Festes nouvingudes

Emigració i festa

Una de les configuracions culturals més significatives dels grups migratoris és la remodelació del seu nou entorn per a conformar-lo a l’univers simbòlic de procedència, de manera que la transmissió del seu patrimoni cultural tingui uns suports i referents visibles. Aquesta apropiació de l’entorn, dotant-lo de nous significats per a reforçar la memòria col·lectiva, es fa més visible quan es tracta de reconstruir una festa fortament relacionada amb la cultura d’origen.

Davant la celebració d’una festa considerada primordial per a la pròpia existència del grup es poden emprar dues estratègies.

La primera consisteix a retornar al lloc d’origen per a celebrar-la, tot esperant que les noves generacions s’empeltin de la vida d’aquesta localitat, si més no de la vida festiva. Això és possible si aquest retorn és assequible econòmicament i la distància ho permet. Tanmateix, quan la festa que s’ha de celebrar no coincideix amb un període de vacances o en cap de setmana, la diferència de calendaris pot fer difícil el desplaçament. En canvi, si es tracta de celebracions que poden coincidir amb vacances laborals, el retorn es fa més present, i de vegades la població d’origen espera l’arribada dels emigrants per a celebrar la festa, ja que l’aportació demogràfica que això representa permet sovint completar els grups, sobretot quan la migració ha fet traspassar el llindar del despoblament. En alguns casos, la localitat d’origen fins i tot trasllada la data de celebració per a fer-la coincidir amb l’arribada dels desplaçats. En altres circumstàncies, quan el grup d’origen conserva prou població, l’aportació del retorn dels desplaçats és menys imprescindible per als que s’han quedat al poble, però en canvi és absolutament indispensable per als emigrats, que necessiten actualitzar i demostrar que encara pertanyen al grup, com també iniciar els seus fills i néts en la seva pràctica.

Una de les germandats rocieras de l’Hospitalet de Llobregat en la romeria del Rocío celebrada a Montmeló el 1997.

Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña - Fundación FECAC - J.M. Pulido

La segona estratègia es dóna quan els emigrats no poden tornar per a la celebració, sia per la distància, sia perquè l’acte ha conservat la sacralitat de la saó en un moment determinat del calendari que no coincideix amb el calendari laboral. En aquest cas, es tendeix a la recreació de la festa en el nou espai, i es tracta de reproduir el lloc d’origen tan fidelment com sigui possible perquè el ritual mantingui la seva eficàcia. Cada conjuntura de les relacions i la posició relativa del grup i la població i les institucions d’acollida presenta un ventall de possibilitats. De vegades, la nostàlgia que desencadena una celebració troba dificultats per a manifestar-se, a causa del fet que queda immersa en una polèmica més general, tal com va passar amb la processó de la Cofradía 15 + 1 de l’Hospitalet de Llobregat, per la confrontació de dos sistemes d’expressió religiosa: el de la jerarquia eclesiàstica, portada pel seu afany d’austeritat i recolliment derivat del concili II del Vaticà, i el de l’expressió barroca dels sentiments dels llocs d’origen dels celebrants, a Andalusia, que tractaven de traslladar al nou entorn les configuracions de la seva memòria col·lectiva. Per aquesta raó, en aquell moment la confraria esmentada es trobà òrfena de l’aixopluc de la jerarquia eclesiàstica local, i la processó, com tantes altres de noves en la geografia catalana, es transformà en allò que s’anomena processó laica. La persistència i l’arrelament d’iniciatives com aquesta han cridat l’atenció dels polítics, que de vegades ho han vist com una oportunitat de lluïment. El desenvolupament d’aquestes celebracions és manifestament complex.

Altres festes reprodueixen totalment el camí d’una romeria, rebatejant la topografia actual amb la imatge sobreposada del record, com és el cas de la romeria de la Virgen de la Peña, de la població de Cabra, a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, i la de les santes Alodía i Nunilón, a Cornellà de Llobregat.

De vegades, l’aixopluc de la devoció forana i la seva festa troben una bona acollida en una parròquia, on es col·loca la imatge i se’n fa la veneració, com és el cas de la Virgen de Guadalupe d’Úbeda, a l’església de Santa Anna de Barcelona.

Romeries de tradició andalusa

Les romeries de tradició andalusa mostren actualment una considerable vitalitat a Catalunya, tant les celebrades en honor d’algun sant, normalment el patró del poble d’origen dels promotors, com les que es fan en honor de la Mare de Déu, sota alguna de les seves múltiples advocacions, i ocupen, ja, un lloc destacat en el calendari festiu i popular de la primavera.

Com tantes altres festes primaverals, les romeries tenen un origen religiós. Andalusia ha estat anomenada la ‘terra de Maria Santíssima’, justament per la importància que la devoció mariana té en la religiositat popular andalusa i el gran nombre d’advocacions que hi reben culte. De cap a cap del territori andalús es troben els noms més suggestius: Virgen del Sol i Virgen de la Luna, Virgen de la Peña, de la Sierra i del Prado, Virgen de las Flores, Virgen de la Guía, de la Salud…, marededéus que es veneren en monestirs gòtics o mudèjars, com ara el de la Regla i el de Loreto, o en santuaris de la serranía més abrupta, com el de la Virgen de la Cabeza. I per sobre de totes, la Virgen del Rocío, que durant tot l’any rep milers de pelegrins al seu santuari de les marismas d’Almonte, i que en la Pentecosta reuneix un centenar de germandats i més d’un milió de pelegrins en una important manifestació de religiositat popular.

La romeria del Rocío

Cornellà de Llobregat –que a mitjan s. XX va rebre una important onada migratòria procedent sobretot d’Andalusia– celebra la romeria del Rocío, una de les més concorregudes de les que es fan dins de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Miguel Ángel Tavernero

De totes les romeries nouvingudes destaca la del Rocío, celebració popular que manté més plenament la vivència joiosa de l’exuberància i la prodigalitat. Aquesta festa, com totes les altres celebracions primaverals, no es gira d’esquena a la natura. En totes les romeries hi ha elements imprescindibles, com ara el camí que cal recórrer, les marismas i els rierols, i les acampades nocturnes. Aquí ja no es ritualitza el triomf de la vida sobre la mort, com es fa per Setmana Santa, sinó la vida mateixa, fèrtil, exuberant i desbordada. L’altar de la Mare de Déu, al santuari, esdevé un veritable homenatge a la natura.

D’altra banda, la forta orientació antropocèntrica de la cultura andalusa humanitza el que és diví i terrenalitza el que és celestial. La manera com es porten les imatges, a les espatlles, perquè sembli que realment tenen vida humana; la manera de dirigir-se a les marededéus com si estiguessin vives i la relació de familiaritat –encarnació idealitzada de la mare terrenal– amb què són tractades fa que se’ls dediquin visques exaltats o qualificatius que en destaquen la bellesa, com si es tractés de la dona més formosa que s’ha vist mai.

Com passa també amb moltes altres manifestacions populars, el ciutadà català de cultura andalusa, davant la impossibilitat de desplaçar-se anualment al santuari d’Almonte, ha tingut la necessitat de recrear la romeria del Rocío i de manifestar la seva devoció mariana i el seu sentir rociero a Catalunya.

No obstant això, existeixen diverses germandats que fan aquesta pelegrinació anual per participar en la romeria del Rocío. Dues d’aquestes, la de Barcelona i la de Badalona –aquesta, però, suspesa temporalment–, han estat admeses com a filials per l’Hermandad Matriz, d’Almonte; dues més, la de Cornellà de Llobregat i la de Sabadell, estan pendents d’admissió (2004). Amb la de Barcelona, a més, viatja l’Asociación Rociera de la Casa de Andalucía del Garraf. La germandat de Cornellà celebra al parc de la Ribera d’aquesta localitat la seva particular Conmemoración del Rocío, quinze dies després de la Pentecosta.

A Catalunya hi ha diverses romeries i celebracions rocieras, organitzades per les cases d’Andalusia de cada localitat o comarca. El mes de maig, se celebra a Mataró; al juny, recorre els carrers de Tarragona i el seu pelegrinatge conclou a la Pineda, on es fa l’acampada. Torelló té, igualment, una celebració del Rocío, en la qual participen les entitats andaluses d’Osona. En tots aquests actes els pelegrins fan el camí a peu, a cavall i en carros engalanats, i hi ha casetas, atraccions i actuacions flamenques, sevillanes rocieras i quadres de ball, a més de la imprescindible missa de pelegrins.

La comarca de l’Anoia celebra la seva romeria el cap de setmana següent a la Pentecosta. Les entitats andaluses de Girona organitzen conjuntament la seva pròpia romeria del Rocío, habitualment al mes de juny, cada any en una població diferent. A més de la missa, cantada pels cors de les entitats, entre altres actes es fan una sardinada i la degustació d’un guisat típic d’aquesta festa.

Però de totes les romeries del Rocío que se celebren a Catalunya la més popular és l’organitzada per les vint-i-una germandats federades en la FECAC, a la qual assisteixen centenars de milers de persones, que romanen al recinte durant tota la celebració, o bé acudeixen puntualment a alguns actes, que tenen lloc als terrenys de l’antic polvorí del Mas Rampinyo, al terme municipal de Montcada i Reixac. Els qui hi fan estada són els membres de les germandats, que hi instal·len la seva Casa-Hermandad, en la qual preparen els menjars, dormen i reben els convidats. I presidint aquest ingent conglomerat de gairebé cent cinquanta instal·lacions, hi ha la imatge de la Virgen del Rocío, a la qual es ret culte, amb espelmes i ofrenes de flors.

L’estructura i l’organització d’aquesta romeria és gairebé idèntica a la d’Andalusia, i les germandats es regeixen pels mateixos objectius i finalitats, tot i que mantenen una independència gairebé completa amb relació a l’Hermandad Matriz d’Almonte. Abans de l’inici de la romeria, cada germandat organitza el seu particular pregó i celebra el Triduo en honor de la Mare de Déu. Els dies immediatament anteriors a la Pentecosta se celebra la missa de pelegrins i, a continuació, s’inicia el camí rere l’anomenat Simpecado i altres símbols. Quan es fa de nit acampen per tal de recuperar-se i poder continuar el camí l’endemà, fins que es presenten davant la Senyora, que els espera a l’altar que li és dedicat.

