Àpats de festa

Entre les accions que constitueixen o caracteritzen la festa, el menjar i el beure en comunitat n’és una de les més popularment destacades. Des del pica-pica que inclou la més simple i humil festa d’aniversari d’una persona fins al banquet multitudinari de les celebracions convocades per un govern amb motiu d’una festa nacional.

La comensalitat és una mena de sagrament popular. És la sociabilitat generada en l’esdeveniment de menjar en grup. De fet, n’hi ha dues modalitats bàsiques: en l’una, un grup o una persona en convida una altra a compartir un o diversos àpats; en l’altra, tots els comensals participen d’alguna manera en l’àpat en comú. Com a fet social, constitueix una manifestació plural que posa en relleu l’estatus social del qui convida i dels convidats, com també el respectiu poder adquisitiu i la jerarquia.

En la majoria dels casos, la comensalitat es relaciona estretament amb algun acte festiu. És transversal als grups socials, afecta totes les edats i tots els grups. En les festes d’aniversari, per exemple, trobem petits i grans celebrant entre amics i familiars l’any que han sumat a les seves vides. A les festes majors és força comú que tothom comparteixi la taula. En molts àpats campestres, siguin arrossades, costellades o cargolades, de vegades fins i tot es comparteixen els plats, i gairebé sempre el porró o la bóta per a beure.

En certa manera, la comensalitat presenta matisos parateatrals. Tot plegat configura un acte social i de creativitat que inclou una seqüència escenificada amb un inici i un final. Hi ha un escenari, el lloc on se celebra l’àpat, sempre triat a consciència, tant si és la ludoteca per a la festa d’aniversari del nen o de la nena, com si es tracta del menjador de la casa del patriarca o la matriarca de la família per a l’àpat de Nadal o de Sant Esteve o de la proximitat d’una determinada font d’aigües valorades per la seva frescor. Hi ha uns actors, que són els comensals, qui més qui menys amb un paper definit en el repartiment. Hi ha una posada en escena: d’una banda, uns jocs de taula, uns plats, uns guarniments; de l’altra, el moment del dia triat, i la situació, a la taula, dels comensals o de la presidència. I moltes més coses. En quin moment del dia es fa, aquest convit? Qui serveix l’àpat? Quan se serveix? Què se serveix? L’anàlisi de la plàstica d’aquests rituals en pintures, gravats i fotografies, ens proporciona informació de gran valor històric i antropològic.

Els àpats de festa

Habitualment, en la vida quotidiana, els éssers humans mengem per a viure i per a sobreviure. Però en altres ocasions, la raó per a organitzar un àpat és una altra. Molt sovint les persones ens asseiem a taula per establir una relació, fer un negoci, manifestar la pròpia força o poder, o simplement, per celebrar un aniversari o un esdeveniment. En aquests casos, les taules s’omplen de queviures (algunes vegades rars o exòtics, i d’altres genuïns, o simplement desacostumats), i també s’hi manifesta un ritual pel que fa al guarniment i al servei de taula o fins i tot a la manera o el lloc de cuinar. Tot un microcosmos es fa present al voltant del menjar i el beure. Podem afirmar que un menjar festiu –sigui quin sigui el caràcter precís que li correspongui, com a banquet o menjar de festa, fogons improvisats al tros o cerimonial d’etiqueta– ha estat sempre pensat i viscut com a expressió d’una sociabilitat que es manifesta en un acte de convivència que elimina diferències o bé les palesa. Segons Nèstor Luján: “El català ha estalviat minuciosament en la cuina de cada dia i ha gastat d’una manera folla en les grans festes. […] Sobre aquest seny i aquesta rauxa, sobre les ascètiques sopes de farigola davant del sumptuós pollastre amb llagosta, es plantegen les característiques realment excèntriques de la cuina catalana.”

Expressions com ara “això és una delícia”, aplicades a un plat o a una preparació, i també “això no ho havia menjat mai”, o bé “això m’ho feia la mare de petit” fan pensar que quan es gaudeix d’un àpat de festa es fa quelcom més que menjar.

Paraments de taula nous, flors, decoració, plats rars i complicats, com també la seqüència determinada que se segueix en presentar-los i una determinada vaixella i un determinat protocol en el lloc que ocupen els comensals són alguns dels ingredients que es troben en molts dels àpats de festes que se celebren al llarg de l’any.

A Europa, les imatges històriques que es conserven de banquets de reis i senyors, a partir del segle XVII, amb la seva etiqueta (disposició diferent de les taules i un desplegament de criats en el servei), fan percebre un distanciament entre els protagonistes i els convidats, ben diferent del que es veu en imatges anteriors en què els convidats seuen tots a la mateixa taula, al centre de la qual hi ha els protagonistes (senyor i senyora de la casa). A l’inici del segle XVIII, els banquets eren fastuosos, la presidència de la taula es feia centrada i el servei requeria que tot el menjar (per seqüència de plats, primers, segons, tercers, postres) estigués disponible a la taula. El romanticisme hi introduí novetats, i els dinars i els sopars íntims proposaren fórmules menys formals. Al començament del segle XIX s’imposà l’estil a la russa, cosa que féu canviar els hàbits del servei, és a dir, cada plat és servit i retirat un cop acabada la consumició. La burgesia emergent canvià l’ordre dels comensals i la presidència de la taula es traslladà del centre al cap de la taula. Actualment, els banquets oficials mantenen la tradició de la presidència de taula centrada, i en la vida menys protocol·lària es combinen els models de presidència per raó de l’acte o de la festa.

