Joan Girona i Agrafel, el “maquinista” malaguanyat

La memòria dels homes és més favorable als èxits que als fracassos. Els germans Manuel (1817-1905), Ignasi (1824-1889), Jaume (1826-1907) i Casimir (1834-1909) Girona i Agrafel han passat a la història per haver format el nucli més poderós i més emprenedor de la burgesia barcelonina del vuit-cents. Joan (1807-?), el primogènit, n’ha quedat exclòs per haver-se desentès de les empreses familiars i seguit una trajectòria completament desconeguda en terres de Lleida. L’obscuritat és el destí de la immensa majoria dels humans. Aquella exclusió oblida, tanmateix, que el noi gran de Can Girona havia adquirit a l’estranger una formació tècnica excepcional, que el capacitava per a representar un paper preeminent en la primera fase de la industrialització catalana. Aquesta formació i els obstacles que han impedit de treure’n un rendiment proporcionat són d’interès per a la història general del país i mereixen, en conseqüència, d’ésser rescatats de l’oblit.

La formació a l’estranger

L’aprenentatge de Joan Girona en terres llunyanes es va desenvolupar en dues fases. La primera, sota el finançament exclusiu del pare i amb Suïssa i França per escenaris, comprèn de mitjan abril del 1824 a la tardor del 1829; la segona, sota el patrocini de la Junta de Comerç i de la reialesa, i amb Anglaterra per receptacle, corre de la fi de maig del 1830 a la primeria de juliol del 1833. Entre l’una i l’altra hi ha els darrers mesos del 1829 i els primers del 1830, que el nostre protagonista va consumir a casa, a l’espera d’un ajut que li permetés prosseguir la seva instrucció. Vegem quins han estat els continguts de cada una d’elles, així com del parèntesi que les separa.

Una instància d’Ignasi Girona a la Junta de Comerç en demanda de l’ajut al·ludit conté tota la informació disponible sobre la sortida primera i més llarga del seu fill. Tres anys i quatre mesos “aprendiendo los principios de la relojería” i perfeccionant-se “al mismo tiempo en los idiomas alemán, inglés y francés, sin dejar de cultivar las matemáticas, dibujo, etc., de las que ya tenía algunas nociones”, a la fàbrica de Giroud Frères de Bayard, principat de Neuchâtel; nou mesos més “en Ginebra, a perfeccionarse en dicho arte”; i els quinze mesos restants a París, sota la tutela d’un exiliat eminent, el marquès de Pontejos, “quien en su mismo laboratorio le ha enseñado la mecánica con todas las reglas del arte, haciéndole trabajar en modelos y proporcionándole el entrar en el Real Conservatorio de Artes de aquella capital, en cuyo establecimiento ha aprendido dibujo lineal, geometría descriptiva, etc.”.

Un sojorn a l’estranger tan llarg costava diners. Ignasi Girona assegura que “escede de siete mil quinientos francos los que lleva gastados –el seu fill– en sólo el tiempo que se halla en París, entre los materiales para la construcción de la máquina, maestros, herramientas, papel para dibujo y su manutención, lo que es insoportable para un padre de numerosa familia”, com ho era ell. Per a prosseguir en la mateixa línia, l’aprenentatge del noi necessitava un finançament extern. Mentre no l’obtingués, l’hereu hauria de tornar i fer temps a Barcelona.

El compàs d’espera serví a Joan Girona per a reprendre contacte amb el seu país i donar-s’hi a conèixer. Una carta del final del parèntesi conté dues referències eloqüents a la seva activitat com a “maquinista” emprenedor i innovador: el 3 de maig de 1830 tornava d’instal·lar una premsa d’oli hidràulica a Arbeca, corregiment de Lleida, que podria molt ben ser la primera d’aquesta mena, tan avantatjosa, que va funcionar a Espanya, i acabava de construir, al taller de Joan Prat, unes “bombas aspirantes e impelentes, de su invención”, destinades a l’edifici de Llotja, seu de la Junta. El jove “maquinista”, de només 23 anys, no devia tenir rival a Catalunya. Tot i això, considerava que no en sabia prou i frisava per tornar a sortir. Dues pensions de sis mil rals cada una, de la Junta de Comerç (autoritzada per Reial Ordre de 2 de desembre de 1829) i del rei (concedida per R.O. de 23 de març de 1830), li’n donaren finalment els mitjans. El text de la segona precisa que és perquè “pasando a Inglaterra, pueda perfeccionarse en la mecánica de la maquinaria”. El de la primera imposava “la obligación de comunicar y difundir después el agraciado las luces y conocimientos que ha adquirido”.