Els assistents a la romeria del Rocío es poden classificar en dos grups: els romeros, devots de la Mare de Déu, que participen en les celebracions religioses, missa i rés del rosari i que, generalment, són membres d’una germandat, i els que hi van motivats per la curiositat i el tipisme, atrets per la festa i la gresca o, simplement, pel desig de passar un dia al camp. Perquè, si bé les celebracions litúrgiques es mantenen com a nucli essencial, també s’hi organitzen altres manifestacions festives, folklòriques i lúdiques amb molta naturalitat i espontaneïtat. Actualment la romeria del Rocío, com la resta de celebracions d’aquest tipus, és una expressió típica de la manera com el poble manifesta la seva religiositat.

Tot i que la del Rocío és la romeria més popular i coneguda, a Catalunya se’n celebren d’altres d’origen andalús, amb una participació notable. Aquestes romeries, d’abast més local i dedicades a la patrona o el patró del poble d’origen dels organitzadors, presenten unes característiques i una simbologia similars a la del Rocío. Al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al terme municipal de Badalona, es fa la romeria a María Santísima de la Sierra, de Cabra (Còrdova), organitzada per la Colonia Egabrense de Santa Coloma de Gramenet, que ja ha arribat a la seva vint-i-sisena edició. Els originaris del poble cordovès de San Sebastián de los Ballesteros en fan una en honor de sant Isidre. A Sabadell, la romeria que se celebra al maig ha assolit ja la vint-i-vuitena edició.

Cornellà de Llobregat organitza, a més de la rociera, dues romeries més, la que se celebra al maig en honor de la Virgen de la Coronada, de Huelva, i la popularment denominada de les santitas, en honor de les santes Nunilón i Alodía, patrones de Huéscar i Puebla de Don Fadrique (Granada). I dues més a Sabadell en honor de dues marededéus, la de la Cabeza (Andújar) i la de Gracia (Archidona); la primera, ja en la dissetena edició, surt el dia abans de la parròquia de Sant Isidre de l’Hospitalet de Llobregat, on es troba acollida.

La imatge de la Virgen del Rocío surt de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola per iniciar el camino, la popular romeria del Rocío a Catalunya organitzada per la FECAC.

Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña - Fundación FECAC - J.M. Pulido

Una realitat que cal tenir en compte en aquestes romeries nouvingudes és que no es dirigeixen enlloc, és a dir, no van a cap ermita on la Mare de Déu o el sant o santa de la devoció es troben entronitzats de manera estable. La Mare de Déu, doncs, també és immigrant: encara no té capella ni altar propis. Joan Subirà ho explica en un article titulat “Romeries immigrades amb murcians i andalusos” (“Quaderns de pastoral”, núm. 102. Centre d’Estudis Pastorals. Barcelona, 1987). L’apartat en qüestió té el subtítol de “La marededéu cercant posada”: “La imatge de la Blanca Paloma del Vallès és aixoplugada provisionalment a la capella del Sant Crist, de l’església parroquial de Cerdanyola. Els organitzadors de la romeria voldrien tenir una capella o ermita pròpia amb la imatge, al voltant de la qual es pogués fer la romeria com es fa a Almonte.

A Cornellà de Llobregat passa una cosa semblant. Han fet fer una altra imatge de la Mare de Déu del Rocío i no trobaven ningú que els la volgués aixoplugar entre romeria i romeria. Finalment, la parròquia de Sant Miquel ha accedit a guardar-la a la sagristia. I és que en aquesta parròquia ha nascut el segon aplec multitudinari de rocieros de Catalunya.

La romeria rociera del Baix Llobregat es fa en uns terrenys del terme de Sant Joan Despí, al costat de les instal·lacions de TV3, perquè no n’han trobat d’altres més a prop. També voldrien tenir una ermita i un ‘Real’ definitius i propis. Però la germandat de Cornellà només té aprovació canònica. Com que civilment no està registrada, li és difícil sol·licitar subvencions o ajudes i rebre’n. L’Ajuntament i altres organismes hi col·laboren indirectament, com és ara fent aplanar els terrenys abans de la romeria o bé amb altres prestacions.

La romeria de Cornellà, que també aplega entre tres-cents mil i mig milió de romeus, té un programa poc diferent de la del Vallès.”

La realitat actual ha canviat ben poc des del 1987, quan es va publicar aquest article: la Virgen del Rocío, en les seves múltiples imatges o versions, tot i les multituds que congrega arreu, es deu haver acostumat a ser immigrant a Catalunya.

La romeria de les Santas

Un exemple que il·lustra l’ocupació de l’espai per a reproduir-hi l’indret sagrat d’origen, i esdevé una celebració paradigmàtica, és la festa de les santes Alodía i Nunilón, que les comunitats procedents de Huéscar i La Puebla de Don Fadrique, ambdues de Granada, tenen a Cornellà. Aquest cas és doblement interessant, perquè la devoció de les santes Nunilón i Alodía, dues nenes germanes, màrtirs, del segle IX, originàries d’Adahuesca (província d’Osca), i les seves relíquies van anar pelegrinant, primer a Leyre (Navarra), després a la Rioja, més tard, al segle XV, a Huéscar i La Puebla de Don Fadrique, i d’ací, a les dècades del 1950 i el 1960, cap a Múrcia, València, Madrid i Cornellà, amb la diàspora dels emigrants.

Aquest periple, ornat amb miracles i advocacions diverses, ha configurat un ritual particular: els portants agafen la peanya de les imatges i tot cridant “¡Santas al agua!”, es fiquen dins el riu prop de l’ermita, a Huéscar, tot recordant que al segle XVII, a Navarra, la immersió de les relíquies va fer que s’acabés una sequera terrible. D’altra banda, els dos pobles, Huéscar i La Puebla de Don Fadrique, competeixen i forcegen entre ells per la prelació en la festa i per guardar les imatges.

A Cornellà de Llobregat, després de molt esforç, les santes han estat emplaçades en un altar a l’atri de Santa Maria de Cornellà, i la Confraria de les Santes organitza, el 22 d’octubre, una processó per la població, durant la qual s’acompleixen les promeses, es canta l’himne, es porten les imatges i, finalment, se celebra una festa. Hi mancava, però, la part de la immersió a l’aigua, que en l’entorn ciutadà no es podia fer. Per això van buscar un indret que tingués les mateixes característiques que el lloc d’origen d’aquest ritual, i el trobaren a Arbúcies. Així, al final de la primavera, al juny, tots els participants es desplacen en autocar fins a aquesta localitat i hi celebren la romeria. Les santes recorren en carrossa el trajecte entre l’església parroquial de Santa Maria i la riera d’Arbúcies. Hi són rebudes per la banda de música i estendards, i després se celebra la missa de campanya oficiada pel consiliari de la germandat. Tot seguit es fa la processó fins al riu, on té lloc la immersió de les santes ja esmentada.

Òbviament la festa ha anat canviant, des de Huéscar fins a Cornellà de Llobregat i Arbúcies, com també han canviat els celebrants. Per la seva condició d’immigrants, s’han posat en contacte amb altres comunitats i amb els llocs de la història de les santes, i si abans cada població s’atribuïa el lloc de naixement i mort de les santes, en un afany d’arrelar l’advocació dins de la comunitat, ara es coneix la realitat històrica de la seva vida i del seu llarg recorregut, cosa que no els ha privat del lligam de pertinença i de símbol de la seva identitat. Són ells, els emigrants, que han difós l’advocació. Aquesta és la seva contribució a la festa.

Aquest itinerari de les festes migrants és una mostra de la riquesa de solucions que els diferents grups adopten per activar el contingut i el significat de la xarxa de relacions socials.

Processons de Setmana Santa de tradició andalusa

La Setmana Santa a l’Hospitalet de Llobregat se celebra amb les tradicionals processons que organitza la Cofradía 15 + 1. Els passos surten al carrer al ritme dels tambors i milers de persones segueixen el recorregut.

Miguel Ángel Tavernero

A l’estat espanyol, la celebració de la Setmana Santa constitueix una escenificació grandiosa, més o menys ritualitzada, més o menys festiva, de la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist. Processons, actes litúrgics i religiosos, representacions teatrals, tamborades, penitents, confrares i portants, bandes de cornetes i tambors, romans…, una dialèctica permanent entre el que és oficial i el que és popular, entre l’ortodòxia i l’heterodòxia, entre el que és estrictament religiós i allò més espontàniament festiu i profà, constitueixen el bigarrat, divers i multicolor conglomerat d’una celebració única. Des de les representacions més fantàstiques i vistoses fins a les més dramàtiques i austeres, totes són cares d’una mateixa celebració.

Si bé és certa la universalitat de la celebració de la Setmana Santa i l’existència, en un gran nombre de localitats, de germandats i altres associacions amb la finalitat de retre culte a advocacions i imatges concretes relacionades amb la passió de Crist, també ho és que solament a l’estat espanyol gaudeix d’una rellevància excepcional. I, entre tots els seus pobles, Andalusia és possiblement la comunitat més lliurada a aquesta celebració, fins al punt que en tots els seus pobles és considerada la “setmana gran”.

Això significa, ja d’entrada, que la Setmana Santa a Andalusia és quelcom específic que només es pot explicar a partir de la manera andalusa d’expressar la pròpia religiositat. Així, les processons, tot i tenir la mateixa finalitat simbòlica, es troben lluny del ritualisme fossilitzat de les processons d’altres llocs, consistents bàsicament en una desfilada de passos que surten al carrer, com un museu artístic en moviment.

Cal assenyalar, a més, que la Setmana Santa andalusa és un fenomen cultural viu i que, com que no s’ha deixat fossilitzar per rituals i litúrgies oficials a causa del seu fort component popular, ha evolucionat, addicionant uns elements i perdent-ne d’altres. El mateix ha passat a Catalunya pel que fa a les celebracions de Setmana Santa originàries d’Andalusia.

