Situació
Vista del campanar, una peça truncada o inacabada, en treballs visible a causa de l’heura, amb decoració a base d’arcuacions cegues.
M. Anglada
L’antiga parròquia de Sant Llorenç de Campdevànol es troba situada a la vall del riu Merlès, al vessant esquerre, vora la carretera GE-401, de Campdevànol a la Pobla de Lillet.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG281761.
L’edifici es troba separat uns 60 m del punt quilomètric 3,900 de la carretera esmentada. (MAB)
Història
La parròquia de Sant Llorenç fou la segona que s’originà en l’organització religiosa de la vida de “Campo de Vanalo”, nom antic de Campdevànol, existent ja des de l’any 890, quan apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll. La seva funció parroquial consta ja a partir de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a aquesta data. En les llistes parroquials de la diòcesi de Vic dels segles XI i XII surt esmentada generalment “Sto. Laurencio de Camp davane”.
Pertangué, des d’antic, al monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu terme fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, que l’any 1312 fou sentenciat favorablement a aquest. Sembla que el domini d’aquest monestir sobre el terme parroquial es consolidà l’any 1367 amb la venda feta pel rei Pere III a favor del cenobi de Santa Maria de Ripoll.
L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. En aquella època possiblement hom modificà la porta d’entrada, bé que restà al lloc original, i també foren construïdes les capelles i la sagristia.
L’any 1868 li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Quintí de Puig-rodon.
L’any 1936 fou devastada i incendiada. Des d’aleshores resta abandonada a la seva sort i sense culte. (APF-MLIC)
Església
Planta, a escala 1:200, de la part romànica que encara resta a l’actual edifici.
M. Anglada
De la primitiva església de Sant Llorenç de Campdevànol resta, com a part romànica, el campanar i una part dels murs que han quedat incorporats a la construcció original.
El campanar, de planta quadrada, és una torre de dos pisos d’alçada, separats per un fris d’arcuacions llombardes. Aquestes arcuacions i els plafons en els quals hi ha obertes les finestres són emmarcats per quatre lesenes angulars. Al fris inferior només s’aprecia una finestra d’obertura senzilla, idèntica a les que hi ha obertes al fris superior, on n’hi ha una a cada cara, dues d’elles aparedades, com ho són també les de les cares de llevant i de ponent del fris inferior. La torre presenta evidents símptomes d’haver estat escapçada, o, si més no, inacabada, i ha estat coronada amb una senzilla coberta a dos vessants, de teula àrab.
L’aparell ha estat fet amb carreuons ben tallats i escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, amb l’aspecte característic de les obres tardanes del final del segle XI o de la primera meitat del XII, concebudes encara dins els models expressius de l’arquitectura llombarda. (JAA-MAB)
Encenser
Encenser d’aram esmaltat, procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el núm. 194.
G. Llop
Procedent de l’església de Sant Llorenç de Campdevànol, el Museu Episcopal de Vic conserva des d’abans de l’any 1983 un encenser d’aram esmaltat, el qual és catalogat amb el núm. d’inventari 194.
Aquesta peça, que fa 11,50 cm de diàmetre per 15 cm d’alt, de característiques romàniques, té una tapa cisellada i calada amb dos pisos d’arquets, de perfil de ferradura, separats per un replà decorat amb una sanefa. El terç superior d’aquesta part és notablement treballat amb ornaments consistents en vuit angles aparellats, gravats en metall vist, i inscrits —separadament— dins uns ovals tangencials, alternant amb uns elements circulars embotits amb uns relleus calats, on figura una au fantàstica, sense esmaltar. La part superior de la peça acaba amb una petita esfera que presideix l’espai circular de la cúspide, ornamentat amb motius fitomòrfics. A la caldereta s’hi pot veure un bonic tema vegetal, en baix relleu i en metall vist, que originàriament devia ésser completament acolorit amb esmalt del tipus champlevé. A la zona on s’uneixen els dos cossos, s’hi poden contemplar encara les anelles per a sostenir les cadenes de suspensió.
Aquest encenser, avui molt malmès en les parts esmaltades, originàriament devia ésser un objecte d’una gran vistositat. De la paleta de colors només resta clarament la tonalitat turquesa i, potser, algun vestigi de vermell. Pel que fa al treball de repussat, cisellat i gravat, és acurat en els perfils dels relleus i molt fi en els espais gravats.
Com en la majoria d’aquests objectes, és difícil de poder-ne determinar una filiació concreta i una cronologia exacta. Tanmateix, per llurs característiques estilístiques, podria ésser situat en el marc cronològic del final del segle XII, o del començament del segle XIII, dins la tradició de l’escola llemosina. (MTM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. III de Monasterios e Iglesias, XVII de la col., Olot 1909, pàgs. 163-164.
- Eduard Junyent i Subirá: Parroquia de S. Lorenzo de Campdevànol, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 100, Vic 1945-1952.
- Antoni Pladevall i Font: Campdevànol, Gran, geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 325. (APF-MLIC)
Bibliografia sobre l’encenser
- Josep Morgades i Gili: Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico Episcopal de Vich, Imprenta Ramon Anglada, Vic 1893, pàg. 167.
- Josep Gudiol i Cunill: El Museo Arqueológico-Artístico Episcopal de Vich, “Museum”, vol. VII, 1954, pàgs. 26 i ss.