Símptomes i signes patològics de la visió

Les malalties de l’aparell visual es poden manifestar sobretot a través dels símptomes, és a dir, alteracions subjectives que corresponen a trastorns d’un sistema sensorial, d’entre els quals destaquen la fotofòbia o rebuig de la claror, les taques visuals, la percepció d’aurèoles de colors, la visió doble, la visió borrosa o la ceguesa. De vegades, però, es manifesten amb signes, és a dir, alteracions objectives que poden ésser observades per altres persones, d’entre els quals cal destacar l’envermelliment ocular.

Fotofòbia

És anomenada fotofòbia una situació anormal d’intolerància a la claror. Hom la diferencia de l’enlluernament, que consisteix en una intolerància als estímuls lluminosos molt intensos, perquè, en el cas de la fotofòbia, els estímuls lluminosos desencadenants de la molèstia són normals o fins i tot atenuats. L’aversió envers aquesta mena d’estímuls es manifesta amb coïssor, llagrimeig i contracció dels músculs palpebrals que tendeixen a cloure les parpelles per evitar els raigs de claror no tolerats. D’una manera reflexa, la fotofòbia pot desencadenar esternuts.

La intensitat de la molèstia depèn del cas concret. És possible que només sigui una molèstia lleu que s’atenua tancant els ulls o apartant la vista de la font lluminosa. Tanmateix, però, de vegades comporta una irritació ocular intensa que s’acompanya d’una contracció espasmòdica dels músculs palpebrals, mal de cap i malestar general.

El trastorn és habitual en persones de pigmentació clara, perquè en aquest cas l’iris té menys pigments i permet més el pas de claror a l’interior de l’ull, bé que no té transcendència. Igualment, és habitual en els albins, mancats de pigmentació, que es veuen obligats a emprar ulleres fosques per evitar les molèsties.

En altres casos, la fotofòbia palesa una alteració en les estructures oculars. Així, constitueix un símptoma que es pot presentar en diverses afeccions oculars com ara conjuntivitis, queratitis, ulceracions còrnies o glaucoma.

Taques visuals

Les taques visulas o escotomes són sensacions visuals percebudes com a procedents de l’exterior, però que de fet no corresponen a cap imatge externa. Hi ha diversos tipus de taques visuals, que presenten diferents característiques, orígens i gravetat.

Sovint, són degudes al fet que els elements intraoculars que haurien d’ésser transparents, com la còrnia o especialment l’humor vitri, per alguna raó perden aquesta qualitat i interrompen el pas dels raigs lluminosos. Així, hom percep zones fosques per la manca de l’estimulació corresponent a la retina, que el cervell interpreta erròniament com la imatge d’un objecte exterior. És el cas dels anomenats punts foscos, que es mouen aparentment davant els ulls i són deguts a la presència de partícules en l’humor vitri. Generalment, aquestes partícules corresponen a detrit cel·lular procedent dels límits entre l’humor vitri i la retina. En aquests casos, no comporten cap alteració i són considerats pràcticament normals. De fet, gairebé tothom ha tingut aquesta sensació en alguna circumstància, com quan es mira fixament una superfície blanca, el cel blau o bé en mirar a través d’un microscopi que no estigui ben enfocat. En altres casos, són causats per la presència de sang en l’humor vitri com a conseqüència d’una hemorràgia deguda, per exemple, a un traumatisme.

Els escotomes poden correspondre igualment a una zona del camp visual que hom no percep, és a dir, una taca cega. Aquest defecte visual pot ésser més molest si la zona se situa al centre del camp visual, i, en canvi, pot passar pràcticament inadvertida quan ocupa la perifèria. Poden ésser deguts a una alteració de la retina o bé a una lesió en les vies òptiques.

