La diversitat arquitectònica dels Bassegoda

D’ençà del 1855, data del títol de Mestre d’Obres de Pere Bassegoda i Mateu (1817-1908), la família ha tingut un seguit d’arquitectes que han deixat bon nombre de construccions importants, especialment en els períodes de l’eclecticisme, el Modernisme i el Noucentisme. Els arquitectes que treballaren en aquests períodes foren Joaquim (1854-1938) i Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), nebots de Pere, el qual fins al 1891 va ser un constructor, amb gran experiència com a contractista i dissenyador, d’edificis de ponderat eclecticisme entre els quals sobresurten la Casa Josep Añés al carrer Consell de Cent, 314 (1870), la Casa Sicart del carrer Fontanella (1868) i especialment la Casa Joan Puig i Mir al Portal de l’Àngel, 15 i 17, totes elles subsistents i famoses per la seva qualitat constructiva i la sobrietat de les formes. Eren models típics de les cases de l’Eixample dedicades a habitatges. Hi ha uns semisoterranis dedicats a tallers i botigues, una entrada principal amb escales que pugen als pisos superiors, amb una d’especial que mena solament al principal, que sol ser la casa de l’amo, i altres que duen als entresols ocupats generalment per oficines. Són cases fetes d’obra amb façanes de pedra o d’estuc, trespols de bigues de fusta i revoltons i terrats a la catalana. Al carrer Consell de Cent, 314, Pere Bassegoda hi tingué el despatx a l’entresòl, des del 1903, i avui dia encara a l’àtic hi ha una oficina dels Bassegoda arquitectes. Mentre Pere Bassegoda bastia més de dues-centes cases, els seus nebots Joaquim i Bonaventura estudiaven a l’escola d’arquitectura i tan aviat com obtingueren el títol d’arquitecte, el 1879 i el 1886, respectivament, s’incorporaren a la firma i van aportar el seu treball i també la seva característica personalitat com a arquitectes.

L’any 1891 es va enllestir la casa Ròmul Bosch i Alsina a la plaça de Catalunya xamfrà amb ronda Universitat. Aquest projecte el firmaren tots tres i, en lloc de l’estil eclèctic afrancesat de les obres anteriors, l’edifici llueix un estil neogòtic català amb finestres bífores, motllures ogivals i fins i tot un medalló inspirat en el de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Al costat, de cara a la plaça de Catalunya, hi ha la Casa Marcel·lí Jané, ara Hotel Catalunya, també de Pere Bassegoda però encara d’estil eclèctic, construïda l’any anterior. Això significa que la diversitat arquitectònica dels Bassegoda no va seguir un ordre de canvi cronològic. Per exemple, l’edifici de Rossend Arús al passeig de Sant Joan, del 1875, és una típica casa d’habitatges projectada per Pere Bassegoda i reformada el 1882 per tal d’adequar-la a la Biblioteca Pública Arús en un estil molt pròxim al Modernisme i en el qual tingué part Bonaventura Bassegoda Amigó en la segona reforma del 1893. Un altre aspecte de la diversitat dels Bassegoda es troba en el fet que Rossend Arús era un conegut lliurepensador, maçó i anticlerical mentre que tots el Bassegoda han estat sempre catòlics ortodoxos. Malgrat això, Pere Bassegoda també projectà el Panteó Arús al cementiri de Montjuïc el 1888 amb una columna escapçada en lloc d’una creu.

