Muralles de Barcelona.
A. Cubeles
Vers la meitat del segle XIII es va iniciar a Barcelona la construcció d’unes noves muralles a conseqüència del creixement urbà, que havia deixat obsolet l’antic recinte romà comtal. Cap al final del XIV, amb la incorporació del sector del Raval (incloent-hi les drassanes), s’assolí el perímetre que havia de ser el definitiu, si bé les obres continuaren ja entrat el quatre-cents. Al llarg dels segles següents es dugueren a terme intervencions d’abast divers, però cap d’aquests canvis no alterà de manera significativa el traçat del conjunt i calgué esperar fins a la construcció de la Ciutadella perquè es veiés fortament modificat. A partir del 1854, després d’un primer intent onze anys abans, les muralles foren enderrocades, llevat d’un petit tram a les Drassanes.
Els portals i les muralles de la segona meitat del segle XIII
Les primeres notícies relatives a la construcció d’un recinte fortificat diferent del cinyell romà comtal daten del 1285. Davant un possible atac de les tropes invasores franceses, tal com explica la crònica de Desclot, el rei Pere II va ordenar que es fes “[…] un vall en gir de la ciutat, […], ab mur de terra […], tot traucat de ballesteries. E de vint en vint brasses féu fer cadafals de fusta riba lo vall”. Amb aquesta construcció, doncs, es va definir un perímetre nou que renovava qualsevol altra estructura que la ciutat hagués pogut tenir o bé li donava coherència. Tot i això, en documents anteriors a aquesta iniciativa s’esmenten diversos portals que no pertanyien al recinte romà comtal, fet que posa de manifest l’existència d’unes estructures intermèdies entre aquestes muralles i el nou perímetre començat a aixecar l’any 1285. Així, en una disposició reial del 1255 apareixen citats els portals d’en Campderà, de la Boqueria, del Pou d’en Moranta, el que era al costat de les cases de Berenguer de Vilarjoan, el de les Drassanes (al costat del forn de Marimon de Plegamans) i el del carrer del Born. En documents posteriors s’esmenten la Porta Ferrissa i els portals de Santa Anna i de Jonqueres. Alguns quedaren inclosos en el perímetre definit el 1285 i van sobreviure. Els altres, exclosos, amb el temps es van perdre, tot i que en alguns casos ha estat possible arribar a establir-ne un emplaçament aproximat, com es recull en el croquis adjunt.
El tipus de construcció que descriu Desclot i la situació que desencadenà la decisió del monarca indiquen que es tractava d’una solució d’emergència. Els treballs es degueren iniciar sense dilació i s’habilitaren recursos fiscals específics per a finançar-los. Superats els moments d’alarma es devia decidir continuar les obres, i és possible que aleshores s’optés per donar un caràcter més consistent a la nova estructura defensiva. El 1286, Alfons el Liberal va prorrogar durant tres anys els recursos econòmics destinats al pagament de les construccions. La direcció de les obres l’havia assumida en aquells moments el Consell de Cent –cal remarcar que és el primer cop que hi ha constància que el Consell gestionava una obra d’interès públic de gran abast–. El 1287, entre altres mesures, el rei es comprometé a participar directament en el finançament dels treballs, amb una aportació de 10 000 sous anuals durant deu anys.
Del progrés específic de les obres no se’n sap res. L’excepció és la làpida en la qual es dóna fe de l’acabament del Portal Nou (1295). Una altra qüestió és determinar l’ordre seguit en la construcció de les defenses, que es desconeix. Amb tot, és clar que la successió cronològica de les primeres notícies documentals dels portals no marca l’ordre de la construcció, llevat del Portal Nou, pel simple fet que aquestes notícies són anteriors a l’inici de les obres el 1285. Un altre aspecte problemàtic és saber si el recinte es va arribar a concloure. Les notícies de la primera meitat del tres-cents certifiquen que es va arribar a bastir el perímetre conegut des de Framenors (al capdavall de la Rambla) fins a Sant Daniel (a l’actual parc de la Ciutadella), tot i que és possible que alguns sectors d’aquest tram, inclosos els extrems, no s’enllestissin del tot. Així ho fa suposar la durada i la insistència dels treballs en alguns punts d’aquest traçat durant les campanyes de la segona meitat del segle XIV, i també el fet que alguns d’aquests trams fossin palissades (com les de Sant Pere de les Puelles).