Un altre mecanisme de producció de taques visuals, en aquest cas lluminoses, anomenades en conjunt escotomes rutilants, és una estimulació anormal de la retina. Així, per exemple, a conseqüència d’una sobtada pressió sobre el globus ocular, la retina pot ésser estimulada i hom percep aleshores punts brillants i fugaços, tradicionalment comparats amb estrelles. D’altra banda, un massatge del globus ocular pot provocar fosfens, és a dir, la percepció de sensacions lluminoses en ziga-zaga. En alguns casos, les sensacions lluminoses corresponen a una alteració a la retina mateixa, com és el cas d’un esquinçament retinal que precedeixi un despreniment de retina. En aquest cas, es presenten fotòpsies, percepcions similars a flamarades lluminoses o espurnes. Quan s’estableix el despreniment de retina, hom percep una ombra que recorda l’acció de córrer una cortina davant l’ull.

Aurèoles de color

La percepció d’aurèoles de colors, que consisteixen en una mena de cercles lluminosos acolorits, és deguda a alguna alteració en els elements transparents de l’ull que distorsionen el pas dels raigs lluminosos actuant com un prisma. En general, les aurèoles acolorides són més evidents al voltant de qualsevol font de llum.

Les aurèoles de colors poden correspondre a afeccions molt diverses. Així, hi ha la possibilitat que siguin degudes a una inflamació de la còrnia, i aleshores són percebudes com un arc iris. També és habitual que es presentin davant la imminència d’un atac de glaucoma agut. Un altre motiu possible és una alteració del cristal·lí, com és la cataracta, i en aquest cas es percep en general una aurèola d’un sol color.

Visió doble

La visió doble o diplopia consisteix en la percepció de la mateixa imatge repetida quan se n’observa una de sola. L’origen pot ésser divers, segons que es comprometi la visió d’un sol ull o la d’ambdós conjuntament.

La diplopia monocular o poliopia, que es presenta quan hom manté un sol ull obert, és deguda al fet que una alteració determinada en un element de retracció ocular ha partit l’estimulació lluminosa en dues parts o més, i d’aquesta manera provoca dues imatges o més a la retina. És poc freqüent, i, en general, és originada per cataractes o alteracions còrnies.

És molt més habitual la diplopia binocular, és a dir, la que es presenta quan hom manté ambdós ulls oberts. En aquest cas és deguda al fet que l’eix de la mirada no és simètric, i es forma una imatge diferent en cada ull que el cervell no pot ajuntar en una de sola. La desviació de l’ull sol ésser causada per una paràlisi que afecta algun múscul extrínsec. Aleshores, el moviment de l’ull queda limitat al camp d’acció del múscul paralitzat, de manera que, quan hom adreça la mirada cap al cantó afectat, l’ull sa es mou correctament mentre que l’altre triga més o queda immòbil, produint una visió doble. L’acció muscular es pot alterar per causes diverses, com és el cas d’una intoxicació alcohòlica aguda que pertorbi la coordinació general dels músculs de tot l’organisme. D’altra banda, la visió doble pot ésser també conseqüència d’un estrabisme concomitant, és a dir, la desviació d’un dels ulls en què es manté l’angle de desviació en totes les direccions de la mirada. Tanmateix, en les persones estràbiques des de la infància no es produeix una visió doble, perquè el cervell és immadur i, en no poder fondre les imatges diferents que rep d’ambdós ulls, anul·la la visió de l’ull desviat. Una altra causa de visió doble és un estrabisme latent, és a dir, la tendència a la desviació d’un ull que es compensa amb un esforç superior de la musculatura ocular. En aquest cas, la visió doble es pot manifestar quan hom ha forçat molt la musculatura ocular, per exemple durant una lectura o una tasca prolongada que fatiga els músculs extrínsecs de l’ull, o bé si hi ha un defecte de refracció que provoqui un gran esforç de la musculatura per a poder enfocar nítidament els objectes.

Visió borrosa

És anomenada visió borrosa la percepció poc nítida i més o menys desdibuixada dels objectes que hom mira. En condicions normals, els objectes situats al camp visual central són percebuts nítidament, ja que incideixen en la màcula lútia, la zona de major visió. En canvi, els que són percebuts al camp visual perifèric són menys nítids com més allunyats de la màcula incideixen.

