Situació
L’església del monestir de Camprodon, únic element que ens ha pervingut de l’antic cenobi, es troba a la Vila de Dalt, a la dreta del Ritort i al peu de la Costinyola, vers el cantó que dona al coll d’Ares, molt a la vora de l’església parroquial de Santa Maria i dominant el Planet.
Vista aèria del conjunt de l’església de Santa Maria, a primer terme i del monestir, des de ponent, a segon terme.
J. Pagans-TAVISA
Una vista de l’església del monestir de Camprodon des de llevant.
J. Pagans-TAVISA
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG479851. (JVV)
(Excloem d'aquí l’antic terme municipal de Beget, agregat a Camprodon l’any 1969, puix que tradicionalment Beget ha estat considerat pertanyent a la Garrotxa, que és a la comarca on és estudia t.)
Història
Fundació
El tercer gran monestir de les terres ripolleses, després del de Santa Maria de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses, és el de Sant Pere de Camprodon.
La vall de Llandrius o “valle Landarense”, com era anomenada inicialment aquesta vall, abans de l’erecció de l’església i més tard monestir de Sant Pere de Camprodon, formava inicialment part del pagus o comtat de Besalú i com a tal era més o menys organitzada abans que el comte Guifré el Pelós emprengués la restauració i organització de les valls ripolleses, pròpiament dites, l’any 879.
En una partida o alou d’aquesta vall, anomenada Camprodó (“Camporotundo”), uns habitants de la vall hi aixecaren una església sota la invocació de sant Pere, que el 27 de novembre de l’any 904 consagrà el bisbe de Girona Servusdei, i la dotà amb els delmes i primícies amb les viles rurals de Taulat, Puig-de-francó, Magrinyà, Freixenet, Porreres, Seguries, Creixenturri i Paradella. Alguns residents de la vall, amb motiu de la consagració, la dotaren també d’alguns camps o peces de terra.
Fou en aquesta església que el comte Guifré II de Besalú, que succeí el seu pare Miró I el Jove i fou comte de Besalú entre els anys 927 i 957, hi decidí la fundació d’un monestir en una data imprecisa, que cal situar entre els anys 948 i 950, segons la relació d’un document posterior, de l’any 962, que tot seguit exposarem. Per dur a terme aquesta fundació calgué al comte obtenir del bisbe de Girona la possessió de l’església, cosa que feu segurament l’any 948, quan permutà amb el bisbe Gotmar de Girona, amb el consentiment dels clergues i laics del lloc, l’església de Sant Pere de Camprodon amb els seus delmes i primícies, a canvi de 1 000 sous i de diversos alous que el comte tenia a Figueres, al comtat de Besalú i a altres llocs.
Per tal d’assegurar la seva fundació, el comte recaptà a Reims, el dia 3 de febrer de 952, un precepte del rei Lluís IV en el qual es confirmaven les possessions inicials del nou monestir, que eren: l’església de Sant Pere amb totes les seves possessions i vilars, l’església de Sant Cristòfol construïda a la vila de Creixenturri, el bosc o selva proper al monestir amb les seves terres, molins i prats, la vila de Puigfrancó i els alous amb què l’havia dotat el comte Guifré el comtat de Besalú i el Vallespir, els alous que havia donat al monestir la mare del comte a Besalú i al Conflent i els alous que li havia donat Laufred, el primer abat del monestir. També el rei franc li concedí la immunitat i el dret de lliure elecció de l’abat, d’acord amb la regla de sant Benet.
En el precepte apareix anomenada la casa de Sant Pere, “monasteriolum”, i hom diu que ja hi residien monjos que seguien la regla de sant Benet, sota l’abat Laufred, que altres documents anomenen Jaufred.
Es tractava, per tant, d’una casa incipient, encara amb escassa dotació, la qual era ja ben constituïda l’any 952 sota el règim d’un abat, que devia ésser un prevere o hisendat del lloc, puix que dotà el monestir amb alous propis.
Un document del 20 de juny de 962, és a dir, deu anys posterior a l’anterior precepte (no més de dotze o catorze anys després de la fundació), l’explica així: “el comte Guifré demanà al senyor Gotmar, bisbe de l’església de Girona, que li commutés l’església de Sant Pere, el príncep dels apòstols, que és situada al territori de Besalú, al lloc que en altre temps fou anomenat pels antics Camprodon, per a poder-hi edificar un monestir, segons va fer, donant per a aquesta església els alous que tenia l’esmentat comte al pagus de Besalú a Manol i a Figueres i mil sous, però amb aquesta condició: que els esmentats alous restessin sempre i irrevocablement en poder de l’església de Girona. Feta i signada aquesta commutació amb l’assentiment de tots els clergues, d’acord amb el consell del seus germans, és a dir, el senyor Sunifred i el senyor Oliba, comtes, i també de Miró, un altre germà, levita, va anar el comte Guifré a França davant el senyor Lluís, emperador, i va encomanar l’església del clauer celestial, sant Pere, a la dignitat reial. Després d’això, rebuda la llicència i potestat del precepte imperial, gustós edificà el cenobi, sense cap obstacle i hi adjuntà una comunitat de monjos que servissin allí el senyor Crist i amb el seu assentiment elegí el seu abat de nom Laufred i demanà al bisbe Gotmar que l’ordenés”.
Aquest document, traduït a l’España Sagrada i publicat en part per Abadal, explica com anà la fundació, bé que les coses no devien passar ben bé per l’ordre que s’exposa allí, puix que, amb anterioritat a la recepció del precepte reial, o sigui l’any 952, ja havia estat fundat el monestir i elegit abat Laufred, segons hem detallat abans. Tampoc no cal donar gaire valor a l’apreciació de Merino quan diu que la permuta amb el bisbe de Girona tingué lloc l’any 943, puix que no aporta cap document per provar-ho; ens inclinem, per tant, per la data del 948 o per una altra de més apropada al 950, moment en què ja funcionava el monestir.
El mateix document que explica la fundació diu que l’any 955 l’abat Laufred marxà en pelegrinatge i, veient que no retornava, al cap de set anys el monjo Teodoric, que regentava la comunitat, recorregué al comte Sunifred II de Cerdanya, el qual des del 957 era també comte de Besalú per haver mort el seu germà Guifré II, i li demanà que fos nomenat un nou abat. El comte hi accedí i amb l’aprovació de tots —al monestir hi havia aleshores disset monjos i alguns preveres i levites— fou elegit Teodoric com a segon abat, el qual fou ordenat l’any 962 pel bisbe de Girona Arnulf.
Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Pere de Camprodon (27 de novembre de 904)
Consagració de l’església de Sant Pere de Camprodon, al pagus de Besalú, feta pel bisbe de Girona, Servus Dei. Es el primer document conegut sobre Camprodon.
"In nomine Domini Dei eterni, sub anno Incarnationis Domini nostri Jesu Christi DCCCC IIII indiccione VII ipsa die V kalendas decembris, anno V regnante Karulo rege, filio Leudevici, veniens vir reverentissimus Servus Dei, sedis Gerundensis gratia Dei episcopus ad consecrandam ecclesiam quae est sita in pago Bisuldunense in honore Sancti Petri in locum que dicitur Camporotundo. Donamus ad eandem ecclesiam in die dedicationis suae Suniarius vir religiosus laicus necnon et Bonesindus presbiter campos duos: unum ad Pinosam, et alterum in villare Placiti qui sunt modiatas IIII. et dimidia. Donamus nos supra dicti istos campos prenominatos ad ipsam ecclesiam Sancti Petri pro remedium animarum nostrarum ab odierno die et tempore: per hanc scripturam donationis nostrae predicta ecclesia tradimus et concedimus ab omni integritate, ita ut inceps ibidem subjaceat mancipata ut nullus umquam temporibus, nec Comes, nec vices comes, nec vicarius nec certa ulla secularis potestas christiana obsequium vel regule obtinere pleniter Deo auxiliante in omnibus defendere futuris temporibus. Et ego domnus Servus Dei episcopus dono ad domum Santi Petri Apostoli parrochia villa quae vocant Tabulato et villa Pugnam Francorum, et villa Magriano, et villa Frexaneto, et Porrarias et Segorilias et Graxanturri et Paratella. Dono ego jam dictus Servus Dei episcopus de istas villas superius nominatas a domum Sancti Petri Apostoli decimas et primitias, sicut cannones docent. Et de ipsa ecclesia domum Sancti Petri Apostoli per singulos annos censu exinde exeat a domum Sanctae Mariae, Matris Domini nostri Jesu Christi quae est fundata infra muros Jerunde civitatis vel ad eius episcopum, sicut cannones docent. Siquidem nos supra scripti aut ullus homo quod contra hanc donationem a nobis factam ad inrumpendum venerit aut nos venerimus aut ullus Episcopus aut posteritas nostra imferant seu imferam aut partibus eiusdem ecclesiae Sancti Petri Apostoli auri libras IIII componere fatiat, et insuper ista donatio in omnibus obtineat roborem. Facta donatio ipsa die VI kalendas decembras anno V regnante Karulo Rege filio Leudevici. Ego+Bonesindus presbiter qui hanc donacione feci. Sig+num Suniarius qui hanc donationem[…] +Servus Dei humilis episcopus ss. Modicus Georgius sacerdos indignus et Abba exiguus presens assistents. Windisclus presbiter. Ingilbertus ss. Servus Dei Archilevita ss. Undila presbiter ss.[…]presbiter ss. Sig + num Undilus. Sig+num Genesius. Sig+num Odegarius. Sig+num Justinians. Sig+num Eldo[…]. Sig+num Wistrimirus. Sig+num Joannes. Sig+num Quitirandus. Savegildus. Vilelmus. Ansulfus ss. Eldefredus presbiter qui hanc donatione scripsi et subscripsi sub die et anno quod supra."
Original: Bibliothèque Nationale de París, Nou. Acq. Lat. 2 579, pergamí de 53 × 24 cm.
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias…, 15, ap. XXXI, pàgs. 275-276.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol VI, ap. I, pàgs. 1-3.
Traducció
"En nom del senyor Déu etern, en l’rany de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist 904, indicció VII, el mateix dia V de les-calendes de desembre, any V, regnant Carles, fill de Lluís, venint un baró, el molt reverend Servus Dei, per la gràcia de Déu, bisbe de la seu gironina, per consagrar l’església que és situada en el comtat de Besalú, en honor de Sant Pere, en el lloc anomenat Camprodon. Sunyer, baró religiós laic, i també Bonesind, prevere, donem a la mateixa església en el dia de la seva dedicació dos camps: un, arran de la Pinosa, i l’altre, dintre la finca de Plàcid, que tenen IIII mujades i mitja. Nosaltres, els abans anomenats, donem aquests abans anomenats camps a la mateixa església de Sant Pere per a salvació de les nostres ànimes des d’avui i per sempre; per aquesta escriptura de donació nostra lliurem i concedim amb tota integritat a la dita església, de manera que en el mateix moment quedi adjudicada per tal que en cap moment ni el comte, ni el vescomte, ni el vicari, ni cap cristiana potestat secular no n’obtinguin la submissió o regalía, sinó més aviat, amb l’ajuda de Déu, defensin en tot, en temps futurs. I jo, Servus Dei, bisbe, dono per a la casa de Sant Pere apòstol parròquia, la masia que anomenen Tabulat i la masia de Puig de Francor i la masia de Magrià i la masia de Freixenet i Porreres i Seguries i Creixenturri i Paradella. Jo, el ja anomenat Servus Dei, bisbe, dono els delmes i primícies d’aquestes masies més amunt anomenades per a la casa de Sant Pere Apòstol tal com manen els cànons. I de la mateixa església, casa de Sant Pere apòstol, surti cada any des d’allí, un cens per a la casa de Santa Maria, mare de nostre senyor Jesucrist, que fou fundada sota les muralles de la ciutat de Girona, o al seu bisbe, tal com manen els cànons. Si per consegüent nosaltres abans escrits o qualsevol home vingués per impugnar contra aquesta donació feta per nosaltres o Nós o algun bisbe o la nostra posteritat vingués fins per a les parts de la mateixa església de Sant Pere Apòstol, faci dipositar IIII lliures d’or i a més aquesta donació tingui força en tot. Feta la donació el mateix dia VI de les calendes de desembre, any V, regnant Carles rei, fill de Lluís. Jo Bonesind prevere que ha fet aquesta donació. Signat Sunyer que aquesta donació […] Servus Dei, humil bisbe. Mòdic Jordi, sacerdot indigne i Abat exigu, present i assistent. Guidiscle, prevere ss. Ingilbert ss. Servus Dei, arxilevita ss. Undila, prevere ss. Signat Undil. Signat Genesi. Signat Odegari. Signat Justinià. Signat Eldo […] Signat Guistrimir. Signat Joan. Signat Quitirand. Savegild. Guillem. Ansulf. Eldefred prevere que he escrit i subscrit aquesta donació en el dia i any de sobre."
