La festa major

Catalunya és un país amb una tradició festiva intensa i extensa. Els viatgers anglesos del segle XVIII que escrivien les cròniques dels seus viatges a Catalunya sobre la represa econòmica del país, com ara els economistes Joseph Townsend i Arthur Young, s’admiraven estranyats que aquella empenta de la primera industrialització catalana s’esdevingués en un poble tan feiner i alhora abocat a celebrar tantes festes i tan variades. I és així, el calendari festiu és d’allò més ric i divers. No solament durant el segle XVIII, com ho testimoniaren els viatgers castellans, anglesos i francesos, sinó secularment i fins a l’actualitat. Les competències de la Generalitat de Catalunya per a designar les festes de caràcter nacionals i les dels municipis, pel que fa a les locals, es queden curtes, i cada any les nostres institucions es veuen forçades a marginar del calendari de dies no laborables una colla de festes.

Entre les festes populars d’arrel tradicional, a part les que corresponen als cicles festius de l’any –de Nadal a Carnestoltes, de la Quaresma a Pasqua Florida, i de la primavera a Corpus– destaca a cada poble, vila i ciutat la festa major o festa anyal, la qual, en moltes ciutats, sol ser seguida per les festes pròpies dels barris. Sovint, la festa major coincideix amb les fires, que al seu torn tenen a veure amb el calendari agrícola i ramader. La festa major és la festa local per excel·lència, la que crea i recrea la comunitat, la identifica i la projecta. Ve a ser el paradigma de la festa.

La tradició de les festes majors és coneguda a Catalunya almenys des del segle XIII, amb una prodigalitat extraordinària i despeses fora mida. Fins a un punt que Ferran II el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, arribà a prohibir que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc o família, amb imposició de severes penes als contraventors, tot i que fou derogada l’any següent a petició dels pagesos, que aleshores negociaren amb el rei la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe, del 1486, tot al·legant el costum de rebre, per les festes majors, amistats i parents d’altres llocs.

Actualment vivim en una societat consumista i de masses, i el concepte de festa ha variat radicalment: cada cap de setmana invita a ser festejat per exemple amb un bon àpat, amb l’assistència a un concert o anant a teatre, al cinema o a ballar a la discoteca. En aquest punt, però, davant la crítica que es fa a l’actual consumisme de l’oci, convindria distingir entre abundància i consumisme, tot advertint i recordant que en una societat tradicional, en una economia de subsistència, festa volia dir abundància, sobreeiximent de tot, excés: la gent estalviava tot l’any per “tirar la casa per la finestra” durant els breus dies del cicle nadalenc o per la festa major. És a dir, menjar i beure, mudar-se i estrenar vestit, enramar o guarnir el carrer i la plaça, pujar als cavallets de fira, anar a ballar a l’envelat i poder regalar el vano i el ram a la parella: “La vida són quatre dies.” Tot l’any, doncs, per quatre dies; així ho expressava un refrany, ja sense sentit actualment: Cada dia no és festa major.

El calendari de les festes majors

La festa major és la festa anyal d’una població. Se sol celebrar a l’estiu, perquè temps enrere s’esperava haver acabat les collites. Sovint coincideix amb la diada del sant patró o de la patrona, santa o Mare de Déu, o bé es fa amb motiu de la commemoració d’un fet històric o tradicional destacat de la localitat, com ara l’arribada de l’aigua corrent a les cases.

La majoria de les festes majors tradicionals se celebren de Sant Joan a Sant Miquel de Setembre, és a dir, del solstici d’estiu a l’equinocci de tardor, bé que el calendari de les festes majors es pot allargar fins a la Mare de Déu del Roser i Sant Martí, ja en plena tardor. Tanmateix, la majoria de festes majors es concentra en-torn de la Mare de Déu d’agost –és a dir, l’Assumpció– i de setembre –el Naixement de la Mare de Déu–, coneguda també com la festa de les marededéus trobades.

Rafael d’Amat i de Cortada, el famós baró de Maldà, al final del segle XVIII, quasi coetani dels viatgers J.Townsend i A.Young, ja les situava en aquest temps quan explicava que “per estos temps molts Senyors y altres que no ho són, si que tenen conveniencies, y torres afora, sen van fins á mediats de octubre, y aduc fins á la vigilia de tots Sants á disfrutarlas de sos paseigs, y divertirments ab las festes majors dels pobles en los mesos de Agost y Setembre que son”.

I continuava descrivint, en el seu Calaix de sastre –autèntica crònica de la vida local del segle XVIII–, les festes de tots els rodals de Barcelona, que s’encadenaven les unes amb les altres de tal manera que, durant el període estival, per als nobles i hisendats sí que gairebé cada dia era festa major: “Sant Just, y Sant Pastor martirs 6 de Agost en lo Poble de Sant Just de Esvern, y lo endemá 7 segona Festa á Sant Antoni de Padua. Sant Feliu de Llobregat en lo dia 10 á Sant Llorens martir, á no trasladada á Diumenge sá Festa major, y lo endemá Festa á Sant Feliu, y aniversari de Casa Falguera. La Gloriosa Asumpció de Nostra Senyora, Festa major en lo Poble de Cornellá. Dia 16 de Agost Sant Roch, Festa major en lo Poble del Hospitalet, y lo endemá á unas Sagradas reliquias de Martirs, en dita Iglesia veneradas, que fa la Casa de Molins. Dia 24 de Agost; Sant Barthomeu Apostol, Festa major á no trasladada á Diumenge proxim en lo Poble de Sans distancia mitja hora de Barcelona. Dia 29 de Agost; la Degollació de Sant Juan Festa major en lo Poble de Sant Juan despí. Dia 8 de Setembre; la Nativitat de Nostra Sra. Festa major en la hermita de Nostra Sra. de Vellvitja, ab Professó: en la Marina, contigua al Poble del Hospitalet. Dia 21 de Setembre, Sant Mateu Apostol, y Evangelista. Festa major en lo Poble de Esplugas, á no trasladada al Diumenge proxim, y en lo Seguent dia á Nostra Sra. De Gracia, y la Principal sent la titulár de la Iglesia, y del Poble que es Santa Maria Magdalena, que esta no se traslada á altre dia, encaraqué recayguie en Divendres. Dia 29 de Setembre, la Dedicació de Sant Miquel Arcangel Festas majors en los Pobles de Sarriá, y de Molins de Rey, ab suma concurrencia en Sarriá vistas las demés Festes majors…” Però no tan sols eren els nobles i hisendats que corrien les festes majors de la pròpia rodalia; també el jovent, amb colles, solia anar de festa major en festa major, d’envelat en envelat, de ballada en ballada, cada estiu. I també moltes colles de balls de bastons i d’altres feien el seu agost resseguint la geografia de les festes majors, sense cap mena d’encàrrec municipal, actuant a les places i passant el platet o la barretina entre els espectadors.

Les festes majors tradicionals celebren, doncs, els sants patrons més antics, advocats contra la pesta, patrons de la pagesia, dels oficis mariners i pescadors, de les cavalleries, etc. Aquesta insistència fa veure l’absència d’altres sants de devoció més tardana o més institucional que popular, com són sant Josep o sant Jordi.

Tanmateix, les festes majors han canviat de lloc en el calendari segons ha convingut, sobretot en èpoques de forta emigració, de canvi d’economia, d’introducció de la industrialització o d’afluència de forasters al poble. El cas més freqüent és el trasllat de la festa a un diumenge. També s’aprofita el mes d’agost en lloc de l’original, per treure benefici de l’estada d’estiuejants o del retorn dels emigrants per les vacances.

En moltes poblacions d’estiueig o turístiques que a l’estiu són desfigurades per l’allau de forasters i en què el turisme representa la màxima ocupació, la festa major, en lloc de desaparèixer, ha arribat a perdre el sentit identitari i el caràcter comunitari tradicional i fins i tot ha quedat convertida en atracció turística i diversió dels forasters. Davant d’aquest perill de pèrdua de valors identificadors i de sentit de comunitat local, hi ha qui s’espera que passi la temporada forta de l’estiu per poder celebrar en comunitat la festa que considera que els correspon pròpiament.

