Recinte emmurallat, vila de Tossa de Mar. La vila i el castell de Tossa de Mar, als vessants i al capdamunt del Mont Guardí, defensaven la petita badia del mateix nom, que era un magnífic port natural. Des del 966 el lloc era sota senyoria del monestir de Ripoll per donació del comte Borrell. La vila va rebre una carta de poblament de l’abat Ramon de Berga el 1187 per atreure-hi habitants i s’hi reservà per al monestir el delme del peix i el dret del peix de tall. Al segle XV consta encara que durant la Quaresma Ripoll es proveïa de peix del port de Tossa. Com moltes poblacions de la costa, la vila va patir atacs de pirates o flotes enemigues, com el de l’estol francès del 1285. Per això va haver de refer els murs en més d’una ocasió, en particular en temps de l’abat Ramon Descatllar (1383-1408), que el 1390 va reconèixer que corresponia al monestir el manteniment i la reparació dels murs vells. El recinte emmurallat actual, molt ben conservat, és del segle XIV. Dintre el recinte, a mig pendent, hi ha les ruïnes de l’antiga església parroquial gòtica de Sant Vicenç.
ECSA - J. Todó
Com és sabut, en el decurs dels segles XIII-XV la major part de les ciutats, viles i llocs de Catalunya experimentaren processos d’emmurallament, especialment importants a mitjan segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, en el marc de la guerra contra Castella. L’embranzida constructora del tres-cents no serveix, però, per a explicar l’edificació de totes les muralles d’època gòtica al Principat, perquè entre els anys 1200 i 1500, com a la resta de territoris de l’Occident europeu, el moviment de fortificació urbana fou incessant, si bé amb característiques que van anar evolucionant amb el temps. Això és el que es desprèn de les dades proporcionades per l’enorme cabal de fonts i els innombrables testimonis arquitectònics existents per a l’estudi d’aquest fenomen.
Una cronologia constructiva
La fortificació fins a mitjan segle XIV
Vestigis de muralles dels segles XIII-XV en nuclis urbans actuals. Es tracta d’una primera aproximació. Només s’inclouen aquelles poblacions que tenien 50 o més focs en el fogatjament del 1378 i que han conservat restes monumentals o arqueològiques de les antigues fortificacions. També s’inclouen algunes poblacions que no consten en l’esmentat fogatjament però que tenien 50 o més focs en el de 1497.
P. Verdés i E. Riu-Barrera
Abans del segle XIII, moltes poblacions catalanes ja disposaven d’algun tipus de fortificació. Hom encara podia trobar les restes de les imposants muralles romanes, força transformades en època comtal, que tancaven ciutats com Tarragona, Barcelona o Girona, i també es conservaven extensos recintes d’origen musulmà o anterior en altres indrets, com ara Balaguer, Lleida o Tortosa. Aquest panorama es completava amb multitud de petits reductes murats o de viles closes (poblacions tancades per les parets de les mateixes cases), que protegien els habitants de tots els nuclis urbans d’una certa entitat. No obstant això, a partir del final del segle XII molts d’aquests indrets van experimentar un important creixement econòmic, demogràfic i urbanístic, que féu necessària l’ampliació dels seus perímetres fortificats. Tal com han observat diversos historiadors, les noves muralles eren un signe evident de la naixent consciència col·lectiva de les pròsperes comunitats urbanes, però cal no oblidar quina era la seva funció primordial: la defensa de la població.