(Traducció: Llorenç Birba Perramon)
Primers temps del monestir
Mapa de les possessions del monestir.
A. Pladevall
El monestir de Camprodon continuà creixent al llarg dels segles X i XI, gràcies a la decidida protecció dels comtes de Cerdanya-Besalú i, més tard, de la branca de Besalú sola, per trobar-se dintre aquest comtat.
Per arrodonir les possessions del monestir a la vall de Camprodon o redós del cenobi, lloc on tenia diverses possessions el monestir de Sant Joan de les Abadesses per antigues donacions comtals, anteriors a la fundació de Sant Pere de Camprodon, l’any 964 els comtes de Cerdanya-Besalú, Sunifred, Oliba i Miró, concertaren amb l’abadessa de Sant Joan Fredeburga una permuta dels alous i béns que els esmentats comtes posseïen a la parròquia de Vidrà, amb els quals el monestir de Sant Joan tenia a la vall “Landarense” els llocs de Camprodon, Freixenet i Ginestosa. Tot això, el comte Sunifred II, que actuava en nom dels seus germans, ho cedí tot seguit al monestir de Camprodon el 19 de maig de l’any 965.
El mes següent el mateix comte donava al monestir tots els seus drets a la vila rural o terme de Camprodon, cosa que convertí el monestir en senyor absolut del territori o alou on es trobava radicat. Això estimulà els abats a congregar gent que residís entorn del monestir i així entre el final del segle X i el començament del segle XI hi havia ja un nucli d’habitants a la Vila Vella o Vila de Dalt, nom que rebé el nucli format entorn del monestir a partir del segle XII, quan fou creada la Vila de Baix, que era situada al peu del castell o puig de les Relíquies.
La donació del comte Sunifred II fou molt àmplia, puix que, a més de tota la senyoria del terme o vila de Camprodon, amb cases, terres i rendes, hi afegí els de Freixenet, Arca i Ginestosa i tot el territori que hi havia als termes esmentats. També li donà els molins, pesqueries, fonts, prats i deveses del Ter de Setcases a Calquers, en un recorregut de dues llegües, i els del Ritort de la vila de Molló fins al Ter o espai d’una llegua. Igualment li cedí les viles de Pi i de Saorra, al Conflent, i les viles o llocs de Palau, Beget, Albet, Nabiners i Pruneres d’Oix, així com altres petits trossos de terra.
Altres donacions comtals d’aquests primers temps foren la que feu Oliba Cabreta de la vila de Miralles, propera a la Ral, i drets a les Preses, Avellanadell i altres indrets, pels quals més endavant els reis del Casal de Catalunya-Aragó donaren al monestir noranta sexters de blat i dos-cents seixanta d’ordi. També va rebre del comte les rendes de la vila i vall de Prats de Molló.
El comte-bisbe Miró l’any 970 li donà una senyoria al terme de Montagut, amb les seves cases, terres, boscs, etc., i en el seu testament, de l’any 979, li lliurà altres béns, entre ells l’alou d’Oliba, del comtat de Besalú, que fou de la seva mare Ava.
Igualment Ermengarda, muller d’Oliba Cabreta, li llegà una senyoria al lloc de Palau, anomenada Palaudan, que els seus marmessors lliuraren al monestir al començament de l’any 996.
Al costat d’aquestes donacions comtals en rebé d’altres de particulars, segons consta en els documents publicats o extractats per Monsalvatje i en els prop de set-cents documents que sobre Camprodon es guarden a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la secció de “Monacals”.
L’erudit comte-bisbe Miró de Besalú, comte de Besalú entre els anys 965 i 984, i bisbe de Girona a partir del 970, no solament va fer dotacions de béns al monestir sinó que l’any 976 redactà l’acta d’elecció del seu quart abat Dodó amb la seva florida prosa. Elecció que feu amb el consell del seu germà, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya, De la petita comunitat o Katervula elegí Dodó pel fet de creure’l el més digne i preparat. Signaren el document set assistents amb el nom de monacus, sis amb el nom de levita, tres sots-diaques i dos preveres, o sigui, que el monestir, entre monjos i clergues, tenia un màxim de divuit persones.
L’any 1017, segurament amb motiu de l’ambaixada que portà a Roma el comte Bernat Tallaferro amb el seu fill Guifré i altres magnats del país per tal d’obtenir del papa l’expulsió de les monges de Sant Joan i la creació del bisbat de Besalú, aquests recaptaren del papa Benet VIII una butlla datada el mes de gener de l’any 1017, adreçada a l’abat Bonfill, en la qual li confirmava les seves possessions, que apareixen anomenades detalladament, la lliure elecció de l’abat, la facultat de dirigir-se a qualsevol bisbe, no pas únicament el diocesà, per a obtenir l’ordenació dels seus clergues i el sant crisma i que el monestir no pogués ésser excomunicat per cap bisbe —és a dir, la immunitat davant el bisbe— i finalment la plena protecció papal davant qualsevol autoritat laica o religiosa. L’original d’aquesta butlla en papir és guardat a la Bibliothèque Nationale de París i n’existeixen còpies, gairebé coetànies, en pergamí.
La llista de propietats del monestir en aquell temps és la que intentem de reflectir en el mapa de possessions que adjuntem.
Al principi del segle XI, en data desconeguda, puix que el primer document que en fa esment és del 1017, els monjos erigiren prop del monestir de Sant Pere una església dedicada a santa Maria per tal que servís de parròquia al grup de famílies que vivia a redós del monestir o a les pagesies de la vall. Amb anterioritat a aquesta data, la parròquia inicial adscrita a l’església de Sant Pere, consagrada l’any 904, havia estat subdividida en altres parròquies com la de Sant Cristòfol de Creixenturri, esmentada ja l’any 952, i la de Sant Pau de Seguries, que passà a la jurisdicció del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
El comte Sunifred fa una donació al monestir de Sant Pere de Camprodon (12 de juny de 910)
"Scripturarum series declarat vt quicumque enim vuit éternum evadere suplicium de istis transitoris rebus iram sibi sal[…] preparet unde ad eternam vitam peruenire valeat. Ob hoc igitur ego Suniffredus comes considero pondus peccatorum meorum etsi pertimesco diem venituri judicii de paupericu a mea quod Deo propicio adquisiturus sum, dono vel trado ad domum Sancti Petri monasterii que vocantur Camporotundo alodem meum proprium quod ego exconcamiaui ad domum Sancti Johannis monasterii et a Fredeburgis abbatissa una cum suis collegiis sub regimine constitutis. Et est ipse alaudes in comitatu Bisuldunense in locum que dicunt valle Landarense vel in locum que vocant Camporotundo siue orreis, curtis, ortis, ortalis, arboribus pomiferis fructuosis vel infructuosis, terras cultas vel incultas, pratis et pascuis, siluis et aquis molendinis et molendinariis, cum eorum capud aquis vel decursibus omnia et in omnibus cum exios vel regressios earum.
Et afrontat predictus alodes a parte orientis in locum que dicunt Spulzela et ex inde pergit per ipsa via usque ad Pugnafranchorum et de meridie infrontat in Rocha Clariana et ex inde descendit per ipsa serra usque ad ipso Congusto vel in ilumine Teizer; et de occidente infrontat in ipso plano despinalba, de parte vero circi inlaterat in serra de Lebora. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic dono ad domum Sancti Petri cenobii ipsum alodem meum quod ego exconcamiaui ad domum Sancti Johannis monasterii et a Fredeburgis abbatissa una cum suis collegiis totum ab integro cum exios et regressios earum sicut superius resonat ut ad hodierno die et tempore potestatem habeant abbatis vel monachi qui militaturi erunt in jam dicto monasterio Sancti Petri secundum regulam monasticam tenere et exfructuare faciant sine aliqua inquietatione. Quod si ego Senifredus comes aut ullus homo aut vlla secularis persona qui contra hoc titulum donacionis ausi fuerint venire ad diluendum sit culpabilis Deo et Sancto Petro et in presenti seculo quod teneo alligo in vinculo triplacionis sicut humanarum continet legum ad iam dicto monasterio sive et ad illum in cuius potestate fuerit ad regendum. Facta est autem scriptura donacionis vel tradicionis II idus Junii anno dominice trabeationis DCCCC.LX, indicitione octaua, anno X gloriossissimo franchorum rege Leuthario regnante, filio condam Ludouici. Seniofredus comes qui hanc scriptura donacionis feci et testes firmare rogaui. —Sig+num Mirone. sig+num Reimundus. Sig+num Lobsancio. Sig+num Uuadaldus. Sig+num Poncius. —Uadamirus presbiter qui hanc scriptura donacionis scripsi et die et anno quod supra."
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XI, CXXVII, pàgs. 195-197.
Traducció
"El conjunt de les Escriptures demostra que qualsevol que pretengui fugir del suplici etern, haurà [d’apartar les seves forces] de les coses transitòries i així poder assolir la vida eterna.
És per això que jo, Sunifred, comte, considerant el pes dels meus pecats i temorós del dia del judici venidor, de la meva miserable condició, per tal d’aconseguir el favor diví, dono i lliuro a la casa del monestir de Sant Pere, dit de Camprodon, tot el meu alou propi que vaig prendre a la casa del monestir de Sant Joan, a la seva abadessa Fudeburga i a les seves companyes constituïdes allà sota els cànons.
L’alou és al comtat de Besalú, a la vall de Llanars, al lloc dit Camprodon i al lloc conegut com Freixenet; consta de cases, casals, graners, horts, hortals, arbres fruiters, alguns de fruitosos i altres de bordissos, terres conreades i ermes, prats i pastures, boscos, aigües, molins, casals de molins amb llurs rescloses i recs, i tot amb les entrades i sortides corresponents.
Limita, l’esmentat alou: a llevant amb el lloc dit “Spulzela” [?] i d’aquí, per la via, cap a Pujafrancor; a migdia, amb la roca Clariana (muntanya de Sant Antoni), des d’on baixa, per la serra, fins al congost i riu Ter; a ponent amb el pla d’Espinauga; a tramuntana envolta la serra de “Lebora” [vers Llebró].
Tot quant s’inclou en aquestes afrontacions ho dono a la casa del cenobi de Sant Pere; és a dir, l’alou que vaig prendre a la casa del monestir de Sant Joan, a la seva abadessa Fredeburga i al conjunt de la seva comunitat, íntegrament, amb llurs entrades i sortides, tal com s’especifica més amunt, de manera que, a partir d’aquests moments, els abats i els monjos que hauran de servir en dit monestir de Sant Pere, segons la regla monàstica, tinguin potestat i en disposin sense cap contradicció.
I si jo, el comte Sunifred, o qualsevol altre home o persona secular, s’atrevís a contravenir aquest títol de donació, que sigui declarat culpable davant Déu i sant Pere, i tot el que tinc, en el present segle, queda lligat a satisfer per triplicat, tal com es conté en les lleis humanes, perquè ho administri el citat monestir o aquell a qui correspongui la potestat.
Feta l’escriptura de donació; lliurament, a dos dels idus de juny, de l’any nou-cents seixanta de la trabeació del Senyor, vuitena indicció, any desè del regnat del gloriossíssim rei Lotari, fill del difunt Lluís.
Sunifred, comte, vaig atorgar aquesta escriptura de donació i vaig pregar que la signessin els testimonis.