En altres cultures, el tema de la festa a taula també és variat i complex. Per exemple, en la tradició japonesa les festes més típiques són les que marquen el ritme de les estacions, i cadascuna incorpora els característics àpats festius i les corresponents decoracions i paraments de taula. Així, l’inici de l’hivern, que coincideix aproximadament amb el de l’any, comporta, segons els llocs, dos o tres dies de festa. Se celebra amb pastissos d’arròs, brous vegetals, sardines seques amb salsa de soja, llagosta, etc. Es beu sake dolç, amb herbes medicinals, que, com també la llagosta, són símbol de longevitat. Tot plegat és cuinat uns quants dies abans i guardat en caixes lacades que es van obrint al llarg dels dies festius. En un altre extrem hi ha els banquets organitzats en les cerimònies del potlatch de les comunitats autòctones de la costa de la Colúmbia Britànica i del sud d’Alaska, durant els quals se serveixen grans quantitats de menjar.

Un banquet, segons un text sumeri, reuneix tres conceptes: lloc, cervesa i pa. Nosaltres hi afegiríem les persones. Així doncs, lloc, persones, menjar i beure són els elements d’un banquet que predisposen a la comensalitat. De fet, qualsevol celebració requereix, si més no, un àpat o una ingesta lleugera (un pica-pica, se’n diu ara).

Els àpats en el marc familiar

Els àpats festius que es desenvolupen en el marc familiar són molt variats. La família, com ja s’ha descrit, és actualment una fórmula força diversa. Avui, un àpat de festa de família pot consistir en un sopar de dues persones, a casa o en un restaurant, per a celebrar un aniversari, una feina nova, l’estrena d’una casa o el començament d’una vida en comú. Aquest mateix model és aplicable a qualsevol dels models familiars que es poden trobar en l’actualitat. De totes maneres hi ha àpats de festa més solemnes que responen a un calendari festiu que regula i seqüencia el curs de l’any. En aquest decurs de l’any i en aquest marc de festes familiars, cal destacar la festa de Nadal, les festes majors, les festes patronímiques dedicades al patriarca o la matriarca de la nissaga familiar i les relacionades amb el cicle de la vida: bateigs, comunions, casaments i fins i tot àpats de difunts.

Nadal

La diada de Nadal és una de les més celebrades en les cases catalanes i comporta un seguit d’accions amb relació al menjar molt significatives. Per exemple, fins ben bé al principi de la dècada del 1960, per Sant Tomàs es feia a Barcelona una fira del Gall, a prop del parc de la Ciutadella. Actualment, durant el mes de desembre hi ha moltes fires que ofereixen productes artesanals i també del camp. De totes maneres n’hi ha dues que cal destacar pel que fa a un dels productes més estimats per a la taula de Nadal: el pollastre. La Fira Avícola de la Raça (de pollastres de pota blava) del Prat de Llobregat, pels volts de Nadal, i a Vilafranca del Penedès, la festa del Gall (el mateix dia 21 de desembre). La cursa per a aconseguir menges selectes per al dinar de Nadal comença, de fet, al principi de desembre. Cal preveure la selecció de fruita seca que acompanyarà el pollastre, un assortiment de vins i xampanys i, a més, en molts casos, cal encarregar als proveïdors habituals el marisc que iniciarà aquest dinar solemne. Històricament, en aquests àpats de Nadal, com en la majoria d’àpats de festa, la característica era l’abundància de carn, la qual cosa contrastava amb l’escassetat d’aquesta menja la resta de l’any.

El dinar de Nadal és un dels àpats (potser gairebé l’únic) en què es manifesta més fortament la solidaritat familiar, fins i tot en famílies en què aquesta solidaritat és escassa. En aquest dinar, normalment organitzat per la matriarca de la família, es reuneixen fills i filles amb les seves respectives parelles i els seus fills. La composició d’aquest àpat ha variat en el temps. Si ara fa tan sols vint anys no hi podia faltar l’escudella amb carn d’olla i el pollastre farcit, avui es fan tota mena de variants que inclouen, per exemple, el marisc i moltes altres menges poc habituals (viandes importades, fumats i conserves, fruita tropical, etc.), ben diferents de les anomenades tradicionals, i sens dubte molt més cares. El primer plat del dinar de Nadal, sobretot a partir del costum més estès darrerament, es compon d’una escudella ben abundant de carns (gallina, vedella, be i porc) i de verdura d’hivern, que hi donen aroma, i que s’acompanya d’una pasta grossa (galets, de vegades farcits de carn picada). A part, se serveix en una safata la vianda i la verdura bullida del brou, és a dir, la carn d’olla (un tros de vedella, la botifarra blanca i la negra, la pilota i les patates, els cigrons i la col). I a continuació ve el gall dindi o el pollastre farcit amb salsitxes i fruita seca. Tot plegat recorda el corn de l’abundància del conte.

