Al final del segle XVIII i principi del XIX, un conjunt de grans innovacions tecnològiques transformà de forma radical les condicions de la producció i el sistema de vida a la Gran Bretanya i a bona part de l’Europa occidental. Es tractava, sobretot, d’un seguit d’innovacions tecnològiques en l’àmbit de la indústria tèxtil i també de la mecànica i de la química.
Algunes regions europees van mostrar, des de bon començament, una atenció extrema als canvis que tenien lloc a Anglaterra i en altres punts del continent. Catalunya va figurar molt destacadament entre aquestes regions atentes a incorporar les últimes novetats i a encapçalar la modernització de les seves estructures productives.
La Junta de Comerç de Barcelona, un organisme semipúblic arrencat des del 1760 per les forces econòmiques regionals a l’administració central, hi va tenir un especial protagonisme fins molt entrat el segle XIX. Però, al costat d’aquesta corporació, l’acció de les persones i de les empreses es revela també important. Entre altres episodis que mostren la receptivitat a les innovacions tecnològiques, destaca l’operació d’espionatge industrial duta a terme per Carles Ardit a França i Suïssa, durant més de dos anys i mig (1814-17), que va donar lloc a la introducció de diversos canvis en el tintatge i en les tècniques d’estampació de teles.
El punt de partida d’aquesta història fou el suggeriment fet a la Junta de Comerç l’any 1797 pel seu vocal Joaquim de Roca i Batlle de promoure alguna acció amb la finalitat de definir el grau d’endarreriment de la manufactura catalana a la fase del tintatge i de l’estampació i de trobar solucions per a reduir-lo. La Junta va consultar la proposta a dos especialistes, Josep Gironella i Joan Canaleta, que donaren un diagnòstic autènticament pessimista.
En comparació dels estampats dels països més avançats, els que es fabricaven a Catalunya presentaven, segons ells, “un pasmoso atraso” pel motiu que “nuestros dibujantes no tienen ni gusto, ni invención propia”, de manera que només per mitjà de la simple imitació “se suple algún tanto lo que les falta de pericia y gracia”.
Però el problema més gran de la manufactura, sense la solució del qual “no saldrá de su infancia, ni podrá jamás competir con la del estrangero”, es trobava al seu parer en la baixa qualitat i intensitat dels colors. Assenyalaren, així mateix, que aquestes greus deficiències no podien ésser resoltes per iniciativa dels empresaris de forma aïllada perquè calien enormes recursos. Únicament la intervenció de la Junta podia permetre una acció de les dimensions necessàries.
Pensaven en una operació d’espionatge industrial a càrrec d’una persona alhora capaç i de prou confiança, per un període de dos a tres anys, a Suïssa o a Anglaterra, “que es de donde nos deben venir las luces sobre el particular”. Eren tanmateix conscients de “la falta que le hará la lengua Inglesa y Alemana y las contingencias que correrá su persona si se llega a entender que va para aprender y para perjudicarles aunque indirectamente su industria”.
Recomanaren també que es demanessin a l’espia còpies i models de les màquines d’estampar que anaven substituint els motlles tradicionals en la indianeria europea més avançada i que se li donessin fons per si calia comprar “algún secreto en los colores”. Tanmateix, la Junta no es va decidir a assajar aquella fórmula.
La situació de la manufactura catalana segurament no millorà gaire durant el cicle de les guerres revolucionàries. Un cop acabada la guerra del Francès tornaren a expressar-se diverses iniciatives per a posar fi a l’endarreriment respecte de la indústria britànica, suïssa i francesa. En aquest context va tenir lloc l’extraordinària operació d’espionatge industrial de Carles Ardit.
Esquema d’una premsa per a la impressió de teixits, dins el Tratado de Carles Ardit (Barcelona, 1819).
AC-ECSA
Els Ardit foren una família de destacadíssims innovadors en el tèxtil català de l’època. Carles era, amb tota probabilitat, fill del fuster barceloní Benet Ardit, que ja havia mostrat una clara inclinació cap a la innovació tecnològica, associant-se amb el “mancebo galonero” Pere Giró, el 1786, per a construir una màquina amb la qual “a un mismo tiempo se devana, hila y tuerce perfectamente qualquier especie de seda a la manera misma que se practica en el Piamont”. La finalitat d’aquesta invenció era reduir les pèrdues de primera matèria i altres costos associats a la subdivisió del procés de la filatura de seda entre operaris distints i en espais també diferents.
