L’Espanya Industrial: un model d’innovació tecnològica

Vista de la fàbrica de L’Espanya Industrial al municipi de Sants.

ECSA

Les investigacions dutes a terme en l’àmbit de la història econòmica sota el mestratge de J. Nadal, G. Tortella i J. Maluquer de Motes, entre d’altres, han fet palès que la industrialització va ser possible gràcies al dinamisme i la capacitat innovadora de la societat catalana. És un fet reconegut que el protagonisme d’aquest fenomen correspon a la nova burgesia industrial catalana de mitjan segle XIX, moment en què aquesta burgesia assolí la maduresa. Aquesta situació s’havia anat configurant a partir del segle XVIII, sota l’impuls d’una economia de mercat basada en l’agricultura, que, al seu torn, s’havia iniciat al final del segle XV, un cop pacificat el camp català. El producte estrella d’aquest comerç va ser l’aiguardent. El comerç de l’aiguardent va tenir un paper decisiu en l’acumulació de beneficis, els quals es van orientar cap a una activitat industrial nova, concentrada a Barcelona: la manufactura de les indianes. Amb tota seguretat, a partir del segle XVIII aquesta nova activitat va esdevenir la impulsora tant de la transformació de l’estructura gremial cap a l’empresa capitalista com del canvi tecnològic. En aquest procés, la Junta de Comerç va tenir el paper d’estimulant, ja que va posar a l’abast dels comerciants eines per a fomentar el canvi. La modernització tecnològica, però, va sofrir un fort alentiment al tombant de segle, com a conseqüència directa de les guerres i dels canvis polítics internacionals, que van repercutir a Catalunya i a Espanya.

L’embranzida mecanitzadora, parafrasejant J. Nadal, substituí el lent però continuat redreçament de la indústria en la quarta dècada del segle XIX, moment en què els liberals aconseguiren l’estabilització política nacional. La llei d’aranzels del 1841, de caràcter proteccionista, va donar el punt de partença, i els informes del 1842 d’Esteban Sairó palesen l’existència d’un substrat econòmic en el qual, com assenyala Maluquer de Motes, l’abundància i intensitat de les relacions intraindustrials i interindustrials definien el dinamisme de l’estructura productiva, un dinamisme preparat per a superar qualsevol circumstància que frenés el procés mecanitzador (com ara l’incendi a Barcelona del Vapor Bonaplata, els aldarulls de la Jamància, la vigència fins el 1843 de la llei anglesa que prohibia exportar màquines, etc.).

A partir del 1844, en el marc del nou govern moderat, la modernització de la indústria fou irreversible. La nova classe empresarial estava preparada per a fer el viratge definitiu decantant-se per la innovadora tecnologia de la màquina de vapor.

Retrat de Josep Antoni Muntadas i Campeny, conservat al Foment del Treball.

ECSA

Possiblement, no hi ha cap altra nissaga que encarni millor el paradigma d’aquest dinamisme social català que la família Muntadas i Campeny en el moment de constituir la societat L’Espanya Industrial. Des del 1847, aquesta empresa fou la primera i més emblemàtica societat anònima catalana dedicada a la fabricació i la venda de robes de cotó. Fou creada a Madrid per iniciativa i sota la direcció dels set germans Muntadas i Campeny, amb una durada inicial de deu anys i amb el suport d’accionistes de la restringida burgesia madrilenya vinculada als negocis especulatius, la mateixa que, en opinió d’Otazu, es va enriquir a l’ombra del partit progressista i, a partir del 1843, es va apropar al grup dels moderats i de la minoria influent de la Cort, alguns del quals eren membres de la família reial. Reberen també el suport d’un important nombre d’empresaris barcelonins fermament convençuts de l’encert d’aquesta opció.

Els fundadors tenien com a objectiu principal construir en qualsevol indret del territori estatal una fàbrica totalment mecanitzada. Però la inexistència a la resta d’Espanya d’una xarxa viària i d’un teixit productiu capaç de proporcionar operaris qualificats els va fer decidir a instal·lar el nou edifici al municipi de Sants, lloc que garantia l’accessibilitat de les primeres matèries i dels mitjans de transport, la contractació d’obrers i el control dels establiments productius aportats a la societat pels directors. La fàbrica s’organitzà al més pur estil manchesterià i des dels inicis va esdevenir el buc insígnia de la societat, oferint un especial atractiu als visitants distingits de Barcelona.