Certament, després de la caiguda de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), el perill sarraí cada cop tenia un caràcter més hipotètic, però les violències feudals continuaven assolant el Principat i, al llarg del segle XIII, les repetides disputes que enfrontaren els magnats del país entre ells o amb la monarquia motivaren la construcció de muralles en diversos indrets. Així, per exemple, l’hostilitat del vescomte de Castellbò envers el bisbe d’Urgell contribuí decisivament a la fortificació de la Seu, i una cosa similar succeí a Piera, víctima de les contínues agressions dels Òdena. Des del final de la tretzena centúria, un altre factor transcendental a l’hora de fortificar moltes poblacions fou la constant amenaça procedent del nord. Els intents d’invasió de Catalunya pel rei de França, especialment la croada del 1285 contra Pere el Gran, empenyeren nombroses ciutats i viles a reforçar el seu sistema defensiu. Així mateix, entre el 1276 i el 1349, l’enemistat entre els sobirans de la Corona d’Aragó i del Regne de Mallorca explica l’emmurallament de moltes altres localitats de la part septentrional de Catalunya, a banda i banda de la frontera. Un d’aquests casos fou el de Bagà, que l’any 1343 es trobava en ple procés d’emmurallament “per raó de la guerra dels cerdans”. Però el perill també podia venir del mar i, per aquesta raó, diverses poblacions costaneres foren fortificades des del final del segle XIII per defensar-se contra els pirates, els francesos o els mallorquins, per bé que el principal temor fins ben avançat el XIV foren les atzagaiades de les naus genoveses. Exemples d’aquesta fortificació són Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar, Roses i, sobretot, Palamós, que finalment, malgrat la construcció de murs, fou envaïda i incendiada per vint-i-cinc galeres genoveses l’any 1354.
Les muralles del Cerimoniós
Dibuix de Lluís Rigalt de les muralles d’Hostalric, el 1870.
RACBASJ
Així doncs, a mitjan segle XIV, la major part dels nuclis urbans del Principat disposaven de fortificacions, però molts d’aquests recintes no oferien suficients garanties. Per aquesta raó, el 1356, l’esclat de la guerra contra Castella va empènyer el rei Pere el Cerimoniós a ordenar que s’enfortissin ràpidament ciutats, viles i llocs d’arreu del territori. Durant aquests anys es feren obres de fortificació a gairebé tot Catalunya, per tal de reformar les muralles existents o encerclar amb nous perímetres aquells eixamples urbans que encara restaven sense protecció. Especialment importants foren les de la dècada del 1360, moment en què sortiren en escena les temibles companyies mercenàries aparegudes a França en el decurs de la guerra dels Cent Anys. L’actuació d’aquests contingents professionals (amics i enemics), així com la generalització de l’ús del canó (les bombardes), creà un clima d’inseguretat que explica la frenètica activitat constructiva d’arreu del país. Seria molt llarg d’enumerar tots i cadascun dels indrets que es fortificaren durant aquest període, però a tall d’exemple es pot recordar els casos de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Vic, Cervera, Manresa, Montblanc, Vilafranca del Penedès, Igualada, Tàrrega, Reus, Valls, la Selva del Camp, Besalú, Puigcerdà, Berga, Hostalric, Tossa de Mar, Figueres, Granollers, Terrassa, Santpedor, Sabadell, Olot, Ripoll, la Seu d’Urgell, Solsona, Tremp…
Bestorres de la muralla de la Selva del Camp, construïda entre el 1374 i l’inici del segle XV.
ECSA – G.Serra
Cal advertir, però, que el procés d’emmurallament encetat durant la guerra contra Castella no va deturar-se amb la fi del conflicte, l’any 1369. Els treballs van continuar el darrer quart del segle XIV i, coincidint amb les periòdiques incursions de companyies mercenàries, el ritme de les obres s’intensificà. El 1374, per exemple, l’activitat constructiva s’accelerà perquè el fill del darrer rei de Mallorca, amb un exèrcit de mercenaris reclutat al sud de França, arribà fins a les portes de Barcelona. El 1385, la causa de l’alarma fou el suport prestat per nombroses tropes professionals al comte d’Empúries, després que s’hagués rebel·lat contra el Cerimoniós. L’any 1389, arreu es treballava per a fer front a les companyies del poderós comte d’Armanyac, que saquejà les comarques del Rosselló, de l’Empordà i de l’Alt Urgell i, fins i tot, amenaçà Girona. La darrera embranzida fortificadora del se-gle XIV fou provocada per la invasió del comte de Foix, noble occità que reivindicava la successió del regne a la mort de Joan I, el 1396.
