La casa Cros, pedra mil·liar de la indústria química catalana i espanyola

Dibuix de la fàbrica Cros a Badalona.

ECSA

La industria química moderna ha nascut, a Europa, com una seqüel·la de la plètora tèxtil del segle XVIII. L’augment de la població i de la renda per càpita anaren acompanyades, en aquella centúria, d’una renovada esplendor dels teixits tradicionals –de llana, lli i seda– i de l’adopció d’un teixit nou –el de cotó– cridat a eclipsar ben aviat els seus predecessors.

Un dels problemes d’aquella indústria tèxtil consistia en els costos en temps i en diners generats pel blanqueig, l’operació destinada a deslliurar el fil o la tela de les matèries grasses o gomoses inherents a la fibra o adherides a ella al seu pas per pues i telers, així com a descolorir-les a fi d’obtenir un blanc el més pur possible. El primer resultat s’aconseguia mitjançant l’acció de lleixius alcalins i d’un bany més o menys àcid, a base de cervesa o iogurt (llet agra); el segon, per oxidació natural, sota l’acció de l’aire i de la llum solar. Mentre que la neteja era un procés relativament fàcil i ràpid, l’oxidació demanava un temps llarg i costós: després de rentats, els fils i les teles eren estesos damunt la gespa i exposats a l’atmosfera una pila de mesos, que variava segons la fibra (més nombrosos en el cas del lli, no tant en el cas del cotó) i les incidències climàtiques. Les despeses eren quantioses: capital immobilitzat per l’adquisició de grans extensions de terreny i mà d’obra abundosa dedicada a les diverses manipulacions (transports, regatges, etc.), així com a la vigilància de les peces que el vent o els lladres es podien endur.

Aquests inconvenients foren completament superats per la invenció del blanqueig al clor, deguda al químic francès Claude Louis Berthollet, el 1785. El clor era una troballa de l’alemany Scheele, que també havia indicat la manera de fabricar-lo per l’acció de l’àcid sulfúric sobre la sal, donant lloc a l’àcid clorhídric, conegut aleshores amb el nom d’àcid muriàtic oxigenat. Berthollet descobrí, al seu torn, les virtuts blanquejadores del producte i la seva obtenció per un procediment més ràpid i econòmic, en presència del biòxid de manganès. L’èxit de l’invent fou sensacional. En reduir dràsticament l’exposició a l’aire lliure dels fils i teixits (eliminant-la, sense més, en el cas del cotó), el clor retallà de forma contundent aquella exigència de terreny per part de les fàbriques i obrí, d’aquesta manera, el dogal que amenaçava asfixiar l’auge tèxtil de la darreria del set-cents. Justus von Liebig, una altra eminència de la química alemanya, ho expressaria amb la major claredat cinquanta anys més tard: “de no haver-se adoptat el blanqueig al clor, la cerca dels capitals necessaris a la compra dels prats corresponents al vell sistema hauria esdevingut un problema insoluble, com es pot comprendre en observar que, cap al 1840, un sol establiment dels afores de Glasgow blanquejava una mitjana de 1.400 peces diàries” (Familiar Letters on Chemistry and its Relations to Commerce, Physiology and Agriculture, Londres, 1843, pàg. 28).

Cambra de plom per a la fabricació d’àcid sulfúric.

AC/Repr.: G.S.

L’èxit del clor portava implícit el de l’àcid sulfúric, que n’era el component químic fonamental, és a dir, el reactiu per antonomàsia, el producte que ha mesurat el grau de desenvolupament de la indústria química mundial fins ben entrat el segle XX. La seva fabricació era coneguda des de l’edat mitjana, en què s’extreia del sulfat de ferro o vidriol i rebia, en conseqüència, el nom d’oli de vidriol. El 1613, l’italià Angelus Sala fou el primer a obtenir aquest oli, en cremar sofre dins aire humid. El 1766, Nicolas Le Fèvre i Nicolas Léméry donaren al procediment de Sala l’operativitat que li mancava (era massa lent), en afegir salnitre al sofre i cremar la barreja dins una atmosfera humida a l’interior d’un globus de vidre de 100 a 200 litres de cabuda. Els francesos foren incapaços de treure profit de l’invent; rellevant-los, el farmacèutic anglès Ward creà, el 1740, la primera fàbrica d’àcid sulfúric mereixedora de tal nom. Gràcies a aquesta fàbrica i a les que la imitaren, el preu de l’article baixà a prop de la vigèsima part del preu d’abans. La revolució química havia fet el primer pas.