Per tal que hom percebi els objectes amb nitidesa cal que llur imatge sigui reflectida a la superfície de la retina. Així, cal que els elements de refracció, especialment la còrnia i el cristal·lí, tinguin una curvatura i una funcionalitat normals. A més, cal que la distància que separa la còrnia de la retina sigui normal, aproximadament d’uns 24 mm. Qualsevol anomalia en la refracció, per tant, originarà una visió borrosa. Això s’esdevé en les anomenades ametropies o defectes de refracció: miopia, hipermetropia, astigmatisme o presbícia. Aquestes alteracions són responsables de la majoria de casos de visió borrosa, i són de fàcil correcció amb lents graduades, bé amb ulleres o bé amb lents de contacte.

Això no obstant, la visió borrosa també pot ésser producte d’una alteració de la transparència de les estructures intraoculars. Així, en poden originar les cataractes o opacitats del cristal·lí, les inflamacions o cicatrius còrnies o els enterboliments de l’humor vitri. Pot ésser també deguda a afeccions que pertorbin el funcionament de la retina, com ara la uveïtis posterior o còrioretinitis, o bé el glaucoma o augment de la pressió intraocular.

Si bé la majoria de les vegades la visió borrosa és deguda a un defecte de refracció que pot ésser considerat una afecció banal, cal tenir en compte que en alguns casos és conseqüència d’alteracions realment greus com el glaucoma, que si es deixa evolucionar sense aplicar-hi tractament pot comportar ceguesa. Així, cal identificar-ne sempre l’origen.

Ceguesa

Hom entén per ceguesa, en un sentit estricte, la privació o pèrdua completa de la vista, pèrdua que pot afectar un sol ull o bé ambdós. Tanmateix, quan la ceguesa afecta els dos ulls, aquesta definició és molt restrictiva, perquè correspon solament a una part de les persones que són considerades cegues, potser només un 10%. Així, és considerat també ceguesa el trastorn que pateixen les persones que tenen una capacitat visual tan reduïda que els impedeix de dur a terme una activitat en què cal l’ús del sentit de la vista. Això vol dir, doncs, que hi ha diversos graus i matisos de ceguesa: hi ha persones en què es dóna una absència completa de la percepció de llum, mentre que n’hi ha d’altres que poden arribar a distingir entre claror i foscor, percebre moviments i fins i tot discernir algunes imatges.

L’origen de la ceguesa pot ésser molt divers, perquè la percepció dels estímuls lluminosos és possible que sigui impedida per diverses alteracions de les diferents estructures visuals. Per tant, la ceguesa correspon a la manifestació més nefasta de nombroses malalties de l’aparell visual.

El moment de presentació determina una diferenciació fonamental de la ceguesa. Així, hom distingeix entre ceguesa congènita, present des del naixement, i ceguesa adquirida, que s’esdevé en algun moment de la vida.

La ceguesa pot ésser motivada per una opacitat dels medis transparents de l’ull que impedeix l’arribada de llum fins a les estructures sensorials. És el cas de les opacitats de la còrnia, que poden ésser congènites, per causa d’alteracions del desenvolupament provocades per malalties infeccioses que ha patit la mare durant l’embaràs, o adquirides, a causa de cicatritzacions consegüents a inflamacions o traumatismes. També és el cas de les opacitats del cristal·lí o cataractes, que poden ésser congènites o adquirides. Aquest tipus de ceguesa pot ésser reversible, amb intervencions quirúrgiques, bé per un transplantament de còrnia o bé per l’extracció del cristal·lí opacificat. Tanmateix, quan les alteracions són congènites només és possible de fer revertir la ceguesa si el tractament és instaurat en les primeres èpoques de la vida, perquè, en cas contrari, la manca d’estimulació impedirà que el sistema visual s’activi, de manera que la ceguesa esdevindrà definitiva.

Igualment, poden causar ceguesa les alteracions de la capa sensorial del globus ocular, de la retina, o bé una lesió al nervi òptic, de les vies nervioses visuals o fins i tot de l’escorça cerebral occipital, on esdevenen conscients les imatges visuals. L’origen d’aquestes alteracions pot ésser molt variat: despreniment de retina, glaucoma, traumatismes, tumors, malformacions congènites, processos degeneratius de la retina o alteracions vasculars també de la retina. En general, quan aquesta mena d’alteracions provoquen ceguesa, ja no és possible de fer-la revertir.