La segona estada de Joan Girona a l’estranger transcorregué de maig del 1830 a juny o juliol del 1833. Les cartes escrites pel pensionat als seus mandataris barcelonins n’informen de manera personal i puntual.

Teler mecànic d’una fàbrica de Londres en un gravat de T. Allom (1842).

ALBUM

El desplaçament a la Gran Bretanya li havia pres més temps del previst. Durant quatre mesos llargs, el viatger va derivar per terres franceses, atret per diversos establiments industrials. A Lió, camí de París, intentà, sense aconseguir-ho, introduir-se en un taller de trefilatge dels més importants (“no me permitieron entrar, aunque hice semblante de ir a comprar una partida de puntas de París”). A la capital, hi passà l’estiu, retingut per una malaltia i per l’estudi de la filatura mecànica, que ell anomenà “sistema d’Ourscamp” –del nom de la fàbrica Oberkampf que l’havia introduït a França–. Al Franc Comtat i als Vosges, cap a on va sortir el 23 de setembre, havia intentat visitar “las fábricas de hilo de hierro y ojalata, en las que no pude penetrar por estar cerradas por ocurrencias sucedidas en aquellos departamentos”. A Mulhouse visità “las mejores fábricas de hilados y pintados de algodón, y se me permitió de ver cómo imprimían las indianas por medio de curros y logran ya imprimir dos colores en un mismo tiempo”, així com el funcionament dels telers mecànics: “las máquinas de texer son muy útiles, pues ellas misma texen y un hombre solo cuyda de dos por ver si algún hilo se rompe, lo que sucede raramente pues que en varias horas que estube allí apenas vi romper dos o tres. Esta máquina es muy sencilla y de poco coste, construida en hierro fundido (…) y tiene la ventaja de ocupar muy poco puesto”.

Autobús urbà amb motor de vapor emprat per al transport públic de Londres vers el 1830.

Col·l. part

Londres fou, per al nostre protagonista, la porta d’accés al cor industrial del planeta. Els tres mesos que hi passà foren el temps just per a pagar el peatge de la llengua, en una acadèmia de la seva perifèria, i poder seguir cap a “la primera ciutat manufacturera del món”, Birmingham. La gran especialitat d’aquesta urbs i la seva rodalia eren la metal·lúrgia i les construccions mecàniques. Joan Girona hi visqué tot un any –de febrer del 1831 a febrer o març del 1832– fent pràctiques en dos establiments successius com a mínim. El primer fou el de Gosspeloak, al poble, aviat raval, de Tipton, especialitzat en l’obtenció de “hierro redondo, hierro cuadrado, hierro en plancha, círculos para las botas y oja de lata, de cuyas brancas se gasta mucho en España; de cuyos procederes y modo de obrar estoy enteramente impuesto”. El segon fou una fàbrica “de planchas de cobre para aforrar buques y de planchas de plomo, cuyo dueño es uno de los más distinguidos ingenieros de este país”.

Fruit d’aquestes experiències i d’altres complementàries fou la remesa a la Junta de Comerç de “varios dibujos con su explicación, conteniendo: las máquinas que se usan para la manufactura de hilo de hierro y el modo de hacer dicho hilo; manufactura de plomo, planchas de plomo y tubos de plomo, con una máquina de hacer ladrillos y dos hornos, el uno reverbero y el otro soplante”, així com la promesa de remetre’n d’altres (“sobre la manufactura de cáñamo y lino, la manufactura de planchas de cobre, y máquinas usadas en la agricultura y economía rural”). El becari tenia els ulls oberts a totes les novetats. En canvi, va haver de demanar disculpes “por los términos que he tenido que inventar, por no conocerlos en español, habiendo hecho mis estudios en lenguas extrangeras”.

