Festa i identitat

La festa és el lloc adient per a l’expressió i la representació de la identitat del grup. En la seva interpretació, el grup s’enorgulleix de si mateix i ensenya a les noves generacions les raons per les quals s’han de sentir satisfets de pertànyer-hi. Dins del context festiu, es mostra als forasters aquesta identitat amb la finalitat de causar la seva admiració i el seu reconeixement.

Una de les formes més universals de representar la identitat és fer-ho mitjançant la dramatització, tot al·ludint el seu caràcter primigeni, remot, ancestral, definidor de l’excel·lència del grup per la seva proximitat a allò que és sagrat. La dramatització, doncs, se situa en la història sagrada de cada poble.

La festa, continent de les representacions que expliquen un mite o història sagrada local, comença invariablement en la concreció d’una lluita primigènia entre el bé i el mal, la vida i la mort, l’hivern i la primavera, la civilització i allò que és feréstec. Aquesta lluita presideix molts rituals que requereixen una representació. Però, qui o què és el mal? Qui és l’encarregat de deslliurar-nos-en? Quin paper té cadascú en aquesta lluita? Cal fer atenció a moltes festes en les quals es troben mostres d’antigues representacions d’aquesta lluita primitiva, personatges com el de l’ós dels carnavals pirinencs, que reuneixen en ells mateixos l’expressió d’aquest conflicte. L’ós, personatge feréstec, introdueix el caos en l’àmbit social dels homes, fins que, un cop empresonat, és afaitat com a signe de la domesticació de l’home selvàtic, que personifica el desordre. A Arles, l’ós rapta una noia, la Roseta; el promès i els seus companys lluiten per alliberar-la.

També es poden intuir antigues representacions d’aquesta lluita primigènia en algunes figures de danses antigues, en què perviuen una sèrie de configuracions culturals que el grup transmet a les generacions futures. I així, en forma de dansa, es representen antics cerimonials, antigues visions del món, que subsisteixen, preservades, malgrat els canvis i les aculturacions que han sobrevingut al grup.

El grup incorpora i sobreposa, als conceptes abstractes de la lluita entre el bé i el mal, el moment dramàtic en què el grup mateix va estar a punt de desaparèixer, i la superació del conflicte, la qual cosa confereix identitat a la comunitat mitjançant la intervenció del sagrat.

La lluita d’un poble agricultor o pastor que s’instal·la en un lloc on ja viu altra gent, caçadora recol·lectora, desplega un imaginari en què l’enemic vençut és identificat amb la mort, l’inframón, el domini del feréstec. Així, tots els signes identificadors del vençut esdevenen diabòlics. El vencedor, en canvi, s’empara dels signes de vida, de la primavera, davant l’hivern; dels avantpassats gloriosos, davant els difunts i la fauna espiritual, com ara les bruixes i d’altres.

En aquest nucli inicial, s’hi sumaran tots els episodis que al llarg del temps l’han abocat a un perill real de desaparèixer. Cada moment d’una gran dificultat per a la supervivència del grup anirà acompanyat d’una nova representació del bé i el mal que s’empeltarà amb les anteriors i anirà formant la història sagrada del grup, perquè els pobles compten sempre, per a la victòria sobre la mort i el mal, amb l’ajut dels éssers divins o els herois corresponents. Són ben coneguts sant Miquel, que fa enfurismar el dimoni; Crist, que ressuscita les ànimes dels justos i les porta al Paradís; però també sant Jordi, que mata el drac, convertint-lo en símbol del mal, i que, a més, apareix en ple combat i pren part a favor dels seus fidels, a Alcoi; i sant Esteve, en el “tribut de les cent donzelles”, de Bagà, i tants d’altres, més terrenals.

Generació darrere generació, les històries de la intervenció a favor del grup es van enriquint i transformant.

La dramatització d’aquests fets cabdals, en forma de festa, dansa o representació teatral de tot tipus, és, doncs, una manifestació de la identitat amb la finalitat de mostrar-la a propis i estranys. Cal que les noves generacions se sentin satisfetes de pertànyer al grup, i per això se’ls conta la història sagrada del poble.

L’altre col·lectiu davant el qual convé ensenyar la pròpia història sagrada és el dels forasters. Els forasters no són turistes, perquè aquests últims vénen per a satisfer unes expectatives; volen divertir-se i rebre allò que han imaginat, i si no ho aconsegueixen, reclamen. El foraster, en canvi –aquell qui es convida a dinar a casa per la festa major–, sap com s’ha de comportar perquè entén el que s’està representant i ho valora. Posteriorment, se seguirà la comunicació, aquest cop en el seu terreny, quan mostri les excel·lències del seu propi grup. Aleshores els papers s’inverteixen i el primer grup esdevé foraster en el poble de l’altre. Hi ha un llenguatge comú i una comunicació simbòlica.

En aquesta representació de la història sagrada es concentra el sentiment d’identitat d’un poble, de vegades la seva existència, i la voluntat de ser comptat i homologat com a poble excel·lent. La representació esdevé una història del poble, de les generacions que han anat inserint les seves inquietuds, les seves visions d’aquest món i de l’altre, i s’hi van introduint tots els canvis de l’entorn i, també, aquells elements que harmonitzen possibles disfuncions de les representacions anteriors. Per exemple, potser en un moment s’acceptava que, per a salvar un poble en perill d’inundació, es fes una ofrena al riu. Quan el sistema de valors canvia i aquesta solució ja no sembla tan adequada, s’hi introdueix un heroi, que salvarà la víctima d’una mort afrosa. Potser en un altre temps aquest nou element hauria estat vist com a antisocial, enemic del poble. En canvi, en un moment d’inflexió del sistema de valors de la societat, sorgeix un heroi, potser Teseu, Perseu, sant Jordi, o d’altres; cada grup en tria el seu.

Drames sagrats i profans

A Catalunya, les representacions identitàries han estat majoritàriament les de la vida de Crist, els misteris de la Nativitat i de la mort i la resurrecció, i fins i tot algunes representacions parateatrals també en fan al·lusió, com la moixiganga o el contrapàs. El concepte de la lluita entre el bé i el mal s’ha concentrat en gran manera en el misteri de la mort i la resurrecció de Jesús.

En totes aquestes representacions del drama d’origen, sovint s’hi troba també un aspecte de crítica social, que encarna la transformació de la societat any rere any. És en aquesta actualització crítica, freqüentment situada en els marges de la interpretació, en què es fa possible la dinàmica evolutiva de tota la representació. Sovint, aquesta crítica es troba en alguns elements, com ara els versots o els parlaments dels diferents personatges secundaris dels balls parlats o dels Pastorets.

Un fet similar succeeix en la introducció de personatges secundaris en els actes sacramentals clàssics, quan l’autor necessitava contactar amb l’auditori per tal que la recitació de fons teològic fos menys feixuga. D’aquesta manera, l’escuder de l’heroi, el diable secundari i altres personatges semblants tenien la missió de captar l’atenció del públic.

Quan la representació està totalment immersa en el sagrat, com la Passió o un retaule hagiogràfic procedent de l’edat mitjana, i, per tant, exigeix la repetició fidel del text, la crítica social, la innovació, acostuma a donar-se en els detalls de l’execució, en la casuística que el públic no veu directament, però que després serà llargament comentada i incorporada a l’univers simbòlic del grup.

Una representació que s’ha configurat en els temps moderns són els pessebres vivents. Fou iniciada el 1956 pel folklorista Esteve Albert, a Engordany (Andorra), on es va representar fins el 1966. Ben aviat es van estendre per tot Catalunya i no solament perduren en molts indrets, com a Corbera de Llobregat (des del 1962), sinó que se’n van creant de nous. I, recentment, ha esdevingut una representació que ofereixen certs grups especialitzats en les festes històriques a França. Aquest drama d’origen centrat en el naixement de Jesús constitueix no tan sols una celebració comunitària del poble que l’interpreta, sinó també un aparador del seu patrimoni arquitectònic i paisatgístic, amb els seus indrets més pintorescs, fent realitat expressions com ara “sembla un pessebre”, que tantes vegades s’han dit com a concreció del concepte popular de bellesa de l’entorn rural. També ha esdevingut un catalitzador per a mostrar, cada cop més, la vida i els oficis preindustrials locals, com una forma de museu a l’aire lliure que reforça el sentit identitari del drama d’origen.