De totes les manifestacions de cultura popular d’origen andalús celebrades a Catalunya, les que han obtingut més ressò i han aconseguit un nivell més alt de participació i popularitat són, sens dubte, les processons de Setmana Santa i els seus actes paral·lels: pregons, exaltacions i concursos de saetas, concerts de músiques pròpies de la celebració, etc.

Detall dels costaleros en una de les desfilades processionals de Divendres Sant a l’Hospitalet de Llobregat. El cant de saetas enardeix la devoció i els sentiments dels portants, devots i seguidors dels passos.

Miguel Ángel Tavernero

De les que se celebren, la més popular i amb més participació és la Setmana Santa de la Cofradía 15 + 1 de l’Hospitalet de Llobregat, l’única laica de tot Catalunya. Tot va començar l’any 1977 al barri de Pubilla Cases, quan quinze homes contemplaven en un bar la retransmissió televisiva d’una de les processons que es feien a Sevilla. D’una manera espontània, aquests homes van dibuixar en una tela la imatge de la Mare de Déu i la van posar al damunt d’una taula, il·luminant-la amb espelmes a l’interior d’envasos de begudes, i van sortir al carrer amb la taula a les espatlles. Malgrat la imatge força esperpèntica, van observar que alguns veïns els aplaudien, d’altres cantaven saetas i fins i tot n’hi havia que s’emocionaven i ploraven. Així va néixer la Cofradía de los Quince, a la qual després es va afegir l’u com a homenatge al poble de l’Hospitalet.

Els anys següents, la resposta i la participació es van multiplicar, i aquell primitiu i nostàlgic impuls és actualment una realitat totalment consolidada i popular, la celebració més multitudinària de la ciutat, en la qual són presents de manera destacada el component festiu i la religiositat popular, però també la devoció, el sentiment i el respecte envers el que es commemora.

De tradició cordovesa i sevillana, la Cofradía 15+1 inclou en les desfilades passos de la tradició escultòrica andalusa, com l’anomenat el Cristo de la Expiración.

Miguel Ángel Tavernero

S’hi organitzen sis desfilades i surten al carrer nou imatges. Tots aquests actes inicien el recorregut a la plaça de la Bòbila i, després de passar pels carrers dels barris de Pubilla Cases i la Florida, tornen al mateix lloc de sortida per al recolliment. El primer pas és el de l’Entrada a Jerusalem, popularment anomenat el de la ‘Borriquita’, que surt el matí del Diumenge de Rams. Aquest dia mateix, a la tarda, es fa sortir Nuestro Padre Jesús Cautivo, únic pas que és dut exclusivament per portants a sota el tron. La resta de passos, a més dels portants a sota, són duts també per portants fora del tron. Divendres Sant es fan dues desfilades processionals. Al matí surten al carrer Nuestro Padre Jesús Nazareno i Nuestra Señora de los Dolores. I a la tarda, el Cristo de la Expiración. Dissabte a la tarda fan processó el Santo Sepulcro i Nuestra Señora de la Soledad. Finalment, el Diumenge de Resurrecció, surten Nuestro Padre Jesús Resucitado i Nuestra Señora de los Remedios.

En les processons de la Cofradía 15 + 1, de tradició cordovesa i sevillana fonamentalment, a més de natzarens, mantillas, penitents i portants, hi participen també diverses figures pròpies del relat de la Passió segons els evangelis: la Verònica, el Judes i una cohort de romans i una banda de cornetes i tambors, com també una banda de música. Igualment cal assenyalar que es fan dues petites representacions, la de la Captura i la Trobada, i que es canten saetas espontàniament al carrer o bé en llocs predeterminats per les entitats.

Aquestes processons no serien completes si durant el recorregut no se sentís cap saeta, rés o pregària procedent de l’ànima del poble al pas del Crist o de la Mare de Déu. La saeta és el cant de la Setmana Santa per antonomàsia.

Les primeres saetas, encara no flamenques, les interpretaren els franciscans quan predicaven en les seves missions per tot Andalusia, des de la segona meitat del segle XVII. D’aquí sorgeixen les saetas populars que el poble començà a executar durant la primera meitat del segle XIX per a expressar el sentiment religiós. Aquestes, al seu torn, en van originar les pròpies o autòctones de cada lloc: vieja de Còrdova, cuartelera de Puente Genil, samaritana de Castro del Río, quintas i sextas de Marchena… Finalment, les flamenques, amb coplas de quatre o cinc versos octosíl·labs, feren la seva aparició al començament del segle XX.

Les saetas flamenques, que s’interpreten normalment sense acompanyament instrumental, es canten per siguiriyas, per martinetes i per carceleras principalment, des d’un balcó o a peu de carrer. El tema és, òbviament, la Passió i la Mort de Jesucrist i les circumstàncies que l’envolten. Com en aquesta mostra:

En la calle de la Amargura
Cristo a su Madre encontró,
no se pudieron hablar
de sentimiento y dolor.

N’hi ha d’anònimes, com l’anterior, i d’autor, com la següent, de Rafael Morales Montes:

Dicen en Santa Coloma
¡A ver quién ha visto rosa
más fragante y mas hermosa
que esta Virgen Dolorosa!

Si les processons de la Cofradía 15 + 1 són les de participació més multitudinària, cal dir que la del Jesús del Gran Poder i la Virgen de la Esperanza Macarena, d’origen i celebració clarament sevillana i amb el punt d’inici a la barcelonina parròquia de Sant Agustí, té l’honor de ser la més antiga.

Cada processó inclou al llarg del recorregut algun moment especialment emotiu o curull de bellesa plàstica. El de la Cofradía de la Vera Cruz y María Santísima de los Dolores és, sens dubte, la sortida de l’Església Major de Santa Coloma de Gramenet, la nit de Dijous Sant, i la davallada dels passos dels dos titulars a les espatlles dels portants per les escales de l’església. La perspectiva a peu de carrer de la sortida i la davallada dels passos amb l’església de fons és magnífica.

L’any 1994, la Colonia Egabrense va decidir crear la Cofradía, que sortí en processó per primera vegada l’any següent amb el pas del Crist, amb l’inici del recorregut en un local particular. El 1996, quan ja se n’havien aprovat els estatuts canònics, va començar a sortir de l’església amb els dos titulars. La centúria d’aquesta confraria es compon de cinquanta romans i en forma part la banda de cornetes i tambors.

La gran majoria de processons d’origen andalús, que també tenen membres d’altres comunitats, van sortir en un primer moment dels locals socials de les confraries. És el cas de l’Hermandad del Santísimo Cristo Redentor y Nuestra Señora de la Soledad de Badalona, fundada el 1984 al barri de Llefià. Des del 1994, havent obtingut l’aprovació canònica, aquesta germandat començà a fer estació de penitència a la tarda nit del Divendres Sant. Actualment surten de la parròquia de Sant Antoni de Llefià i posen fi al recorregut a la de la Salut.

En aquesta processó surten tres passos: el Calvari, el Sant Enterrament i el del pal·li de la Mare de Déu. La imatge titular del primer és el Santísimo Cristo de la Divina Misericordia, acompanyat per Nuestra Señora de la Esperanza i María Magdalena. El Santo Entierro de Cristo, obra, com l’anterior, de l’imaginero Martín Nieto, d’escola sevillana, desfila amb acompanyament en viu de Verònica, Maria Magdalena i Maria Salomè. En darrer lloc, el Paso de Palio de Nuestra Señora de la Soledad, també seguint la iconografia de l’escola sevillana, respon a l’advocació de la Solitud de Maria després de l’Enterrament de Crist. Igualment, aquesta hermandad organitza un solemne besamanos el Divendres Sant a Nuestra Señora de la Soledad i una processó de glòria, el mes de maig, amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu de Fàtima.

La participació de les dones en els actes de la Setmana Santa en activitats inicialment reservades als homes va començar per la figura dels natzarens i ha continuat amb la tasca dels portants. A la fotografia, costaleras en la processó del Prat de Llobregat.

Miguel Ángel Tavernero

El Baix Llobregat, amb una antiga i rica tradició en la celebració de la Setmana Santa, també acull processons d’origen andalús. A Castelldefels, a més de diversos actes litúrgics i festius organitzats per l’Hermandad y Cofradía del Santísimo Cristo de la Paz, se celebren les processons següents: el Diumenge de Rams, Jesús a Jerusalem (la ‘Borriquita’); el Dijous Sant a la nit, Jesús Nazareno, Cristo de la Paz i Virgen de la Paz, i Dissabte Sant, tarda nit, el Sant Enterrament acompanyat de la Mare Dolorosa. Els actes litúrgics, com també la sortida de les processons de diumenge i dijous, tenen lloc al temple de la Mare de Déu de Montserrat, i es recullen a l’església de Santa Maria. La processó del dissabte fa el recorregut invers. Com a característica especial, cal assenyalar que aquestes processons tenen la pròpia ruta oficial al carrer de Torras i Bages. Al Prat de Llobregat hi ha dues processons, la molt popular de la ‘Borriquita’, Diumenge de Rams, i la dels Titulars, a la tarda del Divendres, organitzades per la Cofradía de Jesús Crucificado y Nuestra Señora de los Dolores, acollida per la Casa de Andalucía de la localitat, de la seu de la qual se surt.

A Sant Vicenç dels Horts es va fundar, el 1998, l’Hermandad Cofrade del Cristo de la Salud y Nuestra Señora de la Soledad en compañía de la Buena Gente, que sortí en processó per primera vegada l’any següent, amb l’inici al barri de Sant Josep, tan sols amb el pas de pal·li de la titular. Actualment disposen de la imatge del Crist titular, que sortirà en processó per primera vegada el 2005.

Al Vendrell se celebra, el Diumenge de Rams a la tarda, una processó de claríssima tradició d’Utrera, l’organitzada per l’Hermandad y Cofradía de Nazarenos de Nuestro Padre Jesús de las Penas y Nuestra Señora del Consuelo, establerta canònicament a la parròquia del Salvador i les regles de la qual van ser aprovades el 1991. L’any següent van sortir en processó per primera vegada els seus dos titulars, un Señor Cautivo i una Virgen Dolorosa, totes dues obra de l’imaginero Juan Ventura.

