La pràctica d’exercici físic pot ésser molt beneficiosa per a l’aparell cardiovascular. Tanmateix, per tal que això s’esdevingui efectivament, és imprescindible que l’exercici físic que es dugui a terme sigui de tipus aeròbic —o, el que és el mateix, de resistència—, i d’altra banda, que es practiqui amb regularitat. De manera més concreta, les activitats o esports més adequats per a aconseguir aquest objectiu són aquells en què estan implicats molts grups musculars, i en els quals no cal desenvolupar molta força, com ara la marxa, el jogging, el ciclisme, la natació, l’esquí o la majoria dels esports que es practiquen en equip. En canvi, els esports en què es potencien únicament els mecanismes anaeròbics d’obtenció d’energia, i per als quals cal desenvolupar un treball muscular molt intens, com per exemple l’aixecament de grans pesos, incrementen la força i el volum musculars, però en no requerir un augment de l’aportació d’oxigen a les fibres musculars tampoc repercuteixen en un benefici per a l’aparell cardiovascular.
El principal benefici que genera la pràctica regular d’exercicis físics de resistència en l’aparell cardiovascular és l’increment de la resistència del miocardi mateix a l’exercici físic i una important contribució en la prevenció i el tractament de la malaltia coronària, que es produeix quan s’obstrueixen de manera parcial o total les artèries que irriguen el cor. Els principals factors implicats en aquests fets són l’entrenament del propi miocardi i algunes modificacions produïdes per la pràctica regular d’exercicis físics de resistència en el metabolisme de diversos elements que, d’una o d’altra manera, participen en la gènesi i evolució d’aquesta malaltia.
L’entrenament del miocardi, de la mateixa manera que el dels músculs esquelètics, provoca un augment del volum o hipertròfia d’aquest teixit, un increment de la seva força de contractilitat i, paral·lelament, un increment de la xarxa de capil·lars sanguinis i una distribució més homogènia de la sang al llarg i a l’ample d’aquest múscul. Totes aquestes circumstàncies milloren la resistència a l’exercici físic, però són igualment importants per a la prevenció de la malaltia coronària perquè fan que el cor es contregui normalment a una menor freqüència, amb la qual cosa disminueix també el consum d’oxigen —la manca del qual ocasiona l’angina de pit o l’infart de miocardi—, i perquè permeten que, en el cas que efectivament es verifiqui una obstrucció parcial o total d’algun sistema arterial del cor, altres sistemes arterials puguin aportar prou cabal sanguini per a mantenir en vida els sectors de teixit miocardíac afectats.
D’altra banda, la pràctica regular d’exercicis físics de resistència produeix diverses modificacions en la sang, fonamentalment un increment de les HDL o lipoproteïnes d’alta densitat que transporten el colesterol per a la seva metabolització, i una disminució de les plaquetes, elements que intervenen en la formació de coàguls, i tot això contribueix a la prevenció de l’aparició i evolució de la malaltia coronària. D’aquesta manera, la pràctica regular d’exercicis físics de resistència incideix sobre dos dels factors de risc més importants de la malaltia coronària, com són els nivells elevats de concentració sanguínia de colesterol i de plaquetes. A més, en molts casos, en contribuir a la disminució del pes corporal per l’increment de la despesa energètica que representa, i en incitar l’abandó del tabac per a millorar la capacitat pulmonar, també incideix sobre altres dos factors de risc importants d’aquesta malaltia: l’obesitat i el tabaquisme.