Es fa difícil de percebre una persona com un element patrimonial o, dit d’una manera molt més gràfica, com un element susceptible de ser col·locat en un museu, dins una vitrina. Però el cert és que molts personatges de la història de cada país es mereixen ser equiparais amb els objectes patrimonials més valuosos de la història. Fet i fet, són les persones, públiques o anònimes, les que a través dels segles han anant forjant la història i, des d’aquest punt de vista, aquelles personalitats que en un moment o altre han estat clau, poden ser considerades elements representatius del passat, sobretot si es tracta d’un passat esplendorós.
Si seleccionar els espais, els objectes, les manifestacions o les dates que d’una manera més clara representen Catalunya és una tasca complexa, la dificultat augmenta quan parlem de persones, pel fet que hi ha un marcat component subjectiu que no podem pas oblidar. Malgrat això, aquest volum no es podia escriure sense pensar en les persones, i he intentat fer una tria que manifestés un cert consens. És evident, però, que hi manquen encara molts personatges clau per a Catalunya, i potser algú considerarà que en sobra algun. Sigui com sigui, de ben segur que tothom estarà d’acord que no hi són els més importants: aquells que, d’una manera anònima, han fet possible el devenir de la història de Catalunya.
Guifré el Pelós
Guifré el Pelós (840-897), ful del comte Suiüfred i d’Ermessenda, va ser el primer comte conegut de Catalunya; el seu poder abraçava els comtats d’Urgell, Cerdanya, Conflent, Barcelona i Girona-Besalú i amb aquestes possessions va convertir-se en el representant de l’organització del territori.
Va fer una gran acció repobladora a la part central del país (la vall de Lord, Ripollès, Osona, Bages, Berguedà) ja que des de la revolta d’Aissó l’any 827 aquesta regió era una terra de ningú, i va establir una nova frontera amb els sarraïns entre la Conca del Llobregat i la del Segre. Aquests van ser uns enemics contra els quals va lluitar constantment durant el seu regnat. Amb l’expulsió dels comtes d’Empúries, Sunyer II i Deià, va sumar els comtats (Je Girona i Besalú a les seves possessions. Amb tots aquests territoris, Guifré consolidà un ampli domini de les terres catalanes.
En aquests nous territoris Guifré va col·laborar en la restauració del Bisbat de Vic i va fundar els monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i el de Sant Joan de les Abadesses (887), seus que posteriorment han esdevingut emblemàtics de Catalunya i de l’art català.
Quan la ciutat de Lleida va ser fortificada pels sarraïns, Guifré va ser ferit de mort pel governador de la ciutat Llop ibn Muhammad en una batalla l’any 897, i els seus territoris van ser repartits entre la seva dona Guinedilda i els seus fills. Aquest va ser l’inici cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia carolíngia.
Guifré el Pelós representa els orígens llegendaris de Catalunya, ja que una llegenda tardana explica que l’emperador franc Lluís el Piados dibuixà sobre l’escut daurat del comte quatre barres amb els dits tacats de la sang de Guifré després d’una baralla contra els normands; aquest és l’origen de les quatre barres catalanes, d’un dels símbols de la identitat catalana. Per aquesta raó el comte Guifré el Pelós és considerat el pare de la pàtria catalana, i qui va alliberar Catalunya dels sarraïns. Amb el seu regnat s’inicià la dinastia del Casal de Barcelona, que va governar la Corona Catalanoaragonesa fins a la mort del rei Martí l’Humà l’any 1410.
L’Abat Oliba
Oliba (971-1046) va ser comte de Berga i de Ripoll, que va heretar del seu pare Oliba el Cabreta, i també va ser bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixa. Va tenir un paper destacat en la cultura catalana del seu moment tant des de l’àmbit polític com religiós o literari. Va renunciar als seus comtats i va ingressar a Ripoll l’any 1002, d’on va ser elegit abat, alhora que a Cuixa el 1008. També va ser elegit bisbe de Vic, se suposa que amb l’ajuda de la comtessa Ermessenda de Barcelona, amb la qual tenia una estreta relació, ja que Oliba va ser sempre partidari de la casa comtal barcelonina. Aquests dos monestirs eren els més esplendorosos representants de Catalunya en aquell moment, i des de dins Oliba va adoptar una actitud de renovació tant espiritual com material que també va voler aplicar a altres cenobis com Montserrat o Sant Miquel de Fluvià, ja que en va restaurar els edificis alhora que hi va crear una comunitat d’esperit cluniacenc amb unes fortes creences.
Oliba va tenir un paper molt important en el camp artístic, va impulsar la construcció d’esglésies com la Pinya (Ridaura), Sant Pau de Pi, etc. Però la seva imatge sempre ha anat lligada a Montserrat, i sobretot a Ripoll i Cuixà, basíliques que va renovar, i que posen de manifest el seu gran interès per l’arquitectura romànica. També se li atribueix la introducció d’elements constructius que conegué durant els seus viatges a l’estranger, alguns dels quals a Roma; d’aquesta manera va establir relacions amb el Papat i amb altres jerarquies eclesiàstiques del moment, com els bisbes Pere de Girona i Berenguer d’Elna.
Malgrat el seu caràcter pacificador també va participar en el procés de fortificació i repoblament de la marca de la Segarra, com també en la defensa de l’Anoia i de Queralt, i sovint va actuar com a intermediari per solucionar conflictes entre nobles i cavallers catalans, però la seva màxima aportació en aquest àmbit és la creació de la Treva de Déu, institució que va implantar primerament a Vic, d’on era bisbe.
Com a abat de Ripoll va voler convertir el monestir en un centre intel·lectual de primera línia. Al seu voltant sempre va reunir artistes i literats que van fer una tasca cabdal en el camp de la cultura i l’Església catalana de la qual representa l’origen, i va ser un dels primers a esbossar una idea de concreció de la pàtria catalana. Aquesta importància que donava Òliba a la cultura ha quedat confirmada per l’edició recent de la seva obra literària pròpia.
Ramon Berenguer I
Ramon Berenguer I el Vell (1023-1076) va ser comte de Barcelona i Girona entre els anys 1035 i 1076, títol que va heretar del seu pare Berenguer Ramon I, i també va ser comte d’Osona, de Carcassona i Rasès. El seu mandat va començar quan estava sota la tutela de la seva àvia Ermessenda de Carcassona i amb els consells del seu preceptor Ponç Bonfill Marc, el seu germà Pere de Carcassona, l’abat Oliba, Gombau de Besora i Amat Eldric d’Orís.
Després d’una sèrie de lluites amb els sarraïns, els catalans van ser derrotats a Petrusa cap a l’any 1044. En aquell moment els sarraïns van augmentar la pirateria a la costa de l’Empordà. Mir Geribert va provar d’introduir-se a la marca del Penedès però no ha va aconseguir, bé que el govern de Sanç no es caracteritzava per la seva fortalesa. També va lluitar contra Ramon I de Cerdanya per preservar el comtat d’Urgell i amb el vescomte de Barcelona Udalard I i el bisbe Guislabert de Barcelona que van assaltar el palau comtal i van matar Guillem Miró. Això va fer que Ramon Berenguer es reconciliés amb la seva àvia. El seu germà Sanç va cedir-li els seus territoris de més enllà del Llobregat, fet que causà un nou enfrontament amb Mir Geribert que finalment va ser sotmès pel comte de Barcelona el 1052. L’any 1051 va morir la seva esposa Elisabet però de seguida va tornar-se a casar, aquest cop amb Blanca, però va ser repudiada i va fer-ho amb Almodis de la Marca. Com que tots dos ja s’havien casat anteriorment, van ser excomunicats pel papa Víctor II i rebutjats per Ermessenda. El seu altre germà també va cedir-li el seu territori, el comtat d’Osona, i finalment el comte va fer un pacte amb la seva àvia: aquesta li va cedir els seus drets a canvi d’una compensació econòmica i es va retirar definitivament al castell de Besora.