L’emmurallament durant el segle XV
A l’inici del segle XV, després d’alguns anys d’intensa activitat, algunes ciutats, viles i llocs de Catalunya ja tenien sòlids perímetres emmurallats, però també hi havia molts altres indrets que encara no havien completat els lents i, sobretot, costosos treballs de fortificació. Aquest era el cas, per exemple, de diverses poblacions costaneres, que des del final del XIV van veure augmentar el perill d’atacs de la pirateria sarraïna. Una important repercussió van tenir les notícies dels atacs a Torreblanca (1397) o Barenys (1406), després dels quals s’accelerà la fortificació de llocs com ara Vilanova i la Geltrú o Palamós. En la mateixa situació es trobaven múltiples localitats de la part occidental del Principat (Balaguer, Lleida, Cervera…), principal escenari del conflicte successori originat a la mort de Martí l’Humà (1410). També foren obligades les obres de fortificació fetes després dels sismes de 1427-28, que afectaren sobretot les terres gironines –concretament, la Garrotxa i les comarques veïnes (Olot, Camprodon, Besalú, Amer…)–. Sense oblidar que, el 1438, el perill d’una nova invasió francesa empenyé una altra vegada les poblacions d’arreu del país a multiplicar els esforços per a completar, reparar o reformar els seus perímetres.
A la meitat del quatre-cents, hom pot continuar documentant obres en diversos indrets, però tot sembla indicar que el ritme decaigué força, bàsicament com a conseqüència de les dificultats econòmiques de molts municipis. Malgrat tot, els treballs foren represos en moments puntuals, com ara el 1462 i els anys següents, arran de la guerra civil, i, posteriorment, amb l’objectiu de reparar els estralls que havien causat les mines i l’artilleria durant els setges. Probablement, l’exemple més conegut és el de Lleida, on calgué treballar intensament fins al final del segle XV per a reconstruir les muralles enderrocades al llarg de la guerra. Sense solució de continuïtat, moltes poblacions també referen les seves fortificacions per fer front al conflicte remença, a la rebel·lia del comte de Pallars o a les creixents accions pirates que assolaven la costa. Això no obstant, al final del XV, novament fou el perill d’invasió francesa la principal causa de fortificació del Principat. Cal notar, però, que aquestes obres no són ni de bon tros comparables a les que s’havien realitzat al segle XIV, ja que, durant els darrers anys del XV, l’esforç constructiu es va centrar, sobretot, a la frontera septentrional de Catalunya.
L’organització i el finançament de les obres
La responsabilitat de la fortificació
Com es pot veure, durant els segles XIII-XV Catalunya visqué un procés d’emmurallament gairebé continu, en què es pot distingir diversos protagonistes. En principi, si no existia cap privilegi que establís el contrari, per a fortificar qualsevol població calia l’autorització del senyor del lloc, el qual també tenia la potestat d’obligar els seus vassalls a obrar murs i valls. Un cop construïda la muralla, tant la fortificació com els terrenys que ocupava pertanyien al senyor, però aquest podia donar permís als veïns perquè en gaudissin o bé cedir-ne el domini útil a la comunitat local. D’aquesta manera, des del final del segle XII, les assemblees comunals, constituïdes en incipients municipis, foren gairebé sempre les encarregades de gestionar la construcció i el manteniment dels recintes murats. Per això, en els estatuts municipals dels segles XIII-XV no manquen quasi mai les ordinacions relatives a muralles, torres, barbacanes i fossats. A mesura que s’afermà el poder de la monarquia, el rei també guanyà protagonisme en tot aquest procés d’emmurallament, mitjançant la reivindicació d’aquella regalia (l’usatge “Rocas…”), que solament reconeixia al monarca la potestat d’autoritzar la construcció de castells i fortaleses al Principat. En un país molt fragmentat jurisdiccionalment, aquesta pretensió donà lloc a nombrosos conflictes, que també enfrontaren diferents senyors, quan aquests es disputaven o compartien el domini de determinats indrets.
El finançament de l’empresa
Així mateix fou conflictiva la qüestió del finançament, especialment durant la segona meitat del segle XIV. En principi, tal com succeïa als castells, els habitants del lloc, organitzats en denes i en cinquantenes –grups de deu o cinquanta caps de casa–, estaven obligats a realitzar una sèrie de prestacions de treball per a construir les muralles. Igualment havien de participar en la construcció totes aquelles poblacions de la rodalia que, pel fet de no disposar de fortificacions pròpies, s’haguessin de refugiar (“recollir-se”) dins el recinte esmentat. Habitualment, el finançament de la muralla es completava amb la col·laboració del senyor del lloc, el qual concedia donatius, exempcions fiscals o rendes a la comunitat. Nogensmenys, la magnitud i la urgència dels recintes creats a partir del 1356 requeriren la creació o, més ben dit, la generalització de certs recursos que milloressin el rendiment dels mitjans tradicionals.