La refortificació a partir del 1357
Les primeres dades sobre les obres de fortificació al segle XIV són del 1357 (privilegis) i el 1358 (inici dels treballs). Es va intervenir en la totalitat del perímetre definit el 1285 sense alterar-ne el traçat, a excepció del sector del front marítim. És per això que es pot parlar de “refortificació”. Una de les primeres accions del Consell de Cent fou l’adquisició de diverses pedreres a Montjuïc, propietat dels mestres de cases Pere Llobet, Bernat de Riusec i Bernat Adell. Els treballs de construcció començaren simultàniament als esperons de Sorsmenors (a la zona del parc de la Ciutadella) i de Framenors (passeig de Colom) i en un sector de mur prop de Santa Anna. En 1360-61 les activitats es van centrar al front de la Rambla i a Sant Daniel. El 1362 s’iniciaren un seguit de treballs al sector de la Boqueria, que foren complexos perquè incloïen una nova canalització de la riera d’en Malla i que es dugueren a terme en diverses campanyes fins més enllà del 1368. D’altra banda, el Consell ordenà que totes les cases i altres construccions situades a menys de 25 canes per la part de fora del mur (aproximadament uns 37,5 m) i a menys de 2 canes per la part de dins (uns 3 m) fossin enderrocades. Aquesta ordre fou executada i, a més, es mantingué com una normativa a perpetuïtat: de fet, l’amplada de l’actual Rambla s’adiu amb les dimensions prescrites pel Consell.
El 1363 s’efectuaren nous treballs als murs de Framenors i de Sant Daniel. Al mateix temps s’iniciaren les intervencions a la zona de Jonqueres i de les palissades de Sant Pere, actuacions que els dos anys següents s’estengueren cap al Portal Nou i també cap al portal dels Orbs (és a dir, l’actual zona que va des de l’Arc de Triomf, passant per la ronda de Sant Pere, fins a l’avinguda del Portal de l’Àngel). Des del mes de febrer del 1364 es van cercar solucions que permetessin actuar amb certa efectivitat en l’excavació del vall. El mestre Bernat Roca concebé una excavadora amb forma de nora, artefacte que, un cop construït, sembla que no va reeixir en els seus propòsits: durant els anys següents, la feina de l’excavació del vall anà a càrrec dels homes i dones de Barcelona, a força de braços i aportant ells mateixos les eines.
Després del parèntesi que va representar el pas de les Companyies Blanques (un exèrcit mercenari que el Cerimoniós havia contractat per a resoldre la guerra contra el rei de Castella), es pot detectar una activació i una diversificació dels treballs de fortificació. Des del març del 1366 fins al maig del 1367 encara es treballà en la infraestructura de la futura Rambla, es generalitzaren les obres al vall de la ciutat i s’enllestí en bona part la construcció dels murs. Una porció de la terra que es treia del fossat era posada a l’interior dels murs, i l’altra, a la part exterior de la rasa. Aquesta operació d’omplir el mur amb la terra del vall, però, no es dugué a terme en la totalitat del perímetre. El 1366 també s’emprengueren nous treballs als murs dels portals de Jonqueres i de Santa Anna, als sectors de Sant Daniel i de Framenors, al Portal Nou i, finalment, a la Porta Ferrissa, on es començà la construcció d’un pont de pedra. L’any següent tingué lloc l’inici de les obres de les torres del perímetre, entre les quals les del front de Framenors i les del Portal Nou. El 1368 s’afegiren torres entre la Porta Ferrissa i el portal de la Boqueria, i en 1369-70 s’aixecaren les torres d’aquest darrer portal i altres de noves prop de Sant Daniel. Així mateix s’iniciaren les obres dels ponts que salvaven el vall davant els portals de Jonqueres, Santa Anna i la Boqueria. A partir del 1368 es va treballar en l’obra dels merlets i de la coberta de les torres, mentre es decidia ampliar d’una manera significativa les actuacions en l’àmbit del front marítim. Es redactà un projecte concret que preveia aixecar nous trams de llenç de mur, però deixant obert el sector de les Drassanes Velles, la Llotja i la Pescateria. També es preveia la construcció de noves torres i portals en ambdós sectors. El 1371 es van iniciar treballs a la zona de Trentaclaus, on s’aixecà un mur nou. Per tal de fer front a totes aquestes obres, el Consell adquirí diversos terrenys a Montjuïc per a obrir-hi noves pedreres. Mentrestant, les obres al front marítim van continuar.