L’any 1058 va pactar amb els comtes del Pallars Sobirà i el d’Urgell, amb. el qual va reprendre Àger, i després va aconseguir Camarasa i Cubells pel seu compte. També va assatgar Saragossa aliat amb els navarresos i amb els sarraïns de Lleida alhora que repoblava Tamarit, i colonitzava el Puig d’Agramunt, la contrada de Tàrrega i la de Forès. Va atacar el regne de Saragossa amb Ermengol III i va accedir als territoris de la Baixa Ribagorça. El 1057 Ramon Berenguer va aliar-se amb el comte de Besalú i va ser homenatjat pels d’Urgell i de Besalú. Dos anys més tard Mir Geribert va sotmetre’s al comte i va morir a la conquesta de Móra d’Ebre lluitant contra els sarraïns. Posteriorment va adquirir els comtats de Carcassona i Rases i es va promulgar el Codi dels Usatges entre el 1061 i el 1068. El seu fill Pere Ramon va matar Almodis, va ser castigat durament, i va ser deseheretat.
En el comtat de Barcelona, va impulsar la repoblació de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, i va intentar fer el mateix a la ciutat de Tarragona, però no va tenir èxit i aquest procés de repoblació va aturar-se a Tamarit. Quan va morir va cedir els seus comtats als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, ja que Pere Ramon havia estat desheretat.
Ramon Berenguer I va aconseguir la consolidació de l’hegemonia política de Catalunya. Va formar un estat comprès per tot el que se li havia cedit familiarment i per un ampli territori que va anar conquerint al llarg del seu mandat. Va ser cabdal el seu paper en l’aspecte jurídic, ja que va crear la base del dret català amb els Usatges, l’única llei escrita que regia la nova organització social i política. Aquesta atribució, però, ha estat criticada sovint per alguns erudits.
Jaume I
Jaume I el Conqueridor (Montpeller 1208-València 1276) va ser rei de la Corona Catalanoaragonesa entre el 1213 i el 1276 i era fill de Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller. Al voltant del seu engendrament hi ha una llegenda que explica que va ser fruit d’un engany de la seva mare que va fer-se passar per una amant del rei. A partir dels tres anys va viure amb Simó de Montfort a Carcassona i més tard va ser traslladat a Montsó per ser educat pels templers. Quan el seu pare morí tornà a les seves terres sota la tutela dels seus oncles Ferran i Sanç. Als tretze anys ja el van fer casar amb Elionor de Castella, amb la qual va tenir Alfons, però aviat se separaren.
En els anys posteriors no va tenir gaires èxits en el camp de batalla, especialment amb els sarraïns, amb els quals va lluitar per una sèrie de territoris que no va aconseguir, com és el cas de Peníscola (1225); però a poc a poc tot va anar canviant i va començar una nova etapa.
Jaume I era anomenat el Conqueridor ja que a partir de final dels anys trenta del segle XII va aconseguir les seves grans conquestes. La primera que va iniciar va ser la de Mallorca, illa on va arribar el 1229, i després d’un setge de tres mesos va arribar a la capital. També va assolir l’illa de Menorca a condició de tributària. També va tenir relació amb Sanç VII de Navarra, però finalment es van crear desavinences entre ells i no va ser designat successor de les seves terres. També havia començat la segona gran conquesta del rei catalanoaragonès, València, que va culminar amb la presa de la capital el 1238. Amb aquestes dues grans conquestes el rei Jaume I amplià els dominis de la Corona Catalanoaragonesa: eren doncs dos territoris autònoms políticament però confederats en la Corona.
Després d’enfrontar-se amb Alfons X el Savi i ajudat per la seva esposa Violant d’Hongria, va conquerir el regne de Múrcia; aquesta va ser la seva última gran conquesta ja que a partir d’aquell moment se seguiren una sèrie de fracassos: la renúncia al Midi francès amb el Tractat de Corbeu el 1258, la cessió del regne de Múrcia a Alfons X el Savi de Castella, el fracàs del seu intent de croada a Terra Santa, i també la política de repartiment dels seus territoris entre els seus fills, que al llarg de la història ha estat molt discutida, i les desavinences amb un d’aquests, Pere, que finalment es casà amb Constança de Sicília i així s’amplià l’expansió mediterrània catalana. Com a conseqüència d’aquest repartiment de terres va produir-se una fragmentació de la Corona d’Aragó. Mallorca va esdevenir des de l’any 1276 un regne privatiu, però amb Pere el Cerimoniós va tornar a integrar-se a la Corona.
Malgrat aquests episodis, el regnat de Jaume I és recordat sobretot per les conquestes de Mallorca i València, però també per les millores que va suposar per a Catalunya: es va iniciar el comerç i la política a Africà, es va redactar el Llibre del Consolat de Mar, que significava el primer codi de navegació marítima, va millorar l’àmbit de la justícia i l’àmbit monetari, i va impulsar la llengua i la literatura catalanes amb personatges com Ramon Llull o Cerverí de Girona i amb obres com el seu Llibre dels feits, la primera crònica catalana medieval, dictada per ell en forma autobiogràfica. El seu sobrenom «el Conqueridor» no fa més que recordar la seva faceta més esplendorosa, ja que va portar Catalunya a viure una de les etapes de més plenitud política, expansional i econòmica, i el seu regnat va suposar l’expansió mediterrània de Catalunya.
Rafael Casanova
Rafael Casanova, nascut l’any 1660 a Moià, va traslladar-se a Barcelona per estudiar dret i aviat va interessar-se per la política catalana. Va participar activament a la Guerra de Successió de la part de l’Arxiduc Carles d’Àustria. De seguida va assolir el càrrec de conseller terç de Barcelona i ciutadà honrat de Barcelona de mans d’aquest, amb el qual a partir de llavors va col·laborar en assumptes polítics del país, com a la Junta de Braços (1713), la sessió per decidir si Catalunya s’havia de sotmetre a Felip V de Castella o si s’havia de continuar la guerra, i també en la Junta Secreta integrada per cinc persones per tal de discutir les propostes d’Antoni de Villarroel, el cap militar català.
El 1713 Casanova va ser proclamat l’últim Conseller en Cap, càrrec que incloïa també el grau de coronel de la milícia ciutadana dels gremis, la Coronela; per tant, també va assistir a tots els consells de guerra. Era un moment de gran tensió, i Casanova, que dirigia políticament la resistència catalana, va aplegar tots els consellers al Portal de Sant Antoni, i amb l’amenaça del duc de Berwick, generalíssim de les forces borbòniques, van decidir preparar-se per a l’atac. Casanova va proposar un armistici de dotze —dies, però finalment va acceptar el criteri de la defensa a ultrança. L’atac final borbònic el dia 11 de setembre va portar a la rendició de Barcelona, data que es va convertir en la diada nacional de Catalunya. Aquesta derrota dels catalans significà el sotmetiment de Catalunya a Castella a partir de la implantació del Decret de Nova Planta. Casanova va ser ferit portant la bandera de Santa Eulàlia a la mà, i va ser donat per mort un temps mentre es recuperava a casa del seu sogre a Sant Boi del Llobregat. Al cap d’uns anys va reaparèixer i va dedicar-se al seu ofici d’advocat. Va morir a Sant Boi el 1743.