D’aquesta manera, les autoritats municipals començaren a recaptar sistemàticament derrames (talles) entre els seus veïns i, considerant la utilitat pública que tenien els murs, maldaren perquè tothom qui tingués propietats dins la població o el seu terme també contribuís a la fortificació. Val a dir que aquesta pretensió provocà importants conflictes amb determinats col·lectius (eclesiàstics, nobles, forasters…) que tradicionalment s’havien considerat exempts dels impostos locals. Un altre motiu de discòrdia fou també la contribució dels habitants dels indrets considerats (molts cops de forma arbitrària) de “recollida”. Durant la segona meitat del segle XIV, com a font de finançament més important de les obres de fortificació es generalitzaren els impostos indirectes (sises, imposicions, passatges, portatges, barres…), és a dir, exaccions que es cobraven sobre el consum, el comerç i el tràfic de mercaderies. Inicialment corresponia als senyors la potestat d’establir aquests impostos, però, des del 1370 aproximadament, el rei va aconseguir que tothom reconegués la recaptació d’imposicions i similars com una regalia. D’aquesta manera la monarquia va disposar d’una nova font d’ingressos, ja que una cinquena part de les imposicions pertanyia al rei, que al mateix temps aconseguia un efectiu mitjà per a controlar les fortificacions del Principat.
El finançament es completava amb tot un seguit de recursos addicionals, entre els quals va destacar l’endeutament: davant la urgència de la fortificació, durant la segona meitat del segle XIV, moltes poblacions hagueren de contreure elevats crèdits a llarg termini, coneguts com a censals morts i violaris. També en aquest moment, hom pot documentar l’establiment de redelmes o impostos sobre la producció, especialment agrícola, per a pagar les elevades despeses de l’emmurallament i els deutes acumulats amb aquest fi. Els ingressos de les obres s’arrodonien amb taxes sobre les deixes testamentàries i les causes pies, amb el reaprofitament del material procedent d’antigues construccions, amb la confiscació (amb indemnització o sense) de propietats, amb l’establiment emfitèutic de les torres de la muralla, amb l’assignació de multes, etc.
L’organització de les obres
No se sap gran cosa de com van gestionar-se les obres durant el segle XIII, però cal pensar que foren els responsables dels incipients municipis, sota la supervisió dels oficials senyorials, els encarregats de dirigir la construcció de les primeres muralles gòtiques. Des de mitjan XIV, però, la complexitat de les noves obres va requerir la mobilització d’un personal molt més ampli i especialitzat.
Dibuix de restitució de l’aspecte primigeni de les muralles de Montblanc.
SPALDB, v. 1922
Malgrat la impossibilitat de determinar amb seguretat les persones que traçaren o dissenyaren les fortificacions construïdes durant els segles XIV i XV, el que es pot constatar és l’existència d’alguns individus (com, per exemple, els capitans) que van rebre l’encàrrec de dirigir una o diverses obres. Entre aquests personatges, és especialment conegut l’hospitaler fra Guillem de Guimerà, que va dirigir les obres de Lleida, Cervera, Montblanc, Santes Creus i Poblet durant la dècada del 1360. També se sap que moltes vegades les autoritats locals seguiren les instruccions de projectes detallats, que per escrit establien perfectament com havien de ser els nous recintes. Això és el que va succeir, per exemple, a Lleida (1362, 1375), Berga (1365), Vic (1368), Girona (1368), Cervera (1369) o Santpedor (1369). Probablement, durant aquesta època encara no es pot parlar pròpiament d’enginyers, però el cert és que aquesta figura es consolidà progressivament fins a esdevenir una realitat al final del segle XV, quan es documenta l’actuació del llenguadocià Joan de Tolosa o del castellà Francisco Ramiro o Ramírez, directors de les obres de Lleida i Salses, respectivament.