Gravat amb una visió aèrea de Birmingham a mitjan segle XIX.

AISA

Darrere la metal·lúrgia, la indústria tèxtil. Després de Birmingham, una estada de sis mesos a Manchester, al final de la qual concretà que en aquesta ciutat “aprendí a conocer, aunque no pude practicarlo, a hilar el algodón, cuyas máquinas –modernes– y el modo de disponer los edificios he obtenido, y espero que con los conocimientos que tengo sobre dicho ramo y los cálculos para las velocidades necesarias para hilar cualquier número de finura, ser útil a los hiladores de esa ciudad –Barcelona–. He aprendido y hecho colores necesarios para pintar los algodones y seguido los procesos pertenecientes a dicho ramo; a sacar el vello y a blanquear las piezas de algodón, sobre cuyo ramo últimamente se ha inventado un cáustico muy ventajoso”.

Les darreres etapes de la gira de Joan Girona per l’Anglaterra industrial van ser Sheffield i Leeds. En aquests casos i per tractar-se d’etapes menors, les referències són més escarides: “en Sheffield estudié el modo que tienen los ingleses para templar los aceros y dar el pulido a cuchillos; en Leeds aprendí a hacer batanes… a pintar los cobertores de mesa hechos de paño… y otras varias pequeñeces que sería ocioso mencionar”.

Donant la seva missió per acabada, carregat de papers, plànols, “libros, instrumentos y utensilios”, Joan Girona retornà a Catalunya, sembla que per via marítima, al mes de juny o de juliol del 1833.

L’afer de la càtedra de Mecànica

El 1803, la Junta de Comerç havia confiat a Gaietà Faralt, serraller de professió i antic pensionat seu al Gabinet de Màquines de Madrid, la formació d’un Gabinet o Conservatori de Màquines, amb la comesa d’aplegar el nou instrumental que, als països més avançats, estava capgirant les bases de la producció manufacturera. El 1806, la mateixa Junta creà i assignà a Francesc Santponç, doctor en Medicina, una càtedra de Mecànica, també coneguda amb el nom de càtedra d’Estàtica i Hidrostàtica, encarregada d’ensenyar els fonaments teòrics de la disciplina. La idea era que les dues institucions es complementessin. El gabinet havia de ser el laboratori o camp de pràctiques de la càtedra.

L’experiència va ser poc reeixida. Primer, mentre convisqueren els dos professors, els ensenyaments de l’un i l’altre foren poc concorreguts i d’escassa incidència “en una población manufacturera como Barcelona”, probablement perquè ni en la càtedra ni en el gabinet no “se enseñaba la construcción y aplicación de la maquinaria a las artes y oficios, que es la parte más interesante y necesaria para los progresos de la fabricación”. Més tard, desaparegut Santponç el 1821, un pla aprovat el 1824 i consistent “en que el catedrático de matemáticas diese mayor extensión a las lecciones pertenecientes a la maquinaria”, el de física “a los rudimentos de estática y hidrostática” i el director del Gabinet de Màquines renovés les seves lliçons pràctiques, també fracassà per causa de la malaltia, la incapacitat física i l’òbit final del darrer.

Medalla encunyada en ocasió de l’obertura del túnel sota el Tàmesi, obra emblemàtica del gran enginyer Marc I. Brunel, en els plans del qual devia col·laborar Hilarión Bordege.

Col·l. part

La desaparició de Faralt, el 1828, retornà a la Junta la plena llibertat d’actuació. L’ús que es disposava a fer-ne era revolucionari: supressió del gabinet i concentració de l’ensenyament en un sol institut, la càtedra de Mecànica teoricopràctica. El quid del nou plantejament consistia a trobar la persona capaç de realitzar-lo. La normativa volia que totes les càtedres de la Junta de Comerç es cobrissin pel sistema de concurs oposició. Diversos candidats a la de Mecànica teoricopràctica començaren a bellugar-se. Fent-ne cas omís, la Junta optà pel nomenament directe, sense proves ni entrevistes prèvies, d’Hilarión Bordege, un madrileny de 38 anys, vidu sense fills, resident a París. Bordege havia ofert els seus serveis per mitjà d’una carta datada el 9 de juny de 1831. La Junta li comunicà la seva designació, també per carta, l’11 d’octubre següent. La raó adduïda per saltar-se el reglament i designar el madrileny, sense més ni més, fou “la dificultad de hallar –una altra– persona que reuniese el conjunto de luces teórico-prácticas que ella –la docència de la Mecànica– requiere, en especial para la construcción y aplicación de la maquinaria a las artes que, con la fundición de hierro colado para herramientas y accesorios, forma la parte más interesante y necesaria para los adelantos de la fabricación y la que, por desgracia, se halla atrasadísima o no conocida en España”.