Altres obres destacables de Pere Bassegoda en l’estil eclèctic són la Casa Frederic Marcet al passeig del marquès d’Argentera al costat de la Delegació del Govern, la de Teresa Simó de Grenzer a Pau Claris, 175 (1902) i altres, fetes per ell mateix i després venudes, als carrers Aragó, 271 (1899), Ali-Bei, 5 (1900), ronda Sant Pere, 35 (1898) i Bailén, 85 (1872). Com a contractista excel·lí en obres tan notables com la reconstrucció del Teatre del Liceu el 1861, dirigida per l’arquitecte Oriol Mestres, el Convent de les Saleses al passeig de Sant Joan (1875-85) a les ordres de Joan Martorell, per bé que figurà com a contractiste de la part de paleta el germà Josep, el qual tenia estudis d’art de l’Escola de Llotja i formava part de la Casa Bassegoda. També amb Martorell van fer el monument a Joan Güell i Ferrer a la rambla de Catalunya (1888) i l’Hotel Internacional de l’Exposició Universal del 1888, projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Com és natural, i especialment des del començament del segle XX, la presència del germans arquitectes Joaquim i Bonaventura es va fer notar en les obres encarregades a la casa Bassegoda. La Casa Amadeu Maristany (1903) al carrer Mallorca, 273, és de caire neogòtic i va ser firmada per Bonaventura Bassegoda i Amigó. També són obres seves el II Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat (1902) patrocinat pel seu amic Pere Guerau Maristany i Oliver, comte de Lavern, amb escultura de marbre de Josep Reynés i Gurguí; el panteó del comte de Lavern al cementiri del Masnou, amb escultura de Josep Llimona (1901), i el de Josepa Ros al cementiri de Montjuïc (1917). La Casa Recolons al carrer Rosselló, 192 (1904-08) va ser la darrera en la qual va actuar Pere Bassegoda juntament amb els dos nebots. En aquest edifici al pis principal hi ha pintures murals de Joan Llimona, i el pis 3r. 2a va ser restaurat el 1998 per l’autor d’aquest text. De Joaquim Bassegoda, catedràtic de construcció i director de l’Escola d’Arquitectura del 1920 al 1924, és l’església de Sant Joan Baptista de la Colònia de Can Bros a Martorell, de ponderat estil neogòtic; el Banc Hispano-Colonial de la Via Laietana, 7 (1911); la Casa Antoni i Marc Rocamora al passeig de Gràcia, 26 (1912); la casa i granja Pere Pahissa de Gualba (1910), i la Casa Francesc Rocamora al passeig de Gràcia, 73 (1909). També va col·laborar amb el seu oncle i germà a tall d’especialista en construcció en la major part de les obres de la Casa Bassegoda. Joaquim va presentar al Congrés Internacional d’Arquitectes de Londres una ponència sobre formigó armat, mostra dels seus coneixements en aquesta tècnica aleshores innovadora, a més de diverses memòries sobre construcció llegides a la Reial Acadèmia de Ciències, de la qual va ser numerari des del 1925 i president el 1936. També presidí l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1910) i el Congrés Nacional d’Arquitectes d’Espanya celebrat a Barcelona el 1922.

Ensems que arquitecte en exercici i membre distingit de diverses institucions culturals, va ser autor de la monografia La catedral de Gerona (1889), i de diversos articles i memòries a les Acadèmies de Ciències i de Belles Arts. Deixà un manuscrit de 105 lliçons de construcció que explicà al llarg de trenta anys a l’Escola d’Arquitectura, una valuosa aportació al coneixement de les tècniques constructives del seu temps i anteriors. El manuscrit es conserva a la Reial Càtedra Gaudí de Barcelona.

Bonaventura va ser pròpiament l’artista de la Casa Bassegoda i un molt digne representant del Modernisme arquitectònic. Per exemple, la Casa Alexandre Jofra al passeig de Gràcia, 65 (1905) amb façana de pedra picada de Montjuïc amb abundància de fragments esculturats a les cornises i capçats, i molts detalls de fusteria i guix en els interiors. Convé assenyalar que la casa Bassegoda disposava de tallers propis de manyeria, fusteria, guixaire i fins i tot carros i cavalls per al transport de tots els materials, al carrer Còrsega, 421, xamfrà Bailén. Del 1910 és la graciosa Casa Eulàlia Mercè Parés de Plet al carrer de Muntaner, 231, edifici de sis plantes amb dues fileres paral·leles de tribunes amb baranes de ferro forjat tractades amb el característic coup de fouet modernista i cúpules de ceràmica vidriada de diversos colors. Mereix especial atenció la Casa Nebots de Berenguer (1907) al carrer Diputació, 246, en la qual els propietaris donaren carta blanca als arquitectes-contractistes, i els exigiren els materials més bons i que prescindissin del cost, ja que volien el millor. En aquesta casa amb façana molt esculturada de pedra de marès hi ha reixes de forja, fusteria i ebenisteria. Va ser curosament projectada i construïda amb nombroses vidrieres emplomades, estucs raspats i planxats, aplaçats de marbres i alicatats de rajoles de València dissenyats per l’arquitecte. A la llar de foc del menjador del principal hi ha pedra picada, pintura i mosaic romà; als sostres motllures i cels rasos de guix, en molts casos policromats; una capella amb portes de fusta noble i llànties de metall i vidre tallat; la garita de l’ascensor és de fusta de caoba i vidres bisellats; la xarxa de protecció està feta amb ferro de forja i passamans de ferro i fusta; la garita del porter també és de fusta noble, i els llums del vestíbul són de llautó i bronze. Una gran escultura de pedra de Montjuïc presideix el pinyó de la façana principal i representa la indústria tèxtil, amb la qual feren la fortuna els Berenguer.

