Definició
Són anomenades traumatismes de l’orella les agressions externes que poden provocar lesions en les estructures de l’òrgan com ara cops, ones expansives o canvis de pressió sobtats. Els cossos estranys, és a dir, qualsevol objecte que s’introdueixi en el conducte auditiu extern, poden també ocasionar lesions d’orella.
Tipus, causes i manifestacions
És freqüent que els traumatismes causin ferides i contusions del pavelló auricular, ja que per la seva situació externa, als costats del cap, aquest és molt vulnerable a tota mena d’agressions. Les contusions causen dolor, de vegades intens. Habitualment, les ferides provoquen hemorràgies, en alguns casos abundants. Malgrat tot, bé que poden ésser espectaculars, les ferides del pavelló no solen ésser greus sinó en el sentit estètic, perquè no és estrany que en quedi com a seqüela una cicatriu o un defecte molt deformant.
Un traumatisme que afecti el pavelló auricular pot provocar una separació entre el cartílag que dóna forma al pavelló i el pericondri, la capa externa que recobreix el cartílag. En aquest cas, quan es lesionen els vasos sanguinis que circulen pel pericondri, es produeix un otohematoma, és a dir, una acumulació de sang entre el cartílag i el pericondri del pavelló. L’otohematoma s’observa com una inflamació o massa globulosa d’un color vermellós o vermell intens que esborra tots els plecs del pavelló. Com que el cartílag es nodreix del pericondri, quan se’n separa es desvitalitza i es pot necrosar.
Com a complicació de ferides o otohematomes es pot presentar una pericondritis, és a dir, una infecció del pericondri del pavelló deguda gairebé sempre a la Pseudomonas aeruginosa. La pericondritis sol provocar un dolor intens i de vegades manifestacions generals com ara febre. El pavelló es va envermellint, amb els plecs esborrats per la inflamació. Si no és tractada amb urgència la infecció progressa en poc temps i provoca la retracció i la destrucció del pavelló.
Hi ha diverses agressions externes que poden produir ferides timpàniques, és a dir, trencaments o esquinçaments del timpà. Segons el cas, les ferides són mínimes o bé consisteixen en grans destrosses de la membrana. Hi ha agressions —per exemple degudes a l’ús de bastonets de cotó per a extreure cerumen— que poden actuar directament sobre el timpà i lesionar-lo. Una altra mena d’agressió que pot provocar una ruptura del timpà és una variació de pressions sobtada en el conducte auditiu extern deguda a una ona expansiva o blast, bé per una explosió, un cop de pilota fort o una bufetada en el pavelló. En les grans explosions en pot ésser afectada també la cadena ossicular i fins i tot l’orella interna.
En el mateix moment en què es produeix una ferida timpànica es manifesta un dolor intens a l’interior de l’orella, com també otorràgia. En general també es presenten acúfens i sordesa. Quan el timpà es lesiona l’orella mitjana queda desprotegida dels agents infecciosos i es podria originar com a complicació una otitis mitjana.
Els traumatismes cranials poden causar fractures del penyal, la part de l’os temporal que forma part de la base del crani, i a l’interior del qual hi ha les estructures de l’orella. Les fractures, gairebé sempre, es produeixen per un mecanisme indirecte, és a dir per una força que actua a una certa distància i repercuteix sobre el penyal com ara un cop en la volta cranial o el mento, o fins i tot una caiguda sobre les natges que provoqui un enfonsament de la columna vertebral que s’insereix en la base del crani i pot fracturar el penyal.