Pel que fa a l’execució de l’obra, es constata l’existència d’administracions municipals especialitzades, també anomenades obreries de murs i valls. Aquestes institucions eren dirigides per una o diverses persones (obrers), encarregades bàsicament de gestionar els recursos materials i humans consignats a l’empresa, i habitualment comptaven amb un tresorer, un escrivà i alguns sobreestants. Entre els treballadors de la construcció (manobres, fusters, ferrers, pedrapiquers, etc.) destacaven, indubtablement, els mestres majors. Algunes de les principals figures de l’arquitectura del seu temps, autors de múltiples construccions civils i religioses, participaren en l’aixecament de muralles. Així, es coneixen els casos de Pere Sacoma a Girona, de Bernat Roca, Pere Llobet i Arnau Bargués a Barcelona, de Pere Perull a Cervera o de Bertran de la Borda a Lleida. Val a dir que, en moltes ocasions, aquests mestres actuaren com a veritables contractistes, que reclutaven companyies de treballadors i s’encarregaven de bastir determinades obres a preu fet.
Durant el segle XV, quan molts emmurallaments ja tocaven a la seva fi, també es crearen tota una sèrie d’institucions i de procediments destinats a vetllar pel seu manteniment. A les principals ciutats hi havia obreries permanents, però a la resta eren comissions de prohoms les que, anualment, recorrien el perímetre per comprovar el seu estat. En cas que s’hagués de realitzar alguna reforma, els regidors l’encomanaven, a preu fet, a algun mestre d’obres, per bé que també podien convocar denes i cinquantenes perquè la població assumís l’empresa o hi col·laborés.
Les característiques de les fortificacions
El resultat de tot aquest esforç econòmic i organitzatiu foren unes fortificacions característiques, diferents de les que existien als primers segles de l’edat mitjana i també de les que s’aixecaren, posteriorment, durant l’època moderna. Tradicionalment, la nostra historiografia s’ha limitat a apel·lar a l’obra de Francesc Eiximenis Regiment de la cosa pública per a caracteritzar o explicar els principals trets d’aquestes muralles baixmedievals al Principat. Fins i tot, s’ha especulat sobre l’ascendent que, com a conseller reial, va poder tenir aquest franciscà gironí sobre la política urbanística de Pere el Cerimoniós. Amb tot, a banda d’aquesta hipòtesi, poc se sap sobre les teories o les possibles influències que hi havia darrere els processos d’emmurallament de les ciutats, viles i llocs de Catalunya.
La planta dels recintes
Una de les principals característiques que presentaven els recintes murats d’època gòtica era la coexistència de diversos espais emmurallats a la mateixa població. Com ja s’ha dit, molts indrets disposaven d’antigues muralles romanes –reformades en època comtal–, islàmiques, viles closes (celleres, forces…), a l’entorn de les quals s’eixamplà el nucli urbà. Durant els segles XIII i XIV, aquests ravals s’encerclaren amb noves muralles, però aquest fet no va implicar automàticament la desaparició dels antics perímetres. Probablement, la política del Cerimoniós a les ciutats i viles del domini reial resulta paradigmàtica en aquest sentit: durant els primers anys de la guerra contra Castella, el monarca va ordenar que, primer, fossin reforçats els antics recintes i, posteriorment, es construïssin o s’enfortissin les muralles dels ravals. Així doncs, durant els segles XIII-XV, gairebé arreu podien distingir-se diversos circuits, dins els quals hom podia trobar també diferents elements (castells, palaus, esglésies fortificades, portals, torres o baluards) que, pel seu emplaçament, dimensions i característiques, adquiriren una especial rellevància en el conjunt defensiu.