Casanova fou un personatge emblemàtic d’aquesta jornada històrica a Catalunya, i des del segle XIX cada 11 de setembre es fa una ofrena floral al monument que se li va dedicar a Barcelona (a la cruïlla de la Ronda Sant Pere i el carrer Alí Bei) sempre acompanyada de manifestacions nacionalistes catalanes, que van ser sempre reprimides i posteriorment prohibides durant el franquisme amb la retirada del monument. A partir del 1976, amb el retorn de l’estàtua allà on havia estat, es tornaren a permetre les manifestacions i se celebrà un míting multitudinari a Sant Boi del Llobregat, on està enterrat Rafael Casanova.
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer (1845-1902) va ser un poeta de la Renaixença catalana. De molt jove entrà al seminari de Vic i molt aviat començaren a ser reconeguts els seus escrits amb l’obtenció de diversos premis.
Durant uns anys va freqüentar els ambients socials més selectes ja que va ocupar el càrrec de capellà dels marquesos de Comillas. Per això també va tenir la oportunitat de fer molts viatges per Europa ï fins i tot a Terra Santa.
En la seva faceta d’escriptor sobresurt com a poeta. És considerat el gran poeta de la Renaixença catalana, moment en què, per la influència del corrent romàntic europeu i la seva simbologia, es va propagar la idea de la identificació entre llengua i pàtria i la recuperació de la llengua medieval i la literatura popular que representaven l’esperit autèntic català. Cada país buscava les seves pròpies arrels i valorava tot allò folklòric que constituïa la seva nació i allò que el diferenciava dels països veïns. Verdaguer es va integrar en aquest moviment cultural de ple: va participar als Jocs Florals de Barcelona per primer cop l’any 1865 presentant quatre composicions, i sis l’any següent, de tema històric, patriòtic, religiós i amorós, amb les quals va guanyar un premi i cinc accèsits; el 1881 va arribar a ser-ne el president. De sempre es va interessar també per la cançó popular, les rondalles i les tradicions catalanes. El seu primer text important va ser el parlament que va fer en l’acte d’inauguració de l’Esbart de Vic l’any 1867 que va tenir lloc a la font del Desmai, prop de can Tona.
La literatura de la Renaixença es caracteritzava per la utilització del tema patriòtic, i Verdaguer va ser un dels poetes que va reunir tot això en composicions com el seu famós poema èpic Canigó, subtitulat Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, i editat el 1886, que dedicà als catalans de França i que canta a una Catalunya mítica centrada, no limitada, pels Pirineus, a través d’històries de cavallers i amb una sèrie d’ingredients folklòrics; la muntranya representa el testimoni permanent de tots els fets. Aquest poema va sorgir a partir de les excursions de Verdaguer per la zona pirinenca i prepirinenca de Catalunya. Ja anteriorment s’havia proposat d’escriure poesia èpicoreligiosa com a conseqüència del seu creixent interès per l’obra de Virgili, Tassó i Milton.
L’Atlàntida és l’altra gran obra de Verdaguer. És també un poema èpic que narra antigues llegendes heroiques, amb el qual va guanyar els Jocs Florals de l’any 1877; aquesta composició va fer que Verdaguer passés a ser valorat arreu del món i que el poema fos traduït al francès, l’italià, el txec i l’alemany, entre d’altres llengües.
En la seva producció posterior predomina tant el tema religiós, com en la trilogia Jesús Infant (1890-93), com el tema moral i espiritual, com en Flors del Calvari del 1896.
Als quaranta anys, però, va patir una intensa crisi espiritual a partir de la qual es plantejà de nou tota la seva vida. Va decidir dedicar-se a la purificació i a la vida mística però va fer-ho d’una manera certament desordenada i que va ser molt criticada ja que va introduir-se en el món de l’exorcisme. A causa d’això va ser tractat de boig i el van retirar al santuari de la Gleva (Osona), on va passar-hi uns anys escrivint. Quan va intentar fugir, va ser suspès de les seves funcions; va manifestar-se contra les autoritats que el censuraven a través d’unes cartes titulades En defensa pròpia que va publicar al diari El Noticiero Universal en dues etapes: les primeres, del 1895, les va anomenar Un sacerdot calumniat, i la segona sèrie, del 1897, Un sacerdot perseguit (1897), Finalment va ser rehabilitat i adscrit com a capellà «beneficiat» a la parròquia de Betlem de Barcelona. Aleshores també va participar en diversos actes culturals, com és el cas dels Jocs Florals de Lleida o el Discurs necrològic a la memòria de Rubió i Ors a la Universitat de Barcelona.
A més de poesia, també va dedicar-se a la prosa i a col·laborar en revistes literàries amb rerefons religiós, com L’Atlàntida, La Creu del Montseny, Lo Verdader Català o La Veu de Montserrat, des de les quals participava en les reivindicacions religioses i patriòtiques.
El paper de Verdaguer en la literatura i la llengua catalanes va ser clau, i ha estat molt valorat i estudiat fins avui, però sobretot va començar a ser-ho de la mà d’alguns autors de mitjan segle XX, com Riba, Manent o Foix, que el van reconèixer com un geni.
Antoni Gaudí
Antoni Gaudí (1852-1926) va néixer a Reus i va traslladar-se a Barcelona per estudiar arquitectura i començar a treballar amb arquitectes i mestres d’obres.
La seva carrera arquitectònica es divideix en quatre etapes. La primera s’inicià quan es titulà l’any 1878, i durà fins a l’any 1882; hi predominen les construccions urbanes i socials; va participar en el projecte del parc de la Ciutadella de Josep Fontserè, i va idear fanals i una parada de flors amb quiosc i urinari; i a la cooperativa L’obrera Mataronense va construir-hi habitatges i la fàbrica. L’etapa següent aniria del 1883, any en què va començar a treballar a la Sagrada Família, a l’any 1900, i és on buscà, i finalment aconseguí, un cert estil innovador caracteritzat per unes formes estructurals genuïnes, base de les seva creació. Optà per la utilització i compaginació lliure de l’art musulmà, i dels estils gòtic i barroc, per tractar les diverses tècniques artístiques, l’experimentació amb les noves i la importància dels interiors. També aquesta va ser la seva època de més activitat constructiva: va projectar la casa Vicens, els pavellons Güell, el Palau Güell, el Palau Episcopal d’Astorga, el Col·legi de les Teresines, la Casa de los Botines a Lleó, Can Calvet i Bellesguard. Entre els anys 1900 i 1917 va viure l’etapa de la innovació i del desenvolupament del seu estü creatiu i va construir el parc Güell, va reformar la casa Batlló, l’església de la colònia Güell, la casa Milà i les escoles de la Sagrada Família. A partir del 1918 va centrar-se en la Sagrada Família per trobar un projecte idoni per al monument, que va esdevenir un emblema de la Catalunya reconeguda internacionalment; avui, no hi ha cap turista que no visiti aquesta obra quan és a Barcelona. Va ser un dels principals promotors del Modernisme, i per a molts és considerat l’arquitecte més important de l’arquitectura catalana i de l’art universal del segle XX ja que el seu estil va trencar amb la tendència historicista i immobilista que perdurava des de feia molts segles. Això ho va fer amb un estil propi i innovador, no regit pels corrents d’avantguarda, caracteritzat per unes formes curvilínies i sinuoses i per la fusió dels diferents oficis artístics.
Gaudí sempre va tenir una passió per Catalunya que demostrà en actes com la seva celebració de l’Onze de Setembre, el costum de parlar a tothom, incloent-hi la gent de fora, en català, o la seva consciència de bastir la catedral de Catalunya quan Prat de la Riba va proposar-li que es presentés per a diputat. Aquest arquitecte i la seva obra són coneguts mundialment i sovint Catalunya s’identifica amb la seva figura. Antoni Gaudí va morir a Barcelona l’any 1926 atropellat per un tramvia.