A més de la festa major d’estiu, moltes poblacions celebren una segona festa a l’hivern, sovint festa votada, responent a un antic vot de poble, a l’entorn de sant Antoni Abat, sant Vicenç o sant Sebastià, o a la primavera. En molts casos és l’anomenada festa major d’hivern o festa major petita. Tanmateix, des del recobrament de la democràcia municipal, han anat prenent volada, entre els mesos d’abril i maig, una colla de festes de primavera, sovint festes noves, moltes de les quals substituïen, suplantaven o relegaven les festes majors tradicionals que anys enrere havien quedat afectades per l’èxode massiu de les vacances estiuenques, o per altres motius, fins a desaparèixer.

Cal fer esment de les conseqüències de la repressió amb què el règim franquista va tractar les tradicions festives: prohibint-ne algunes, censurant-ne o limitant-ne d’altres, tolerant-ne la resta i apropiant-se políticament les que podia rendibilitzar. Cal recordar la frase del ministre franquista dels anys setanta que tenia al seu càrrec l’ordre públic, referint-se a les manifestacions reivindicatives però també a les festes populars: “La calle es mía.” No obstant això, el franquisme feia front amb dificultats a la lluita per les llibertats democràtiques. Les manifestacions no van fer sinó créixer, prenent progressivament, al costat del caràcter de lluita, un insospitat sentit de festa, a mesura que el sentiment de poble anava “guanyant” el carrer.

Però no era sols la repressió franquista la que va atemptar contra la festa al carrer. L’altre risc de perdre la tradició festiva ha estat –i és, tal vegada– la nova cultura de masses en plena societat de consum i enmig d’un procés de globalització liberal indeturable. La creixent deslocalització de les multinacionals i l’abassegadora influència dels mitjans de comunicació de masses i de les noves tecnologies de la informació tendeixen a homogeneïtzar la rica diversitat del planeta tot reduint-la a un únic comú denominador.

Això no obstant, enmig de la globalització liberal creixent, l’actual desvetllament de les ciutats comporta un renaixement de la festa, de les festes locals –en especial, de les festes majors–, que responen a la dialèctica global-local que, en lloc de desaparèixer, reneix. Aquest renaixement va lligat a la presa de consciència de la riquesa i de l’originalitat del propi patrimoni cultural i a la necessitat de mantenir i recrear els valors identitaris, però també de crear noves oportunitats d’identificació des de l’actual pluralitat, amb l’enriquiment que pot comportar la realitat multicultural que aporten les noves immigracions, en la recerca d’un sentit inclusiu de pertinença.

Les festes majors més remarcables

L’ofrena floral a sant Anastasi, patró de Lleida, és un dels actes més singulars de la festa major d’aquesta ciutat.

Fototeca.com - F. Maestra

Si cada festa major té la pròpia rellevància i uns elements que li confereixen una identitat pròpia, d’entre aquestes n’hi ha que mereixen ser destacades per la seva personalitat i pel caràcter únic o exemplar que presenten. La festa major de Lleida per Sant Anastasi, l’11 de maig, amb el marraco pels carrers sorprenent la xicalla, la desfilada de carrosses, les fires de Maig i, a la quinzena, el concorregut aplec del Caragol. La de Reus, per Sant Pere, el 29 de juny, amb grallers, nans, la mulassa, falcons i castellers i, sobretot, els gegants indis, moros, japonesos, negres i el Bitxet i la Bitxeta.

La festa major de Vic se celebra per Sant Miquel dels Sants, el 5 de juliol, amb el Merma, la Vella i el Nen, els gegants i els caps de llúpia fent cercavila, i la solemne processó de les relíquies. La del Vendrell, per Santa Anna, el 26 de juliol, amb repic de campanes i tronada de coets, grallers i cercavila amb gegants i nans, drac i ball de diables, ball de bastons i exhibició castellera. La de Mataró, per les santes Juliana i Semproniana, el 27 de juliol, amb l’opulenta Missa de les Santes, el Robafaves, els nans, l’àliga i la Momerota. La de Vilanova i la Geltrú, el diumenge més proper al 5 d’agost, la Mare de Déu de les Neus, amb dracs, diables, mulasses, gegants i nans, balls de pastorets, de bastons, de cercolets, de gitanes i d’en Serrallonga, i aixecada de castells.

L’antiga vila de Gràcia manté amb plena vigència, per la Mare de Déu d’Agost, la festa major, amb un concurs de carrers guarnits que suggereixen ambients de fantasia, on es fan jocs i curses per als infants, i balls de tarda i de nit. A la festa major d’Amer, el 16 d’agost, destaca la típica sardana de l’alcalde. I a la de Sitges, per Sant Bartomeu, el 24 d’agost, actuen els diables i la fera foguera, gegants i gegantets, nans, dracs, mulasses, balls de gitanes, de cercolets i de pastorets, la moixiganga i una important exhibició de balls de bastons, de falcons i castellers. La de Castellterçol, el darrer diumenge d’agost, té rellevància per l’elegant i cerimoniosa dansa i pel ball del Ciri. La de Solsona s’esdevé per la Mare de Déu del Claustre, el 8 de setembre: hi actuen els gegants, els cavallets, el bou i la mulassa, el drac de foc, l’àliga, els óssos, els capgrossos, els bastoners i els trabucaires. La d’Olot, per la Mare de Déu del Tura, el mateix 8 de setembre, exhibeix els cavallins, l’àliga, els gegants i els nans, amb el típic Lligamosques, i hi ha correbou pels carrers. I a Montblanc, per la Mare de Déu de la Serra, també hi ha gegants i nans, drac i mulassa, grallers i bastoners. A la festa de Tortosa, per la Verge de la Cinta, hi ha concentració de bandes de música, actuació de les típiques cucaferes, el bou, l’àliga, els cavallets i els nans, i ballades de jotes tortosines.

A la festa major de Sant Joan de les Abadesses, el segon diumenge de setembre, té lloc el solemne ball dels pabordes abillats amb gambeto i copalta, i conclou amb la marxa de les torxes i la sardana llarga a la Plaça Major. La de Tarragona, el 23 de setembre, per Santa Tecla, inclou una cercavila de gegants, nans i “negritos”, en Magí de les timbales, balls de bastons, de dames i vells, grallers i banda, i una exhibició castellera a la plaça de la Font. La de Barcelona se celebra per la Mercè, el 24 de setembre, amb un programa en què destaquen el fantàstic correfoc, les fires populars, les sardanes i els balls de carrer, les curses, la travessada al port nedant, la trobada de cors de Clavé i el castell de focs. La festa major de Valls es fa amb motiu de Santa Úrsula, el diumenge següent al 21 d’octubre, amb gegants, capgrossos, l’àliga i una aixecada de castells a la plaça del Blat. La de Banyoles, per Sant Martirià, el 24 de novembre, amb una immensa ballada de sardanes a la plaça porxada, on competeixen les cobles més prestigioses.

A Vilafranca del Penedès els castells constitueixen un dels actes més esperats i multitudinaris de la festa major.