El germà petit de Carles, Simó Ardit i Quer, havia estat alumne de l’ensenyament de dibuix aplicat al teixit de la Junta de Comerç, des del 1796, i becari, des del 1808, per a estudiar pintura ornamental amb Benet Escubós a València. Sis anys més tard, Simó va tornar a Barcelona (1814) i va aconseguir suport econòmic de la mateixa Junta per a presentar als fabricants “un nuevo método de Fabricación de indianas conocido en esta Provincia con el nombre de indiana francesa, aunque se crea ser de fabricación Ynglesa y Suissa”.
Carles era ajudant a la classe de disseny i dibuix industrial des d’abans de la guerra. Gairebé en la mateixa data de la proposta de Simó, va comunicar a la Junta el propòsit de viatjar a l’estranger per a perfeccionar la seva tècnica en els motius florals i ornamentals per a l’estampació, d’acord amb el vell pla de Gironella i Canaleta. La Junta va aprovar de forma immediata la proposta i el 20 d’octubre del mateix any 1814 li lliurava un plec d’instruccions molt detallat en què, entre altres clàusules, s’especificava: “4º. Igualm[en]te debe aprender la composicion de los colores, mordientes, baños, y demás concerniente a la fabricación. 5º. Examinará tambien todas las operaciones de aquellas Fábricas tanto en el blanqueo, como en lo demás, desde la primera hasta la última. 6º. Asimismo observará si para la fabricación asi de hilados, como de texidos, y estampados se valen de algunas máquinas, que aquí no estén en uso; o si las que ya son conocidas, están montadas con mas perfeccion y ventaja”.
Esquema d’un aparell per al rentat del teixit, dins el Tratado de Carles Ardit (Barcelona, 1819).
AC-ECSA
Les instruccions, doncs, ampliaven els objectius originals per a incloure l’espionatge de les tècniques de tintatge i d’estampació, sense deixar enterament de banda el filat i el teixit. Només tres dies després, el 23 d’octubre de 1814, es firmà el contracte. Ardit deixà l’ocupació a l’escola de dibuix –però amb reserva de plaça–, rebé la quantitat de 300 pessetes per al viatge i un salari de deu pessetes diàries i es comprometé a aplicar-se, des del moment del seu retorn a Barcelona, a la divulgació dels coneixements adquirits de la forma en què ho disposés la Junta.
Carles Ardit va partir quasi immediatament, el 26 d’octubre de 1814. Va arribar a Nimes el 13 de novembre i a Lió el 17 del mateix mes. A totes dues ciutats va visitar diverses fàbriques d’indianes. A partir del 22 de novembre de 1814 estava instal·lat a París. Allí va entrar en contacte amb els pensionats de la Junta Francesc Lacoma i Mateu Orfila i es va aplicar a l’estudi dels fonaments de la química, amb el suport del mateix Orfila, i al perfeccionament de l’idioma, a la qual cosa va dedicar l’hivern sencer abans de marxar cap a Suïssa.
Això no obstant, el desembarcament de Napoleó a França i els conflictes dels Cent Dies fins a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815, obligaren Ardit a quedar-se a París. Va aprofitar-ho per a visitar repetidament l’establiment d’Oberkampf, la més cèlebre manufactura d’estampats europea, situada a Jouy-en-Josas –a set quilòmetres de Versalles–. Christophe-Philippe Oberkampf era el primer fabricant que havia introduït la tècnica del cilindre a França, l’any 1797, després d’haver estat emprada amb èxit a Anglaterra pel seu inventor, l’escocès Thomas Bell, l’any 1783.
A l’establiment d’Oberkampf hi havia treballat sempre el seu nebot Samuel Widmer, el més famós colorista de l’Europa continental fins a la seva mort el 1811. Un altre Widmer va succeir a l’oncle Oberkampf en la direcció de la manufactura, que conservava durant les visites d’Ardit. Ardit també va visitar i estudiar la manufactura de Bièvres, igualment molt propera a París.
Esquema per al gravat de cilindres, dins el Tratado de Carles Ardit (Barcelona, 1819).
