“Els catalans d’Amèrica han estat pioners dels estudis indians”, ha escrit l’antropòleg Claudi Esteve Fabregat. I segueix: “Això va començar ben aviat amb el jerònim Ramon Paner que, el 1494, en ocasió del segon viatge de Cristòfor Colom a les Antilles, ja va fer de primer missionòleg, de primer lingüista i de primer etnòleg europeu a les Índies.”

Lingüistes i etnòlegs

Les monarquies absolutes europees tendiren a concentrar progressivament, durant els segles XVII i XVIIII, riqueses, poder i símbols en uns punts privilegiats dels seus extensos territoris: les capitals, les residències reials, les capitals virregnals. Però, al mateix temps, algunes ciutats europees amb port o amb comerç i altres centres amb importants concentracions de comunitats religioses van generar una important demanda d’obres d’art que incloïa els dos extrems: tant la mitologia com el realisme.

Una de les característiques de l’islam medieval fou la comunicació entre els diferents centres religiosos i culturals. Les ciutats de Balaguer, Lleida i Tortosa no en foren cap excepció i un bon nombre d’alfaquins i ulemes catalans recorregueren les terres de l’islam a la recerca de nous coneixements. A l’Europa de la revolució de l’any mil, alguns centres religiosos dels territoris dels comtats catalans dels Pirineus es van convertir en centres culturals capdavanters, amb una forta irradiació més enllà de les muntanyes.

La guerra dels Segadors fou una de les guerres realitzades per exèrcits professionals (sovint amb dret de pillatge sobre la població civil) que, durant trenta anys, van assolar l’Europa central. Del conjunt d’aquestes guerres europees disperses se n’ha dit guerra dels Trenta Anys.

Els escenaris bèl·lics de la guerra dels Trenta Anys

La pau de Westfàlia, signada a Münster el 1648, i el tractat dels Pirineus, signat a l’illa dels Faisans, al curs baix del riu Bidasoa el 1659, són dos textos que van configurar, durant tres segles, el mapa d’Europa i les relacions internacionals.

Catalunya escapçada per una frontera artificial (1659)

La història dels cossos armats de soldats voluntaris catalans anomenats Miquelets és un bon exemple, a Europa, del pas de la guerra antiga —intradinàstica, mercenària, sense cap nació al darrere i feta de breus episodis puntuals— a la guerra moderna. La guerra moderna és una guerra entre estats, del poble nació en armes i, en general, de llarga durada.

Per bé que hi ha notícia des del 1525 de companyies catalanes establertes per al comerç americà que tenien la seu social a Sevilla, no fou fins el 1674 que el comerç amb Amèrica prengué embranzida. Ara bé, el monopoli sevillà, i la seva traducció fiscal, a més de facilitar el comerç de contraban britànic, francès i holandès, impossibilitava el comerç directe català.

Grans companyies

La guerra de Successió a la corona de les Espanyes (1704-1715) fou una guerra europea que, en alguns aspectes, continuava la primera que s’havia esdevingut: la guerra dels Trenta Anys (1618-1658). Com que alguns punts de l’Amèrica del Nord foren, també, escenari bèl·lic, alguns autors han escrit que la guerra de Successió fou la primera guerra mundial de la història.

El desenllaç de la guerra de Successió és perfectament visible amb el mapa d’Europa i d’Amèrica del Nord, que configuraren els tractats d’Utrecht i Rastatt. Els aliats, excepte els quatre estats hispànics de la confederació catalanoaragonesa, en sortiren especialment beneficiats. El projectat eix borbònic París-Madrid no es consolidà.

Al segle XVIII, durant la Il·lustració, a bona part d’Europa hi ha un veritable esforç per a explicar “tot lo món” a les escoles. Un bon exemple és un text de Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d’Aro, 1703 – Ollers, 1781) titulat Instruccions per a l’ensenyança de minyons (Girona, Anton Oliva, 1749). Es tracta d’un text que, per la seva qualitat, ha estat reeditat una vintena de vegades i que aquí reproduïm tal com figura en l’obra.