Francesc Macià
Francesc Macià (1859-1933) va ingressar de molt jove a l’acadèmia d’enginyers militars i després va ser destinat com a tinent a Madrid i a Barcelona, i com a capità a Sevilla i a Lleida. Aquí va ocupar-se de la Comandancia de Ingenieros Militares, i el 1904 va ascendir a tinent coronel. La seva relació amb els nuclis econòmics de Lleida van fer que conegués i es casés amb Eugènia Lamarca, filla d’un terratinent d’Alcarràs que heretaria moltes terres. Però quan va oposar-se als assalts militars al Cut-cut i a la Veu de Catalunya, a la llei de jurisdiccions i va presentar-se com a candidat a Solidaritat Catalana, va ser traslladat a Santoña, cosa que Macià no va acceptar, i quan va ser amenaçat de la formació d’un tribunal d’honor va abandonar la carrera militar. Va introduir-se definitivament en la política quan va presentar-se a les eleccions per a diputats a Corts del 1907 per Solidaritat Catalana però patrocinat per la Lliga Regionalista per Barcelona i Les Borges Blanques (lloc d’on la seva família era originària). Va esdevenir un home important en la política de les terres lleidatanes, on va triomfar fins al 1923.
Però a poc a poc va anar adoptant una tendència més revolucionària, amb un progressiu allunyament de la Lliga Regionalista. Es va anar acostant al republicanisme de l’UFNR al costat de Pere Coromines i Jaume Carner, i a les idees de Martí i Julià amb qui col·laborà a la Unió Catalanista. Des d’aleshores va expressar les seves idees a l’Assemblea de Parlamentaris i al Consell Permanent de la Mancomunitat per preparar un Estatut d’Autonomia inspirat en la Lliga Regionalista. Quan va morir Martí i Julià i s’allunyà d’Unió Catalanista, va proposar un projecte nacionalista d’esquerres oposat a la ideologia de la Lliga Regionalista, i va intentar reunir gent de diversa extracció social al seu voltant; amb l’objectiu d’unir els republicans i els catalanistes va crear la Federació Democràtica Nacionalista el 1919, que va participar a la Conferència Nacional Catalana del 1922. D’aquí va sorgir Acció Catalana, però se’n va separar quan no va triomfar la seva proposició de crear un Estat Català.
Des del setmanari La Tralla va apostar per un nou moviment que volia integrar el catalanisme radical entorn del grup Estat Català, però amb la dictadura de Primo de Rivera va haver-se d’exiliar a França, des d’on va seguir la seva lluita i mantingué contactes amb comunistes, sindicalistes i nacionalistes a través de continus viatges a l’estranger. Finalment l’any 1931 va tornar a Catalunya i va constituir i va ser escollit president del partit polític Esquerra Republicana de Catalunya, amb el qual va aconseguir un triomf molt important a les eleccions del 12 d’abril del mateix any, ja que l’esquerra de Macià i Companys va arraconar el conservadorisme de la Lliga. Macià en aquell moment era el màxim representant del republicanisme català. Quan Lluís Companys va proclamar la República, va proclamar l’Estat Català en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana. Va esdevenir president de la República Catalana, govern que més endavant es tornà a anomenar Generalitat de Catalunya i va aconseguir redactar l’Estatut d’Autonomia.
Finalment, a partir del 1932, Macià va ser el primer President de la Generalitat de Catalunya. Ja per aquest fet és un símbol de Catalunya, perquè representa un pas gegant en la història del país; va suposar un triomf del nacionalisme català que finalment va aconseguir arribar a governar, malgrat que Macià ho fes durant poc temps, ja que va morir el 25 de desembre de l’any 1933 mentre encara exercia el seu càrrec.
Lluís Companys
Lluís Companys (1883-1940), polític i advocat, va arribar de la seva terra natal, l’Urgell, a Barcelona de molt jove per estudiar dret; va interessar-se per la política i s’hi va introduir ja molt d’hora a través de la militància en l’Associació Escolar Republicana i en la Unió Republicana durant els seus anys universitaris. Companys apostava pel republicanisme, creia que era l’únic sistema que milloraria la situació política catalana. Va crear un grup amb Francesc Layret i Albert Bastarda i també va relacionar-se amb Josep Zulueta, Layreà Miró i Trepat i Eusebi Corominas. Va arribar a ser president de la secció política de les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana i també va col·laborar amb les revistes La Barricada o La Publicidad.
L’any 1913 perdé les eleccions municipals però continuà les seves col·laboracions dins la Joventut Republicana de Lleida. D’una assemblea sorgí el Partit Republicà Català amb la revista La Lucha com a òrgan del partit, del qual va ser-ne representant a l’Ajuntament de Barcelona; per causa de tensions internes aquest partit va anar-se desintegrant. Fou aleshores que Companys va compaginar la política amb l’exercici jurídic actuant com a advocat de militants sindicalistes.
Però el 1920 van ser detingut amb alguns d’aquests membres i van ser portats a Maó; va ser alliberat quan a les eleccions del 1920 va ser escollit diputat per Sabadell representant el Partit Republicà Català, que ell mateix havia fundat el 1917, i va ser-ne regidor a l’Ajuntament de Barcelona.
Va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors de Camp i va fer també d’advocat assessor. Mentre col·laborava en l’oposició política dels partits catalans va ser empresonat durant un curt termini del 1930; a partir de llavors es va haver d’amagar ja que també havia participat en el Comitè Revolucionari de Catalunya. De la Conferència d’Esquerres de març del 1931 va sorgir Esquerra Republicana de Catalunya, i Companys en formà part representant el Partit Republicà de Catalunya.
Després de ser escollit regidor de l’Ajuntament, l’alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, fou expulsat: Companys prengué possessió del càrrec, i proclamà la República a Catalunya des del balcó de l’edifici. De seguida fou nomenat cap d’Esquerra Republicana i elegit diputat a les Corts per Barcelona i al Parlament de Catalunya per Sabadell, alhora que es vinculà en assumptes polítics de l’Estat, com el projecte de la Constitució Espanyola, i es mostrà a favor del vot femení.
Va anar ocupant diversos càrrecs polítics fins que a la mort de Francesc Macià va ser escollit com a President i va exercir el càrrec a partir del 1934. En el seu govern va integrar tendències polítiques que Macià no havia permès, com Estat Català, Acció Catalana Republicana al costat d’Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. Proposava una política d’aliances amb alguns polítics espanyols: Azaña, Prieto, Casares Quiroga. El dia 6 d’octubre, enmig de les tensions amb l’Estat espanyol a causa de la Llei de Contractes de Conreu, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i va participar en els fets de l’anomenat 6 d’octubre. Va ser empresonat a Cadis i condemnat a 30 anys de presó; en va complir dos a causa de la victòria del Front Popular l’any 1936, així que va reintegrar-se al seu càrrec de President de la Generalitat. En esclatar la Guerra Civil va crear un govern d’unitat popular amb Josep Tarradellas al capdavant, però el 1939 va haver de marxar a França exiliat on va ser detingut de nou i deportat. Primer va ser traslladat a Madrid, i després a Barcelona on, després d’un consell de guerra, va ser afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940.
Durant tota la seva vida Companys va apostar per una política catalana nacionalista que aconseguís la total llibertat de la nació, cosa que va fer des d’una oposició als partits conservadors i involucrant-se plenament en un programa d’esquerres que tenia aquest ideal com a objectiu principal. La seva figura ha esdevingut un símbol de Catalunya i del més autèntic catalanisme ja que va morir lluitant aferrissadament per l’autonomia del seu país.
Pau Casals
Pau Casals (1876-1973) va ser un compositor i també director d’orquestra però és mundialment conegut com a violoncel·lista. Va formar-se a les escoles de música de Barcelona, Madrid, París i Brussel·les, i va tenir contactes amb músics com Albéniz. Va ser professor de l’Escola de Música de Barcelona durant uns anys, però més tard va marxar a l’estranger on va aconseguir molts reconeixements, i va esdevenir un dels principals músics del món. Entre les seves composicions, música de cambra, polifonies i sardanes, hi ha El Pessebre, un text de Joan Alavedra utilitzat arreu com a missatge de pau i llibertat.