Bordege fou la rara avis que semblava impossible de trobar. El currículum enviat per ell mateix i els informes de terceres persones van esvair tots els dubtes. Format a Madrid i a París, “en donde residí tres años trabajando en las principales fábricas y con los profesores del Conservatorio de Artes y Oficios, pasé a Inglaterra donde estube dos años trabajando en las primera fábricas de máquinas y de dibujo, hasta que quiso llevarme, para trabajar en su empresa, el célebre ingeniero –Marc Isambard– Brunel, tan conocido en Europa por sus obras, y con quien estube por espacio de cinco años con el encargo de dibujar o dirigir los dibujos de planos de sus obras para muchas partes, entre las cuales citaré la que en el dia llama la atención de todos los sabios, a saber el paso subterráneo por debajo del Támesis”. Després, nova estada a França, atret per “algunos emprendedores franceses, prometiéndome en París grandes ventajas en empresas de mucha importancia en que he trabajado dos años y que han abandonado por causas que no está en mi mano remediar”. Per donar crèdit a les seves paraules, l’oferent suggerí a la Junta que s’informés prop d’Antonio Gutiérrez, catedràtic de Mecànica al Real Conservatorio de Artes de Madrid, i de Pedro Miranda, professor a l’Escuela de Ingenieros de Caminos de la mateixa vila. La resposta del darrer va ser encomiàstica, per bé que insulsa. La de Mateu Orfila, el químic menorquí instal·lat a París, antic pensionat de la Junta, la qual el va preferir a Gutiérrez, tenia l’interès de traslladar l’opinió de “Mr. Calla, mecánico muy ábil con quien había trabajado Bordege, expresando sería una buena adquisición para la España”. Étienne Calla, antic col·laborador de Vaucanson i potser dels Périer, era mecànic a París, i dels més notables, des de la fi del segle XVIII.

L’arribada a Barcelona del flamant catedràtic va tenir lloc el 24 de novembre de 1831. Pels mateixos dies, la Junta havia rebut una comunicació de López Ballesteros, ministre d’Hisenda, preguntant-li “si efectivamente procede a la provisión de la cátedra –de Mecànica– y por oposición como está mandado”, i acompanyada de la R.O. de 10 del mateix mes que, a instigació d’Ignasi Girona, manà donar prioritat al fill d’aquest, Joan, o a qualsevol altre candidat espanyol enfront dels estrangers. La rèplica de la Junta, del 7 de desembre, consisteix a reconèixer el fet consumat, en justificar-lo per la singularitat de la càtedra i a excusar l’exclusió del noi Girona per massa jove.

Aquesta conducta de la Junta menystingué la reacció de Madrid. El dia 10 de gener de 1832, fixat per al començament de les classes de Bordege, López Ballesteros s’adreçà novament a la Junta per dir-li que “enterado Su Majestad, se ha servido resolver que dicha Junta no debió propasarse y crear esta nueva cátedra sin solicitar su soberana aprobación y mucho menos nombrar catedrático sin llamar a oposición como está mandado, y que, por consiguiente, debe suspenderse la enseñanza de la Maquinaria teórico-práctica”.

L’ordre és terminant. Sense deixar d’acatar-la, la Junta no es va rendir. La seva representació al monarca començà per defensar “lo acertado que cree la elección que hizo de profesor”, continuà amb la súplica “a S.M. que se digne por un efecto de sus bondades aprobar el establecimiento de dicha cátedra y el nombramiento provisional del indicado profesor”, i acabà oferint donar-li compte “de los adelantos o resultados que tuviera esta enseñanza para la definitiva sanción del nombramiento” de Bordege.

