Es denomina dislèxia un trastorn consistent en una notable dificultat per a aprendre de llegir i escriure correctament, a una edat suficient per a accedir en aquestes tècniques, i sense qui hagi cap alteració orgànica —defecte visual o auditiu—, ni cap dèficit intel·lectual que ho justifiqui.
Es calcula que entre un 5 i un 10% dels escolars tenen dificultats per a aprendre de llegir i escriure, tot i que en una bona part hi ha problemes visuals o auditius, que poden corregir-se amb l’ús d’ulleres o d’audífons.
El llenguatge escrit és molt complex, ja que s’expressa per mitjà de signes gràfics triats convencionalment, que tenen una successió espacial determinada i que s’ordenen en un sentit concret, que en el nostre cas és d’esquerra a dreta. Per això, per a aprendre de llegir i escriure, cal tenir ben clar els conceptes d’esquerra/dreta, dalt/baix o abans/després. En els primers anys de vida, l’infant no arriba a comprendre aquestes nocions espacials, que anirà aprenent a mesura que maduri el seu sistema nerviós i amb l’ajut d’una sèrie d’estímuls apropiats.
En especial, la maduració del sistema nerviós farà palesa la lateralitat, terme que defineix el predomini que, en cada persona, té una part del cos sobre l’altra i que correspon a un major comandament de l’activitat per un d’ambdós hemisferis cerebrals. En la major part de les persones, l’activitat és comandada per l’hemisferi cerebral esquerre i, com que les fibres nervioses es creuen a nivell del tronc encefàlic, el resultat és que aquests individus són destres; en un altre cas, les persones són esquerranes i, en una proporció inferior, ambidestres. Normalment, la lateralitat s’estableix cap als 6 anys d’edat, que és quan comença l’ensenyament general bàsic. En el primer curs d’aprenentatge, és comú que l’infant confongui algunes lletres, o que escrigui de dreta a esquerra; però després d’aquest lapse ja sol fer-ho correctament. Si encara no ha estructurat del tot el sentit espacial i les nocions de lateralitat, s’hi pot presentar la dislèxia.
L’origen del trastorn no és clar. S’ha avançat que probablement sigui degut a alguna anormalitat en la zona cerebral corresponent al llenguatge; aquesta teoria, però, no ha quedat demostrada, encara més si es té en compte que els infants dislèxics no solen presentar cap altra anomalia clínica, ni en l’electroencefalograma.
Altrament, hom suposa que podria haver-hi una predisposició hereditària, si es té en compte que és relativament freqüent que n’hi hagi més casos a la mateixa família, per bé que podria tractar-se d’una simple coincidència o que depengui d’una falla en els estímuls d’aprenentatge en el medi familiar.
En alguns casos es pot constatar que el problema rau en un conflicte emocional, derivat del medi familiar, que pertorba l’aprenentatge de l’infant. Pot ocórrer quan els pares són molt rígids i exigeixen l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura abans del moment apropiat, o bé quan són sobreprotectors i interfereixen en aquest procés.
Les manifestacions del trastorn són molt variades. Pel que fa a l’escriptura, és comú que els nens dislèxics confonguin lletres que només es diferencien per la situació espacial, com ara "b" i "d": és freqüent que substitueixin l’una per l’altra i que escriguin "roba" per comptes de "roda". També és comú que inverteixin lletres, especialment en monosíl·labs, i escriguin "le" per "el" o "nu" per "un". O que canviïn l’ordre de les lletres: "acròtaba" per "acròbata". O que confonguin sons semblants, com en el cas de "glan" per "gran". O també que repeteixin síl·labes, i escriguin "casasa" per comptes de "casa". També solen escriure de dreta a esquerra: "amam" per "mama", o "los" per "sol". En alguns casos no separen bé les lletres de cada paraula, o amunteguen paraules; o bé varien notablement la grandària de les lletres o la pressió del llapis sobre el paper, la qual cosa en dificulta la comprensió.
Pel que fa a la lectura, sol ésser lenta, dificultosa, mancada de ritme, amb equivocació en els signes de puntuació i repetició o salt d’algun rengle, que dificulta molt la comprensió del text.
Com que l’infant dislèxic sol esforçar-se a fer correctament les tasques, però no pot assolir els objectius per més que s’ho proposi, és freqüent que apareguin altres trastorns, en especial si els pares o educadors li forcen l’aprenentatge o el renyen. És comú, per exemple, que assoleixi una personalitat molt tímida o, al contrari, agressiva. A més, és freqüent que tingui problemes en l’aprenentatge global, ja que, com que té dificultat per a llegir i comprendre els textos, no pot rendir satisfactòriament en els estudis.
Si es té en compte que els errors esmentats com a exemples són freqüents durant el primer any d’escolarització, només pot presumir-se l’existència d’una dislèxia quan apareguin de manera reiterada alguns d’ells, després de tot un curs d’ensenyament. Per a dur a terme la diagnosi oportuna, cal fer proves i avaluar-ne amb precisió la lectura i l’escriptura, a través d’estudis de control de la psicomotricitat, exploracions neurològiques que, en ocasions, cal complementar amb un electroencefalograma, i de vegades amb un estudi de la capacitat visual i auditiva.
El tractament s’ha de planificar de manera particularitzada, segons les característiques de cada cas. Si es comprova l’existència d’un trastorn emocional de base, pot ésser necessària l’assistència d’un psicòleg, que també ha de controlar el nucli familiar. Per a solucionar el trastorn, el tractament es basa en una sèrie d’exercicis destinats a refermar-ne la lateralitat i l’orientació espacial. Es realitzen exercicis per a agilitar la motricitat, tenir un domini més gran dels moviments, diferenciar la dreta de l’esquerra, incrementar la discriminació de sons semblants i estimular la percepció visual per a distingir la situació i la forma de les lletres.
Per norma general, cal seguir un tractament de suport, que consisteix en sessions d’una hora, a càrrec de personal especialitzat, unes 2 o 3 vegades per setmana; normalment, les sessions es realitzen després de l’horari escolar, per a no interferir amb l’estudi. La durada del tractament és molt variable en cada cas; per tal d’assolir bons resultats, sol desenvolupar-se durant tot un cicle lectiu, tot i que de vegades ha de prolongar-se encara més enllà. En tot aquest temps, l’actitud dels pares és d’una gran importància: cal que siguin comprensius, i no han d’exigir de l’infant millors resultats dels que assoleix gradualment, considerant que els resultats només seran evidents després d’un temps de teràpia força llarg.
Pel que fa a la prevenció del trastorn, es considera rellevant no forçar els nens esquerrans a escriure amb la mà dreta; en aquest sentit, cal destacar que gairebé un terç dels nens dislèxies són esquerrans, i que la major part d’ells han estat incitats a escriure amb la mà que menys dominen. Altrament, és molt important seguir una adequada preparació preescolar, on es capacita l’infant per al futur aprenentatge de la lectura i l’escriptura i li fan fer exercicis per adquirir habilitat manual, aprendre a dominar la simetria corporal i espacial, aguditzar la capacitat visual i auditiva i aprendre a memoritzar.