| Mestres d’obres de les muralles de Barcelona (segle XIV) | |
| MESTRE | ANY |
| Pere Arús | (1360) |
| Berenguer Domènec | (1360) |
| Francesc Rispau | (1360-1368) |
| Pere Llobet | (1360-1374) |
| Bernat Roca | (1364) |
| G. Finestres | (1367) |
| Pere Serra | (1367-1368) |
| Arnau Artaguil | (1367-1374) |
| Pere Gordell | (1367-1374) |
| Pere Rispau | (1371) |
| Bernat Baró | (1374) |
| Pere Deucariol | (1374) |
| Arnau Bargués | (1374-1390) |
La fortificació del Raval
Des de l’inici dels treballs al segle XIV hi ha algunes notícies que suggereixen la possibilitat que s’haguessin dut a terme diverses intervencions d’abast limitat al Raval, com per exemple al vall de la riera de Valldonzella (1361). D’altra banda, fins i tot abans del 1357, diferents documents refereixen d’una manera inequívoca que existien portals i altres estructures d’accés al Raval. Així, es té notícia de la cadena del capdamunt del carrer dels Tallers (1339) i del portal d’en Cardona o del Llobregat (1350). Entre el 1354 i el 1359 s’esmenten dos portals més en aquesta àrea, el d’en Godai i el d’en Colom. Tot i això, resulta força difícil determinar exactament quants eren i on havien estat situats tots aquests punts d’accés. A banda de la cadena dels Tallers, a tocar de l’actual plaça de la Universitat, el cas menys problemàtic és el del portal d’en Godai, que era al carrer del Carme entre el Pedró i la cruïlla amb els carrers de la Riera Alta i de la Riera Baixa.
Làpida que havia estat encastada a la torre poligonal de Sant Urbà, del portal de Sant Antoni, i que recorda que fou bastida el 1377.
MHCB
La decisió d’intervenir en aquesta àrea sorgí del compromís que havia adquirit el Consell el 17 d’abril de 1366, arran de la convocatòria dels habitants del barri del Carme per a les obres del mudament de la riera d’en Malla. El projecte, que malgrat el compromís no es va concretar fins el 1368 –moment en què es va decidir l’ampliació de les defenses del front marítim–, preveia la construcció d’un vall, però probablement no considerava l’aixecament de murs de pedra equivalents als de la resta de la ciutat, sinó, en tot cas, estructures de tàpia i/o palissades. Sí que es planejava, en canvi, construir portals relacionats amb punts d’accés que ja existien, com el portal d’en Godai, i altres de nous (a l’extrem inferior del carrer d’en Robador, per exemple). Aquest primer projecte fou modificat entre el 1372 i el 1375, després d’unes complexes negociacions amb el rei arran de les quals el Consell de Cent acceptà ampliar considerablement el perímetre i el caràcter de la fortificació, que, ara sí, havia de ser aixecada amb un mur i torres de pedra. Fou en aquell moment que es decidí que les drassanes (que ja disposaven d’una fortificació pròpia des de la seva construcció al final del segle XIII) havien de quedar incloses dins l’àrea defensada. El canvi de projecte representà un increment considerable de la superfície protegida, i, posats a fer, els seus responsables optaren per incloure-hi també l’hospital de Sant Llàtzer, al Pedró, i el monestir de Sant Pau del Camp. Cal tenir en compte que aquesta ampliació del perímetre és, juntament amb l’aturada de la dinàmica d’expansió urbanística de la ciutat, la raó que explica que aquest sector protegís grans àrees de camps i horts, i que no es comencés a omplir de cases fins al segle XVIII.
Els treballs de construcció del vall del Raval segons el projecte del 1368 s’iniciaren pel sector dels Tallers, però de seguida es començaren també a la part contrària, al carrer de l’Hospital en direcció a les hortes de Sant Pau, a l’altra banda de la Rambla. Aquestes estructures al carrer de l’Hospital van quedar inutilitzades pel canvi de projecte. Seguint la nova proposta, el 1377 ja s’havia edificat el portal de Sant Antoni, amb les torres dites de Sant Iu i de Sant Urbà que el flanquejaven. Els treballs continuaren els anys successius, però la documentació no reflecteix en quins sectors s’intervenia. Amb tot, el padró de la milícia ciutadana de 1389-90 posa de manifest que el recinte s’havia tancat en la seva totalitat, si bé entre el sector de Canaletes i el portal de Sant Pau les torres eren de fusta (llevat dels portals), mentre que a la resta la construcció era de pedra. Sembla, doncs, que, amb relació al nou traçat, els esforços de construir una muralla completa es van centrar en el tram que anava des de les drassanes fins a Sant Pau. Les obres de construcció al Raval prosseguiren al llarg del segle següent fins a enllestir l’aixecament de murs i torres a tota l’àrea del Raval.