El segon vindria nou anys més tard, amb la substitució dels globus de vidre per les cambres de plom, obra dels escocesos Garbett i Roebuck: en una carcassa cúbica de set a vuit metres de costat, recolzada damunt uns daus de pedra, aïllada del sòl, els murs i la teulada, i revestida a l’interior de làmines de plom –l’únic metall d’ús corrent que l’àcid no ataca–, hom introdueix per mitjà d’una vagoneta guiada per un carril la mescla de sofre i salnitre prèviament inflamada; una capa d’aigua al fons del receptacle o simplement la humitat de les parets assegura la condensació i la dissolució de l’àcid. Aquestes millores i molt especialment el canvi d’escala van reduir el preu del sulfúric a menys de la quarta part del que ja tenia amb el procediment “per campanam” de vidre. L’oli de vidriol va convertir-se en un producte autènticament industrial. Anglaterra en conservà el monopoli fins el 1767, la data en què l’anglès Thomas Holker, inspector de manufactures de França, bastí les primeres cambres de plom continentals al faubourg de Saint-Sever, prop de Rouen. La planta normanda produirà, ella sola, de 270 a 300.000 litres d’àcid sulfúric vint anys més tard. Els francesos han compartit amb els britànics la posició capdavantera de la indústria química moderna durant la primera fase del seu desenvolupament.

El sulfúric és un article polivalent. Després de rebre l’impuls inicial i la primera demanda per part del blanqueig, la seva barator li va procurar altres sortides a la segona meitat del segle XVIII. La més important d’aquestes sortides també li va venir del tèxtil i va consistir en la fabricació de mordents. Un cop blanquejats, la major part dels teixits són destinats al tint. Uns colors, dits “substantius”, poden aplicar-se a les teles directament. Altres, anomenats “adjectius”, són, pel contrari, impossibles de fixar sense l’ajut d’un intermediari o “mordent”. Des de temps remots, els mordents naturals eren dos: l’alum, un producte mineral obtingut per extracció i refinació, i el caparrós o sulfat de ferro, procedent de l’oxidació natural de les pirites o sulfurs de ferro. De fet, com que el procés d’oxidació acabat d’esmentar era molt lent, podent allargar-se cinc i sis anys, el caparrós arrossegava una situació d’inferioritat respecte de l’alum. Aquestes posicions quedaren invertides amb les cambres de plom: el caparrós artificial, producte de l’acció d’oli de vidriol sobre el ferro oxidat, s’obtingué des d’aleshores sense dilació, a baix cost i notòria escala. L’alum quedà relegat a un remot segon terme. Al final de la centúria, els progressos incessants de la química permeteren ampliar el nombre dels intermediaris tintoris amb el acetats de plom, de ferro i d’alumini.

A la Península Ibèrica, la Catalunya borbònica també va participar, a la seva manera, del progrés tèxtil dels països capdavanters: millores tant qualitatives com quantitatives en les especialitats llanera i sedera i entrada amb força de l’especialitat cotonera, començant per la branca dels acabats; necessitat, doncs, de mirar cap enfora i fixar-se en els procediments químics de moda a l’estranger. Per bé que escasses, les notícies de l’adaptació són reveladores. El 1792, la primera balança espanyola de comerç consigna la importació de 56.502 kg d’àcid sulfúric (55.088 dels quals, provinents de la Gran Bretanya), que, per altres indicis, podem adjudicar en la seva quasi totalitat a Catalunya. A partir del 1795, l’any de la Pau de Basilea entre França i Espanya, Jean-Antoine Chaptal, el més versàtil dels químics francesos (investigador, professor i industrial tot a la vegada), aprofità les hostilitats hispanobritàniques per a imposar els productes de la gran fàbrica que havia construït a La Paille, prop de Montpeller, en el mercat català: “Les fabriques de Catalogne qui s’étaient approvisionnées jusqu’alors chez les Anglais d’acide sulphurique, d’eau-forte, de couperouse, de sel de Saturne, etc., furent obligées de recourir à moi. N’ayant pas de concurrents, je mis un prix très élevé à mes produits; en un an je fis un bénéfice de 350.000 francs. J’us encore l’avantage d’habituer les Espagnols à mes produits, et je chassai pour toujours de l’Espagne les Anglais qui, ayant fait la paix avec elle, ne purent plus soutenir ma concurrence” (Mes souvenirs sur Napoleon par le Cte. Chaptal, publiés par son arrière-petit-fils, le Vte. An. Chaptal, Secrétaire d’Ambassade, París, 1893, pàg. 52-53). El 1797, Josep Ignasi Mollar havia defensat davant l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona la conveniència d’arrelar la fabricació de l’àcid sulfúric, “uno de los ingredientes necesarios a las fábricas tan abundantes en Cataluña”. El 1805, la creació d’una càtedra de “química aplicada a les arts”, per la Junta de Comerç, institucionalitzà a Catalunya l’ensenyament pràctic de la nova disciplina, en plena eclosió; el primer titular en serà Francesc Carbonell i Bravo, un home format a l’estela del mateix Chaptal, a Montpeller mateix.