Fototeca.com - F. Català

Entre totes les festes majors catalanes, una de les més emblemàtiques és la de Vilafranca del Penedès, que se celebra el 30 d’agost, per Sant Fèlix. És considerada la més típica de Catalunya i ha estat declarada d’interès turístic. Al segle XVIII prengué la seva forma actual, però els precedents són més antics. Tot seguit serà descrita com a paradigma d’una festa major ben completa. Comença el dia 29, al punt de migdia, a la Rambla, amb repic de campanes i l’esclat d’una traca descomunal, la tronada. Es fa una bigarrada cercavila amb totes les figures, comparses i balls populars: el drac i els diables, l’àliga, els gegants i capgrossos, cotonines, cercolets, panderetes, panderos, moixiganga, el ball pla, figuetaires, bastoners, gitanes, pastorets, el ball d’en Serrallonga, falcons, grallers, dolçainers i els castellers de la vila. A la tarda, es treu la imatge de Sant Fèlix i es passeja pels carrers, precedida dels balls i enmig d’un seguici d’atxes enceses; el sant és dut a l’església de Santa Maria i entronitzat a l’altar major. L’endemà, dia 30, és Sant Fèlix: a l’alba, hi ha repic de campanes i matinades amb grallers. Ofici solemne de festa major, acabat el qual les autoritats civils i eclesiàstiques es dirigeixen a la Casa de la Vila a presenciar els balls i l’aixecada de castells. Actuen el drac, els diables, l’àliga i els gegants i els capgrossos, com també tots els balls i grups festius. A la tarda, concert de bandes i, al capvespre, l’entrada de Sant Fèlix a Santa Maria: a l’esplanada davant de la basílica arriba la processó amb tots els figurants, s’apaga l’enllumenat de la plaça i la festa recomença dins un univers màgic amb el drac vomitant foc; diables i ballaires executen els seus balls, els castellers alcen pilars de cinc sota l’esclat pampalluguejant dels trons i els coets del drac i dels diables, les rodes de foc i el castell de focs artificials. La festa major continua encara l’endemà i l’altre i l’altre: matinades i ofici pels difunts de la vila; més exhibicions de comparses, balls i castells. Fins que el sant és retornat en processó a la casa del nou administrador, que en tindrà cura fins l’any vinent. El 2 de setembre a la nit, esclata el castell de focs que clausura les festes.

El programa de festa major

Les festes majors solen tenir una durada de tres dies, si no més, amb un programa propi de cada poble, vila o ciutat que sol tenir en comú els actes que es descriuen a continuació. La festa s’anuncia oficialment amb un pregó a càrrec d’un personatge representatiu, popular o famós del moment. Amb ell, la festa es declara inaugurada.

Tradicionalment, a la vigília, tenien lloc a l’església parroquial les vespres en honor del sant patró, cada vegada més en desús i habitualment absents del programa de festes. El vespre mateix de la vigília l’estrena consisteix en l’esclat d’una gran traca o mascletada que fa retrunyir l’entorn urbà que constitueix el rovell de l’ou de la vila o ciutat. I a la matinada de l’endemà el poble es desperta amb un sonat repic de campanes, amb salves de morterets o de trabucs, o amb matinades de colles de grallers o bandes de música pels carrers principals, voltant la vila o els barris.

A continuació, se celebra l’ofici solemne en honor del sant, la santa o Mare de Déu patrons de la parròquia i de la població, abans amb la presidència del “braç secular” format per la corporació municipal, ara amb les distàncies corresponents d’una societat laica.

A la sortida es fa una processó, cercavila o desfilada per carrers engalanats, amb abundant seguici popular a més de la gent que s’aplega a banda i banda de tot l’itinerari i que la contempla en balcons, finestres i terrats. La processó o cercavila és acompanyada també de música pels carrers feta per bandes, rondalles o colles de grallers i dolçainers i altres instruments tradicionals, gegants i nans i bestiari local, i l’actuació de bastoners i d’altres colles i grups d’animació. També s’hi exhibeixen pendons i banderes de determinades confraries i la pròpia de la vila o ciutat, precedint el baiard o tabernacle del sant patró, guarnit de flors, rere del qual sol seguir la clerecia i la corporació municipal.

Hi ha també ballades de sardanes i altres danses tradicionals i balls populars de plaça o d’envelat amb les corresponents orquestrines i conjunts; exhibicions castelleres, trobades de gegants i entremesos diversos, inclòs un bestiari local en augment; com també balls de diables i correfocs. I, allà on hi ha tradició, curses de braus i correbous. I encara s’organitzen curses, cros, maratons i competicions esportives, i bicicletades populars. I avarades de globus o d’estels i volades de coloms. I cóssos i jocs per a la quitxalla, a més de les atraccions de fira.

Cal destacar la importància del dinar de festa major, que en aquesta ocasió entaula la família extensa i altres convidats, amb els menús tradicionals de cada lloc. A més de mostres de cuina i de vins, i àpats populars multitudinaris –arrossades, fideuades, brous grassos, truitades, xatonades, sardinades, migas–, on només qui no hi és no hi és comptat. I fires d’artesania, d’herbes, colònies, mels, confitures i arrops, formatges i altres productes artesanals.

També s’organitzen concerts de música clàssica, de cant coral, d’havaneres –cremat inclòs–, de cantautors de moda, de pop-rock i altres conjunts musicals, i representacions teatrals o líriques, i balls parlats tradicionals –el més típic dels quals és el d’en Serrallonga–, conservats, recuperats o incorporats com a nova tradició. I trobades de puntaires, concursos de pintura ràpida, exposicions d’arts plàstiques… En fi, el repertori d’actes, mostres i actuacions, sense deixar les ja tradicionals, incorpora d’any en any noves propostes.

En moltes viles i ciutats, sovint la festa major es desglossa o continua per barris, on el veïnatge és el valor dominant. Fins i tot s’expressa en festes de carrer, amb balls, jocs i àpats o berenars veïnals, en els casos de carrers o places amb una personalitat reconeguda o definida.

Cal fer esment, també, de l’obligat ofici litúrgic en recordança dels difunts de l’any, que se celebra el segon dia de festa major. Finalment, la festa acostuma a culminar amb un fantàstic castell de focs d’artifici, que conclou amb els tres petards de ritual.

Les festes majors amb fort contingut tradicional han sabut mantenir, afermar i desplegar els ritus i trets identitaris més destacats, a l’entorn dels quals s’estructura el programa d’actes. De tal manera que, a Solsona, sense gegants i sense trabucaires, no es podria dir que és festa major; com a Cardona sense el correbou; o a Gràcia sense els carrers guarnits; o a Olot sense el ball pla; o a Argentona sense la xarbotada del càntir; o a Sitges sense la moixiganga; o a Castellterçol sense la dansa i el ball del ciri; o a Gombrèn i Campdevànol sense la Gala. Les noves festes, en canvi, han tendit a incorporar les modes i novetats festives de les viles i ciutats del seu entorn, i sobretot de Barcelona, amb la intenció de crear tradició on no n’hi havia.

Actualment, tanmateix, els programes de festes tendeixen a ser similars arreu, tot responent a les influències culturals dominants i a models manllevats de festes majors destacades i, com s’ha dit, a la influència del model festiu barceloní sorgit amb la democràcia municipal des dels anys vuitanta del segle passat. Així es van incorporant totes les novetats festives dels pobles i les ciutats més importants, de manera que, fins conservant alguns trets tradicionals locals, finalment s’assimila tot el que pugui conferir prestigi a la comunitat. D’aquí que gegants, diables, bestiari fantàstic, correfocs i castells hagin vist arreu una brotada o rebrotada espectacular, fins i tot en comarques on abans no hi havia aquesta tradició. Cada vila o ciutat vol destacar, en fi, la pròpia diferència i originalitat, i procura crear i inventar tradicions que li donin prestigi i que alhora els doni identitat, com també que siguin capaces d’impulsar dinàmiques participatives i d’aglutinar la pluralitat de la seva població, compartint expressions culturals diverses, vivències expansives gratificants i catarsis col·lectives de tota mena.

Anuncis i pregons

Pregons i pregoners

La festa s’anuncia oficialment amb un pregó. El pregó és un ritu inaugural laic, que en la pràctica substitueix el tradicional sermó de campanetes que un predicador convidat pronunciava en l’ofici solemne tot fent el panegíric del sant patró.

Un pregó pot tenir un tarannà més popular o més institucional. Els pregons de caràcter més popular o populista es proclamen des del balcó de l’ajuntament, amb el pregoner abocant-se a la plaça de la vila, o bé dalt d’un entarimat en un espai públic, o en un poliesportiu. Solen anar a càrrec d’un personatge famós del moment, destacat en qualsevol dels mitjans de comunicació o en els espectacles de masses: locutor o animador d’un programa televisiu; actor o actriu de teatre, cinema o televisió, cantant de masses, esportista famós, o encara algú altre.

Els pregons de to més institucional s’acostumen a pronunciar en la sala de plens de l’ajuntament, o en un teatre o en una sala d’actes preferent. Adopten forma de discurs o conferència i són a càrrec d’una personalitat intel·lectualment rellevant en el camp del pensament, de les arts i les lletres, de les ciències, de la política o de l’acció social.