La representació de la Passió, en aquest cas a Esparreguera, se centra en el misteri de la mort i la resurrecció de Crist. La imatge mostra l’escena en què Jesús fa el sermó de la Muntanya.

Fototeca.com

Darrerament, les representacions que han nascut a l’empara de la difusió d’un model d’aparador de la identitat centrat en la transformació d’elements de la història comuna han apel·lat a fets més allunyats del sagrat tradicional. Alguns han tingut en compte el sagrat de la modernitat, com és la identificació amb la història oficial: el simbolisme de les quatre barres, per exemple. Altres han ocupat el temps litúrgic de la Setmana Santa, quan les representacions entorn de la Passió de Crist acostumen a fer-se presents. Encara d’altres representen lluites victorioses gràcies a l’enginy, sense cap intervenció divina, com l’encamisada o el tambor del Bruc, que mostren la satisfacció per la identitat, el reconeixement del grup i el lloc on es desenvolupà el fet que es rememora; o bé es reconeix com a heroi un personatge llegendari que durant molt temps s’ha considerat oficialment negatiu, com el comte Arnau, a Sant Joan de les Abadesses. De la seva incorporació com a representació identitària, encara que fos a través de les obres literàries en què el seu paper tràgic resultava exemplarment negatiu, se n’ha seguit una rehabilitació del personatge en l’àmbit popular.

Així doncs, els personatges constituïts en emblema moltes vegades ja no omplen el vell ideal de l’heroi, sinó que la seva única justificació és la de reconèixer-lo com a propi, de constituir una baula de la història local, tant si és avalada historiogràficament com si es tracta d’una llegenda local. Per aquest contacte amb les fonts de la identitat, el nou heroi esdevé sagrat. N’és un exemple el bandoler Toca-sons, de Taradell, o Pere Porter, de Tordera, que visità l’infern, etc.

I, no obstant això, aquestes noves representacions no anul·len aquelles altres de centrades en el sagrat tradicional, tant pel que fa a la continuïtat de les ja existents com a la creació de noves en aquella mateixa línia, i així ho testimonien les passions actuals.

La justificació de la identitat s’acompleix per la seva aproximació i participació en el sagrat, de manera que malgrat que avui dia el sagrat, per a molts grups, s’ha desplaçat cap a altres aspectes com la ideologia, el nacionalisme, etc., els pobles, per a identificar-se, per a obtenir un referent d’identitat, necessiten un episodi en què se sentin representats ells mateixos, i les persones, ésser qüestionades com a individus i com a membres del grup. Per tant s’ha de veure la representació teatral completada en ella mateixa, on el públic extern no és el més important, perquè és el poble qui ho celebra i qui s’ho passa bé i es reafirma. I és per això que, sovint, la representació se situa en un temps litúrgic adequat, per a donar eficàcia al ritual, o bé en la festa major, que sovint concentra les manifestacions d’identitat.

Ara bé, és evident que les festes majors, per la competitivitat que comporten amb els pobles veïns, acaben essent una cursa desbocada cap a una escalada de meravelles i fins i tot poden esdevenir clòniques, ja que en moltes ocasions segueixen un model festiu que domina en un moment determinat. D’aquesta manera, la festa identitària per excel·lència, en molts casos, s’ha desplaçat de la festa major a moments de la roda anyal que presenten una singularitat local.

A Catalunya, com en altres llocs, sobretot a València, des dels inicis coneguts de les representacions religioses identitàries, ha estat molt característica la tendència a l’espectacularitat, de la qual es conserven encara bones mostres, tradicionals i actuals, de manera que no és estrany que la manifestació actual de les representacions incorpori novetats en aquest mateix sentit.

Des de la dècada de 1970, la identitat també es va poder mostrar per una via erudita, amb la construcció dels museus locals que representaven el grup i que, al mateix temps, el col·locaven en la primera fila de l’excel·lència, per davant de molts d’altres. Però aquesta fórmula no serví per a tothom, ja que les institucions no es mostraren gens inclinades a subvencionar i reconèixer aquestes aspiracions locals, que des del seu punt de vista es veien com a clòniques, malgrat que cada poble hi interpretava la seva identitat, com va passar amb tants aspirants a museus de la pagesia. Tan sols es van poder crear museus de temàtiques a vegades allunyades del nucli de la identitat local.

Un cop barrat el camí a la representació identitària per aquesta via erudita, els pobles es dedicaren a cercar una via alternativa que mostrés l’excel·lència de la seva identitat, i així, al final, tendiren cap a la manera tradicional, és a dir, la festa. I en ella, la representació parateatral o teatral de la identitat prengué un lloc molt rellevant. Es furgà en la memòria col·lectiva i es restauraren processons i elements festius, però també s’examinà el llegendari local per a poder-lo representar, ja fos en forma de gegants o de bestiari, o bé mitjançant el teatre o la dansa, en què intervenia o treballava tot el poble.

D’aquesta manera, les institucions que havien negat al grup l’excel·lència per la via erudita, l’haurien de reconèixer per la via festiva, la tradicional, amb la qual el poble s’havia representat ell mateix, com en un aparador, per ser reconegut com a excel·lent, però, sobretot, per reconèixer-se com a tal.

Per això, tot i que les representacions i les festes tenen un inici concret, sovint literari, i que poden disposar d’ajuts externs i professionals, allò fonamental és que la representació en el marc de la festa es fa pel grup i per al grup, i parla de la pròpia història i de la visió que en té el grup. La participació en el sagrat és, doncs, essencial per a contar la pròpia història sagrada a les noves generacions i els forasters.

En aquest punt cal dir que aquestes construccions tenen un perill. Si es deixa de ser un mateix per a seguir una moda, per a complaure les exigències dels visitants, que tenen els seus propis codis i referents i que no han de coincidir necessàriament amb els del grup que es representa, en comptes d’expressar-se a si mateix s’estarà treballant per a un parc temàtic, on, per atreure el turisme, qualsevol idea pot ser bona, com la de fer participar el públic en atacs dels bandolers, o fer creure els espectadors que són en una pel·lícula.

Les representacions identitàries locals són un referent per al grup, i només així poden emocionar els actuants fins a ferlos sentir que formen part d’un conjunt que els entusiasma, i que els enorgulleix davant dels seus fills i davant dels forasters. I aquests percebran el magnetisme que en sorgeix tan sols quan es donen les condicions esmentades, la força de l’emoció col·lectiva. La conseqüència n’és la meravella i el reconeixement general.

Festes i performances històriques

Les representacions de mercats i festes medievals, més enllà de les tradicionals, com les de moros i cristians, es popularitzaren al començament de la dècada de 1980. La idea de reproduir un mercat medieval sembla que fou llançada per l’escriptora de la Catalunya del Nord, E. Comelade. Aquesta fórmula es difongué ràpidament, i no solament a Catalunya, on en l’actualitat ja n’existeixen d’una trentena, a l’estat espanyol i a França, sinó també a la resta d’Europa i en altres continents, on el mercat medieval, o altres expressions històriques, ha esdevingut una part integrant de grans representacions en què els organitzadors de les quals vetllen per la fidelitat de les interpretacions històriques.

En les festes, als mercats i a les fires, dramatitzats amb més o menys rigor, es venen productes de l’època representada, es fan demostracions de tallers artesanals i es mostren eines i màquines fora d’ús. Tot plegat amenitzat amb música i jocs per a petits i grans. Sovint, hi ha degustacions de plats amb receptes d’altres temps, amb la intenció que el públic assistent aprengui a apreciar els canvis en l’alimentació arran dels viatges comercials i de descoberta per l’Àfrica i l’Orient, durant l’edat mitjana, i per Amèrica, des del final del segle XV. A Europa, abans que s’establissin aquestes relacions comercials, es consumien només algunes verdures, com cebes, carbasses, pastanagues, naps i cols, i alguns llegums, com faves, llenties i cigrons. L’escudella s’elaborava amb sèmola o farro. El consum de fruita també era limitat als fruits boscans i a pomes, peres, figues, raïm i fruita seca com ara avellanes, ametlles, nous i pinyons.

Els viatges per l’Orient, per exemple, portaren a Europa aliments molt apreciats que actualment són força habituals, com el sucre, la pasta, l’arròs, el cafè i el te, i també els dàtils, les taronges i les llimones. D’Amèrica, n’arribaren tubercles, verdura i llegums que avui són part important de la cuina mediterrània, com és el cas de les patates, els tomàquets, els pebrots i les mongetes. També les bananes i la pinya, fruites actualment molt apreciades, que provenen de les illes Canàries i de l’Amèrica Central i del Sud.

