Endarreriment de la creixença en la infància

Es denomina endarreriment de la creixença un conjunt de trastorns, de causa molt diversa, la característica comuna dels quals és que l’alçada i altres mesures de les dimensions del cos dels nens afectats són inferiors a les que hom considera normals per a l’edat que tenen.

L’endarreriment de la creixença pot ésser causat per una gran diversitat de trastorns. Pràcticament, qualsevol malaltia de llarga evolució, que causi una alteració general de l’organisme, pot causar un endarreriment. Tanmateix, en la majoria de casos l’endarreriment en la creixença no es deu pròpiament a un trastorn, sinó que és una variant de la normalitat, una característica individual.

Una d’aquestes variants de la normalitat és l’endarreriment transitori de la creixença, o cronopatia, que es caracteritza per una talla baixa, especialment durant la pubertat, que posteriorment es normalitza. És la causa més freqüent d’endarreriment de la creixença, l’origen exacte del qual és desconegut, per bé que les investigacions realitzades suggereixen que probablement sigui causat per una deficiència parcial o transitòria de l’hormona del creixement o d’altres alteracions hormonals. En qualsevol cas, després d’una etapa en què el creixement s’estanca, torna a reprendre’s sense cap tractament especial, i se sol assolir una alçada normal.

Una altra variant de la normalitat molt freqüent és la talla baixa constitucional, que consisteix en una creixença relativament inferior a l’habitual, de causa hereditària, que no és acompanyada d’altres alteracions. Es presenta en nens els familiars dels quals també són de talla baixa, a causa d’alguna particularitat genètica hereditària que causa una pèrdua d’eficàcia de l’hormona del creixement.

A part aquestes dues situacions, en què l’única alteració és una talla baixa, diversos trastorns poden causar un endarreriment de la creixença que, a més d’altres alteracions, afecten els mecanismes hormonals que regulen el creixement. Un d’aquests trastorns és el nanisme hipofític, caracteritzat per una disminució de la secreció de l’hormona del creixement per part de la hipòfisi. Les causes poden ésser nombroses, com ara trastorns del desenvolupament embrionari, anomalies genètiques hereditàries, infeccions, tumors, irradiació o traumatismes que afectin la hipòfisi. La secreció de l’hormona del creixement també es pot reduir a conseqüència de diversos trastorns generals, com ara obesitat extrema, malaltia de Cushing, anorèxia nerviosa o tractament amb corticoides. De tota manera, en molts casos es presenta per causa desconeguda.

L’endarreriment de la creixença pot tenir també altres causes, les més freqüents de les quals apareixen resumides en el quadre.

Pel que fa a la diagnosi, l’endarreriment de la creixença es detecta generalment en els exàmens de salut efectuats rutinàriament durant la infància, en comprovar que l’alçada i el pes de l’infant estan per sota del marge que es considera normal per a la seva edat. Per a comprovar si l’endarreriment de la creixença és generalitzat, o afecta principalment determinades parts del cos, es fan també altres mesuraments, com el perímetre cranial o la longitud de les extremitats. A més, la diagnosi no s’estableix definitivament fins que no s’han fet diversos amidaments en controls successius i es constata que les dimensions de l’infant es mantenen per sota del que seria normal per a l’edat.

També es realitzen algunes proves per a verificar si l’infant només presenta un endarreriment de la creixença o si, al contrari, es tracta d’una alteració general del desenvolupament. Hom sol fer algunes radiografies per a comprovar que el grau de desenvolupament dels ossos es correspon amb l’edat cronològica de l’infant. També es valora el desenvolupament psicomotor i l’edat mental mitjançant una exploració neurològica i tests psicomètrics.

Per a diagnosticar la causa de l’endarreriment de la creixença, pot caldre efectuar diversos procediments. El primer de tots és la revisió detallada de l’historial clínic de l’infant, d’ençà del moment de la gestació, i l’examen físic general exhaustiu, que sol complementar-se amb una anàlisi general de sang i orina. Mitjançant aquesta revisió es poden detectar diversos trastorns generals, possibles causants de l’endarreriment de la creixença. Segons el resultat, es fan altres proves més selectives, com ara determinacions dels nivells d’hormones, especialment de l’hormona del creixement, o un estudi cromosòmic.

El tractament varia segons la causa. Sempre que es tracti d’una malaltia general, o d’un òrgan determinat, el tractament es basa en la terapèutica pròpia del trastorn causal. En cas de desnutrició, per exemple, el tractament consisteix a instaurar-hi la nutrició adequada, i en l’hipotiroïdisme pot ésser necessària l’administració d’hormones tiroides.

L’administració de l’hormona del creixement és útil quan n’hi ha una deficiència primària, però no quan la secreció és normal o la deficiència és secundària a un altre trastorn que es pugui tractar. La indicació principal és el nanisme hipofític, i també pot ésser eficaç en alguns casos de talla baixa constititucional.

La cronopatia no requereix cap tractament, i es normalitza al cap d’un cert temps.

En qualsevol cas, el tractament és més eficaç com més aviat s’iniciï. Hom no pot esperar una normalització de la talla si el tractament s’inicia quan el desenvolupament ossi ja ha acabat.