En qualsevol dels casos –enquibits al balcó o en seients preferents–, l’acte inclou la presència protocol·lària de tot el consistori, govern i oposició, a més d’altres personalitats rellevants especialment convidades.

En la primera opció, el populisme i el glamour aconsegueixen assistències multitudinàries a risc que les aclamacions massives en dilueixin el caràcter i comportin la pèrdua del caràcter formal que seria propi de l’anunci oficial de la festa, com també la pèrdua de contingut del pregó, que en aquests casos acostuma a ser aplicable a qualsevol població tan sols canviant el topònim i el gentilici, i remarcant els tòpics més coneguts.

En canvi, els pregons més institucionals aposten per la significació humana del pregoner o pregonera i pel contingut del seu discurs, com també per la projecció d’una determinada imatge de ciutat, en un marc més ritual i protocol·lari. L’emissió megafònica de la veu del pregoner a la plaça i fins la projecció en pantalla gran de l’acte, amb la posterior sortida al balcó, procuren evitar o rebaixar l’elitisme i el distanciament propi d’aquesta mena de pregons. I la publicació posterior del text per part de l’ajuntament o de la premsa local en facilita la difusió del contingut.

Una variant d’un model i l’altre és la que dóna preferència a les personalitats que pertanyen a la comunitat local, tant si es tracta de famosos com si són de perfil més significatiu en el camp cívic, professional o polític: un escriptor, un historiador, un metge, un capdavanter en una obra social… Una fórmula més actual, més banal i alhora més efímera, que no pas el nomenament oficial de fills predilectes, si els convidats són nascuts a la vila o ciutat, o de fills adoptius si són de fora però hi mantenen una determinada vinculació.

Cal advertir, això no obstant, la imposició progressiva de la cultura de masses basada en l’espectacle per sobre de la cultura popular, que té el seu màxim exponent en la festa. Sovint representa el triomf del tòpic i la banalitat propis del star system, que té com a destinatari les masses i no el poble, fins al punt que es tergiversa el sentit i el caràcter del pregó de festa major. Només cal tenir en compte qui pren la decisió sobre el model del pregó i sobre la persona designada com a pregoner: si recau en l’alcalde o alcaldessa i la corporació municipal o en l’equip tècnic o en l’empresa que es fa càrrec de l’organització de la festa.

D’altra banda, no sempre es valora prou que un pregoner hagi de saber parlar en públic, tenir coses a dir i conèixer prou la vila o ciutat i la ciutadania a la qual adreça la paraula. No sempre una imatge val més que mil paraules.

El pregoner ha de contextualitzar el seu pregó, fent referència directa o indirecta a esdeveniments succeïts, pròxims en l’espai o en el temps, favorables o desfavorables –una realitat de millora o avenç de la ciutat, la consecució d’un objectiu esperat, el desastre d’una guerra, la mort recent d’una persona significada–, tot situant la festa en un context més ampli i alhora més proper i més compartit. I ha d’acabar invitant tot el poble a la festa, animant a sentir-se comunitat sense exclusions, a superar els maldecaps i la rutina quotidiana, a celebrar, a divertir-se. Amb el pregó, la festa es declara inaugurada.

El repic de campanes

Si la festa és un període de temps diferent de la quotidianitat, cal assenyalar-ne l’inici o refermar la importància dels moments emblemàtics amb manifestacions sensorials que puguin ser copsades pel conjunt de la població. Aquesta condició d’excepcional es manifesta amb uns senyals sonors o visuals que precisen l’inici del temps festiu, alerten sobre una novetat o confirmen a la població un succés esperat o desitjat.

Així era en el passat i així s’esdevé en el present.

Un repic general de campanes podia anunciar una victòria militar o l’entrada d’un personatge notable al límit del terme municipal. A Reus (Baix Camp), hi ha, en el campanar de l’església de Sant Pere, una campana anomenada dels gegants, més petita que les emprades per a anunciar els oficis, de so vibrant, que antigament era utilitzada per als tocs d’alarma –per exemple, quan hi havia foc– però que, la vetlla de Corpus i Sant Pere, anunciava la sortida dels gegants al carrer i, amb ells, l’inici de la festa.

El repic de campanes estrena la festa major. És el toc de festa. Sol anar acompanyat del retruny d’una tamborinada o d’una trabucada, d’una salva de morterets, d’una engegada de coets, de l’esclat d’una traca estentòria –tronada, mascletada–, el xoc fulminant entre la festa i el treball. I de la desfilada d’una cercavila engrescada. No és, doncs, un ritu banal ni prescindible, aquest de llançar les campanes al vol convocant el poble, anunciant la restauració d’un temps original, per bé que efímer. La comunitat s’expressa i realitza mitjançant els ritus, i el repic de campanes n’és un de ben tradicional: demostra com la festa és ben altra cosa que l’oci, que els caps de setmana o les vacances, que el festival o l’espectacle. Heus aquí una diferència entre la cultura popular i la cultura de masses.

Es podria dir que el toc de festa és alhora un ritu inaugural –d’invocar bons auguris– i un ritu de pas al regne de la gratuïtat, de l’abundància, de l’alegria i de la meravella. Perquè la festa transforma els interessos, els significats, les normes i els comportaments, els rols i les funcions socials, estableix o restableix uns vincles diferents en la comunitat que hi participa, n’aferma la cohesió social, en regenera la identitat i reforça el sentit de pertinença a l’entorn dels esdeveniments que se celebren. El poble fa la festa i la festa fa el poble.

Des del segle V els tocs de campanes han marcat el temps de la vida de la comunitat. Durant segles han pautat la vida quotidiana i el cicle vital de les persones des del bateig fins al dol, han avisat dels esdeveniments religiosos, civils i militars i han anunciat les festes. Però a partir de l’invent dels rellotges mecànics, i sobretot des de l’era industrial, el temps ha anat perdent el caràcter cíclic i ha quedat reduït al còmput uniforme i purament quantitatiu marcat pel calendari laboral. Tanmateix, el temps de les festes s’ha mantingut enfront del ritme marcat per la societat industrial i per l’oci a què invita la societat de consum, alhora que, en l’àmbit local, un determinat sentit comunitari ha perviscut en la cultura de masses.

El toc de les dotze batallades de la nit de Cap d’Any és un exemple prou il·lustrador de com els mitjans de comunicació de masses s’apropien de determinats rituals de la cultura popular tradicional i els amplifiquen: són un paradigma de la màgica virtut de les campanades anunciant, estrenant o culminant la festa.

Si la festa major representa el restabliment de la dimensió del temps comunitari, el repic de les campanes es redescobreix com a insubstituïble. No és estrany, doncs, que, amb el recobrament i la recreació de les festes populars, s’experimenti una recuperació de l’ús festiu de les campanes –totes ja electrificades– de les parròquies com a instruments musicals, i no cal dir dels carillons, com el de la Generalitat, que arriben a oferir veritables concerts. Amb la progressiva formació de colles de campaners i campaneres i la recent creació de la Confraria de Campaners de Catalunya, el toc de festa torna a ser d’actualitat.

La pirotècnia com a anunci de la festa

Entre els recursos que es fan servir per a anunciar la festa, cal esmentar la pólvora, un dels elements més emprats des que es va començar a difondre fa sis-cents anys. Així, al segle XV, es troben documentats homes armats que disparen trets amb motiu de solemnitats festives. Les confraries d’ofici tenien al seu càrrec, entre moltes altres funcions, fer les lleves d’homes aptes per a la guerra, i disposaven d’armes que empraven també amb finalitats festives. Així, a Reus, el 1625, el consell de la Vila delibera sobre la festa a fer, amb motiu de l’arribada d’una relíquia del patró, sant Pere:

“E més fonch proposat per dits senyors jurats dient com se ha de asentar lo retaule y rebrer la relíquia del gloriòs sant Pere […]. Fonch determinat que per al dia ques rebrà la relíquia del gloriòs sant Pere y se asentarà lo primer cuerpo del retaule ques criden totas las confrarias que traguen las banderas y lluminària y la vila que dóne pòlvora…

[…] y pareix que per fer festa seria bé fer dos o tres banderes de soldats.”