No obstant això, en estendre’s aquest fenomen de muntar festes i mercats medievals, sovint la qualitat i el rigor esdevenen dubtosos, enduts per la banalitat o l’afany d’exotisme. Tant pels productes i les menges que s’hi ofereixen, com ara pa sucat amb tomàquet o truites de patates –productes que van arribar d’Amèrica–, com pel clima en què es desenvolupen, sovint els referents són més aviat les pel·lícules de tema medieval que no pas la recerca d’un context social i festiu històric.

L’inici d’aquest fenomen entre festiu, popular i comercial foren les fires medievals organitzades a la Catalunya del Nord, les quals, segons els seus creadors, volien recordar els orígens catalans d’aquelles viles i pobles a ciutadans i forasters.

La Setmana Medieval de Montblanc, que data del 1988, gira a l’entorn de la Diada de Sant Jordi, essent la vila emmurallada de Montblanc el lloc on la llegenda catalana situa la lluita del sant cavaller contra el drac. L’acte central, doncs, és la representació d’aquesta llegenda en l’entorn medieval mateix. El programa d’activitats sol incloure una trobada de dracs, un mercat medieval –on els jueus del call de Montblanc tenen també la seva representació específica–, jocs i esports medievals, els canvis de guàrdia, un dinar medieval seguit d’un ball amb instruments de l’època, i una representació de la celebració de les Corts que històricament havien tingut lloc a Montblanc. Però la festa també presenta concerts de música gregoriana, exposicions de reproduccions de pintures i altres objectes medievals, conferències, projecció de pel·lícules de temàtica medieval, etc.

També cal destacar la festa ambientada en l’edat mitjana que se celebra a Sant Pere de Vilamajor, impulsada i assessorada per l’actor Alfred Lucchetti. Les vetllades de Vila Magore es duen a terme des de l’any 1992. Consten d’un mercat medieval on es comercialitzen productes naturals, mostres d’artesania (espardenyes, cistells, terrissa, etc.), armes, com ara alabardes, espases, arcs i ballestes, en un context de festa popular, però amb un notable rigor històric. En un hostal es poden degustar menges de l’època. Hi ha actuacions de joglars, cavallers, dames, nobles, pagesos i captaires; competicions de jocs i esports medievals, com ara justes i torneigs, i concerts i danses de l’època. Un autèntic retaule medieval en què intervenen prop de dos-cents actors.

L’èxit d’aquelles primeres festes i fires ha desencadenat una gran quantitat de mercats i festes històriques que recreen ambients propis de la localitat en temps més o menys llunyans. N’hi ha alguns que reconstrueixen suposats ambients de la prehistòria, com en el cas de Moià, i d’altres que ho fan amb fets i ambients dels segles XIX i XX, com per exemple la del timbaler, al Bruc.

Sovint el tema escollit es relaciona amb un jaciment arqueològic, com per exemple les festes que se celebren a l’Escala, Guissona, Tarragona, Tornabous i Alcanar; altres vegades, el tema es relaciona amb part de la trama urbanística de la ciutat, com la festa medieval de Montblanc, o bé recorda un determinat fet històric, com, en el cas de Tortosa, la visita del rei d’Aragó el 1585, que és motiu per a una festa renaixentista. En altres pobles es recrea la vila barroca, com a Aitona i Taradell, o bé es fan festes dels indians locals, i també fires i festes modernistes, com a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

De totes maneres, la part més important d’aquestes celebracions tan peculiars són les fires i els mercats anomenats medievals. Actualment se’n realitzen prop d’una trentena per tota la geografia catalana. Els comerciants i artesans que hi acuden, vestits d’època, són d’orígens diversos: hi ha artesans d’ofici que aprofiten aquestes ocasions per a vendre fora del seu lloc habitual els productes que fabriquen, des de mel de tota mena de flors, a cistelleria, pintura sobre tela, joieria. D’altres són petits comerciants que, amb més o menys encert, venen productes “naturals”: embotits, formatges, pa, etc.; o bé estudiosos del tema que elaboren els seus productes d’acord amb el guió demanat: romà, ibèric, medieval. Al costat d’aquests elaboradors venedors hi ha gent de teatre o de l’animació cultural que presenten dramatitzacions, danses, jocs i música, també adequats a l’època representada. Tot plegat esdevé un gran basar que anima el comerç i la restauració de la localitat on se celebren aquestes fires. Els ajuntaments col·laboren en l’organització d’aquests esdeveniments, a causa de la difusió de l’indret i de la cultura local que s’aconsegueix a través dels mitjans de comunicació.

Religiositat, festa i identitat

Tota celebració festiva té capacitat de crear comunitat. Participar en la festa és formar part del col·lectiu social que la genera. La festa comporta una percepció del grup –amb el seu ordre, els seus referents simbòlics o les seves contradiccions– i l’ús d’un seguit d’elements d’identificació i de representació de la societat, que són acceptats consuetudinàriament pels individus. I alhora, la festa, com a representació efectiva o simbòlica de la comunitat amb les característiques que la defineixen –orígens, història, especificitats en l’activitat productiva, etc.–, serveix per a mostrar-se als altres.

En definitiva, la persona creu formar part de la comunitat familiar, veïnal o nacional perquè –entre altres mecanismes– participa de la seva festa, perquè en reconeix els símbols i n’interioritza les pràctiques. I, alhora, per mitjà de la festa, la comunitat pot fer-se evident als seus membres i, sobretot, pot mostrar als altres quins són els referents que la identifiquen.

Aquesta dialèctica entre festa i comunitat és més visible, encara, en l’àmbit de la religiositat. La religió –entesa en un sentit ampli, com un conjunt de creences i pràctiques rituals– comporta una relació amb la divinitat, amb un “altre” que apareix –salvant les diferències entre les diverses tradicions– com un principi que representa els orígens i assegura la pervivència de la comunitat, que atorga el seu ajut o inflingeix el seu càstig, que legitima l’estructura social i estableix les pautes de comportament.

La divinitat és, en definitiva, un observador privilegiat de la comunitat, que es reuneix i celebra, en pregària o en exaltació, la seva presència. No són poques, encara avui, les celebracions religioses –viacrucis, rosaris de l’aurora, processons, etc.– que es desenvolupen sense necessitat d’espectadors. A la processó, s’hi va o no s’hi va, en funció de les creences individuals de cadascú, però tan sols els forasters en són espectadors.

Com ja s’ha dit, en la societat tradicional –en aquest cas, en el marc del catolicisme–, les manifestacions de religiositat col·lectiva (processons, rogatives, etc.) tenien com a objectiu implorar l’ajut diví davant de situacions de perill o de desgràcia que afectaven la comunitat, en la mesura que eren percebudes, en bona part, com a conseqüència de la voluntat divina. I, alhora, tenien una funció de cohesió social i de reforçament de l’ordre establert en moments d’excepcionalitat catastròfica que podien afavorir la transgressió i la destrucció d’aquest ordre. Com a complement, les mostres lúdiques en honor i agraïment als sants o a la Mare de Déu, els aplecs a les ermites o les demostracions festives dels gremis integraven –no sense dificultats– els components lúdics, d’esbarjo o de relació entre les persones, festeig dels joves, joc, etc., en el marc de la religió, aixoplugant antics costums pagans, però embolcallant les pràctiques festives perquè fossin expressió, si més no aparentment, de devoció i culte a la divinitat.

La fi de l’antic règim representà l’inici d’un procés de transformacions profundes en la religiositat vinculada a la festa. La religió deixà de ser una característica que definia intrínsecament la comunitat i esdevingué una opció d’un sector de la població, i alhora se n’explicità el component ideològic. Durant el segle XIX i bona part del XX, les manifestacions públiques de religiositat, volgudament o no, es trobaren immerses en el marc d’imposicions, conflictes i trencaments ideològics que afectaven la societat. Des de la utilització de les manifestacions festives de teatre popular com a eina de difusió d’ideologies conservadores, durant la segona meitat del segle XIX, fins a la reconversió de les processons de festa major en desfilades cíviques, durant la Segona República; des de la prohibició explícita d’actes religiosos, que comportà la desaparició dels costums populars que hi estaven associats, fins a l’obligació, durant el franquisme, d’assistir a aquests actes, els quals, no obstant això, no recuperaren els components de tradició popular, considerats pel nacional-catolicisme com a poc ortodoxos. D’altra banda, el caràcter aglutinador i representatiu de les manifestacions de religiositat popular els ha atorgat, des d’antic, una clara funció identitària. Les advocacions locals de la Mare de Déu són un exemple paradigmàtic de com la devoció es particularitza i esdevé una forma de relació entre una comunitat concreta –definida per aquesta mateixa devoció– i la divinitat.