Trajectòria empresarial dels directors

Encara que l’any de fundació de la societat va ser el darrer any d’optimisme i d’eufòria empresarial d’aquella dècada i la crisi capitalista de l’any 1848 va mostrar la part fosca del fenomen industrial, els germans Muntadas van superar els entrebancs financers i jurídics ocasionats per la crisi i se’n van sortir. No va ser per casualitat. Quan el 1847 triaren una opció arriscada en l’organització de l’activitat industrial, la societat anònima, tots els germans posseïen una sòlida experiència i estaven molt familiaritzats amb la tecnologia i amb el comportament del mercat. Abans d’embrancar-se en la nova societat havien passat per tots els estadis d’organització del treball industrial i per totes les formes d’associació de l’empresa capitalista i havien constituït, en un temps relativament curt, un sorprenent entramat d’interessos econòmics i industrials i de repartiment de funcions dins la família, demostratius de la seva capacitat emprenedora.

La correspondència empresarial reflecteix uns trets de la seva personalitat similars als de la majoria d’empresaris catalans del moment. J. Maluquer de Motes els concreta en els següents punts: afany competidor, atenció a les noves tecnologies, laboriositat, mobilitat i ambició; així mateix, posa èmfasi en la idea que l’anglès Richard Cobden es va fer dels fabricants catalans, quan a mitjan segle XIX va visitar Espanya: creia que el seu èxit procedia de l’actuació conjunta i del suport mutu. Efectivament, era una praxi habitual en l’activitat empresarial dels Muntadas que es manifesta en les més diverses facetes, des de l’ajuda a la reconstrucció d’una fàbrica destruïda pel foc, fins a la defensa dels interessos industrials des de la Comissió de Fàbriques, l’assumpció del cobrament d’una lletra de canvi, l’assessorament tècnic, la compra de màquines usades i la venda de productes d’altres fabricants, etc.

Iniciaren l’ascens a la seva ciutat nadiua, Igualada, de la mà del seu pare, un paraire que posseïa sis telers manuals. A partir del 1827 es van anar desplaçant cap a Barcelona seguint els passos del segon germà, Pau Muntadas, que s’hi havia instal·lat amb sis telers. Ben aviat començaren la diversificació del treball, expandint-se a la filatura i al blanqueig. Sembla que la guerra carlina del 1835 els familiaritzà amb el mercat català. En plena guerra, entre el 1837 i el 1838, eren presents en el comerç de robes a Reus. El 1838 ampliaren el negoci amb dues noves fàbriques, una a Barcelona per a filar i teixir i l’altra a Sabadell per a teixir.

La pacificació del país els permeté fer el salt cap a la conquesta del mercat estatal. El 1841 obriren a Madrid un dipòsit de venda dels seus productes i dels d’altres fabricants, aprofitant que a l’empara de la guerra carlina s’havia format un incipient mercat al centre peninsular. Fou també l’any que s’enganxaren al tren de la modernització tecnològica instal·lant una màquina de vapor francesa a la casa fàbrica que bastiren al carrer de la Riereta. L’any següent, després del seu retorn a la ciutat fugint dels avalots populars, igual que havien fet nombrosos fabricants, compraren un prat de blanqueig i d’indianes, extramurs de la ciutat.

La idea de crear una societat anònima com a mitjà per a assolir la mecanització industrial completa fou concebuda per Josep Antoni Muntadas, el més petit dels germans, inspirant-se en un dels projectes modernitzadors del país que, en el període 1843-47, es va forjar a Madrid per a crear riquesa. De fet, la mecanització era l’única alternativa a l’abast dels fabricants que garantia la conquesta del mercat estatal, envaït de robes foranes, introduïdes de contraban amb total impunitat i que els feien una competència deslleial perquè eren més barates, més fines i de millor disseny.

