L’escut de la vila sobre el portal d’entrada a l’hospital de Santa Magdalena.
ECSA – G.Serra
L’evolució històrica
La vila de Montblanc té el seu origen a mitjan segle XII, arran de la concessió realitzada pel comte Ramon Berenguer IV del lloc de Duesaigües-Vilasalva, situat vora la confluència del Francolí i l’Anguera, a favor de Pere Berenguer de Vilafranca, esdevingut el primer batlle i veguer del territori de Montblanc. L’emplaçament definitiu s’inicià amb la segona carta de poblament (1163), per la qual, per raons estratègiques, s’obligà a traslladar la població a la falda del tossal o “munt” anomenat “blanch” (actual Pla de Santa Bàrbara). Configurat a la banda de llevant i de migdia d’aquest tossal, el segon nucli quedà encabit entre el Torrent Regina (o Riuot) i l’antic camí romà de Tarragona a Lleida. L’església de Santa Maria, amb el seu cementiri, apareix esmentada al final d’aquell segle. Fora d’aquest nucli es constituí, a llevant, el call jueu.
El senyoriu de la vila es repartí entre el rei (detentor del domini eminent) i el castlà, en qualitat de feudatari. La castlania restà en poder de la família Vilafranca fins al segle XVII. Ambdós senyors van tenir el seu propi batlle. Els castlans devien rebre una part de les rendes, compostes per censos, lluïsmes i drets sobre els forns, molins i deveses, a banda dels emoluments de tipus judicial.
La jurisdicció (tota o una part) fou objecte de diverses donacions dels monarques catalans a favor de les respectives consorts (en caràcter d’esponsalici) o d’alguns nobles, com els Cardona (segle XIII). Malgrat la reiterada promesa reial de no separar la jurisdicció, aquesta fou objecte de nous traspassos: a la infanta Elionor de Castella (1329-42) i, més tard, a Enric de Trastàmara (1356), fet, aquest últim, que suscità l’oposició dels montblanquins. L’any 1387 la vila fou erigida en ducat, títol concedit per Joan I al seu germà l’infant Martí, que d’ençà d’aleshores fou ostentat per tots els successors al tron. En qualitat de vila pertanyent al domini reial, Montblanc fou lloc de celebració de corts en diverses ocasions (1307, 1333, 1370-71 i 1414).
Com arreu, el govern municipal té el seu origen en el consell de prohoms creat al voltant de la figura del batlle. El municipi restà configurat el 1284, arran del privilegi concedit per Pere el Gran, on s’acordà l’elecció anual de setze jurats consellers: sis de mà major, cinc de mà mitjana i cinc de mà menor. En la reforma establerta el 1368 s’optà per instaurar un Consell restringit a cinquanta persones: els setze jurats més trenta-quatre consellers elegits segons el mateix criteri social (catorze de mà major, deu de mà mitjana i deu de mà menor). La reforma del 1393 tingué, com a novetat principal, la designació de tres cònsols, un per cada mà, a banda del manteniment dels dos consells: un de restringit (de setze consellers) i un de general, constituït per només cinquanta prohoms. En el trànsit dels segles XIV i XV, les reunions dels magistrats i consellers de la vila, que fins aleshores es feien a l’església de Sant Miquel, van passar a celebrar-se en un edifici propi, precedent de l’actual ajuntament.
La vida política no va estar exempta de conflictes interns, com les discòrdies sorgides entre la mà major i les altres dues mans, que desembocaren en l’esmentada reforma municipal del 1393. Les bandositats també foren presents a Montblanc, exemplificades en l’enfrontament entre els Ballester-Poca i els Bardina-Marçal. D’altra banda, la conflictivitat amb la comunitat hebraica anà en augment al llarg del tres-cents: ja el 1348 es produïren robatoris al call i assassinats de jueus, els quals es feia responsables del flagell de la pesta. La vila també fou escenari de l’assalt al call el 1391, fet que comportà la desaparició de l’aljama i la conversió forçosa d’alguns jueus.
Vista aèria des del sector nord-oest d’aquesta vila reial, antiga capital de la vegueria del mateix nom, amb el turó on hi ha les restes del castell.
J.Todó
Des de l’època de Jaume II, Montblanc esdevingué seu d’una vegueria, amb jurisdicció no sols sobre la Conca de Barberà i el comtat de Prades sinó també sobre la Ribera d’Ebre. En canvi, el ducat creat al final del segle XIV només es referia a la vila i la seva batllia. El terme comprenia Rojals, Lilla i Blancafort (considerat “carrer” de Montblanc), a més de Rojalons, la Vall de Lladrons, els Cogullons, el Pinetell i la Bartra, a la vall del Riu Brugent. Des del punt de vista de l’administració eclesiàstica, Montblanc es configurà com a deganat –erigit el 1299–, amb jurisdicció sobre cinquanta-quatre pobles de la rodalia; a partir del 1441, el degà passà a titular-se plebà.
