Joan Rull i el cilindre d’estampar

El cilindre d’estampar a Europa

La invenció de la màquina de cilindre, patentada per l’escocès Thomas Bell el 1783, significà l’inici del procés de mecanització de la fase d’estampació en la indústria tèxtil. Amb ella, la tradicional impressió per mitjà de motlles de fusta o planxes de coure, un sistema discontinu i forçosament lent, fou substituïda, de manera progressiva, per la impressió mitjançant cilindres gravats, que permetia donar continuïtat i rapidesa al procés d’estampació. Els avantatges que suposava la nova tècnica foren aviat evidents. Ja el 1808, la Cyclopedia de Rees considerava que el cilindre multiplicava per 24 el rendiment mitjà de la impressió amb motlles de fusta i per 16, la realitzada amb planxes de coure. La possibilitat d’imprimir una peça de tela en un minut i quinze segons, a una velocitat de gairebé 1 km/h, és el que portà els mateixos contemporanis, com Gottlieb Widmer, a afirmar que la nova màquina era “un progrés immens i tota una revolució en l’art d’imprimir les teles”.

Indiana i motlles d’estampació.

ECSA

Però això no significa que l’estampació mecànica s’imposés ràpidament. Al contrari, la seva difusió fou lenta a causa de l’elevat cost de la màquina i, sobretot, de les dificultats tècniques inicials a l’hora de poder disposar de cilindres gravats. La seva fabricació era complicada i costosa i no era fàcil trobar gravadors competents. A més, el cilindre només permetia imprimir dibuixos simples i repetitius, cosa que en limitava l’ús a la gamma de teles comunes. Per això en la indústria tèxtil europea, i en especial en la fabricació d’indianes, coexistiren durant un llarg període de temps la tradicional estampació discontínua i la moderna impressió contínua.

La trajectòria seguida pel cilindre al llarg de la primera meitat del segle XIX ho mostra perfectament. L’invent de Bell fou aplicat per primera vegada el 1785, a la fàbrica que la societat anglesa Livesey, Hargreaves and Co. tenia en una petita població propera a Preston, al Lancashire, i hagueren de passar cinc anys, fins el 1790, perquè fos instal·lat per segona vegada, en aquest cas a l’empresa de Robert Peel. De fet, a la Gran Bretanya la utilització del cilindre, com ha assenyalat M. Lévy-Leboyer, solament s’estengué a partir del 1811, gràcies a una sèrie de perfeccionaments introduïts a la màquina. A França, els dos primers cilindres els instal·là Oberkampf a la seva fàbrica de Jouy-en-Josas, prop de París, el 1797 i el 1802. Però a la difusió de la nova màquina contribuí sobretot un serrador i mecànic de París, Jean-Louis Lefevre, que als primers anys del segle XIX construí la major part dels cilindres que s’instal·laren en empreses franceses. Amb tot, com bé ha indicat S. Chassagne, fins els anys 1825-30 no es pot considerar que la màquina fos d’ús corrent a França. Com tampoc no ho fou a Suïssa o els Països Baixos, on, malgrat la seva introducció relativament ràpida –el 1807 a Neuchâtel i també aquest any a Gant–, la seva difusió no es produí fins els anys trenta.

La introducció del cilindre a Catalunya

Estampació d’indianes a mà segons el Diccionario de Química d’E. Bouant, del 1888.

ECSA

A Catalunya, l’adopció d’aquesta nova tècnica fou més tardana i la seva difusió una mica més lenta. Malgrat l’important desenvolupament de la manufactura d’indianes que es donà al Principat durant el darrer terç del segle XVIII, fins el 1816-17 no s’introduí el cilindre d’estampar. Aquest relatiu retard no fou degut al desconeixement de l’existència de la nova màquina pels fabricants catalans, sinó que estigué molt relacionat amb el model de creixement que seguí la indianeria catalana en aquest període, basat en gran manera en l’estampació de llenços de lli que eren massivament exportats a les colònies. Un gènere i un mercat que, per les seves especials característiques, no estimulaven l’adopció d’innovacions tecnològiques, especialment si eren costoses. Dos exemples ho demostren. L’estampació per mitjà de planxes de coure, introduïda a Barcelona el 1770 per l’empresa Capelino y Thomas, amb prou feines tingué continuïtat, ja que resultava una tècnica molt cara per al tipus de pintats comuns –per a Amèrica– que es feien a les fàbriques catalanes. Quinze anys més tard, el 1785, quan l’estampació de teles de lli vivia el seu apogeu, la tècnica de calandrar mitjançant cilindres del francès Vaucanson fou rebutjada pels fabricants, perquè en tenir “el corrón de bronce en fuego (resulta) perjudicial a las piezas de lienzo que con mucha facilidad las rompe, pues nunca éstas pueden resistir lo que las de algodón”.