Es demana a les confraries que participin “y la vila si donarà algun premi a la filera que millor tirarà”. I, el 1652, consta el pagament de “cinc lliures pólvora per galejar la festivitat de nostra Senyora”.

De fet, l’ús d’armes de foc per a anunciar la festa és una pràctica que ha arribat als nostres dies. Havia estat un costum generalitzat, per exemple, disparar trets d’escopeta en l’aire en el moment que les campanes tocaven a Glòria, anunciant la resurrecció de Crist.

Avui, en diverses poblacions –sobretot a les comarques del Bages, el Berguedà o el Solsonès– els trabucaires engeguen trets en l’aire com a forma d’anunciar i expressar l’alegria de la festa. A Centelles, s’anomenen galejadors els escopeters que participen en la festa del Pi, cada 30 de desembre.

La presència de trabucaires a Solsona, documentada des del segle XVII, es va mantenir, per Pasqua, fins a la postguerra civil: anunciaven l’arribada de les colles de caramellaires a les masies, galejant una estona abans, com avui fan encara a les caramelles d’Ardèvol o de Súria. Les cercaviles de trabucaires, amb colles de nova formació que anuncien l’inici de les festes majors, han sovintejat, en els últims anys, arreu del país. I en molts altres, una morterada de coets voladors de tro fa el mateix paper.

La pirotècnia que disparen algunes manifestacions festives dels seguicis festius del Camp de Tarragona o el Penedès té aquest paper d’anunci. És el cas del ball de Serrallonga, amb els trabucs i pistoles, o també del ball de diables. A les Borges del Camp, per exemple, la processó que trasllada la imatge de la Mare de Déu de la Riera des de la seva ermita fins a la parròquia, la vetlla de la festa major, és precedida pels diables. L’esclat de les carretilles, que es percep des del poble, actua eficaçment com a anunci de l’arribada.

Sovint, el petar d’un coet serveix per a anunciar l’inici d’una activitat festiva, i un aspecte que caracteritza la pirotècnia que inicia la festa és la repetició, amb cadència o sense. Aquesta acumulació de so, a cops sobtada, aconsegueix el necessari efecte de trencament de la normalitat que l’entrada en el temps festiu representa. Per això s’empren formes de pirotècnia com ara tronades, mascletades i traques.

La tronada és, entre aquestes, la forma més antiga. Consisteix en un rec de pólvora, fet al terra d’un carrer o d’una plaça, sobre el qual es disposen mascles i trons. Els mascles o morters són, fet i fet, petits canons: peces de ferro cilíndriques, lleugerament troncocòniques, buides per dins i amb un forat a la base per on s’introdueix la metxa. S’omplen de pólvora coberta amb argila ataconada –premuda– i, en esclatar, fan un considerable soroll tot projectant alhora una columna vertical de fum.

La tronada és, doncs, una manifestació essencialment sonora i pròpia de nombroses festes majors, encara que en moltes poblacions, tot i que se n’ha conservat el nom, avui s’encén una traca o es disparen morters amb trons que esclaten al cel o altres artificis. En l’actualitat conserva la seva antiga forma a les festes de Manresa (Bages), les Borges del Camp, Riudecanyes (Baix Camp) i, sobretot, Reus, població en la qual s’encén a la plaça del Mercadal i que ha esdevingut la manifestació emblemàtica de la festa major. Aquesta ciutat ha conservat un seguit de tronades que exemplifiquen prou bé el seu paper en l’anunci de la festa: en l’actualitat s’encén la primera després del pregó, i fins al primer terç del segle XX se’n feia una a les sis de la matinada de la diada de Sant Pere, per despertar la població. Idèntica funció tenen les mascletades del País Valencià, que empren diversos recursos pirotècnics com són traques o coets de corda, voladors i morters.

Les traques –un seguit de petards enllaçats amb una metxa i col·locats al llarg d’una corda– han esdevingut un recurs festiu a l’abast de moltes celebracions locals i, fins i tot, familiars. També s’acostuma a disparar coets voladors com a senyal de commemoracions polítiques o en el transcurs d’accions reivindicatives de to festiu. I qualsevol dia –preferiblement, diumenge– l’esclat d’uns coets de tro, disparats des de diferents punts d’una ciutat, ens indica que s’ha produït una victòria esportiva o que un determinat equip ha guanyat el corresponent campionat. Potser ens caldrà cercar el referent exacte en els mitjans de comunicació, però de ben segur que ja sabem que s’ha produït un fet excepcional per a un col·lectiu social que, probablement, serà celebrat amb la sortida al carrer dels aficionats o –segons la importància de l’esdeveniment– amb rituals festius d’ocupació de places, i guarniment de monuments i d’estàtues amb la samarreta de l’equip.

L’ofici solemne

Tot i que la laïcitat democràtica és condició de les festes populars actuals, aquestes solen mantenir la dedicació històrica al sant o la santa patrons de la localitat, acompanyada de determinades tradicions, costums i referents de caràcter religiós. L’ofici solemne, que se celebra al temple parroquial a l’entorn del qual s’ha aplegat i configurat històricament la població, i que sovint duu el nom i la dedicació del sant o la santa commemorats en la festa major, ha estat durant molts anys, segurament, l’acte festiu principal i significador.

Com a exemples d’ofici solemne cal destacar la descripció que el baró de Maldà fa del de Sant Anastasi, patró de Badalona, al final del segle XVIII. I la que el doctor Manuel Trens fa de l’ofici solemne de Sant Fèlix en la festa major de Vilafranca del Penedès. Quasi dos segles separen ambdues descripcions i, malgrat tot, salvant les distàncies entre el poble de menys de mil habitants que era Badalona i una capital de comarca tan dinàmica com el Penedès, hi ha una mateixa estructura i uns mateixos rituals. Això no s’explica tan sols per la tradició, sinó també per la tendència de la litúrgia i els ritus eclesiàstics que cal fixar a fi de perdurar per damunt dels canvis de tot ordre, socials, econòmics, culturals, ideològics i de creences que se succeeixen. Abans, ofici solemne volia dir de tres capellans, és a dir, celebrant, diaca i sotsdiaca; actualment, la manca de capellans n’ha reduït el nombre, o tal vegada, la nova litúrgia conciliar del Vaticà II ha donat peu a alguna concelebració a càrrec dels capellans nascuts a la vila o ciutat que, en diada tan assenyalada, acuden a participar en la festa i en l’altar.

Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà, assenyala en el seu Calaix de sastre: “A mitja tarde, dintre de la iglesia tot era guarnir los sagristans, barrejants i també donas y minyonas, lo retaula major, balustrada del presbiteri y lo parell de llàntias… Dalt del campanar tochs de campanas a festa. Dintre de la iglesia tràfachs de sagristans y sagristanas, uns a compondrer y guarnir las llàntias ab enramadas propies del mes de Maig, quedant ja la araña o salomó del mitg de la iglesia feta un maig ab tota aquella glassa blanca ab porció de vidre boladó, cintas, joyas, Agnus y campanetas, quedant mes baixa, ab llarga cinta de un cap a altra…”

“En la iglesia parroquial de Badalona, a honor de Sant Anastasi, màrtir, son gloriós patró, ha cantat ab aquella veu com un àngel, la missa matinal, lo Sr. Rector, fenthi alguns gorgeos a sa moda.