Les pestes del segle XIV comportaren un fort daltabaix de la població vilatana. Segons les dades dels successius fogatjaments de la segona meitat del segle (1359-65, 1378), al terme de Montblanc hi havia més de 600 focs, xifra que la situava com a setena població del Principat, si bé a la vila estrictament n’hi corresponien 457. Hom considera que, al segle XV, es degué entrar en una fase de decadència. Des de la guerra civil catalana, la vila presentava un estat de decaïment urbanístic i demogràfic per causa del conflicte bèl·lic i també de les epidèmies. El 1497, tan sols s’hi registren 254 focs (exclosos eclesiàstics i militars), fet que avala una important davallada (entre el 44% i el 48%) en relació amb els fogatjaments del segle XIV. També la població jueva experimentà un fort retrocés: es calcula que, al XIV, hi havia domiciliades una seixantena de famílies, però després dels fets del 1391 el seu nombre minvà considerablement; els pocs jueus que hi restaren van haver d’emigrar arran de la reimplantació de la Inquisició (1489-92).
Per la seva categoria de vila de domini reial, la host montblanquina participà en les empreses bèl·liques de la Corona, tant al segle XIII (conquestes de Mallorca, València i Múrcia) com al XIV. Al llarg d’aquesta centúria, va haver de contribuir en nombrosos donatius, molt freqüents durant el regnat de Pere el Cerimoniós. A més, cal afegir-hi el cost de les noves fortificacions, iniciades el 1366, i altres bestretes realitzades per qüestions jurisdiccionals, com la paga satisfeta al comte de Trastàmara pel rescat del domini (1364) o el préstec realitzat al rei el 1376 per reintegrar a la vegueria la jurisdicció sobre Vilaverd. Al final del tres-cents, el deute municipal era ja força important, deute que s’intentà disminuir per mitjà de la reducció de les pensions de censals, algunes de les quals eren cobrades per barcelonins. En aquestes circumstàncies, el 1397 el rei Martí concedí una petita rebaixa dels focs contributius de la vila, que es fixaren en 451. Molt probablement, la decadència i despoblació del Montblanc del segle XV pot atribuir-se a l’exorbitada pressió fiscal a què van estar sotmesos els seus habitants per la Monarquia.
Al terme, a banda dels cereals, la vinya i els productes de l’horta, es tenen indicis d’altres cultius com el lli, el cànem o el safrà. També hi devia tenir una certa notorietat la ramaderia, juntament amb l’explotació dels boscos de l’entorn. L’activitat artesanal és testimoniada per la presència de persones de diferents oficis: teixidors, paraires, tintorers, argenters… La manufactura tèxtil devia ocupar un lloc destacat, com ho prova la instal·lació d’un molí draper a les proximitats de la vila. Durant la segona meitat del segle XIV, es documenten diverses confraries: la de Sant Joan Baptista, que agrupava els oficis de la construcció (fusters i picapedrers), la de Sant Joan i Sant Eloi, relacionada amb els oficis que treballaven amb foc, com els ferrers, i la del Preciós Cos de Jesucrist, integrada per mercaders, notaris, sastres i pellissers. La irradiació comercial de Montblanc es manifesta en la constitució de dos mercats i dues fires: des dels temps fundacionals, hom acostumà a celebrar mercat el dimarts (a l’actual Plaça Major); a partir del 1417 s’implantà un altre dia de mercat, el divendres. Al final del segle XIII, la vila obtingué dos privilegis de fira (el 1281, de Pere el Gran, i el 1297, de Jaume II), totes dues amb una durada de deu dies: una començava la diada de Sant Martí (11 de novembre) i l’altra ho feia tres dies després de la Pasqua de Resurrecció.
La morfologia urbana
Montblanc.