Quan aquest model de creixement entrà en crisi, com a conseqüència de les guerres colonials del final de segle, la situació d’endarreriment tècnic de la manufactura cotonera catalana es féu evident. No va ser per casualitat que justament el 1797 s’aixequessin les primeres veus d’alarma des de la Junta de Comerç. Joaquim Roca i Batlle, vocal de l’organisme, fou el primer que assenyalà que el problema era el baix nivell de la fabricació catalana pel que feia al dibuix o disseny de les teles, a l’elaboració dels colors i a les tècniques d’estampació. Joan Canaleta i Josep Gironella, encarregats per la Junta d’informar sobre el tema, coincidiren en el diagnòstic i proposaren com a solució l’espionatge industrial, és a dir, l’enviament a l’estranger d’una persona experta en el ram i amb talent perquè adquirís coneixement, en secret, dels avenços de la indústria europea. Aquesta proposta no es dugué a terme aquells moments, però sí, com veurem, uns anys després; l’interessant del fet és que mostra que els fabricants catalans coneixien ja l’existència del cilindre d’estampar. Entre les tasques que havia d’acomplir l’espia figurava en un lloc destacat la de prestar especial atenció a les “máquinas de pintar rápidas (que permeten als estrangers estampar) con limpieza y finura, sin los moldes regulares”.

Aquest mateix any, per tant, en què s’introduïa a França la màquina de cilindre, els empresaris catalans ja n’havien sentit a parlar. Però en aquest moment l’únic que es plantejaven era conèixer els seus secrets i fer-ho mitjançant una operació finançada per les institucions públiques. Ningú no estava disposat encara a arriscar capital en una tecnologia que justament llavors començava a ser coneguda fora d’Anglaterra. El problema és que aquesta situació es prolongà durant gairebé 20 anys. A la inicial prudència empresarial, aviat se sumà la difícil situació econòmica i política que travessà el país els primers anys del segle XIX per a desincentivar qualsevol intent d’adopció de la nova màquina. Tan sols després de la guerra del Francès el tema es tornà a plantejar.

Dues iniciatives es desenvoluparen aleshores paral·lelament i totes dues estigueren protagonitzades per dos dels més importants fabricants d’indianes de Barcelona: Erasme de Gònima i Joan Rull. Només tingué èxit una d’elles, la del darrer, però val la pena seguir els passos de totes dues, fins on ens ho permet la documentació, per a entendre el context en què es produí la introducció de la nova tècnica d’impressió.

L’intent fallit d’Erasme de Gònima

Opinió d’Erasme de Gònima sobre el cilindre d’estampar, en una carta a M.Marí (9-7-1817).

BC

Després de la guerra, i un cop restablertes les condicions de normalitat política i econòmica, es desenvoluparen a Catalunya diversos intents d’introduir des de l’estranger màquines per a la filatura i l’estampació del cotó que permetessin salvar el retard tecnològic que s’havia anat acumulant durant el període bèl·lic. Algunes d’aquestes iniciatives van ser obra de negociants estrangers, que pretenien obtenir la privativa d’importació de maquinària tèxtil a Espanya, però d’altres partiren d’empresaris catalans, conscients que la mecanització era necessària per a aconseguir col·locar amb avantatge els seus productes al mercat interior espanyol, atès que ja començava a ser evident que la pèrdua dels mercats colonials era irreversible. A les privatives s’oposà decididament la Junta de Comerç de Barcelona, partidària, com afirmava el 1816, que: “Nuestros fabricantes puedan introducir las máquinas que les parezcan más útiles, como lo han hecho los de Tarrasa y el benemérito comerciante que acaba de establecer la fábrica de Sallent. Lo mismo se proponen hacer otros varios de esta ciudad y de Manresa, emprendiendo largos viajes para ver y comprar las máquinas con que los extranjeros han logrado la perfección y baratura de sus artefactos. Y sería injusto impedírselo”.

Carta de comanda d’indianes a la fàbrica de Gònima, amb mostres adjuntes (1815-16).