Els murs
Una segona qüestió rellevant és la dels murs. A grans trets, es poden distingir dos grans tipus de murs o paraments: els murs de tàpia i els murs de pedra. Inicialment, moltes fortificacions foren construïdes mitjançant un sistema mixt, que combinava un cos inferior de pedra i morter i, a partir d’una certa alçada, un mur de formigó o encofrat de calç, sorra i pedra esmicolada, recobert amb una crosta d’argamassa. Habitualment, l’amplada i l’alçada dels murs de tàpia eren molt limitades (al voltant d’1 m de gruix i menys de 10 m d’alt), però la rapidesa del procediment constructiu i el seu moderat cost econòmic expliquen que aquest tipus de parament fos emprat a bastament al llarg de tota l’època medieval. Hom constata, per exemple, la utilització d’aquest sistema en petites viles, com ara Sabadell, Terrassa, Reus, Constantí, Santpedor, Bagà o Igualada, però també en poblacions tan importants com Tortosa, Manresa o Montblanc. Des de mitjan XIV, però, l’amenaça dels exèrcits professionals i la proliferació del canons feren que les ciutats i viles més importants del Principat comencessin a construir les noves muralles íntegrament de pedra i argamassa. Concretament, el sistema consistia en l’aixecament de dues fulles de paret fetes amb pedra i morter de calç, entre les quals s’abocava terra, pedres, guix i enderrocs (reble). Gràcies a aquest procediment, les muralles augmentaren les seves dimensions i, al final de la catorzena centúria, no és estrany trobar murs amb una amplada que oscil·lava entre 1,50 i 3 m i una alçada superior a 10 m. Aquest és el cas, per exemple, de Barcelona, Girona, Lleida, Vic o Cervera.
Les torres i els portals
Alçats, plantes i seccions de la torre i el portal de Sant Miquel o Major de Capdevila de la vila de Cardona, enderrocat el 1936 SPALDB – I.Puig, i de la torre portal de Santa Caterina de Torroella de Montgrí. Escala 1 / 500.
SPALDB, v. 1918
També fou en aquest moment, amb l’objectiu de reforçar la fortificació dels perímetres, que es multiplicà el nombre i la mida de les torres que fragmentaven els llargs llenços de murs. En alguns dels projectes suara esmentats s’especificava la forma i el nombre de les torres que s’havien de construir, així com la distància (30-50 m) a què havien d’estar les unes de les altres. L’estat actual dels estudis encara no permet determinar exactament com va evolucionar la forma d’aquestes construccions, les quals podien ser obertes (bestorres) o tancades per la part de dins del recinte. Ara bé, pel que sembla, inicialment coexistien la planta circular i la quadrangular; en el decurs del segle XIV també proliferà l’estructura poligonal (hexagonal, pentagonal i octagonal), tal com s’observa a Barcelona, Tarragona, Lleida, Tortosa, Poblet, Sant Cugat del Vallès o Montblanc; i durant el XV acabaren imposant-se les torres circulars de grans dimensions, si s’ha de jutjar pels nombrosos testimonis conservats, per exemple, en terres empordaneses (Ullastrell, la Tallada, Vulpellac, Torroella de Montgrí, Palau-sator…). Precisament, la creixent monumentalitat de les construccions explica que, a banda de la funció militar, moltes torres també en tinguessin d’altres, com ser torre del rellotge o servir de presó.
El nombre de portals va augmentar a mesura que els recintes esdevenien més extensos, i alhora s’incrementà la seva fortalesa. D’aquesta manera, al costat de les simples obertures al mur, hom podia trobar portals situats a la base d’una torre o flanquejats per una o dues d’aquestes construccions. Avui dia encara se’n poden veure nombrosos exemples, com ara els portals de Bover de Montblanc, de la Gallarda de Castelló d’Empúries, de Santa Caterina de Torroella de Montgrí o la torre de les Hores de Palau-sator. Aquest conjunt defensiu constituïa un veritable sedàs, que es completava amb múltiples elements addicionals, com ara rastells, portes ferrades, cadenes i ponts (de fusta, de pedra o llevadissos), que superaven els valls i permetien l’accés al recinte. Amb l’objectiu d’augmentar la protecció que oferien els portals, molts d’ells foren posats sota una advocació religiosa, raó per la qual sovint hi ha imatges religioses o capelles presidint els accessos. Com en el cas de les torres, cal advertir que, durant els segles XIV i XV, la monumentalitat assolida per algunes portes les convertí en veritables joies arquitectòniques, com pot apreciar-se encara en el cas del portal de les Torres Reials de Poblet o del Castellet de Perpinyà.