AC-ECSA
Finalment, el 24 de juliol de 1815 marxà a Suïssa, on va visitar les manufactures de Ginebra, i arribà a Neuchâtel el 2 d’agost. Ardit esperava centrar la seva activitat en aquesta ciutat perquè havia sabut que als seus voltants hi havia una gran concentració de manufactures. Efectivament, la indianeria suïssa es distribuïa bàsicament a la regió subjurassiana dels cantons de Ginebra, Neuchâtel, Bâle i Vaud, que va visitar molt àmpliament.
Poc després explicava a la Junta alguns incidents del viatge des de París –havia resultat ferit en bolcar “la primera buatura [sic] qe partió por Suissa”–, comunicava haver donat fi a diversos escrits i plànols de màquines i demanava instruccions per a enviar aquests materials amb seguretat “pues qe yo no conosco aqui a quien poderle fiar sin comprometerme”.
Al final de desembre del 1815 es va traslladar a Alsàcia i s’instal·là a Mulhouse. Ja a la primavera del 1816 va aconseguir treball de dissenyador a la fàbrica de Gaspard Baumgartner gràcies als seus contactes amb els millors experts alsacians en disseny tèxtil. Però això li exigia allargar l’estada per sis mesos més, sense tornar a Barcelona per l’octubre del 1816 –dos anys després d’haver marxat– a causa d’“el uso que tienen en estas fábricas de no admitir ningún hobrero [sic] qe a lo menos no sea por un año y con maior motivo conmigo que les soi sumamente suspecto”.
A més, va visitar les fàbriques de Wesserling, Logelbach i Colmar, entre les quals la d’Haussmann, introductor de la filatura mecànica a Alsàcia, i “las de Hofer (…), Dollfus-Mieg y Koechlin, habiendo conseguido copiar todas sus máquinas, enterarme de su mecanismo y de todas sus elaboraciones aun las más secretas y delicadas”.
En la seva correspondència amb la Junta hi va incloure un Informe general sobre la manufactura d’estampació adreçat al fabricant Llorenç Clarós i datat el 31 de desembre de 1816. Amb aquest text, Ardit assajava una descripció del sistema manufacturer que havia identificat a França i a Suïssa sobre la base dels establiments visitats i prenent com a model principal el d’Oberkampf a Jouy.
Remarcava, en primer lloc, la localització de les manufactures en poblacions petites, amb baixos nivells de preus i salaris, i el predomini del treball femení. “Las fábricas en general –concretava– son situadas en parajes proporcionados a su establecimiento, en donde gossan de un aire, y agua, puros (…), en citios no mui concurridos, en donde no son caros los comestibles, ni los alojamientos, esto les proporciona hobreros [sic] en abundancia, y a un módico jornal, que en gran parte son mujeres”. Eren condicions ben diferents de les de les manufactures catalanes, bàsicament concentrades a la ciutat de Barcelona.
Destacava, d’altra banda, l’elevat grau de mecanització i la utilització d’energia hidràulica per a moure les màquines, sempre per reduir els costos laborals: “la maquinaria, primer agente de la economía, es en ellas estendida por todas partes –explicava–, pues con ella tejen, inprimen, gransen, laban y baten las pieses, por cual medio umiten mutchos brasos”. També era un tret diferencial ben marcat amb els establiments barcelonins, que empraven tècniques exclusivament manuals.
Assenyalava, en tercer lloc, l’ordre i la disciplina laboral extremes que s’observaven a les plantes franceses i suïsses. Descrivia l’estructura salarial dels pintadors en aquelles fàbriques i feia notar que la proporció de dibuixants sobre el total dels treballadors era força més alta que a Catalunya, i que estaven més ben pagats.
Esquema d’un batan, dins el Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, de Carles Ardit (Barcelona, 1819).
AC-ECSA
La major part de l’informe, però, era dedicada a la descripció de les operacions de blanqueig i batanatge, la utilització de mordents i els procediments d’estampació. Donava, finalment, una descripció detallada del cilindre d’estampar, que encara no era conegut a Catalunya. Acompanyava aquestes descripcions escrites amb plànols sobre els mètodes i aparells emprats, que no es conserven actualment.