Aquesta competència, però, no fou cap obstacle per al progrés creixent dels Muntadas. El 1844 ja havien reunit vuit establiments, i més de 100 teixidors treballaven a preu fet al seu servei. A l’empara d’una estabilitat política, aquell any 1844, el mateix en què Joan Güell bastí el Vapor Vell, iniciaren relacions amb un fabricant de màquines de vapor anglès per a canviar l’antiga màquina de la fàbrica de la Riereta per una altra de més potència, moment que aprofitaren per a instal·lar les primeres màquines de filar tipus mule. Així, doncs, la magnitud i el comportament del mercat i la confiança que els Muntadas inspiraven als especuladors del diner s’ajuntaren per a fer realitat l’ambició del germà de més empenta i energia: la constitució d’una societat anònima.

Factura de L’Espanya Industrial del 1848.

ECSA

A la tardor del 1846 es va traslladar a Londres i altres ciutats angleses per tal de conèixer els preus i els tipus de les màquines i poder realitzar el “Presupuesto de construcción de una fábrica movida per la fuerza del vapor”, que especificava de forma minuciosa les dimensions de totes les dependències amb el nombre, tipus i preu de cada màquina, així com la quantitat i el preu de les primeres matèries que consumiria cada màquina per hora de treball. Aquest és el pressupost que, aprovat a Madrid davant de notari, al gener del 1847 va originar la societat anònima L’Espanya Industrial que va permetre reunir, en forma d’accions, 32 milions de rals de billó amb els quals es va bastir l’anomenat Vapor Nou de Sants. Aquesta fàbrica va ser concebuda amb la força motriu de 500 CV per a 40.000 fusos de filar i 1.000 telers mecànics, i s’hi van incorporar les seccions del ram de l’aigua –blanqueig, tintatge i estampació–, que funcionaven amb la seva pròpia màquina de vapor independent.

L’organització de la fàbrica. Tecnologia

El tarannà empresarial dels Muntadas, llavors encarnat en el germà petit, no deixà res a l’atzar dins la nova fàbrica. Tot estava pensat i planificat: el procés d’organització de la societat anònima, l’elecció del solar, dels materials i dels mitjans productius, la selecció de personal, la seva formació, etc. Aquest savoir faire en els afers mercantils, enaltit per la seva honradesa i l’acatament de les lleis, els confereix el qualificatiu d’empresaris modèlics.

Un cop constituïda la societat, una comissió de compres integrada per Josep Antoni Muntadas, Andrés Eulogio Echarri de Otaberro, Manuel Jaurés i un intèrpret, Bruno Vidal, es va desplaçar a França i a Anglaterra amb el propòsit d’efectuar la compra de totes les màquines, i també la de la fusta, que Manuel Jaurés va adquirir als Estats Units.

El navarrès Echarri de Otaberro, en qualitat de secretari de la Comissió i de representant de la Junta de Govern, va descriure el viatge i va explicar l’estratègia emprada per J.A. Muntadas per a adquirir les màquines: primer, visitava els constructors a qui prèviament havia escrit per a recollir informació sobre les característiques i el funcionament de les màquines, dels mecanismes innovadors que portaven incorporats, del preu, etc., i, després d’estar segur d’adquirir les màquines millors i que s’adaptaven més bé a la indústria catalana, formalitzava el contracte de compra.

L’eufòria mecanitzadora dels anys quaranta del segle XIX, de vegades, amaga les dificultats dels fabricants i la competència ferotge que van protagonitzar per a conquerir una cota més elevada de mercat, les dimensions del qual no acabaven de perfilar-se a causa de les contínues modificacions de la llei aranzelària, que va prendre una orientació lliurecanvista en els aranzels del 1849.

