Els treballs sobre l’urbanisme dels pobles medievals han progressat molt al llarg d’aquests darrers anys, tant al nostre país com als països veïns. S’ha passat d’estudiar els pobles únicament en funció dels trets formals de l’urbanisme a poder entendre les seves característiques actuals gràcies al coneixement dels elements constructius que els generaren. Aquesta nova visió ha fet possible diferenciar molt més bé els tipus de llocs de poblament, però també ha permès establir relacions entre les diverses formes pobletanes i la societat en què es van desenvolupar. A continuació, com a complement de les monografies precedents, esmentarem alguns exemples significatius de poblacions, ordenades en funció del seu origen.
Els pobles oberts
Al final del segle XV Hug Roger, comte de Pallars, féu una campanya militar contra la baronia d’Erill. Una de les poblacions atacades fou Durro. El mateix text del judici contra aquest darrer comte pallarès assenyala que “los hòmens de la vila de Durro, per quant no són murats e no tenen força alguna, del·liberaren retraure’s en la església, per quant hic ha hun campanar prou fort”. Molts pobles pirinencs, com ha estat estudiat a les terres occitanes de la Gascunya i també al Pallars i la Ribagorça, Andorra o la Cerdanya, eren oberts, mancats de muralles i, fins i tot, de qualsevol mena de fortificació. Aquest fet, tanmateix, no és purament formal o casual. Reflecteix un tipus de societat determinada, en què el procés de feudalització fou molt tardà i sovint incomplet.
Aquesta mena de pobles tenen com a tret característic –a banda de l’absència de muralles– el fet de no haver-se organitzat a partir d’un castell o d’una església; les mateixes cases foren l’origen del seu naixement. Per això, el castell –si n’hi ha– sol aixecar-se lluny de la població o ser molt tardà, i l’església acostuma a ser fora del nucli urbanitzat, de vegades fins i tot a una certa distància. A més, hi predomina una semidispersió en petits nuclis repartits pel territori.
Cal assenyalar que, en aquestes terres de muntanya, mentre que alguns pobles s’han mantingut sense canvis des de l’alta edat mitjana fins gairebé a l’actualitat, en molts dels pobles pirinencs s’esdevingueren algunes transformacions importants precisament al llarg dels darrers segles medievals. Així, Durro era encara al segle XV un poble obert. Podríem trobar fàcilment altres pobles on també es produí aquesta continuïtat: per exemple, a la majoria dels de la vall d’Àneu. Amb tot, en alguns casos, els nuclis habitats es fortificaren tardanament, fruit de la pressió senyorial o potser de l’interès espontani de la població. El topònim d’origen preromà Espot es pot interpretar, segons Joan Coromines, com “no junts, separats, formant parella”. En aquest indret, segurament des de l’alta edat mitjana ja existien dos nuclis: Espot Solau i Espot Obago; l’església de Santa Llogaia es construí entre aquests dos nuclis. Als darrers segles medievals, però, mentre que Espot Solau gairebé s’abandonà i restà obert, Espot Obago esdevingué una “força”, una població fortificada, closa rere unes muralles i amb un portal.
En altres casos, per exemple a Àreu, a la Vall Ferrera, després del segle XII es devia produir un desdoblament del poble amb la creació d’un de nou: la Força d’Àreu, lloc habitat situat al nord de l’anterior, encimbellat al costat d’una petita fortificació. A Tavascan trobem una realitat molt semblant.
