Enuresi i encopresi en la infància

Es denomina enuresi l’emissió involuntària d’orina que es produeix de forma reiterada a una edat en què normalment es controla la micció voluntàriament. L’edat en què s’assoleix per complet el control voluntari de la micció és molt variable, però en general es considera que s’ha de produir, al més tard, dins del quart o cinquè any de vida. Habitualment s’empra el terme enuresi, sense especificar, per a referir-se a l’enuresi nocturna, és a dir, la que es presenta només durant el son nocturn, perquè és la més freqüent.

L’encopresi consisteix en l’evacuació involuntària d’excrements no causada per un trastorn orgànic nerviós ni digestiu, que es produeix de forma reiterada a una edat en què ja s’hauria de controlar per complet la defecació, cosa que generalment succeeix abans de complir els dos anys.

L’enuresi i l’encopresi són trastorns del control dels esfínters, els músculs que tanquen els conductes d’evacuació de l’organisme. Es diferencien respectivament de la incontinència urinària i de la incontinència fecal, que són altres trastorns del control dels esfínters, caracteritzats per una evacuació involuntària a qualsevol hora del dia provocada per una malaltia determinada.

Tant l’enuresi com l’encopresi poden ésser primàries i secundàries. Es considera que l’enuresi o l’encopresi és primària quan l’infant mai no ha arribat a controlar l’esfínter corresponent, i secundària quan es presenta després d’un període en què l’infant ha pogut controlar voluntàriament l’esfínter interessat.

En general, el trastorn primari és degut a un retard de maduració del mecanisme neuropsíquic que controla l’esfínter. És més comú que el retard afecti el control de l’esfínter urinari que no l’anal. El retard no indica necessàriament que l’infant pateixi algun trastorn, ja que l’aprenentatge del control dels esfínters és un dels processos més variables del desenvolupament psicomotor.

Molts nens tenen pèrdues involuntàries d’orina fins als 4 o 5 anys, o fins i tot més tard. Les miccions involuntàries solen produir-se especialment en determinades circumstàncies que poden influir sobre l’activitat del sistema nerviós, com ara la fatiga intensa, les alteracions emocionals i, durant el dia, la distracció per concentració en el joc. Sovint, l’enuresi és afavorida per una actitud excessivament disciplinària dels pares o educadors respecte als hàbits higiènics, que té efectes contraproduents.

Quan l’enuresi persisteix més enllà dels 6 o 7 anys d’edat, és més probable que sigui degut a una alteració psicopatològica, com ara ansietat o personalitat inadaptada. En aquests casos, l’alteració causant pot tenir altres manifestacions, com ara somnambulisme o episodis de terror nocturn.

El trastorn secundari sol ésser causat per un conflicte psíquic que es presenta en un moment determinat i ocasiona una regressió inconscient a una etapa anterior del desenvolupament. És freqüent que sigui desencadenat per algun esdeveniment que altera la situació de l’infant dins la família o un altre col·lectiu, com pot ésser el naixement d’un germà o el fracàs escolar.

Rarament, només en un 12% dels casos, l’enuresi es deu a un trastorn orgànic. Aleshores, la causa més freqüent és una infecció urinària repetitiva, que pot ésser afavorida per anomalies congènites de les vies urinàries o de la part del sistema nerviós que les regula. Poden afavorir l’enuresi els trastorns que produeixen un increment en la formació de l’orina, com ara la diabetis o la insuficiència renal.

L’encopresi pot produir-se per mecanismes similars a l’enuresi, però correspon generalment a un trastorn més greu. Amb freqüència, els nens amb encopresi tenen un cert grau d’inestabilitat emocional o d’incoordinació neurològica, que els origina, a més, altres alteracions, com trastorns de l’aprenentatge o hiperactivitat.

La diagnosi de l’enuresi o l’encopresi s’estableix quan l’infant no controla, respectivament, l’esfínter urinari o anal a una edat en què normalment ja ho faria. Una vegada establerta la diagnosi, sol efectuar-se un examen neurològic exhaustiu per a comprovar si el trastorn es deu a un retard global del desenvolupament o bé a una alteració neurològica. També és útil d’efectuar un examen físic general i algunes proves, com ara radiografies, anàlisis i fins i tot electroencefalograma, per a determinar si l’infant té algun trastorn orgànic que pugui provocar-li les evacuacions involuntàries.

Si no s’aplica cap tractament, l’enuresi sol resoldre’s espontàniament, a més tardar en arribar a la pubertat. Amb un tractament adequat, pot assolir-se abans el control de la micció. Es poden emprar diverses tècniques, que se seleccionen per a cada cas individual, després d’una valoració psicològica. En molts casos, pot ésser útil ensenyar l’infant a practicar exercicis de control de micció, com ara interrompre el raig d’orina a meitat de la micció. També pot ésser útil la utilització de dispositius d’alarma, col·locats al llit de l’infant, que el desperten quan es mulla.

L’encopresi pot costar molt de resoldre si no se soluciona l’alteració psicopatològica que l’origina. Per això, el tractament es basa en la psicoteràpia.

En tot cas, per a afavorir la normalització del control esfinteral és fonamental que els pares i educadors adoptin una actitud racional i comprensiva davant del trastorn. És important tranquil·litzar l’infant, procurant evitar tot sentiment de culpa, i és convenient fomentar-li l’aprenentatge dels hàbits mitjançant estímuls positius, com ara felicitacions o regals simbòlics, quan aconsegueix de controlar-se. Per contra, poden ésser molt perjudicials els estímuls negatius, com renyar o castigar l’infant quan no es controla, ja que provoquen reaccions de rebuig i generen sentiments de culpabilitat que poden induir trastorns psicopatològics.