No és estrany, per exemple, que el 1904, en un moment de clar enfrontament entre el catolicisme i els moviments populars laics i revolucionaris, des de Roma es recomanés, per a la celebració del cinquantenari del dogma de la Immaculada Concepció de Maria, la utilització de les devocions a les ermites com a recurs per atreure la població als actes. Com tampoc no ho és que, a les acaballes del franquisme i amb l’arribada de la democràcia, les processons religioses –per Setmana Santa o en honor dels sants patrons– experimentessin arreu una notable davallada fins a arribar, en molts casos, a desaparèixer. Tanmateix, aquesta tendència a la baixa es modificà uns quants anys després, a la dècada del 1990, fet que pot resultar sorprenent i fins i tot contradictori en una societat que es defineix com a laica, amb una clara separació entre el poder polític i l’eclesiàstic i amb una percepció de la religiositat com una opció estrictament personal, que pot ser exterioritzada i mereix un respecte, però mai pot ser imposada als altres.

Aquest esclat de manifestacions, però, té menys a veure amb un augment efectiu del sentiment religiós i més amb la necessitat de disposar de referents simbòlics que identifiquin la comunitat –o els grups que la constitueixen– en el moment de la festa. El resultat de tot plegat, doncs, és una representació en la qual s’empren símbols reconeguts, però despullats del seu significat original. En la laïcització de la festa, un recurs emprat sovint –des de les interpretacions folklòriques de la religiositat a mitjan segle XIX– és el retorn a les arrels precristianes. Es justifica, doncs, anar a “beneir” el ram i les palmes com a celebració de l’arribada de la primavera, o festejar Sant Joan i Nadal com a commemoració dels solsticis. Aquesta fal·làcia del paganisme original no pot explicar en absolut aquest esclat de festes aparentment religioses. Una aparença que ve determinada pel fet que les pràctiques són reproduïdes com a pròpies i representatives d’un costum que defineix la comunitat.

Es podria afirmar que es passa d’un culte a la divinitat –a “l’altre” que observa i actua sobre l’esdevenir– a un culte a la comunitat –com a ens superior que engloba i condiciona l’esdevenir dels individus– que s’ha volgut denominar identitat. En aquest sentit cal no oblidar el paper del poder polític, que no poques vegades ha substituït la legitimació atorgada per la divinitat per la identificació amb un esdevenir col·lectiu d’allò que anomena pàtria o nació.

Si s’entén aquest conjunt de pràctiques i rituals festius d’arrels religioses com l’eina de construcció i reforçament del sentiment identitari d’un grup, és evident que el paper dels representants eclesiàstics és secundari si no inexistent. Es pot demanar la seva participació formal o prescindir-ne directament, com en el cas de les processons laiques. La implicació en aquests actes no pressuposa la consideració de les persones que hi participen com a creients, ans al contrari. Potser cal pensar que actualment l’ateisme o l’anticlericalisme ja no necessiten cremar físicament els sants. Moltes imatges han estat pràcticament buidades del seu significat religiós i han esdevingut icones de la festa identitària.

Sovint, aquest fet és motiu de conflicte, i més tenint en compte que l’Església recrea els rituals del cristianisme, a partir del concili II del Vaticà, diferenciant-los clarament de les antigues formes de religiositat popular. Això porta a situacions paradoxals, tanmateix ben comunes, en què organitzacions cíviques i laiques són al capdavant de celebracions i solemnitats religioses, mentre que l’Església se’n manté al marge.

Un altre fenomen contemporani és l’aparició de nous patronatges. Un exemple prou representatiu és sant Galderic, que havia estat patró dels pagesos en algunes contrades del nord del país, però que era pràcticament desconegut a la resta, on es veneraven sant Antoni dels rucs, sant Abdó i sant Senén i, a partir del segle XVII, sant Isidre. Sant Galderic és reivindicat com a patró de la pagesia, en un moment en què l’activitat agrícola ha minvat notablement, amb l’objectiu d’esdevenir un referent nacional. És el paradigma d’un sant patrimonial, ja que no és invocat ni té devocions específiques. La seva funció és presidir simbòlicament una festa que, entre la visió idealitzada del passat i la reivindicació identitària del present, recrea el món agrícola.

Si moltes processons urbanes han vist augmentar espectacularment la quantitat de participants, no és menys cert que els aplecs i els romiatges a les ermites de muntanya mantenen a l’alça la seva capacitat de convocatòria. Alguns factors, com el fet de ser punt de trobada entre veïns de diverses poblacions o estructurar-se a partir de col·lectius generacionals –com en el costum dels més joves d’anar a passar la nit de la vetlla a l’ermita– mantenen la seva vigència en el present. La religió ha deixat de ser l’aixopluc necessari de costums profans i el referent d’una població que es reuneix i es presenta a la divinitat per demanar el seu ajut. Tanmateix, a manca de nous rituals consolidats, les antigues pràctiques religioses –si més no en els seus aspectes externs– permeten mantenir la celebració col·lectiva, la festa que vol evidenciar les seves arrels en el passat.

Però encara hi ha, en el present, un nou factor que incideix en aquesta complexa relació entre festa, sentiments religiosos i identitats de grup: la presència de col·lectius immigrats de religió diferent de la catòlica. L’exemple més representatiu és el dels magribins de religió musulmana. La “comunitat magribina”, integrada per persones procedents de diversos indrets –per tant, amb tradicions locals diverses–, només apareix com a tal en la celebració d’unes festes comunes que es vinculen, evidentment, al calendari islàmic. El referent religiós apareix aquí com un clar element identitari, no sempre ben acceptat pels autòctons: s’entén que es pot participar –sense ser creient, ni ideològicament conservador– en un romiatge o en una processó catòlica, però massa vegades se suposa que la participació en la festa de l’anyell implica professar la religió musulmana, o fins i tot formar part dels seus sectors més integristes. A la societat actual, que viu la religiositat col·lectiva com un recurs festiu i un referent identitari, li costa acceptar que no pugui representar el mateix per als altres.

El quotidià desaparegut esdevé festa

La memòria de la vida passada, de la infantesa perduda, sovint té cabuda en la festa, perquè és un graó per a fixar la memòria, per a impedir que escapi del tot, i ensenyar-la a les noves generacions, de manera que no desaparegui. Realment el camí de la memòria ofereix uns tombants curiosos. Adés es poden trobar costums rituals que la mainada conserva en forma de jocs. Així perviuen, fins i tot de manera incomprensible en el seu significat que la normalitat quotidiana mostrava, perquè el joc viu en la síntesi que les generacions d’infants introdueixen per a adaptar-lo a les noves situacions.

Però el món dels adults també fa servir aquesta fórmula per la qual conserva en un altre estadi el que havia estat costum quotidià. Així, una quotidianitat dura i esforçada arriba a ser, un cop desapareguda, un ideal generador de comportaments, aliances, qualitats i cooperació, que ha marcat una identitat, una manera de ser, pensar i fer al llarg de moltes generacions. De sobte, totes aquelles tècniques i savieses adquirides amb gran esforç deixen de tenir sentit, perquè unes altres les han substituït: una altra menja, uns altres conreus, un altre tractament del bestiar. Aquest salt de continuïtat produeix un desequilibri social, sobretot pel que fa a l’aprenentatge. Sovint, no són els ancians els qui ensenyen les tècniques noves, sinó, ben al contrari, els joves. D’aquesta manera, l’autoritat de l’experiència es veu arraconada pels nous coneixements i relacions. D’aquí surten iniciatives per a rememorar aquelles tasques desaparegudes tot retrobant ensems una identitat que uneix totes les generacions en una personalitat determinada i un reequilibri del prestigi, retornant els ancians a un àmbit festiu allà on se’ls nega en l’àmbit quotidià: el valor de l’experiència.

El grup, a la recerca sempre d’aparadors adequats per a mostrar la identitat, troba en la remembrança i la repetició d’aquelles tasques desaparegudes, i dins un context festiu, la manera idònia de mostrar-les als forasters i a les noves generacions, les quals conviden a un nou aprenentatge, el de la tradició del treball, que inclou el coneixement i el domini de la tècnica. En aquest context els ancians poden mostrar la seva saviesa.