Signatures de Miró, Ramon, Lobsanç, Guadall, Ponç.
Guadamir, prevere, vaig escriure aquesta escriptura de donació, el dia i l’any esmentats."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
Elecció de l’abat del monestir de Sant Pere de Camprodon (24 de febrer de 976)
Acta de l’elecció de l’abat de Camprodon Dodó I, redactada pel comte-bisbe Miró.
"[…]videbantur expendí. Ob id ego prelibatus presul [Miró] divino, ut hoctumo, spiratus flamine more decessorum meorum protinus abnui, et in huic sacrato loco monachis undecumque collectis locavi ut omnipotenti Deo et prelibati martiris sub regula almy patris Benedicti militarent et pro statu totius aeclesiae eius clementiam jugiter implorarent. Proinde igitur nos licet exigua congregatiuncula tamen hoc scientes, quia equonomi gregi dominicis solerti convenit cura insistere, et truculentum idrum a cordibus fidelium propulsare, quia quantum extremum diem novit propinquare, tanto sevius caulas dominicas nititur incursare; et ideo clementiam praescripti Episcopi suique fratri domni Olibani çomitis humilenus deposcimus ut pro amore divino nobis consulere studeamini et abbatem Deo dignum nobis praevidere dignemini, scientes pro hoc mercedem bonam a Domino recompensan, si illud caste et zelo Dei fecerint: sicut e contra peccatum, si neglexerint. Idcirco ego praelibatus episcopus una cum consilio supra dicti fratris mei, necnon et cum assensu meorum caterve clericorum praedictae katervule fas tribuentes ut secundum regulam almy patris Benedictí abbatem sibi eligerint cuius morigeris famulentur obsequiis. Nos ergo licet exigua congregatio solerter illum investigantes et diu quaesitum divinitus nobis delatum nomine Dodonem, qui cum opitulatione divina, secundum nostri arbitrii loco patris congruerat, potest constituí. Qui ceu beatus Benedictus edocet, duplici doctrina suis praeesse valet discipulis, non a nostro ordine videlicet externum, sed sub monastica disciplina diu elegantissime edocatum, quem bonis novimus moribus adornatum, sapientia sale conditum, karitate rutilum, castitate nitidum, humilitate praecipuum, prudentia astutum, misericordia et pietate egregium et regulan norma ad plenum instructum. His et aliis virtutibus opido contum, dignum, talem ac tantum per omnia Deo virum eligimus atque adclamamus, ac fieri nobis abbatem poscimus, quo patrocinante suave Christi portare queamus jugum et patris jure súper nos teneat principatum. Ego igitur praescriptus episcopus una cum fratri meo domni Olibani çomitis peticioni istorum fratrum faventes caedimus praescriptum cenobiolum cum rebus omnibus sibi pertinentibus tuae ditioni, ut amodo cum tibi subditis regulariter Deo militare studeas, et rebus omnibus regulariter fruearis, tuearisque et defiendas. Et ut haec huius adclamationis scedula plenam et inconvulsibilem omni tempore obtineat roborem, manu propria subter firmavimus, stadmis et bonis hominibus roborare curavimus subscriptionibus et signis. Exarata est igitur haec adclamationis scedula elapsis Dominicae humanationis annis ter senis quinquagenis, ebdeque denis ter binisque, indicione tetra, die bisterna kalendarum martiarum, anno tetra pento dipondio Leuthario Francorum rege obtinente regno. +Miro gratia Dei Episcopus ss.+Oliba gratia Dei comes ss.+Poncius ss.+Odo levita ss.+Teudericus Abba ss.+Hacfredus Archilevita ss.+Wiglia presbiter ss. + Rodestagnus subdiaconus ss.+Endalecus monacus ss.+Eldericus monacus ss. + Barone levita ss.+Ferrucio monacus ss.+Gulteredus monacus ss. + Durandus monacus ss. + Radulfus monacus ss. + Truitarius monacus ss. + Òliba levita ss. + Servus Dei levita ss. + Sonifredus levita ss. Modegarius levita ss. + Sonifredus levita ss. Modegarius levita ss. + Wilelmus subdiaconus ss. + Petrus subdiaconus ss. + Morgadus presbiter ss. + Deia levita ss. +"
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias…, vol. XV, ap. 33, pàgs. 278-280.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. VI, ap. 4.
Traducció
"[…] que siguin mostrats per poder-los jutjar. Per això, jo l’esmentat bisbe Miró, inspirat òptimament per l’alè diví, em vaig oposar amb fermesa, segons el costum dels meus predecesors, i vaig establir en aquest lloc sagrat monjos provinents d’arreu perquè servissin Déu omnipotent i els esmentats màrtirs, sota la regla del sant Pare Benet, i imploressin, contínuament, la seva clemència en profit del conjunt de l’Església.
Igualment, nosaltres, la reduïda congregació, malgrat que som conscients d’aquest aspecte, ja que convé al ramat del Senyor que l’administració romangui en mans d’ecònoms ensinistrats i que la ira violenta marxi del cor dels fidels, car sembla que el dia final s’acosta, amb tanta més fúria, ja que és prou evident que s’envaeixen els preceptes del Senyor, així doncs, supliquem la comprensió del citat bisbe i del seu germà el comte Oliba, quant als aspectes humans, de manera que col·laboreu amb nosaltres en la deliberació, per amor diví, i ens ajudeu a designar un abat digne a Déu; conscients en virtut d’això de poder ésser recompensats pel Senyor amb una bona mercè, sempre que ho facin honestament i agradable als ulls de Déu, així com de poder incórrer en pecat si se’n despreocupessin.
Per tant jo, el sobredit bisbe, amb el consell del meu germà i el consentiment de la meva comunitat de clergues, concedim, com preveu la llei, a dita comunitat, que, segons la regla del Sant Pare Benet, anomenin d’entre ells l’abat de qui dependran i serviran amb obediència.
Nosaltres, consegüentment, aquesta petita congregació, hem indagat a fons l’elegit, i després d’un temps de recerca, inspirats pel Senyor, hem designat l’anomenat Dodó, el qual, amb l’ajut diví, pot ésser, al nostre parer, perfectament constituït en el lloc del Pare. A més, com ensenya el propi sant Benet, pugui governar, amb una reforçada doctrina, els seus deixebles, no essent aliè als nostre orde, sinó educat amb la més gran dignitat sota la disciplina monàstica, distingit per uns bons costums, fundat en una penetrant saviesa, brillant per la seva caritat, conegut per la seva castedat, extraordinàriament humil, cautelós per la seva prudència, magnànim en la pietat i la misericòrdia i instruït plenament en la norma regular.
Ple, doncs, d’aquestes i altres virtuts, de tal manera i en tan alt grau, per tot el que s’ha dit, que nosaltres l’escollim i aclamem com a vostre representant davant Déu, i demanem que ens sigui confirmat com a l’abat, amb la protecció del qual se’ns farà més suportable el jou de Crist, i que governi sobre nosaltres, tal com és el dret del pare.
Així doncs, jo, el predit bisbe, de comú acord amb el meu germà, el comte don Oliba, lliurem, a petició dels esmentats frares, el petit cenobi amb totes les seves pertinences, a la teva jurisdicció, per tal que hi practiquis amb esforç, segons la norma, el servei de Déu, juntament amb els teus súbdits, i frueixis de totes les coses, les protegeixis i defensis.
Perquè el dit document d’aclamació obtingui ple rigor, per sempre més, signem més avall de pròpia mà i ens ocupem que altres prohoms signin i subscriguin.
Redactada aquesta cèdula d’aclamació, passats nou-cents setanta-sis anys de l’encarnació del Senyor, durant la quarta indicció, a sis de les calendes de març, a l’any vint-i-dos del regnat de Lotari, rei dels francs.
Subscriuen: Miró, bisbe per la gràcia de Déu; Oliba, comte per la gràcia de Déu; Ponç; Odó, levita; Teuderic, abat; Hacfred, arxilevita; Vigila, prevere; Rodestany, sots-diaca; Endalec, monjo; Elderic, monjo; Baró, levita; Ferruç, monjo; Gultered, monjo; Duran, monjo; Radulf, monjo; Truitari, monjo; Oliba, levita; Servidor de Déu, levita; Sunifred, levita; Modegari, levita; Guillem, sots-diaca, Pere, sots-diaca; Morgad, prevere; Dela, levita…"
Butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon (1017)
Aquesta butlla és interessant per l’extensa relació de noms geogràfics d’aquella època, referents a possessions del monestir.
"Benedictus Episcopus servus servorum Die dilecto in Domino Bonifilio religioso abbati venerabilis monasterii sancti Petri Campirotundi, quod est situm in comitatu Bisuldunense, in valle Landarense, inter duo flumina, tibi tecumque manentibus, et per te tuis illorumque successoribus, salus et pax et apostolica banedictio, quoad mundus permanet. Amen. Cum constet Dominum Deum nostrum honorem sanctae universalis Ecclesiae incessanter a propagatoribus beatae fidei augmentare, necesse est accipientibus ab illo citius jura regiminis ei concedere censura justi moderaminis firmam liberalitatem malorumque procul ab ea pellere pervasionem. Quocirca quoniam convenit apostolicae pietati benigna petentibus succurrere compassione, ideo nos tuis justis (etenim sic sunt a nobis adjudicatae, nam juste fiunt), annuentes precibus omnes proprietates sive possessiones ipsius loci, fines vel limites, cum adjacentiis praecipuorum praediorum, cum onmibus ecclesiis, parrochiis, villis, fundis, casalibus, casis, terris, vineis, campis, pratis, pascuis, silvis, garricis, areis, torculariis, aquis, aquarum ductibus, viis, molendinis cum suis caputaquis et suis piscatoriis, cultum et incultum, et quaecunque beatus Apostolus Petrus ex collationibus fidelium in coenobio Campi rotundi retinere videtur, nostro apostolico confirmamus privilegio. Concedimus itaque praedicto monasterio alodem quod in circuitu ejus habetur vel habere dinoscitur, piscationes quoque aquarum Tezer de Septem casas usque ad ipsos Kalkers, et in Rivotorto de Mullione usque in Tezer. Parrochiam autem de ipsa valle, Ecclesiam sanctae Mariae cum decimis atque primitiis et oblationibus fidelium absque tributo. Parrochiam autem sancti Christophori Crescentari cum ipso alode et cum ipso cimiterio cum decimis et primitiis et oblationes fidelium absque tributo. Alodem quod dicitur Milandars, et alodem de Frescanet, et alodem de Paradella et de Rescat, et in villa Longa, et in Castellars, cum terminis et adjacentiis. Alodem quem dicunt Pugna Francorum, et alodem quem dicunt Grado, et alodem qui est in Bolosso, et alodem qui est in Arza, cum terminis et adjacentiis suis, et alodem quem dicunt Beget cum ipsa Massana, et alodem quem dicunt Vallestir, et alodem quem dicunt Albet cum ipsa aqua et cum ipso boscho, et alodem quem dicunt Oliba et Malo pertuso cum terminis et adjacentiis illorum. Et alodem quem dicunt Genebrel, et Aqua bella, et Prunarias, et Nabinarios, et alodem quem dicunt Carrera, cum terminis et adjacentiis illorum. Et alodem qui est in parrochia de Tortelliano, et in parrochia de Argelager, cum terminis et adjacentiis suis. Et alodem qui est in parrochia de Monteacuto, id est Palatio, cum ipso bosco et molino Beteret. Et alodem quem dicunt Artisces cum ipso bosco. Et in Capriol et in Mauro et in Palatio ipsos molendinos, et in molino vetere, et in Vuado malo, cum suo caputaquis, et suo de curso, et suos superpositos. Et in […] ipso maso cum terminis et adjacentiis suis. Et in Boscols ipsum alodem cum terminis, et adjacentiis suis. Et in parrochia sancti Felicis in Lutuno ipsa villa, cum ipso alode de Luders et de Selvatella, cum ipso bosco, et cum ipsos olibarios, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in parrochia sancti Mathaei alodem qui est in villa Damires et in Stella, cum terminis et adjacentiis illorum. Et ipsa villa de Romaniano cum ejus alode et cum ipsa Ecclesia, cum decimis et primitiis et oblationes fidelium cum terminis et adjacentiis illorum absque tributo. Et in Pontons ipsum alodem cum terminis et