Durant el règim franquista Casals va exiliar-se voluntàriament a Prada de Conflent, on va fundar un festival de música en el qual van actuar els músics més ben considerats. En els últims anys de la seva vida va traslladar-se a Puerto Rico i va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Nova York.
Va ser un músic decisiu a Catalunya ja que en aquell moment aquí no hi havia una cultura musical establerta, no hi havia una infraestructura, i, per tant, era necessària la creació d’orquestres. Això és el que va fer Pau Casals: va fundar l’Orquestra Pau Casals el 1920 i uns anys més tard L’Obrera de Concerts, aquesta influïda per la tendència de l’utòpic socialisme de la cultura. Així va ajudar a desenvolupar al país un gust musical que ja havia estat establert en molts països europeus.
Salvador Dalí
El pintor, decorador i escriptor Salvador Dalí (1904-1989) va estudiar a l’Escola Municipal de Dibuix de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, ciutat on va entrar en contacte amb el grup artístic anomenat Generació del 27 a la Residencia de Estudiantes. A les Galeries Dalmau de Barcelona se li va obrir la oportunitat de fer la seva primera exposició individual l’any 1925, i el 1935 va exposar a la Llibreria Catalònia.
Ja des d’un bon principi Dalí va ser una figura polèmica tant entre els conservadors com entre els anarquistes a causa dels seus articles a L’amic de les arts, les seves conferències a l’Ateneu barcelonès, les seves pintures i la seva adhesió al Manifest Groc (1928) juntament amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà.
Va traslladar-se a París, on va conèixer la que seria la seva dona Gala Helena D. Diakonova, i va esdevenir un dels principals pintors surrealistes. El 1939 va instal·lar-se als Estats Units i allà, després de ser expulsat del grup surrealista, va continuar pintant amb un estil propi; alternava l’estada en aquest país amb nombrosos viatges a Portlligat, el leit motif dela seva obra.
Quan el 1948 va tornar al seu país va expressar la seva admiració per l’obra de Murillo, Zurbarán i Valdés Leal. La seva conferència a L’Ateneu Barcelonès el 1950 titulada ¿Por qué fui sacrílego, por qué soy místico? que va ser també molt polèmica, com també la seva admiració per Picasso, van ajudar que el concepte de llibertat s’obrís una mica. Dalí, però, va ser un personatge controvertit i que sempre va anar acompanyat per l’escàndol.
Inicialment el seu estil pictòric va ser d’arrel noucentista, encara que més tard va passar per una etapa cubista: és un estil que es particularitza per les escenes de tipus oníric amb una tendència metafísica i per la minuciositat amb què estan fetes que es relaciona amb Feliu Elies, com hom pot veure a Persistència de la memòria (Rellotges tous), exposat al Museum of Modern Art de Nova York, o a Presagi de la Guerra Civil, exposat al Philadelphia Museum of Art; la constant aparició de perspectives desolades es creu que va ser per influència de Modest Urgell. Però segons ell, la seva pintura, que representa una visió distorsionada de la realitat, era fruit d’una activitat paranoicocrítica.
Durant la Guerra Civil va instal·lar-se a Itàlia i va decantar-se per una pintura de tema religiós històric i al·legòric. En aquest període va pintar: Temptació de Sant Antoni, Leda atòmica, El Crist de Sant Joan de la Creu i Mare de Déu de Portlligat. També és el moment en què va fer les seves creacions més espectaculars visualment, com el Bust de Voltaire i Retrat del meu germà mort.
A més de la pintura es va dedicar al cinema: va col·laborar amb Luis Buñuel a Un chien andalou (1929) i L’âge d’or (1031), i amb Alfred Hitchcock a Spellbound (1945). També va participar en l’escenografia d’espectacles de ballet (Bacchanale, Nova York, 1941; Mad Tristan, Nova York, 1944; Salomé, Londres, 1949) i en muntatges teatrals com Les forces de l’amor i de la màgia, amb muntatge d’Adrià Gual (1927), Rosalinda i As y ou like it (1949) amb Visconti, o Don Juan Tenorio amb Luis Escobar l’any 1949. També va dissenyar cartells per a tota mena d’actes, va il·lustrar llibres, i també en va escriure: The secret life of Salvador Dalí (1942), Fifty Secrets of Magic Craftsmanship (1948), Journal d’un génie (1954) i la novel·la La femme visible (1930).
Va ser un dels defensors de l’art pompier i dels impulsors del Modernisme a Catalunya. L’any 1970 va muntar el Teatre-Museu Salvador Dalí de Figueres, dedicat monogràficament a la seva obra.
Malgrat haver viscut moltes temporades fora de Catalunya, Salvador Dalí mai no va deslligar-se de la seva terra, especialment de Portlligat, el paisatge del qual sempre va influir en la seva pintura.
Joan Miró
Joan Miró (Barcelona 1893-Mallorca 1983) és un artista polifacètic i un dels representants de l’art contemporani català. Va ser obligat a estudiar comerç però de seguida va dedicar-se plenament a la seva vocació, l’art, després d’instal·lar-se un temps a Mont-roig, una font d’inspiració constant de la seva obra juntament amb Mallorca. Novament a Barcelona va freqüentar ambients artístics, va establir una íntima relació amb Joan Prats i va fundar l’Agrupació Courbet amb Llorenç i Artigas. La seva primera exposició va tenir lloc a les Galeries Dalmau; tanmateix les seves formes d’influència cubista no hi tingueren gaire bona acollida; per tant decidí anar-se’n a París on va conèixer Picasso, Raynal, Tzara, i on es relacionà amb el grup dada. A poc a poc, però, va anar evolucionant cap a un estil amb influències populars i també orientals, i amb La Masia aconseguí un punt culminant.
De totos els seus contactes amb el grup surrealista inicià una etapa en la qual pinta una realitat transformada, una realitat no tal com era sinó tal com era en la seva imaginació, cosa que es constata a El carnaval d’Arlequí i El gos que lladra a la lluna. Després de dues exposicions a París, finalment la tercera, el 1928, fou un èxit, fins al punt que el Museum of Modern Art de Nova York va adquirir dues de les seves obres.
Un any més tard es casà amb Pilar Juncosa, i fou llavors també quan el pintor va patir una crisi anomenada «crisi de l’assassinat de la pintura». Fou una rebel·lió contra aquesta forma d’art a causa de la seva insatisfacció, i alhora, un moment en què començà a experimentar amb altres camps artístics com el dibuix, el collage i l’ensamblatge d’objectes. Aquesta crisi gairebé enllaça amb el malestar de Joan Miró generat per l’ambient dramàtic de la Guerra Civil. En aquest moment el pintor representa unes formes que desprenen violència i tragèdia com a El segador, Natura morta de la vella sabata i Cap de dona. Aquest rebuig del conflicte bèl·lic el feu decantar-se per una evasió cap un món nocturn i llunyà diferent del que estava vivint, que culminà amb la sèrie Constel·lacions l’any 1941.
A cavall entre Barcelona, Mont-roig i Mallorca, Miró anava definint el seu estil lliure i i espontani, i creà un llenguatge format per uns elements que es convertiren en els símbols de les seves creacions: la dona, l’ocell, l’estel, la lluna i el sol. També dedicà molta part de la seva creació a altres tècniques, feu una sèrie de litografies titulades Barcelona i començà una nova etapa fent grans murals en col·laboració amb Llorens i Artigas. Alguns van exposar-se a París i a Nova York i d’altres van col·locar-se a la UNESCO de París, a la Universitat de Harvard i a l’aeroport de Barcelona. A partir del 1966 en el camp de l’escultura crea una sèrie de formes i signes amb bronze, i en el del teixit aplicà collages i els anomenà sobreteixims.