De totes maneres, aquest fer no és uniforme a tot Catalunya, i el costum de menjar l’escudella que s’ha descrit és diferent a cada lloc. Per exemple, a la comarca de la Selva, es menja escudella el dia de Sant Esteve i no pas el dia de Nadal. En altres llocs era –i és encara– costum tradicional cuinar i servir altres plats, com, per exemple, les sopes de gallina amb ametlles, que ens recorden els brous “de madama” dels receptaris de la cuina medieval catalana, abundoses sopes de peix, farciments, i encara d’altres. A Tossa, per exemple, es feien uns calamars farcits amb carn de vedella i porc ben aromatitzats. I, és clar, en molts llocs, també la verdura d’hivern amb rosta i les bones botifarres de les matances del porc dels primers dies de fred, seguit dels platillos, tan celebrats a l’Empordà, i de les cassoles, amb pollastre, conill i botifarra rostits, i de garrins i de carn d’anyell al forn, d’oques i d’animals de cacera com ara perdius i ànecs. De fet, unes menges directament extretes de la verdura, les hortalisses i els animals que habitualment es conreaven i criaven vora les cases de pagès i que a ciutat també hi eren criades o bé portades per les pageses de la rodalia en diades de mercat o fira. Un text del baró de Maldà del 1799, un any que va nevar molt per Nadal, ens assenyala aquest costum i lamenta que: “Per causa dels camins tan infames, no han pogut arribar los pagesos ab les provisions de cócs, borregos i perdius.”

A l’hora de les postres també surt a taula el bo i millor dels dolços i coques casolans, com també tots els almívars de fruita dolça, molts dels quals procedents de les terres de Lleida. I és clar, a més de les neules, tot allò que els confiters i pastissers creen per a aquestes dates. També fruita seca, neules i els torrons d’Alacant. Les neules són de tradició molt antiga, i ja es troben esmentades en els llibres de cuina catalana medieval. El massapà i el torró també es coneixen de ben antic, a Catalunya. Probablement, les ametlles i les avellanes amb acompanyament de mel eren ja conegudes pels pobles mediterranis dels temps de l’imperi Romà. L’esmicolament d’aquesta fruita seca i la cocció al forn de la pasta, resultant de barrejar amb mel la fruita més o menys finament trinxada, ens indica que el torró és de tradició antiga a Catalunya, com de fet ho acredita el que es fa a Agramunt, documentat des del segle XIII. De tota manera, bona part dels torrons consumits a Catalunya actualment provenen de factories del Migjorn valencià. I, al costat d’aquests dolços d’origen català, se’n consumeixen d’altres que són més populars a l’Aragó, Castella o Andalusia com polvorons, fruita gebrada, o galetes de gustos diversos.

El dia de Sant Esteve, a Barcelona, era costum menjar canelons i vedella. Actualment algunes famílies, sobretot si hi ha nens i avis, mantenen el costum amb variants. Canelons de peix, amanides i canelons de carn. De fet, els canelons, tal com es coneixen avui, es començaren a assaborir en restaurants i fondes de Barcelona, a l’inici del segle XX, a partir del treball de cuiners italians. La seva popularització es deu, possiblement, al mestratge del cuiner suís Rondissoni, a l’escola Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona i a la gran difusió dels seus llibres. L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison (Barcelona 1872-1949) l’any 1922, féu que moltes noies barcelonines de classe mitjana aprenguessin, entre altres tasques domèstiques tradicionalment atribuïdes a les dones, l’art de la cuina.

Gairebé es podria afirmar que d’aquest mestratge prové la popularització a Catalunya dels canelons a la italiana com a àpat de festa. Per exemple, en la quarta edició (1923) de La cuyna catalana. Aplec de fórmules per a preparar tota mena de plats amb economia i facilitat, propi per a servir de guia a les mestresses de casa i a totes les cuineres en general, llibre escrit per Josep Cunill de Bosch, pseudònim del llibreter i escriptor Francesc Puig i Alfonso (Barcelona, 1872-1949), s’hi explica la recepta tal com avui s’elabora. En canvi, pel que coneixem d’altres llibres de cuina catalana publicats abans d’aquesta data, gairebé segur que el que se servia en aquesta diada eren els macarrons amb salsa de tomàquet i formatge ratllat; en canvi els canelons eren menja de restaurant.

I al restaurant és on actualment es fan molts d’aquests dinars familiars del dia de Sant Esteve (molt menys els del dia de Nadal), tant per estalviar feina com perquè tothom pugui demanar el que li vingui més de gust.

