És anomenada ptosi la caiguda de la parpella superior de manera que és impossible d’alçar-la i restablir la fenedura palpebral. L’origen d’aquest trastorn és una alteració motora que impedeix la contracció del múscul elevador de la parpella. Hi ha diversos tipus de ptosi segons l’origen que presenta.
La ptosi congènita és una afecció generalment hereditària deguda a una alteració nerviosa del nucli d’origen del nervi motor ocular comú. Pot ésser unilateral o bilateral. En aquest cas, es perd la funció del múscul elevador de la parpella, mentre que es manté la del múscul tarsal, que rep una innervació del sistema simpàtic. En general, la parpella es manté caiguda i tapa més de la meitat de la còrnia. En intentar d’alçar-la, hom corruga el front i s’inclina el cap enrere de manera compensatòria.
D’altra banda, la ptosi simpàtica és deguda a una paràlisi de les fibres del sistema nerviós simpàtic, de manera que habitualment s’associen miosi o contracció pupil·lar i enoftalmia o enfonsament de l’ull. L’origen pot ésser una alteració congènita o bé adquirida, com ara alteracions tumorals o vasculars intracraliials.
La ptosi paralítica constitueix una manifestació d’una paràlisi adquirida del nervi motor ocular comú deguda, entre d’altres causes, a tumors, malalties vasculars, alteracions inflamatòries, esclerosi múltiple, i intoxicacions per plom o monòxid de carboni.
La correcció de la ptosi és la de la seva malaltia causal. Quan l’alteració original no pot ésser corregida, hom recorre a una intervenció quirúrgica per a modificar les insercions musculars i aconseguir que la parpella es pugui alçar.