El 1907 Bonaventura Bassegoda va projectar el «Colegio Condal» del carrer Amadeu Vives que meresqué el premi de l’Ajuntament al millor edifici de l’any, en un estil suaument goticitzant amb construcció mixta d’obra mixta i pedra de tall. Per als Germans de la Doctrina Cristiana també va fer la capella del Col·legi de la Bonanova (1900) i el Noviciat de Premià de Mar (1908). Altres obres de tipus religiós foren el Convent dels Caputxins a Arenys de Mar (1918), la capella de la Fundació Alba a Horta (1929), el Col·legi dels Germans de la Sagrada Família a Cornellà de Llobregat (1929), les reformes fetes al Convent dels Caputxins d’Igualada (1923), restauració de la capella de l’Ajuda al carrer més Baix de Sant Pere (1912), la parroquial de Matadepera (1909), la capella votiva de la Casa Pere Pahissa de Gualba (1907), el convent i residència dels Caputxins a Borges Blanques (1922), la capella del Sagrat Cor a la parroquial de Gualba (1923) i la capella del cementiri del Masnou (1907). També projectà el conopeu i tintinacle basilicals de Santa Maria del Mar (1925). Pel que fa a edificis públics va ser autor de les escoles i la reforma de l’Ajuntament de Cabrera de Mar (1903), les escoles públiques de Premià de Dalt (1908), el Masnou (1904) i Gironella (1922). A la vila del Masnou hi va fer, a més dels edificis públics com les escoles i l’escorxador, el Casino (1903) i les cases Sensat (1900), Amat (1902) Maristany (1903), Suñol (1903), Rius, Fontanills i Rosés (1904), Rosés i Millet (1905), Millet i Vila (1908), Pla (1909) i una llarga llista de la qual cal destacar la casa pròpia al carrer de Sant Felip, 105, amb la típica disposició de façana estreta, eixida al darrere i jardí a l’altra banda del carrer, a Sitges. També va fer tres xalets i d’altres a Pineda i Matadepera on construí el de Pere Aldabert (1890) amb un rellotge de sol que tenia l’escut de La Renaixença i una bonica llegenda llatina Sine Sole Sileo, i la torre Vidal (1909); a Caldetes la Casa Nicolau (1895), i a Castellterçol la Casa Pahissa (1905).

No es tracta aquí de deixar constància de les prop de cinc-centes obres, entre projectes i cases construïdes, de la firma Bassegoda. Per sort l’arxiu complet de projectes passà a mans de Pere Jordi Bassegoda i Musté (1892-1988), arquitecte fill de Bonaventura Bassegoda i Amigó, i d’aquest a Joan Bassegoda i Nonell, el qual el lliurà el 1999 a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on es conserva perfectament catalogat. A més, del 2 al 17 d’octubre de 1995 se celebrà a la Sala Gaudí de La Pedrera l’exposició «L’obra arquitectònica de Pere, Joaquim i Bonaventura Bassegoda (1856-1934)» on es mostraren molts plànols i altres objectes de la Casa Bassegoda, a més de fotografies i retrats dels tres professionals. Va ser possible gràcies a la tesi doctoral de l’arquitecte mexicà Marcos Mejía López llegida a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de San Jordi el mateix any i guardonada amb la màxima nota, apto cum laude nemine discrepante, que serví de base per al catàleg de l’exposició on figura la relació cronològica de totes les obres dels tres Bassegoda, les corresponents biografies i multitud de fotografies. També hi ha, per ordre cronològic, tota l’obra escrita de Joaquim i Bonaventura Bassegoda.

Joaquim va ser un tècnic científic, i els seus escrits, excepció feta dels seus estudis sobre la catedral de Girona (1889 i 1912), versaren sobre temes de construcció. Per exemple els apunts de les seves 105 lliçons a la càtedra de construcció arquitectònica (1886-1924), les construccions de ferro i formigó armat (1911), la construcció concrecionada (1925), l’ús del ferro en la construcció (1932) i estudis d’estabilitat de les esglésies gòtiques (1927 i 1936), a més de diverses necrologies d’arquitectes del seu temps, de molta utilitat per als estudis del Modernisme.