El període 1847-53, que correspon a la instal·lació de totes les màquines, reflecteix cruament alguns aspectes d’aquesta competència en què es van veure immersos. En el viatge a Londres del 1846, Josep Antoni Muntadas va conèixer la importància del valor afegit de les panes, i el 1847 decidiren comprar i instal·lar a la nova fàbrica 200 telers mecànics per a fabricar aquest producte; tanmateix, aquests telers no van funcionar mai perquè els ho va impedir un privilegi d’introducció per a fabricar panes de la societat Güell, Ramis i Companyia que va fer-se públic i va renovar-se amb procediments de dubtosa transparència. La seva prudència els va fer desistir de fabricar amb aquests telers cap altre tipus de roba per por de la reacció dels obrers contra les màquines, atès que ja es respirava l’ambient de descontentament que, el 1854, va desembocar en la vaga general contra les selfactines que tants disturbis ocasionà a la ciutat i a la mateixa societat.

Lletra de canvi de L’Espanya Industrial (1848).

ECSA

Aquest contratemps, que els obligà a mantenir inactiu un capital considerable durant quasi cinc anys, es va silenciar per sempre més dins L’Espanya Industrial. El 1852 vengueren 100 telers a la indústria química de Joan Timoleon Cros, tot comprometent-se a comprar-li les nou desenes parts de les drogues que consumís L’Espanya Industrial durant dos anys. Sens dubte, aquesta operació era una estratègia de mutu suport empresarial. Al seu torn, Cros va vendre els telers a una nova fàbrica de panes mataronina.

Aquests telers introduïen millores tècniques relatives a la velocitat, a l’estalvi energètic i a altres aspectes de la indústria que afavorien l’increment de la producció i la reducció de costos. Superaven les 180 passades de llançadora per minut davant de les 120 passades que aconseguien els telers mecànics; realitzaven l’ordit i el plegat de la peça mecànicament i alhora feien més uniforme la passada de trama. Eren dissenyats per a controlar millor les quadres: la llançadora era de fusta, sense les puntes d’acer, els palets substituïen el moviment dels tacs, i la roda de lliços es descomponia en segments que canviaven fàcilment de posició sense haver d’aturar el teler.

Novament, la seva saviesa, preveient el futur de la indústria, es manifestà en el procés seguit en la instal·lació de la secció d’estampació i tot allò que estava relacionat amb les indianes. Des del Dipòsit madrileny van experimentar com la moda incrementava el consum de les indianes que venien dels fabricants barcelonins Achon i Cia. i Domènec Serra. Van adonar-se que aquests gèneres, a més de consolidar la indústria tèxtil catalana, permetrien desbancar els estampats estrangers del nostre país.

Marca de fàbrica de L’Espanya Industrial.

ECSA

La indianeria era per als directors un ram desconegut, i per això J.A. Muntadas s’adreçà als fabricants alsacians de més renom, André Koecklin i Henri Schlumberger, a fi de rebre consell i assessorament i l’ajuda per a contractar un dels químics més reconeguts d’Alsàcia per a organitzar i dirigir la secció amb absoluta llibertat. Abans d’arribar a Barcelona, Martín Ziegler –així s’anomenava– havia viatjat a Anglaterra per a conèixer l’estat d’aquesta indústria. Va presidir la Comissió de compres de les màquines d’aquest ram acompanyat pel parent dels Muntadas, Manuel Jaurés. Es desplaçaren a París, Mulhouse, Rouen i Manchester, on van adquirir les màquines més modernes de l’època, com ara la tondosa, la calandra, el clapó, l’hidroextractor, assecadors a l’aire lliure i amb aire calent, la perrotina i la màquina de corrons, aquestes darreres per a mecanitzar l’estampació. Homes pragmàtics, aviat van descobrir l’escassa eficàcia de màquines com la perrotina, que era complicada, lenta i poc versàtil, ja que només permetia fer estampats de petit format, per la qual cosa la van revendre el 1851, quan encara no feia un any que l’havien comprada. Demostraven una vegada més el seu avenç: si és cert el que assegura J. Nadal, el corró es va introduir primer, però no va suplantar definitivament la supremacia de la perrotina fins el 1860.