adjacentiis illorum. Et in Parietes ipsum alodem cum terminis et adjacentiis illorum. Et in sancta Eularia ipsos masos cum ejus alodes cum terminis et adjacentiis illorum. Et in valle Biania ipsos solarios cum ejus Ecclesia, et cum decimis et primitiis, et cum ejus cimiterio, et oblationes fidelium absque tributo. Et in Cubilisico vel in valle Biania ipsos masos cum ejus alodem cum terminis et adjacentiis illorum. Et in Bago vel in Serra ipsos masos cum ejus alode et cum ejus decimis. Et in comitatu Rosolionense vel in Valle Asperi vel in Palaldano ipsos masos cum ejus alode cum terminis et adjacentiis illorum. Et in Miralias ipsa villa cum ejus alode, et cum ipsos boscos, cum terminis et adjacentiis illorum, et ipsa villa de Avellanetello cum ejus alode, et cum ejus decimis. Et in comitatu Rosolionense vel in villa Malleolas ipsos masos cum ejus alode cum terminis et adjacentiis illorum. Et in villa Torrilias ipsas salinas cum ipsas vineas et cum ejus alode, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in comitatu Petralatense ipsos masos de villa Sacar, et in Olibes ipsos masos cum eorum alodes, et in Terrers ipsas vineas, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in comitatu Gerundense ipsos masos de Flassano cum ejus alode, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in comitatu Bergadanensi ipsos masos quos dedit Vuifredus Comes, et alium quem dedit Oliba Comes, et alium quem dedit Bonifilius qui fuit quondam. Item in Cospe et in Ardariz et in Gardilans, cum eorum alodes, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in comitatu Cerdania vel in villa Alone vel in Volpellage vel in Ezer ipsos masos cum alodes, et cum ejus furnos, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in comitatu Rosolionense vel in valle Confluente ipsa villa de Pino cum ipsa ecclesia, et cum ejus alode, et cum ejus cimiterio, et cum decimis et primitiis, et oblationes fidelium, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in villa Saorra, et in villa Trollano, et in villa Vernet, et in villa Vhitesano, et in Aschaione, et in Parcinianos, et in Evulo, et in Marignanos, et in Campestres, ipsos masos cum eorum alodes, et cum eorum vineas, cum terminis et adjacentiis illorum. Et in Massaneto ipsa villa de Novorios, et ipsa villa de Mala conjuncta, et cum ipsas casas de Lavaiol, et in villare Bellone, et ipsa villa de Olibeta cum ejus Ecclesia cum decimis et primitiis, et oblationes fidelium, cum eorum alodes. Et in Tapies cum ipsos boscos cum terminis et adjacentiis illorum. Haec igitur quaecunque diximus vel quae non diximus praedia adquisita vel adquirenda ad sancti Petri Apostoli coenobium Campi rotundi situm pertinentia auctoritate illi firmantur a nobis apostolica. Statuimus autem ut quando Abbas ipsius monasterii obierit, neque a regibus, neque a comitibus, neque a qualicunque persona pro cupiditatis pecuniae causa neque pro qualicunque favoris inanis gloria ibidem constituantur Abbates, sed a cunctis ibi degentibus servis Dei secundum Deum juxta Benedictí patris regulam aligantur abbates. Damus quoque licentiam ipsius loci Abbati ubicunque vel a qualicunque voluerit episcopo suos clericos ordinandi, a qualicunque sede ei placuerit chrismam accipiendi, et ut a nullo Episcopo, nec ab illo in cujus situm est monasterium episcopio, nec ab alio possit excommunicari aliqua ad eundem monasterium pertinens ecclesia. Statuimus etiam ut quis poenitens a liminibus exclusus Ecclesiae, quandiu ibi steterit, habeat licentiam introeundi et omne divinum officium audiendi. Concedimus quoque abbati vel monachis et omnibus clericis ad monasterium pertinentibus licentiam, nisi voluerint spontanee vel rogati, ad synodum non eundi. Confirmamus igitur et stabilimus amodo ut nullus rex, nullus princeps, nullus marchio, nullus comes, nullus judex, nullus Episcopus, neque ulla magna parvaque persona aliquam vim vel invasionem in eodem coenobio aut in suis pertinentiis facere praesumat. Pro quo et sub divini judicii obtestatione et anathematis interdictione promulgantes decernimus ut nullus unquam nostrorum successorum Pontificum neque aliqua magna, sicut diximus, parvaque persona audeat, vel praesumat contra hoc nostrum apostolicum privilegium in aliquibus agere injuste, neque quis illum frangere tentet. Si quis autem, quod non credimus, neque timens Deum, et nostrum parvi pendens privilegium quod concedimus, verbo factove disrumpere tentaverit, hunc, quisquis ille fuerit, de parte Dei omnipotentis sanctique ejus Apostoli Petri et nostra, qui ejus fungimur vice, perpetui, nisi resipuerit, anathematis vinculis obligamus; sitque portio ejus infernus, hereditas illius diabolus, pars et consolatio ejus ubi nunquam laetitia sed semper est fletus, veniatque, nisi, ut diximus, poenituerit, super illum quicquid maledictionis excogitari vel dici potest. Si quis autem hujus sancti coenobii adjutor existens illum in potuerit elegerit et amaverit, hic Dei omnipotentis interventu apostolica repletus benedictione crescere se gaudeat in virtutem de virtute, sitque portio ejus paradisus, hereditas illius Dominus Christus, pars et consolatio ejus ubi semper gaudium et dolor est nullus. Interdicimus etiam universi generis potestatibus ut nulli liceat ex jam dicto monasterio accipere pascuarios vel exigere traginas aut distringere plácitos ullius hominis ad monasterium pertinentis, cujuscunque sit culpae, si supradictis maledictionibus non vult subjacere, quas Deus omnipotens et ab adjutoribus hujus nostri privilegii semper avertat, et super disrumpere cupientes severus inducat. Scriptum per manus Benedictí notarii regionarii et scriniarii sanctae Romanae Ecclesiae in mense Ianuario, Indictione quinta decima."
Original: Bibliothèque Nationale de París, n.a. Lat. 2 579.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. VI, ap. VIII, pàgs. 20-25.
Traducció
"Benet, Bisbe, servent dels servents de Déu, al dilecte en el senyor Bonfill, religiós, abat del venerable monestir de Sant Pere de Camprodon, que és situat en el comtat de Besalú, en la vall de Llandrius, entre dos rius; a tu i als qui amb tu conviuen, i per mitjà teu als teus i als llurs successors, salut i pau i apostòlica benedicció, per la qual el món es manté. Amén. Com que consta que Déu senyor nostre augmenta sens parar l’honor de la santa església universal per mitjà dels propagadors de la fe beneïda, és necessari als qui la rebin d’ella concedir-los els drets de tot govern i amb la censura de la justa moderació, la llibertat ferma, per a allunyar d’ella la invasió dels mals. Per consegüent, així com és propi de la pietat apostòlica socórrer amb benigna compassió els qui ho demanen, així Nós, atenent les teves justes demandes, puix així són jutjades per Nós, car són fetes justament, confirmem amb el nostre privilegi apostòlic totes les propietats o possessions del mateix lloc, termes o límits, amb totes les esglésies, parròquies, viles, finques, casals, cabanyes, terres, vinyes, camps, prats, pastures, boscos, garrigues, eres, cups, aigües, recs, camins, molins amb els “caps d’aigües” i les pesqueries, els conreus i els erms i totes les coses que aparegui que el beat Pere Apòstol conserva de les donacions dels fidels en el cenobi de Camprodon. Concedim, doncs, al monestir esmentat l’alou que hi existeix al seu voltant o que aparegui ésser-hi, com també el dret de pesca de les aigües del Ter des de Setcases fins als mateixos Calquers i, en el Ritort, de Molló fins al Ter. La parròquia, però, de la mateixa vall, església de Santa Maria, amb els delmes i primícies i oblacions dels fidels sense tribut. La parròquia de Sant Cristòfor de Creixenturri amb el propi alou i el propi cementiri, amb els delmes i primícies i oblacions dels fidels sense tribut. L’alou que s’anomena a “Landars”, l’alou de Freixenet i l’alou de Paradella i de “Rescat”, així com a Vilallonga i a Castellars amb els seus termes i adjacents. L’alou anomenat Puig de Francor i l’alou que anomenen Grau i l’alou que hi ha a Bolòs i l’alou que hi a a “Arza” amb el seus termes i adjacents, i l’alou anomenat Beget, amb la pròpia Maçana, i l’alou anomenat Oliva i “Malpertús” amb els seus termes i els seus adjacents, i l’alou anomenat “Genebrel” i “Aigua Bella” i Pruneres i “Nabinaris”, i l’alou anomenat Carrera amb els seus termes i adjacents. I l’alou que es troba a la parròquia de Tortellà i a la parròquia d’Argelaguer amb els seus termes i adjacents. I l’alou que es troba a la parròquia de Montagut i de Palau amb el propi bosc i el molí vell. I l’alou anomenat “Artiches”, amb el propi bosc, i a “Capriol” i a “Mauro” i al Palau els propis molins, i en el molí vell i en el “Vuadomal” amb el seu “cap d’aigües” i el seu curs i els seus “sobreposats”. I a “Gisano” el propi mas amb els seus termes i adjacents. I a “Boscols” el propi alou amb els seus termes i adjacents. I a la parròquia de Sant Feliu a “Lituno”, la pròpia vila amb el propi alou de “Luders” i de Salvatella, amb el propi bosc i amb els propis olivars amb llurs termes i adjacents, i a la parròquia de Sant Mateu l’alou que es troba a la vila “Damires” i a “Estella” amb llurs termes i adjacents. I a la mateixa vila de Romanyà amb el seu alou i la pròpia església, amb els delmes i primícies i oblacions dels fidels, amb llurs termes i adjacents, sense tribut. I a Pontons el propi alou amb els seus termes i adjacents. I a “Parietes” el propi alou amb els seus termes i adjacents. I a Santa Eulària els propis masos amb els alous d’ella amb llurs termes i adjacents. I a la vall de Bianya les pròpies solanes amb la seva església i amb els delmes i primícies i amb el cementiri i les oblacions dels fidels, sense tribut. I a “Cubilisic”, a la vall de Bianya, els propis masos amb el seu alou, amb llurs termes i adjacents. I a “Bago” i a “Serra” els propis masos amb els seus delmes. I en el comtat de Rosselló i també en el Vallespir, així com a Palaldà, els propis masos amb el seu alou amb llurs termes i adjacents. La pròpia vila de Miralles amb el seu alou, i amb els propis boscos amb llurs termes i adjacents. I la pròpia vila d’Avellanadell amb el seu alou i els seus delmes. I en el comtat de Rosselló, també a la vila “Malleolas”, els propis masos amb el seu alou amb llurs termes i adjacents. I a la vila “Torrilias” les pròpies salines amb les pròpies vinyes i amb el seu alou, amb els seus termes i adjacents. I en el comtat de Peralada els propis masos de Vila-sacra i a Olives els propis masos amb llurs alous, i a “Terrers” les pròpies vinyes amb llurs termes i adjacents. I en el comtat de Girona els propis masos de Flaçà amb el seu alou, amb llurs termes i adjacents. I en el comtat de Berguedà els propis masos que donà Guifred, comte, i un altre que donà el comte Oliba i un altre que donà Bonfill, que existí abans. Igualment a “Cospo” i a “Ardariz” i a “Gardilans”, amb llurs alous, amb llurs termes i adjacents. En el comtat de Cerdanya i a la vila “Alione” i a Vulpellac i a “Ezer”, els propis masos amb alous, i amb els seus forns, amb llurs termes i adjacents. I en el comtat de Rosselló i a la vall del Conflent la pròpia vila de Pi, amb la pròpia església i amb el seu alou i el seu cementiri, i amb els delmes i primícies i oblacions dels fidels, amb llurs termes i adjacents. I a la vila Saorra i a la vila “Follano”, i a la vila Vernet i a la vila “Vhitesano” i a “Ascharone” i a “Purcinianos” i a Èvol i a Marinyà i a “Campestres”, els propis masos amb llurs alous i llurs vinyes, amb llurs termes i