Aparentment la tàctica donarà fruit. Al cap d’un llarg silenci, una R.O. de 12 de setembre de 1832 reclamant a la Junta de Comerç “el plan que se propone seguir en la enseñanza de la Mecánica teórico-práctica, con la especificación correspondiente, de manera que se vea el orden, las materias, su estensión y límites”, equival al reconeixement implícit de la càtedra i del seu ocupant. En correspondència, la Junta aprofità l’avinentesa per a comunicar que deixava entreoberta una porta a la col·laboració del jove recomanat del rei, exclòs de la càtedra l’any precedent: “por lo que hace a la separación de la teórica de la práctica, no parece a la Junta necesario establecer por ahora división, a no ser que el aumento sucesivo del número de discípulos lo exigiese; entonces sería necesario dar al profesor el ausilio de otro artista mecánico, por el mucho trabajo que le resultaría, en cual caso vendría el dar empleo al pensionado D. Juan Girona, después de regresado del estrangero, donde sigue instruyéndose, si su inteligencia y luces le hacían, como es de esperar, apto para el desempeño”.

A la pràctica, l’entesa no va passar de miratge. Set mesos després de la tramesa del pla, la Junta de Comerç rebia, no directament, sinó per mitjà de l’Intendent de Catalunya, un ofici del “Secretario de Estado y del Despacho del Fomento General del Reyno” amb la notícia que per recomanació del director del Real Conservatorio de Artes de la capital, el sobirà “no ha tenido a bien aprobar el referido plan en los términos en que se propone, ni el establecimiento de un taller provisto de todos los útiles y enseres en un local a propósito, debiendo reducir la enseñanza a un curso elemental de Geometría y Mecánica aplicada a las Artes, según la obra del barón Carlos Dupin traducida al castellano”.

Com a material docent, el professor només podria adquirir “modelos de conocida utilidad y obras de física, mecánica, química y demás ciencias aplicables a las artes y oficios, consultando la utilidad, pero sin lujo ni superfluidad”. El lector ha de saber que el traductor del llibre de Dupin fou Juan López de Peñalver de la Torre, fill de Juan López de Peñalver de Sayas, el director del Real Conservatorio responsable de la imposició, i que, en el moment de fer-la, només el primer tom de l’obra, “que contiene la geometría”, es trobava efectivament imprès; el tom segon, “que contiene la mecánica”, no ho fou fins dos anys més tard.

Res més a fer. El protagonisme final de López Peñalver, el vell, revela que el problema era de fons i no de forma. El que molestà a Madrid no fou la manera com es va proveir la càtedra barcelonina de Mecànica, sinó l’existència mateixa de l’establiment. Comprenent-ho així, la Junta abandonà la lluita menada fins aleshores i es plegà sense més a la reial comminació. El 18 de juny de 1833, Bordege fou instruït perquè “forme nota y presupuesto de los modelos y de las obras que conceptúe necesarias para llevar a efecto la enseñanza en el modo que previene la Real Orden”. El comptador de la Junta rebé l’ordre de reintroduir Bordege dins la nòmina dels professors i de carregar les quantitats que li havien estat abonades des de la “desaprobación” de la càtedra (gener del 1832) en “el ramo de pozos artesianos”, la direcció del qual havia exercit en el període de vigència de l’interdicte.

Amb un retard de més de dos anys i mig i amb la renúncia a la part més abellidora del projecte, Bordege inicià per fi l’ensenyament de la Mecànica a la tardor del 1834. En acabar el curs, el professor feia palès el seu desencís: “no puedo menos de hacer present a V.S. –el secretari de la Junta– lo sensible que me ha sido la poca concurrencia en este primer año de clase de Maquinaria, pues de los diecisiete alumnos matriculados al principio sólo cinco han asistido constantemente hasta el fin”. Aquest desinterès ha estat causat “por la falta de una buena colección de modelos de máquinas en la cual puedan ver palpablemente lo que se dedican a aprender”, així com a la del taller en el qual construir-los. Cal afegir, però, que, amb els anys, la càtedra acabà imposant-se, fins al punt de comptar amb quaranta-dos alumnes en 1840-41, set més dels que permetia la cabuda de l’aula.