Els pobles de sagrera
Gairebé tots els pobles de sagrera van néixer poc després de l’any 1000, en estreta relació amb el desenvolupament de la institució de Pau i Treva. Tanmateix, si bé el naixement es produí al segle XI, molt sovint el creixement com a població fou més lent i més tardà. En alguns pobles, molt aviat es construïren habitatges dins l’espai de les trenta passes protegides que s’estenia al voltant de l’església, en correspondència amb els diferents sagrers que depenien de les diverses famílies. En d’altres, en aquest espai de trenta passes, poc després de l’any 1000 només hi hauríem trobat cellers, sitges i algunes poques cases per a certs menestrals o per als fills cabalers. En aquests casos, aquest primer nucli no es consolidà com a poble sinó molt lentament, molt sovint ja en època gòtica, i de vegades fins i tot s’amplià. L’ampliació, ja fora del límit de la sagrera, usualment es dugué a terme en unes terres controlades pel senyor del territori, molts cops en relació amb la plaça del lloc situada fora dels límits de les trenta passes de l’espai protegit. Aquesta plaça, o bé era l’indret on se celebrava el mercat o –més sovint– era l’espai on es reunia la població del terme quan era convocada pel seu senyor. Tot seguit veurem diversos exemples de pobles eclesials.
En primer lloc cal fer esment de la gran quantitat de pobles de sagrera o de cellera que s’han conservat a la Catalunya més septentrional. El nombre de magnífics exemples que trobem a les comarques del Rosselló, del Conflent o del Vallespir és molt elevat. Precisament, l’estudi acurat d’aquests llocs ha permès en gran part establir unes bases metodològiques que després s’han pogut aplicar a altres territoris catalans. El treball d’Aymat Catafau permet endinsar-se no sols en el coneixement dels primers anys de les sagreres i celleres sinó també en l’evolució de les celleres durant els darrers segles medievals. En aquest moment tardà, la cellera ja esdevingué un lloc de poder, on sovint s’instal·laren els poderosos o els seus representants, i moltes vegades el poble s’amplià al seu voltant. Fou el cas, per exemple, de Tuïr, Torrelles, Pià o Baixàs, on aquest nou espai urbanitzat s’organitzà també entorn de la plaça on se celebrava el mercat. Molts cops, aquesta població fruit de l’ampliació de la cellera original, al segle XII, fou closa rere unes muralles i fortificada. A Baó, la muralla (“munitionem et clausuram”) va ser autoritzada pel rei el 1173. A la fi dels segles medievals, al tres-cents, moltes vegades l’antiga cellera esdevingué un reducte fortificat, cosa que fins i tot féu que perdés el seu nom original i esdevingués la “força” en la majoria dels pobles rossellonesos. A Pià, entre el 1376 i el 1377, els habitants de les cases del barri de la vila, destruïdes per Pere III el Cerimoniós, es refugiaren a la cellera, que fou recuperada i habitada.
Taradell. 1 possible emplaçament de l’església romànica; 2 campanar; 3 rectoria; 4 portal de la Plaça; 5 portal de Mont-rodon. 1 carrer del Campanar.
J. Bolòs i A. Pladevall
Taradell, a Osona, és una població nascuda a l’interior de l’espai de la sagrera (Pladevall, 1995). Tanmateix, com assenyala aquest historiador, “la sagrera era envoltada per terres del senyor del castell i per això aquest va aprofitar el nucli de poblament per crear entorn seu i com a perllongació d’ell el centre administratiu del terme”. Aquest centre era situat a la plaça, on la gent es reunia per a parlar dels problemes del Comú o bé el batlle del senyor llegia les crides, administrava justícia i comunicava decisions. Al costat de la plaça, el senyor hi féu edificar una torre de defensa. Superada la crisi demogràfica dels darrers segles medievals, la població de Taradell va créixer al voltant de la plaça i al costat de la torre del senyor, situades fora de la sagrera primerenca.
En molts casos trobem que al costat mateix de l’església es construí un castell, situat per tant dins l’espai sagrat. A l’Empordà, com al Rosselló, aquest procés fou molt normal. L’església de Sant Vicenç de Rupià és al centre del poble, i en el parcel·lari actual encara s’endevinen els límits fossilitzats de la seva sagrera. De fet, en un document del 1097 s’esmenta “ecclesiolam Sancti Stefani et sacraria omnia sibi pertinentia”. El castell es construí al costat de l’església. L’any 1095 s’esmenta el castell en aquest lloc, on en 1128-29 vivia Guerau de Rupià, molt probablement el senyor del poble.