adjacents. I a Maçanet la pròpia vila de “Roueros”, i la pròpia vila de “Malaconjuncta” i amb les cabanyes de “Lavi” i a la masia de “Bellone”. I la pròpia vila de “Olibeta” amb la seva església, amb els delmes i primícies i oblacions dels fidels amb llurs alous. I a Tàpies els propis boscos amb llurs termes i adjacents. Totes aquestes coses que hem dit o les que es puguin adquirir es confirmen per Nós amb autoritat apostòlica pertanyents al cenobi de Sant Pere Apòstol, situat a Camprodon. Instituïm també que, quan l’abat del monestir morirà, sigui nomenat allí abat, ni pels reis, ni pels comtes, ni per qualsevol altra persona per la cobdícia dels diners, ni per la glòria d’una favor de vanitat, sinó que els abats siguin elegits segons Déu i d’acord amb la regla del pare sant Benet, per tots i cada un dels servents de Déu que s’hi trobin. Donem també llicència a l’abat del propi lloc d’ordenar els seus clergues onsevulla i per qualsevol bisbe que vulgui, i d’acceptar el carisma de qualsevol Seu que li plagui, i qualsevol església pertanyent al mateix monestir no pugui ésser excomunicada ni pel bisbe sota el qual és situat el monestir, ni per cap altre bisbe. Establim també que, si algun penitent és exclòs de les portes de l’església, mentre hi estigui tingui llicència per a entrar i oir tot l’ofici diví. Concedim també a l’abat i als monjos i a tots els clergues pertanyents al monestir llicència de no assistir al sínode, si no hi volen anar espontàniament o pregats. Confirmem i establim també que cap rei, ni cap príncep, ni cap marquès, ni cap comte, ni cap jutge, ni cap bisbe, ni cap persona, important o no, s’atreveixi a fer cap força o invasió en el mateix cenobi o a les seves pertinences. Per tant, i sota la conjuració del judici diví i amb interdicció d’anatema decretem promulgant que jamai cap dels pontífexs, successors nostres, ni qualsevol altra persona important o no, com hem dit, no gosi o intenti obrar injustament en algunes coses contra aquest nostre privilegi apostòlic, ni ningú intenti trencar-lo. Si algú, no obstant això, que no ho creiem, ni temorós de Déu, i menyspreant el nostre privilegi que concedim, intentava de trencar aquest de paraula o d’obra, qualsevol que sigui, de part de Déu omnipotent i del seu apòstol sant Pere i nostre, que el suplim obliguem a anatemes perpetus, llevat que es penedeixi, i la seva part sigui l’infern, el diable la seva herència, i la seva consolació on no hi ha mai alegria, sinó sempre plors, i caigui sobre ell, si no que es penedeixi, com hem dit, tota la maledicció que es pugui dir o pensar. Si algú, per altra part, fos protector d’aquest sant cenobi, elegint i estimant el que pugui, aquest, amb la intervenció de Déu omnipotent, i sadollat de la benedicció apostòlica, gaudeixi, creixent de virtut en virtut, i la seva part sigui el paradís i nostre senyor Jesucrist la seva herència, part i consolació seva on sempre hi ha goig i cap dolor. Prohibim també a les potestats de tota classe que permetin a ningú de rebre de l’esmentat monestir drets de pasturatge o exigir tragines, o censurar les sentències d’alguna persona pertanyent al monestir, qualsevol que sigui la seva culpa, si no es vol sotmetre a les sobredites malediccions, que Déu omnipotent aparti sempre dels protectors d’aquest nostre privilegi i apliqui sever als qui desitgin trencar-lo.
Escrit per mans de Benet, notari regional i escrivà de la Santa Església Romana, el mes de gener. Indicció quinzena."
Uns temps confusos
A la mort de l’abat Bonfill, ocorreguda vers l’any 1022, l’abadia i el càrrec abacial de Sant Pere de Camprodon passaren a poder de Guifré, fill de Bernat Tallaferro, el qual, adolescent encara, havia estat nomenat bisbe de l’efímer bisbat de Besalú (1017-1020) i que, després de la mort del seu pare, quedà amb el títol o dignitat episcopal i la dotació de les abadies de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Besalú i Sant Pere de Camprodon. Sembla que les rendes de l’abadia de Camprodon les hi adjudicà ja el seu pare l’any 1027, però Camprodon continuà regit per l’abat Bonfill fins a la seva mort, ocorreguda, sembla, l’any 1022.
El cert és que després del 1022 no fou nomenat cap nou abat a Camprodon i que ostentà aquest títol el bisbe Guifré de Besalú, nomenat bisbe de Carcassona a partir de l’any 1029. Guifré continuà amb la possessió d’aquestes abadies fins a la seva mort, ocorreguda el 27 de setembre de 1054.
A l’abat i bisbe Guifré el succeí en el càrrec abacial de Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Camprodon i Santa Maria de Besalú l’abat Andreu.
És aquest un punt poc documentat i deixat de banda pels historiadors de Camprodon, però plenament comprovat per dos documents publicats per Monsalvatje. El primer, sense data, és un jurament de fidelitat, que Guillem, fill d’Adaleda, fa a l’abat Andreu d’ésser-li fidel i no perjudicar-lo en la possessió i béns de Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Besalú i “neque de ipsa abbatia Sancti Petri Camporotundi cum omnibus suis pertinentiis”; el segon és un conveni, també sense data, com acostuma a succeir en la majoria d’aquests documents, pel qual Udalard Bernat, que comptava ésser vescomte de Besalú, prestà homenatge de fidelitat al seu germà, l’abat Andreu, per a l’església de Sant Julià de Vallfogona, amb els seus delmes i primícies i el mas Soler d’aquesta església, i li deia que si obtenia el vescomtat de Besalú li retornaria aquests béns i els béns que el vescomte de Besalú Guillem Dalmau havia usurpat de Sant Pere de Camprodon, de Sant Joan de les Abadesses i de Santa Maria de Besalú. Aquí l’abadia de Camprodon apareix esmentada en primer lloc.
Cal situar aquests dos documents vers l’inici del govern de l’abat Andreu, el qual començà l’any 1054, o, al més tard, el 1055, que és quan apareix ja en la documentació. Atès que Udalard Bernat, senyor de Milany i Vallfogona, obtingué el vescomtat de Besalú, cal creure que es devien cumplir els pactes que va fer amb el seu germà l’abat Andreu.
Tot és un indici que el desgavell que per culpa de les intromissions feudals s’havia introduït a Ripoll i a Sant Joan, cosa que movia el comte Bernat II de Besalú a unir aquestes abadies a Sant Víctor de Marsella, també va agafar de ple l’abadia de Camprodon, en la qual es produí un sospitós buit documental durant la major part del segle XI. És per això que no hi ha notícies de cap nou abat fins l’any 1096, o sigui que hi ha setanta-quatre anys sense que consti cap abat exclusiu de Camprodon. Atès que l’abat Andreu regí l’abadia de Sant Joan de les Abadesses fins a l’any 1077, cal suposar que, almenys fins aquesta data, el monestir de Camprodon romangué unit al de Sant Joan.
La unió a Moissac
Per posar fi a aquest desgavell que regnava a la majoria de les abadies dels seus comtats, el comte Bernat II de Besalú començà a confiar la direcció o vigilància del monestir a cases forasteres l’any 1070, amb la unió de Ripoll a Sant Víctor de Marsella, a les quals seguiren, els anys posteriors, les unions del mateix monestir de Sant Pere de Besalú (1071), Sant Esteve de Banyoles (1081) i Sant Joan de les Abadesses (1083). Sant Pere de Camprodon, Sant Pau de Valiosa o de Fenollet i Santa Maria d’Arles, en canvi, foren units a Moissac l’any 1078; aquest monestir era membre de la congregació de Cluny, abadia a la qual l’any 1073 s’havia unit ja Santa Maria de Cuberes, per iniciativa del senyor de Perapertusa.
En aquest temps era abat de Moissac Hernand, el qual es trobava lligat per vincles de parentiu amb el comte Bernat II de Besalú, cosa que podia influir en el fet d’haver escollit aquest monestir i no pas d’altres de la congregació de Cluny.
Sant Pere de Camprodon restà pràcticament unit a Moissac fins a l’any 1461 i cal pensar que l’abadia llenguadociana devia intentar tot seguit de redreçar l’abadia de Camprodon i retornar-li l’antiga esplendor. De fet, però, fins l’any 1096 no hi ha coneixement de l’existència d’un nou abat, Berenguer, el qual regentà l’abadia fins al 1102 com a mínim.
Entrat el segle XII, la documentació es fa ja més abundant i el monestir anà recuperant terres que li havien estat usurpades a Bolòs, a la vall de Bianya i a Sant Martí de Peralada i adquirí béns i molins al Ritort, Avellanet i altres indrets.
També els comtes de Barcelona, senyors del comtat de Besalú des del 1111, afavoriren el monestir i li llegaren batllies i confirmaren privilegis. És especialment important la concessió que el 7 de desembre de 1118 feu el comte Ramon Berenguer III el Gran a l’abat Gregori d’un mercat setmanal que s’havia de celebrar cada dilluns al voltant del monestir, prohibint que es fes cap altre mercat que li pogués fer la competència des del coll d’Ares fins al coll de Pòrtoles i del coll del Pendís fins a Calm-agra, amb els drets i seguretats per als qui acudissin a aquest mercat.
Tot això permeté al monestir de Camprodon de refer l’església abacial, que fou consagrada el 13 de novembre de 1169 pel bisbe de Girona Guillem de Monells, acompanyat del seu germà Ponç de Monells, que era, a la vegada, abat canonical de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa. Els bisbes consagrats dotaren la nova església de Sant Pere amb l’església de Santa Maria de la vila de Camprodon i amb la de Sant Cristòfol de Creixenturri, documentada com a subjecta a Camprodon l’any 953, la de Sant Martí de Solamal, unida ja el 979, la de Sant Medir de Romanyà, el 1017, la de Sant Nazari i Sant Jaume de Poliger, el 996, i la de Sant Andreu d’Oliveda, el 1027.
També consta, per altres documents, que depenien del monestir o es trobaven dins els seus dominis la de Sant Esteve de Canelles (914), la de Sant Martí de Vilallonga (996), la de Sant Cristòfol de Beget (1013) i la de Sant Pau del Pi, al Conflent (1027).
És curiós que, tot i dependre Camprodon d’un monestir afiliat a Cluny, l’església consagrada l’any 1169, l’actual, té una estructura molt simple, que fa pensar més aviat en una església d’una altra influència.
Pel mateix temps es devia construir el claustre, del qual només han restat alguns capitells, entre altres els que es conserven a l’església de Santa Maria, com a suport de l’ara de l’altar major, els quals s’assemblen a capitells de la porta del Voló i als d’una porta lateral de Vilafranca de Conflent.
Els documents dels segles XIII i XIV revelen l’existència d’una comunitat normal, que oscil·lava entre tretze i divuit monjos. Així, en una estada feta pels visitadors de Moissac l’any 1392, moment en què molts monestirs havien entrat en una forta decadència, es diu de Camprodon, que té l’abat i catorze monjos, que al monestir hi havia la més completa observança i que l’abat Guillem regentava bé la casa, tant en l’aspecte espiritual com en el temporal.
Tot i amb això, les relacions entre Camprodon i Moissac forent sovint tenses, com ho revela el treball monogràfic de Miret i Sans que esmentem en la bibliografia. Camprodon, seguint l’exemple de cases catalanes que els segles XII i XIII trencaven els lligams amb els monestirs ultrapirinencs, s’oposava sovint a Moissac i així l’any 1237, sense consultar ni esperar l’autorització de Moissac, fou elegit abat Bernat Desbac; dos anys després, hom elegí igualment per abat Pere de Corts. Tot això donà lloc a censures canòniques i a tibantors entre els dos monestirs fins a l’any 1243, en què hom imposà a Camprodon l’abat Robert elegit a Moissac. En la discussió hi intervingué un legat del papa Gregori IX.