”En totas las missas eixian los captiris per la iglesia y arrenglats tots, haventhi tantas germandats y confrarias en esta parroquia de Badalona, no se si passar de 30 los captadors ab la bacina, semblaban als criats en visitons de bodas y altres motius en casas de Sanyors ab sas sotacopas de tota manera de sorbetes y aiguas compostas…

”El sermó de la diada lo predicà en català, que tothom lo enten mes quel castellà, nostrum Pare Xalà, franciscano, que sent pluma de cap d’ala, imitadora a las dels Sants Doctors de la Iglesia, umplia sa humanitat provecta lo pulpit, prou escañat. Veritat es, que lo sermó fou un xiquet llarch, però de gran profit al auditori en la narració de las virtuts y martiri del Gloriós Màrtir Sant Anastasi. Los oyents eran los dos sexos de Badalona y no pochs forasters. En fi tothom atent a la veu de aquell orador y molts y moltas que hi farian una bacayna…”

A continuació, l’apunt d’ofici solemne que el mossèn Manuel Trens fa a Vilafranca, senyora vila (1964) s’acosta més al present, que es manté, malgrat els tombs del món i de la vida: “A Santa Maria tot és llum i flameig de sagrats ornaments vermells que reflecteixen la sang de Sant Fèlix. No cal dir que hi ha un predicador excepcional, de gran reputació, disposat a afalagar el Sant i els seus devots vilafranquins. La nota típica d’aquest acte religiós és que gairebé tothom fa tard, començant pel M.I. Ajuntament, que arriba precedit dels macers i la xaranga. Acabada la Missa Solemne, autoritats eclesiàstiques, civils i poble es dirigeixen a la Casa de la Vila per a presenciar els balls populars i admirar el braó dels castellers.”

El segon dia de festa major sol haver-hi l’ofici de difunts per a les persones de la vila o ciutat que han mort durant l’any. El doctor Trens també el descriu: “És una festa amb crespó de negre. Aquesta barreja de vida i de mort és pròpia de la litúrgia cristiana i arrelada en totes les festes majors. És un funeral sense llàgrimes, sense esquela, que té per cap de dol l’Ajuntament en pes. La Missa exequial és solemníssima. Al final, el predicador d’ahir, revestit només amb la sotana i el mantell, diu l’ ‘Oració fúnebre’.”

Cercaviles, seguicis, processons i desfilades

Les cercaviles criden, i alhora convoquen, tota la població a la festa. A la imatge, actuació de grallers durant la festa major de Cervera.

Fototeca.com - M. Sagarra

Les típiques cercaviles són un element molt encertat i eficient per a anunciar pels carrers l’arribada de la festa major. Convidant xics i grans a afegir-s’hi, apleguen colles i grups de tota mena: des dels balls de bastons i de cascavells que van ballant tot caminant, fins als falcons, les corrandes, les colles de grallers, les xarangues, les bandes de música a so de bombo i platerets i les de cornetes i tambors, juntament amb els grups d’animació i personatges amb xanques. Aquí hi hauríem d’incloure també les colles de majorets, de les més fantasioses a les més tronades, introduïdes als anys seixanta i que imitaven les que es veuen als vistosos festivals dels Estats Units d’Amèrica, quan tot el que era americà enlluernava frívolament uns sectors socials determinats de l’Espanya franquista.

Tanmateix, cal dir que les cercaviles no són accions que es limitin a les festes majors. Processons, seguicis, desfilades, manifestacions són formes populars o oficials d’expressar públicament adhesió, reconeixement, d’ostentar les pròpies idees, creences o reivindicacions. Són cerimònies d’exaltació del sentiment col·lectiu d’un grup humà –comunitat, poble, estament, classe social, grup polític, col·lectiu–, sovint revestides de gran solemnitat: religioses, laiques o profanes, festives o penitencials, d’alegria o de dol, burlesques, militars, atlètiques, polítiques, reivindicatives, cíviques o socials.

Des de la més remota tradició fins a l’actualitat, s’han fet seguicis acompanyant un arbre, una creu, una imatge, un reliquiari, el sant sagrament, una ensenya o bandera, o qualsevol altre símbol del comú, un trofeu, una flama, un ninot de Carnestoltes, una pancarta… ja sigui per a enaltir públicament la fe, celebrar un esdeveniment festiu o un triomf, commemorar un esdeveniment, acompanyar un bateig o un casament, anar a enterrar un difunt, preservar de mals i calamitats, obtenir el perdó o atreure gràcies, fer gresca o incitar a revolta, reivindicar drets i llibertats, denunciar injustícies o proclamar eslògans alternatius. Així com durant el franquisme qualsevol manifestació reivindicativa remarcava l’enfrontament i la lluita, des de la transició a la democràcia fins a l’actualitat les manifestacions van anar guanyant una dimensió festiva com a expressió col·lectiva de llibertat.

Les processons i cercaviles formen part dels cerimonials més antics i alhora dels més actuals. Es tracta, simplement, de desfilar en corrua pels carrers, pels camins, pels camps, per mar, a l’interior o a l’entorn d’un temple, al voltant d’un claustre, exhibint els símbols pertinents. L’itinerari pot ser un cercle –se surt d’un punt central, es volta i s’hi retorna– o bé en direcció a un terme, a una fita. En marxa, cursa, ral·li o cavalcada; a peu, a cavall, amb automòbils d’època, amb bicicleta, amb barques, amb carrosses… S’escauen dins un cicle festiu del calendari o responen a situacions i convocatòries especials.

Desfilada de carrosses durant la festa major de la Mercè, a Barcelona, a l’inici del segle XX.

Fototeca.com

Gairebé totes les religions inclouen litúrgies processionals, amb relació al mite de l’etern retorn als orígens o al paradís; o bé –en el judeocristianisme– figurant la marxa del poble de Déu pel desert, vers la terra promesa: el rei David cantava i ballava en la processó de l’Arca de l’Aliança. Però també la Revolució Francesa bastia arcs de triomf i adornava els carrers amb garlandes per a desfilar-hi carrosses florals i el poble amb rams a les mans festejant la primavera. I no es pot pas passar per alt l’ancestral afició militarista per les grans parades i desfilades exhibint l’armament més impactant i la rigorosa disciplina de les tropes, com també remarcar l’ostentació de banderes i trofeus al so d’himnes militars. Però igualment les noves “misses” que representen els rituals dels Jocs Olímpics i d’altres competicions esportives internacionals rellevants inclouen les desfilades dels equips de cada estat o nacionalitat al voltant de l’estadi, uniformats i seguint la pròpia bandera al ritme dels respectius himnes nacionals.

Molts seguicis i processons tradicionals mantenen en certa manera la seva empremta religiosa, pagana o cristiana, manifesta o difusa, sempre de caràcter popular: des de les antigues dendrofories –processons en honor de Dionís i Demèter– seguint un arbre sagrat, que perviuen en els ritus festius entorn de l’arbre de maig, a Cornellà del Terri i del pi de Santa Coloma, a Centelles, fins a la conversió de l’arbre en arbre de la creu, en el Sant Crist de la parròquia o de la catedral, menat pel cos de portants del Sant Crist en els viacrucis quaresmals i les processons de Setmana Santa. Cal advertir que no fou fins després del concili de Trento, al segle XVI, que l’Església adoptà una actitud favorable a les processons amb participació popular.

Hi ha processons que provenen de ritus anyals d’encerclament i apropiació del territori, de fundació i de creació del propi món. Aquesta intenció perdura, d’alguna manera, en les processons a les creus de terme, en els aplecs als santuaris i en les processons i romeries de les cultures immigrades: passejar els propis déus, els seus sants, per l’entorn que envolta i defineix màgicament el nou centre del món. Hi ha diades patronals que es festegen amb processons als santuaris que formen part del cercle màgic que envolta el terme, de l’univers local, del propi etnocentrisme.

Les processons del sant patró

Amb l’estendard de la confraria o els pendons de la parròquia obrint la marxa, i el baiard del sant, les processons del sant patró s’encaminen als santuaris i ermites o ronden pels voltants de l’església on la imatge és venerada. Un ritu provinent de les Ambarvalia romanes, que sol incloure la benedicció del terme. Moltes d’aquestes processons tradicionals s’escauen a la primavera: la processó de les roses, per Sant Jordi; la de les falzies, quan aquests ocells migradors tornen, la de la primera espiga; per la Santa Creu; la dels Evangelis a les creus termeneres, des d’on el sacerdot beneïa o comunia els quatre punts cardinals del terme, recitant lectures dels quatre evangelis; les processons de pabordesses o majorales del Roser; les dels sants Abdó i Senén, Galdric o Isidre, patrons territorials de la pagesia.