Les exposicions d’homenatge durant els anys seixanta a ciutats de tot el món representen el reconeixement i el definitiu triomf de la seva carrera artística. L’any 1975 va inaugurar a Barcelona el Centre d’Estudis d’Art Contemporani, Fundació Miró, que acull una col·lecció permanent d’art i s’hi organitzen conferències i actes relacionats amb el món artístic.
El seu estil, caracteritzat pels colors vius i intensos i per uns signes i uns traços molt personals fan que les seves obres siguin inconfusibles. La seva creació és coneguda i exposada en museus de tot el món i s’identifica amb l’art català contemporani, del qual ell va ser un dels impulsors ja que va col·laborar en la introducció i l’adopció dels corrents d’avantguardes que estaven triomfant a Europa en aquells moments.
Kubala
László Kubala, nascut l’any 1927 a Hongria, va començar jugant a futbol en equips del seu país, el Ferencvaros i el Vasas, amb els quals va arribar a ser disset vegades jugador internacional.
El 1950, quan va fitxar pel Futbol Club Barcelona, va instal·lar-se a la Ciutat Comtal i va «naturalitzar-se» espanyol un any després. Aquest fitxatge va fer reaccionar el Reial Madrid, i aquest equip va assegurar-se ràpidament un jugador també molt sol·licitat en aquell moment, com era A. Di Stefano, evitant així que el Barca l’incorporés juntament amb Kubala.
Molt aviat el jugador hongarès va esdevenir una figura molt popular a Catalunya. Ell i l’equip barcelonista d’aquell moment van assolir un nivell futbolístic tan bo que van aconseguir de conquerir el Campionat de Lliga els anys 1952, 1953, 1959 i 1960, al costat de la Copa d’Espanya dels anys 1951, 1952, 1953 i 1957 i tres copes internacionals; tal era l’èxit que els van anomenar L’equip de les cinc copes. Encara que Kubala era l’organitzador d’aquest equip, també contribuïen a aquests èxits la preparació i la compenetració de tots els completíssims jugadors; en aquestes temporades Kubala va coincidir amb homes com Ramallets, Basora o Moreno.
Quan l’any 1961 va retirar-se del camp, va passar a ser entrenador del Futbol Club Barcelona durant un temps, però després va ser fitxat pel Club Esportiu Espanyol, primer com a jugador i més tard com a entrenador. Quan va plegar el 1969, de seguida va ser nomenat seleccionador de l’equip de futbol espanyol.
Malgrat haver passat per altres clubs i fer altres funcions, la figura de Kubala sempre ha estat lligada al Futbol Club Barcelona i ha participat molt sovint en els actes i celebracions d’aquest club al llarg de la seva història; ell mateix també ha rebut diversos homenatges i reconeixements com a jugador del Barca, i és considerat encara avui dia un «padrí» de l’equip ja que sempre ha estat molt vinculat al Club i també a Catalunya. Entre d’altres esdeveniments barcelonistes, Kubala va viure directament el trasllat del Camp de les Corts al Camp Nou l’any 1957. Ell amb el seu joc i l’entusiasme que va generar el va fer possible.
Una figura amb la qual sovint s’ha comparat Kubala és Johann Cruyff, ja que tots dos van trencar completament amb la vida al seu país d’origen i es van establir a Catalunya, cosa que, entre d’altres, ha despertat l’admiració del públic barcelonista per aquests personatges que difícilment podrà oblidar.
L’Abat Escarré
Aureli Maria Escarré i Jané (L’Arboç 1908-Barcelona 1968) va ser abat de Montserrat a partir del 1946 en substitució de l’abat Marcet. Va ingressar al monestir de jove i hi va ser ordenat sacerdot, però durant la guerra va marxar a Itàlia amb l’ajuda de la Generalitat. Quan va acabar el conflicte bèl·lic va ser un dels primers a tornar al monestir, del qual s’autoproclamà prior. Però el 1941 va ser nomenat coadjuctor de l’abat Marcet, al qual va substituir més tard. Durant la seva estada a Montserrat va promoure la renovació del monestir, tant pel que fa a l’edifici que va reconstruir i ampliar, com pel que fa a la comunitat, ja que va introduir-hi corrents intel·lectuals provinents de l’estranger i va oferir una formació cultural molt completa als monjos.
Des de la seva posició no va dubtar a criticar el sistema polític estatal, fet que li va causar problemes en la seva relació amb l’Estat. Era un personatge amb una gran empenta que va involucrar-se decididament en el món de la cultura de Catalunya i va esdevenir un símbol de l’Església catalana i del país. Sempre va apostar per la renovació i pel progrés de la cultura, i fou amb aquesta idea que va impulsar la creació de les revistes Germinàbit, Serra d’Or, Qüestions de Vida Cristiana i Studia Monastica, entre d’altres projectes.
Però a partir del 1961 la seva figura va esdevenir més pública i uns anys més tard, el 1965, va marxar cap a França obligat pel règim de Franco arran d’unes declaracions al diari Le Monde, en què desaprovava obertament la política que s’aplicava a l’Estat. Sempre havia estat crític amb la política del dictador i sovint s’hi havia declarat en contra, però amb aquesta manifestació va haver de conèixer l’exili. Finalment, l’any 1966 va abandonar definitivament el seu càrrec d’abat i va morir dos anys més tard.
Salvador Espriu
L’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) va viure uns anys a Arenys de Mar, població amb la qual sempre va estar molt lligat, fins que es va traslladar a Barcelona on es va llicenciar en dret i en història antiga. Ja als setze anys va publicar un llibre en llengua castellana anomenat Israel, i a partir del 1931 va escriure les que van ser les seves obres més representatives. Primer va ser El doctor Rip i més tard Laia; amb aquestes novel·les i la incorporació d’elements irònics va trencar els postulats noucentistes que aleshores encara eren seguits per molts. També va dedicar-se a viatjar a països mediterranis que li van aportar un gran coneixement de les teories dels clàssics que després va plasmar a les seves obres. En aquest moment la seva prosa esdevingué més lírica probablement per la influència d’escriptors modernistes.
Amb l’esclat de la Guerra Civil va ser mobilitzat. A causa de la mort del seu gran amic Roselló-Pòrcel i del seu pare, va optar per autorecluir-se i més endavant expressar el seu refús a la nova situació política del país. Sobre aquest tema va escriure l’obra teatral Antigona (1939) editada el 1955. Malgrat que ja havia escrit poesia no va publicar cap poemari fins a l’any 1946 amb Cementiri de Sinera, que juntament amb Primera història d’Ester signifiquen la seva consolidació com a escriptor català de postguerra. A Cementiri de Sinera el tema de la mort hi és molt present, ja que fins i tot apareix un cementiri, i es fa una evocació del seu poble d’infantesa, Arenys, lloc que constitueix el rerefons constant de la seva obra, com també la reflexió sobre el tema de la mort. Primera història d’Ester és considerada l’obra central de la seva producció, i el que fa és manifestar una actitud de protesta i de revolta contra la situació que vivia la llengua catalana en aquell moment.
Posteriorment va escriure una sèrie de reculls de poemes: Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955), que són fruit d’una evolució progressiva cap a l’espiritualització que culmina amb l’exitós La pell de brau (1960).