Vegem-ne un altre exemple. A Vulpellac sembla que hi hagué una sagrera al voltant de l’església de Sant Julià, els testimonis de la qual s’intueixen a la banda meridional del temple. Tanmateix, al nord d’aquest edifici, la construcció d’un castell va comportar una nova urbanització d’un sector del poble i la creació d’un bonic portal gòtic, a l’extrem nord-est. De fet, però, si ens fixem en els dos edificis nuclears del vilatge, veiem que el castell s’adossà a l’església: una de les parets del pati del castell –característic pati central dels castells gòtics– és precisament el mur nord del temple.
Volem acabar aquest apartat fent esment d’una població molt ben estudiada i que ens mostra les transformacions que podia patir un poble eclesial: Sant Feliu de Pallerols. De fet, en aquest lloc, hom pot diferenciar la sagrera de la cellera. Els estudiosos assenyalen que, al segle XIV, foren els senyors del terme els qui organitzaren, com si fos una vila nova, la cellera del lloc, situada al nord de l’antiga sagrera i al nord-est de la casa senyorial. Vers el 1400, ja es parla d’una vila fortificada amb murs, portals i valls. En aquesta cellera, al segle XV, hi vivien un notari, tres paraires, sis teixidors, dos sastres, cinc sabaters, dos ferrers i un mestre de cases.
Els pobles creats al costat d’un monestir
Tot i no tenir la importància numèrica dels pobles de sagrera, no podem oblidar els nuclis de població generats al costat dels monestirs, de les canòniques i dels priorats. En són exemples Ripoll, Sant Cugat del Vallès, Gerri de la Sal, Arles, Sant Feliu de Guíxols o Banyoles (poblacions edificades al costat d’un monestir), l’Estany o Vilabertran, construïts al costat de sengles canòniques, i Sant Pere dels Arquells, edificat a prop d’un priorat.
Fixem-nos en el cas de Ripoll, població que tornarà a aparèixer més endavant en parlar dels pobles polifocals, perquè, si bé es desenvolupà al sud del monestir i de l’església parroquial de Sant Pere, en la seva constitució també tingueren un paper important altres realitats –en primer lloc el mercat, que es reunia des de l’època carolíngia a la confluència del Ter i del Freser, i també l’església de Sant Ot–. A Ripoll, tots aquests espais urbanitzats i d’altres, que sovint eren ben planificats com si fossin una vila nova, s’acabaren cloent, al final de l’època medieval, rere un recinte de muralles. El traçat del mur encara es pot entreveure en molts indrets si ens fixem en les formes del parcel·lari actual. Aquesta dualitat entre el monestir i el mercat apareix així mateix en altres poblacions monàstiques, com per exemple Banyoles.
Els pobles castrals
Si bé en algunes comarques les esglésies van ser les construccions que generaren la majoria dels pobles, aquesta funció correspongué als castells en molts altres territoris, especialment de la Catalunya Nova. Alguns pobles petits degueren tenir l’origen en un castell; així mateix, poblacions més importants, com Cervera o Tàrrega, sorgiren de la fortificació que encimbellava el turó sota el qual s’estén el nucli habitat. Però quan ens referim a aquestes poblacions més grans hem de parlar, forçosament, de diferents etapes o bé, fins i tot, de diversos focus creadors de l’espai pobletà o urbà.
Si deixem de banda algunes excepcions, normalment la majoria dels pobles castrals s’organitzaren de forma no ortogonal, en funció d’un carrer que baixava del castell o d’alguns carrers que, seguint si fa no fa les corbes de nivell, resseguien el vessant del turó.
Mentre que als pobles eclesials l’església era al centre de la població, en aquests pobles castrals al centre hi havia la fortificació –fins i tot si tenia una posició marginal–, i l’església solia aixecar-se fora dels límits de l’espai habitat. En general, el temple se situà al costat del castell només quan l’església castral passà a ser alhora església parroquial.
