Les poblacions del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat conserven encara nombroses restes de muralles i defenses del període del gòtic, que constitueixen una important font d’informació des del punt de vista poliorcètic, arquitectònic i urbanístic. Moltes corresponen al regnat de Pere III, especialment de la dècada del 1360, però es pot parlar, almenys documentalment, de la construcció de muralles i defenses abans i després dels anys seixanta del segle XIV.
La documentació, la toponímia i els vestigis arquitectònics mostren com, almenys des del segle XIII, deixant a banda el cas de Tarragona, ja hi havia poblacions que tenien muralles –cas de Cambrils o Montbrió del Camp–, algunes de les quals es poden vincular amb la proximitat dels nuclis urbans a la costa i, per tant, a la necessitat d’una defensa davant les escomeses de la pirateria. Altafulla, Torredembarra, Vila-seca, Alforja, Vilabella, Vilallonga o Santa Coloma de Queralt són altres exemples que caldria estudiar de forma acurada. Amb tot, en aquest capítol ens centrarem només en aquells casos de muralles que, sia per les seves característiques o perquè han estat objecte de restauracions o de treballs arqueològics, ja es comencen a conèixer amb més detall.
La muralla de Reus es documenta des del primer quart del segle XIV. Era una construcció defensada per vint-i-set torres i un fossat. De l’any 1312 ja consten els portals de Monterols i la Font. Els panys eren formats per un mur de tàpia sobre una base de maçoneria lligada amb morter de calç, sistema evidenciat en les excavacions arqueològiques del carrer de Monterols i del raval del Pallol. El vall, localitzat fa alguns anys al raval de Santa Anna, devia tenir uns 10-12 m d’amplada i uns 4 m de fons respecte de l’actual nivell del sòl.
En 1994-95 els treballs arqueològics al carrer de Monterols núm. 40 permeteren estudiar les restes d’una de les bestorres de flanqueig del portal de Monterols. Era una construcció gairebé quadrada, d’uns 4,50 5,50 m, oberta a intramurs, formada per una base de maçoneria lligada amb morter sobre la qual s’aixecava la torre, feta també de maçoneria i reforços de carreus a les cantonades. Darrere la muralla hi devia haver un corredor d’1,80 m d’ample (Gort, 1979).
Les muralles de Falset i Prades s’aixecaren probablement al primer terç del segle XIV. La similitud constructiva entre totes dues i la relació de les dues poblacions amb el comtat de Prades, constituït el 1324, fan pensar que corresponen a aquesta datació, o fins i tot a un moment una mica anterior. Es tracta de sengles defenses d’una amplada aproximada d’1 m, aixecades amb carreus desbastats a maceta, d’uns 30-40 cm de llarg per uns 25-30 cm d’alt, gairebé quadrats, disposats a trencajunt i folrant una estructura interior de maçoneria i morter. A Prades s’aprecia la utilització del característic gres vermell de la zona, i a Falset, la pedra calcària grisa. Les torres són rectangulars, fetes amb un aparell similar, tot i que les cantonades es reforcen amb cadenes de carreus ben escairats, tècnica que també s’empra als portals, com al del costat de l’església a Prades i al del Bou a Falset, cobert aquest per un capialt exterior defensat per una llucana, que li dóna una interessant aparença. A Prades, una lladronera defensa el portal de l’església i s’observen espitlleres als pisos de les torres, a més de merlets de carreus.
Constantí. Plànol del nucli antic de la vila de Constantí, amb indicació del traçat de la muralla del segle XIV. Escala gràfica.