Durant tota la resta del segle XIII i l’inici del següent, Moissac designà els abats i aquests se succeïren amb una gran rapidesa, fins al punt que molts abats tingueren un mandat de dos o tres anys, la qual cosa fa difícil d’establir-ne la successió. Gairebé tots els abats eren forasters, francesos o llenguadocians, i només en coneixem el nom. L’any 1314 els monjos de Camprodon, que majoritàriament eren persones del país, obtingueren de l’abat de Moissac, Augeric de Durfort, l’autorització d’elegir per abat un monjo dels seus i així ho feren l’any 1325. Però ben aviat foren imposats novament els abats forasters.
La subjecció a Moissac lliurà el monestir de Camprodon de caure en mans d’abats comandataris, però el sovintejat canvi d’abats, que hom tornà a generalitzar a.partir de l’any 1363, i el poc arrelament que molts d’ells tenien al país afavoriren molt poc la vida interna del monestir.
La darrera visita que coneixem dels delegats de Moissac a Camprodon és del 1460. En aquell moment la situació del monestir era força precària. Els terratrèmols de l’any 1428 havien enderrocat gairebé totalment el claustre, que no havia estat reparat, i també l’església tenia importants desperfectes. La vida de la comunitat tampoc no era gens exemplar: alguns monjos vivien fora del monestir i entraven i sortien a totes hores sense el permís reglamentari; faltaven monjos, puix que no arribaven a dotze, i l’almoiner residia a la cúria romana.
L’any 1461 Moissac s’independitzà de Cluny i al mateix temps cessaren les visites a Camprodon, bé sigui perquè Moissac les abandonà, o bé perquè Camprodon les refusà.
La independència plena o total, el monestir de Camprodon l’aconseguí l’any 1592, quan aquesta li fou reconeguda pel papa Climent VIII en una butlla per la qual uní també a Sant Pere de Camprodon els monestirs de Santa Maria de Ridaura i Sant Joan les Fonts, monestirs totalment decadents i que només aportaren a Camprodon els edificis, uns pocs servents i les seves migrades rendes.
Privilegi de Ramon Berenguer al monestir de Sant Pere de Camprodon (8 de desembre de 1118)
El comte de Barcelona Ramon Berenguer III atorga un privilegi a Gregori, abat de Sant Pere de Camprodon, al qual concedeix que la vila pugui celebrar mercat cada dilluns.
"Notum sit omnibus hominibus tam praesentibus quam futuris quod ego Raimundus Berengarius comes Barchinonensis considerans pondus et gravamen meorum peccatorum, quasvis vias unde possem relevare sarcinam peccatorum meorum, idcirco facio donationem et traditionem monasterio Sancti Petri de Camporotundo et domino Gregorio abbati et habitatoribus ejusdem loci tam praesentibus quam futuris, ut deinde habeant et possideant mercatum circa idem monasterium in perpetuum per omnes hebdomadas, in secunda feria; et aliter modo hanc donationem, et traditionem praefato monasterio facio, quod a collo Arearum usque ad collum de Portules, et á collo Pendedicii usque ad Campummagrum nulla potestas infra jam dictos terminos alium ulterius valeat stabilire mercatum, et omnes ad hoc venientes et redeuntes infra praefatos terminos sint salvi et securi et sub mea defensione succesorumque meorun. Dono etiam praefato loco Sancti Petri salvationem securitatis et pacis in perpetuum omnibus diebus infra flumen Teceris et Riviobliqui: quod si aliquis mohinam alicui infra hos terminos perpetraverit duppliciter componat, et insuper libram auream curiae nostre restituat. Est autem ipsum monasterium in suburbeo Gerundensi et in comitatu Bisuldunensi situm in valle Landarensi inter dua flumina Teceris et Riviobliqui. Et si quis contra hanc meam donationem de foro videolicet vel egomet vel filius, vel nepos vel alia quaelibet persona voluerit adversari, vel contradicere, pars ejus sit infernus, participacio ejus cum damnatis in abisso […] Hanc tamen meam donationem fori facio sub tali convenientia, ut nulla persona neque comes neque vice comes, neque clericus, neque laicus possit ibi regire justiciam vel leudam vel aliquid omnino. Sed ipsi monachi teneant et jure divino possideant integrum ipsum mercatum et omnia que ad ipsum mercatum pertinent. Facta est hoc scriptura donationis octavo Idus Decembris anno ab incarnatione Domino Millessimo centessimo décimo octavo, regnante Ludovico Rege Francorum anno undecimo. Sig+num Raimundo Comes. —Sig+num Raimundi Berengarii comitis qui hanc chartam donationis fieri jussit et manu propria firmavit et ut a testibus firmaretur rogavit. Sig + num Dulciae comitissae. Sig + num Dorca. Sig + num Perela. Sig + num Bernardi Guillermi de Luca. Sig + num Petri Guillermi Clerici. Sig+num Durandi sacerdotis de Perpiniano. Sig+num Arnaldi fratris ejus. Petrus sacerdos et monachus recepi hanc chartam donationis rogatus scripsi sub + die annoque praefixo."
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, VI, ap. XI, pàgs. 30-31.
Traducció
"Que sigui manifest a tots els homes, tant als presents com als futurs, que jo, Ramon Berenguer, comte de Barcelona, considerant el pes i greuge dels meus pecats i els camins que calguin per tal de poder redimir-me’n, faig donació i lliurament al monestir de Sant Pere de Camprodon, a dom Gregori, l’abat, i als habitants del lloc, tant als presents com als futurs, perquè en endavant tinguin i posseeixin mercat als voltants de dit monestir, perpètuament, durant la segona fira (dilluns) de cada setmana. D’altra banda, faig aquesta donació i traspàs al referit monestir, de manera que, des del coll d’Ares, fins al coll de Pòrtoles, i des del coll de Pendís fins al [Calm Agre] cap poder no pugui establir un altre mercat a l’interior dels esmentats termes, i tots aquells que vagin o acudeixin al mercat que frueixin d’immunitat i seguretat, sota la meva protecció i la dels meus successors.
Atorgo, també, al lloc de Sant Pere, zona d’immunitat, seguretat i pau, a perpetuïtat, per tot temps, entre el riu Ter i el Ritort; i així, si algú causa molèstia al proïsme, en els citats termes, que ho compensi amb el doble i, a més, satisfaci a la nostra cúria una lliura d’or.
El monestir és situat al suburbi de Girona, al comtat de Besalú, emplaçat a la vall de Llandrius entre dos rius, el Ter i el Ritort.
Si algú, tanmateix, hi volgués contradir o bé oposar-se a la meva donació de mercat, és a dir, tant si sóc jo, com el meu fill, nebot o qualsevol altra persona, que sigui condemnat a les tenebres i prengui la part que li pertoca a l’infern.
Aquesta concessió de mercat, però, la faig sota la següent convinença: que cap persona, ni comte, ni vescomte, ni clergue ni laic no hi pugui administrar justícia, lleuda o qualsevol altra cosa; ans que siguin els propis monjos els qui en disposin, i per dret diví posseeixin, íntegrament, el mercat i tot allò que li pertany.
Fou redactada l’escriptura de donació, a vuit idus de desembre, de l’any de l’encarnació del Senyor de mil cent divuit, a l’any onzè del regnat de Lluís, rei dels francs.
Signatura del comte Ramon. Signatura del comte Ramon Berenguer, qui manà de fer aquesta carta de donació, signà de pròpia ma i pregà que firmessin els testimonis. Signatura de la comtessa Dolça. Signatura de Dorca. Signatura de Perela. Signatura de Bernat Guillem de Lluçà. Signatura de Pere Guillem, clergue. Signatura de Duran, sacerdot de Perpinyà. Signatura d’Arnau, el seu germà.
Pere, sacerdot i monjo, vaig rebre aquesta carta de donació i, pregat, la vaig escriure, el dia i l’any esmentats."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Pere de Camprodon (13 de novembre de 1169)
"In nomine sanctae et individuae trinitatis. Anno MCLXVIIII ab incarnatione Domini, Idibus Novembris, regni Ludovici junioris Regis Francorum anno XXXII venerabilis Dominus Guillelmus Gerundensis sedis Dei gratia Episcopus et Dominus Pontius Dertosensis sedis Episcopus venerunt ad consecrandum in honore sancti Petri monasterium in loco qui dicitur Campus rotundus. Est autem praedictum monasterium in comitatu Bisuldunensi in praefato loco antiquitus fundatum. In die vero consecrationis concessit praedictus Praesul praefato monasterio Ecclesiam sanctae Mariae quae juxta ipsum monasterium fundata est cum omnibus suis terris, et Ecclesiam sancti Christophori de Grexeturrio cum decimis et primitiis et oblationibus et terris suis. et Ecclesiam sancti Martini de Solamal similiter, et Ecclesiam sancti Nazarii cum suo alodio, et Ecclesiam sancti Iacobi de Poliger cum suo alodio, et Ecclesiam Sancti Emeterii cum suis decimis et primitiis et oblationibus fidelium, et Ecclesiam, sancti Andreae de Oliveda cum decimis et primitiis et oblationibus suis. Praeterea concessit dicto monasterio omnes regudes vel qualescumque donationes sive possessiones vel acquisitiones quas praefatum monasterium habet seu habere debet vel deinceps juste adquisierit. Praefatum etiam monasterium cum omni villa sua sub tali defensione et securitate praedicti Episcopi cum omnibus illis qui dedicationi intererant constituerunt ut aliquis homo cujuscumque sexus, ordinis, dignitatis, vel aetatis ibi aliquam violentiam quoqumque tempore non inferat, sed ob honorem et reverentiam Dei et Ecclesiae salvo et inviolabili munimine consistat. Praefatam vero donationem et concessionem praedictus Gerundensis Episcopus facit salva in omnibus et per omnia obedientia et reverentia Gerundensis sedis in omnibus praelibatis Ecclesiis."
Jaime Villanueva Astengo: Viaje literario a las iglesias de España…, vol. XV.
Francesc Monsalvatge i Fossas: Noticias históricas, vol. VI, ap. XIII, pàgs. 57-58.
Traducció
"En el nom de la santa i indivisa Trinitat. L’any 1169 de l’Encarnació del Senyor, el dia dels idus de novembre, l’any 23 del regnat de Lluís, el jove, rei dels francs, el venerable senyor Guillem, per la gràcia de Déu, bisbe de Girona, i el senyor Ponç, bisbe de la seu de Tortosa, vingueren a consagrar en honor de sant Pere un monestir que es troba en un lloc anomenat Camprodon. Aquest monestir és al comtat de Besalú, en un lloc fundat antigament. En el dia de la consagració l’esmentat bisbe concedí al monestir l’església de Santa Maria, fundada fora el monestir, amb totes les seves terres, l’església de Sant Cristòfol de Creixenturri, amb els delmes i primícies, oblacions i terres que posseix, l’església de Sant Martí de Solamal, l’església de Sant Nazari, amb el seu alou, l’església de Sant Jaume de Poliger, amb el seu alou, l’església de Sant Emeteri amb els seus delmes i primícies i oblacions dels Fidels, l’església de Sant Bartomeu d’Oliveda, amb els delmes, primícies i oblacions que posseeix. A més concedí a l’esmentat monestir totes les propietats i qualssevol donacions, o possessions, o adquisicions que té o pogués tenir en el futur. El bisbe pren sota la seva protecció l’esmentat monestir amb la seva vila i tots els qui han col·laborat en la seva erecció, de manera que cap home, sigui del sexe, ordre, dignitat o edat que vulgui, no els faci cap mal, ans, al contrari, per l’honor i la reverència deguts a Déu i a l’Església els mantingui intactes i inviolables. L’esmentat bisbe de Girona respecta aquesta donació i concessió en tot i per l’obediència i la reverència degudes a la seu de Girona per totes les esglésies esmentades."