Els tècnics

La posada en marxa de la nova fàbrica palesa el paper que van tenir les càtedres de Mecànica i de Química de la Junta de Comerç en la formació dels quadres de les primeres i més significatives empreses catalanes. Aquí hem estudiat aquest aspecte amb relació a la càtedra de Mecànica (A. Nieto-Galán i J. Maluquer de Motes ho han fet respecte a la de Química). Quan la formació no assoleix els nivells tecnològics adients, es constata el compromís dels directors d’assumir la formació dels seus tècnics, enviant-los a l’estranger, així com la presència de tècnics estrangers instal·lats a Barcelona i l’existència de catalans avesats al coneixement de les noves tecnologies. En definitiva, constitueixen nous mecanismes de transferència tecnològica a Catalunya.

Els inicis de la nova fàbrica il·lustren a bastament aquest fenomen. Una part considerable dels contramestres havien estudiat a la càtedra de Mecànica dirigida per Hilarion Bordege des del 1832. La major part van completar la formació pràctica que aquí no rebien sortint a França i a Anglaterra, i alguns d’ells van treballar en els nivells més elevats de les tecnologies punta del final de segle. Entre aquests hi havia Jaime de Castro i Vernet. Va estudiar del 1835 al 1841 amb Bordege i l’any 1842 va sortir a l’estranger a perfeccionar els seus coneixements. Quan va tornar, va treballar amb Valentí Esparó en la construcció de màquines i, el 1847, va ser contractat pels Muntadas per a controlar les obres de la nova fàbrica. Castro interpretava correctament els plànols dels constructors anglesos i confeccionava els que li enviaven des de la societat. Va estar-se a L’Espanya Industrial fins el 1849, mentre s’erigia la primera fase de la fàbrica. Durant onze anys va tornar a treballar per a Esparó, quan es va fundar La Maquinista Terrestre i Marítima, i el 1881, Jaime de Castro, enginyer mecànic, era soci fundador de Fundicions Girona. A la darreria de segle, establert com a professional liberal a Barcelona, va realitzar diferents projectes industrials i va representar diverses cases de màquines. El 1904 va treballar i col·laborar com a soci comanditari amb l’enginyer de la Hispano Suïssa, Markus Birkigt, construint un cotxe que va fer el recorregut de Barcelona a Montserrat en dues hores i mitja.

El seu germà, Manuel de Castro, que també havia estudiat un any amb Bordege, va entrar a L’Espanya Industrial en qualitat de contramestre de la filatura, i els Muntadas l’enviaren a Anglaterra a rebre la formació tècnica de la secció, on va treballar amb màquines idèntiques a les de la fàbrica del constructor Sharp Brothers. Durant l’estada a Manchester va rebre l’assessorament de diferents constructors anglesos i també del català Antoni Barrau, llavors representant de la societat a Anglaterra. Com havia fet el seu germà, abandonà L’Espanya Industrial quan va tornar d’Anglaterra.

Un altre dels contramestres que va contribuir a la difusió de noves tecnologies va ser Àngel Martorell. Fill del fabricant de teixits Bernardí Martorell, també va estudiar l’any 1836 a la càtedra de Mecànica, i des de molt jove, al costat del seu pare, va aprendre la tècnica del tissatge. El 1844 va integrar amb Domènec Ramis la Comissió de teixits de l’Exposició dels productes catalans que es va fer a la Llotja. Contractat el 1847 pels Muntadas, l’enviaren mig any a França i després a Anglaterra a ensinistrar-se en la tècnica de fabricació de tots els tipus de teixits de cotó, entre els quals cal destacar la tècnica de teixir, tallar i fer la pana, el producte que pensaven elaborar en la nova fàbrica. La destresa adquirida en el funcionament dels telers li va permetre col·laborar en el muntatge dels telers amb els mecànics anglesos desplaçats amb aquesta finalitat. Va estar-se amb els Muntadas fins el 1854, sense haver pogut desenvolupar tot el que havia après. A partir d’aquest any i durant un quart de segle va treballar a les ordres de Joan Güell, primer al Vapor Vell i després a la fàbrica de Santa Coloma de Cervelló, en la qual va romandre fins als darrers anys de la seva vida col·laborant estretament amb el fundador i el seu fill, Eusebi Güell.