J.Menchon i Codex, 1994
Pel que fa a les muralles dels anys seixanta del segle XIV, cal fer esment en primer lloc de la de Constantí (Tarragonès). Iniciada el 1363, fou completada entre el 1387 i el 1388 per una disposició de Joan I. Tenia un perímetre oval i es caracteritzava per estar formada per un mur de gairebé 1 m de gruix, amb una base de maçoneria lligada amb morter, fonamentada sobre el terreny i aixecada en tramades consecutives. El parament exterior és de maçoneria desbastada a cop de maceta i disposada a trencajunt. Al seu damunt es va aixecar un pany d’uns 7 m, fet de tàpia reial –amb una capa de calç llardada al començament de cada capa de terra piconada, capa de calç que també es veu als paraments del mur– construïda amb caixes d’uns 2 d 1 m. Aquesta tàpia tenia un coronament de secció triangular fet de maçoneria, datable en el mateix moment de la construcció de la resta de la muralla. Al tram de muralla del carrer de Sant Vicenç s’obren petites espitlleres a la base de la maçoneria, cosa que també es dóna a la bestorre poligonal que hi ha al seu costat. Aquesta constatació, juntament amb l’amplada del mur, l’absència de vestigis d’un pas de ronda de fusta i el coronament triangular del tram, porta a plantejar que ens trobem amb un sistema de fortificació senzill, sense pas de ronda, a excepció de les torres. De fet, a la cara interior de la bestorre del carrer de Sant Vicenç encara es veuen els encaixos dels trespols i les escales de fusta. A l’hospital de les Monges es va estudiar el basament d’una bestorre gairebé quadrada, similar al de la muralla. Una altra torre de característiques semblants és al carrer de Sant Pere, amb un reforç de carreus als angles. A la del carrer de Sant Vicenç es va poder observar, al cos superior, la combinació de les tàpies reials amb els reforços de carreus encoixinats a les cantonades, alguns d’ells decorats amb taus, atès que Constantí era un domini de la mitra tarragonina.
Bestorres de la muralla de Montblanc, la fortificació urbana d’època gòtica més ben conservada de Catalunya.
ECSA – G.Serra
La muralla de Montblanc, iniciada el 1366, és, sens dubte, un paradigma de les fortificacions bastides a partir del 1356 per ordre de Pere III. Té un perímetre d’uns 1 500 m i una planta oval flanquejada per un total de trenta-una torres. Es va construir una defensa d’uns 6 m d’alçada i aproximadament 1,4 m d’amplada. Els treballs de restauració dels darrers decennis han permès comprovar que l’obra original era bàsicament de maçoneria, si bé amb un significatiu ús de la tàpia aixecada en doble parament, com a la zona propera al portal de Sant Jordi. Aquí es pot veure com, sobre una base de maçoneria lligada amb morter de calç, es va edificar primer el pany exterior amb tàpia i el coronament de merlets, i tot seguit es va doblar el mur per la seva cara interior per tal d’aixecar el pas de ronda. Aquesta tècnica permetia la construcció d’una muralla de tàpia amb pas de ronda, que si s’hagués aixecat d’una sola vegada potser hauria tingut problemes per a compactar les terres. A més, en cas de setge, l’enderroc del parament de muralla exterior podia deixar encara dempeus el mur del pas de ronda. Originàriament, els merlets eren d’obra de maçoneria i defensats amb espitlleres i mantellets, com palesen les cartel·les conservades.
Les bestorres que configuren la muralla, llevat de la dels Cinc Cantons, són de planta rectangular i es van construir amb diferents tècniques: obra de carreus, de maçoneria o de maçoneria i tàpia amb reforços de carreus als angles, o obra de carreus i, al damunt, maçoneria amb carreus de reforç. L’estructura interna es feia a base de trespols de fusta i els pisos eren defensats per espitlleres.
Alçat, secció i planta de la torre portal de Bover, de la vila de Montblanc. Escala 1 / 300.
SPALDB – J.Martorell, 1925
Dels portals de la muralla, n’han arribat tres, un dels quals (el del Castlà) obert posteriorment a la construcció del segle XIV. En destaca el de Bover, un bell exponent de torre portal amb base de carreus on s’obren els arcs, i una estructura interior trespolada i defensada per tres nivells d’espitlleres. Damunt l’arc exterior es va aixecar una lladronera sobre tres cartel·les. El portal de Sant Jordi és una bestorre sobre una estructura també de carreus i defensada per espitlleres. En tots dos casos es veuen les guies dels rastells de tancament.