L’origen de l’Hermandad de Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza de Mataró, encara que va adoptar aquest nom el 1998, data del 1986. A més de diversos actes litúrgics i festius (pregó i matinal de saetas), participa en la processó conjunta de totes les confraries de Mataró de Divendres Sant, i n’organitza una de pròpia la tarda nit del Dijous Sant. L’inici d’aquesta processó és a la parròquia de Maria Auxiliadora, al barri de Cerdanyola.

Cal anotar, finalment, tres localitats que fan processons o que acullen confraries d’origen andalús. A Tarragona hi ha la Cofradía del Cristo del Buen Amor y Nuestra Señora de la Amargura con San Juan Evangelista, fundada el 1993 i l’última que s’ha incorporat a la Setmana Santa de Tarragona; popularment és anomenada, pel lloc d’origen dels seus impulsors, ‘de los andaluces’. A Pineda de Mar, la Cofradía Virgen de los Dolores y el Cristo Yacente surt en processó la tarda nit del Divendres Sant, i el mateix dia a la mateixa hora ho fa a Badia del Vallès la Cofradía Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de los Dolores.

Algunes d’aquestes processons han sorgit i es perpetuen al marge de l’Església oficial, i sovint han estat considerades suspectes, pel clergat local, sia en l’aspecte religiós o bé en el cultural. Per aquest motiu han estat considerades ‘processons laiques’, malgrat el sentiment de religiositat, entre pagana i cristiana, que sensualment traspuen. Tanmateix, Josep M. Rovira Belloso (1987) escriu:

“Com interpretar aquest desig vague i encara inconcret de tenir a l’abast uns símbols que ajuden a interpretar des de fa segles la vida i la condició humanes? Un cert sentit popular i democràtic –segurament també cristià– em porta a entreobrir les portes de la comprensió a aquests devots desigs, que floti en l’ambient del poble o de la ciutat un record dels símbols que interpreten en clau d’esperança les contradiccions i el pes de la vida.”

Actualment, aquest tema ja no genera debat en els mitjans de comunicació com al final de la dècada del 1980. Les processons estan plenament consolidades, les hermandades constitueixen una forma associativa puixant, derivada d’aquelles antigues confraries, la devoció popular continua creixent i l’assistència i la participació en les processons és cada cop més multitudinària.

En el que ha estat anomenat inconscient col·lectiu, aquestes processons, com també les de tradició secular catalana, són l’expressió ritual d’una intenció d’encerclament i apropiació del territori, fruit d’una voluntat d’arrelament al país i d’una necessitat col·lectiva de proclamar una identitat diferenciada des d’un suport ritual propi.

L'altra Feria de Abril

No hi ha cap poble que no celebri cap festa, i la festa, a Andalusia, és, generalment, la feria. La Feria per antonomàsia, la més coneguda i popular, és la Feria de Abril de Sevilla –projectada inicialment, per cert, per un català, Narcís Bonaplata, i un basc, José M. Ibarra, l’any 1846–, tot i que al principi tenia un caràcter comercial i no fou fins més endavant que passà a ser festiva. Juntament amb la Setmana Santa i la Romería del Rocío, la Feria integra la gran tríada festiva de la primavera andalusa.

L’any 2001, la 30a edició de la Feria de Abril se celebrà a la Nova Mar Bella.

Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña - Fundación FECAC

La Feria de Abril de Sevilla va ser el referent i el model a seguir pels qui fa més de trenta anys van iniciar la celebració de la Feria de Abril a Catalunya. La Casa de Andalucía de Barcelona va ser la impulsora d’aquest esdeveniment, tot acollint-ne la primera edició al seu local social; va néixer, doncs, modestament, més com un acte per als associats que no pas com una celebració oberta i amb vocació popular. Els anys següents ja es va celebrar a l’aire lliure, i inicià el seu pelegrinatge per diverses poblacions: Castelldefels, l’Hospitalet…, en l’espera sempre d’un emplaçament definitiu. Durant aquests anys va tenir unes instal·lacions molt senzilles, gairebé amb més il·lusió que possibilitats reals, i continuà tenint la fira sevillana com a model i referència, a més d’un clar component nostàlgic. No obstant això, any rere any ha anat assolint més popularitat i la participació és cada vegada més important. Fou a mitjan dècada dels vuitanta que aconseguí un gran impuls gràcies a la Federación de Entidades Culturales Andaluzas a Catalunya (FECAC), que es féu càrrec de l’organització, de les entitats associades i d’un nou emplaçament, més ampli i amb millors prestacions, als terrenys cedits l’any 1982 per l’Ajuntament de Barberà del Vallès, al lloc on actualment es troba situat el Parc Central del Vallès. I encara s’ha celebrat en tres poblacions més: el 1995, a Santa Coloma de Gramenet; el 1999, a Sant Adrià de Besòs, i des del 2001, a Barcelona.

L’any 2002 la Feria de Abril de Catalunya es va celebrar al terme municipal de Santa Coloma de Gramenet, a la zona de Can Zam. A la fotografia, vista d’un carrer amb les casetas a banda i banda.

Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña - Fundación FECAC - Fotografies Sito

Durant els anys de Barberà del Vallès es va iniciar un procés de transformació constant que fou orientat a dotar-la de personalitat pròpia i diferenciada; la Feria de Sevilla deixà de ser-ne el model, i les divergències entre totes dues van començar a ser cada vegada més importants. La primera gran diferència és que la catalana és una fira oberta, en què el poble és el gran protagonista, i en canvi la sevillana, al contrari, és una celebració amb un gran domini del particularisme i la privacitat, unes característiques que s’han intentat modificar amb la promulgació de les darreres ordenances, que afavoreixen la instal·lació de casetas públiques (de districtes, d’associacions de veïns, etc.).

A la Feria de Sevilla hi participa gent de totes les classes i els estrats socials, però ho fan separadament, sense gairebé barrejar-se, cadascú amb papers i comportaments ben específics. No és pas anecdòtic que quan, a la nit, el poble ocupa els carrers del Real, que al migdia i a primera hora de la tarda monopolitzen els caballistas i els cotxes engalanats, els aristòcrates burgesos deixin anar les veles de les seves casetas exclusives per a garantir la privacitat i el seu desig de viure separadament la festa, sense permetre que els altres hi siguin presents, ni que sigui només per a mirar.

A la fira de Catalunya, en canvi, tothom és al mateix temps actor i espectador; l’exclusió i l’exclusivitat han estat del tot eradicades; les casetas particulars no han tingut èxit ni continuïtat. Totes les casetas són d’entrada lliure i gratuïta, i no n’hi ha de familiars. Per aquesta raó s’ha perdut, encara que no del tot, el caràcter de ‘ciutat’ provisional dins de la ciutat, en la qual les famílies feien la seva vida mentre durava la celebració.

Igualment, el mòdul, les dimensions i l’estructura de les casetas no són uniformes. Dins d’una certa homogeneïtat, hi ha una diversitat notable. Ni la decoració, ni els materials que s’hi utilitzen i la distribució d’espais interiors és la mateixa per a totes, com tampoc no ho són les façanes, que aquí presenten una gran diversitat i, generalment, es treballen artísticament, tot reflectint el lloc de procedència dels socis de l’entitat, d’Andalusia en general o de la ciutat d’origen, com és el cas de la caseta de la Coordinadora de Entidades Andaluzas de Terrassa, que reprodueix la modernista Masia Freixa d’aquesta localitat.

Aquí els horaris laborals condicionen els dies i les hores d’assistència: la fira es concentra especialment els caps de setmana, a les tardes i les nits, i l’1 de maig, que és festiu. Les entitats que munten caseta no són exclusivament locals, sinó plurimunicipals, i fins i tot n’hi ha que no són andaluses. Pel que fa a l’organització, no és responsabilitat de l’ajuntament de la ciutat que l’acull, sinó d’una entitat que la organitza, la FECAC, tot i que rep el patrocini de les diverses institucions catalanes.

D’altra banda, una gran majoria de casetas ofereixen actuacions i espectacles programats, i hi destaquen molt especialment els que se celebren a la de la FECAC, d’estils molt diversos, des de les sevillanes fins als boleros passant per la copla, la rumba catalana o el flamenc més heterodox i innovador. Aquesta programació s’elabora amb criteris més propers als dels tradicionals envelats de festa major que no pas als d’una caseta específicament firal. I encara hi ha altres aspectes que cal destacar: la instal·lació d’una caseta museu que acull una exposició, com també els mòduls en què diversos ajuntaments, la Generalitat i la Diputació de Barcelona ofereixen informació de les activitats que duen a terme i els projectes que es plantegen. La seva denominació expressa una evolució que ha estat progressiva: als seus inicis, el nom oficial va ser Feria de Abril de Sevilla en Cataluña i després es va dir Feria de Abril de Catalunya.

Prenent com a referència la Feria de Abril de Sevilla, la Casa de Andalucía de Barcelona va iniciar els anys setanta del s. XX les edicions d’aquesta celebració a Catalunya.

Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña - Fundación FECAC - Fotografies Sito

La Feria de Abril de Catalunya, com la resta de manifestacions populars d’origen andalús, ha perdut el seu component nostàlgic. Ja no es mira en el model originari, sinó que ha buscat la seva pròpia personalitat tot adequant-se successivament a l’entorn social i cultural en què es troba immersa. S’hi impulsa no pas l’agregacionisme cultural sinó la síntesi. És, encara, la festa popular més multitudinària, llevat de la Diada de Sant Jordi, de totes les que se celebren a Catalunya. Centenars de milers de ciutadans de Catalunya visiten la fira, la viuen i en gaudeixen. Aquest és un exemple de com les societats urbanes actuals necessiten produir i importar diversitat cultural constantment.

Aquesta no és l’única Feria de Abril que se celebra a Catalunya; Lleida també té la seva, organitzada per la Casa de Andalucía d’aquesta ciutat, i igualment Cunit, força modesta encara.

Festes d’altres tradicions

Festes de tradició musulmana

Actualment, s’estima que la població procedent de països majoritàriament musulmans resident a Catalunya s’acosta a les 150.000 persones, una xifra important. Això, juntament amb el fet que es tracta d’un col·lectiu present a Catalunya de manera continuada des de la dècada del 1980, fa que la seva vida social pel que es refereix a l’àmbit de la festa vagi assolint progressivament un ressò cada cop més acusat. Actualment els diaris catalans fan referència a les seves principals celebracions.

