Les riuades i els setges han estat una constant en la història de Girona des de l’antiguitat fins a temps ben recents. Per aquesta raó, les defenses per a fer front a les unes i els altres van ocupar durant la baixa edat mitjana l’atenció preferent dels jurats de la ciutat, per iniciativa pròpia o a conseqüència d’una demanda reial. Els repetits setges –només durant la guerra civil de 1462-72 va patir-ne quatre– s’expliquen per la situació estratègica de la ciutat, que actuava de “clau de pas” del Principat, en un indret per on era obligat de passar resseguint l’antiga Via Augusta, després camí reial. Aquest emplaçament dominant ha fet que Girona disposés des de sempre d’uns sòlids i potents murs per a controlar i defensar l’entrada o sortida del regne.
Girona conserva encara avui molts metres d’aquestes impressionants muralles medievals, a prop del 35% del seu perímetre. Alguns dels trams formen un dels perfils identificadors de la ciutat, sobretot a la banda nord-oriental, sobre la qual emergeixen l’agulla escapçada de Sant Feliu i la massa pètria de la catedral. N’hi ha que foren aixecats entre els segles XIII i XV i també d’altres que corresponen a reparacions i reformes de murs precedents romans i carolingis. Els paraments baixmedievals són més visibles als sectors nord i est, però el traçat baixmedieval ex novo de les muralles es pot resseguir gairebé en la seva totalitat gràcies als testimonis que han anat apareixent al llarg dels anys en diferents intervencions urbanístiques i immobiliàries.
L’ampliació de la baixa edat mitjana
La formació de nous barris extramurs del primer recinte romà de la Força Vella, plenament consolidats al segle XIII, determinà la conveniència d’ampliar el perímetre murat de la ciutat per garantir-ne la defensa. El detonador fou el setge francès de Felip l’Ardit de l’any 1285, que va causar greus danys, en particular al barri de Sant Feliu, i va marcar l’inici d’un procés continuat de reforçament de les velles muralles malmeses d’aquest sector nord i d’ampliació del circuit, per tal de protegir adequadament els nous barris que s’havien implantat i consolidat cap al sud (Vilanova i Areny) i cap a l’oest (Mercadal). Al segle XIII es va alçar ja un mur al llarg de tot l’Areny amb la finalitat de contenir les riuades que afectaven aquest barri ran de l’Onyar, del qual pràcticament no s’ha conservat res.
A Girona, al costat de la seu i de l’església de Sant Feliu, l’altra gran obra del segle XIV fou la muralla, en la qual intervingueren els mateixos arquitectes que bastien els edificis religiosos. La nova muralla eixamplà notablement el perímetre fortificat anterior. Entre el 1362 i el 1376 s’efectuaren noves obres de tancament a l’est, des de la torre del Telègraf, resseguint tot el burg de la Vilanova a l’entorn del convent de Sant Domènec, fins a la torre del Carme, i continuant ran de riu fins a retrobar l’extrem sud del primer recinte de la Força Vella. L’arquitecte més prestigiós de Girona d’aquella època, Pere Sacoma, responsable de les principals obres religioses i civils, fou l’encarregat de dirigir aquest tram de muralla i d’aixecar la torre de Sant Domènec.
La capçalera i el campanar del monestir de Sant Pere de Galligants vers els anys 1900-10, quan encara eren integrats en el tram de muralles aixecat entre poc abans del 1378 i el 1386.
AjG – L.Roisin
La construcció del tram nord es va fer seguidament, des de poc abans de l’any 1378 fins al 1386 i més enllà, sota la direcció dels obrers Pere Prats i Lluís Estruc i amb la participació econòmica dels veïns, del monestir de Sant Pere de Galligants –la nova muralla hi passava arran– i, com la resta del nou recinte, dels propietaris afectats per les expropiacions de cases i terrenys. Paral·lelament, el rei havia manat construir també les muralles del barri del Mercadal, que no es van enllestir fins mitjan segle XV i que, enderrocades a la primeria del XX, resseguien l’actual carrer de la Gran Via.
Com és ben visible als murs conservats, les muralles baixmedievals gironines es diferencien dels paraments anteriors per la millor tècnica constructiva, amb una fàbrica uniforme i ordenada, bastida amb carreus ben escairats i disposats regularment, de calcària nummulítica de tons que van del gris blavós a l’ocre, la pedra de Girona per excel·lència, costosa de tallar, però dura i consistent. La millora de la tècnica es fa evident a les torres, la major part de les quals s’aixecaren en substitució d’altres més antigues. Se n’han conservat algunes dins la Força Vella, com ara les dues torres circulars de Sobreportes, erigides poc després del 1360 a l’entrada nord de la ciutat, i que folren sengles torres quadrades romanes; la Torre Cornèlia (1362), que en substituí una de carolíngia, i l’esmentada torre del Telègraf, alçada sobre una de romana. Entre les de nova planta, la gran torre circular de Predicadors o de Sant Domènec fou edificada per Pere Sacoma entre el 1376 i el 1380 al darrere del convent dominicà, al sector est de la nova muralla de Vilanova.
La torre de Predicadors o de Sant Domènec (1376-80), obra de Pere Sacoma.
ECSA – G.Serra
En aquest pany de muralla s’hi arrengleren les torres quadrades del General Peralta, de vers el 1400, i la torre del Socors. A partir d’aquí, la muralla davalla cap al riu fins a la porta del Carme, que era defensada per una altra gran torre circular, perduda. Al mur del riu també s’hi alçaren dues torres a la darreria del segle XV que protegien sengles ponts: la de Sant Francesc, a l’extrem est del pont de Framenors, i la torre d’en Vilella, al mateix costat del de Sant Agustí. El recinte emmurallat medieval de Girona era en realitat doble, dividit per l’Onyar, que separava el barri del Mercadal de la resta de la ciutat. És per això que calia protegir amb murs la façana fluvial i reforçar la defensa dels portals amb torres disposades a banda i banda dels ponts i les passeres que comunicaven ambdós nuclis urbans. La documentació esmenta diversos portals, com ara el de l’Àngel, anomenat també dels Albadivers. D’aquesta porta en tenim notícia des del 1438, any en què va ser construïda i decorada amb un bust de sant Antoni pel mestre d’obres Berenguer Cervià.
Tant les torres que s’han conservat com les que s’han perdut tenien, indistintament, planta circular o quadrada i eren farcides d’espitlleres –presents també als murs de tot el recinte, a l’alçada del camí de ronda–, amb muntants de dos o tres carreus desbastats i amb una separació entre elles d’1,5 a 2 m. De la muralla del Mercadal, perduda, cal remarcar l’amplada del camí de ronda (entre 2 i 3 m) per tal de permetre-hi el trànsit de carruatges.
Bibliografia consultada
Freixas, 1979-80; Boadas – Iglésias, 2001; Iglésias, 2003.