BC

Això és el que responia la Junta a la sol·licitud d’importar maquinària, amb privativa, d’un d’aquests estrangers, el comerciant francès establert a Barcelona Gérôme Montobio. El tema té interès perquè Montobio actuava en nom del seu cunyat Liévin Bauwens, el gran industrial gantès que havia introduït a Bèlgica la mule-jenny i el cilindre d’estampar. I fou precisament Bauwens qui, al setembre del 1816, pocs mesos després de la petició efectuada al govern per mitjà del seu cunyat i possiblement davant la resposta negativa, es dirigí per carta a Erasme de Gònima, com a propietari de la “première manufacture de vôtre pays”, oferint-se a proporcionar-li tota mena de maquinària per a la filatura i l’estampació del cotó. Entre aquesta hi havia el cilindre d’estampar –i també la màquina de gravar els cilindres–, els avantatges del qual ressaltava Bauwens en afirmar que, mogut per un “manege attelé d’un mulet” i ajudat per “deux ouvrières”, era capaç d’imprimir “4.000 aunes par jour” de la tela anomenada “mignonnette”.

Mostra d’indiana fabricada per Erasme de Gònima.

ECSA

Inicialment aquesta proposta interessà a Gònima, que animà el belga a venir a Barcelona amb el cilindre i la màquina de gravar per a parlar del tema, ja que aquesta era “la seule opperation de fabrique que nous est pas usage”. Una resposta que mostrava el desconeixement pràctic que tenia del que era realment el cilindre. Com indicava Bauwens, en la seva resposta unes setmanes més tard, portar la màquina a Barcelona amb ell era impossible ja que pesava 500 kg, i tant ella com les auxiliars només es podien enviar per mar. A més, abans calia parlar del negoci i trobar les persones que poguessin posar-les en funcionament. Aquesta resposta desanimà Gònima, que en una carta enviada a Bauwens el 30 de novembre li confessava que ell creia que el cilindre era una cosa simple i poc voluminosa, però que ara que s’adonava que era una màquina grossa i complexa la instal·lació de la qual requeria operaris estrangers, ja no li interessava perquè tenia 70 anys, la seva salut era precària i no tenia ganes de començar “nuevos establecimientos”. Arguments de pes, sens dubte, però als quals caldria afegir també una altra causa que probablement contribuí a prendre aquesta decisió, com era l’elevat cost de les màquines –12.000 francs el cilindre i 9.000 la màquina de gravar–, difícil d’assumir en uns moments en què la marxa de l’empresa no era bona.

El cilindre de Rull

Probablement per les mateixes dates en què Gònima renunciava a instal·lar la nova màquina, un altre important fabricant d’indianes barceloní, Joan Rull, realitzava les gestions definitives per a muntar a la seva fàbrica del carrer dels Còdols el cilindre d’estampar, que en aquest cas sí que tingueren èxit. Per això, Rull ha passat a la història com el seu introductor a Catalunya.

Són molt poques les informacions de què disposem sobre quan i com s’instal·là aquest primer cilindre, i el primer que no podem concretar amb exactitud és la data d’instal·lació. Si bé tota la documentació d’arxiu que hem trobat està datada el 1817, no es pot descartar la informació que proporciona Francisco J. Orellana, en la seva obra sobre l’Exposició Universal de París del 1867, segons la qual fou el 1816 que “se introdujo de Francia la primera máquina de estampar a tórculo de un color; habiendo venido a montarla a Barcelona el ya citado Mr. Lefevre a instancias del fabricante don Juan Rull”. En qualsevol cas, el que sembla clar és que la màquina degué instal·lar-se o bé al final del 1816 o els primers mesos del 1817, perquè quan Rull sol·licità al rei, el 17 de juny de 1817, privilegi d’exclusivitat per sis anys, la màquina ja estava en funcionament.

Màquina de cilindres per a l’estampació, segons el Diccionario de Química d’E. Bouant, del 1888.