Està prou clar. Sota Carles IV, el progrés tèxtil, especialment cotoner, va situar la demanda catalana de productes químics a un nivell que fa possible imaginar l’endegament d’un procés substitutori d’importacions. En començar el segle XIX, aquesta substitució semblava imminent. Només un imponderable va poder impedir-la. La invasió napoleònica del 1808 va obrir un període bèl·lic, violent i convuls, que finí amb la sortida dels francesos, sis anys més tard. El balanç del sexenni, a Catalunya, va ser extremament negatiu: col·lapse productiu, desarticulació comercial, exaccions desaforades, fam i misèria, minva demogràfica. El clima menys apte, en definitiva, per a la inversió i la innovació industrials. L’engegada de la fabricació química moderna, que semblava a punt el 1807, hagué d’esperar el retorn de la pau i la normalitat.

Procedent de Montpeller, la família Cros, formada pel pare, François Cros i Dupuy, la mare, Anne P. Lantier, i els fills, Jean-Timoleon, de dotze anys, i François, de vuit, va inscriure’s al consulat de França a Barcelona el dia 20 d’octubre de 1817. Aquesta inscripció, “à un moment ou la qualité de Français n’était pas une recommendation en Espagne”, fa pensar en una causa molt fonamentada. La nostra font, datada el 1889, esmenta de manera expressa “el souci d’échapper à la réaction”. Sense posar en qüestió la ideologia progressista dels nouvinguts, cal partir del fet que l’absolutisme restaurat a França després de Bonaparte no devia ésser pitjor que el de la monarquia de Ferran VII abans del 1820 per a sostenir la intervenció d’un motiu més poderós. L’alternativa sembla imposar-se per ella mateixa. François Cros va decidir instal·lar-se a Barcelona atret per la ràpida recuperació de la indústria tèxtil després de la guerra de la Independència i l’oportunitat de proveir-la d’agents químics de dins del territori. La seva condició de montpellerí i, potser, el treball a la fàbrica de La Paille li havien revelat els secrets de la nova química i la importància del consum català. La decisió de Cros d’establir-se a Barcelona no fou únicament ni principalment per motius polítics.

Coneixem les primeres passes de l’immigrat. Per començar, l’obtenció d’un permís per a treure unes partides de plom en brut i retornar-les, sense pagar drets d’entrada, un cop laminades al país veí. Després, la garantia de poder adquirir amb rebaixa (“a precio de gracia”), als magatzems barcelonins de la Reial Hisenda, les primeres matèries (sofre i salnitre, en la proporció de 8 a 1) que havien d’alimentar les cambres de plom. En tercer lloc, la construcció d’aquestes cambres amb l’ajut d’un paleta francès. I finalment, la construcció d’un “aparato para fabricar el vitriolo verde” o caparrós, que havia de ser el destí final de l’oli de vidriol.

Llista de productes de la casa Cros, segons un informe de Josep Roura, inspector i catedràtic de Química de la Junta de Comerç (1829).

