La febre, o elevació de la temperatura corporal, és un trastorn molt freqüent en la infància, ja que es tracta d’una manifestació de les malalties infeccioses que tots els nens pateixen. Les característiques particulars de les malalties infeccioses més típiques de la infància —xarampió, varicel·la, rubèola, parotiditis, etc.— ja han estat tractades en aquesta obra en el capítol dedicat a les infeccions (volum 7), i per això en aquest apartat només es fa referència a les repercussions de la febre, manifestació pràcticament constant de les malalties infeccioses infantils en general.
Les malalties infeccioses, causades per molt diversos microorganismes, són la majoria banals, i molt comunes en la infància pel fet que durant aquesta etapa de la vida es va produint el desenvolupament del sistema immunitari. L’infant neix amb alguns anticossos, rebuts de la circulació materna a través de la placenta, que el protegeixen de les malalties infeccioses durant els primers mesos de vida. Al cap de pocs mesos, però, els anticossos s’eliminen, i l’infant ha de desenvolupar el seu propi sistema immunitari. L’únic mecanisme que estimula la formació d’anticossos és el contacte amb els microorganismes corresponents, la qual cosa es produeix quan l’infant pateix una infecció, o bé quan se li administra el vaccí específic. Per tant, llevat de l’efecte dels vaccins, el desenvolupament del sistema immunitari es va produint a mesura que l’infant va patint infeccions.
És habitual que les infeccions apareguin amb especial freqüència quan comença a anar a la guarderia o a l’escola, perquè és aleshores que entra en un ambient on hi ha microorganismes desconeguts per al seu sistema immunitari. Per això és normal que durant els primers anys d’escolarització, en especial durant els primers mesos, passi moltes temporades malalt. Per a evitar que aquestes infeccions, habitualment sense cap importància, li causin complicacions, convé que no torni a l’escola fins que no s’hagi restablert completament.
Cada vegada que l’infant sofreixi una d’aquestes infeccions és habitual que s’hi presenti febre, que de vegades pot arribar a ésser molt alta. Per a mesurar-la amb exactitud, durant els primers mesos de vida convé col·locar el termòmetre al recte, i deixar-l’hi un parell de minuts. Als nens més grandets, se’ls pot posar a l’aixella o a l’engonal, on ha de restar uns cinc minuts. Es considera que l’infant té febre quan la temperatura rectal és superior als 37,5°C, o l’axil·lar superior als 37°C.
La febre, per ella mateixa, no sol causar complicacions. No obstant això, causa malestar al nen, i quan és molt elevada pot arribar a provocar vòmits acetonèmics i, en certs casos, desencadena convulsions febrils. Per aquest motiu, convé d’evitar que la febre sigui massa alta, en especial que superi els 39°C. Cal evitar, doncs, que l’infant estigui massa abrigat: més aviat ha de dur menys roba de la que duria si no tingués febre, o fins i tot deixar-lo completament nu. Per a fer-li baixar la temperatura, és útil submergir l’infant en un bany d’aigua d’una temperatura semblant a la normal de l’organisme —uns 36°C— o embolcallar-lo amb tovalloles humides amb aquesta temperatura; després, s’ha d’anar rebaixant la temperatura del bany a poc a poc afegint-hi aigua freda, però sense ultrapassar els 32°C. A més, la cambra en què roman l’infant no hauria de sobrepassar els 20°C. Si la febre no descendeix, se li poden administrar medicaments antitèrmics, com ara àcid acetilsalicílic o paracetamol, sempre a la dosi adequada per a cada edat.
Alguns infants arriben a patir crisis convulsives quan la temperatura corporal assoleix nivells molt elevats, a causa d’una irritació de l’escorça cerebral que produeix descàrregues anòmales d’impulsos nerviosos. Generalment, la crisi convulsiva és semblant a una crisi epilèptica i ocasiona una pèrdua de consciència transitòria. Tot i que això no significa que l’infant pateixi d’epilèpsia, convé efectuar un examen neurològic i un electroencefalograma per a descartar-ne la possibilitat. Aquests episodis solen deixar de presentar-se en madurar el sistema nerviós, però les crisis repetides o persistents poden predisposar l’infant a patir d’epilèpsia. Per aquest motiu, en els nens predisposats és especialment convenient adoptar les mesures adequades perquè la febre no s’elevi en excés. Si les convulsions arriben a presentar-se, cal extremar les mesures i és útil l’administració d’algun medicament anticonvulsionant, com ara diazepam, preferentment per via rectal o injectable. En alguns casos pot ésser útil l’administració regular d’algun medicament anticonvulsionant, com el fenobarbital, per a prevenir-ne les crisis.