El desenvolupament del control dels esfínters, és a dir, els músculs que controlen l’evacuació de l’orina i la femta, no segueix un calendari tan precís com d’altres funcions psicomotores. Aquesta funció varia molt d’una cultura a una altra, segons quina sigui l’educació que rep l’infant. Probablement, si seguís un curs natural, aquest control s’establiria molt més tard del que se sol iniciar. Per aquest motiu, convé respectar el ritme de maduració de cada nen i no intentar forçar-li el control dels esfínters.

Durant els primers 2 anys de vida, l’infant és molt individualista. En tot aquest temps, no necessita ampliar els seus contactes més enllà de la família íntima. Per a ell, el més important són els seus pares, i a través d’ells coneix el món que l’envolta i aprèn el que necessita per a comunicar-se. Als 2 anys no comparteix el joc amb altres nens, tot i que li agrada d’estar-hi, observar-los i ésser observat.

Fins als 3 anys d’edat, l’infant ha anat adquirint les facultats necessàries per a controlar el propi cos, conèixer l’entorn i comunicar-s’hi. A partir d’aquest moment, ja disposa de la capacitat d’integrar-se en el seu propi medi. Dels 3 anys endavant, el desenvolupament de l’infant se centrarà en la formació de la pròpia personalitat i el perfeccionament de la sociabilitat.

Després dels 3 anys, l’infant manifesta una gran curiositat per tot allò que l’envolta. Fins aleshores es limitava a conèixer les coses mitjançant els òrgans dels sentits. A partir d’ara, ja vol que se li expliqui el significat de les coses. Per aquest motiu, es passa el dia fent preguntes, i utilitza repetidament el "per què?". Convé no defraudar aquesta ànsia de coneixement, perquè s’inhibiria la seva motivació per conèixer el món. Convé respondre les seves preguntes de manera que ell pugui entendre’n les respostes.

Durant l’etapa escolar, l’infant completa el seu desenvolupament físic i psíquic. En aquesta edat s’estableixen diferències notables en el grau de desenvolupament, ja que pot variar molt, segons quines siguin les aptituds de cada nen i l’educació que rebi. És convenient de respectar les diferències en el ritme de maduració, perquè, si s’intenta forçar-lo, es poden provocar frustracions, tant al nen com a la família.

La manca de gana, o anorèxia, la minva o pèrdua del desig de menjar, és un trastorn molt freqüent en la infància.

Hom considera que el procés del part s’ha iniciat quan es presenten les sèries de contraccions uterines eficaces, és a dir, contraccions de les fibres musculars de l’úter prou potents i regulars per a produir la dilatació del coll uterí i l’expulsió del fetus. Aquestes contraccions es diferencien de les del període preparí pel fet que són més intenses i regulars, i tant la freqüència com la intensitat que presenten es van incrementant cada vegada més.

Els denominats vòmits acetonèmics corresponen a un trastorn digestiu molt comú en la infància, que consisteix en l’aparició de vòmits que es produeixen en estar incrementats els nivells sanguinis d’acetona, una substància derivada del metabolisme dels greixos. El trastorn, popularment conegut per "acetona", no constitueix en si una malaltia, sinó que pot estar causat per diverses malalties que produeixen un increment del nivell d’acetona.

La diarrea, consistent en l’augment del volum i de la freqüència de les deposicions, és un dels trastorns més habituals de la infància. Les seves causes i el tractament en general es descriuen amb detall en el capítol dedicat a l’aparell digestiu (volum 5). En la infància, a més de poder ésser causada per alguns trastorns alimentaris, en la majoria dels casos ho és per una gastroenteritis aguda.

El mareig per moviment, o cinetosi, consisteix en l’aparició d’una sensació d’inestabilitat desagradable, nàusees i vòmits, que es presenten quan l’infant es troba sotmès a moviments d’acceleració i desacceleració, com ocorre de manera especialment freqüent durant els viatges en automòbil o vaixell.