A la Catalunya Nova es pot trobar un gran nombre de bons exemples de pobles castrals. Guimerà, al costat del Riu Corb, s’organitzà al peu d’un esplèndid castell del segle XI. Els carrers segueixen les corbes de nivell, precisament en un vessant força abrupte. En aquest cas, l’església s’aixeca al costat de la fortificació.
A Ciutadilla, municipi també de la comarca de l’Urgell i proper a l’anterior, el poble s’estengué d’una manera concèntrica a partir de l’indret on s’alçava la fortificació. Les diferents fases de creixement –aspecte fàcilment distingible en aquesta mena de pobles– es corresponen amb la prolongació del Carrer Major.
A Conesa, en canvi, tot i tenir bàsicament les mateixes característiques dels dos pobles suara esmentats, el fet de ser un lloc situat en un indret no tan abrupte fa que el castell estigui gairebé envoltat pels carrers urbanitzats. L’església era situada fora del nucli urbà inicial, com passa molt sovint a les poblacions castrals.
Esmentem finalment Concabella, que encara conserva un gran castell d’estil gòtic tardà al bell mig de la població. En el parcel·lari actual podem distingir-hi un primer sector, més proper a la fortificació. Cap a llevant del castell hi havia l’església, que, en un moment posterior, restà també inclosa dins un segon recinte de muralles.
A la Catalunya meridional, Montbrió del Camp és un dels exemples de poble castral que podem trobar al Baix Camp. Bàsicament és organitzat al llarg d’un carrer, orientat de nord a sud i travessat al mig per un altre carreró. El 1274, Jaume I alliberà els seus veïns d’haver de participar en la construcció de les muralles de Cambrils, en canvi que en fessin unes a la seva població.
Pel que fa a la Catalunya Vella, encara que aquesta forma de poblament no hi és tan majoritària, també se’n poden donar exemples. Recordem el notable poble de la Roca d’Albera, al Rosselló, o el poble de Llers, a l’Empordà. Al mateix temps, però, cal indicar que alguns pobles castrals eren alhora viles noves, com Santa Pau, tal com estudiarem en l’apartat següent.
Les viles noves i els pobles planificats
Potser les poblacions menors que fins ara han cridat més l’atenció dels estudiosos i de la gent no especialista han estat, precisament, les viles noves. La raó cal cercar-la en el fet d’haver estat creades de bell nou per una autoritat, com el rei, un comte o un senyor important, i també –potser encara més– en les seves característiques urbanístiques. En molts casos han sorprès les formes regulars, fins i tot ortogonals, en què s’organitzen els carrers. Els estudis fets a Anglaterra, a Itàlia i especialment a les terres occitanes han permès valorar d’una manera especial aquesta mena de pobles. De fet, als mateixos Països Catalans, la població de Vila-real, al País Valencià, datada el 1270, és ben coneguda i considerada exemplar. Tot seguit en veurem uns quants exemples catalans que permetran destacar els trets principals d’aquesta mena de llocs. D’entrada cal dir que no totes les viles noves són perfectament planificades. I també cal tenir present que, com hem dit més amunt, n’hi ha algunes que alhora són viles castrals.
Ulldecona, a la comarca del Montsià, es fundà el 1274, any de la concessió d’una carta de poblament pel castlà hospitaler d’Amposta. Segons aquest document, s’hi havien de traslladar els pobladors que abans vivien al cim del turó del castell. A Ulldecona trobem un bon exemple d’un poble perfectament planificat i organitzat segons una retícula ortogonal, formada per uns sis carrers que anaven d’est a oest i uns vuit que tenien una orientació de sud a nord. Això fa que les parcel·les adjudicades a cadascun dels habitants, de setze braces de costat segons el document, corresponguin a uns quadrats de gairebé 30 m, que en algun cas encara es poden identificar, d’una manera precisa, en el parcel·lari actual. Tot aquest espai urbanitzat restava clos rere unes muralles, de les quals es conserva el record a l’actual carrer de la Murada. És una vila nova perfectament comparable a moltes de les bastides occitanes o de les viles noves de la resta d’Europa.