Segons la trajectòria que segueixi la fractura i la seva longitud, en poden ésser afectades diverses estructures de l’orella: l’orella mitjana, la interna o ambdues. En un 80% dels casos es tracta de fractures longitudinals del penyal que afecten l’orella mitjana i trenquen el timpà. En aquests casos l’audició sol ésser afectada temporalment per una hemorràgia en la caixa timpànica. De vegades no s’arriba a produir una fractura, però el traumatisme provoca una commoció de les estructures de l’orella interna tot produint sordesa i alteració de l’equilibri, en general reversibles. Quan la fractura és transversal pot destruir l’orella interna tot causant sordesa completa i vertigen. També és possible una paràlisi facial deguda a la secció del nervi facial en el seu recorregut pel conducte auditiu intern. Si s’esqueixen les membranes meníngies que cobreixen l’encèfal és possible que s’estableixi una comunicació amb l’orella i es presenti una liquorrea, és a dir la sortida de líquid cèfalo-raquidi pel conducte auditiu extern.
Les fractures del penyal poden causar una sèrie de complicacions segons les estructures que en siguin afectades. Així, si la fractura és oberta i s’estableix comunicació amb l’exterior, pot aparèixer una meningitis pel pas de gèrmens des de l’orella a les meninges.
Les variacions sobtades de pressió atmosfèrica a què una persona s’exposa quan efectua unes activitats determinades poden constituir un barotraumatisme, que causa una barotitis mitjana, és a dir, una sèrie de lesions en l’orella mitjana. Es pot tractar d’una aerotitis quan és deguda a un vol amb avió, o d’un barotraumatisme per immersió, quan es practica submarinisme. Per a mantenir una mateixa pressió a les dues bandes del timpà, en l’orella externa i la mitjana, és fonamental l’acció de la trompa d’Eustaqui. Així, quan hom va baixant per sota l’aigua o en aterrar un avió, s’esdevé un increment de la pressió exterior, però la de l’orella mitjana s’iguala amb el pas d’aire des de la nasofaringe a través de la trompa. Per tant, si la trompa d’Eustaqui funciona correctament, la pressió en l’orella mitjana es pot mantenir com la de l’exterior. Però si la funció de la trompa està alterada, per exemple a causa d’un procés inflamatori, no és possible de mantenir l’equilibri, i la pressió en l’orella mitjana esdevé molt més baixa amb relació a l’exterior, de manera que hi pot haver lesions diverses. Quan es dóna una situació de pressió negativa en l’orella mitjana, la membrana timpànica es retreu, i la mucosa de la caixa timpànica s’inflama tot provocant secrecions. Si la diferència de pressió és superior, els vasos sanguinis de la mucosa de l’orella es dilaten i es poden esquinçar i provocar una hemorràgia en l’orella mitjana. De vegades també es pot trencar el timpà si es retreu exageradament cap a dins.
La manifestació principal de la barotitis mitjana és un dolor que es presenta sobtadament i amb molta intensitat. D’altra banda, hi sol haver també sordesa, que desapareix quan se soluciona l’alteració de l’orella.
Qualsevol objecte petit pot constituir un cos estrany si hom l’introdueix en el conducte auditiu extern bé de manera accidental o intencionada, com s’esdevé en el cas dels infants petits que sovint s’introdueixen en l’orella objectes de tota mena mentre juguen. Un cos estrany a l’interior de l’orella pot provocar una reacció inflamatòria de les parets del conducte, que en conseqüència s’inflamen i deixen un pas més estret. Per tant, el mateix objecte que hi ha entrat fàcilment és difícil de treure.
Els cossos estranys poden ésser de diversa naturalesa: vegetal, animal, mineral o de material plàstic. Entre els cossos estranys vegetals hi ha productes d’aquest origen, com ara el cotó o les gomes, i els comestibles, com els cigrons, els pèsols o les mongetes. Tots ells tenen la característica especial que absorbeixen aigua i després d’haver estat introduïts en el conducte auditiu extern poden augmentar la grandària i dificultar-ne l’extracció. Els cossos estranys minerals com ara metalls, pedres i plàstics, poden ésser durs i cantelluts i lesionar per tant el conducte. Els cossos estranys animals poden arribar a provocar un gran trastorn, especialment en el cas, molt freqüent, que es tracti d’animals vius com ara mosques o mosquits. L’insecte intenta de sortir-ne, de vegades sense aconseguir-ho, i causa sorolls intensos i sovint dolor, i provoca de vegades un estat de gran agitació i ansietat.