Les característiques constructives
Les dades aportades per diversos registres documentals i gràfics, al costat de l’estudi directe de l’únic sector conservat d’aquests recintes fortificats (el de les Drassanes que inclou el portal de Santa Madrona), permeten dibuixar un esbós de com devien ser les muralles. Aquesta informació es complementa amb les dades que han facilitat les diverses intervencions arqueològiques. Des de l’any 1989 fins avui, les restes més importants s’han trobat al parc de la Ciutadella (durant la construcció del col·lector de la xarxa de clavegueram, el 1989), a la plaça de Joaquim Xirau de la Rambla (arran de la construcció d’un aparcament subterrani, el 1997), a tocar del monument a Colom (en la realització d’infraestructures elèctriques, el 1999), al carrer de Pelai (en dues intervencions del 2000, la primera per una rasa d’instal·lació de cablatge de telecomunicacions davant dels núm. 32, 34 i 36, i la segona en la construcció d’un ascensor d’accés a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat davant del núm. 2) i, finalment, en un solar situat entre la ronda de Sant Pau i el carrer de les Flors (en fer els fonaments d’una edificació, també el 2000). En aquestes intervencions s’han localitzat tant sectors de mur com torres en un estat de conservació variable.
Poca cosa es pot dir dels trets materials de les estructures documentades entre el 1255 i el 1285 o de les que existien al Raval abans de començar la fortificació del barri el 1368. No hi ha cap cas en què es disposi d’algun element que permeti concretar quines podien ser les seves característiques. En canvi, del conjunt del recinte construït posteriorment es pot dir que els murs eren de pedra, amb un gruix que variava entre 2,20 m i 3 m (fins i tot una mica més) segons els sectors. Les dades aportades per l’arqueologia fan pensar que, llevat del tram que anava de Canaletes fins al capdamunt del carrer dels Tallers (l’actual carrer de Pelai), el parament era de carreus petits o mitjans, de forma regular i desbastats, lligats amb morter de calç, i en alguns sectors presentava un acabat amb encintat de color ataronjat. Contràriament, a l’esmentat tram que anava del capdamunt de la Rambla fins al portal dels Tallers els carreus eren més grans i de pedra de fil.
Les torres eren de planta quadrada, poligonal i semicircular o ultrasemicircular (de planta de ferradura). Aquesta varietat de solucions s’explica a partir de la dilatació cronològica dels treballs. Tot i això, les dades arqueològiques posen de manifest que les torres de planta quadrada i poligonal foren emprades indistintament tant a les obres començades el 1285 com en bona part de les campanyes iniciades el 1358, i que, per tant, haurien predominat al recinte de la ciutat. Les restes aparegudes al parc de la Ciutadella posaren al descobert un tram de mur d’uns 49 m de llarg i 3 m de gruix i dues torres, una de planta quadrada i l’altra de planta poligonal (probablement sobre un mòdul heptagonal), separades uns 31 m. Les trobades a tocar del monument a Colom corresponien a l’anomenada Torre de les Puces, una torre heptagonal exempta on es lliuraven tres murs en una configuració en forma de T amb la torre al punt d’intersecció. També són de planta quadrada la torre i el portal del tram de les drassanes; cal tenir present, però, que el portal de Santa Madrona és una construcció del final del segle XIV, mentre que la torre pertany a l’estructura original de les drassanes i és del final del XIII.
En canvi, sembla que les torres de planta semicircular i ultrasemicircular es van imposar a partir del final del segle XIV, de manera que haurien estat les majoritàries al sector del Raval. Als dos trams trobats al carrer de Pelai aparegueren les restes de torres de planta ultrasemicircular, amb un diàmetre extern de 10,8 m. En tots dos casos els elements arquitectònics remetien a una construcció monumental de la qual es tenia una notícia parcial gràcies a diversos dibuixos de les tres torres anomenades Torres de Canaletes i a la descripció feta per Andreu Avel·lí Pi i Arimon el 1854. Segons aquesta descripció, les torres d’aquest front del carrer de Pelai haurien tingut una alçada propera a 29 m.
El nombre de torres va variar amb el temps. Ja s’ha vist que durant les campanyes constructives de la segona meitat del tres-cents s’afegiren noves torres al recinte de la ciutat. En canvi, probablement ja al segle XVI, algunes tor-res van ser aterrades. Així ho posa de manifest el tram de mur trobat en un solar situat entre la ronda de Sant Pau i el carrer de les Flors, on també van aparèixer les restes d’una torre semicircular, construïda al mateix temps que la muralla (segurament entre el 1374 i el 1389) i enderrocada més endavant. Tot i això, en el padró de la milícia esmentat anteriorment es parla d’un total de seixanta-sis torres en una relació que no inclou ni el tram de la Rambla ni el del front marítim.