I a poc a poc, posats a mostrar característiques locals, no n’hi ha prou de reprendre processons o drames d’origen. Moltes poblacions no tenien en el record celebracions destacades o no es veien amb cor de crear-ne de noves, però sí que posseïen una quotidianitat rica en elements patrimonials. Tant se val que no siguin festius, o que ho siguin només com a fruit i conseqüència del treball realitzat (la xolla dels corders o el final de la collita). La festa, ja se sap, no és pas el contrari del treball ni de l’esforç, sinó de la quotidianitat, i en aquest cas aquesta quotidianitat es transporta a un marc festiu, on tindrà novament sentit.

Aquestes festes dels treballs antics han poblat la geografia del país. Hi predomina la rememoració del record del passat, per sobre de qualsevol altra, de manera que es reconstrueix un ambient en què els personatges desenvolupen el seu paper, gairebé com si es tractés del rodatge d’una pel·lícula.

Bé és cert que aquestes celebracions tenen els seus antecedents en unes festes, com la reproducció de les noces a muntanya que es representaven al Poble Espanyol, amb la participació de l’Esbart Català de Dansaires, que es van crear per a portar a Barcelona un ambient que els vinguts de muntanya enyoraven força i que els barcelonins havien d’aprendre perquè s’havien patrimonialitzat com a emblema de la Catalunya tradicional, de manera semblant al que es feia en altres museus a l’aire lliure d’Europa.

La represa d’aquesta festa del casament de muntanya es pot trobar, a partir del 1966, a Ripoll, com una part de la festa de la Llana, que reprodueix la xolla dels corders, juntament amb tots els oficis i tècniques tradicionals relacionats amb la llana. Aquesta festa té lloc una setmana després de sant Eudald (11 de maig), a la festa major de Ripoll. El fet que es reprengués a Ripoll es deu a l’existència d’una escola de recerca folklòrica, dirigida per Rossend Serra i Pagès, al començament del segle XX, on col·laboraven els especialistes Raguer, Miralpeix i Vilarrasa. Fruit d’aquesta recerca és el Museu Etnològic de Ripoll.

La connexió entre les dues maneres de mostrar la memòria local, el museu i la festa, es fa ben evident a Ripoll, ja que la festa nasqué quan el museu va decaure.

Les dues parts de la festa de la Llana i el Casament de Pagès es relacionen amb la comensalitat i l’elaboració d’un matalàs de matrimoni que es regala als nuvis. Però allò més característic, pel que fa al casament, és que no es tracta d’una representació, ja que això no crearia l’emoció festiva necessària. De la mateixa manera que no es fingeix que es xollen els corders sinó que es fa realment, perquè es tracta de transmetre el coneixement d’una tècnica desapareguda, les noces que se celebren també són reals i les parelles han de sol·licitar ser triades per a la festa. En la festa de la Llana s’acompleix l’ensenyament a les noves generacions i als forasters d’unes tècniques en les quals la ciutat excel·lí. Al voltant de la xolla es mostren també la filadora, el matalasser i tot el que fa referència al coneixement d’altres temps i a la representació del context en què aquests oficis es duien a terme.

L’activitat de la xolla dels corders, que constitueix un punt d’inflexió entre els dos camins de la transhumància, d’hivern i d’estiu, però que també marca un canvi d’estació en els ramats que es mantenen en la població, ha generat altres festes, que recorden la vella manera de xollar amb tisora, com la que se celebra a Sort, al Pallars Sobirà.

La saviesa i les tècniques emprades pels pastors han estat des de sempre una font d’admiració i de construcció patrimonial, més encara quan l’ofici va desapareixent en la seva forma tradicional. No és estrany, doncs, que la mestria a dirigir un gos d’atura i l’ofici del mateix gos hagin esdevingut un acte festiu, com a Ribes de Freser, on es van començar a celebrar el 1948, a Castellar de n’Hug, al Berguedà (des del 1961), a Castelló d’Empúries (des del 1974), o a Castellterçol. El coneixement i la compenetració del pastor amb el gos, fruit d’una col·laboració diària al llarg de molt temps, es posa a prova en una forma clarament festiva, la competició.

Un altre tipus de reproducció d’antics oficis que aprofita el marc festiu de l’ofici del patró és la festa dels Traginers de Balsareny. Des del 1897 fins al 1936, aquesta festa se celebrava el 17 de gener, per Sant Antoni Abat, però més tard es traslladà al febrer. L’ofici extingit del traginer, amb d’altres també de desapareguts, al voltant de les cavalleries, com el de baster i el ferrador dels animals, es manifesten aquest dia, juntament amb els menjars dels traginers compartits per tots els assistents, com una manera gràfica de l’aprenentatge i la transmissió de tota una cultura que representa aquest antic ofici.

De la mateixa manera, la festa de Sant Antoni ha estat adequada per a ensenyar oficis locals desapareguts a Copons i Montblanc, a Sant Vicenç de Castellet, amb la festa dels Carreters, o a Santa Eugènia de Berga amb els Tonis, i moltes altres poblacions, que aprofiten en menor mesura la celebració dels tres tombs.

Des del 1979 la Pobla de Segur ret homenatge als raiers, un ofici que assegurava el subministrament de fusta dels boscos pirinencs a les terres planes aprofitant el corrent de l’aigua del riu, en aquest cas la Noguera Pallaresa. La celebració d’aquesta diada s’inicià el 1979.

Fototeca.com - M. Catalán

L’ofici extraordinari i gairebé èpic dels raiers també es constituí en festa, a Coll de Nargó per Sant Jaume, i a la Pobla de Segur, al començament de juliol. En ambdós casos, la desaparició d’un grup d’oficis arriscats entorn del transport de troncs per riu, des dels Pirineus fins al delta de l’Ebre, fou conseqüència de la impossibilitat de seguir-ne el curs a causa de la construcció de preses i embassaments. La gent, però, no podia deixar en l’oblit un ofici com aquell, que representava una veritable aventura per a tots els qui l’exercien. Per això, amb la construcció de rais i el descens pel riu no tan sols es mostra l’ofici, sinó que s’ensenya a les noves generacions el risc d’un ofici patrimonialitzat que associen amb els actuals esports d’aventura.

Un altre grup que no reeixí a convertir en festa un antic coneixement i tècnica foren els impulsors de la matança del porc a la manera tradicional. Aquest antic coneixement i les tècniques d’adob, transmesos entre la família i els especialistes a preparar les diferents menges derivades, constituïen en origen una veritable festa culinària, familiar i local. Per això foren emprades molt aviat per a representar aquesta voluntat festiva de la memòria patrimonial, i fins van assolir un gran èxit en promocions turístiques d’excursions a pobles, en què s’afegia l’element de la comensalitat i, sobretot, el record per a les persones grans que vivien a ciutat però que procedien del camp. Aquesta festa desfermava tota mena de records i comparances sobre un patrimoni compartit. No obstant això, el respecte al sofriment dels animals, però sobretot les normes sanitàries dels escorxadors, van fer abandonar aquest tipus de celebracions.

Molts pobles amb un passat de saviesa i tecnologia local específica han convertit certes pràctiques quotidianes i oficis en festes, com el carboneig a Cànoves i Samalús, i a Forallac, l’elaboració de sal a l’Escala, la pela del suro a Llofriu, els campaners a Os de Balaguer, les trementinaires de Tuixén, entre d’altres.

Altres festes que rememoren tasques i coneixements tradicionals desapareguts són les que fan referència a la dedicació majoritària de la pagesia: la sega i la batuda. Ambdues tasques acabaven amb festes i alifares; la feina de la collita, però, ha estat sempre el moment culminant de l’any, en què el risc i l’esforç continuat poden tenir el seu premi. No ha de sorprendre, doncs, l’existència de festes força importants que en fan al·lusió, ja que es tracta d’un patrimoni compartit per tot el poble. A Linyola, les festes del segar i el batre, celebrades en dies diferents, van començar el 1980, precisament en la commemoració del novè centenari de la població. Aquesta celebració s’ha anat configurant al llarg dels anys, aplegant diferents iniciatives, però sobretot incitant el jovent a participar-hi i a competir tot aprenent una saviesa tradicional. Fins i tot, algun any, els treballadors immigrants n’han pres part, mostrant la seva pròpia tradició.