Altres elements complementaris
Al conjunt format per muralles, torres i portals cal afegir tot un seguit d’elements destinats a millorar la capacitat defensiva i ofensiva del recinte. Així, a la part superior dels murs es construïren corredors o andadors, que permetien circular ràpidament per damunt de les muralles i respondre a qualsevol atac extern. Inicialment, aquestes estructures, a l’igual de les escales per les quals s’hi accedia, eren de fusta, però amb l’augment de les dimensions de la muralla els corredors s’eixamplaren, s’enllosaren i s’assentaren directament sobre els murs. També s’incrementaren les dimensions dels ampits i dels merlets que protegien els defensors de la muralla: la suma d’ambdós cossos ultrapassava els 2 m d’alçada i el seu gruix superava els 50 cm. En el cas de Vic, per exemple, solament els merlets tenien de 6 a 10 pams d’alçada i de 7 a 8 pams d’ample i la distància de separació entre cadascuna de les dents era de 8 a 9 pams. A la part superior dels merlets, acabats amb testa plana o prismàtica, hom pot trobar-hi encara encaixos o permòdols, la funció dels quals era la instal·lació de portells de fusta o mantellets. Per perfeccionar el coronament de murs, torres i portals també s’hi feren altres elements d’obra o de fusta, com ara matacans o lladroneres, corseres, cadafals o verdesques. Una menció a part mereixen les obertures situades enmig dels merlets o al cos dels murs, també conegudes amb el nom de ballesteres, arqueres o sageteres. Inicialment tan sols existien espitlleres per a disparar sagetes, però, des del final del segle XIV, l’ús de bombardes i d’altres armes de foc va donar lloc a la proliferació d’obertures especials, denominades troneres o bombarderes.
A la base de les muralles, a partir de mitjan segle XIV es generalitzà la construcció de talussos, cada vegada més grans, per reforçar els murs i dificultar els setges. Moltes vegades, aquests alambors o escarpes arribaven fins al fons dels valls, la dimensió dels quals també augmentà progressivament. Durant la tretzena centúria, alguns dels fossats (com el de Manresa, per exemple) estaven separats del mur per un corredor i les seves mides no arribaven a 5 m d’ample ni a 2 m de profunditat. Però al final del segle següent hom ja podia trobar-ne molts que gairebé tenien 10 m d’amplada i una fondària de més de 5 m. Aquest era el cas de Girona, Vic i Cervera, on els valls tenien 40 pams d’amplada i més de 25 pams de profunditat. A més a més, en molts casos, es documenta l’existència de fossats inundats, de contravalls o revalls, de palissades i de barbacanes, que reforçaven la capacitat defensiva dels sectors més vulnerables del perímetre. Amb el mateix objectiu, les autoritats de l’època es preocuparen de deixar espais lliures de construccions tant a l’interior com a l’exterior dels murs. Com ja s’ha apuntat, al principi les cases s’adossaven als murs i, en el cas de les viles closes, eren els mateixos habitatges els qui tancaven la població. Des de mitjan segle XIV, però, s’enderrocaren totes les construccions que hi hagués més enllà del fossat, fins a una distància que podia oscil·lar entre 15 i 60 m, i es deixà un pas de ronda de 3-7 m a l’interior del nucli urbà. Així ho indicaven, per exemple, les instruccions dirigides per Pere el Cerimoniós a les autoritats de Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Cervera o Santpedor durant la guerra contra Castella. Fins i tot, les disposicions reials o senyorials ordenaren que s’escapcessin tots aquells habitatges que, fora de les zones d’exclusió, sobresortissin per damunt d’una determinada alçada –en el cas de Barcelona, 4 canes, és a dir, 6,5 m.
Finalment, cal notar que l’augment de les dimensions de les muralles va requerir també la construcció de tota una sèrie d’estructures addicionals, destinades a garantir-ne l’estabilitat. D’aquesta manera, la primera qüestió que calia tenir en compte a l’hora d’assegurar la verticalitat dels murs eren els sistemes de fonamentació. Habitualment, la construcció recolzava damunt de grans banquetes o se cercava el fiter, encara que això suposés enfosar el basament fins a més de 5 m. Com ja s’ha indicat, hom pot constatar també la construcció de potents talussos i, fins i tot, de contraforts, especialment quan la muralla ja començava a mostrar signes d’inestabilitat.
La vila d’Àger vers el 1880, amb el recinte murallat de Solsdevila i el seu portal.
