El globus ocular

L’ull o globus ocular constitueix l’òrgan receptor del sistema visual. Es tracta d’un òrgan doble i simètric, situat a la part anterior i superior del crani, un a cada meitat del rostre. Així, hi ha un ull dret i un ull esquerre. Els globus oculars es localitzen a l’interior d’unes cavitats simètriques situades a la part anterior del crani, les òrbites oculars.

L’ull té una forma esfèrica, bé que és una mica aplanat en sentit vertical. En l’adult les mides aproximades són de 24,3 mm en sentit anteroposterior, 23,6 mm en sentit vertical i 24,3 mm en sentit transversal. El pes és d’uns 7,5 g.

Esquemàticament, les diverses estructures oculars formen dues porcions de l’ull. D’una banda, les que constitueixen el continent i, de l’altra, les que constitueixen el contingut. El continent és com una closca formada per tres capes diferents, juxtaposades una sobre l’altra. La més externa es compon de l’escleròtica i la còrnia. La intermèdia, anomenada úvea, es compon de l’iris, el cos ciliar i la coroide. I la més interna és formada per la retina. El contingut es compon d’una estructura que actua com a lent, el cristal·lí, unes cavitats plenes d’un líquid anomenat humor aquós i una altra cavitat ocupada per una substància gelatinosa anomenada humor vitri.

La capa externa de l’ull: l’escleròtica i la còrnia

La capa més externa del globus ocular es compon de dues estructures, l’escleròtica i la còrnia, que en conjunt formen una túnica forta i resistent que actua com un veritable esquelet de l’ull i manté la forma malgrat les traccions dels moviments oculars.

L’escleròtica correspon a la major part de la capa externa i cobreix tota la part posterior del globus ocular. Es compon bàsicament d’una xarxa de fibres conjuntives, l’entramat de la qual, molt irregular, manté una forma estable de l’ull. A causa de la disposició de les fibres del teixit escleròtic, no és possible que la llum el travessi. N’és característic el color blanc. L’escleròtica és el que es veu quan hom separa les parpelles, l’anomenat blanc de l’ull.

La còrnia és un disc còncau, d’uns 11,6 mm de diàmetre inserit en l’escleròtica, com si fos el vidre d’un rellotge, a la part anterior de l’ull. Té una curvatura més pronunciada que la de l’escleròtica, a la qual s’uneix amb un solc aplanat, anomenat limbe còrnial. Es compon de cinc capes, que de fora a dins són: una de teixit epitelial; una làmina resistent —la membrana de Bowman—; un estroma format per fibres conjuntives, semblants a les de l’escleròtica, però disposades paral·lelament i amb un contingut aquós elevat, que constitueixen la major part de la còrnia; una làmina prima i elàstica —la membrana de Descemet—; i una capa prima endotelial que separa la còrnia de l’interior de l’ull.

La característica principal de la còrnia és la transparència, indispensable perquè penetrin, a l’interior del globus ocular, els raigs lluminosos. La transparència d’aquest teixit és deguda a la disposició paral·lela de les seves fibres, al seu elevat contingut aquós d’aproximadament un 75%, i a l’absència de vasos sanguinis. Com que no disposa d’irrigació sanguínia, la nutrició depèn del líquid lacrimal, que la cobreix per la part davantera, i de l’humor aquós, que entra en contacte amb la capa endotelial per la zona posterior.

La capa mitjana de l’ull: l’úvea

La capa mitjana de l’ull, o úvea, anomenada així perquè recorda per la forma un gra de raïm, es compon de l’iris, el cos ciliar i la coroide. Constitueix la capa vascular de l’ull, a partir de la qual d’altres estructures reben irrigació.

L’iris és l’estructura anterior de la capa mitjana, situada a uns 3 mm darrere de la còrnia. Té forma de disc, al centre del qual hi ha una petita obertura arrodonida, la pupil·la. L’iris conté nombroses fibres musculars que formen dos músculs: l’esfinterià, la contracció del qual provoca la disminució de la grandària de la pupil·la o miosi, i el dilatador de la pupil·la, que amb la seva contracció genera un augment del diàmetre de la pupil·la o midriasi. La capa més interna de l’iris conté pigments foscos en una quantitat que varia segons les persones, perquè és determinada hereditàriament, que dóna el color dels ulls. Aquesta capa pigmentaria té la funció d’impedir el pas dels raigs lluminosos, de manera que aquests només poden penetrar a l’interior de l’ull a través de la pupil·la, el diàmetre de la qual es pot regular amb l’acció muscular.

El cos ciliar és una estructura que es troba a la perifèria de l’iris i l’enllaça amb la coroide. Conté nombroses fibres musculars que formen el múscul ciliar. Aquest múscul es continua amb el lligament suspensori o zònula de Zinn, que l’uneix al cristal·lí i té la funció de participar en el procés d’adaptació d’aquesta lent. D’altra banda, el cos ciliar conté unes estructures especialitzades, els processos ciliars, que elaboren un líquid, l’humor aquós.