ECSA

El que és segur és que el cilindre arribà de França, com la major part de les màquines tèxtils de la primera fase del procés d’industrialització a Catalunya, i que el tècnic que la instal·là es deia Lefevre. Però no era, en contra del que afirmava Orellana, Jean-Louis Lefevre, el famós mecànic parisenc que havia construït els primers cilindres al país veí, ja que aquest s’havia suïcidat el 1813 en no haver pogut complir un compromís amb un fabricant. El Lefevre que vingué a Barcelona es deia Benjamin i molt probablement era parent proper, si no un fill, d’aquell. I el que també sembla clar és que al principi costà molt que funcionés correctament. De les dificultats a què s’hagué d’enfrontar Rull pel que fa a la màquina tenim un testimoni de primera mà, Erasme de Gònima, que, en una carta enviada el 9 de juliol de 1817 a un comerciant català establert a Madrid, afirmava: “La Máquina de Rull por el presente no es nada y lo tiene ya muy desazonado porque no le sale la obra con la perfección que debe tener, sin embargo como él viene mucho en mi casa yo le estoy dando ánimo diciéndole que no desmaye, que los principios siempre son amargos y dificultosos, pero a V. le digo en confianza que ni Rull ni diez como Rull ni yo tampoco juntos no tenemos fondos para hacer correr la dicha Máquina y si Rull no la abandona lo pondrá en estado de ir a pedir limosna, lo cierto es que ha gastado un dineral y solo tiene un dibujo y para hacer un surtido de dibujos como es regular a de gastar 20.000 duros y si alguno de ellos no gusta se podrá cagar en ellos”. El text és realment eloqüent i ajuda a entendre que al cap de cinquanta anys, el 1867, F.J. Orellana encara esmentés “las contrariedades de todo género que Rull y Lefevre arrostraron para hacerla funcionar”, considerant-les com la causa que “desalentó a los demás fabricantes” a seguir el seu exemple.

Per a rescabalar-se precisament de les moltes despeses que li havia suposat la instal·lació del cilindre, Rull sol·licità al juny del 1817 la privativa de l’ús exclusiu per sis anys de la nova màquina. Aquesta petició xocava de cara amb la política contrària a la concessió de privilegis exclusius que, des de feia moltes dècades, defensava la Junta de Comerç. Per això, la institució envià una carta al ministre d’Hisenda en què, després de recomanar Rull perquè obtingués el favor del rei com a introductor de la nova màquina, s’aconsellava que se li negués la privativa, argumentant que era necessari distingir l’inventor de l’introductor d’una nova tècnica i que a aquest darrer no se li podia concedir cap privilegi d’ús, perquè impossibilitaria als altres fabricants que el poguessin imitar, impedint-los així exercir “una facultad o derecho que natural y civilmente lo es de todos”. Aquest escrit de la Junta fou determinant, com ha assenyalat Jordi Maluquer de Motes, perquè la sol·licitud de Rull fos denegada, si bé, en contrapartida, li fou concedit el dret a col·locar l’escut d’armes reial a la fàbrica i l’autorització perquè les seves manufactures poguessin circular lliurement “por el Reyno y sus islas, y extraerse a América y al extrangero”.

Venda d’indianes en una botiga barcelonina del començament del segle XIX.

ECSA

Malgrat aquest contratemps, Rull mantingué la màquina en actiu i superà a poc a poc tots els problemes tècnics i econòmics. Quan morí, el 1820, el principal actiu de la fàbrica que llegà al seu fill primogènit, Joan Rull i Camarasa, era precisament el cilindre i les màquines auxiliars. Una maquinària única a la Barcelona del principi dels anys vint, que aquest estigué a punt de perdre per causa del seu activisme polític.

En efecte, la seva militància a les files del liberalisme exaltat i la seva actuació com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant el Trienni Liberal, l’obligaren a exiliar-se al principi del 1824. La seva precipitada sortida cap a França coincidí amb una ordre d’embargament de tots els seus béns decretada per les noves autoritats absolutistes de la ciutat. Fou en aquesta situació que els qui havien estat fins feia poc socis de l’empresa, el comerciant Juan Martín Haase i els successors del també comerciant Baudili Brunells, representats per Serapio Sangermán, intentaren apoderar-se en secret de les màquines. L’operació estava ben tramada. Provenia de les persones que els Rull havien associat a l’empresa el 1817, justament per a reunir els capitals necessaris a fi de poder iniciar la mecanització de la fàbrica, i aprofitava l’exili de Rull i l’embargament dels seus béns. Així, sense informar per res Rull o els seus familiars, sol·licitaren davant el Consolat de Comerç que fos desembargada i lliurada a ells tota la maquinària i altres efectes de la fàbrica per la seva condició de socis amb majoria de capital a l’empresa, comprometent-se a pagar als encarregats de l’embargament la part que en corresponia a Rull.