Dins del col·lectiu musulmà, a més de les festes de caràcter familiar relacionades amb la imposició del nom al nounat, la circumcisió o les noces, les pràctiques festives més celebrades són la d’Id al-Kabir –festa de l’anyell o festa gran– i la d’Id al-Saghir o festa petita –amb la qual finalitza el període del Ramadà.

Id al-Kabir es pot considerar la festa més important. En aquesta celebració es commemora el sacrifici del xai que Abraham oferí a Déu en substitució de la inicialment demanada immolació d’Isaac, el seu fill. Per aquesta raó també és coneguda com la festa de l’anyell, i té lloc als dos mesos lunars i deu dies després del mes de Ramadà. És una festa en què sovintegen les trobades familiars i les visites entre amics. En aquesta celebració se sacrifica un be segons unes estipulacions rituals ben precises. Es col·loca l’animal a terra orientant-lo cap a la Meca i es reciten les corresponents paraules rituals. El xai no ha de tenir cap defecte visible i, segons la sunna –la segona font essencial de l’islam després de l’Alcorà–, és preferible que sigui blanc amb algunes taques negres. Posteriorment, la carn del be es consumeix en família.

Al lloc d’arribada, la festa no sempre es pot adaptar del tot als patrons tradicionals. Així, per exemple, la legislació catalana no permet el sacrifici del xai a casa i, per tant, l’animal s’ha de matar a l’escorxador. Les persones que no viuen amb la família s’apleguen habitualment en grups i compren el xai entre tots, o bé envien diners a la família que resta al lloc d’origen perquè facin el sacrifici en lloc seu. Sovint, per raons econòmiques, se substitueix el xai per un altre animal més petit, com ara un pollastre.

Es tracta d’una festa que s’ha de viure amb la família o, en el seu defecte, conjuntament amb altres compatriotes o musulmans. Per això moltes associacions d’immigrants musulmans de Catalunya, principalment d’origen marroquí, organitzen la celebració. Es reuneixen en espais amplis i, si el pressupost ho permet, l’acte també inclou actuacions musicals.

L’altra gran festa, la segona en importància en el calendari islàmic, és Id al-Saghir, que es correspon amb la fi del Ramadà, el novè mes del calendari musulmà, en el qual es commemora la revelació de Déu al profeta Mahoma (l’Alcorà). Se celebra vint-i-set dies després de l’inici del mes de Ramadà. La festa rep diferents noms segons la procedència geogràfica dels qui la celebren: Id al-Fitr (o trencament del dejuni) per als magribins, Korité per als senegalesos, Eid per als pakistanesos. El dejuni durant el Ramadà es clou de manera festiva amb Id al-Saghir. Tots els sacrificis que es fan durant aquest mes no serien vàlids sense la celebració de la festa. En ocasió de la diada, els musulmans visiten la mesquita o, en el cas de Catalunya, algun dels oratoris islàmics que hi ha repartits pel país, i es reuneixen amb la família i els amics tot felicitant-se mútuament la festa, talment com els cristians fan amb el Nadal. Els àpats són especialment abundants, i els nens estrenen roba aquest dia i se’ls fan regals, especialment diners.

Durant el Ramadà, els musulmans es concentren en l’oració, dediquen menys temps als afers quotidians i practiquen la solidaritat amb els més desvalguts. És un temps de pregària i de contemplació. En una societat no islàmica, no resulta fàcil complir amb les exigències d’aquest mes considerat sagrat pels musulmans. Per aquesta raó, aquells que poden, agafen les vacances en aquest període de l’any i van al país d’origen. Allà tot és diferent. El Ramadà es percep al carrer, amb decoracions lluminoses, bars tancats i una clara disminució del trànsit rodat. Cada casa prepara menges tradicionals que es reparteixen entre els veïns, els amics i coneguts. La televisió canvia la programació d’acord amb l’esperit d’aquests dies. Al lloc d’arribada, en canvi, i concretament a Catalunya, el Ramadà i la festa d’Id al-Saghir passen més desapercebuts. Sovint no es té família per a celebrar-la junts, ni es visiten els cementiris o hospitals, com és habitual l’endemà de la festa als països originaris dels immigrants. Aquí el dia d’Id al-Saghir no és festiu i cal complir els compromisos laborals o escolars.

Per aquesta raó, moltes associacions islàmiques organitzen la festa d’Id al-Saghir, com també la de l’anyell en espais cedits pels municipis catalans, com ara centres cívics o poliesportius, contribuint a recordar el sentit social d’aquestes celebracions més enllà de l’estricte àmbit familiar. Sovint s’espera que no solament siguin els musulmans els qui hi participin, sinó que se cerca la complicitat d’altres persones de la societat catalana. Cada cop és més freqüent l’anunci d’aquestes festes per mitjà de la premsa local o fins i tot amb propaganda al carrer per despertar l’interès entre la població autòctona.

En aquestes festes es consumeixen, entre altres dolços, xabàkia, knanit, makrut, zalabia, pastissets elaborats a base de sèmola, ametlles, dàtils i mel que s’acompanyen amb te. No cal ser musulmà per a gaudir dels pastissets d’aquesta diada o de l’actuació d’un bon grup de música rai. A més de l’oferta culinària i musical protagonitzada per grups magribins, entre els actes que es programen a Catalunya, se n’inclouen alguns que a penes tindrien sentit si la celebració es realitzés als països originaris: sessions de pintura corporal amb henna, desfilades de models amb roba típica nord-africana o xerrades prèvies explicatives sobre la significació del Ramadà. En moltes d’aquestes convocatòries no manca tampoc la presència de la premsa i la televisió locals, que es fan ressò d’aquests esdeveniments festius tan importants per a una part cada cop més significativa de la població catalana de religió musulmana, més o menys recentment immigrada.

A més de les dues festes esmentades, l’islam en celebra d’altres, com ara el primer dia de l’any musulmà o l’aniversari del naixement del Profeta, aquesta última anomenada Mawlid, que es caracteritza per l’ús de petards i candeles. Altres festes són geogràficament més restringides, com el Magal, pròpia dels senegalesos, en què se celebra el retorn de l’exili del fundador del muridisme, o bé de caràcter local. Aquestes, però, tenen poc ressò en el món de l’emigració.

Festes d’altres comunitats

Una festa, a més de ser un element generador de sociabilitat, és exponent de vida social. Per aquesta raó, no es pot esperar que les tradicions festives pròpies dels països d’origen dels immigrants es trasplantin de manera automàtica al nou país de residència, en aquest cas Catalunya. El fet que aquestes tradicions acompanyin o no les persones que canvien de país dependrà en primer lloc de les característiques de les comunitats immigrades. En aquest sentit, són tan importants els factors de caràcter quantitatiu –el nombre de persones immigrades que comparteixen unes mateixes tradicions festives– com els de caràcter qualitatiu, referents a la tipologia del col·lectiu immigrant: motius d’emigració, lloc que ocupen en la nova societat d’acollida, el fet que els desplaçats siguin persones soles o bé famílies senceres, etc.

Una festa constitueix sempre un factor de despesa, i per tant, perquè es produeixi, ha d’existir d’antuvi un cert excedent que la permeti. Des del punt de vista dels actors socials, hi ha dos àmbits molt concrets mobilitzadors d’esperit festiu: els joves i les famílies. Òbviament, la situació en què es troben molts immigrants –escassesa de recursos econòmics, acompanyada sovint de dures jornades laborals, que poden arribar a l’explotació, i separació familiar– no constitueixen les millors condicions per a la festa. Una festa és producte d’unes estructures socials concretes, que difícilment són reproduïbles al nou país d’acollida. Dins de les comunitats immigrades, a manca d’un ambient familiar propici, les associacions de connacionals, principalment les de caràcter cultural o religiós, tenen un paper molt important en la reimplantació de les tradicions festives al nou país d’acollida. Aquest tipus d’associacions, o qualsevol altre tipus d’organització com, per exemple, les escoles estrangeres, constitueixen àmbits propicis per a recordar a les persones vingudes de fora els propis espais festius tradicionals. Les institucions religioses no acullen únicament festes relacionades amb les pràctiques de les creences, sinó que també es fan ressò d’altres celebracions. L’Església evangèlica alemanya de Barcelona, per exemple, organitza cada primavera la seva Maifest o festa de maig. D’altra banda, l’Oktoberfest o festa de la cervesa bavaresa troba un pàl·lid reflex en les instal·lacions de l’escola alemanya de Barcelona. Les associacions religioses filipines tenen cura de celebrar cada any la festa nacional del país, a més, evidentment, d’intentar donar un toc de “filipinitat” a festes importants catòliques, com per exemple el mateix Nadal. Associacions culturals nord-americanes organitzen la celebració del Thanksgiving Day o dia d’acció de gràcies, amb el tradicional àpat de gall dindi i el pastís de carbassa. Totes aquestes festes estan pensades per als col·lectius que les organitzen, però no solen ser tancades a la gent del país, ja que això contradiria en certa manera el mateix esperit festiu. També hi participen persones que no formen part directament d’aquests col·lectius però que tenen algun tipus de lligam amb els seus membres.

Les festes pròpies dels col·lectius immigrants es caracteritzen per ser d’àmbit reduït i d’escassa visibilitat, i també pel fet que experimenten modificacions que poden arribar a ser força importants amb relació als patrons originals. Són d’àmbit reduït senzillament per raons demogràfiques. L’escassa visibilitat és una conseqüència del punt anterior, i del fet que l’interès que susciten aquests col·lectius a la societat en general és habitualment escàs; són esdeveniments que passen desapercebuts per a la població que no pertany a aquests grups. Acostumen a desenvolupar-se dins d’espais més aviat privats. I les modificacions que experimenten es refereixen tant als aspectes formals, que s’han d’adaptar forçosament a les possibilitats de la nova situació, com als aspectes semàntics. Festes com, per exemple, el Carnaval brasiler, la Maifest alemanya o les celebracions de cap d’any de molts col·lectius immigrants que no tenen forçosament unes connotacions ètniques als seus llocs d’origen, adopten fàcilment aquest deix a l’estranger.