També se celebren festes del segar i el batre a Avià, Cabra del Camp, Centelles, només centrada en el batre, i a Sant Climent de Peralta.

Una varietat molt notable de versió festiva de les tasques agrícoles tradicionals és la que es fa a Deltebre entorn del cultiu de l’arròs, que es perllonga tot l’estiu en tres moments diferenciats: la plantada, la birbada i la sega.

Festes d’interès turístic i nacional

L’estat espanyol, amb uns criteris adreçats principalment a la projecció turística, va instituir la denominació Fiestas de Interés Turístico. Dins d’aquesta distinció existeixen tres categories segons si són més o menys importants: Fiesta de Interés Turístico Internacional, Fiesta de Interés Turístico Nacional i Fiestas de Interés Turístico. El marc jurídic és una ordre del 1987, del llavors Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions, renovada el 1994 que regula les condicions que han de reunir les festes per ser declarades d’interès turístic. La normativa estipula que poden ser declarades d’interès les festes i els esdeveniments que suposin manifestació de valors culturals i de tradició popular, amb una especial consideració a les seves característiques etnològiques i que tinguin una especial importància com a atractiu turístic. També indica que es tindrà molt en compte l’antiguitat, la continuïtat en el temps i l’originalitat.

Per declarar les festes, el ministeri es basa solament en la valoració de la informació que s’adjunta a la petició i el vistiplau de la comunitat autònoma corresponent. Com que els requisits demanats són tan amplis i el paper de la Generalitat es limita a la possibilitat de vetar-la, sempre són informades favorablement, i el dret d’adjudicar la categoria a la festa és exclusiu del ministeri.

A Catalunya, la Generalitat elabora el Cens de Festes Locals d’Interès Turístic del Departament de Comerç, Turisme i Consum, que recull les declarades pel ministeri, tot i que s’hi poden afegir d’altres festes considerades d’interès local pel departament, encara que no estiguin declarades en l’àmbit estatal. El requisit específic demanat és que les característiques i els continguts que presenten promocionin la imatge turística de Catalunya. Fins avui, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç ha declarat, pel que fa a Catalunya, disset festes catalogades d’interès local i sis de nacional, i no ha considerat que cap d’elles tingui interès internacional.

• Festes declarades d’interès turístic local per la Generalitat
  • Festa de les Enramades (Corpus) – Sallent (Bages)
  • Festa de l’Arròs (Carnestoltes) – Sant Fruitós de Bages (Bages)
  • Festes de Maig (Festa Major de Sant Anastasi) – Badalona (Barcelonès)
  • Concurs de Boletaires – Berga (Berguedà)
  • Festa del Rosaret del poble de Sant Jordi – Cercs (Berguedà)
  • Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi – Montblanc (Conca de Barberà)
  • Setmana del Mar (Festes de Sant Pere) – Vilanova i la Geltrú (Garraf)
  • Caravana Internacional Cotxes Vetustos Costa Brava – Girona (Gironès)

• Festes declarades d’interès turístic local pel ministeri d’indústria, turisme i comerç
  • Festa de Sant Antoni Abat. Els Tres Tombs – Igualada (Anoia)
  • Festa dels Traginers – Balsareny (Bages)
  • Festa Major i Corre-bou – Cardona (Bages)
  • Processó del Dijous Sant – Verges (Baix Empordà)
  • Dia de Sant Jordi i del Llibre – Barcelona (Barcelonès)
  • La Patum – Berga (Berguedà)
  • Aplec de la Sardana – Olot (Garrotxa)
  • Festa Major – Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa)
  • Aplec de la Sardana – Calella (Maresme)
  • La Passió – Ulldecona (Montsià)
  • Ral·li Internacional de la Noguera Pallaresa – Sort (Pallars Sobirà)
  • Mercat del Ram – Vic (Osona)
  • Festa Nacional de la Llana i Casament a Pagès – Ripoll (Ripollès)
  • Aplec del Cargol – Lleida (Segrià)
  • Festa Major – Amer (Selva)
  • Festes de Santa Cristina – Lloret de Mar (Selva)
  • Carnaval – Solsona (Solsonès)

• Festes declarades d’interès turístic nacional pel ministeri d’indústria, turisme i comerç
  • La Passió – Esparreguera (Baix Llobregat)
  • Ral·li Internacional de Cotxes d’Època Barcelona-Sitges – Barcelona (Barcelonès)
  • Festes de la Mercè – Barcelona (Barcelonès)
  • Setmana Medieval – Montblanc (Conca de Barberà)
  • Festes de Corpus – Sitges (Garraf)
  • La Passió – Cervera (Segarra)

El mecanisme és, per ell mateix, defectuós. D’una banda, qui demana que la festa es declari és el mateix ajuntament de la festa proposada; de l’altra, el ministeri ho declara d’ofici, amb el resultat que moltes festes d’interès, en no ser proposades, no mereixen la distinció; i el paper de les comunitats autònomes, si bé vinculant com a vet, no pot incidir en la categoria de la declaració.

La majoria de festes catalanes declarades d’interès turístic pel ministeri ho van ser abans que la Generalitat instituís les Festes Tradicionals d’Interès Nacional, segurament perquè no existia cap altra possibilitat de donar relleu a les festes. El fet que siguin poques les proposades a l’estat després del decret de la Generalitat sobre les festes catalanes es deu principalment al fet que segurament els organitzadors donen més importància al valor tradicional de les festes i el seu contingut que a l’interès turístic. Fins i tot existeix el convenciment que la preservació i la promoció de la tradició ja té inherent un interès turístic.

L’any 1983, la Generalitat instituí la declaració de Festes Tradicionals d’Interès Nacional, distanciant-les del concepte turístic i valorant-ne principalment els components tradicionals, és a dir, el valor patrimonial, motiu pel qual estan adscrites al Departament de Cultura. El decret va ser renovat l’any 1994, amb la llei de protecció de la cultura popular i l’associacionisme cultural i la creació del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, actualitzant els paràmetres de la regulació, però mantenint els requisits necessaris per tal que una festa sigui declarada d’interès nacional.

Festes declarades d'Interès Nacional per la Generalitat
Mes en què es celebren	Any que va obtenir la distinció	Festa - Població	Dies que es celebra
Febrer	1985	Carnaval, Vilanova i la Geltrú (Garraf).	De dijous gras a dimecres de cendra.
	1991	Festes decennals de la Mare de Déu de la Candela, Valls (Alt Camp),	2 de febrer, la Candelera i dies propers els anys acabats en 1
	1999	Festa dels Traginers, Balsareny (Bages).	Diumenge abans de Carnaval
	2003	Fira de la Candelera, Molins de Rei (Baix Llobregat).	Primer cap de setmana de febrer
	1983	La Processó i la Dansa de la Mort, Verges (Baix Empordà)	Dijous Sant.
	1983	La Passió, Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)	dissabtes, diumenges i festius des de l’inici de la Quaresma fins a l’1 de maig
	1983	La Passió, Esparreguera (Baix Llobregat)	dissabtes, diumenges i festius des de l’inici de la Quaresma fins a l’1 de maig
	1999	Viacrucis vivent, Sant Hilari Sacalm (Selva),	Divendres Sant
	1999	La Processó del Sant Enterrament, Tarragona (Tarragonès)	Divendres Sant
	1999	Festa Major, Ball de Cavallets, gegants i mulassa, Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa)	Pasqua Granada
Maig	1999	Ball del Sant Crist, Salomó (Tarragonès)	els quatre primers diumenges de maig
	2002	Aplec del Cargol, Lleida (Segrià)	diumenge proper a l’11 de maig
Juny	1983	La Patum, Berga (Berguedà)	de dimecres a diumenge de Corpus
	1991	Festa de les Falles, Isil (Pallars Sobirà)	23 de juny
	1999	Festa de les Enramades, Sallent (Bages)	de dijous a dilluns de Corpus
	1999	Festa de les Enramades, Arbúcies (Selva)	Corpus
	1999	Festa de l’Arbre de Maig i el Ball del Cornut, Cornellà de Terri (Pla de l’Estany)	dilluns de Pasqua Florida
	2001	Festa Major de Sant Pere, Reus (Baix Camp)	28 i 29 de juny
Juliol	2002	Diada dels Raiers, la Pobla de Segur i el Pont de Claverol (Pallars Jussà)	primer cap de setmana de juliol
Agost	1985	La Dansa i el Ball del Ciri, Castellterçol (Vallès Oriental)	darrer diumenge i dilluns d’agost
	1991	Festa Major de Sant Bartomeu, Sitges (Garraf)	23 i 24 d’agost
	1991	Festa Major de Sant Fèlix, Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)	30 d’agost, Sant Fèlix i dies propers
	1996	Festa Major de Gràcia, Barcelona (Barcelonès),	una setmana a l’entorn del 15 d’agost
Setembre	1996	Festa de la Mare de Déu de la Tura, Olot (Garrotxa)	7, 8 i 9 de setembre
	1996	Festes de Santa Tecla, Tarragona (Tarragonès)	deu dies al voltant del 23 de setembre
Desembre	1991	Festa del Pi, Centelles (Osona)	30 de desembre
* Ordenades segons el cicle festiu de l’any

El mecanisme de la declaració obeeix a la proposta dels organitzadors o d’altres institucions o entitats, a més de les que el mateix Departament de Cultura proposa d’ofici. Els requisits són l’arrelament i la continuïtat de la festa, l’interès etnològic, els valors socials i culturals, a més del reconeixement popular de la comunitat.