Hi ha processons patronals que desfilen a cavall i amb carros guarnits, com la popularíssima cavalcada o passada dels Tres Tombs, per Sant Antoni de Gener, amb benedicció del bestiar de peu rodó i repartiment de pa beneït o borregos. La festa dels traginers de Balsareny se situa en aquest context festiu i a l’entorn d’aquestes dates. Tal vegada aquestes cavalcades deriven de les Consualia, que els romans celebraven cap al 8 de gener, amb cavalls, mules i ases guarnits amb murtres i llorers, a fi de preservar de malures el bestiar de càrrega i de llaura. A Berga i a Ripoll, aquesta tradició s’escau per Sant Eloi, la festa dels traginers i dels pagesos, i del potent gremi medieval dels ferrers, amb una processó de cavalcadures guarnides, que eren beneïdes anyalment. A Berga, la processó dels Elois recorre carrers de la ciutat mentre de les finestres i els balcons el veïnat aboca gibrells i galledes d’aigua a les cavalleries, i els qui desfilen van demanant aigua a crits; com si el poble s’avancés a beneir els rucs i els cavalls pel boc gros abans que el capellà davant l’església de Sant Pere, per escarni o competència a la institució eclesiàstica. També cal esmentar la romeria a cavall i en carro de les populars colles de Gràcia, Sants i diverses poblacions del Vallès a l’ermita de Sant Medir, en el terme de Sant Cugat.

Les desfilades de les benediccions de cotxes per Sant Cristòfol no són sinó un calc elemental de les dels cavalls i carruatges de Sant Antoni Abat: van gaudir d’una relativa concurrència els anys seixanta del segle passat, amb la primera expansió del mercat automobilístic, coincidint amb el costum de col·locar en el tauler de control una placa amb una imatge protectora de Sant Cristòfol o de la Mare de Déu de Montserrat.

Les processons marineres, com la de la Mare de Déu del Carme a Cadaqués, formen part d’un ritual que té com a finalitat demanar protecció davant els perills de la mar.

Fototeca.com - M. Catalán

Algunes viles i ciutats costaneres celebren processons i romiatges per mar, amb barques engalanades de gallarets i banderoles, a les ermites marineres. S’escauen per Sant Pere, per Santa Cristina, per la Mare de Déu del Carme, i també per Sant Elm: ja els romans celebraven les Neptunalia, dedicades al déu dels mars, amb processons i naumachiae, o competicions de naus. Una processó marinera de molta anomenada és la de Santa Cristina, que trasllada les relíquies de la santa des de l’església de Lloret de Mar fins a la seva ermita. També es fan processons marineres a Vilanova, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, Barcelona –recentment recuperada–, Arenys, l’Escala, l’Estartit i Palamós, i a Banyuls de la Marenda i Cotlliure. N’hi ha que duen el baiard de la imatge guarnit amb el millor peix del dia. S’hi beneeixen les barques –a les quals s’afegeixen iots i forabords–. En alguns llocs, hi ha el costum ritual d’enfonsar fins a tres cops la imatge del sant per afavorir la pesca i apaivagar la mar.

Les processons de rogatives

Una altra mena de processons tradicionals, actualment molt perdudes –si no han pres un altre caràcter– eren les de rogatives. No eren sinó formes cristianitzades de fetilleries i rituals màgics ancestrals, comuns arreu del món: la litúrgia romana les va introduir, entre els segles V i VI, per a foragitar pestes, fams i guerres i altres calamitats que assolaven els pobles. Les més comunes eren les destinades a preservar els sembrats de plagues i malures –les processons de la cuca–, les d’espantar tempestes i calamarsades i les d’impetrar la pluja i la fertilitat dels camps en temps de sequera, en les quals es resava la salve de l’aigua. O la d’anar a buscar el vent, a Requesens, perquè la tramuntana assequés els aiguamolls insalubres. S’hi traslladava la imatge del sant o una relíquia miraclera en processó tot cantant les lletanies dels sants. Moltes s’esqueien per Sant Marc, Santa Bàrbara i la Santa Creu, i també per Santa Madrona i per Sant Pere Màrtir. És especialment il·lustrativa la jaculatòria o pregària popular de “Sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu!” i l’agudesa del refranyer advertint aquells que només “es recorden de santa Bàrbara quan trona”.

Altres processons i desfilades

En un altre context i amb una altra significació se situarien les grans processons, les processons per excel·lència en la nostra cultura popular: les de Setmana Santa, no pas festives sinó penitencials, a més dels viacrucis solemnes i de les processons del Sant Trobament del matí de Pasqua; i la processó de Corpus, paradigma i referència de les nostres processons i seguicis actuals i mare de les cercaviles, desfilades i corrues de les festes populars d’avui. Però aquestes mereixen capítol a part en el calendari festiu.

I no s’acaba pas aquí la llista de processons, desfilades i seguicis tradicionals. Tanmateix, la majoria, recollides en el Costumari de Joan Amades, han passat a millor vida i ja ni la seva denominació permet d’imaginar com devien ser. Formen part d’aquella cultura tradicional que ha deixat de ser popular. D’entre aquestes destaca la del tió, voltant tres tombs la casa, amb ciris encesos, fins a la llar de foc; o la de la Candelera –per dins del temple o a la creu de terme– concorreguda, sobretot, per dones embarassades, amb candeles, per procurar un bon part i llocades abundants.

A aquestes es podria afegir un sens fi de processons, algunes amb uns noms que avui resulten inversemblants: la de la Misteriosa Llum de Manresa; la de la Bona Mort o dels Ossos, el Dimecres de Cendra; la de les Cinc Llagues, el tercer dijous de Quaresma; la dels Dolors, el divendres abans de Rams; la del Ram, el Diumenge de Rams, amb la benedicció de rams i palmes; la dels Esclaus, a Barcelona, el Dimarts Sant; la de les Set Paraules, el Divendres Sant; la dels catorze pobles de la Plana de Vic, el Dimarts de Pasqua; la dels Escarabats, a la Garrotxa; la del Combregar general, per Pasqüetes; la del Rosari de l’Aurora; la processó muda, a l’Urgell, de caràcter penitencial; la dels fanalets a l’ermita del Peu del Romeu, a Lleida, per Sant Jaume; la de la Mare de Déu viva, per l’Assumpció; les de pastors, per Sant Gil i Sant Llop a Núria, i per les marededéus trobades, coincidint amb el retorn dels ramats a la cleda. Ben poques d’aquestes processons conserven la seva antiga popularitat, ni tan sols el record: gairebé només les de la benedicció dels Rams, la de la Misteriosa Llum de Manresa, i la dels fanalets a Lleida, molt concorreguda per la quitxalla.

I encara s’hi haurien d’incloure els seguicis de Carnestoltes tradicionals de tota mena: les antigues moixigangues, la processó dels Geperuts i, sobretot, l’enterrament del Carnestoltes, amb variants que abasten des de l’antiga processó de les rates enterrant el gat –de la qual hi ha una representació medieval en una mènsula del claustre de la seu de Tarragona–, l’enterrament del cargol, de la puça… fins al popular enterrament de la sardina, d’origen madrileny, introduït a Catalunya a mitjan segle XIX. Aquella antiga tradició, amb la influència dels famosos carnavals del món –Venècia, Niça, Rio, Cadis– ha evolucionat fins a les vistoses rues del carnaval urbà i a les desfilades de carrosses amb gatzara de comparses disfressades.

També cal considerar les desfilades dels captiris tradicionals. La passada de les típiques colles de caramellaires, amb la perxa i la cistella al capdamunt, guarnida amb garlandes i cintes de colors, de casa en casa i pels masos del terme, anunciant la Pasqua amb cançons, una tradició que es conserva prou viva en les comarques rurals, i que, al Solsonès, va acompanyada amb els espetecs d’animades colles de trabucaires. I les tradicionals rondes dels cantaires d’albades, matinades o maigs. I les dels escolanets amb el captiri del salpàs, cantant “la sal i aigua dels bons ous”, i les de la mainada captant el “serra la Vella”, a mitja Quaresma. De tants altres captiris infantils, pocs se’n conserven, llevat dels dels nicolaus i les llucietes anunciant el Nadal, encara vius en algunes poblacions del Baix Llobregat.