Entre els immigrants de Catalunya, les festes més freqüents són les de caràcter religiós i les de caràcter nacional. En el primer grup es poden incloure les que celebren el canvi d’any. Entre les comunitats d’origen asiàtic, per exemple, hi ha una clara voluntat de celebrar aquesta data de la manera més semblant a la tradició nadiua. Pel que fa a la comunitat xinesa de Catalunya, el fet que hi hagi un gran nombre de grups familiars complets ajuda a conservar aquestes celebracions. El cap d’any xinès és una festa típicament familiar, que a Catalunya, ara per ara, se celebra de portes endins però que en un futur segurament es manifestarà més al carrer, tal com succeeix en altres ciutats del món occidental on el col·lectiu xinès és més nombrós. Aquesta celebració no coincideix amb el cap d’any occidental, atès que el calendari xinès es basa tant en els moviments del sol com en els de la lluna. Se celebra amb un bon sopar en què generalment el peix i el marisc tenen un lloc destacat. Les cases es netegen amb cura i es guarneixen amb diferents motius al·lusius als bons desitjos i la felicitat. El color vermell es considera molt adient per a aquesta celebració, mentre que s’eviten el negre i el blanc a causa de les seves connotacions de dol. La mainada rep regals i són habituals els focs artificials. La festa de cap d’any entre els japonesos de Catalunya no conté tants elements de caràcter tradicional com en el cas xinès. Les famílies celebren un sopar el dia 31 de desembre a base de menges característiques d’aquesta data, com la sopa de fideus anomenada soba. A la ciutat de Barcelona, els japonesos organitzen també, amb caràcter institucional, una festa per a celebrar l’inici del nou any; una trobada en què moltes dones van abillades amb els tradicionals quimonos i on es consumeixen menjars japonesos, però amb escassos elements rituals referents a la tradició festiva de cap d’any. Per raons religioses, la comunitat sindhi, de religió hinduista, que suma unes 3 000 persones a Barcelona (regenten bona part dels comerços de souvenirs de la Rambla), dóna molta importància a la celebració de l’any nou. En aquesta festa es resa a la deessa de la Prosperitat per tal que els ajudi a tirar endavant els negocis.

Una de les celebracions jueves més importants és la festa dels Tabernacles, durant la qual es construeixen cabanes anomenades sukà. A la fotografia, el rabí D. Liebernohn a la sukà de la Comunitat Israelita de Barcelona.

Fototeca.com - J. Vergé

S’ha dit que moltes d’aquestes festes passen desapercebudes per a la major part de la societat catalana. No obstant això, la creixent pluriculturalitat social i, sobretot, el valor socialment positiu que s’hi atorga, i que es manifesta en les noves sensibilitats envers el multiculturalisme, fa que tradicions festives que abans es podien celebrar portes endins assoleixin gradualment una dimensió cada cop més pública. Les festes, dins de la seva idiosincràsia, funcionen bé com a carta de presentació de les diferents comunitats immigrades o grups minoritaris que conviuen al país. Així, per exemple, el dia 21 de desembre de 2003, la comunitat jueva celebrà la festa de la Hanukà (lluminària), tot encenent un gran canelobre de sis metres en un espai públic, el Turó Park de Barcelona, amb representació institucional municipal de la ciutat. Aquesta celebració, que rememora una victòria dels hebreus contra els grecs, en la qual s’encengué un canelobre per purificar el temple, és avui dia clarament una festa d’afirmació de la identitat jueva. També els xinesos barcelonins celebraren el 2004, a l’Auditori de Barcelona, l’arribada del nou any xinès amb una trobada multitudinària en la qual, segons els organitzadors, participaren unes 2 000 persones, amb una important implicació tant de les institucions com de les associacions de comerciants. L’organització d’aquestes festes fora del reduït àmbit familiar afavoreix la participació d’autòctons, que per raons i interessos diversos són atrets per aquests tipus de celebracions.

Pel que fa als diferents col·lectius d’immigrants de procedència llatinoamericana, les festes de caràcter religiós queden molt més difuminades dins del panorama local a causa de la seva coincidència amb les de la societat d’acollida. Però, en canvi, les festes que celebren les diades nacionals són força freqüents. Molt sovint, aquests actes són concebuts comptant amb la participació de persones autòctones. Quan els barcelonins acudeixen a celebracions organitzades per col·lectius colombians, equatorians, dominicans, peruans, xilens, etc. saben que hi haurà ball, menges relacionades amb els països d’origen, i allò que és més important en la festa, un marcat desig de sociabilitat.

Aquest tipus de comunitats han generat ja al nostre país un cert teixit associatiu, cosa que propicia la celebració de les seves festes nacionals i que, d’una manera gradual, la seva participació vagi sobrepassant l’estricte àmbit de la comunitat. Així, per exemple, l’any 2003, la comunitat colombiana resident a Barcelona celebrà l’aniversari de la independència del seu país amb una gran festa al parc de l’Escorxador de Barcelona. Hi assistiren centenars de persones, hi hagué música en viu, ball, espectacles folklòrics i mostres culinàries pròpies del país organitzador. La festa estava pensada no solament per als colombians sinó també per a totes aquelles persones que s’hi volguessin afegir. La convocatòria s’anuncià fins i tot a l’agenda dels diaris de la ciutat i, a més del col·lectiu colombià, hi hagué barcelonins que s’hi acostaren encuriosits i fins i tot alguns turistes.

Per a molts immigrants, les festes nacionals són una bona oportunitat de trobada amb els seus connacionals. Sense arribar a l’extrem de la festa colombiana esmentada, les celebracions pròpies de les comunitats llatinoamericanes es presten bé a la complicitat de molts catalans, si més no perquè l’oferta lúdica que impliquen, almenys pel que es refereix al ball i a la música, no està tampoc tan allunyada del que s’ofereix en molts espais de lleure, a més del fet que, per raons històriques i culturals, els catalans poden sentir un cert grau de proximitat. A les festes nacionals que celebren altres comunitats, com els bengalins, pakistanesos, angolesos, etc., ja resulta més difícil trobar membres aliens al col·lectiu.

Calella celebra, a semblança de la que es fa a Alemanya, l’Oktoberfest, la festa de la cervesa. En dos envelats d’estil bavarès es pot beure cervesa gairebé d’arreu, tastar la millor gastronomia popular alemanya i seguir actuacions de nombrosos grups musicals.

Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Calella

A més de les festes nacionals, els col·lectius d’immigrants intenten reproduir a Catalunya algunes celebracions típiques dels seus països d’origen, si bé de vegades el resultat és un pàl·lid reflex de la festa en el context original. Aquest és el cas de la festa de Carnaval brasilera o peruana. Sovint es tracta més aviat de trobades de caràcter rememoratiu entre connacionals. En altres ocasions esdevenen intents de comercialitzar una estètica festiva, i aleshores la celebració –realitzada en alguna discoteca o sala de festes de la ciutat– no s’orienta exclusivament vers el col·lectiu immigrant, sinó que està dirigida a un públic més ampli. Un bon exemple de festa concebuda inicialment amb finalitats comercials i que ha acabat per reeixir és la Festa de la Cervesa, que, a la manera de l’Oktoberfest bavaresa, se celebra des del 1988 a l’inici de la tardor a Calella de la Costa. Aquesta festa, en què se serveixen centenars de litres de cervesa, amb música de banda alemanya, especialitats culinàries pròpies d’aquest país i una ornamentació de tall bavarès, figura ja dins dels destins turístics de moltes empreses alemanyes.

En general, la manca d’estructures socials tradicionals fa que moltes de les celebracions que es reprodueixen a la societat d’acollida siguin manifestacions molt simplificades o de vegades fins i tot meres paròdies de les originals. En realitat, es constitueixen com rememoracions al servei de la nostàlgia. De vegades, aquestes mateixes festes poden arribar a constituir més un espectacle descontextualitzat que no pas una festa pròpiament dita, especialment quan s’orienten vers els autòctons, que en desconeixen les implicacions socials i culturals.

Cap a una globalització del fet festiu

No cal que l’antropòleg ens recordi que les festes canvien al llarg del temps. Qualsevol adult és conscient que moltes celebracions han canviat des que era infant, i fins i tot n’hi ha que han desaparegut, al mateix temps que n’han sorgit de noves. Aquests canvis es produeixen tant per la mateixa evolució de la societat com per la difusió de noves idees i pràctiques que, obeint a això que avui s’anomena globalització, arriben des de diferents àmbits i arrelen en llocs molt distants. Fins a quin punt les festes, mitjançant els processos de transculturació, poden ser objecte dels actuals fluxos de la globalització?

En primer lloc, cal tenir en compte que una festa no es trasplanta fàcilment, i per això s’ha de distingir la festa en si dels mers comportaments festius o una determinada estètica festiva aplicada a situacions força diverses. Si s’entén la festa com “aquell acte col·lectiu que, caracteritzat per les constants de sociabilitat, participació, ritualitat i anul·lació temporal i simbòlica de l’ordre, posseeix trets d’excepcionalitat, pressuposa el gaudi i se celebra en honor d’algú, d’alguna cosa o esdeveniment”, es pot arribar a la conclusió que no és fàcil fer arrelar una festa importada. Per aquesta mateixa raó, no resulta senzill que la població immigrada o el turista visquin integralment les festes que es poden trobar en la nova societat d’acollida o que visiten temporalment. En aquests casos, es pot fruir d’una festa a nivell d’espectacle, però és més difícil compartir-la des del punt de vista emocional i en la plenitud de l’acte social que implica. Deixant, doncs, això ben clar, una altra qüestió és que la globalització contribueixi a modificar, amb una relativa facilitat, determinats elements que formen part d’una festa concreta, que de manera gradual canviï la percepció social sobre el propi univers festiu a través d’aquests processos transculturadors o que s’importin determinades estètiques festives totalment noves.

Tot i que arreu de Catalunya existeixen festes de Carnestoltes que segueixen tradicions locals, actualment es tendeix a incorporar formes i ritmes brasilers, com en aquesta imatge de la rua de Sitges.