Quan la ceguesa afecta un sol ull, els trastorns que pot comportar són relatius. Si bé és cert que la visió no serà binocular i estereoscòpica, solament en seran limitades les activitats en què la visió sigui realment decisiva. En el cas d’una ceguesa bilateral, però, els trastorns són evidents, perquè la persona que n’és afectada es trobarà privada del sentit considerat més important per a l’ésser humà.

Si la ceguesa és congènita, l’infant no tindrà visió, i no s’esdevé, com es diu molt sovint, que es desenvolupin més els altres sentits com una mena de compensació natural. Per tant, doncs, cal que l’infant rebi una estimulació adequada que li permeti de desenvolupar i aprofitar més els altres sentits, de manera que assoleixi tanta autonomia com sigui possible. En aquest sentit, hi ha institucions especialitzades tant per a l’assessorament dels pares com per a donar directament una educació adequada.

Quan la ceguesa és adquirida, en una persona que ha gaudit prèviament de la capacitat visual, no és estrany que es presentin certes reaccions psicològiques negatives. Si bé les reaccions són diferents en cada cas particular, es poden agrupar d’una manera general en diverses etapes. En primer lloc, se sol manifestar una certa negativa a acceptar aquesta pèrdua, que de vegades impulsa l’afectat a consultar diversos oftalmòlegs abans que assumeixi la nova situació. Se sol presentar també un període de rebuig de totes aquelles possibilitats que puguin ajudar l’afectat en una certa mesura, com ara l’ús d’un bastó o l’aprenentatge d’un mètode de lectura especial com és el sistema Braille. Posteriorment, l’afectat sol entrar en un estat depressiu, d’una durada molt variable, però que si es prolonga convé que sigui controlat per un professional. Finalment, de vegades després d’haver estat afectada seriosament la salut, la persona invident va assumint la situació i es comença a recuperar psíquicament. En tot aquest procés, és fonamental el suport dels familiars. De totes maneres, però, els familiars mateixos i les persones més properes han de rebre assessorament d’algun especialista que estudiï la situació especial de l’afectat i ofereixi les orientacions necessàries.

Envermelliment ocular

Es anomenat envermelliment ocular o ull envermellit la modificació del color blanc que normalment ocupa una gran porció de la superfície ocular visible en la fenedura palpebral. El color blanc correspon a l’escleròtica, que forma part de la capa externa del globus ocular, coberta per la conjuntiva, una membrana transparent. L’envermelliment és causat pels vasos sanguinis de la conjuntiva, el diàmetre de la qual de vegades és estret i no modifica el color de l’escleròtica, que en dilatar-se acullen una gran quantitat de sang, el color vermellós de la qual esdevé evident. Aquesta dilatació vascular, d’aspecte vermellós, és anomenada injecció conjuntival.

L’envermelliment de l’ull és un signe molt comú, perquè es presenta en la conjuntivitis, és a dir, la inflamació de la membrana conjuntival, causada per nombroses agressions del medi extern, com infeccions, factors físics o químics, o processos al·lèrgics. En general, es tracta d’afeccions banals, bé que de vegades, sense el tractament adequat, poden evolucionar desfavorablement i provocar alteracions en altres estructures oculars.

D’altra banda, l’ull envermellit pot constituir un signe d’afeccions molt més greus com és el glaucoma, degut a un augment exagerat de la pressió intraocular, la queratitis o inflamació còrnia, i la iritis o inflamació de l’iris. En general, en aquests casos, l’envermelliment no és tan intens i difús com quan és degut a una conjuntivitis, sinó que habitualment és més accentuat a la zona que envolta la còrnia. A més, en aquestes alteracions se sol presentar una disminució de l’agudesa visual, més o menys intensa segons el cas. De totes maneres, com que aquestes alteracions poden evolucionar desfavorablement, i fins i tot arribar a provocar una pèrdua visual si no s’hi aplica un tractament adequat, mai no s’ha de menys-valorar l’envermelliment ocular pensant que no té cap importància. Cal adreçar-se al metge per tal que n’estableixi la diagnosi correcta.