Les notícies següents de què disposem fan referència a la seva situació personal. En efecte, Ardit va quedar-se a Mulhouse, encara que amb dificultats a causa de les sospites de la policia francesa pel venciment del termini de temps autoritzat en el seu passaport. A la primeria del 1817 explicava a la Junta que era “continuamente molestado por la policía” i demanava que fos sol·licitat a l’ambaixador espanyol a París “un pasaporte sin qe baia notado domisilio ni hedad (…) no conveniéndome de declararme como domiciliado Español y como emigrado”.
L’espia encara va restar alguns mesos a Mulhouse, potser fins a l’agost del 1817, malgrat que seguia estretament controlat per la policia. Després, va tornar a Catalunya. Segons ell, “mis contínuas observaciones y preguntas llamaron la atención de la policía de aquella ciudad, se me interrumpió la correspondencia, y me vi en el mas inminente peligro de perder la mayor parte de mis trabajos. Felizmente pude salvar mis papeles, y atravesando riesgos y superando peligros pude regresar a esta capital”.
A Barcelona, Ardit es reincorporà a la tasca docent i, tot seguit, presentà a la Junta els resultats de l’operació mitjançant cinc quaderns amb gran quantitat de plànols de màquines i croquis de totes les operacions de l’estampació, fórmules per a la composició dels mordents i colors, així com “el método de bullidas, el pasage de cubas, fabricación de lapis y de encarnado de Andrinópoli con el detalle de todas las variedades de la fabricación”.
La Junta va decidir mantenir-li el salari més elevat que rebia mentre era a l’estranger i va demanar als directors de la Companyia de Filats un dictamen sobre les informacions que havia aportat. Es feren proves de fabricació de diversos procediments, encara desconeguts a Barcelona, a la casa fàbrica d’Erasme de Gònima.
Alhora, el baró de Castellet, president de la Junta, obtenia l’aprovació per a finançar la composició del model de màquina d’estampar per cilindre. Ardit va realitzar una demostració d’estampació de teles amb sengles premses de cilindre tòrcul i de cilindre continu davant dels membres de la Junta i del capità general Francisco Javier Castaños. Després de les proves, la Junta va acordar perllongar-li l’augment de salari fins al final de juliol del 1818.
Uns mesos després, la Junta analitzava la “memoria acerca de máquinas y estampados” que havia escrit i decidia l’edició de 500 exemplars de l’obra. Ardit es va dedicar a corregir-la i completar-la amb els nous desenvolupaments de la química aplicada de què tingué notícia en l’interval, mentre l’economista Eudald Jaumandreu s’aplicava a la “corrección y arreglo” de l’obra per encàrrec de la Junta.
Els dos volums d’aquell Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, impresos a l’establiment de la Vídua d’Agustí Roca l’any 1819, han estat qualificats de “veritable compilació de la tecnologia internacional de l’art de l’estampació”. És, probablement, l’obra de caràcter tecnològic més remarcable de totes les que es van escriure a l’Estat espanyol durant la primera meitat del segle XIX. Les descripcions dels procediments d’elaboració de mordents i colorants i dels diferents mètodes de tintatge i d’estampació eren prolixes i exhaustives. A més, Ardit va mostrar una molt notable capacitat per a copsar els elements de modernitat dins el sistema industrial i dins una economia de mercat.
En completar el lliurament del material per a la impressió del Tratado, la Junta li va concedir una gratificació especial de 4.000 rals. Un cop acabada l’edició, Ardit va sol·licitar a la Junta una plaça docent que li permetés, a més de la tasca auxiliar de la càtedra de disseny, dedicar-se en exclusiva a “las demostraciones prácticas de la enseñanza, único objeto de mi viaje, (…) y a la investigación de los nuevos descubrimientos qe este arte vaya haciendo al estranjero”.
La Junta va aprovar aquesta proposta el 1820, sense arribar a donar-li forma concreta. Però l’any següent Carles Ardit morí afectat per una epidèmia de febre groga que va produir autèntics estralls a Barcelona. La mort prematura d’Ardit va truncar el desenvolupament d’una tasca d’ensenyament tècnic que podria haver estat brillantíssima. Res no impedeix, amb tot, recuperar la figura de Carles Ardit i situar-la entre els grans noms de la cultura i de l’economia de la Catalunya dels segles XVIII i XIX.