(Traducció: Jordi Vigué i Viñas)
La darrera etapa de decadència i de calamitats
Camprodon entrà a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense l’any 1592, però això no va pas revitalitzar el monestir. Els delegats de la congregació intervingueren algunes vegades en afers de Camprodon, com la distribució de l’espoli o béns del difunt abat Felip Jordi l’any 1625, o intentaren defensar el monestir davant les pressions dels bisbes de Girona l’any 1661, però el monestir estava molt mancat de vitalitat en aquella època. L’any 1665 la comunitat era composta de l’abat i vuit monjos, alguns dels quals residien fora del monestir. Entre aquests monjos es repartien els càrrecs de cambrer, cellerer, almoiner, sagristà i infermer, tots ells amb rendes pròpies insuficients, segons ells, per a poder dur a terme llurs obligacions.
És curiosa la visita dels delegats de la Congregació Claustral d’aquest any 1665, perquè dona una idea de la vida i les contemporitzacions que feien els monjos. Tots guardaven la regla de sant Benet i assistien a les hores canòniques, però, atès el mal estat del monestir, tots vivien en cases particulars, bé que dintre la clausura o recinte del monestir. Cada dia després de prima feien comunitàriament mitja hora d’oració mental i l’abat Josep de Magarola els convocava a capítol i allí feia la lectura i el comentari de la regla de sant Benet. Com ja hem dit, tenien rendes pròpies i les administraven privadament, així com també posseïen béns particulars, però dues vegades l’any feien renúncia dels seus béns davant l’abat, el qual els retornava i havia d’autoritzar la manera de gestionar-los o destinar-los en bé de la comunitat. Per no anar contra el vot de pobresa, que exigia la regla de sant Benet, quan un monjo queia greument malalt i rebia el viàtic, aquest feia renúncia total dels seus béns a favor del monestir.
L’abat, en virtut de l’exempció que li suposava estar adscrit a Cluny a través de Moissac, s’oposava tradicionalment a tota visita i control dels bisbes de Girona, cosa que fou causa sovintejada de litigis els segles XIV i XV.
L’any 1671 l’abat Magarola s’oposà també, en virtut dels suposats antics privilegis, a la visita del bisbe Francesc Dou. El resultat fou que el bisbe prohibí fer el monument de setmana santa o del dijous sant a Sant Pere, batejar-hi, així com que l’abat presidís, segons costum, la processó de Corpus. Les tibantors continuaren molt de temps, fins que l’any 1759 tingué lloc una concòrdia en virtut de la qual l’abat havia de tornar a presidir les processons i festes, però sense reservar-se per al monestir cap funció parroquial; aquestes havien de passar íntegrament a l’església veïna de Santa Maria, la qual, així com la de Creixenturri, quedava totalment sota el control pastoral dels bisbes de Girona.
El monestir de Camprodon, que havia sofert ja un saqueig dels francesos l’any 1470, quan s’endugueren del monestir l’arqueta i les relíquies de sant Patllari, el sant venerat i protector del monestir, i una santa espina, relíquies que foren retornades a la vila l’any 1484, fou novament saquejat pels francesos els anys 1654 i 1689, quan va prendre novament la vila i la vall de Camprodon el duc de Noailles. Tot i que el monestir es trobava separat de la Vila de Baix, que és la que més sofrí la presa de Noailles i la recuperació del duc de Vilafermosa, lloctinent de Catalunya, que l’any 1681 feu volar el castell situat al puig de les Relíquies, el monestir fou convertit l’any 1689 en residència dels caporals francesos i l’església en allotjament dels soldats, fins al punt que calgué reconciliar-la novament per celebrar-hi els cultes nadalencs de l’any 1689.
Novament fou ocupat pels francesos, comandats pel general Dagobert el mes de maig de 1794, de manera que l’abat Joaquim de Parrella hagué de cercar refugi primer a Creixenturri i més tard a Ripoll.
L’any 1835, que regia el monestir Miquel de Parrella i Vivet i aquest tenia només cinc monjos, vingué l’exclaustració que posà fi a la vida monàstica a Camprodon. El dia 15 d’agost, davant els fets i la destrucció ocorreguts a Ripoll, l’abat i els monjos abandonaren Camprodon; l’abat es dirigí amb alguns monjos a Prats de Molló, on morí.
En la cronologia del monestir hi ha exposats els fets i les dates referents a la restauració de l’església abacial de Sant Pere. (APF)
Abaciologi del monestir de Sant Pere de Camprodon
| Laufred o Jaufred | 948-956 |
| Teodoric | 962-969 |
| Dodó | 976-988 |
| Odó | 991 |
| Deià | 1006 |
| Odó | 1013 |
| Bonfill | 1016-1022 |
| Unió amb Santa María de Besalú i Sant Joan de les Abadesses | 1022-1069 |
| Abats dependents de Moissac | |
| Berenguer | 1096-1102 |
| Pere | 1108-1112 |
| Gregori | 1118-1122 |
| Pere | 1122-1130 |
| Esteve | 1132 |
| Bernat | 1137 |
| Vidal | 1139-1141 |
| Berenguer | 1143 |
| Pere | 1143-1169 |
| Bernat de Segurioles | 1170-1187 |
| Guiu | 1187-1195 |
| Bernat de Segurioles (nebot de l’anterior) | 1195-1209 |
| Berenguer de Rocams | 1209-1218 |
| Ramon | 1220 |
| Robert de Bastida | 1222 |
| Berenguer | 1226 |
| Guiu | 1229 |
| Berenguer de Maçanet | 1230-1236 |
| Bernat d’Amilau | 1236 |
| Bernat Desbac (no reconegut per Moissac) | 1237 |
| Pere de Corts (no reconegut per Moissac) | 1239-1243 |
| Robert (elegit per Moissac després d’a cabada la rebel·lió dels monjos de Camprodon contra Moissac) | 1243 |
| Bernat Hug | 1246 |
| Pere | 1248 |
| Guiu | 1249-1255 |
| Mateu | 1257-1268 |
| Guillem | 1268-1283 |
| Berenguer | 1286 |
| Pere | 1287 |
| Guillem | 1287-1301 |
| Ramon | 1302 |
| Guillem | 1303-1311 |
| Hug | 1312-1315 |
| Ramon | 1316-1319 |
| Arnau | 1321-1323 |
| Ramon | 1324 |
| Gispert | 1324-1325 |
| Ramon de Guixar | 1325-1348 |
| Bernat de Folcrà | 1348-1361 |
| Francesc d’Ollines | 1361-1371 |
| Pere | 1372-1391 |
| Guillem | 1392 |
| Jaume | 1394-1419 |
| Berenguer | 1422-1425 |
| Pere de Canadell | 1425-1463 |
| Abats independents | |
| Bernat- | 1482-1510 |
| Francesc de Remolins | 1517-1518 |
| Joan Pasqual | 1518-1539 |
| Regents Bernat i Joan, priors | 1540-1552 |
| Antoni Llorenç Valentí | 1552-1562 |
| Bernat de Cardona | 1574-1592 |
| Jeroni Fort | 1592-1606 |
| Felip Jordi | 1609-1610 |
| Antoni de Carmona | 1617-1619 |
| Francesc Lordat | 1619-1625 |
| Jaume Busquets | 1627-1628 |
| Pere Finct | 1630-1640 |
| Francesc | 1642 |
| Josep de Magarola | 1642-1676 |
| Benet de Rocabertí | 1677-1684 |
| Baltasar de Muntaner | 1684-1695 |
| Genadi Colom | 1695-1706 |
| Galderic Santjust i Pagès | 1710-1731 |
| Francesc de Copons i de Copons | 1736-1743 |
| Pere Trellas i Güell | 1743-1774 |
| Ignasi Francolí | 1781-1785 |
| Joaquim de Parrella i Rialb | 1785-1801 |
| Baltasar Badric i Vallgornera | 1802-1805 |
| Andreu Casaus i de Torres | 1805-1806 |
| Francisco de Portella y de Monteagudo | 1807-1817 |
| Miquel de Parrella i de Vivet | 1823-1835 |
| (APF) | |
Cronologia del monestir de Sant Pere de Camprodon
| 904 | El dia 27 de novembre el bisbe de Girona Servusdei consagra l’església de Sant Pere de Camprodon i la constitueix centre parroquial d’un ample territori on més endavant es creen les parròquies de Creixenturri i Sant Pau de Seguries. |
| - 948 | El comte Guifré II de Besalú obté per una permuta del bisbe de Girona, Gotmar, l’església de Sant Pere de Camprodon per a erigir-hi el monestir. |
| - 950 | Es reuneix una comunitat a Sant Pere de Camprodon sota la direcció de l’abat Laufred o Jaufred. |
| 952 | El dia 3 de febrer el comte Guifré II obté del rei franc Lluís IV un precepte de confirmació de béns i d’immunitat reial per al nou monestir. |
| 962 | El dia 20 de juny, per absència i presumible mort del primer abat, és elegit un nou abat de nom Teodoric. |
| 964 | Els comtes de Cerdanya-Besalú, Sunifred, Oliba i Miró permuten amb l’abadessa de Sant Joan, Fredeburga, els béns que el monestir de Sant Joan té a Camprodon per d’altres de Vidrà. |
| 965 | El dia 19 de maig el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú dota el monestir de Camprodon de tots els drets i possessions que el comte té a Camprodon, Freixenet i altres llocs veïns, així com de béns diversos a Pi i Saorra, al Conflent, i als voltants de Besalú (Montagut, Palau, etc.) i a Beget. |
| 970-996 | Se succeeixen moltes donacions dels comtes de Besalú i Cerdanya i altres de particulars al monestir de Camprodon. |
| 976 | El comte-bisbe Miró redacta l’acta d’elecció del quart abat Dodó. |
| 1017 | El mes de gener el papa Benet VIII concedeix una butlla de confirmació de propietats i altres privilegis d’immunitat al monestir de Camprodon. Surt esmentada per primera vegada l’església de Santa Maria de Camprodon, construïda al costat del monestir, com a parroquial del lloc. |
| 1022 | A la mort de l’abat Bonfill, l’abadia de Camprodon passa a propietat de Guifré de Besalú, abat de Santa Maria de Besalú i de Sant Joan de les Abadesses. |
| 1054-1055 | Consta que l’abadia ha estat espoliada de molts béns i és subjecta a l’abat Andreu de Sant Joan de les Abadesses. |
| 1078 | El comte Bernat II de Besalú uneix l’abadia de Camprodon al monestir llenguadocià de Moissac, de la congregació de Cluny. |
| 1096 | Consta l’existència d’un nou abat, Berenguer, a Camprodon, després de més de setanta anys de no tenir-ne de privatius. |
| 1118 | El dia 6 de desembre el comte Ramon Berenguer III el Gran concedeix un mercat cada dilluns a l’abat Gregori, que s’ha de celebrar entorn del monestir. |
| 1167 | Sant Cristòfol de Beget i Saorra consten com a pabordies o centres administratius del monestir. |
| 1169 | El dia 13 de novembre el bisbe de Girona Guillem de Monells, acompanyat del seu germà Ponç de Monells, bisbe de Tortosa i abat de Sant Joan de les Abadesses, consagren la nova església del monestir de Sant Pere de Camprodon. |
| 1237 | Els monjos de Camprodon elegeixen l’abat Bernat Desbac sense permís de l’abat de Moissac. L’oposició entre Camprodon i Moissac per a la lliure elecció d’abats dura fins al 1243. |
| 1249-1251 | Pactes entre l’abat Guiu i el rei Jaume I a propòsit de la creació de la vegueria de la Ral, els quals acaben amb la venda de la Vila de Baix al rei. |
| 1251 | El dia 31 de juliol el rei Jaume I concedeix fires a Camprodon que duren vint dies a partir del 23 de juny. |
| 1324 | L’abat de Moissac, Augeric de Durfort, concedeix als monjos de Camprodon que puguin elegir com abat un monjo del país. |
| 1363 | S’encenen noves discussions amb Moissac i aquest monestir torna a imposar abats forans. |
| 1392 | Visita dels delegats de Moissac al monestir de Camprodon, que té un abat i catorze monjos. |
| 1428 | Uns terratrèmols ensorren la major part del claustre i ocasionen notables desperfectes a l’església i a les cases del monestir. |
| 1461 | El monestir de Camprodon s’independitza de fet de la seva subjecció a Moissac. |
| 1470 | Els francesos saquegen el monestir de Camprodon i s’emporten l’arqueta de les relíquies de sant Patllari i altres béns. |
| 1484 | Retornen a Camprodon les relíquies de sant Patllari i una santa espina. |
| 1539-1552 | Durant tretze anys no és elegit cap abat. Dos priors regeixen la comunitat. |
| 1592 | El papa Climent VIII uneix a Sant Pere de Camprodon els dos priorats de Santa Maria de Ridaura i de Sant Joan i Sant Esteve de les Fonts. També reconeix la total independència de Camprodon i així aquest entra en la Congregació Claustral Tarraconense. |
| 1654 | Els francesos ocupen el monestir de Camprodon i hi fan robatoris. |
| 1665 | El monestir té com abat Josep de Magarola, el qual regenta vuit monjos. |
| 1689 | El mes de desembre cal reconciliar l’església del monestir, per tal com aquesta ha estat ocupada pels francesos, que hi dormien i hi tenien cavalls. |
| 1759 | Concòrdia entre el bisbe de Girona i l’abat de Camprodon després de llargs temps de discussions a propòsit de les prerrogatives parroquials exemptes que pretenia l’abat de Camprodon. |
| 1794 | L’abat Joaquim de Parrella ha d’abandonar el monestir a causa d’una nova invasió francesa. |
| 1835 | El dia 15 d’agost l’abat Miquel de Parrella i els cinc monjos que quedaven al monestir abandonen definitivament el cenobi. L’abat es refugia a Prats de Molló. |
| 1859 | L’edifici de Sant Pere, que l’estat havia cedit al municipi, és -confiat a les religioses de l’Immaculat Cor de Maria, que aviat passen al convent-hospital de la part baixa de la plaça de Santa Maria. |
| 1897-1898 | Els arquitectes Elies Rogent i Francesc de Paula de Villar fan un informe al governador civil de Girona per interessar-lo en la restauració de l’església i el monestir de Sant Pere. Tot seguit, l’arquitecte A. Serrallach inicia unes primeres obres de restauració o consolidació de l’església del monestir i neteja de les ruïnes dels edificis monàstics. |
| 1932-1933 | L’arquitecte Jeroni Martorell porta a terme la restauració de l’església del monestir a instàncies del rector Mn. Tussell. |
| 1933 | El dia 16 de setembre és inaugurada l’església del monestir i és ajardinat el seu voltant. |
| 1985 | La Generalitat i la Diputació de Girona restauren les cobertes de l’església i el campanar de Sant Pere. |
| (APF) | |
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església del monestir. A desgrat que hom ha dit que aquest edifici constituïa un exemple de la influència de l’orde del Cister, sembla prevaler la idea que aquesta planta respongui a d’altres explicacions.