Aquesta maniobra fou frenada gràcies als bons oficis del seu germà Jaume Rull i, sobretot, del seu cunyat Francesc Espalter. Aquests escriviren a Joan, que aleshores residia a Perpinyà, una carta, datada el 5 de juny de 1825, explicant-li com s’havien assabentat de l’assumpte: “Las adjuntas copias te impondrán del disgusto que hemos tenido estas fiestas, por causa de Sangermán y Haase, los que según verás desde Agosto del año p.p. estaban trabajando para desembargar y apoderarse de las máquinas sin haber tenido nosotros una vislumbre de esta felonía, si Juras Reales, que es el juez que está ahora encargado de tu causa no nos lo hubiera hecho notificar”, i demanant-li instruccions i informació “a fin de poder ir con acierto y burlar a tus enemigos que te hacen un tiro tan directo, que si pudieran salir con la suya, sería inevitable la ruina de tu fábrica”. Les informacions rebudes permeteren a Espalter organitzar la defensa i solucionar el cas favorablement, ja que pogué demostrar que la societat havia estat liquidada bastant abans de l’embargament (possiblement el 1820 o el 1821, després de la mort de Rull pare) i que en aquesta liquidació Joan s’havia quedat amb “las máquinas, tinas y enseres de la fábrica” per ser el soci que oferí el preu més alt per tot plegat –3.000 duros.

El conflicte és il·lustratiu de la importància i l’interès que suscitava el cilindre d’estampar, tot i que en aquest moment ja no era l’únic que hi havia a Barcelona i, a més, els “secrets” de la màquina eren a l’abast de tothom.

Carles Ardit i el Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas

Tint i estampació d’indianes.

ECSA

En efecte, la tecnologia de la impressió mecànica per mitjà del cilindre era ben coneguda des de la publicació, el 1819, del Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas de Carles Ardit, resultat dels coneixements adquirits durant els quasi tres anys que havia passat treballant en algunes de les més importants fàbriques d’indianes de França (especialment a Alsàcia) i Suïssa. Un viatge que realitzà, entre el 1814 i el 1817, becat per la Junta de Comerç, per a conèixer de primera mà els avenços de la indústria cotonera europea, fent realitat, així, el vell projecte d’espionatge industrial ideat el 1797 per Canaleta i Gironella.

Aquest ajudant de disseny i dibuix de l’Escola de Belles Arts de la Junta de Comerç, que anteriorment havia treballat a la fàbrica d’indianes d’Erasme de Gònima i la trajectòria del qual coneixem avui millor gràcies a Jordi Maluquer, tornà a Barcelona molt poc temps després que comencés a funcionar la màquina de Rull i ho féu “plenamente instruido en el uso del cilindro como en otros puntos esenciales de la buena fabricación”. Convençut de la importància de la maquinària per al progrés de la indústria catalana i conscient de l’objectiu pedagògic que havia motivat el seu viatge, Ardit es dedicà a donar a conèixer les tècniques d’estampació mecànica, tant en el pla teòric –convertint els seus quaderns d’anotacions del viatge en una “memoria acerca de máquinas y estampados” que finalment acabaria formant els dos volums del Tratado–, com en el pràctic. En aquest sentit, el 1818 féu construir dos models a escala reduïda –de 3 a 4 peus–, tant de la “prensa de cilindro tórculo para la impresión de dibujos históricos, de adornos o muestras de mayor extensión”, com de “la prensa de cilindro para los dibujos diminutos corridos continuos, o de muestra tirada”, amb els quals féu demostracions d’estampació davant els membres de la Junta de Comerç i que passaren després al gabinet de màquines de la Llotja.

La tecnologia del cilindre, per tant, era ja coneguda a Catalunya al final de la dècada del 1810. Encara més, si hem de creure el mateix Ardit, el 1820 la màquina era també a l’abast de qualsevol fabricant que estigués disposat a pagar les 3.000 lliures catalanes que l’expert en maquinària barceloní Josep Esplugas demanava per a construir-la. El preu incloïa “el torno de grabar con todos sus juegos, un cilindro grabado de la muestra que se quiere, la prensa de impresión con todos sus aparejos, el hornillo con sus tubos calentadores de hierro con la demás armazón de madera de los tendederos, todo a punto de estampar, y haciéndose responsable de todo evento”.

Aquesta notícia, no obstant això, cal acceptar-la amb cautela, ja que, en cas que fos certa, resultaria molt difícil d’entendre per què fins el 1824 no s’instal·là el segon cilindre a Catalunya i per què el tercer hagué d’esperar fins el 1832. És evident que entre el 1818 i el 1828 el sector patí una crisi important, però també és cert que la mecanització era una de les vies per a superar-la i que, a 3.000 lliures el cilindre, la possibilitat d’adquirir la màquina d’imprimir era a l’abast de bastants empreses. I, malgrat tot, la realitat és que la difusió del cilindre i de l’estampació mecànica a Catalunya fou lenta.