Vista aèria de Palamós, vila de trama ortogonal nascuda de la iniciativa reial gràcies a diversos privilegis dels segles XIII i XIV.
ECSA – J.Todó
A Palamós, a l’est de l’església de Santa Maria s’estenen unes illes de cases, ordenades d’acord amb una retícula, que deuen correspondre a la vila nova medieval. Aquesta vila del Baix Empordà va rebre diverses cartes de poblament del reis catalanoaragonesos, els anys 1277 i 1279; amb tot, segurament bona part del seu creixement es produí al segle XIV. Quatre o cinc carrers segueixen l’orientació nord-sud, tallats per uns set carrers orientats d’est a oest. Potser algunes de les illes de cases més velles eren formades per una sola línia de cases, mentre que les més tardanes tendiren a formes més quadrades i ja constaven de dues línies d’habitatges.
A llevant de l’església de Figueres s’estenia una vila nova formada per tres o quatre carrers orientats de nord a sud i dos o tres d’orientats d’est a oest. Creada pel rei l’any 1267, es degué adossar a l’antiga població situada al voltant de l’església de Sant Pere. Fou closa per unes muralles, als quatre extrems de les quals s’obrien sengles portals.
En algunes poblacions és molt evident la forma longitudinal de la trama urbana, a causa de la importància de l’eix de circulació central, del qual sortien els carrers a banda i banda. Un cas excepcional d’aquesta mena de pobles és el Pla de Santa Maria, a l’Alt Camp, vila edificada després del 1173, on el carrer central creua vuit carrers transversals. Tenen una organització semblant la notable població de la Selva del Camp, ja estudiada en un article monogràfic específic en aquest mateix volum, i també la de Cambrils, en la qual es pot distingir un sector occidental, organitzat al voltant d’un eix vertebrador, i un altre sector situat a l’est de l’església, organitzat bàsicament a l’entorn de la Plaça Major.
Des d’un punt de vista formal, a aquestes viles grans i ben quadriculades es poden afegir un conjunt de viles noves, sovint d’origen senyorial, que tenen una planta quadrangular i són formades per menys carrers, de vegades no tan rectilinis. La Pobla de Segur té l’origen en una vila amb una planta bàsicament rectangular, constituïda per dos carrers longitudinals i dos o tres de transversals. Aquesta vila es devia crear després de la concessió de la carta de poblament del vescomte de Vilamur del 1336, o potser una mica abans.
La Pobla de Lillet.
J. Bolòs
La Pobla de Lillet és un altre exemple pirinenc de vila nova fundada de bell nou. L’any 1297, Ramon d’Urtx va crear “populationem et bastidam et fortitudinem”. La seva estructura urbanística ha perdurat sense gaires canvis. Avui veiem aquesta pobla formada a partir d’un nucli organitzat en funció de dos carrers, al qual s’afegiren altres construccions. Una organització similar apareix a la vila del Pont de Suert o a la població d’Organyà. En tots dos casos, malgrat que els topònims no ho reflecteixin, es tracta de poblacions en bona part creades de nova planta, d’acord amb una planificació prèvia.
A dalt, vista aèria de la vila de Verdú, que es formà davant del seu castell a partir del 1184; Al mig, porxos i cases de la plaça de Santa Pau, dita el Firal dels Bous; a baix, vista aèria de Torroella de Montgrí, una vila nova fundada al segle XIII al costat d’una antiga sagrera.
ECSA – J.Todó
Algunes viles noves poden ser alhora poblacions castrals. Verdú fou creat, el 1184, per Berenguera de Cervera, senyora del lloc. La vila nova es bastí davant de la seva residència i suposà, fins i tot, un trasllat forçat dels habitants de petits poblets propers. El nucli original de la vila, a l’oest del castell i de l’església, es devia construir almenys en dues etapes; finalment restà clos per una muralla, on s’obrien quatre portals. La plaça del Mercat era, però, fora d’aquest nucli primerenc. Trobem un cas anàleg a Bagà, on es bastí una vila nova al costat del castell.
