La vista, és a dir, la capacitat de percebre estímuls lluminosos que permeten de delimitar la forma, la grandària i els colors dels objectes, és considerada el sentit més important de l’ésser humà. De fet, és el sentit més desenvolupat i perfeccionat, a través del qual hom obté la major part de la informació que es rep del món que ens envolta. Les imatges visuals són transcendentals per a la comprensió dels fenòmens externs a l’organisme i, actualment, constitueixen el principal camp d’informació en les societats desenvolupades, en què els mitjans de comunicació visuals es beneficien constantment dels avenços tecnològics i provoquen una intensificació dels estímuls visuals. El sistema visual es compon d’un parell d’òrgans receptors, els ulls, els moviments dels quals són coordinats per una sofisticada interconnexió d’estructures nervioses, i un sistema de fibres nervioses que passen pels nervis i les cintes òptiques fins a la regió occipital de l’escorça cerebral, on s’elabora la informació i esdevenen conscients les imatges visuals. La complexitat del sistema visual provoca que siguin moltes i variades les alteracions que pot experimentar. D’altra banda, és també molt variable la repercussió negativa d’aquestes alteracions, que depèn tant de la gravetat del trastorn que ocasionen en la visió com de les possibilitats de correcció que presentin.
Hi ha trastorns de la visió, extremament comuns, que són deguts a condicionants genètics que generen una funció òptica de l’ull inadequada. Són els anomenats trastorns de refracció: miopia, hipermetropia, presbícia i astigmatisme. Bé que aquests trastorns poden causar nombrosos problemes, es poden corregir fàcilment amb l’ús d’ulleres o lents de contacte. Algunes alteracions poden causar una deficiència visual notable, o fins i tot absoluta, com és el cas de les cataractes. Actualment, però, es poden solucionar amb procediments quirúrgics cada vegada més segurs. D’altres trastorns, també molt habituals, són més perillosos, perquè poden provocar alteracions irreversibles del sistema visual, com ara l’estrabisme o el glaucoma. En aquest cas, si bé es poden resoldre amb un tractament adequat, és imprescindible que siguin diagnosticats correctament abans que puguin causar lesions irreparables. Malauradament, en determinades malalties visuals —per sort les menys freqüents— no es disposa de tractaments del tot eficaços.
Quan s’esdevé una alteració visual manifesta, tothom s’adreça de seguida a un centre mèdic. Però el problema consisteix en el fet que una característica fonamental de les afeccions visuals és que de vegades no causen alteracions evidents fins que l’evolució del trastorn ja és avançada. Això es pot aplicar molt bé al cas dels infants, que no tenen una referència clara de quina ha d’ésser la capacitat visual òptima, i per tant no s’adonen de les deficiències que els afecten. També és el cas, entre els adults, del glaucoma, que pot passar inadvertit fins a fases molt avançades, quan les lesions provocades són ja irreversibles. Així, actualment es considera que caldria efectuar controls visuals periòdics, encara que no es notin trastorns evidents, per tal de detectar les malalties oculars oportunament.
Les visites a l’oftalmòleg, és a dir, el metge especialista en afeccions visuals, caldria que comencessin ja en la infància. Com a norma general, hom considera que la primera revisió oftalmològica s’ha d’efectuar quan l’infant té entre 4 anys i 5. En general, en el món escolar, es realitzen controls visuals en el context d’un pla preventiu; en cas contrari caldria fer-ho individualment. D’altra banda, encara que hom no hagi patit mai de cap alteració visual, cal igualment visitar un oftalmòleg aproximadament a quaranta anys, perquè en aquesta edat hi ha dues alteracions molt freqüents: la presbícia i el glaucoma. A més, totes les persones que empren ulleres o lents de contacte han de seguir uns controls periòdics. S’aconsella que ho facin anualment fins a quinze anys d’edat, i a partir d’aquest moment cada dos anys.