La coroide és la part posterior de la capa mitjana, a la qual correspon la major extensió. Es compon fonamentalment de vasos sanguinis i actua com si fos una esponja que conté sang. Té la funció de nodrir altres elements oculars que no reben irrigació, en especial els elements nerviosos sensorials de la retina.

La capa més interna de la coroide, la membrana de Bruch, és molt prima i permet la difusió de substàncies nutritives a les capes més externes de la retina, amb les quals es relaciona íntimament.

La capa interna de l’ull: la retina

La capa interna de l’ull, la retina, és la part essencial del globus ocular, perquè és la responsable de rebre els estímuls lluminosos procedents de l’exterior i transformar-los en impulsos nerviosos que transmet al cervell.

La retina és una làmina prima, formada de cèl·lules nervioses, cèl·lules de sosteniment i cèl·lules sensorials, que es disposen en deu capes concèntriques superposades. De fet, les diverses capes de la retina es divideixen en dues unitats funcionals, amb característiques ben diferenciades: una externa, anomenada retina sensorial o retina pigmentaria, i una altra interna, la retina neural.

La retina pigmentaria o retina sensorial, la unitat funcional més externa, es troba en íntim contacte amb la membrana de Bruch de la coroide, a través de la qual rep la nutrició. Al costat mateix d’aquesta membrana hi ha l’epiteli pigmentari, i juxtaposada a aquest epiteli una capa formada per fotoreceptors, és a dir, les estructures sensorials que reben els estímuls lluminosos i els transformen en estímuls nerviosos: els cons i els bastonets. Els cons són sensibles als estímuls d’alta intensitat i proporcionen la visió de colors, mentre que els bastonets són sensibles als estímuls lluminosos de poca intensitat i proporcionen una visió en blanc i negre. Els fotoreceptors es reparteixen desigualment a la retina; els cons són més nombrosos a la part central i els bastonets són predominants a la perifèria.

La retina neural es compon de les restants capes retinals, més internes. Aquestes capes són transparents, perquè han de deixar passar els raigs lluminosos per tal que puguin estimular els fotoreceptors de la retina sensorial. Conté diverses cèl·lules nervioses, comunicades amb els fotoreceptors i entre si, les cèl·lules bipolars i les cèl·lules ganglionars. Les prolongacions de les cèl·lules ganglionars formen les fibres nervioses que constitueixen el nervi òptic. Per la retina neural discorren nombrosos vasos sanguinis, responsables de la seva nutrició.

La retina pigmentaria i la retina neural es mantenen separades per un espai virtual que només és real quan s’esdevé un despreniment de retina. La unió d’ambdues capes té lloc en una línia circular situada a la part anterior del globus ocular, per davant del cos ciliar, anomenada ora serrata.

En la superfície de la retina, hom distingeix una zona amb característiques especials: la màcula lútia o taca groga. Es tracta d’una petita regió d’uns 5 mm2, situada pràcticament a la part posterior de la retina, acolorida per un pigment groc anomenat xantofil·la carotenoide, que té la missió de protegir els fotoreceptors d’aqtfesta zona de l’enlluernament que pot provocar l’entrada massiva de llum a l’ull. La part central de la màcula forma una depressió, la fòvea central. En aquesta zona no hi ha bastonets, sinó solament cons, molt nombrosos i molt junts. A causa d’aquesta elevada concentració, la màcula lútia correspon a l’àrea de màxima agudesa visual de la retina i, per tant, l’acció d’altres estructures oculars se centra a dirigir cap a aquesta zona els raigs lumínics provinents de l’exterior.

Una altra àrea particular de la superfície retiniana és la papil·la òptica, una petita zona d’1,5 mm2 situada a la regió interna o nasal de la retina. En aquesta zona, les fibres nervioses procedents de les cèl·lules ganglionars surten de l’ull, travessen la coroide i l’escleròtica i formen el nervi òptic. A més, per aquesta zona penetren els vasos sanguinis que irriguen les estructures de l’ull. Com que en la papil·la no hi ha fotoreceptors, en aquesta àrea no es perceben estímuls lluminosos, de manera que es constitueix l’anomenat punt cec.

El contingut de l’ull: l’humor aquós, l’humor vitri i el cristal·lí

Les tres capes que formen l’estructura externa de l’ull mantenen una forma ovoide gràcies al fet que disposen d’un contingut que omple el globus ocular. Tots els elements d’aquest contingut presenten la característica fonamental de llur transparència, perquè han d’ésser travessats pels raigs lluminosos per atènyer la retina.

