La fundació i el seu desenvolupament
Vista aèria del nucli antic de Reus, envoltat pels ravals seguint el perímetre de les muralles, actualment desaparegudes.
ECSA – J.Todó
L’escut de la població a la font de Mitja Vila (1519).
ECSA – G.Serra
L’escut de la vila sobre el portal d’entrada a l’hospital de Santa Magdalena.
ECSA – G.Serra
Els treballs sobre l’urbanisme dels pobles medievals han progressat molt al llarg d’aquests darrers anys, tant al nostre país com als països veïns. S’ha passat d’estudiar els pobles únicament en funció dels trets formals de l’urbanisme a poder entendre les seves característiques actuals gràcies al coneixement dels elements constructius que els generaren. Aquesta nova visió ha fet possible diferenciar molt més bé els tipus de llocs de poblament, però també ha permès establir relacions entre les diverses formes pobletanes i la societat en què es van desenvolupar.
Les poblacions del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat conserven encara nombroses restes de muralles i defenses del període del gòtic, que constitueixen una important font d’informació des del punt de vista poliorcètic, arquitectònic i urbanístic. Moltes corresponen al regnat de Pere III, especialment de la dècada del 1360, però es pot parlar, almenys documentalment, de la construcció de muralles i defenses abans i després dels anys seixanta del segle XIV.
Les riuades i els setges han estat una constant en la història de Girona des de l’antiguitat fins a temps ben recents. Per aquesta raó, les defenses per a fer front a les unes i els altres van ocupar durant la baixa edat mitjana l’atenció preferent dels jurats de la ciutat, per iniciativa pròpia o a conseqüència d’una demanda reial.
L’arquitectura civil gòtica a Barcelona té unes característiques, quant als materials constructius i al projecte arquitectònic, que la identifiquen amb el panorama de l’arquitectura baixmedieval catalana i fins i tot continental. Aquest fet s’origina, en part, per la proximitat de les pedreres de Montjuïc, però bàsicament per la tradició constructiva que, com a conseqüència, s’esdevé de l’ús sistemàtic de carreus en qualsevol tipus de construcció.