Carnaval i pasqua

Aquestes són festes que reuneixen les famílies i també amics i coneguts al voltant de la taula. Carnaval és bàsicament una festa de carrer, i els àpats en família són menjucs que permeten resistir les festes entre amics. Les famílies que practiquen la religió jueva celebren la Pasqua amb la menja del be pasqual, i les catòliques la celebren amb unes postres brillants i barroques que s’anomenen mona. Les mones, en el seu origen, eren “coqs” de brioix adornats amb ous durs, de vegades decorats i pintats. Actualment són autèntiques escultures de xocolata (blanca i negra) que reprodueixen escenes de l’actualitat més rabiosa. Moltes representen, en forma de ninots de xocolata, els personatges famosos i més mediàtics de l’actualitat.

Festes majors

En una bona part dels pobles i les viles de Catalunya se celebren dues festes majors: la d’hivern, que de vegades es confon i barreja amb el Carnaval, i la d’estiu. En totes dues conflueixen dues maneres d’entendre la comensalitat, l’una lligada a la família i per extensió als amics íntims que no viuen en la comunitat en què es desenvolupa la festa major, i una altra que té lloc al carrer, en companyia de veïns i de companys del mateix grup d’edat.

Bona part de les grans festes majors se celebren en dates relacionades amb el calendari festiu judeocristià; des de mitjan maig coincidint amb la festa de l’Ascensió, fins al començament del mes d’octubre coincidint amb la festa del Roser. De totes maneres, el dia que es convoquen més festes majors a Catalunya és el de l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost.

Aquestes festes majors d’estiu tenen una durada de cinc a vuit dies i comporten tota mena de celebracions (cercavila, desfilada per anar a rebre els músics, competicions esportives, subhastes o rifes) i també missa solemne, sardanes, concerts, balls a l’envelat, desfilades de gegants i capgrossos, aixecada de castells, correfocs, etc. És una festa que reforça la communitas i que inclou actes que convoquen tots els grups d’edat (pregó, cercavila, missa, espectacles de carrer) i d’altres que són més singularitzats per a grans (balls o espectacle de varietats) o per a petits, com per exemple el circ.

Una part molt important d’aquesta festa s’esdevé al voltant d’una taula, amb familiars i amics que cal obsequiar i a qui mostrar les belleses i peculiaritats de la ciutat, vila o poble. La cuina elaborada en aquestes ocasions segueix el curs de les estacions i, per exemple, als mesos de juliol i d’agost sortiran a taula, a més de les viandes de corral, els melons i les síndries; pel setembre, els primers tasts de perdius i, és clar, el raïm i les figues, i a l’octubre, els primers senglars i les magranes i els codonys.

La comensalitat de bona part de les festes majors se celebra en família, en família extensa, que inclou tota mena d’ascendents i descendents i amics i coneguts, i converteix les cases en autèntics guirigalls de gent que hi entra i en surt a tota hora. Una gent –grans, adolescents i petits–, que per raó dels actes i dels seus horaris, de vegades fa que les cases es trastoquin. Llits parats en qualsevol lloc i horaris dels àpats tots canviats. Els joves tenen un horari, els de mitjana edat, un altre, els petits, un altre també. Això provoca que els encarregats que la intendència de la casa funcioni hagin de fer mans i mànigues per aconseguir que, a les cuines de les cases, hi hagi disponible tota mena de queviures, a totes les hores i durant tots els dies que transcorre la festa.

També es fan àpats, més solemnes amb tothom reunit a taula, en els quals es fan sentir la rauxa de què parla Nèstor Luján en descriure els àpats de festa. De vegades, és difícil convocar tota la família i els amics a la mateixa hora, però sempre hi ha almenys un àpat o dos en els quals tothom coincideix. Per a aquesta ocasió s’elaboren els plats que són més tradicionals de la contrada en què s’organitza el dinar o el sopar festiu. Són dinars barrocs i amb un servei quasi del segle XVIII, amb molts plats servits al mateix temps. De vegades es cuina una olla barrejada, de fideus i arròs, o bé entremesos i, després, si la festa és a l’estiu, amanides i envinagrats, conills i pollastres i també carn estofada i platillos. Alguns plats rostits poden ser sublims (l’ànec amb pomes o guisat amb olives, l’oca amb peres, el pollastre amb samfaina…). Per postres, fruita dolça d’estiu i pastisseria. Si la festa major és a l’hivern, a prop del Carnaval, la cuina es fonamenta en la carn de porc, com ara botifarres de tota mena (crues, de perol, dolces, de sang, de sang i arròs) i també llom rostit i, és clar, llonganisses, secallones, pernil, etc. Per postres, bunyols, pastissets, flams, o menjar blanc, entre d’altres.