Bonaventura té una extensa producció literària que arriba gairebé al miler de títols entre llibres, articles a revistes, a periòdics i diaris, apunts i discursos. De jove es dedicà al conte i a la poesia i publicà Joventut (1891), més tard a la crítica d’art a diaris com La Renaixença, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, La Vanguardia i altres, i també a la investigació històrica sobre «La capella de Santa Àgata» (1895) i «Santa Maria del Mar» (1925-27). En els seus articles, conservats íntegrament a l’Arxiu de la Reial Càtedra Gaudí, hi ha temes artístics, ciutadans, urbanístics i literaris. Constitueixen una inesgotable font d’informació per tal de poder conèixer la vida artística de Barcelona al darrer quart del segle XIX i primer del XX.

Això vol dir que els Bassegoda compartiren la seva feina de contractistes amb la d’arquitectes, projectistes i directors d’obres, també amb l’activitat docent a l’Escola d’Arquitectura, i l’acadèmica a les acadèmies de Ciències i Arts, Provincial de Belles Arts i de Bones Lletres i a més amb les tasques organitzadores i directives a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, l’Ateneu Barcelonès, els Jocs Florals i comunitats religioses. Una autèntica diversitat tècnica i intel·lectual que continuà fins al darrer moment de les seves vides. Solament la Guerra Civil pogué interrompre els seus esforços.

Totes aquestes actuacions es van inscriure dins el moviment romàntic modernista, i solament a partir del 1917 i el 1924, dates dels títols d’arquitecte de Pere Jordi Bassegoda i Musté i Bonaventura Bassegoda i Musté (1896-1987) es va produir de mica en mica un canvi d’estil en passar del Modernisme a un clàssic i equilibrat Noucentisme.

Per bé que els quatre Bassegoda treballaren en equip al seu despatx del carrer Consell de Cent, 314, entresòl 1a, cadascun era l’encarregat de preparar els projectes que li corresponien, però la firma dels documents la posaven sempre els Bassegoda vells, els quals disposaven a més d’un segell de goma de caire modernista amb la llegenda J. & B. Bassegoda, arqs. Encara el 1917 apareix clarament la mà de Bonaventura en el disseny de la Casa Rocamora al passeig de Gràcia, 6-14, un edifici neomedieval en certa manera inspirat en el gòtic Tudor. En canvi, la Casa Pere Pahissa (1910) a Gualba, la de Francesc Palou (1919) a Sant Boi del Llobregat, la d’Evarist Juncosa (1919) a Olot, la Maison Doré de la plaça de Catalunya (1924), la Casa Malagrida (1920) o les cases del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) (1930) als carrers Eduard Conde i Manuel de Falla del Sector Pedralbes foren projectes de Pere Jordi Bassegoda, firmats tots ells pel seu pare, mentre que el Panteó Bosch i Alsina (1927) i la Casa Francesc Sensat al passeig de Sant Joan, 80 (1927) foren projectades per Bonaventura Bassegoda i Musté. Aquests edificis tenen un aire clarament noucentista, però segueixen amb la firma del pare d’ambdós arquitectes. Els fills també es dedicaren a la poesia i a la investigació: Pere Jordi en els camps de l’arquitectura legal i la història i Bonaventura en els de la construcció i el formigó pretensat.

La diversitat arquitectònica dels Bassegoda ve palesada per l’actuació en equip però amb actuacions individuals, d’un mestre d’obres i quatre arquitectes al llarg de més de tres quarts de segle i una producció de mig miler d’obres realitzades com a contractistes constructors o com a projectistes, tot això acompanyat d’una producció literària, tècnica i històrica que sobrepassa el miler de títols. La seva obra s’enquadra successivament dintre de tres estils definits i l’envolten els nombrosos textos sobre art, arquitectura, història i tècnica firmats pels diferents membres de la Casa Bassegoda.

Més de cinc-cents edificis i un miler d’escrits acrediten aquesta tasca venturosament preservada en la majoria de les construccions i en la totalitat dels textos a l’arxiu de projectes conservat al Col·legi d’Arquitectes i a la Reial Càtedra Gaudí.

Bibliografia

  • Arxiu de la Reial Càtedra Gaudí, Col·lecció dels articles de J. i B. Bassegoda i Amigó, 1873 - 1936.
  • Bassegoda i Amigó, B.: Santa Maria de la Mar, Editorial U.P.B., Barcelona, 1976.
  • Mejía López, M.: La obra arquitectónica de Pedro, Joaquín y Buenaventura Bassegoda, Catálogo de la Exposición en La Pedrera, 2-17 de octubre de 1995, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, 1995.