La piromania és un trastorn de la conducta de causa desconeguda que es caracteritza per la tendència a provocar incendis i la fascinació que produeix el fet d’observar-los. La persona piròmana experimenta un increment de la tensió subjectiva abans que s’iniciï el foc i un intens plaer o alleugeriment quan s’ha produït. Moltes de les persones afectades per aquest trastorn manifesten un gran interès per tot allò que es relaciona amb els focs, com ara els instruments que s’utilitzen per a apagar-los o les conseqüències que provoquen.

La vista, és a dir, la capacitat de percebre estímuls lluminosos que permeten de delimitar la forma, la grandària i els colors dels objectes, és considerada el sentit més important de l’ésser humà. De fet, és el sentit més desenvolupat i perfeccionat, a través del qual hom obté la major part de la informació que es rep del món que ens envolta.

El sistema visual es compon d’una sèrie d’estructures que tenen una relació anatòmica i funcional complexa, però que en conjunt es comporten com una unitat.

L’ull o globus ocular constitueix l’òrgan receptor del sistema visual. Es tracta d’un òrgan doble i simètric, situat a la part anterior i superior del crani, un a cada meitat del rostre. Així, hi ha un ull dret i un ull esquerre. Els globus oculars es localitzen a l’interior d’unes cavitats simètriques situades a la part anterior del crani, les òrbites oculars.

Les vies visuals són les estructures que transmeten els impulsos nerviosos des de la retina fins al cervell, on esdevenen sensacions visuals.

Gairebé tot el globus ocular es localitza a l’interior de la cavitat orbitària, envoltat de teixit gras que li proporciona protecció i esmorteïment. La part anterior de l’ull sobresurt de l’òrbita, bé que no es troba permanentment en contacte directe amb l’exterior per la protecció dels anomenats annexos del globus ocular: les parpelles, la conjuntiva i l’aparell lacrimal.

Les estructures oculars i llurs annexos són innervats per diferents tipus de nervis: motors, sensitius i els pertanyents al sistema neurovegetatiu.

La funció més important de l’aparell visual és la de percebre els estímuls lluminosos provinents de l’exterior i convertir-los en imatges conscients. Així, disposa d’una sèrie d’estructures la funció de les quals, simplificadament, es pot comparar a la de les que componen una cambra fotogràfica.

Les malalties de l’aparell visual es poden manifestar sobretot a través dels símptomes, és a dir, alteracions subjectives que corresponen a trastorns d’un sistema sensorial, d’entre els quals destaquen la fotofòbia o rebuig de la claror, les taques visuals, la percepció d’aurèoles de colors, la visió doble, la visió borrosa o la ceguesa. De vegades, però, es manifesten amb signes, és a dir, alteracions objectives que poden ésser observades per altres persones, d’entre els quals cal destacar l’envermelliment ocular.

Les malalties que afecten l’aparell visual i els seus annexos de vegades poden ésser diagnosticades simplement a partir dels símptomes que refereix el pacient i la inspecció de les estructures oculars. És així, per exemple, quan es tracta d’un mussol, és a dir, la inflamació d’una glàndula sebàcia de la parpella. Aquest cas, però, constitueix de fet una excepció, perquè en general cal efectuar alguna prova o exploració complementària que permeti al metge de comprovar la capacitat visual o bé observar directament les estructures internes de l’ull.