La febre, o elevació de la temperatura corporal, és un trastorn molt freqüent en la infància, ja que es tracta d’una manifestació de les malalties infeccioses que tots els nens pateixen.

Es denomina enuresi l’emissió involuntària d’orina que es produeix de forma reiterada a una edat en què normalment es controla la micció voluntàriament. L’edat en què s’assoleix per complet el control voluntari de la micció és molt variable, però en general es considera que s’ha de produir, al més tard, dins del quart o cinquè any de vida. Habitualment s’empra el terme enuresi, sense especificar, per a referir-se a l’enuresi nocturna, és a dir, la que es presenta només durant el son nocturn, perquè és la més freqüent.

En el cas d’esquinçament espontani de la bossa de les aigües és convenient que la dona s’adreci al centre sanitari on ha de parir, per bé que les contraccions encara no siguin gaire freqüents. Això és degut al fet que en esquinçar-se la bossa i evacuar-se el líquid amniòtic, el cap del fetus fa pressió directament sobre l’úter, la qual cosa estimula les contraccions i previsiblement accelerarà el part. A més, en trencar-se les membranes s’obre una comunicació entre l’interior de l’úter i la vagina per la qual poden accedir microorganismes infecciosos.

Es denomina endarreriment de la creixença un conjunt de trastorns, de causa molt diversa, la característica comuna dels quals és que l’alçada i altres mesures de les dimensions del cos dels nens afectats són inferiors a les que hom considera normals per a l’edat que tenen.

Es denomina dislèxia un trastorn consistent en una notable dificultat per a aprendre de llegir i escriure correctament, a una edat suficient per a accedir en aquestes tècniques, i sense qui hagi cap alteració orgànica —defecte visual o auditiu—, ni cap dèficit intel·lectual que ho justifiqui.

Es calcula que entre un 5 i un 10% dels escolars tenen dificultats per a aprendre de llegir i escriure, tot i que en una bona part hi ha problemes visuals o auditius, que poden corregir-se amb l’ús d’ulleres o d’audífons.

Es denomina pubertat el període de la vida en què es produeixen les múltiples transformacions en els plans físic, mental i psicosocial que, en conjunt, constitueixen el pas de la infància a l’edat adulta.

L’aparició dels canvis propis de la pubertat ja està condicionada des del moment de la concepció, ja que el procés està regit per la informació genètica continguda en els cromosomes de l’individu, per bé que també hi influeixen diversos factors ambientals que, en certa mesura, poden modificar-lo.

La fase de dilatació és la primera del part, durant la qual es produeix l’obertura del coll uterí i es modifiquen d’altres estructures, fets imprescindibles perquè el fetus pugui sortir a l’exterior. Es considera que aquesta fase s’inicia quan el diàmetre de l’orifici que comunica l’úter amb la vagina és de 3 cm i s’acaba quan ateny els 10 cm, diàmetre suficient per a permetre la sortida del fetus.

No hi ha una edat determinada que marqui el començament dels canvis púber als en tots els casos. Així, doncs, es tracta d’un ampli període en què, segons les característiques constitucionals de cada individu en particular, s’inicia la pubertat.

En les nenes, els canvis puberals s’inicien, de mitjana, cap als 9 anys, per bé que es considera perfectament normal que comencin en un període que oscil·la entre els 8 anys i els 13.

Tot i que no hi ha una edat definida perquè es produeixi en tots els casos l’inici de la pubertat, sí que hi ha una cronologia pròpia dels diversos canvis.

Les primeres modificacions se centren en l’inici de l’activitat del sistema reproductor, amb l’aparició dels caràcters sexuals propis de cada sexe.