naus trobem les catedrals (Barcelona, el primer plantejament de Girona, Tortosa, Mallorca) i també algunes altres de no catedralícies. Són esglésies situades en un nivell intermedi entre les catedrals i les esglésies parroquials que donen lloc a interessants experiències de síntesi entre els tipus respectius: les tres naus pròpies de les catedrals i la nau única de les esglésies parroquials. Entre aquest tipus d’església trobem algunes de les expressions més belles i més originals de tota l’arquitectura gòtica catalana: Santa Maria del Mar, la Seu de Manresa, Santa Maria de Cervera o Santa Maria de Castelló d’Empúries.

En les esglésies catalanes de tres naus (catedrals i quasicatedrals) s’observa la tendència a igualar l’alçada de la nau central i les laterals, cosa que, a l’exterior, es reflecteix en un escàs protagonisme dels arcbotants i, a l’interior, en l’absència de trifori. Sovint s’al·ludeix a les hallenkirchen o esglésies sala o llotja alemanyes per establir comparacions, tot i que no tenen una relació directa. En qualsevol cas, la tendència a igualar l’alçada de les naus resulta explicable perquè l’ideal era, al cap i a la fi, la nau única. Així ho reflecteix la transformació dels plans de les catedrals de Girona i Perpinyà, que d’un projecte inicial de tres naus evolucionen cap a la nau única.

Tanmateix, el tipus més característic i el més difós de l’arquitectura gòtica catalana, com de l’arquitectura gòtica meridional en general, és l’església d’una sola nau. Dintre d’aquest tipus s’acostumen a diferenciar dos subgrups: les esglésies amb coberta suportada per arcs de diafragma i les esglésies cobertes amb voltes, entre les quals es diferencien encara les que tenen capelles laterals als costats de la nau –el grup més típic i nombrós– i les que també en tenen a l’entorn de la capçalera (Montblanc, Santa Coloma de Queralt…).

Val la pena enumerar algunes de les característiques que defineixen les esglésies catalanes de nau única:

— Capçalera poligonal, de cinc o set costats.

— Absència de transsepte i fins i tot d’arc triomfal: pràcticament no hi ha solució de continuïtat entre la nau i la capçalera.

— Inserció de les capelles laterals entre els contraforts de la nau, constituint a l’exterior una superfície contínua i compacta.

— Contraforts de volums prismàtics, massissos, que rarament presenten acabaments esgraonats.

— Subdivisió de l’elevació interior únicament en dos nivells: arcades i finestrals.

— Ús de voltes de creueria simples, majoritàriament de quatre panys.

— Nombre relativament reduït de trams, que rarament són més de set. Això fa que les tramades siguin bastant llargues.

Aquestes eren les característiques del tipus que es creia originat a Santa Caterina i a Sant Francesc de Barcelona, de manera que aquests edificis es van arribar a considerar prototips de l’arquitectura gòtica catalana. Ara sabem que no va ser així i que el seu procés de formació va ser més lent i complex, però també més ric i plural. Les aportacions dels mendicants devien ser igualment decisives, sens dubte, però cal valorar-ne la interacció amb l’arquitectura urbana –les noves esglésies parroquials– i amb les aportacions dels arquitectes de la cort. És probablement aquesta confluència d’experiències arquitectòniques allò que explica el profund arrelament d’aquesta tipologia en les tradicions constructives del país i la seva llarga perduració més enllà dels temps gòtics.

El gòtic flamíger i el gòtic tardà

L’última fase de l’arquitectura gòtica –segons el patró francès– és la del gòtic flamíger (flamboyant), que es caracteritza per un atapeïment de les traceries, que esdevenen més complexes i, molt sovint, descriuen jocs de corbes i contracorbes que recorden flames. D’aquí la denominació.

S’ha debatut molt sobre l’origen d’aquest corrent que representaria la fase florida o “barroca” de l’estil gòtic i que té equivalències en el decorated style i en el gòtic perpendicular anglès. També les té en l’anomenada arquitectura hispanoflamenca i, particularment, en l’anomenat estil Isabel. O fins i tot en l’art manuelí portuguès. Sense oblidar que també és coetani del primer Renaixement italià: Brunelleschi, Alberti…

Jan Bialostocki ha completat la caracterització de l’art i l’arquitectura del segle XV assenyalant-ne altres trets definidors a més de la cal·ligrafia decorativista patent en traceries, nervis i voltes (estrellades, reticulades en forma de ventall, etc.). Subratlla, per exemple, el protagonisme que adquireixen les microarquitectures (gablets, agulles, baldaquins…) o el tractament específic amb què se singularitzen les façanes i altres elements estructurals com ara pilars i columnes.