A Llibre de Sinera (1963) torna a situar-se a Arenys (Sinera és el mot Arenys invertit). Aquest poble s’identifica amb la seva pàtria, Catalunya. Fa una reivindicació que trobem molt sovint en les seves obres: hi reivindica la llibertat d’una nació oprimida i perduda que cal recuperar; té doncs l’esperança que lluitant des de tots els àmbits (ell ho fa des de la literatura) s’aconseguirà aquesta llibertat. Aquesta gran pèrdua de la mítica pàtria catalana està representada per Arenys, el poble on va viure de petit i que ha esdevingut símbol de la infància també perduda. Dins aquest context també trobem la reivindicació de la llengua catalana que es troba amenaçada pel règim i que també creu que cal restablir en tots els seus registres; així, Espriu escriu combinant tots aquests nivells de la llengua ja que sempre va lluitar per la seva conservació.
Els seus escrits han estat traduïts a diverses llengües, i molts anys després de la seva mort (el 1985 a Barcelona) és recordat com un dels autors cabdals de la literatura catalana en uns temps tan difícils com els de la seva prohibició.
Antoni Tàpies
Nascut a Barcelona, Antoni Tàpies va estudiar dret i va assistir a l’acadèmia de dibuix de Nolasc Valls. Va fundar el grup artístic inicialment d’influència dadaista al voltant de la revista Dau a Set juntament amb Joan Brossa, Modest Cuixart, Joan Ponç i Joan Josep Tharrats. A partir de final dels anys quaranta va començar a exposar en diversos llocs, entre els quals en els primers Salons d’Octubre i en l’exposició renovadora de Cobalto 49, i finalment va exposar individualment a les Galeries Laietanes. Va marxar a París amb una beca de l’Institut Francès i a partir d’aquí s’obrí camí per tot el món. Va ser important l’èxit de ser seleccionat com a representant d’Espanya a la Biennal de Venècia on d’ara endavant hi participaria diverses vegades. Mentre exposava a Chicago, la marxant Martha Jackson va fixar-se en ell i va promocionar-lo per tot el país. Aleshores també va començar a ser premiat: al Saló del Jazz de Barcelona, a la III Biennal Hispanoamericana de Barcelona, el premi Carnegie, a Tokio, a Nova York, etc. i a ser requerit per moltes sales d’exposicions.
Cap als anys seixanta va començar a experimentar amb d’altres tècniques com el tapís, amb una influència de Miró i Klee que domina aquesta època del Dau al Set. Entre les seves creacions podem trobar des d’unes bases realistes fins a una abstracció total com el Verd sobre marró; dins aquest estil també creà Pintura, obra que escandalitzà quan va ser exposada a la Biennal Hispanoamericana. El que fa l’artista és valorar allò que normalment es consideraria lleig o poc estètic. Són també molts els seus collages compostos per tota mena de materials (sorra, roba o palla).
Tàpies amb el temps ha anat adquirint un ressò i un paper molt importants entre el públic català i estranger, i a partir dels anys setanta no ha dubtat a expressar la seva opinió política. Durant el franquisme va oposar-se obertament a l’opressió del règim i va adoptar una actitud compromesa amb Catalunya; aquest compromís sovint ha quedat palès en les seves obres, ja sigui amb paraules escrites o amb la representació de les Quatre Barres. Avui, com a representant il·lustre de Catalunya, continua expressant aquestes idees amb la seva obra o a través d’articles als diaris.
A la Fundació Antoni Tàpies hom pot contemplar la seva evolució. Tàpies és, a l’inici del segle XXI, l’artista viu més important de Catalunya, i el més actual.
Raimon
Ramon Pelegero i Sanchís, conegut amb el nom de Raimon, va néixer a Xàtiva l’any 1940 i va estudiar història a la Universitat de València. Poc després va començar a treballar a la ràdio local de la seva població i va interessar-se pel teatre.
Va donar-se a conèixer com a cantant i compositor el 1962, quan amb Al vent va obtenir un èxit que va seguir després amb la resta de cançons, i el 1963 va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb la cançó Se’n va anar. Actualment és considerat un dels més importants renovadors de la cançó catalana.
Arreu del món se’l coneix com el màxim exponent del moviment de la Nova Cançó catalana, el moviment que s’inicià a mitjan anys cinquanta i que tingué com a objectiu la restauració de la música popular catalana i que reivindicava la llibertat de la llengua i la identitat catalana. Aquesta iniciativa va sorgir de mans d’un grup format per Josep Benet, Joan i Maurici Serrahima, Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter. El 1959, amb un escrit de Lluís Serrahima i Germinàbit, van aconseguir reunir molts artistes que van integrar un grup que pretenia impulsar la cançó en català, anomenat Els Setze Jutges, al qual Raimon va estar vinculat. A partir del 1962 van sorgir els primers discos i, per tant, els primers èxits, i van començar a triomfar una sèrie d’artistes com Salomé o Raimon, qui a més del seu famós. Alvent, va consolidar el seu èxit amb Diguem no. A partir d’aquí va decantar-se cap a una cançó més civil, de protesta, que denunciava fets del país, com la fam o la no-llibertat, a diferència de les seves primeres cançons, que es referien a temes més existencials (Som, A cops).
La Nova Cançó anava guanyant seguidors i intèrprets, i a través de l’actitud de revolta que caracteritzava les cançons, es reivindicava la llibertat dels Països Catalans. Però progressivament aquest moviment va anar desapareixent, ja que els artistes van anar obrint-se camí individualment i van diversificar-se les seves tendències; la Cançó Catalana (nom amb el qual s’ha substituït el de Nova Cançó) no ha mort, sinó que ha anat guanyant cada cop un públic més ampli, i personatges sorgits de la Nova Cançó continuen a l’escena catalana. Aquest és el cas de Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Lluís Llach o Joan Manuel Serrat. Però aquest fet no sols significà una reivindicació política sinó que va suposar l’origen d’un tipus de cançó que no havia existit mai en català, i que era necessària, ja que les cançons que llavors se sentien eren només en anglès, francès o castellà.
La veu de Raimon ha arribat arreu del món, tant a Europa com a Amèrica, on ha actuat i ha rebut molts reconeixements al llarg de la seva carrera. A més, ha musicat poemes d’escriptors catalans com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Pere Quart o Salvador Espriu, i ell mateix ha publicat un recull de poemes, Poemes i cançons (1973). El seu estil es caracteritza per una potència de veu que sovint ha fet que l’anomenessin el «crit Mediterrani», i les seves lletres sempre han estat marcades per una forta càrrega política. Malgrat el pas del temps i de les tendències musicals, Raimon s’ha mantingut fidel a un estil propi.
Joan Brossa
Joan Brossa i Cuervo va néixer a Barcelona l’any 1919 i va morir el passat 1998. El poeta i dramaturg català va relacionar-se amb Joan Miró, i el 1948 va col·laborar en la fundació de la revista que integrava els corrents avantguardistes de l’època a Europa, Dau al Set, amb els artistes A. Tàpies, M. Cuixart, J. Ponç i J. Tharrats.
L’any 1951 va estrenar els muntatges teatrals Farsa com si els espectadors observessin l’escenari a vista d’ocell i Nocturns encontres, i un any més tard va publicar el llibre de poemes Em va fer Joan Brossa. El 1961 va ser també un any d’estrenes amb l’edició de Poemes civils i l’estrena d’Or i sal i El bell lloc. Totes aquestes creacions tenien una clara influència de les tendències avantguardistes del moment. Va col·laborar amb nombrosos artistes catalans: amb Miró a la Galeria Maeght de París en l’exposició Poètes, peintres, sculpteurs (1960), i al llibre Cop de poma (1963), i amb Antoni Tàpies als llibres El pa i la barca, Novel·la, Frégoli i Nocturn matinal, etc. Durant aquests anys seixanta es va editar el volum Teatre—, va estrenar dues obres més, Collar de cranis i El rellotger, i dos poemaris, El saltamartí i Poesia rasa, un recull de la seva obra poètica del 1943 al 1959.