Sants i aniversaris

Tot i que actualment, en una Catalunya molt laïcitzada, els sants patronímics se celebren cada vegada menys, moltes famílies mantenen la celebració del sant dels membres més grans de les nissagues familiars. Aquests dinars o sopars, a casa o al restaurant, apleguen les tres o quatre generacions d’una família al voltant de taules de festa. La composició dels plats és del gust dels qui conviden a casa seva, i, si es va al restaurant, cadascú tria allò que més li agrada. Les festes d’aniversari són més habituals entre els petits i els joves. Actualment, els petits comparteixen aquestes celebracions amb amics i companys de l’escola, a casa o en centres lúdics especialitzats on, a més de berenar plegats, juguen i ballen. Els joves els solen compartir amb amics i companys d’estudis, de feina o de colla. La festa familiar es reserva per als més petits i per als més grans.

Els àpats comunitaris

Nadal

El fet de menjar en una taula un grup d’homes i dones és un acte cultural de gran transcendència social que separa els humans de la resta dels animals. Aquesta comensalitat implica compartir, primerament, el propi menjar –de fet, sovint els àpats col·lectius es fan amb el menjar que cadascú aporta–; en segon lloc cal una taula, és a dir, segons el nombre de convidats, s’ajunten les taules que facin falta i, en tercer lloc, es fa amb amistat, és a dir, una taula de festa és una voluntat de compartir una estona festiva amb un grup.

Els dies anteriors i posteriors al dia de Nadal, les trobades per a fer àpats festius no són tan estrictament familiars. Molts treballadors i companys de feina organitzen, uns quants dies abans de Nadal, el dinar o sopar d’empresa, sempre en un restaurant. Aquests dinars o sopars inclouen també petits regals del mateix import per a tots, participacions en la loteria extraordinària de Nadal i altres sorpreses festives.

D’altra banda, i seguint la tradició, la sortida de la missa del gall aplega la gent, en alguns pobles i viles de Catalunya, a menjar al carrer al voltant d’una foguera. Se’n poden destacar dues modalitats, la que es decanta més per menges salades com ara botifarres, costelles i rosta de cansalada amb torrades, i una altra de més dolça que es decanta cap a la xocolatada, amb melindros i coca; la coca amb vi bo i també les galetes, els torrons, la fruita seca i, en algun cas, potser un tortell. De manera excepcional al poble de Xerta, a la sortida de la missa, es menja borraina sucada amb mel.

L’endemà de Nadal, als pobles que tenen sant Esteve com a patró, la diada de vegades coincideix amb la festa major petita o d’hivern, i s’hi fan tota mena de celebracions que comporten menges compartides. A Sarrià de Ter es fa una arrossada; a Llagostera, després d’una cursa popular, s’obsequia tothom amb un entrepà, i a Sisquer, en sortir de missa, es mengen torrons i coca, i es beu moscatell.

Una altra festa que també és molt compartida és la del dia 28 de desembre, que correspon a la celebració dels Sants Innocents. A més de les bromes i llufes que, qui més qui menys, penja a l’esquena dels qui es distreuen, hi ha llocs que celebren àpats col·lectius organitzats per joves d’un mateix grup d’edat que recapten menjar per les cases del poble. L’Aleixar, Riudecols i Colldejou, Almenar, els Guiamets i Móra d’Ebre són alguns dels pobles que practiquen aquest costum.

Una de les festes més importants de l’hivern, ben relacionada amb els ritus arboris propis de Nadal, és la festa del Pi, a la festa major d’hivern de Centelles. Tota la comunitat viu molt intensament aquesta diada (30 de desembre), ja des del matí. Després de la missa, es va al bosc a buscar el pi que ja s’havia triat el dia de Sant Esteve. Aquest arbre es guarneix amb pomes, neules i figures de paper. A continuació, es fa un dinar de germanor. Les pomes es reparteixen i es mengen més endavant, el dia de Reis.

La nit del 31 de desembre se celebra de moltes maneres; de vegades es comença a la llar familiar i després se segueix amb els amics. Algunes comunitats celebren aquesta diada amb àpats compartits, i a les dotze en punt es reuneixen tots en una plaça on sigui possible sentir les campanades. El costum de menjar raïm és molt recent –del començament del segle XX– i, de fet, no se’n coneix exactament l’origen. Consisteix a menjar un gra de raïm a cada campanada en el punt de mitjanit del dia 31, a casa o sovint al carrer mateix.

Carnaval i Pasqua

El Carnaval, festa d’inversió social, ha estat una de les festes més perseguides pels poders públics d’arreu. Concretament, a Espanya i a Catalunya durant els primers anys del franquisme hi hagué una prohibició expressa de fer actes festius al carrer, i molt assenyaladament els de Carnaval.

Abans de la guerra civil de 1936-39, en molts pobles i viles es cuinava una olla barrejada, feta probablement amb carn de porc i gallina i verdura d’hivern, com ara la col, i llegums. Se servia a tothom, però en molts casos era destinada als pobres, que en aquells dies d’hivern ho passaven força malament.