BC

La fàbrica de Cros, a Sants, veritable pedra mil·liar de la indústria química catalana i espanyola, devia entrar en funcionament el 1820. L’èxit inicial de l’empresa va ser notori. Al cap de deu anys, una enquesta de la Junta de Aranceles per tal de saber si havia arribat l’hora de tancar la porta al caparrós estranger revelaria que, gràcies a Cros i a un petit nombre de fabricants menors, Catalunya ja s’autoproveïa del mordent i que l’extensió d’aquest per la resta d’Espanya només topava amb l’estanc del sofre mantingut per la Hisenda. L’estanc consistia en l’arrendament a particulars d’algun monopoli estatal. La fórmula tenia l’avantatge de proporcionar a l’administració uns ingressos prefixats i l’inconvenient d’abandonar al caprici de l’arrendatari la fixació del preu de venda de l’article estancat. Com ja s’ha esmentat, Cros havia exigit l’obtenció del sofre (i el salnitre) “a precio de gracia” abans de llançar-se a la palestra. Hem d’afegir ara que la “gràcia” o excepció durà poc, havent estat revocada el 1822, i que l’arbitrarietat del sistema quedaria palesa dos anys més tard, quan l’anomenada Cía. de Cárdenas, nova arrendatària del sofre d’Hellín (Albacete) i Benamaurel (Granada), n’augmentà el preu a Barcelona de 20 a 32 rals la rova, “diciéndonos que este aumento era por los gastos del transporte”. En compensació, el nou aranzel del 1825 exigí uns drets de 3 i 4,5 rals per rova a l’entrada del caparrós forani (la diferència depenia de la bandera –nacional o estrangera– del mitjà de transport marítim), equivalents a uns recàrrecs del 40 i el 60% sobre el preu d’origen. Una de freda i una de calenta; una pràctica corrent per part de l’administració espanyola de l’època.

En qualsevol cas, la fàbrica de Cros apareix, el 1830, com la més important de la Península dins la branca química. Quines són, però, les seves perspectives de futur? A Anglaterra i França, els països capdavanters, la mitja centúria compresa entre 1825-30 i vers el 1880 va viure el triomf de la sosa Leblanc i el subproducte que en deriva, el clorur de calç. Aquest èxit s’havia assentat sobre factors d’oferta i factors de demanda al mateix temps. Per una banda, la disponibilitat de sofre, sal, manganès i carbó mineral, que són les primeres matèries principals que entren en la composició de la sosa i el clorur. Per l’altra, l’auge de les indústries del sabó, el paper i el vidre –a més del tèxtil–, principals destinatàries d’aquells productes. Espanya no havia pogut seguir la pauta anglofrancesa. Tot i els intents de Cros, a Catalunya, i de Manuel Agustín Heredia, a Màlaga, el país hagué de renunciar a la producció de la sosa Leblanc i el clorur complementari. Per què? Per la falta d’algun dels inputs i, encara més, per l’extrema modèstia del consum dels outputs. Aparentment, l’abundor de sofre (el de les pirites de Huelva, des dels anys 1860), sal (en diversos punts) i manganès (a Alosno, Huelva) permetien alimentar les millors esperances; a la pràctica, l’estanc de la sal (fins el 1870) i, molt especialment, la mala qualitat de l’hulla autòctona, més l’extrema carestia de la britànica, van contrapesar amb escreix aquells avantatges.

Clarament, sense falses aparences, el retard de la higiene, de l’edificació (finestres sense vidres a les cases rurals) i de l’alfabetització (mesurada, en aquest cas, pel nombre i la tirada –migradíssims– de llibres i periòdics) expliquen a bastament l’absència d’una indústria que només tenia sentit a partir d’una certa escala. Els experts de l’època consideraven que la fabricació de la sosa Leblanc començava a ésser rendible a partir de les 20.000 tones. Aquesta quota de consum no fou assolida, a Espanya, fins els anys 1890. Només aleshores, i no abans, pogué arrelar la fabricació de la sosa i el clorur al nostre país –amb el benentès que el mètode emprat no ha estat el de Leblanc, esdevingut obsolet, sinó l’electrolític, a Flix (Tarragona), i l’amoniacal o Solvay, a Barreda-Torrelavega (Santander)–.

Retrat d’Amadeu Cros i Nubiola.

ECSA

Què havia fet entretant l’empresa regida successivament per Jean-Timoleon Cros i Lantier (des d’una data compresa entre el 1835 i el 1842 fins el 1862) i Amadeu Cros i Nubiola (del 1862 al 1916), fill i nét respectius del fundador? Per bé que escadussera, la informació és suficient per a comprovar que, dels anys 1830 endavant, la casa va continuar centrada en la producció d’àcid sulfúric, en general, i de caparrós, en particular. Aquesta continuïtat no vol dir estancament. El 1860, la ressenya de l’Exposició Industrial muntada a Barcelona en ocasió de la visita d’Isabel II adjudica a la fàbrica Cros un conjunt de sis cambres de plom, amb una cabuda global de 500.000 peus cúbics, que donen lloc a unes quantitats d’oli de vidriol situades entre les 500 i les 1.000 tones/any. El 1878, el desplaçament de la factoria des de Sants fins a Badalona, entre la platja i la via del tren, revelà la necessitat de facilitar la recepció per mar de les pirites andaluses, la nova font del sofre, que també proporciona el metall que entra en l’obtenció del sulfat de coure, o vidriol blau, emprat com a colorant pels estampadors.