Durant els darrers anys, les declaracions han seguit un patró irregular, especialment al final. No totes les que hi són tingudes en compte tenen més importància patrimonial que d’altres que no ho són, de manera que es creen uns ventalls d’importància força amplis. Per exemple, al costat de festes amb una antiguitat i trajectòria indiscutibles com ara la processó i la Dansa de la Mort de Verges es troben festes de creació més recent, com l’Aplec del Cargol de Lleida o la Diada dels Raiers de la Pobla de Segur i el Pont de Claverol. En la mateixa línia, hi manca per exemple la Festa Major de Solsona, que compta de llarg amb mèrits per formar part d’aquest grup selecte de festes. Per altra banda, en diverses ocasions, s’han declarat d’interès elements de la festa que, malgrat que reuneixen totes les condicions necessàries, pertanyen a celebracions que no reuneixen els mateixos requisits com ara la Dansa i el Ball del Ciri de Castellterçol.

El criteri que es volia seguir en instituir la figura de Festa Tradicional d’Interès Nacional era el de distingir unes festes paradigmàtiques, que destacaven per la seva excel·lència i convertir-les en exemple i aparador del patrimoni festiu de Catalunya. Això hauria estat possible si s’hagués decidit una única font d’iniciatives per als nomenaments, d’ofici. També s’hauria pogut restringir la quantitat de nomenaments (un cada any, o cada dos anys, etc.). No va ser així, i en obrir la porta al fet que fossin els ajuntaments interessats, o bé les entitats locals organitzadores de la festa, els que iniciessin el procés, es van crear unes expectatives que, en fer-se públiques, han resultat un element més de competitivitat entre poblacions, amb un nivell alt de gratificació i frustració, segons el resultat del procés.

Així, l’Administració, en lloc de ser lliure en el dictamen, s’ha vist involucrada en la mediació del patrimoni festiu, amb tots els seus components de lluites de poders, d’estratègies electorals i polítiques en general, que formen part de tantes actuacions, no gens innocents, que posen a l’Administració en uns compromisos no desitjats i que a més pertorben el sentit primer de la denominació, que es volia basar en criteris científics. Però qualsevol activitat humana corre aquests perills i més encara quan el fenomen cultural a qualificar és d’una natura tan canviant, tan heterogènia i difícil de valorar des de fora, sense considerar el marc social en què es desenvolupa.

La conversió de la festa en un objecte qualificable, conmensurable, comparatiu qualitativament i quantitativament ha resultat molt problemàtica, perquè la mateixa naturalesa de la festa s’escapa força d’aquesta compartimentació.

La denominació de Patrimoni de la Humanitat a una festa com la Representació del Misteri d’Elx, davant d’un conjunt objectual arquitectònic, ens ha de fer veure en quins criteris s’ha basat i amb quines facilitats s’ha trobat la UNESCO per fer aquesta distinció amb unes certes garanties.

Efectivament, una representació d’una gran antiguitat, d’una perseverança anual, d’una qualitat estètica musical i escènica (el valor religiós, potser no ha estat tingut en compte) i la participació massiva de la població deuen haver estat decisius i no han donat lloc a dubtes ni ambigüitats.

Una altra cosa són les designacions de seus olímpiques, que les ciutats candidates tracten de manipular i vendre per aconseguir uns beneficis de propaganda i econòmics mundialment reconeguts. Aquí, la mediació es fa decisiva, com s’ha vist tantes vegades.

Un altre model són les denominacions d’origen d’un producte. Aquí, a més dels interessos econòmics que hi ha en primera línia, també hi entren components identitaris, d’aparador d’aquesta identitat. Però la denominació, a més de ser altament polititzada, té unes bases concretes, davant d’un objecte-producte que es pot apamar, mesurar, tot intervenint paràmetres quantificables, coneguts i discrets.

Tots aquests models, si bé tracten de la protecció o del reconeixement internacional, són també un premi i una homologació amb una classe d’excel·lència, reconeguda arreu. Totes les identitats locals o localitzades pretenen el mateix, estar homologades en el prestigi, en una base com més universal millor. Totes volen figurar en algun reconeixement d’excel·lència, perquè la identitat necessita comptar en una àrea d’iguals, competidors i interlocutors, que varia segons la comunicació i la visió del món del moment.

Per això no és estrany que una disposició, que se suposava limitada a una categoria de festes considerades universalment com a molt excel·lents, hagi sobreeixit les expectatives discretes de l’Administració per a formar part de les aspiracions de totes les identitats locals.

En l’atorgament del títol de Festa Tradicional d’Interès Nacional hi ha dues tendències contradictòries. D’una banda, es volien establir uns topalls, uns límits prou clars per a poder dissuadir qualsevol aspirant, que malgrat reunir certes condicions no es consideri apte. Així, fent referència a les bases i els límits escrits neutralment, es pot denegar el procés sense violència per cap banda, tot i que cal pensar que una negativa a deixar formar part d’una excel·lència a un grup que creu que se la mereix sempre implica violència. D’altra banda, hi ha festes que no reuneixen tots els requisits, però per raons diverses (un gran èxit i embranzida popular, l’avinentesa política del moment, entre d’altres) es voldrien distingir. En aquestes ocasions, sembla que uns límits haurien de ser prou flexibles per admetre alguns candidats.

És possible la pregunta: N’hi ha prou amb l’antiguitat d’un sol element festiu per a ser festa d’interès nacional? La reposició d’una representació teatral, després de segles d’oblit, de tot el poble, feta, però, a càrrec d’escenògrafs professionals que puguin fins i tot alterar el conjunt, és mèrit suficient? Una festa nova, però molt entusiàsticament seguida, s’ha de premiar així?

És clar que sempre hi haurà arguments a favor i en contra, perquè totes les festes, pel sol fet d’existir, són d’interès nacional! I, al mateix temps, segons els paràmetres que es van creure vàlids en un principi i que després es van tornar a retocar, hi ha festes i altres fenòmens festius que no compleixen pas els requisits establerts.

Aquest fet genera dues menes de medicions, que poden tenir l’encert de l’oportunitat, les pressions, l’intent d’animar la gent, però que a la llarga es revolten contra la mateixa organització de les denominacions, i la figura pot finalment perdre el prestigi. Qualsevol festa, amb un mínim d’èxit, voldrà tenir aquesta denominació, i en pocs anys podem veure que algunes festes d’interès nacional s’hauran enfortit o hauran evolucionat cap a un punt en què facin sentir incòmodes els qui els van atorgar la categoria. I, aleshores, què? Caldrà retirar-ne la denominació? Hauria de ser un cas molt flagrant de desacord perquè això es produís i, per altra part, seria molt violent.

Però és possible que no se sàpiga veure en l’evolució de les festes el veritable devenir de la societat i que la denominació quedi antiquada en els seus propis trets constitutius. Davant d’aquests laberints es veu la urgència d’un coneixement i un estudi exhaustiu de les festes.

Catàleg del patrimoni festiu de catalunya

La necessitat d’actualització del decret de Festes Tradicionals d’Interès Nacional, donant resposta a unes necessitats de requalificació de la realitat festiva i en consonància amb els acords de la Convenció General de la UNESCO sobre patrimoni immaterial, ha fet que es vagi generant un nou projecte legislatiu que reguli el patrimoni festiu de Catalunya. El projecte es troba en aquests moments en tràmit administratiu i s’ha elaborat perquè pugui esdevenir llei; per tant, caldrà l’aprovació del Parlament català, de manera que per la via del consens estigui protegida d’hipotètiques influències polítiques del moment.