Santa Pau és també una mostra de vila nova castral. L’any 1300, el senyor de Santa Pau concedí una carta de poblament, que segurament representà l’ampliació d’una població anterior. Actualment, al centre del poble s’aixeca el castell. A l’est hi ha un poble carrer, amb un portal, i al sud-oest hi ha l’església i, sobretot, la plaça porxada. Com a hipòtesi, podem suposar que la vila nova, anomenada cellera en la carta del 1300, correspon al sector de la població situat al voltant de la plaça. En alguna de les cases encara s’endevinen les mides de la parcel·la de terreny quadrangular que es devia repartir en el moment fundacional.
Torroella de Montgrí, a l’Empordà, constitueix un bon testimoni de vila nova organitzada d’acord amb un pla ortogonal prèviament planificat. Mentre que les viles noves precedents nasqueren vora d’un castell –eren per tant, de fet, viles noves castrals–, en aquest cas, com dèiem en parlar de Figueres, l’element primer sembla que fou un poble eclesial. Hom hi pot diferenciar la sagrera –nom fossilitzat en l’actual barri de la Sagrera–, situada al voltant de l’església de Sant Genís, de la vila nova, que s’estén al sud de l’església i del palau reial. En aquesta vila nova, la retícula és formada per sis carrers que van de sud a nord i per cinc més que tenen una orientació d’est a oest. Hi podem trobar la plaça de la vila i les restes d’un recinte de muralles, esmentades en la carta de poblament de l’any 1265 (“murum ville Turricellae”).
De vegades la vila nova es podia crear al costat d’un monestir. És el cas, per exemple, de Sant Joan de les Abadesses, on se’n bastí una al segle XIII. Situada a la banda nord d’aquesta abadia, inicialment femenina, era closa per uns murs i un vall, i s’organitzava en funció d’un eix central –l’actual carrer de Corriols–, a banda i banda del qual, com si fos una espina de peix, sortien cinc vies transversals. Els carrers són estrets i les illes de cases, allargades, amb una longitud de 70 m com a màxim.
A aquesta sèrie de llocs podríem encara afegir-ne d’altres, alguns dels quals també força notables. Per exemple, la vila medieval de Roses, edificada al costat del monestir i que recentment ha estat analitzada arqueològicament i documentalment amb molta cura. També es pot esmentar l’estudi –esdevingut ja un clàssic– de la població ben ordenada de Sant Llorenç de Morunys (Riu – Segret, 1969).
Finalment, encara que tingui una monografia pròpia en aquest volum, hem de recordar la notable vila nova d’Olot, que ha arribat molt ben conservada, sense gaires alteracions, fins a l’actualitat. Està perfectament organitzada i la plaça ja hi té un paper central, realitat que no trobem en algunes de les primeres viles noves.
Les viles mercat i altres tipus de pobles
Tot i que ja se n’ha parlat al llarg de les darreres pàgines, cal cridar l’atenció d’una manera especial sobre la importància del mercat com a factor creador de poblacions i, sobretot, com a realitat que va contribuir al desenvolupament de les viles. A més, les noves viles mercat que es van difondre després de l’any 1000, i que normalment es refermaren als darrers segles medievals, van tenir un paper fonamental en la consolidació d’unes noves relacions econòmiques en el món rural.
Algunes de les poblacions esmentades més amunt es desenvoluparen, en part, a causa de la seva funció de vila mercat. Certament, n’hi ha d’orígens molt diversos. Ripoll, població nascuda al costat d’un monestir, era una vila mercat. Santpedor, vila reial, que cresqué primerament a recer d’una església dedicada a sant Pere, també fou una vila mercat i devia bona part de la seva expansió a aquest fet. En podríem trobar dotzenes d’exemples.
