En algunes ocasions el control mèdic es complementa amb algunes proves d’esforç, com s’anomenen diverses exploracions destinades a avaluar la capacitat d’adaptació de l’organisme a l’esforç físic. Allò que s’investiga de manera més concreta per mitjà d’aquestes proves és la resposta que ofereixen els aparells cardiovascular i respiratori davant d’un esforç muscular. En els subjectes que pertanyen al primer grup esmentat la realització d’aquestes proves no és indispensable, però en canvi sí que ho és per als que integren el segon i el tercer grups.
Aquest tipus de proves es realitzen en condicions molt concretes, sota una estricta vigilància, ja que per tal de valorar-ne els resultats, és indispensable que l’esforç que es realitzi estigui estandarditzat, i d’altra banda, cal controlar que no excedeixi les possibilitats de cada individu, ja que, en cas contrari, si hi haguessin trastorns cardiorespiratoris de certa consideració, l’esforç en si mateix podria comportar conseqüències negatives.
Les proves d’esforç tenen com a finalitat valorar la capacitat de resposta aeròbica a l’exercici, i es considera que la capacitat depèn de l’adaptabilitat dels aparells cardiovascular i respiratori. Així, hom invita el subjecte a realitzar esforços físics que comprometin alguns o molts grups musculars, per al treball dels quals es requereix un increment important de l’aportació d’oxigen, amb la qual cosa es pot estudiar la resposta cardiovascular i respiratòria.
Una d’aquestes proves, que s’anomena step-test, prova de resistència o de l’esglaó, consisteix a pujar i baixar d’un tamboret que es troba a uns 50 cm d’alçada, a un ritme d’aproximadament un moviment complet de pujada i baixada per segon, durant un temps que oscil·la entre 3 i 5 minuts segons l’edat i el grau de preparació del subjecte. Després d’un minut i mig d’haver efectuat aquest exercici, es determina el pols arterial, per tal d’avaluar la freqüència cardíaca, i es comprova la freqüència dels moviments respiratoris. En els subjectes amb un aparell respiratori que s’adapta millor a l’exercici físic, i que tenen, per tant, menys limitacions per a la seva realització, la freqüència cardíaca i ventilatòria s’incrementen moderadament, per exemple, la freqüència cardíaca no arriba a sobrepassar els 120 batecs per minut, i la ventilatòria, no més de 20 moviments respiratoris. Si el resultat se situa en aquests valors, es dedueix que el volum d’aire que entra i surt dels pulmons i el volum de sang que expulsa el cor s’incrementen de manera adequada per a cobrir les demandes de sang oxigenada que requereix l’exercici. En canvi, en les persones amb un aparell cardiorespiratori que no s’adapta adequadament a l’exercici físic, i que tenen, per tant, més limitacions per a la seva realització, les freqüències cardíaca i dels moviments respiratoris s’incrementen en proporcions més grans que les esmentades.
La prova comentada, de la mateixa manera que d’altres d’equiparables, permet conèixer en termes globals la resistència d’un subjecte a l’esforç físic, però no resulta suficient per a detectar la presència de trastorns cardíacs menys evidents, que es manifesten quan es realitzen activitats físiques relativament intenses, i que només es poden detectar per mitjà de proves més precises.
Entre aquestes proves destaca l’electrocardiograma d’esforç, exploració que consisteix a practicar un electrocardiograma mentre el subjecte realitza un esforç físic continuat i progressiu. Actualment, els sistemes que més s’han estandarditzat per a la realització d’electrocardiogrames d’esforç consisteixen a fer que el subjecte camini sobre una cinta rodadora, o bé que pedalegi en una bicicleta fixa, augmentant progressivament la velocitat o la intensitat del treball muscular.
Les conclusions a què s’arribi en practicar proves d’esforç són molt variables, ja que depenen de les característiques de cada cas en particular, tant dels resultats obtinguts com del tipus d’activitat física que es vulgui practicar. Si no es detecta cap alteració i es conclou que la persona està sana, no hi ha més limitacions a l’exercici que les derivades de l’edat i la manca d’entrenament. Si hom constata l’existència d’algun trastorn cardiorespiratori, la situació també és variable; per exemple, si l’alteració és lleu, es pot considerar que la pràctica d’exercicis físics moderats, de manera regular i progressiva, serà favorable, mentre que la d’exercicis físics molt intensos pot estar contraindicada. Així, doncs, no es tracta només de detectar alteracions, sinó de determinar llurs característiques i de decidir quina conducta és més convenient en cada cas; de vegades un determinat trastorn desaconsellarà dur a terme una determinada activitat física, però en canvi aconsellarà realitzar-ne una altra.