La presència d’un cos estrany a l’orella pot causar símptomes molt variables. Quan es tracta d’un animal viu pot originar dolor, però si es tracta d’un cos inert no provoca molèsties. També se solen presentar acúfens o zumzeigs, especialment intensos quan es tracta d’un insecte viu. Si s’obstrueix el conducte auditiu hi pot haver sordesa.
D’altra banda, un cos estrany també pot causar petits esquinçaments en les parets del conducte auditiu extern i afavorir-ne la infecció o bé produir també un esquinçament de la caixa timpànica. Tanmateix, però, aquestes complicacions no se solen presentar espontàniament, sinó que en general es deuen a l’intent de treure’ls sense que hom adopti les precaucions adients.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de les lesions degudes als traumatismes sovint pot ésser efectuada a través de la inspecció i l’otoscòpia, perquè permeten de veure les possibles lesions del pavelló auricular i el conducte auditiu extern. Les radiografies, d’altra banda, permeten de detectar les possibles fractures del penyal. Quan la diagnosi s’orienta en aquest sentit, es poden efectuar radiografies amb projeccions especials si la fractura és difícil d’observar, perquè l’anatomia d’aquesta zona és complicada. Hom sol també efectuar una tomografia axial computada en què es pot advertir fàcilment el traçat de la fractura. Segons els símptomes, és probable que calgui efectuar audiometries i proves vestibulars per a avaluar-ne les possibles lesions.
En el cas de ferides del pavelló auricular es procedeix a la desinfecció i la sutura quan convé. Si es tracta d’un esquinçament o un arrencament del pavelló, si hom pot suturar la ferida en els primers moments és possible que les parts seccionades es tornin a unir.
El tractament de l’otohematoma consisteix a buidar l’acumulació de sang amb una punció. Si ha passat un cert temps i la sang està coagulada hom pot extreure el coàgul quirúrgicament, com també eliminar el cartílag desvitalitzat. Després de la reconstrucció quirúrgica de la zona afectada hom col·loca un embenatge compréssiu que en efectuar pressió sobre el pavelló afavoreixi que el cartílag i el pericondri es tornin a unir.
D’altra banda, el tractament de la pericondritis consisteix en la neteja de la zona, amb l’eliminació de la col·lecció de pus que s’hi podria haver acumulat i l’administració d’antibiòtics.
Les ferides timpàniques petites se solen tancar espontàniament. Mai no s’han de rentar ni instil·lar medicaments en el conducte auditiu, perquè arrossegarien substàncies a l’orella mitjana. Si es tracta de ruptures o esquinçaments importants, és possible que calgui posteriorment una petita intervenció quirúrgica per a reconstruir la membrana.
Les fractures del penyal no requereixen cirurgia llevat del cas que s’hagi produït una infecció de la ferida. En canvi, si s’ha esdevingut una paràlisi facial en el moment del traumatisme, cal operar de seguida per a descomprimir el nervi lesionat i reconstruir-lo si és possible.
La barotitis mitjana se sol resoldre de manera espontània. Quan hi ha una ruptura timpànica és possible que calgui reparar-la quirúrgicament amb un empelt.
La diagnosi de la presència d’un cos estrany no sol ésser gaire difícil, perquè l’otoscòpia permet de descobrir-lo amb facilitat. El tractament consisteix a extreure’l. Quan es tracta d’animals vius primer cal matar-los amb la instil·lació d’unes gotes d’alcohol o de glicerina. L’extracció es pot fer amb un rentatge d’orella o amb l’ajut d’un microscopi i unes pinces especials. En els infants, quan realitzar l’extracció és difícil, de vegades cal aplicar anestèsia general.