El cilindre de Roig i Giralt

La segona màquina de cilindre no s’instal·là fins al final del 1824. Fou la societat Joaquín Roig y Cía. la que ho féu a la seva fàbrica del carrer de la Guàrdia de Barcelona. Aquesta empresa d’estampats tenia com a soci capitalista el comerciant, establert a Madrid, Josep Giralt, que uns anys després havia de formar part de l’aventura d’El Vapor com a soci de la Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., i havia contractat com a “colorista y fabricante” un alemany format a Mulhouse. La procedència de la màquina la desconeixem, però devia ser un model semblant al de Rull, com es dedueix de la carta que Jaume Rull i Francesc Espalter escriviren al gener del 1825 a Joan, exiliat llavors a Avinyó: “En vista de la calma en que sigue la Fábrica, esta semana diré a los 2 Ramons que se busquen ocupación, reservándome no más que Joan, Pau, Felix, Marí y Punton, pues de estos no lo hago para que no nos hiciesen mal con la Máquina de Roig, pues no dejan de tener conocimiento con la Máquina”. El temor a la competència augmentava evidentment amb el progrés del maquinisme. Com en el cas de Rull, el que justificava la instal·lació del cilindre era, segons Giralt, “perfeccionar el arte y proporcionar a los consumidores la mayor baratura de los géneros”. Amb el cilindre, l’empresa, que a partir del 1829 passà a propietat exclusiva de Giralt i canvià la seva raó social per la de José Giralt y Cía., es convertí en una de les més importants de Barcelona en el ram dels estampats, cosa que li valgué la visita del rei el 1827.

La difusió a Catalunya de les noves màquines d’estampar

Però al principi dels anys trenta del segle XIX tan sols hi havia dos cilindres a Catalunya. La primera etapa d’expansió en el procés de mecanització de l’estampació es produí justament durant aquesta dècada. Entre el 1832 i el 1838, s’instal·laren a Barcelona tres noves màquines –entre elles les de Domingo Serra i Vda. e Hijos de Antonio Romá–, dues de les quals estampaven ja a tres colors. I el 1840, Valentí Esparó introduïa a Catalunya les primeres perrotines, màquines inventades pel francès Louis Perrot el 1834 i basades en un sistema de tres planxes de fusta gravades, dotades de moviment propi. A diferència del cilindre, la perrotina trigà solament sis anys a ser adoptada a Catalunya, però la seva vigència fou també molt menor. A partir dels anys seixanta entrà en un accelerat declivi.

D’aquesta manera, el 1841 hi havia al Principat, si bé totes concentrades a Barcelona, 12 màquines d’estampar, 9 de les quals eren cilindres i 3 perrotines. L’avenç fou important i comportà, a més, alguns problemes laborals. El mateix Esparó hagué d’instal·lar les seves perrotines a casa d’un soci davant les amenaces dels treballadors de cremar les màquines. Però el nivell assolit era encara baix. Per aquestes mateixes dates, una de les capitals de la indianeria europea, Mulhouse, reunia 36 cilindres i 40 perrotines.

De fet, el veritable salt endavant en el procés de mecanització es féu durant la dècada del 1840. El recurs del vapor permeté multiplicar el nombre de màquines. Així, el 1850, 17 màquines de vapor movien 41 cilindres i 43 perrotines, juntament amb un nombre elevat de màquines auxiliars, la major part de les quals, a més, estampaven en diversos colors alhora. En comparació del 1841, el creixement havia estat realment molt notable. Gràcies a això, la indústria catalana d’estampats pogué ocupar un lloc destacat a Europa, si bé encara a distància considerable de les regions més avançades. Deixant de banda el Lancashire, on aquesta indústria es movia en una dimensió molt superior a la de qualsevol altra àrea del continent –el 1845 passaven de 500 els cilindres en funcionament–, l’Alsàcia, punt de referència per als empresaris catalans del sector durant molt de temps, continuava detenint un nivell de mecanització clarament superior. El 1856, les fàbriques alsacianes disposaven de 95 cilindres i 65 perrotines. Tenint en compte que aquest nombre de màquines corresponia a 20 empreses, mentre que a Catalunya el nombre de fàbriques que disposaven d’aquestes màquines era de 26, resulta evident que, en termes de capacitat productiva mitjana, les diferències entre les empreses alsacianes i les catalanes continuaven essent importants a mitjan segle XIX.