La virada en la trajectòria de Cros només es produí a les acaballes de la centúria, amb la producció d’adobs fosfatats. Com és prou sabut, la fertilització intensiva dels camps de conreu ha estat l’arma que, a partir de la industrialització, ha permès compensar el desequiblibri cada cop més accentuat entre població urbana i població rural, entre consumidors i productors d’aliments. En una primera fase, els adobs han estat orgànics (guano) i minerals (nitrat de sosa). En una segona fase, consolidada cap al 1880, coincidiren el final del guano, el manteniment dels adobs minerals (nitrats més potasses) i l’afirmació dels adobs químics: superfosfats de calç per damunt de tot, escòries bàsiques i sulfat amònic. En esclatar la Primera Guerra Mundial els fertilitzants agrícoles formaven a tots els països industrials, excepte Alemanya, la branca química de major entitat, aquella que absorbia les majors quantitats d’àcid sulfúric. Salvant les distàncies i els dèficits, que són molts, l’afirmació també és vàlida per a Espanya, un país endarrerit però de superfície i conreus extensos.

Carta manuscrita d’Amadeu Cros del 1885.

ECSA

Els superfosfats de calç –l’adob químic per excel·lència– resulten de tractar una part de fosfats naturals o roques fosfatades amb una altra, d’un pes semblant, d’àcid sulfúric. En el món de la darreria del segle XIX, els fosfats naturals de millor llei eren els del Magrib, mentre que el sofre més barat era el de les pirites de Huelva. Les rendes de situació derivades d’aquestes circumstàncies convertiren el litoral espanyol, sobretot el de la Mediterrània, en un territori especialment indicat per a la fabricació de l’adob. Abundaren les empreses estrangeres creades amb aquesta intenció. El seu èxit fou precari i de poca durada. Tot al contrari del que succeí amb la d’Amadeu Cros, que acabà trobant en els fertilitzants químics l’especialitat de consum massiu que li havia estat negada durant tant de temps. La clau estigué en la llarga tradició de la firma com a fabricant d’àcid sulfúric, la mobilització dels recursos financers adequats (la companyia es convertí en societat anònima el 1904) i l’acció didàctica i propagandística duta a terme per mitjà de publicacions periòdiques concebudes ad hoc: Los abonos químicos, amb 10.000 exemplars de tirada, repartits gratuïtament (des del 1901), les Hojas agrícolas (des del 1909) i l’Almanaque agrícola (1911 i 1912). Cal dir encara que la virada d’Amadeu Cros cap als adobs no es limità a la producció dels fosfatats, sinó que s’estengué igualment a la distribució dels nitrogenats i potàssics de procedència estrangera. Havent començat a Badalona cap al 1896, Cros aportà gairebé la meitat del milió de tones de superfosfats produïts a Espanya (quarta posició en el rànquing mundial) el 1930. La xifra no fou deguda solament a la fàbrica badalonina (83.500 tones), sinó també a la contribució d’una dotzena més, bastides o adquirides per Cros fora de Catalunya, a partir del 1906, amb la finalitat de reduir les distàncies tant respecte de les primeres matèries com dels consumidors. La firma catalana tenia aleshores uns 3.500 empleats, set vaixells de vapor i una xarxa comercial extensíssima. Després de les dificultats i les vacil·lacions del segle XIX, l’empresa havia trobat en el sosteniment de l’agricultura la seva raó d’ésser. D’una forma ben expressiva, els superfosfats de calç havien contribuït amb el 83% al producte brut de la firma l’any 1929.

Tot i això, la casa no oblidà mai els seus orígens. Forçada per les circumstàncies a substituir l’oferta d’inputs industrials per la d’inputs agraris, l’empresa dels Cros s’afanyà a adquirir l’exclusiva de venda dels productes cloroalcalins obtinguts finalment a Catalunya per l’Electroquímica de Flix, SA, a partir del 1904. Després, la relació entre les dues firmes s’anà estrenyent encara més, fins a arribar a l’absorció pura i simple de la segona per la primera el 1973.