Aquest esperit de compartir s’ha conservat, en algunes poblacions, amb el nom de “guixa”, és a dir recapte d’aliments. Per exemple, en tenim notícies a Bóixols i a Isona. Per més que durant força anys el costum havia quedat soterrat, amb la represa de certes llibertats al final del franquisme es tornaren a fer festes al carrer. En aquest nou clima, el Carnaval sortí al carrer i amb aquest, els àpats comunitaris de ranxo, de brous grassos i escudelles barrejades, d’arrossos, botifarrades, cassoles, sardinades, per exemple, que ja no s’han interromput.

Entre altres llocs, es fan arrossades a Albons, Masarac, Figueres, Vilarnadal, Alpens, Jafre, Nevà i Sant Fruitós de Bages. De “ranxo”, una olla amb combinació de llegums, arròs i tota mena de productes del porc, se’n pot trobar entre altres llocs a Bellver de Sió, Capmany, Palau-saverdera, Garriguella, Organyà, Ponts, Vilanova de l’Aguda, Tremp, Verges i Vidreres. Una altra variant d’aquestes olles és l’escudella barrejada i la calderada, mostres de la qual podem trobar a Calella, Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Esterri d’Àneu, Sort, Rialb, la Pobleta de Bellveí, Talarn, Sant Pere Pescador i Verges, entre altres poblacions. Una variant curiosa n’és la de l’olla del brou (de bullir les botifarres) que es fa a Ordino (Andorra). Una altra variant de sopa és la que es fa a Lleida, la sopa de Pinyana, creada amb motiu de la portada d’aigües a la ciutat pel canal d’aquest nom, que té el seu origen en el privilegi atorgat per Ramon Berenguer IV el 1151. Algunes poblacions, com ara Agullana, Llers, Peralada, Artesa de Segre, el Poal, el Prat de Lluçanès, Rubí, Sant Feliu Sasserra, Sant Julià de Lòria i Tírvia, fan cuites de botifarres en fogueres al carrer, servides amb pa amb tomàquet.

D’àpats de peix, se’n fan a pocs llocs. Per exemple, menjada de garotes a Cadaqués, una sardinada a Cassà de la Selva, l’Escala i Roses, i es mengen arengades al Pla del Penedès, Sant Pere de Riudebitlles i Santa Fe del Penedès.

A dues poblacions del Baix Ebre, Xerta i Aldover, se serveix la “fogasseta”, un panet amb truita de carxofes, espinacs, alls tendres, salsitxes, etc.

Per acabar s’ha de fer esment de la xatonada servida a Vilanova i la Geltrú, que és una amanida d’escarola amb bacallà esqueixat, seitons i olives, que s’acompanya amb la salsa anomenada xató.

Les dues pasqües (la Florida, que correspon al Dilluns de Pasqua, i la Granada, que correspon a la Pentecosta) del calendari català tradicional han generat uns àpats al camp molt celebrats per tots els grups d’edat, principalment per joves que, amb les captes fetes a cases de parents i amics, i regals dels padrins, s’entaulen en zones de pícnic on sovint hi ha fonts, i hi organitzen grans gresques i saraus, amb acompanyament de música.

La mona, en el seu origen una coca o fogassa amb ous durs a sobre, és un obsequi que, per Pasqua, fan els padrins de fonts al seu fillol o fillola cada any, des del seu naixement fins que fan la primera comunió. Aquest costum es manté molt viu a Catalunya i actualment els pastissers fan vertaderes escultures amb sucre i xocolata. Per exemple, a Vilabella, els nens fan la capta de mones a casa dels padrins i després van al camp a menjar-se-les en família, i a Cabassers hi ha una rifa de mones. De fet, per Pasqua, si el temps acompanya, se sol anar a fer un dinar al camp en colla. D’aquí prové segurament el costum de cantar caramelles i de la capta de provisions que es fa per a organitzar un àpat compartit amb veïns i amics. L’origen d’aquests cants es pot situar a partir del segle XVI, documentats a Manresa, Súria i Sant Andreu de Llavaneres, concretament el 1508. El seu origen rural es decanta, al segle XIX, vers corals urbanes formades per obrers de les fàbriques tèxtils i d’altres. De totes maneres, serà amb l’impuls dels Cors de Clavé –que, en els seus estatuts del 1852, considera el cant de caramelles com una de les activitats principals– que aquest costum es popularitzà arreu. El cant de caramelles comporta una capta de queviures per cases i masies. El resultat és un dinar de companyonia. En aquest sentit, encara perviuen les captes d’ous, amb els quals es fan unes grans truites que es consumeixen en comú. S’ha trobat ressenyat aquest costum en molts pobles de Catalunya, com ara Artés, Guardiola de Berguedà, Nevà, Toses i Santa Eulàlia de Ronçana. En d’altres, a més de truites, es consumeixen carn i botifarres, i en alguns casos es fan bunyols i coques. Sembla que és un costum que creix i s’estén per tot Catalunya. La segona Pasqua també comporta dinars col·lectius en fonts i ermites on es fan aplecs al llarg dels quals es consumeixen bàsicament truites, arrossos, botifarres o carn a la brasa.