En l’ambient de dinamisme industrial de la Barcelona de mitjan segle XIX, la transmissió del coneixement tecnològic es produïa de formes molt diverses, fins i tot autodidàctiques, fet que de vegades ha comportat la confusió dels mateixos historiadors. Aquest seria el cas de Ponç Cuni, contramestre de les màquines de vapor. Poca cosa podem dir de la seva trajectòria professional abans d’entrar al Vapor Nou. Un cronista de l’època afirmava en la premsa barcelonina que era un home molt intel·ligent, laboriós i disciplinat que havia arribat a ser director gràcies al seu esforç, treball i superació personal; el 1855 els mateixos Muntadas l’enviaren a l’Exposició de París en qualitat de director de màquines de L’Espanya Industrial per a estudiar tots els avenços que s’hi exposaven i poder-los aplicar després al país. Sense carbó autòcton, calia conèixer tots els nous mecanismes de les màquines de vapor que afavorien l’estalvi energètic.

Un altre col·laborador dels Muntadas representatiu del dinamisme social va ser el barceloní Antoni Barrau, negociant, aventurer i un dels nombrosos empresaris que, com assenyala Benaul, van sortir a l’estranger i van dedicar-se a l’assessorament tècnic i a la introducció de màquines. Abans d’establir-se definitivament a Catalunya, havia treballat en diferents empreses i amb diferents fabricants nacionals i estrangers. Sabem que a Madrid va treballar a les ordres dels Bonaplata. Era germà de Josep Oriol Barrau i de M. Teresa Barrau, casada primer amb un fabricant gironí, Pau Bosch, i en segones núpcies amb Laureà Figuerola. Coneixia a bastament l’anglès i va exercir de representant de diferents cases constructores de màquines davant els fabricants catalans. De retorn, va fundar amb altres socis la societat Planas, Junoy i Cia., que fabricava les turbines Fontaine.

Un exemple de la progressiva transformació del nivell tècnic català a causa de la mobilitat, l’interès i la perícia dels autòctons l’ofereix la instal·lació de les màquines de L’Espanya Industrial. Si el 1848 les instal·laven mecànics anglesos enviats expressament pels constructors, el 1853 van ser els contramestres de la casa amb l’ajuda d’obrers els qui ho feren, amb la qual cosa es reduí la presència de tècnics estrangers.

Aquest comportament, però, no era idèntic en totes les branques de la indústria. Els progressos que havia fet la indústria química europea i la desfasada formació que havien rebut els estudiants en la càtedra de la Junta de Comerç, després de la desaparició de Josep Roura, van obligar els nostres directors a contractar, per mediació dels fabricants que més amunt ja hem esmentat, la major part dels especialistes de la secció d’indianes a Alsàcia, la regió parisenca i Anglaterra. Al seu torn, aquests especialistes es van encarregar de la formació dels operaris autòctons de la secció, alguns dels quals, ben aviat, van assolir una notable perícia, com per exemple Manuel Quintana, Francesc Jover i Eduard Sallés. Només el contramestre de la secció d’estampats, Josep Capdevila, era català, havia estudiat a la càtedra de Química sota el mestratge de Roura i posteriorment va completar la seva formació a Anglaterra.

No ajudà gaire a la transformació d’aquest panorama el caràcter centralista que es va donar el 1850 a l’ensenyament tècnic superior, desatenent les necessitats reals de la indústria catalana; va endarrerir-se més d’una dècada l’existència de químics nadius ben preparats, raó per la qual L’Espanya Industrial va continuar contractant químics estrangers per a dirigir aquesta secció. El 1873 s’hi incorporà el primer químic català, Josep Tay, nascut a Premià de Mar, però format a Sorèze al costat de Maties Muntadas, fill i successor del fundador.

Així, doncs, aquesta voluntat dels Muntadas d’instal·lar la nova fàbrica amb les màquines més modernes i els tècnics adientment preparats reflecteix prou bé el dinamisme empresarial català de l’època, que va suplir la manca d’institucions oficials impulsores de la indústria els anys centrals del segle XIX generant, a nivell material i a nivell intel·lectual, una sèrie de mecanismes que van permetre consolidar definitivament la indústria cotonera i, en conseqüència, el progrés econòmic.