El retir a terres de Lleida

L’11 d’abril de 1833, d’Anglaterra estant, Joan Girona havia anunciat al secretari de la Junta de Comerç que estava pendent de conèixer “un cáustico muy ventajoso” per al blanqueig de les peces de cotó, per a fer les maletes i emprendre el viatge de retorn a casa. Tres mesos més tard, el 17 de juliol, “regresado felizmente de mis viajes y estudios al extranjero y procurándome quantos conocimientos han permitido mis alcances”, Girona té l’“honor de ofrecer aquéllos y mi persona a la disposición de V.S., agradeciendo los muchos favores que V.S. se ha servido dispensarme”.

Desinformació, tàctica o mera cortesia? El retorn i l’oferta de l’expensionat són immediatament posteriors a la intervenció governamental que, en desautoritzar el taller de maquinària annex, li havia llevat les aspiracions de col·laborar amb la càtedra de Mecànica teoricopràctica. És possible que, en oferir els seus serveis, Girona la desconegués; però tampoc no es pot descartar que, coneixent-la, intentés forçar la Junta cap a algun altre tipus de col·laboració, o que, simplement i malgrat tot, només volgués quedar bé. A parer nostre, la hipòtesi més versemblant seria aquesta: Joan Girona havia mantingut l’esperança durant tot l’estiu del 1833 i només l’havia perdut en veure que Bordege endegava els treballs de la càtedra sense comptar amb ell. Aquest desengany seria la causa que demorés fins el 20 de febrer de 1834 el lliurament a la Junta d’una sèrie de dibuixos de màquines i edificis fabrils observats a França i a Anglaterra, que li havia anunciat mesos abans.

La hipòtesi es referma quan es consideren les notícies incloses en la carta d’acompanyament dels dibuixos acabats de referir. S’hi informa que el lliure exercici de la professió de mecànic o maquinista ja ha proporcionat al seu autor un parell de triomfs ben notoris: “una máquina de lustrar paños de mi invención, de cuyos buenos efectos acompaño una certificación –que– me han dado los Sres. Galí y Viñals de Tarrassa, y en vista de las ventajas de dicha máquina me han encargado ya de hacer construir otras dos fabricantes más, uno de Tarrasa y otro de Sabadell”; i els plànols “a la inglesa”, aprovats posteriorment per “la muy acreditada casa de Cockerile de Liege, en Bélgica”, de la fàbrica de filats i teixits de cotó que Gumà, Roquer i Cia. ja havien començat a construir a Vilanova.

Galí i Viñals foren, en competència amb els Bonaplata, els introductors de la màquina de vapor a Catalunya. Gumà, Roquer i Cia. foren els iniciadors de la indústria moderna a les comarques meridionals del Principat. Aparentment, la carrera professional de Joan Girona no podia haver començat millor. Aquesta trajectòria, però, seria de curta durada. Trencant un silenci de cinc anys, l’escriptura de constitució de Girona Germans, Clavé i Cia., passada a Barcelona el 30 de novembre de 1839, inclou entre els signataris Antoni Bulbena i Josep Juncosa, apoderats de Joan Girona, resident a Lleida. Altres documents posteriors confirmen que el retir del maquinista a les terres de Lleida fou definitiu.

Lleida i les seves comarques havien quedat al marge de la primera onada de la industrialització catalana. El lligam ferroviari de la ciutat amb Barcelona no seria efectiu fins el 1859. El retir a la capital del Segrià tornà inútil el bagatge tecnològic tan laboriosament reunit pel nostre heroi. Quines van ser les raons de la seva renúncia? Són tòpiques les dificultats generals del període 1833-39, corresponent a la primera guerra Carlina. També és coneguda la llarga demora imposada a la fàbrica vilanovina de Gumà, Roquer i Cia. pel decomís de les filadores angleses quan anaven a ésser embarcades. Tot empeny a creure que l’hereu Girona, ja molt tocat per l’afer de la càtedra de Mecànica, s’havia deixat endur pel descoratjament… Per a tenir-ne la certesa haurem d’esperar, tanmateix, a conèixer què va fer i de què va viure al llarg dels trenta anys posteriors o més (desconeixem la data de la seva mort, però sabem que l’any 1866 encara era viu).