Festes majors

S’ha dit que les festes majors inclouen totes les modalitats de comensalitat: dinars familiars, dinars amb amics, en restaurants i fondes, i també fontades, és a dir, dinars o berenars en algun prat vora el poble o vila i a prop d’alguna deu d’aigua. En aquests darrers, surten de la panera familiar bons embotits, truites de verdures i patates, carn arrebossada i algun pollastre rostit. També tomàquets amanits i enciams d’estiu. Les postres són constituïdes per fruita d’estiu: melons i síndries. Tot plegat ben regat amb vi de bóta.

Revetlles

El solstici d’estiu, el 24 de juny festa de Sant Joan, ha originat una menja molt especial: la coca, l’origen de la qual és incert. La coca és un pastís fet amb farina, ous, sucre, mantega, llard, llet, suc de llimona i canyella, que es cou en una llauna al forn amb fruita confitada i pinyons pel damunt. Es menja durant la revetlla, és a dir, la nit anterior a Sant Joan, i s’acompanya de cava. El seu consum és tan general que fins i tot hi ha parades improvisades al carrer que en venen. Per Sant Pere, el 29 de juny, la festa es repeteix però no és tan popular.

Àpats rituals

La tradició grecoromana ens ha deixat memòria d’àpats oferts als déus per a congriar els mals temporals i aconseguirne beneficis. D’aquells costums, esbandits pel cristianisme, se’n poden detectar rastres en diversos àpats. Per exemple, a Catalunya, el més significatiu és el consum de castanyes i panellets per Tots Sants, un àpat dedicat als difunts. Abans, les castanyades se celebraven el dia de Tots Sants a la nit, és a dir, la vetlla del Dia dels Morts; ara tenen lloc la vigília de Tots Sants, amb un caràcter de revetlla. Així doncs, el 30 d’octubre és costum després de sopar, de fet després de mitjanit, menjar castanyes bullides o torrades, moniatos i panellets. Els panellets, coneguts als Països Catalans des del final del segle XIII, són petits pastissos fets amb pasta d’ametlles, sucre treballat amb clara d’ou batut a punt de neu, i aromatitzada amb perfum de fruita o altres sabors, com per exemple cafè, cacau, anís, etc., i cuits al forn.

Aquesta tradició més casolana s’ha traslladat al carrer i, en molts pobles, es fan castanyades populars per a tothom.

Altres àpats comunitaris

Els treballs estacionals que apleguen molta gent en pocs dies, relacionats amb l’agricultura i la ramaderia, com, per exemple, la collida de fruita, el segar i el batre, la verema, el marcatge de bestiar i la xolla, entre d’altres, han originat dinars i sopars en comú vora la feina. També els acabaments de cases o d’obres d’enginyeria han donat lloc al que s’anomenen alifares, és a dir berenars o menjucs a tocar del lloc en què s’ha treballat. De fet, avui dia, sovint els acords comercials acaben en dinars de treball que es fan en restaurants i fondes.

Actualment els àpats comunitaris tendeixen a ocupar un espai destacat en moltes festes, i fins i tot són el motiu o l’ocasió de festa al seu entorn. Així, la festa del Blat de moro escairat a Gironella; la festa de l’Oli nou a Castelldans, per la Puríssima; la de la Truita amb suc a Ulldemolins; la xatonada a Sitges i a Vilanova i la Geltrú; el concurs de Cassoles de tros de Juneda; el concurs de Cuina de bolets a Puigventós; el concurs de Xolís del Pallars a la Pobla de Segur; la festa de les Migas (una cuina provinent de la immigració d’arreu de la Península) a Badalona, i el multitudinari aplec del Caragol de Lleida. També s’han posat de moda les arrossades monumentals organitzades per empreses que es fan càrrec de tot.

Les cuineres i els cuiners

Les cuineres de les diades familiars són, gairebé sempre, les matriarques de la família, ajudades de servei quan cal, o, en el seu defecte, la dona o l’home que n’ha pres el relleu. Actualment es fan comandes a cases de menjar que preparen plats tradicionals i altres creats de nou, per alliberar un xic les sofertes cuineres. En el cas dels menjars compartits entre joves, el fet és que en bona part són els restaurants locals els qui s’ocupen de preparar-los.

Les cuineres de les festes majors són, moltes vegades, professionals a temps parcial. Temps enrere es tractava de dones que, deixant les seves pròpies cases, s’ocupaven de cuinar per a aquells que els ho demanaven. Es coneix el testimoni, recollit per Georgina Regàs, que parla de la Lola Solés i Sais (Foixà, Baix Empordà 1907- Palafrugell 1978). “La Lola, durant molts anys de la seva vida, va anar a fer el menjar els dies de Festa a les cases pairals i als grans masos, quan al voltant de la casa s’aplegaven fàcilment vint-i-cinc o trenta persones i el dinar començava amb uns entremesos, seguit de canelons o d’un plat d’ous, platillo, rostit i postres.”