El projecte preveu la creació d’un Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya que reculli totes les realitats festives del territori, tant si es tracta de festes com d’elements de les celebracions, i tant si estan vinculades al territori com a un àmbit concret. La inscripció en el catàleg inclourà no només cada una de les festes tradicionals, sinó també tots els elements tradicionals que les configuren. Per altra banda, també hi tindran cabuda totes aquelles manifestacions festives que tenen un pes específic en el país, però que no es vinculen a un indret concret del territori, ni a una data concreta, perquè pertanyen a un àmbit de la cultura popular i en aquests moments ja estan perfectament consolidades. Aquest seria el cas, per exemple, de les festes que celebren els diferents àmbits (Ciutat Gegantera, Ciutat Pubilla de la Sardana, Trobada Nacional de Bastoners, etc.).

El projecte preveu la inscripció en un catàleg general de totes les festes, elements, actes i manifestacions festives existents al país. Dins d’aquest catàleg general s’han previst cinc categories diferenciades per a aquelles festes o elements que presentin unes característiques que les facin mereixedores d’una atenció especial.

Una primera categoria és la de Festes d’Interès Patrimonial, en la qual s’inclouran aquelles celebracions de llarga trajectòria que han mantingut un model evolucionat, però no modificat, uns continguts festius d’especial interès etnològic i que signifiquin un factor identitari de primer ordre per a la comunitat que les celebra.

Amb el mateix criteri, una altra categoria serà la d’Elements d’Interès Patrimonial, per poder inscriure de manera individualitzada aquells elements o actes que formen part de la festa i que per ells mateixos reuneixen els requisits en la mateixa línia que les Festes d’Interès Patrimonial.

El fet de diferenciar entre festa i element festiu permetrà fer les inscripcions per separat, de manera que una festa declarada d’interès patrimonial pot contenir elements nous o recuperats, que no compten amb els requisits per a obtenir la distinció de patrimonials i que poden ser inscrits en una altra categoria. Així mateix, es podran declarar com a Elements d’Interès Patrimonial els que existeixen dins de festes que no poden gaudir d’aquesta distinció.

En la denominació actual, la categoria següent és la de Festes Tradicionals d’Interès Nacional, per distingir les festes recuperades de les de relativament recent creació que ja comptin amb una trajectòria suficient i estiguin consolidades, tenint en compte el factor tradicional dels seus continguts.

També en aquest apartat hi ha la categoria d’Elements Tradicionals d’Interès Nacional, aplicada als elements que puguin gaudir d’aquesta declaració, en els mateixos paràmetres que les Festes i els Elements d’Interès Patrimonial, però amb el requisit que siguin Tradicionals d’Interès Nacional.

La cinquena categoria és la de Festes Populars d’Interès Cultural, que inclourà totes aquelles festes que gaudeixin d’una mínima, però sòlida, trajectòria i que tinguin una projecció creixent. D’alguna manera, aquest apartat és el que més s’acosta a les característiques requerides per les Festes d’Interès Turístic.

L’aplicació de la futura llei obligarà a requalificar les actuals festes declarades d’Interès Nacional, ubicant-les en les noves categories. El projecte manté el valor patrimonial per damunt del turístic, que ja es recollia en el decret encara vigent, entenent que el valor turístic és inherent i que amb la diversitat que podrà recollir el nou catàleg també s’ampliarà l’oferta d’interès turístic.

Proclamació de les obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat

L’any 1989, la UNESCO recomanà als governs la salvaguarda de la cultura tradicional i popular, tot destacant la importància del patrimoni immaterial no només perquè cada poble pugui afirmar la seva identitat, sinó també perquè el conjunt de la comunitat mantingui la pròpia diversitat cultural. No fou, però, fins el 1998 que la UNESCO va crear una distinció internacional anomenada “Proclamació de les obres mestres del patrimoni oral i immaterial de la humanitat”, amb l’objecte de consagrar i en especial salvaguardar, els exemples més destacats de les expressions culturals i socials que, heretades de les seves tradicions, caracteritzen les comunitats. L’any 2001 es proclamaven les dinou primeres.

Les peculiaritats concretes de les expressions culturals mantingudes tradicionalment, evolucionades i de vegades efímeres, però sempre vulnerables als canvis històrics, van fer molt difícil assentar uns paràmetres generals. Després d’anys de treball, el 2003, la UNESCO plantejà la “Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural i Immaterial”. Aquesta convenció va ser pensada perquè els estats participants es comprometessin a adoptar les mesures necessàries per a garantir la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, tot potenciant, al mateix temps, la cooperació en l’àmbit regional i internacional.

Des de Catalunya, es va proposar a l’estat espanyol la candidatura de la Patum de Berga perquè fos declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Inicialment no va ser fàcil que fos acceptada, ja que en l’àmbit estatal es consideraven més adients altres candidatures, però finalment es van iniciar els tràmits, de manera que en aquests moments l’expedient està presentat i pendent de resolució.

Una altra iniciativa, en aquest cas fruit de la cooperació entre països i regions, és la candidatura d’un seguit de festes en les quals els gegants, el bestiari i altres figures festives tenen un paper destacat. El projecte es treballa conjuntament des de les regions belgues de Valònia i de Flandes, de la francesa Pas de Calais, de la portuguesa de l’Alto Minho, de Catalunya i amb possibles incorporacions de regions d’Àustria i d’Itàlia. Des de Catalunya es proposen la Patum de Berga, la Festa Major de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès, la Festa Major de Sant Pere de Reus, les festes de Santa Tecla de Tarragona, les Festes de la Mare de Déu del Tura d’Olot i les Festes de la Mare de Déu del Claustre de Solsona. En aquests moments la proposta es troba en fase d’elaboració del projecte.

En aquest reconeixement oficial de l’excel·lència de les festes, es podria optar per intentar ajustar els continguts de la denominació a uns paràmetres interns de la festa, sense importar les conseqüències que se’n puguin derivar, en designar festes no tan vistoses, sinó més viscudes, per exemple. A més de les que ja conté actualment el Decret, i ja s’han esmentat, caldria tenir en compte: que sigui realment una festa per a la gent que la fa, no tan sols un aparador o un reclam de forasters, i que no sigui excloent de sectors. És a dir, que tothom de la població s’hi pugui sentir representat o hi pugui participar.

Si bé aquestes condicions defineixen la festa, com a tal, per a distingir-la caldria que fos singularitzada amb elements propis que hagin esdevingut signes diacrítics d’identitat; que comptés amb una seqüència ritual o estructura d’actes ben definida al llarg del temps; que hi hagués una finalitat predominantment no comercial, és a dir, de mercadeig o venda de productes, i que, els elements, l’organització, la continuïtat i tots els actes que la constitueixen tinguessin un grau d’excel·lència destacat.

L’altra via, basant-se en la necessita de crear alguna altra figura que permetés donar més nominacions per ajustar-se a la demanda creixent, consistiria a optar per crear una Festa Tradicional d’Interès Nacional Qualificada (fent un símil amb els vins de la Rioja, l’única denominació d’origen de l’estat que passa anualment un control extra, que fins i tot els pot fer perdre la pertinença). També es podria optar per una jerarquització de les denominacions, com ara d’Interès Comarcal, o d’Interès Cultural, i fins i tot designar amb alguna categoria les festes noves o no tradicionals, les fires, etc.

Igualment, es podria atorgar una denominació anual que premiés l’esforç d’una població per a celebrar una festa de manera excel·lent, una distinció assignada a una festa ja realitzada i que no comprometria a mantenir-ne la denominació: una manera d’honorar la població sense exhaurir-ne la figura.

En tota opció es fa necessària la constitució d’un Comitè científic i tècnic per a avaluar rigorosament les propostes, la qual cosa garantiria la seriositat, la independència i el reconeixement general, alhora que alliberaria de compromisos la Generalitat.

Més que subvencionar les festes en la seva realització puntual i final, la tasca de les administracions implicades hauria de consistir a propiciar i donar suport al bon funcionament de la quotidianitat, les organitzacions veïnals, afavorir les xarxes de relacions perquè la festa sorgeixi i es desenvolupi, i procurar que es donin les condicions i els motius per a celebrar-la, com també els espais necessaris, els llocs de trobada, les bones relacions de convivència i la continuïtat i qualitat del teixit social.