Montse Catalán

Els actuals processos globalitzadors contribueixen a la uniformització cultural del planeta i, per tant, afecten també l’àmbit festiu. Tot i que sovint s’afirma que la globalització crea més diversificació cultural, això és veritat només en part. Avui, per exemple, per Nadal es pot triar entre el tradicional pessebre o l’avet d’origen nòrdic, i els infants poden rebre els regals dels Reis Mags o bé del Pare Noel. Es pot celebrar la castanyada amb els panellets o bé disfressar-se segons l’estil del Halloween nord-americà. Es pot regalar a la persona estimada una rosa el dia de Sant Jordi o bé per Sant Valentí. Però malgrat aquest augment de possibilitats, no es pot negar i sovint s’ignora que la globalització produeix una uniformització cultural a nivell de les estructures. S’uniformitza, per exemple, la percepció de la necessitat de fer regals en època nadalenca; o la necessitat de consumir –panellets o carbasses– la vigília del dia de Tots Sants; o la de trobar un dia a l’any en què calgui exterioritzar una manifestació d’afecte estereotipada vers la persona estimada. La mecànica de la globalització es pot entendre bé amb l’exemple del calidoscopi. És com si aquest procés en l’àmbit planetari posés en contacte diversos calidoscopis, cadascun amb les seves coloraines i estructura pròpia. La globalització tendeix a fer-ne de tots un únic calidoscopi: un nou i gegantí instrument que conserva les múltiples coloraines de tots els altres i té més vidrets de colors que cadascun dels antics per separat, per això l’aparent diversificació. Però, en el fons, tots els vidrets estan ordenats segons una única estructura.

El cas abans esmentat del Halloween és un exponent ben clar de les conseqüències de la globalització en l’àmbit de la festa. Aquesta celebració, vinguda dels Estats Units, començà a travessar fronteres a la dècada del 1980. A Catalunya, la nit de Tots Sants s’aprecia la progressiva penetració d’elements icònics i lúdics procedents de la festa nord-americana d’origen irlandès, que fins i tot es fusionen amb la tradició festiva de la castanyada. I aquí cal referir-se als processos transculturals. En aquest cas concret es parla fins i tot de colonització, com ho féu una periodista en un article intitulat “Castañas y calabazas de Halloween compiten por una fiesta cada vez más colonizada”, sobre l’adopció per la societat catalana d’elements festius provinents del Halloween nord-americà. Aquesta nova estètica festiva s’ha anat introduint per mitjà de les pel·lícules, a les escoles –com una activitat complementària dins l’ensenyament de la llengua anglesa– i és també especialment fomentada per determinades firmes comercials (McDonald’s, Coca-Cola o Walt Disney), que han posat molt d’èmfasi en aquesta celebració. A Catalunya, actualment, complexos lúdics com Port Aventura incorporen la festa del Halloween talment com ho fan amb el Nadal o el Carnaval. Cada cop més sovintegen les festes privades de joves que celebren la nit del 31 d’octubre disfressats de personatges terrorífics. En aquestes dates, la venda de carbasses en els mercats catalans es dispara considerablement.

Com s’ha exposat abans, però, una festa no és tan fàcil de trasplantar i, ara per ara, el Halloween que s’observa a Catalunya constitueix més aviat una estètica per acompanyar comportaments de diversió que una festa pròpiament dita. Inclou els seus petits rituals amb un component mític al darrere, si bé el mite al qual s’al·ludeix no és precisament el d’origen celta segons el qual el senyor de la mort, Samhain, permetia el retorn dels difunts per entrar en contacte amb els seus descendents, sinó les mitificades produccions cinematogràfiques de Hollywood.

Carbassa il·luminada per dins, costum que havia estat tradicional a Catalunya i que actualment s’ha introduït com a novetat com un dels elements del Halloween nord-americà que gaudeix de gran difusió.

Universal Mediterranea Resort - Port Aventura

Tanmateix, resulta interessant constatar que la carbassa buidada de Halloween, que imita una cara esfereïdora que s’il·lumina interiorment, és un costum conegut tant en la tradició catalana com en altres llocs de la Península i no té res a veure amb la influència de les pel·lícules nord-americanes. En moltes zones rurals existia el costum, que encara recorda avui la gent gran, de col·locar una carbassa en els camins foscos poc transitats, o bé posar-la en una escala sense il·luminació per tal de provocar l’ensurt de la persona que hi ensopegués. Avui, als centres urbans es reintrodueix aquest costum, però no des de la tradició local sinó a través de Hollywood. Succeeix el mateix en el cas de la difusió de les músiques del món o world music a través dels potents segells de la indústria discogràfica internacional. Un es pot interessar fàcilment per la música magribina o de l’Àfrica negra tal com l’ofereixen aquestes companyies, però difícilment arribarà a conèixer aquestes músiques d’una manera directa a través de les pràctiques musicals dels immigrants originaris d’aquestes zones geogràfiques. No resulta difícil d’entendre els processos d’adopció d’aquests elements culturals per mitjà de la globalització. Tenen dos moments claus: la visibilitat i l’atorgament de valors positius per la societat receptora.

Aquestes pràctiques es fan visibles arreu del planeta especialment a través dels poderosos mitjans de comunicació configurats segons els esquemes culturals dels Estats Units d’Amèrica. Però perquè es produeixi l’adopció d’una cultura no n’hi ha prou amb la visibilitat. El fet de veure celebrar el Halloween en moltes produccions de Hollywood no fa que aquesta festa arreli en societats distants de l’americana. Cal atorgar-hi, però, un valor positiu: en l’exemple concret de l’adopció de pràctiques culturals d’aquesta festa a Catalunya, es pot pensar en els aspectes lúdics que ofereix dels quals la castanyada està mancada. En una societat caracteritzada tant per una progressiva secularització com per la importància cada cop més gran del lleure i amb una necessitat d’aportar nous continguts que donin sentit al temps d’oci, és lògic que els rituals de caràcter credencial de moltes festes vagin essent progressivament substituïts per altres de nous amb un sentit lúdic.

Però, evidentment, els aspectes fàctics no són els únics que intervenen en la valoració social positiva d’aquests elements culturals importats. Cal tenir en compte també el valor simbòlic: el prestigi que representa el consum d’un producte cultural determinat, el fet que amb aquest consum ens identifiquem amb una societat que per les raons que sigui constitueix un punt de referència positiu, etc. Un element cultural provinent d’una societat que es considera rica i poderosa s’adopta més fàcilment que no pas un que procedeixi d’un segment social estigmatitzat o pobre.

El fet que el Halloween, d’una manera o d’una altra, hagi arribat a Catalunya no significa que sigui ben rebut per tothom, precisament pel caràcter plural de la societat i els diferents sistemes de valors que s’hi poden trobar. A més, per a moltes persones, la societat nord-americana ja no representa un punt de referència o model social positiu, el Halloween genera el rebuig de determinats sectors dins dels països catòlics atès que es considera que contamina la religiositat pròpia de la celebració de Tots Sants i, pel que es refereix al cas concret de Catalunya, es tem que pugui arribar a fer oblidar la castanyada.

El rebuig inicial causat per la càrrega simbòlica dels elements culturals importats també existí en la introducció de l’element festiu nadalenc del Pare Noel. Avui dia, quan el calendari ho marca, ningú no se sorprèn de veure arreu la figura simpàtica d’aquest personatge grassonet i amb cabells blancs, però quan a la dècada del 1950 estava en vies d’introducció a França, per exemple, hi va haver protestes de determinats sectors religiosos, que fins i tot van acabar amb ostentoses fogueres públiques en què es cremava aquesta figura d’importació estrangera. Avui, però, el Pare Noel forma part del paisatge nadalenc d’arreu, i no sembla que importi gaire el fet que la seva actual fesomia estigui directament relacionada amb la marca nord-americana Coca-Cola, la companyia que popularitzà l’aparença actual d’aquest personatge a partir d’una campanya publicitària de l’any 1931 que, entre altres detalls, imposà el color vermell de la seva indumentària, el mateix que serveix per a identificar la popular marca comercial.

Fins al s. XVIII la festa de Sant Jordi va ser aristocràtica. Més endavant, el catalanisme conservador en féu una diada patriòtica, i ja amb el franquisme esdevingué una celebració de reivindicació cultural i política. Avui és una festa molt popular que tendeix a ser importada per altres països.

Fototeca.com - M. Catalán

La globalització també ha impulsat la celebració del dia dels enamorats per Sant Valentí, fins i tot al llunyà Orient, i sempre amb clars interessos comercials. A la Xina, es tracta d’un esdeveniment força recent, però en el qual ja s’esmercen molts diners destinats a comprar flors per a regalar a la persona estimada. Al Japó, on aquesta festa s’introduí ja fa algunes dècades, el 14 de febrer són només les dones les qui fan un regal –sempre xocolata– tant als seus enamorats com als companys de treball. I exactament un mes més tard, en allò que es coneix com a White Day, els homes retornen el regal en forma de xocolata blanca o bé de peces de llenceria. A Catalunya, molts comerços es fan ressò de la festa de Sant Valentí i inciten els enamorats a adquirir un regal. Aquesta data, però, no pot competir amb la molt més arrelada tradició de regalar la rosa el dia de Sant Jordi.

Però tot i així, i talment com marquen les directrius de la globalització, tant els Reis com el Pare Noel, la castanyada i Halloween, els dies de Sant Jordi i de Sant Valentí compartiran els seus espais dins de la societat catalana, i no serà estrany que les famílies catalanes que s’ho poden permetre recorrin tant als Reis com al Pare Noel per a fer regals, que una parella tingui present les dues dates dels enamorats o que entre els menjars dels qui celebrin el Halloween amb els amics figurin també les tradicionals castanyes, els moniatos i els panellets.

Moltes celebracions tradicionals catalanes, com el Carnestoltes de Reus, s’han transformat, els darrers anys, en espectacles capaços d’atreure una important afluència de públic i de participants.

