La pràctica d’exercici físic pot ésser molt beneficiosa per a l’aparell cardiovascular. Tanmateix, per tal que això s’esdevingui efectivament, és imprescindible que l’exercici físic que es dugui a terme sigui de tipus aeròbic —o, el que és el mateix, de resistència—, i d’altra banda, que es practiqui amb regularitat.

Durant l’exercici físic el funcionament de l’aparell respiratori experimenta una sèrie de modificacions destinades, en conjunt, a facilitar l’ingrés d’oxigen des de l’aire ambiental fins a la sang i la sortida de l’àcid carbònic, ja en forma de diòxid de carboni, en un sentit invers. Aquestes modificacions, que comencen a tenir lloc al cap d’uns pocs segons d’iniciat qualsevol tipus de treball muscular, només es mantenen si s’activa el mecanisme aeròbic d’obtenció d’energia per part del teixit muscular.

El sistema nerviós intervé en l’exercici físic activant diversos mecanismes que d’una o d’altra manera coordinen l’acció dels músculs esquelètics i de diversos teixits de l’organisme. Aquests mecanismes són molt complexos, per bé que, de manera esquemàtica, es pot considerar que hi incideixen a dos nivells. D’una banda, el sistema nerviós és el que regula el nivell de contracció, o d’acció en general, dels diferents grups musculars implicats en un determinat moviment o posició corporal, concretament mitjançant l’estimulació de les unitats motores.

Des d’un punt de vista psicològic, la pràctica regular d’exercici físic produeix nombrosos beneficis.

La pràctica regular d’exercicis físics contribueix en gran mesura a la regulació de diverses funcions i necessitats orgàniques i promou, al mateix temps, la necessitat d’abandonar alguns hàbits nocius que interfereixen llur realització.

Abans de començar un programa d’exercicis físics, o bé prèviament a l’inici d’una pràctica esportiva, és convenient sotmetre’s a un control mèdic en què s’avaluï l’estat físic del subjecte en qüestió. Una de les seves finalitats és descartar l’eventual presència de trastorns orgànics que contraindiquin els esforços que comporti l’activitat, de manera que se’n garanteixi la manca de qualsevol perjudici; un altre objectiu és determinar el tipus d’exercici físic que sigui més adequat per a cada cas en particular.

En la primera fase del control mèdic es fa un interrogatori i una exploració física rutinària. S’indaguen els antecedents personals i familiars del subjecte, i també els seus hàbits de vida, es duu a terme un examen físic detallat, es realitzen alguns mesuraments senzills, com ara la freqüència cardíaca i la pressió arterial, i se sol·liciten alguns estudis complementaris ordinaris, com ara radiografies de tòrax, anàlisis de sang o electrocardiogrames.

En algunes ocasions el control mèdic es complementa amb algunes proves d’esforç, com s’anomenen diverses exploracions destinades a avaluar la capacitat d’adaptació de l’organisme a l’esforç físic. Allò que s’investiga de manera més concreta per mitjà d’aquestes proves és la resposta que ofereixen els aparells cardiovascular i respiratori davant d’un esforç muscular. En els subjectes que pertanyen al primer grup esmentat la realització d’aquestes proves no és indispensable, però en canvi sí que ho és per als que integren el segon i el tercer grups.

En els esportistes, a més d’ésser necessari realitzar controls mèdics periòdics de caràcter rutinari, com els recomanats per al comú de la població, es realitzen també altres controls mèdics en què s’investiguen específicament les diferents capacitats físiques que es potencien per a la pràctica de l’esport competitiu.

En els darrers lustres s’ha començat a aplicar l’antropometria o estudi de l’estructura corporal, per tal de predeterminar quins són els esports per als quals un determinat subjecte, d’acord amb aquella, està més capacitat.