AHPMLP-FPIEI
També hi hagué clavegueres associades a la fortificació, la grandària de les quals permetia a una persona passar-hi dreta. Bàsicament, hom excavava aquestes galeries quan l’orografia del terreny provocava l’acumulació de les aigües pluvials darrere dels murs, per bé que, en alguns casos, també s’empraven per a canalitzar les pluges cap a cisternes o aljubs destinats a abastir la fortalesa.
Recapitulació
A grans trets, aquestes són les principals característiques que presentaven les muralles durant l’època gòtica a Catalunya, fruit d’un continu procés de fortificació urbana de gairebé 300 anys de durada. A la llum dels estudis existents, es pot afirmar que des del final del segle XII s’havien començat a construir noves muralles per a encerclar els eixamples de les pròsperes comunitats urbanes del país. Com s’ha dit, els nous murs eren un signe evident de la creixent consciència col·lectiva de les poblacions, però cal advertir que la seva missió primordial continuava essent la protecció dels béns i les persones contra les violències feudals, contra una invasió exterior o contra les atzagaiades pirates. Així doncs, els incipients municipis, prèvia autorització senyorial, edificaren extensos perímetres sota la supervisió de l’oficial de torn, però la migradesa dels recursos de què disposaven va provocar que les primeres muralles gòtiques fossin molt deficients. Per aquesta raó, durant la segona meitat del segle XIV, la monarquia va endegar, arreu del país, un nou moviment de fortificació, que tenia com a objectiu bàsic fer front als avenços que s’havien produït en matèria militar. En aquest període, les autoritats municipals de les principals ciutats i viles del Principat, sota la direcció de personal expert, reformaren les seves muralles o en construïren de noves. La complexitat de les obres va exigir la creació d’administracions especialitzades (obreries), que es dotaren d’importants mitjans econòmics per a dur a terme unes empreses que, sens dubte, foren d’enorme magnitud per a l’època. Tant és així que, al començament del segle XV, molts indrets encara no havien completat l’emmurallament i els seus regidors començaven a tenir problemes econòmics. Aquest fet comportà, a la major part del país, la minva de l’activitat constructiva i solament en determinades conjuntures bèl·liques augmentà el ritme de les obres, fos per a finalitzar, per a reformar o per a mantenir els perímetres. Especialment importants foren els treballs realitzats amb motiu de la guerra civil (1462-72), quan els avenços experimentats per l’artilleria i les tècniques de setge posaren en evidència moltes de les fortificacions existents. Davant d’aquesta circumstància, al final de la quinzena centúria s’inicià un nou procés de transformació de les muralles urbanes, que en molts sentits ja presagiava l’obra dels enginyers militars d’època moderna. Aquestes primeres modificacions, però, van tenir un efecte molt limitat, en absolut comparable amb el fenomen general de fortificació viscut durant el segle XIV, i l’activitat constructiva va centrar-se, en gran part, a la frontera septentrional del Principat, escenari de la lluita secular que enfrontava França i la Corona d’Aragó.
Bibliografia consultada
Camino, 1852-61; Carreras i Candi, 1924a; Fort i Cogul, 1934; Madurell, 1935; Junyent, 1955-57; Duran i Cañameras, 1962; Madurell, 1964-65; Els castells catalans, 1967-79; Riu – Segret, 1969; Gort, 1979; Costa, 1981; Catalunya Romànica, 1984-98; Badia, 1985; Bayrou-Castellví, 1987; Sesé, 1987; Riu, 1989a; Izquierdo, 1989-90; Ginebra, 1990; Cubeles, 1993a; Feixas, 1994; Valdenebro, 1994; Lacuesta, 1996; Salas, 1996; Verdés, 1996; Viladés, 1996; Pujol, 1997; Carreté, 1998; Cortada, 1998; Dalmases, 1998, pàg. 125-129; Moro, 1998; Payà – Loriente, 1998; Puigvert, 1998; I Congrés d’arqueologia…, 2000; Ferrer i Mallol, 2001; Hernández, 2002, pàg. 215-239; Nolla, 2002; Roig – Roig, 2002, pàg. 19-31; II Congrés d’arqueologia…, 2003; Morelló, 2003; Verdés, s.d.