Els portals podien estar flanquejats per dues torres, normalment poligonals (és el cas dels portals de la Boqueria, Santa Anna i Sant Antoni i el Portal Nou), o oberts en una única torre, de planta quadrada (com el de Santa Madrona, que s’ha conservat, i el de Sant Pau) o de planta circular (com el dels Tallers i el de Sant Sever, obert a una de les torres de Canaletes al capdamunt de la Rambla). Sembla que també hi havia alguns portals que més aviat eren portelles, és a dir, accessos oberts directament al mur.
…
Les torres i la muralla del sector de Canaletes (actual carrer de Pelai) el 1855, segons un dibuix de Francesc Soler i Rovirosa. A primer terme, la torre portal de Sant Sever.
MHCB – R.Muro
Les recerques dels darrers anys han palesat que el procés de construcció de les muralles de Barcelona no es pot reduir a dues grans fases, associades amb el perímetre de la ciutat i el perímetre del Raval, i vinculades nominalment amb Jaume I i Pere III, respectivament. Va ser un procés més complex, en el qual, més enllà d’una finalitat exclusivament defensiva, es van combinar dues maneres de fer. La primera respondria a una mecànica de creixement orgànic: a mesura que la ciutat creixia ràpidament, s’haurien habilitat portals en llocs significatius respecte als accessos sense un gran cost econòmic. En aquest cas, la prioritat no hauria estat tant assegurar la defensa de la ciutat com definir-ne els límits i tenir controlats els punts d’accés, més per unes motivacions de tipus fiscal que per raons estrictament defensives. La segona manera de fer respondria més clarament a les exigències militars i és la que ha estat considerada tradicionalment per la historiografia. A aquesta motivació militar, però, s’hi ha d’afegir la voluntat de la ciutat d’assolir una imatge puixant i poderosa gràcies a les noves muralles, la qual cosa feia que el programa constructiu s’encarís i la seva execució exigís una causa molt justificada; de fet, només s’activà quan Barcelona fou objecte d’una amenaça militar directa.
Aquestes dues maneres de fer s’haurien alternat en el temps, encavalcant-se, però amb un decantament progressiu de la primera cap a la segona i, dins de la segona, amb una progressiva adquisició de protagonisme del factor de la imatge de la ciutat. Així, a mitjan segle XIII s’hauria optat per un sistema de tancament que permetés adaptar-se amb certa rapidesa als canvis de la configuració urbanística, però al final d’aquest mateix segle, sota la pressió d’una situació de conflicte bèl·lic, s’hauria decidit un replantejament del sistema defensiu. El compliment i el manteniment de les funcions militars de la muralla podien haver estat un obstacle directe a la dinàmica de creixement urbanístic de la ciutat, però el perímetre no va esdevenir una barrera infranquejable: a l’altra banda de la Rambla, al Raval, durant tota la primera meitat del segle XIV i més enllà encara, es mantingué el creixement orgànic. És a partir d’aquest moment que es comencen a trobar portals documentats en aquest barri, en unes circumstàncies paral·leles a les que es donaren a la ciutat durant la centúria anterior. El procés de refortificació iniciat el 1358 també s’ha de situar en el terreny de les amenaces militars: la guerra amb Castella havia esclatat el 1356 i el rei Pere havia ordenat la millora de les defenses de les ciutats d’Aragó, València i Catalunya. A més, no es pot oblidar que el govern municipal de Barcelona també estava preocupat per la imatge de la ciutat que regia, i ho manifestava expressant que tenia la intenció de millorar-la i embellir-la.
Bibliografia consultada
Pi i Arimon, 1854; Bofarull i de Brocà, 1855; Sanpere, 1890-92 i 1893; Bruniquer, 1912-16; Carreras i Candi, s.d. [1916]; Crònica del Mestre Racional, 1921; Carreras i Candi, 1924a; Madurell, 1935; Duran i Sanpere, 1939 i 1945; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Verrié, 1951; Vila, 1965; Les quatre grans cròniques, 1971; Duran i Sanpere, 1972b i 1973; Casassas – Vila, 1974; Duran i Sanpere, 1975; Marsá, 1977; Crònica de Bernat Desclot, 1982; Terés, 1982; Garcia Espuche – Guàrdia, 1986; Majó – Pagès, 1989; Riu, 1989a; Garcia Espuche – Guàrdia, 1990; Majó – Pagès, 1990; Banks, 1992; Cubeles, 1993a i 1993b; Huertas – Rodríguez, 2000; Artigues – Caballero, 2002; Fàbregas, 2002; Sales, 2003; Cubeles, e.p.