L’element principal de l’interior de l’ull és el cristal·lí, una estructura biconvexa, semblant a una lent, situada darrere l’iris. El cristal·lí es compon d’una membrana elàstica, la càpsula, l’interior de la qual és ocupat per cèl·lules de tipus epitelial amb un contingut aquós elevat, que per llur disposició particular formen un teixit transparent. La vora del cristal·lí s’adhereix a les fibres que componen la zònula i uneixen la lent amb el múscul ciliar, la contracció del qual provoca una tracció del cristal·lí que varia la forma. Segons l’acció del múscul ciliar, el cristal·lí pot tenir una forma més elíptica o més arrodonida, de manera que pot modificar més o menys la direcció dels raigs lumínics que el travessen per tal d’enfocar-los sobre la màcula lútia.

L’espai existent entre la còrnia i el cristal·lí és ocupat per un líquid transparent, l’humor aquós, elaborat pels processos ciliars que són als cossos ciliars. Com que l’iris es troba entre la còrnia i el cristal·lí, queden formades dues cavitats comunicades entre si per l’obertura de l’iris, la pupil·la. La cambra posterior, entre l’iris i el cristal·lí, és la que conté els processos ciliars que elaboren l’humor aquós. El líquid, a través de la pupil·la, passa a la cambra anterior, l’espai comprès entre l’iris i la còrnia. En l’angle de la cambra anterior, l’humor aquós és drenat a través d’un conducte, el canal de Schlemm, i passa a la circulació venosa. A les dues cambres, hi ha aproximadament 1,3 ml d’humor aquós, que es manté en una circulació constant i es renova del tot aproximadament cada deu hores.

L’espai comprès entre el cristal·lí i la retina forma una cavitat que ocupa el 65% del contingut del globus ocular, la cambra vítria. Aquesta cavitat és plena d’uns 4 ml d’una substància gelatinosa, transparent, desproveïda de vasos i nervis, l’humor vitri o cos vitri. Es tracta d’un hidrogel, d’una textura similar a la gelea, molt elàstic. Aquesta elasticitat és deguda al fet que es compon d’una xarxa de fibres de col·làgen, entreteixida i sostinguda per una altra xarxa de molècules d’àcid hialurònic. A causa de la seva textura, el cos vitri manté una forma constant, i en una bona part és responsable de la forma globular de l’ull, mentre que l’elasticitat permet d’esmorteir les vibracions del globus ocular i protegir la retina. A la part anterior, una zona més espessa del cos vitri es manté en contacte amb la cara interna del cristal·lí. A la part posterior, és fixat a la retina per dos ancoratges, l’un a la vora de la pupil·la i l’altre a l’ora serrata. Des de la cara posterior del cristal·lí fins a la papil·la òptica, el cos vitri és travessat per un conducte prim, el canal de Cloquet. En el període de desenvolupament del cristal·lí, per aquest conducte passa una artèria, bé que després del període fetal aquesta artèria normalment involuciona i el conducte queda buit.

Els músculs extrínsecs del globus ocular

En la superfície externa de l’ull, sobre l’escleròtica, hi ha sis músculs que per l’extrem contrari van fixats a la paret òssia de l’òrbita, ocular. Com que es troben a l’exterior de l’ull, són anomenats músculs extrínsecs de l’ull. Dos músculs són horitzontals: el recte intern o mitjà, que arriba fins a la zona interna o nasal, i el recte extern o lateral, que arriba fins a la zona externa o temporal. N’hi ha dos més de verticals: el recte superior i el recte inferior; i els altres dos són oblics: l’oblic superior i l’oblic inferior.

Els músculs extrínsecs tenen la funció de possibilitar els moviments de cada ull, com també el dels dos globus oculars simètricament, per tal que hom pugui adreçar la mirada en una direcció determinada. Els músculs actuen per parells, simètricament, és a dir que mentre n’hi ha un que es contreu per estirar el globus ocular lateralment, cal que es relaxi l’altre, que té un efecte contrari, per permetre el moviment. A més, una coordinació similar és necessària en els músculs corresponents a l’altre ull. Així? per exemple, per tal que la mirada es desviï lateralment, es contreuen el recte intern d’un ull i el recte extern de l’altre, mentre que es relaxen el recte extern del primer i el recte intern del segon.

Vascularització del globus ocular

La circulació arterial de l’ull prové de l’artèria oftàlmica, una branca de la caròtide interna. Aquesta artèria oftàlmica ateny l’interior de l’ull amb el nervi òptic penetrant per la papil·la òptica. Una branca d’aquesta artèria, l’artèria central de la retina, es divideix en quatre branques principals i altres de col·laterals, i nodreix les capes més internes de la retina, les que formen la retina neural. D’altres branques de l’artèria oftàlmica, les artèries ciliars, irriguen les diverses estructures de l’úvea —coroide, cossos ciliars i iris— i fan branques que arriben fins al limbe corni i l’escleròtica.

La sang és drenada a través de les venes vorticoses, que reben gairebé la totalitat de la sang que prové de l’úvea, i les venes ciliars, que reben la sang del territori del cos ciliar.