La incidència d’aquests trets flamígers en l’arquitectura religiosa del gòtic català és molt limitada. L’ús de la volta de creueria més simple, la de quatre panys, segueix essent absolutament hegemònic i, tal com remarcava Lavedan, en les esglésies d’aquí no s’utilitzen els focs d’artifici de nervis que es troben coetàniament arreu d’Europa. Fins i tot, les innovacions que es donen en la construcció de voltes apunten més aviat en la direcció oposada: la desaparició dels nervis (voltes de maó del claustre de la cartoixa de Montalegre).

L’arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XIV i de gran part del segle XV és sobretot una arquitectura de continuïtat, i no comporta el desenvolupament d’experiències radicalment innovadores ni tampoc una evolució substancial de l’estil arquitectònic que s’havia definit pels volts del 1300. Possiblement es pot buscar l’explicació d’aquest fet en l’organització dels tallers actius en edificis religiosos, presumiblement bastant tancada i gremialista en resposta a la crisi econòmica.

Ben diferent és la situació de l’arquitectura de caràcter civil, que té un protagonisme molt accentuat durant el segle XV i que es mostra molt més inclinada a l’experimentació formal i a l’exuberància decorativa.

Però malgrat l’escassa repercussió del flamíger en l’arquitectura religiosa del gòtic català, ha de ser remarcada –pel seu caràcter precursor, encara que sense continuïtat– la presència de jocs de corba-contracorba flamígers a les claraboies del claustre de Santes Creus, els quals haurien de ser atribuïts, almenys en part, al mestre Reinard Fonoll (1332-41). Ho validaria el fet que constata Emma Liaño: la persistència de l’arc conopial i de formes flamígeres atenuades en altres llocs on és presumible la intervenció del mestre Fonoll. I ho explicaria l’origen anglès d’aquest mestre, tenint en compte que les traceries amb jocs de corba-contracorba comencen a aparèixer a Anglaterra a la primera meitat del segle XIV.

Des del punt de vista de les estructures, un tret definidor de l’arquitectura religiosa del gòtic tardà és la tendència a crear compartiments estancs al si de les esglésies: els cors al centre de les naus, les sales capitulars, les capelles sorgides del mecenatge personal (per oposició a les sorgides del mecenatge de corporacions i gremis), etc.

Però al mateix temps trobem confirmada amb rotunditat monumental la tendència a la unitat espacial i a la simplicitat estructural mitjançant les grans naus úniques de les catedrals de Girona i Perpinyà. Crec que aquestes naus úniques poden ser llegides, en un pla simbòlic, com a expressions de la nostàlgia d’un cos social únic i compacte davant de la tendència a la fragmentació pròpia del final de l’edat mitjana i de l’afirmació individualista de l’home modern.

El pas del món medieval a l’època moderna no comporta l’acabament de l’arquitectura gòtica catalana. Al contrari: al voltant del 1500 es constata una considerable reactivació de l’activitat constructiva que dona lloc a l’inici d’una quantitat significativa de noves esglésies en les quals es mantenen els trets bàsics de l’arquitectura gòtica catalana, és a dir, capçalera poligonal i nau única amb capelles laterals entre els contraforts. La relació seria molt extensa i inclouria tant edificis grans com petits o mitjans. Destaquen, per exemple, les esglésies de Granollers, Reus, Valls, Montserrat, Terrassa, Esparreguera o Igualada.

Juntament amb les construccions de nova planta, també cal tenir en compte que entre els segles XVI i XVII es produeix la continuació i l’acabament de les catedrals de Girona, Tortosa o Mallorca, així com de moltes altres esglésies (Solsona) on també es manté la configuració gòtica original, sense canvis marcats. Els trets renaixentistes o barrocs es manifesten preferentment als exteriors i, en especial, a les façanes.

Aquesta continuïtat de les formulacions gòtiques en època moderna pot ser valorada com una expressió de tradicionalisme –per allò que té d’arrelament en la tradició– però al mateix temps, i encara que pugui semblar paradoxal, posa de manifest la modernitat de l’arquitectura gòtica catalana, és a dir, la vigència de les seves solucions en època moderna.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1923; Lavedan, 1935; Torres, 1952; Verrié, 1957; Cirici, 1968; Heliot, 1972-73; Cirici, 1974; Diversos autors, 1974; Grodecki, 1977; Cirici, 1979; Bony, 1983; Dalmases – José, 1984 i 1985; Paul, 1988; Kimpel – Suckale, 1990; Erlande-Brandenburg, 1992; Freigang, 1992; Bialostocki, 1993; Autour des maîtres…, 1994; Diversos autors, 1995; Andrault-Schmitt, 1997; Bracons, 1999; Robin, 1999.