Entre les actuals desfilades festives, destaquen les fastuoses i multitudinàries cavalcades de Reis pels carrers de viles i ciutats, amb magnífiques carrosses i llançament de caramels, davant la quitxalla que els surten a rebre amb fanalets de colors.

Anar a ballar

El ball és un dels punts més esperats del programa de festa major, sobretot pel jovent i per les parelles que festegen. No hi ha festa major sense ballades. El cançoner tradicional expressa aquestes ganes d’anar a ballar:

A la plaça fan ballades,
mare deixeu-m’hi anar!
No hi vagis, Caterineta,
que el teu pare arribarà…

També el fet de mudar-se per agradar:

Quan ella va a sarau
se’n posa boniqueta,
el faldellí vermell
i el giponet de seda.
La’n treuen a ballar
a la dansa primera…

I les expectatives de quin ballador traurà a ballar la noia:

Per a Sant Antoni
grans balles hi ha,
per a Sant Maurici
tot el poble hi va.
N’hi van tres donzelles,
són de l’Empordà,
l’una en diu a l’altra:
–I a tu, qui et traurà?

L’envelat, avui sovint substituït per altres espais, ha constituït un dels elements més típics de les festes majors de Catalunya. A la fotografia, antics envelats a Badalona.

Fototeca.com - Arxiu Cuyàs

Balls a la plaça, als carrers guarnits, al saló del casino o de l’ateneu, a la platea del teatre amb les butaques enretirades per deixar una ampla sala de ball, a l’envelat o en les pistes de ball que s’omplien de parelles els diumenges, abans que es posessin de moda els “dàncings” i les discoteques. Actualment, molts poliesportius supleixen la nostàlgica retirada dels populars envelats. Val la pena deturar-se en la consideració dels antics envelats. Constituïen construccions arquitectòniques efímeres, lleugeres i desmuntables, bastides amb pocs mitjans i poques hores, amb cobertes sense pals ni suports interiors –com tenen les veles de circ– de tal manera que aconsegueixen un gran espai sense noses utilitzable com a saló de ball els dies de festa. Cirici i Pellicer assenyala que els orígens dels primers envelats són al Maresme, i d’invenció popular. Eren de forma cònica, de paperina, amb una antena o pal central on s’enganxaven les veles de les barques dels pescadors. La forma clàssica aparegué a la meitat del segle XIX.

Els balls de festa major són balls de tarda i de nit, fins a altes hores, però a vegades aquest deliri del ball s’estrena ja en els concerts i vermut del migdia de festa major, a la plaça i amb l’acompanyament d’un aperitiu típic: tot i anomenar-se concert, i no ball, fàcilment s’acaba ballant.

Actualment, els prototips de balls que s’hi ballaven i que ara s’aprenen en tallers organitzats als centres cívics o en altres ocasions, són els anomenats genèricament balls de saló o balls d’envelat, tot fent referència a unes modalitats de ball de parella, conegudes també com a balls d’agafat –d’aferrat, a les Illes– molt bescantats com a pecaminosos a les trones de les esglésies pels predicadors, fins al punt que indicaven la distància mínima moralment tolerable entre ballador i balladora. Aquests balls no tenen res a veure amb les danses tradicionals i ja no són vigents, han estat substituïts i marginats pel rock, el pop i els ritmes de màquina a les discoteques, amb música sempre enllaunada seleccionada pels professionals discjòqueis, els quals substitueixen les antigues orquestrines i els conjunts que les van succeir.

Josep M. Espinàs, al seu llibre Festa Major, descriu què representava un envelat en la festa major i l’ambient, físic fins i tot, que s’hi respirava: “Hi ha un fet que continua essent l’avís més plàstic, més convincent, de l’arribada de la festa major: la festa major arriba, de debò, amb els camions que duen les veles, els pals, les cordes, els plafons de l’envelat. Quan a la platja, o al descampat, s’atura el primer camió d’aquesta mena, ja podem estar tranquils: la festa major és un fet.”

Però, com era, un envelat dels d’abans?

“Les ‘grans creacions’ dels enveladors de la belle époque –els Viada, Vilanova, Baliarda, Pagès– han passat a la història. Aleshores l’envelat era l’ocasió de construir uns immensos salons, carregats de cortines i llums que valien molts diners, com els ‘salamons’, llums de cristall bo…

”Però jo crec que un envelat com cal, tradicionalment parlant, té dos protagonistes indispensables: la calor que hi fa i la pluja que pot fer.”

El text de Josep M. Espinàs acaba amb un lament profètic: “Vindrà un dia que cap Comissió no es veurà amb cor d’alçar un envelat.” Els darrers, també inexistents, eren d’estructura metàl·lica i coberta impermeable, sense l’encant dels d’abans. Som al segle XXI.

El comiat de la festa

Tota festa té un final. I aquest final sol acabar amb una traca o amb l’espetec esclatant dels focs d’artifici. Els castells de focs són la forma més plena de coronar la festa major com a catarsi col·lectiva, l’apoteosi final. Després del tercer dels últims petards, la festa s’ha acabat.

D’altres vegades, el final es dóna com un fet ineludible quan, després de l’últim ball d’envelat, els músics pleguen els seus instruments i se’n van “amb la música a una altra banda”, les colles i les parelles van marxant i s’apaguen els llums de la sala o de la plaça. Resten els paperets i serpentines a terra, les garlandes de banderetes penjant, papers, envasos de begudes, la plaça sense ningú, despullada, extenuada. I el silenci. La vida quotidiana reprendrà, l’endemà, els neguits, el treball. Fins l’any que ve.

Els castells de focs

Hi ha dies de festa i nits de festa. Nits de concerts massius o de balls d’envelat o de plaça. I també nits de focs artificials, sobretot l’última nit amb què es clou el programa d’actes, l’espectacular final de la festa major. Així com a l’estrena de la festa la pirotècnia hi era present, torna a ser-ho, espectacularment, en la cloenda. En l’estrena, era el soroll, el rebombori; en la cloenda, es mostra convertida en devessall de formes i clarors.

El foc reclama el cel nocturn com a escenari i ciclorama per a enlluernar amb les seves flames. Xavier Fàbregues ens introdueix en la màgia dels focs d’artifici: “L’home no s’ha limitat a encendre el foc i a embadalir-se amb les flames. En el seu afany soterrat però constant de demiürg, ha volgut dominar el foc, convertir-lo en un objecte d’orfebreria. […] El bosc havia estat domesticat, la selva primitiva havia pogut ésser reduïda per l’home gràcies a les filigranes de la jardineria; amb el foc l’home anhelava de dur a terme una tasca semblant. Si no havia pogut realitzar aquest somni és senzillament perquè no havia conegut la llavor del foc. […] La pólvora era la llavor del foc que durant mil·lennis l’home havia cercat debades. A partir d’ella s’estava en condicions d’emprendre la jardineria ígnia més rococó.”

La manufactura de focs d’artifici és ben antiga: al segle XVIII eren famosos els focs grecs o focs voladors i, al segle XX, els focs japonesos. La pirotècnia popular, de les piules als petards, dels trons als coets, fins als castells de focs, fou una veritable artesania al nostre país durant el segle XIX. Actualment aquella artesania ha donat pas a una important indústria: Catalunya exporta a Europa, als emirats i països petrolífers de l’Orient Mitjà, i arreu d’Amèrica, els més espectaculars castells de focs. A Catalunya hi ha empreses dedicades a la pirotècnia que disposen d’instal·lacions molt actuals, amb una tecnologia de gran qualitat i alta precisió. A més, Sitges i Blanes convoquen anualment uns concursos de castells de focs de prestigi internacional. I al firal de Montjuïc, a Barcelona, s’organitzen fantàstiques escenografies d’imatge i so que incorporen, també, un espectacular sortidor lluminós.

A vegades, en algunes poblacions, se sol afegir, l’endemà de la festa major, un dia més, el post festum llatí, anomenat popularment el dia del gos, que es dedica a fer una forada o a descansar del tragí festiu de tres o quatre dies seguits. Segurament aquest nom prové de l’endemà de Sant Roc (16 d’agost), una festa major força estesa: si el primer dia era el del sant, l’endemà era el del gos que sempre l’acompanyava.