Un dels casos més emblemàtics de vila mercat és Martorell (Soler, 2002), de la qual coneixem amb precisió les diferents fases del creixement urbanístic. El nucli inicial, creat al sector més occidental, al voltant del carrer central, s’amplià cap a llevant per a incloure l’espai mercantil, que ha restat fossilitzat en la forma lanceolada que prengué en aquest tram el carrer. A aquesta ampliació dels segles XII i XIII, cal afegir-ne d’altres dels segles XIII i XIV i encara dels segles XIV i XV, quan la vila ja arribà a tocar del pont del Diable. És un dels exemples més evidents en què el mercat, tot i coincidir amb la via i l’església, exercí un paper primordial en la formació d’aquest espai urbanitzat.
També podem fer esment d’Igualada, que va créixer en gran part a causa de la seva funció d’indret situat en una cruïlla de camins on se celebrava, segurament des de molt abans, un mercat. Tot i que el nucli originari d’aquesta població cal cercar-lo en la sagrera que envolta l’església, molt aviat el creixement es va desenvolupar en funció de diverses places que acollien activitats mercantils, sobretot l’anomenada Plaça Vella, situada entre el carrer de Sant Roc i la plaça de Sant Miquel.
Als tipus de població bàsics i més nombrosos (poble obert, de sagrera, castral i vila nova), encara en podríem afegir d’altres menys difosos, però també importants, com els pobles desenvolupats al voltant d’una plaça on hi havia una deu d’aigua calenta. En aquesta categoria podem incloure, per exemple, Caldes de Montbui, Caldes d’Estrac, la Garriga, etc. (Soler, 2002).
Una altra mena de poble, típica dels darrers segles medievals, és el poble d’hostal. Es tracta de poblacions que tenen com a centre un hostal per a pobres i pelegrins, un “hospital”, situat al costat d’una via destacada. Un cas força conegut i important és el de l’Hospitalet de Llobregat, creat a partir d’un hostal que s’alçava a la vora del camí, a la parròquia de Provençana. Al segle XIII, al costat de l’hostal d’Olesa de Bonesvalls, situat al camí ral, s’edificà l’anomenada Pobla de l’Hospital.
Els pobles polifocals
Per a entendre els pobles i les viles dels darrers segles medievals cal tenir present l’existència dels pobles polifocals, és a dir, amb més d’un centre. De vegades, quan els focus generadors de cases són de moments diferents, ens fa pensar més aviat en diverses etapes de creixement. Santpedor, per exemple, de primer tenia com a centre l’església de Sant Pere, i més endavant se li afegí un nou centre al voltant de la plaça on se celebrava el mercat. Hi ha altres casos, però, en què els diversos focus van ser o bé quasi coetanis o bé datables en un moment anterior o proper a l’any 1000.
Santa Coloma de Queralt és un magnífic exemple de poble polifocal. Una anàlisi acurada del parcel·lari actual ens permet veure que la població medieval, closa per un recinte de muralles, tingué diversos centres: l’església parroquial, el castell, una vila nova i el casal del castlà (o carlania).
També és un cas molt clar el poble de Vila-seca, format per dos nuclis, ben diferenciats en època medieval: Vila-seca de Solcina i Vila-seca del Comú, separats uns 300 m i dependents de jurisdiccions diverses (l’un era dels Olzina i l’altre, del cambrer de la seu de Tarragona). Trobem un exemple semblant a Vilanova i la Geltrú: la Geltrú era una població castral, mentre que Vilanova de Cubelles era una vila nova creada el 1274, arran de la concessió d’una carta de poblament pel rei Jaume I.