Una altra cosa són els cuiners que, per un dia, fan àpats per a un grup, gairebé sempre amb motiu de fontades i d’aplecs. Cuinen arrossos, carns a la brasa, cargols a la llauna, botifarres colgades. En aquests casos les dones s’ocupen de fer els primers plats (amanides, escalivades).

Cal remarcar, doncs, que no hi ha festa sense la celebració d’un àpat –més o menys abundant en menjar i beguda– al voltant d’una taula i en un ambient d’amistat, i que qualsevol àpat que es consideri fora de la més estricta quotidianitat es relaciona directament amb l’acte festiu, que implica la reunió d’amics, parents i visitants.

La promoció de productes gastronòmics convertida en festa

La festa, ho hem dit al llarg d’aquest volum, està ben relacionada amb els aliments i la cuina. Ben espontàniament, a l’entorn d’una bona collita, d’una barca curulla de peix o d’una cacera afortunada, s’han celebrat, des dels temps més remots, actes festius. A Catalunya, les celebracions amb relació a les bones collites són prou antigues, i algunes recorden ritus anteriors al cristianisme. L’etnògraf català Ramon Violant i Simorra (1903-1956), en el seu treball “El demonio vegetativo del trigo: ritos agrarios de la cosecha en Cataluña”, publicat pòstumament el 1981, feia la descripció d’alguns d’aquests actes festius –danses, mascarades, jocs– a les comarques pirinenques.

Ben segur que algunes d’aquestes primeres celebracions espontànies esdevingueren més tard festes consolidades dedicades als sants protectors i de patronatge de les comunitats. A Europa, les festes gastronòmiques com la festa de la cervesa a Munic, tenen molts anys de vigència.

Unes altres d’aquelles celebracions han evolucionat i són manifestacions festives que, de totes maneres, recorden el seu origen de publicitat de promoció d’un producte o d’una comunitat productiva. Un bon exemple d’aquest fet és, a Catalunya, la Fira de Sant Miquel de Lleida, d’origen medieval però transformada, a partir dels anys cinquanta del segle XX, en fira especialitzada en fruita dolça.

Però a la segona meitat del segle XX, i encara més els darrers vint anys, la promoció i la publicitat han transformat aquestes “festes gastronòmiques”. El periodista Ferran Agulló (1863-1933) i l’editor Francesc Puig i Alfonso (1865-1946) foren, durant els anys vint i trenta del segle passat, uns grans promotors de la cuina i la gastronomia catalana que, en aquells moments, havia de lluitar fortament amb la italiana i la francesa, que eren les preferides de les classes benestants catalanes. Els primers anys del franquisme, a Catalunya, com en altres punts d’Espanya, eren promocionades pels sindicats agrícoles i pels caps locals del Movimiento. Trobem concursos de romesco, o menjades de cargols i de calçots des de les primeries dels anys cinquanta, encara en època de cartilles de racionament.

Més endavant, el turisme massiu i el cotxe utilitari van augmentar, els anys seixanta del segle passat, la tendència a les celebracions festives al voltant del tema gastronòmic. El restabliment de la democràcia i els nous governs municipals n’han afavorit el creixement. Avui, moltes web d’ajuntaments fan publicitat, a més de les belleses naturals i el patrimoni artístic i monumental, d’unes especialitats gastronòmiques noves i velles. Sovint disposen d’uns calendaris festius i gastronòmics i promocionen productes d’origen de tot tipus: oli, cireres, alls, naps, calamars, patates, maduixes, ous, conills, aviram, i perdius. De fet, a Catalunya, podríem dir que tots els dies de l’any es poden menjar coses diferents a diferents llocs, anant de festa en festa.

Pensem que el fet d’anomenar “festa” aquestes celebracions i esdeveniments diversos és una forma de banalitzar la idea de festa i d’emmascarar la intenció última d’aquests actes: la promoció d’un producte més o menys original d’un lloc determinat. És a dir, aprofitar aquesta celebració per tal de fer rendibles instal·lacions públiques i negocis privats de la comunitat que programa la suposada festa.

L’ideal dels darrers decennis, com deia l’autor americà Neil Postman (1931-2003) ha esdevingut la diversió a qualsevol preu (Divertim-nos fins a morir és el títol d’una de les seves obres més conegudes) i tot s’ha de fer amb el mínim d’esforç. Els nens han d’aprendre divertint-se, no cal forçar res, i la màxima festa dels grans consisteix a no fer res. En aquest context és lògic que, moltes activitats clarament comercials i de promoció s’hagin transformat en activitats lúdiques i que ara s’anomenin festes. Festa del cava, festa de l’oli nou, festa dels calamars…; com ja s’ha dit, s’hi pot afegir un llarg etcètera.

Però la denominació de festa no escau a moltes d’aquestes activitats lúdiques que organitzen entitats i organismes públics per a promoure els seus productes i que, en fer-ho, modifiquen el significat profund del mot festa, que inclou els significants, entre d’altres, de comunitat, identitat, del fet de compartir, del veïnatge, en definitiva d’aprenentatge social i cultural.