Una altra muralla de característiques similars és la de la Selva del Camp. La fortificació, gairebé totalment absorbida per habitatges, recorda la de Montblanc: torres de planta rectangular o gairebé quadrada, aixecades amb maçoneria i reforços de carreus als angles, coronament de merlets amb espitlleres i mènsules per col·locar-hi mantellets i diversos nivells d’espitlleres a les cares exteriors. Als llenços entre les torres s’aprecia la utilització de la maçoneria i un interessant acabat consistent en una tramada sobre la qual es va construir un fris de merlets amb petites espitlleres, l’una i l’altre fets de tàpia.
Un cas a part és el de Tarragona. Arran de la restauració de la ciutat al segle XII s’adobà l’antiga muralla romana de la part alta i es tancà la banda sud amb el Mur Vell, sobre el límit entre el circ romà i la plaça de l’anomenat fòrum provincial. El creixement de la població al llarg dels segles XIII i XIV, amb l’ocupació del raval del Corral, sobre les ruïnes de l’antic circ, originà la construcció d’una nova muralla davant l’antiga façana d’aquest edifici romà. El 1360, Pere III obligà l’arquebisbe Pere de Clasquerí a pagar les despeses de fortificació de la ciutat: enderroc d’edificis, construcció de noves defenses, segellat de finestres, tapiat de portes…, en un clar context de lluita feudal entre el prelat i el Consell i el rei.
És possible que un primer tancament meridional del circ, consistent en el paredat de les voltes per la seva façana de mar, es realitzés en aquest moment, com es veu en el paredat d’un gran arc apuntat que hi ha a la capçalera del circ, just al seccionament de la muralla romana, on encara es conserva una gran espitllera i un festejador de finestra, o en el paredat d’alguna de les voltes de la capçalera oriental del circ. Però no va ser fins el 1368 que s’engegà veritablement l’erecció de la Muralleta, obra que es va dilatar al llarg dels anys i que va comportar l’aixecament d’un nou mur davant la façana del circ. A la capçalera oriental es documenta una estructura de maçoneria d’1,5 m de gruix, separada 2,7 m de la façana del circ, espai que es reomplí amb terra i que li donà una amplada excepcional, perquè es mantingué la de la muralla romana. El parament exterior es construí amb morter de calç i pedra i es reblí de terra l’interior. Es va reforçar amb tres torres: la del Bordell, la de les Monges i la Torre Grossa, a més d’una torre portal, la de Framenors. Les tres primeres eren poligonals, a l’estil de les conegudes de València, Poblet o Tortosa. L’única que s’ha conservat és la de les Monges, feta de maçoneria i morter, amb reforços de carreus a les cantonades i farcida amb capes successives de terra a la base. El seu coronament ha estat reformat, però es conserva una sala amb espitlleres.
D’altra banda, per la mateixa època fou adobada l’antiga muralla romana i reforçada amb altres torres, com ara les d’en Tintorer, Veciana i Saportella. Les antigues torres romanes ja havien estat reparades o ampliades abans, com la del Paborde, i també es van aixecar merlets, cas del palau arquebisbal, i ampits de tàpia amb espitlleres, com l’existent a prop del portal de Sant Antoni o a la Via de l’Imperi, i encara hi ha alguns trams on consta l’existència de merlets, tal com es veu en un gravat publicat per A. de Laborde al principi del segle XIX. Finalment cal fer esment de la construcció de defenses verticals –lladroneres– sobre els accessos, com testimonien les cartel·les existents sobre el portal del Carro o la portella de la torre del Paborde.
Bibliografia consultada
Laborde, 1806-20, planxa XLIX, pàg. 136; Morera, 1916; Fort i Cogul, 1934; Els castells catalans, 1967-79, vol. IV; Gort, 1979; Cortiella, 1981; Liaño, 1984; Porta, 1986; Benet i altres, 1991; Menchon, 1991; Menchon – Remolà, 1993; Menchon, 1995; Menchon – Remolà, 1995; Menchon – Massó, 1998; Menchon – Teixell, 2000; Macias, Menchon, Remolà, 2001; Ramon, Carbonell, Bravo, 2003.