Brossa sempre serà recordat, però, per la seva poesia visual, moviment del qual va ser el principal representant a Catalunya. Inicialment la poesia visual no era res més que un dibuix format amb les lletres de les paraules del poema, però Brossa va anar més enllà i hi va afegir elements d’influència surrealista i va crear una confrontació de factors que provoquen sorpresa i emoció. Algunes d’aquestes composicions s’han convertit en monuments públics de la ciutat i així han esdevingut de tothom, un símbol del lloc on són situats.
Oriol Bohigas
Oriol Bohigas, nascut a Barcelona l’any 1925, ja de petit va estar lligat al món de l’art ja que el seu pare era un funcionari membre de la junta de museus. Cursà estudis d’arquitectura i va ser un dels impulsors del Grup R. Ha guanyat diversos premis FAD, i mentre ensenyava a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, el 1977 va ser-ne nomenat director, càrrec que va ocupar fins que va esdevenir delegat de l’àrea d’urbanisme de Barcelona. El 1980 va ser elegit també president de la Fundació Miró. Uns anys més tard, el 1991, en plena eufòria olímpica, va ocupar el càrrec de regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona fins que va dimitir el 1994, des del qual va elaborar un pla d’acció cultural per a la ciutat anomenat Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona, en el qual es prioritzaven els museus, principalment el MNAC, ja que creia que aquest museu era imprescindible per a l’existència de Catalunya.
Bohigas és un dels principals responsables de la reorganització i transformació de la ciutat de Barcelona abans dels Jocs Olímpics, i de posar en pràctica un procés que feia més de cinquanta anys que s’havia de fer. Es va fer una reforma d’una Barcelona que sortia del franquisme a la qual calia una important higienització. La Vila Olímpica, el parc de la Creueta del Coll i moltes altres intervencions han fet que s’identifiqui aquest arquitecte amb la ciutat de Barcelona. Amb aquesta reforma integral s’ha aconseguit exportar l’arquitectura catalana i que Barcelona sigui considerada un exemple modern de regeneració; i també que Bohigas hagi esdevingut un símbol de la seva ciutat i del seu país, amb el qual sempre ha estat molt compromès.
La seva obra, integrada en la del grup d’arquitectes MBM, comprèn des d’escoles (escola Thau de Barcelona), clíniques (Clínica Augusta), esglésies, biblioteques i el Palau Nou de la Rambla de Barcelona, fins a edificis d’habitatges (a la Meridiana), i des d’aleshores ha estat reclamat per fer projectes urbanístics a l’estranger, com a Berlín, Ais de Provença, Lió, Salern i Londres. Però un dels seus somnis seria fer un museu; és la seva assignatura pendent, ja que recentment MBM ha perdut dos concursos museístics: el del Museu de les Arts Islàmiques de Doha Qatar i el del Museu de les Col·leccions Reials del Patrimoni Nacional a Madrid.
Bohigas sempre ha estat una figura eminent a Catalunya i, a més d’arquitecte, també és important com a escriptor (ha escrit entre d’altres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme [1963] i Reconstrucció de Barcelona [1985] i ha col·laborat en articles a revistes especialitzades), com a conferenciant i com a crític d’art i d’arquitectura. Diversos volums del seu dietari són una crònica social i cultural de Catalunya.
Enric Miralles
Enric Miralles va néixer l’any 1955 i va morir, jove, el passat any 2000; va ser enterrat al cementiri d’Igualada, l’obra que el va portar a ser reconegut internacionalment. Passarà a la història de l’art català com un dels arquitectes més brillants de la dècada dels anys noranta i com un dels quatre noms essencials de l’arquitectura catalana al costat de Gaudí, Sert i Coderch. Molt sovint ha estat comparat amb el primer d’aquests per la semblança de les formes modelades de la seva arquitectura concebudes en el paisatge català.
Miralles va treballar molts anys amb la seva primera dona, Carme Pinós. Aquest equip va assolir un moment àlgid de la seva carrera l’any 1991 en una mostra dedicada a les noves tendències arquitectòniques de Barcelona al Museu d’Arquitectura de Frankfurt. Allà es van presentar nou projectes, entre els quals va destacar el cementiri d’Igualada amb la capella de Miralles. Els alemanys descobrien una Barcelona que es modernitzava i s’obria al món, i un dels pocs arquitectes que es preocupava per l’arquitectura funerària. També amb Pinós va projectar el Centre Cívic d’Hostalets de Balanyà, i treballà en el centre de gimnàstica rítmica d’Alacant, el Palau d’Esports d’Osca, el centre municipal de la Mina de Sant Adrià i en dos projectes olímpics de Barcelona, la Plaça dels Països Catalans i les instal·lacions de tir a l’arc de la Vall d’Hebron.
Miralles havia estudiat a Nova York, i ensenyat a Harvard, Londres i Frankfurt, però la seva projecció definitiva a l’estranger va arribar amb dues obres al Japó i dos projectes més a Europa (Edimburg i Venècia). Al Japó va crear el centre de meditació Unazuki a Toyama, construït amb una sèrie de tubs de ferro onduláis que donaven un ambient de contemporaneïtat. A Takaoka va construir-hi una estació amb unes formes que remeten a l’altra obra japonesa. Més tard, a Europa va projectar l’edifici del Parlament d’Escòcia a Edimburg i l’Escola d’Arquitectura de Venècia. També hi podem afegir el Mercat de Santa Caterina a Barcelona, l’Ajuntament d’Utrecht a Holanda, l’Escola de Música d’Hamburg, l’embarcador de la badia de Tessalònica, els museus de Hèlsinki i Frankfurt, l’Auditori-Teatre de Copenhaguen i la Garden Fair a Dresden. Tots aquests projectes van ser portats a terme amb la col·laboració de la seva segona dona Benedetta Tagliabue i han esdevingut un símbol de l’arquitectura mundial contemporània, ja que han ajudat a la seva evolució cap al futur optant per un mediterranisme romàntic, la descomposició dels volums, el respecte pels materials i la sensibilitat per la cultura i la contemporaneïtat. A l’estranger l’arquitecte català és identificat com un dels reconeguts arquitectes catalans de la generació dels anys noranta; i el seu equip amb Tagliabue és un emblema de l’arquitectura catalana d’avui dia, a la qual se li reconeixen els orígens i la identitat.
La torre de Gas Natural Miralles es consolidarà com a símbol quan estigui feta; és un edifici singular que s’apunta a la tendència d’excessos arquitectònics de final del segle XX representada per l’obra de Gehry.
Al costat de les construccions monumentals, Miralles també ha projectat cases com la de la Clota d’Horta, amb la qual va guanyar el premi Ciutat de Barcelona d’interiorisme i el FAD d’interiorisme del 1999. També cal tenir en compte la seva Pèrgola de l’Avinguda Icaria de Barcelona.
Amb una de les seves últimes creacions, aquest cop un banc d’exterior, Miralles i Tagliabue van guanyar el premi de la 29a edició dels Delta d’Or; el banc Lungo Mare, destinat a ser col·locat al parc de Diagonal Mar de Barcelona, va ser premiat per la seva innovació i per la seva solidesa.
L’últim projecte dut a terme per Enric Miralles van ser els pavellons del campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’un edifici de cinc plantes totalment transparent elevat sobre uns pilons, que conté onze mòduls amb planta en forma de botella comunicats entre ells per una passarel·la. Aquest edifici acollirà només els diferents departaments, seminaris, i instituts d’investigació de la Universitat. Així doncs, no s’hi impartiran classes. Aquest projecte, en el qual també van col·laborar Josep Antoni Acebülo i Bernadetta Tagliabue (vídua de Miralles), va ser el guanyador del concurs restringit que va convocar la Universitat el 1996. Miralles ha estat el més internacional dels joves arquitectes catalans de final del segle XX.