Els pobles que creixen i els pobles que decauen
Estudiar els pobles i el poblament als segles XIII, XIV i XV és parlar dels canvis esdevinguts en aquest procés. Molts pobles es crearen poc després del canvi de mil·lenni, però molts d’altres es van consolidar o, fins i tot, van créixer durant els segles gòtics. Per contra, també n’hi hagué molts que s’abandonaren o decaigueren a causa d’una pèrdua de població motivada per les crisis dels darrers segles medievals o, de vegades, per un trasllat provocat per canvis en la situació política, econòmica o social. L’arqueologia dels pobles rònecs medievals es basa fonamentalment en l’excavació de jaciments abandonats al final de l’edat mitjana. L’important jaciment de l’Esquerda s’abandonà als segles XIII i XIV, no tan sols a conseqüència de la crisi, sinó també per la pressió senyorial i l’interès de la població a instal·lar-se al costat del pont que permetia travessar el Ter. Pel que fa al notable vilatge rònec de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, l’abandonament es degué al trasllat de la població a un poble situat uns quants metres més avall, més a prop dels camps. Un cas molt semblant es donà al proper poble de Guàrdia de Tremp. Aquí, però, té més interès el poble nou, ben planificat i organitzat segons tres carrers situats al sud de l’església, que no pas el vell, emplaçat prop del castell, al cim de la muntanya, i que encara no ha estat excavat.
Ja hem vist que molts pobles de sagrera es van ampliar moltes vegades en funció d’una fortificació o, més sovint, al voltant d’un espai destinat al mercat, situat fora de l’indret original. Així mateix, l’ampliació d’alguns pobles castrals estigué relacionada amb una plaça, l’església, una vila nova, etc. Trobem un magnífic exemple d’ampliació en la població de Tàrrega. En l’espai tancat per la muralla del segle XIV apareixen almenys tres sectors ben diferenciats: una població castral, que s’estén al peu del castell; una vila nova edificada al sud del Carrer Major, que fa de límit de la població original, i, finalment, un raval nascut al nord-est de l’església i de l’espai del mercadal, edificat seguint els camins més importants.
Vista aèria d’Agramunt, vila dels comtes d’Urgell formada al llarg dels segles XII-XIV entre el castell i l’església de Santa Maria.
ECSA – J.Todó
Agramunt és una vila castral. Al peu de la fortificació es degué edificar un primer nucli, i una mica més cap al sud, un segon nucli, allà on els documents parlen de la “vila vella”. Molt aviat, però, aquests dos centres de població s’ajuntaren amb l’església de Santa Maria, fet que va portar a la urbanització del carrer del Sió. L’any 1160 es parla d’una “vila nova” d’Agramunt situada prop del Sió (o al carrer del Sió), al sud-oest del temple parroquial. El 1168 es fa esment d’una altra vila nova al barri de l’Hospital, per tant al nord de l’església. A la fi de l’edat mitjana, tots aquests espais restaren closos per una muralla, que delimità la vila medieval.
Per a acabar aquest apartat val la pena de comentar un exemple de creixement, esdevingut al llarg de l’edat mitjana, a partir d’un poble castral. A Sort, al Pallars Sobirà, veiem un nucli inicial, força reduït, situat als voltants del castell comtal i format per les cases que s’alcen a banda i banda del carrer de Dalt. En un segon moment, aquest nucli s’estengué i va passar a incloure el carrer del Mig. Finalment, en un tercer moment, va crear-se el Carrer Major, i tot l’espai urbanitzat fou clos rere unes muralles. Curiosament, com s’esdevé en moltes viles castrals, l’església, dedicada a sant Feliu, era fora d’aquest recinte, que perdurà almenys fins al segle XV. Sorprenentment, el temple havia tingut uns sagrers al seu voltant que, contràriament al que passà en altres comarques de la Catalunya oriental, no foren el nucli del futur poble.
Bibliografia consultada
Riu – Segret, 1969; Cursente, 1980; Martí, 1988; Canal – Fochs, 1991 i 1993; Adell – Riu-Barrera, 1995; Baudreu, 1995; Pladevall, 1995; Puigvert, 1996a; Pujol, 1997; Baudreu, 1998; Bolòs, 1998a i 1998b; Catafau, 1998; Cursente, 1998; Bolòs, 1999-2000 i 2000a; Fernàndez, 2000; Roig – Roig, 2000; Vilaginés, 2001; Bolòs, 2002; Bolòs (dir.), 2002; Piñol, 2002; Soler, 2002 i 2002-03; Bolòs, e.p.a. i e.p.b.; Soler, s.d.