J. Morelló
Del final del segle XII ja es té notícia del Mercadal (Plaça Major) i dels carrers de les Grasses de Santa Maria (Hortolans) i del Solà (avui Solans), i també del Carrer Major. La configuració d’aquest primer nucli, al peu del tossal de Santa Bàrbara, s’adiu plenament amb l’encastellament propi de l’època. Es pot pensar en un cert grau de planificació, atès el caràcter regular de les illes creades al voltant del Carrer Major i del Solà, els dos eixos principals. En canvi, el creixement urbanístic del segle XIII degué ser més espontani. Tal expansió es produí cap a les zones més planeres de migjorn, on es configuraren dos barris: la Vilanova del Mercadal i l’anomenada Pobla de Guimrós, de trama bastant irregular. Un fet que avala el creixement de la població és la fundació, durant aquell segle, de tres convents: a la banda de migjorn i al costat del camí ral, el de Sant Francesc (vegeu el volum Arquitectura I de la present col·lecció, pàg. 186-188), un dels més antics de Catalunya (v. 1238); a l’esquerra del Francolí, vers tramuntana, el del Miracle (1246) –o de la Mercè, d’ençà que fou adquirit per l’orde del mateix nom (1288)–, i a ponent, el de la Serra, de monges clarisses (1296). L’església de Sant Miquel apareix documentada per primer cop el 1288 (del primitiu edifici romànic només es conserva la façana, ja que l’antiga nau fou substituïda, al principi del segle XIV, per una altra d’estil gòtic). Inicialment, sembla que hi hagué dos hospitals (ambdós surten esmentats el 1266): el de Sant Bartomeu, situat prop del convent de Sant Francesc, i el de Santa Magdalena, al camí de Lleida, proper al Pont Vell i a l’anomenat Raval. Al principi del segle XIV prosseguí la construcció d’altres edificacions, com l’església hospital de Sant Marçal, al camí que conduïa al santuari de la Serra –obra finançada a partir del llegat del prohom montblanquí Jaume Marçal (1339)–; així mateix, consta la realització d’algunes reparacions al castell (1302, 1361). A la banda de llevant, prop de la confluència del Francolí i l’Anguera, hi havia els molins de la Vila, alguns dels quals es poden fer remuntar al final del segle XIII o principi del XIV. Pel que fa al call, es tenen diverses notícies, com la relativa a la construcció de tres portals, que comportà la seva clausura, i la configuració d’un cementiri propi (1298). Pel que sembla, hi hagué dues sinagogues, una de les quals s’enderrocà el 1311 (els seus materials foren reutilitzats en la construcció del convent de la Serra). Del principi del tres-cents data la construcció d’una presó i de banys públics. A més, la vila disposava de tot l’indispensable en matèria de serveis: forns, molins bladers, carnisseria… i també d’algunes fonts naturals. El 1320 es procedí al cobriment d’un tram del Riuot, que passà a ser ocupat per habitatges, cosa que devia facilitar la compactació del centre urbà, abans dividit pel pas del barranc.
Les principals obres realitzades al segle XIV són, d’una banda, l’església parroquial gòtica de Santa Maria (vegeu el volum Arquitectura II de la present col·lecció, pàg. 122-124), aixecada en substitució de l’anterior temple romànic, i, de l’altra, les muralles que ordenà bastir Pere III sota la direcció de fra Guillem de Guimerà, comanador hospitaler de Barberà i l’Espluga, el qual també intervingué en la fortificació de Poblet i altres llocs. En la de Montblanc s’hi va estar treballant fins al final del segle XIV. El recinte emmurallat, d’uns 1 500 m, passà a englobar tots els barris existents fins llavors, inclòs el call, tot restant-ne al defora els convents de Sant Francesc i de la Mercè i l’hospital de Santa Magdalena. Fou construït amb pedra, argamassa i tàpia, aplicant el sistema de l’encofrat. Constava de trenta-una torres, dues de les quals eren torres portal; totes són de planta quadrada, excepte la dels Cinc Cantons (NE). Hi havia inicialment quatre portals: el de Sant Antoni (en direcció a Lleida), el de Sant Francesc (vers el Camp de Tarragona), el de Sant Jordi (vers les Muntanyes de Prades) i el de Bover (encarat cap a l’est). L’obertura del portal del Castlà fou més tardana (final del segle XV). Aquesta muralla estava rodejada de vall, llevat del sector conegut com el Baluard de Sant Jordi. Després de la seva restauració els darrers anys, es pot considerar l’obra militar medieval conservada més important de Catalunya.
La torre portal de Bover.
M.Adserias, J.Menchon i D.Mestres
Amb posterioritat a la guerra civil catalana, s’edificà el casal del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel, quan el castell ja havia estat abandonat. D’aquest a penes resten alguns vestigis dels murs, excavats entre els anys 1985-86, que avalen la tesi del seu abandonament en aquella època; se sap que les pedres foren aprofitades en la construcció de l’església gòtica i dels casals moderns de la vila. L’únic hospital existent aleshores, el de Santa Magdalena, apareix dotat d’una església i un petit claustre, de resultes de les reformes dutes a terme en 1490-1515. A banda del cementiri situat vora l’església major, Montblanc en tingué dos més: el de Sant Miquel i el de Sant Francesc, on s’han descobert enterraments baixmedievals, especialment del segle XIV.
La vila ducal presenta importants mostres d’arquitectura civil: a banda de l’esmentat casal del Castlà, cal referir-se al Palau Reial, situat als encontorns de la Plaça Major, com el casal dels Josa i el palau o casal dels Alenyà, que durant els segles XV-XVII devia pertànyer a la família Conesa. La casa de la Vila, a la Plaça Major, és un edifici que té el seu origen als segles XIII i XIV, com es féu evident arran de la restauració del 1979. Les primeres campanyes de restauració, iniciades els anys vint del segle XX, han estat seguides d’altres que han permès recuperar una bona part dels elements més característics del Montblanc medieval.
Bibliografia consultada
Espinach, 1869-71; Bofarull i Sans, 1898; Palau, 1931-32, vol. I; Iglésies, 1967; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV, pàg. 251-263; Sans, 1975; Solé, 1982; Mazaira i altres, 1987; Porta, 2000; Felip, 2001.