Montse Catalán

Però les innovacions en l’àmbit de la festa que està experimentant la societat catalana no es redueixen ni de bon tros a la importació de celebracions o elements festius d’altres indrets. Fruit de la pròpia evolució de la societat i també dels poderosos fluxos globalitzadors és la progressiva espectacularització de la festa. De fet, el gran impacte de les indústries culturals propi de la nostra època té, entre altres conseqüències, la de transformar en espectacle o bé sobredimensionar aspectes molt diversos de l’actual vida social: els viatges del papa pel món, les pràctiques esportives, les campanyes polítiques, les noces de personatges famosos, etc. I si en termes de Jean-Pierre Warnier es pot parlar de la ‘política espectacle’, la ‘religió espectacle’ o l’‘esport espectacle’, també es pot fer de la ‘festa espectacle’. És cert que la idea de festa ja duu molt sovint implícitament l’espectacle. Però l’evolució festiva de la societat catalana dóna cada cop més protagonisme a la dimensió de l’espectacle, en diferents moments dins de la festa, en detriment d’aquell altre tipus de manifestacions més orientades vers una intensa sociabilitat i participació; també moltes festes, cada vegada més, tendeixen a ser considerades en la seva globalitat un espectacle, la qual cosa dóna peu a l’anomenat turisme cultural. Moltes festes s’han constituït com a motiu d’atracció turística, cosa que incideix directament en la seva mateixa concepció i desenvolupament, i difícilment poden reclamar la visita de persones alienes a la comunitat si no és mitjançant l’espectacle. La festa avui ha de ser espectacular. Fins i tot es pot descontextualitzar completament, com ha estat el cas del Carnaval brasiler que se celebrà a Barcelona en ple mes de maig dins dels actes del Fòrum 2004. Pel que fa a aquest tema resulta adient recordar el manifest anomenat El drac es menja sant Jordi, que signaren un grup d’escriptors catalans l’any 2004, per queixar-se precisament, entre altres coses, del fet que la celebració de Sant Jordi hagi derivat cada vegada més vers l’espectacle.

La progressiva espectacularització del fet festiu resulta ja inevitable a les grans ciutats. La festa major de Barcelona, per exemple, ha esdevingut una mena de macrofestival, aliè a la intensa interacció entre els participants que es donava en el model tradicional de festa major. La idea de festa, en el sentit antropològic, està íntimament associada a la idea de comunitat i se l’ha d’entendre com una manifestació d’aquells sistemes socials que es corresponen als clàssics models de la sociologia de la solidaritat mecànica (Durkheim) o de la Gemeinschaft (Tönnies), en els quals el nosaltres preval sobre el jo i els individus se senten units per poderosos vincles de solidaritat. En canvi, la vida urbana es caracteritza per definició a partir dels models de solidaritat orgànica o Gesellschaft: Barcelona té la seva festa major –això és indiscutible–, però es tracta d’una celebració que es construeix més aviat a partir de l’espectacle en lloc de constituir-se bàsicament a partir de la sacralitat –en el sentit més ampli del mot–, de la importància del ritual, del mite que se li associa i de la intensa sociabilitat.

La progressiva secularització de la nostra societat duu a un constant procés de resemantització de les festes, aspecte que es posa clarament de manifest en les festes majors. Els orígens d’aquestes festes són en la gran majoria de casos de caràcter religiós, però avui la dimensió religiosa es troba realment molt difuminada. Els programes de les festes majors poden incloure algun acte de tipus religiós en clara al·lusió als seus orígens però, a la pràctica, el fet festiu ja no es pot entendre com un acte de veneració al sant, almenys en primer terme, sinó com a acte d’homenatge a la comunitat mateixa. Un fet indicatiu n’és el canvi de data que sovint es produeix per tal d’incrementar l’assistència dels participants a la festa.

Les festes participen de l’evolució social pel que fa a les relacions de gènere, i papers tradicionalment reservats als homes o als nens són assumits per dones o nenes. A la fotografia, colla de bastoneres de l’Esbart Català Dansaire, en una actuació a les Festes de la Mercè de Barcelona, el 2004.

Montse Catalán

Sense ànims de generalitzar, es pot dir que els canvis de concepció i de percepció social que han experimentat les festes de caràcter local impliquen sovint una pèrdua d’importància. Curiosament, és possible que moltes de les actuals festes majors de les grans ciutats del país comptin avui amb uns mitjans econòmics molt superiors als d’èpoques anteriors. Però tant la resemantització com el fet que actualment les persones disposen de més opcions de caràcter lúdic fan que en minvi la importància amb relació a les expectatives de la població. Ja no s’espera amb el mateix delit la celebració de les festes majors. Les festes de la Mercè barcelonines són una data clau per a l’Ajuntament, atès que hi dedica molt enginy i recursos, però ja no és tan clar que ho sigui també per als ciutadans. Abans, la festa major era una data assenyalada del calendari, un punt de referència important en el temps. S’esperava amb goig no solament perquè l’oferta lúdica era molt més migrada sinó sobretot per tot allò que implicava de sociabilitat i continguts emocionals. A la festa major hi feien cap els membres de la pròpia comunitat i els dels pobles veïns, persones a les quals no es tenia tantes oportunitats de veure, i familiars que ja no vivien a la localitat però que hi anaven amb motiu de l’esdeveniment. Avui, el principal valor que té una festa en una gran ciutat és el consum d’una àmplia oferta d’espectacles, que sens dubte pot ser molt ben rebuda per la població, però que, de fet, té poc a veure amb l’ambient festiu en una comunitat petita o, com es percebia algunes dècades enrere, en barriades barcelonines com Sants o Gràcia.

Però aquesta mateixa pèrdua d’importància es pot constatar també per a altres festes. Nadal continua essent important per a nosaltres, encara que allò que se celebri sigui cada cop menys el fet religiós i es mantingui sobretot per raons de sociabilitat i de consum. Actualment no és gens estrany que s’aprofitin les festes de Nadal per a fer un viatge de turisme o per a anar a esquiar. Fa unes quantes dècades, allò de “per Nadal cada ovella al seu corral” es complia de manera molt estricta, i no solament perquè es tenien menys recursos econòmics, sinó sobretot perquè per a les famílies era inimaginable no celebrar l’àpat de Nadal de manera conjunta amb tots els seus membres.

Com es pot constatar, doncs, malgrat que es conservin determinades festes, aquestes van canviant de manera gradual com a producte de les noves sensibilitats socials que, per descomptat, no s’entendrien sense els potents corrents globalitzadors. Ningú no vol prescindir de les festes, però com que no es té temps per a preparar-les, la gent assumeix de manera progressiva el paper de consumidor més que de concelebrant. En moltes festes locals, el protagonisme organitzador que abans tenien els veïns passa cada cop més a mans dels tècnics municipals. Progressivament queden més lluny els esforços que feia la quitxalla per arreplegar fusta i trastos vells per a la foguera de Sant Joan, en part perquè les ordenances municipals ja no permeten com abans aquestes pràctiques espontànies, però també perquè els infants tenen ara altres ocupacions. Moltes famílies opten per l’arbre de Nadal en lloc del pessebre perquè aquest últim és molt més laboriós de preparar que no pas l’ornamentació apressada de l’arbre. I si, malgrat tot, un es decanta pel pessebre, es limita cada cop més a arrenglerar de la millor manera possible quatre figures, incloent-hi el caganer, mentre que fa cinquanta anys moltes cases esmerçaven molt de temps i esforços a muntar el seu pessebre, que un cop enllestit ensenyaven cofois als veïns i familiars. En el cas del Halloween, ja no cal entretenir-se a buidar la carbassa per donar-li el seu aspecte terrorífic; es poden adquirir ja preparades als mercats catalans, de la mateixa manera que avui fer els panellets a casa és ja excepcional: el més habitual és que s’adquireixin en establiments comercials.

Al mateix temps que les festes prenen una altra significació i s’enfoquen vers l’espectacle i el consum, també es va perdent la distribució de rols entre les persones que hi participen. L’intent actual de redreçar l’històric desequilibri en les relacions de gènere també es reflecteix en les festes. En moltes celebracions, les dones tenien un paper relegat a les feines d’intendència, i això està canviant. Els portabanderes de la festa dels tres tombs de Caldes, per exemple, foren sempre homes fins a la dècada del 1960. Avui ja no. En la sorollosa Setmana Santa del Baix Aragó, durant molt de temps únicament els homes feien percudir bombos i tambors, mentre que avui la participació femenina és tan nombrosa com la masculina. Però aquestes modificacions de les pràctiques festives no es fan sempre de manera suau. A les festes de moros i cristians d’Alcoi, la tradició no permetia a les dones desfilar al costat dels homes, la qual cosa provocà un seguit de mobilitzacions per aconseguir la plena integració de la dona dins les actuals estructures festeres. Ben conegut és també el cas de l’alarde de les festes de San Marcial a Irun, al País Basc, en el qual la desfilada tradicional era una activitat reservada només als homes. L’escassa adequació d’aquest costum als temps actuals ha estat els darrers anys la causa de nombrosos incidents, de vegades acompanyats d’actes de violència, que han tingut com a resultat que les institucions locals s’esforcessin per posar fi a la tradicional discriminació de la dona.

En pensar en les influències foranes en la cultura festiva catalana, vénen a la ment totes aquelles celebracions que porten clarament marcada la seva procedència geogràfica. Però aquesta és una manera molt simplista –per no dir folklòrica– d’entendre el complex entreteixit que s’ha anat creant entre moltes de les diferents societats del planeta. El fet que alguns sectors de la societat catalana s’esforcin a revifar la tradicional castanyada enfront de la introducció progressiva del Halloween nord-americà s’ha d’entendre com una repercussió de la globalització. Però els canvis són encara més profunds. Avui, no es té el mateix concepte del temps, ni de l’espai, ni de les creences, ni de la família, ni del treball o el lleure que fa un segle. I si ja no s’entenen aquests termes de la mateixa manera, és lògic i consegüent que també s’hagi alterat la percepció de la festa. Una bona part d’aquests canvis de perspectiva es deuen al fet que la societat es troba immersa en un món globalitzat on no solament les grans empreses, els capitals o les polítiques es transnacionalitzen, sinó també les pràctiques, les creences i els valors de la pròpia vida.