J.-A. Adell
L’església de Sant Pere de Camprodon constitueix l’únic vestigi del que fou el monestir. Tot i que ha estat restaurada al llarg dels anys, en substància conserva les formes que tenia al moment de la seva última consagració.
Es tracta d’una construcció amb planta de creu llatina amb els absis carrats; el major és de la mateixa amplada de la nau, que segueix l’orientació llevant-ponent. Els quatre absis restants són posats de dos en dos a cada costat, oberts en el gruix del mur dels braços del creuer. La volta, de canó, és una mica apuntada i es disposa sobre tres arcs torals que reposen damunt una senzilla imposta. Aquesta és l’única decoració que trenca els murs llisos de l’interior. Al creuer s’alça una cúpula sobre trompes que es tradueix a l’exterior en un cimbori octogonal; els arcs que la sostenen depassen, sense arribar a terra, la imposta, que ressegueix l’interior de l’església a l’arrencada de la volta.
Tot l’interior és resolt amb una extrema senzillesa; a cada absis i als frontons hi ha una única finestra, llevat del frontó del costat de migdia, que en té dues, i un petit ull de bou. A la nau, pel mateix costat, se n’obren tres de senzilles de mig punt. A un braç i a l’altre del creuer hi ha diverses obertures; al costat de tramuntana, a l’interior s’obre una porteta que comunica amb una escala helicoidal que condueix al campanar; l’escala es fa visible externament al capdamunt de la teulada. Al costat de la porta hi ha una petita obertura a manera de nínxol sense una utilitat definida.
Al costat hi ha un estret passadís, també present a l’altra banda, que comunica la nau major amb la del creuer; les obertures foren realitzades a fi d’impedir les possibles interferències durant el culte, a causa dels moviments dels fidels.
Al braç del costat de migjorn s’obre un portal que permetia el pas a un claustre. Antoni Serrallach en trobà els vestigis, avui encara visibles. Els monjos de Cluny, en una acta de visita del 1460, també ens donen raó de la seva existència; hi fan constar que ja aleshores el claustre era totalment derruït.
Una vista de l’església des del costat nord-est, amb la capçalera, el transsepte i el campanar.
F. Tur
L’església del monestir des del costat sud-occidental.
J. Vigué
Exteriorment, l’església presenta el mateix rigor i la mateixa senzillesa que a dintre. El parament dels murs ha estat molt retocat; de tota manera, mostra la disposició ordenada de carreus ben tallats amb el terç intern del mur fet de maçoneria. Les parets continuen llises fins a arribar a una cornisa damunt mènsules senzilles que topa amb el ràfec de la teulada. La imatge estàtica queda compensada per l’agilitat del campanar, que s’alça sobre el cimbori octogonal, en el qual s’obren quatre finestres que l’alleugeren. El campanar és quadrat; més estret que la seva base i amb dos pisos. L’inferior consta d’una gran arcada i el de més amunt té una doble finestra a cada cara, respectivament. Les obertures són encaixades en bandes, i per diferenciar els pisos hi ha tres mènsules llises que aguanten una petita cornisa. La teulada és en forma piramidal, coberta amb lloses. La coberta de l’església, de dos vessants, és en canvi, de teules.
L’edifici de Sant Pere de Camprodon té una sèrie de característiques que han fet que fos catalogat com un tipus de construcció pròpia de l’orde del Cister. Una manera de fer de l’orde és precisament la no utilització d’absis rodons; una disposició que s’adoptà, per exemple, en la planta del monestir de Santes Creus l’any 1174 i, després, a la de Vallbona de les Monges, per posar alguns exemples inqüestionables de la influència cistercenca a Catalunya. Les transformacions que portà a terme el Cister també s’observaren en el terreny de l’ornamentació; la sobrietat i la rigidesa d’aquesta, la utilització de cornises i mènsules en comptes de les bandes i arquets llombards…, entre d’altres, són aspectes que, seguint la proposta de Puig i Cadafalch, podem constatar veient l’actual església de Sant Pere. Aquest fet, però, té una altra possible interpretació. Cal matisar la qüestió: davant aquesta sèrie d’elements que són característics i atribuïbles al Cister, no cal suposar taxativament que hi hagi una relació de dependència i subordinació respecte a aquest orde. Cal pensar en la possibilitat d’una tradició oblidada de dins la mateixa arquitectura catalana dels segles XI i XII.
La cúpula de l’església, al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte, serveix de base al campanar de torre.
F. Tur
Una perspectiva de l’interior de l’església al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte. Cal observar l’arrencada de la cúpula i la cornisa que decora el punt on neix aquesta.
F. Tur
Des de la data de la consagració, el 1167, l’església, a part el claustre renaixentista i un cor que era als peus de la nau del mateix temps, també derruït, no ha sofert massa variacions. Només les pròpies d’un temps en què fou desocupada i la coberta es va fer malbé; també els murs es deterioraren. El monestir fou abandonat definitivament pels monjos l’any 1835; aquell mateix any, i fins al 1897, els arquitectes A. Serrallach, E. Rogent i F. P. Villar s’encarregaren de reconstruir la pedra seguint la disposició que es veia. Aquests opinaren que en principi l’església tenia la planta de creu grega i que després fou perllongada. La idea es basava en la forma dels arcs apuntats a l’extrem de la nau, que es van arrodonint a mesura que s’arriba al transsepte. Si més no, apunta Puig i Cadafalch, és possible que la nau fos construïda successivament en diferents èpoques. Les obres de restauració duraren, de fet, de l’any 1932 al 1938 sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell; els treballs foren també de neteja i de reconstrucció; llevat de la demolició d’una petita espadanya d’avis que era al capdamunt de la façana occidental, del mateix tipus com la que es conserva a Molló. (NPP)
L’església de Sant Pere de Camprodon és un edifici amb planta de creu llatina. Una nau única de tres trams precedeix un ampli creuer amb dues petites capelles rectangulars a cada braç, incloses dins el gruix de la paret, i amb un absis central de planta també rectangular. La volta és de canó sobre arcs torals, mentre la cúpula, situada sobre el creuer, és muntada sobre trompes que barregen una forma de petxina rudimentària i de trompes relativament originals. Una porta semicircular permet d’entrar a la nau, a ponent de l’edifici.
Vista de l’interior del transsepte, amb els absis a mà dreta i l’ara que obre la nau a mà esquerra.
F. Tur
A l’exterior, el cimbori octagonal es transforma, sobre una cornisa de mènsules llises, en un campanar de dos pisos, l’inferior dels quals té una gran arcada com a obertura, i el superior, finestres dobles. L’aparell és de pedra calcària i les voltes són de pedra tosca, per tal de donar-hi una lleugeresa més gran.
Les relacions entre Camprodon i Moissac durant el període en què el monestir català passà a dependre d’aquella abadia, és a dir, a partir de l’any 1078, han estat estudiades per J. Miret i Sans. Aquest període sembla haver estat de relativa riquesa per al monestir, ja que se sap que l’abat Berenguer I (1096-1102) treballava a l’obra de l’església.
Sembla difícil que l’església actual pugui correspondre a aquestes dates. En canvi, la consagració coneguda de l’any 1169 sí que es podria referir a un edifici que Puig i Cadafalch ja considerava com el més antic a Catalunya, de típica planta cistercenca, amb les capelles del santuari rectangulars. Santes Creus o Vallbona de les Monges serien aleshores posteriors. Avui és difícil poder confirmar definitivament que la perfecció de la planta de l’església de Camprodon pugui correspondre a una data tan alta, i que hi hagi a Camprodon el primer testimoni català de les innovacions arquitectòniques introduïdes pel Cister.
No és impossible que la consagració es refereixi a un edifici encara sense acabar, i que podria situar-se més cap a final del segle. Cal recordar en aquest punt una polèmica arquitectònica, interessant també per a l’evolució cronològica de la construcció. Rogent i Villar havien proposat que, a l’origen, l’edifici hagués presentat una planta de creu grega i que, més tard, aquesta hagués estat allargada d’un tram a la nau central. Les observacions arqueològiques que els portaven a aquesta conclusió, eren, en primer lloc, l’aparell de les pedres i, en segon lloc, la forma dels arcs torals. Aquests, efectivament, presenten dues formes semicirculars a la banda del transsepte i són apuntats cap a l’entrada de l’edifici. Puig i Cadafalch, sense adoptar la idea d’una planta inicial de creu grega, pensava que l’edifici s’havia plantejat tal i com és, però que la nau s’havia construït successivament en dues èpoques, anantse adaptant a la progressió del gust arquitectònic.
Capitells procedents del monestir i avui instal·lats a l’altar major de la parròquia de Santa Maria.
F. Tur
De la decoració escultòrica del monestir de Sant Pere de Camprodon queda ben poca cosa. En realitat, l’edifici religiós pròpiament dit és d’una austeritat que es pot considerar gairebé cistercenca, i que exclou tota decoració esculpida. El caràcter nu de l’edifici encara és accentuat per l’aspeete que li dona la restauració. Després de l’exclaustració, el monestir quedà abandonat fins a un primer intent de restauració per A. Serrallach, efectuat a partir del 1875, amb la participació d’E. Rogent i de F.P. Villar. La major part de l’obra fou continuada nogensmenys per Jeroni Martorell, entre el 1932 i el 1938. Aleshores foren derruïdes les últimes dependències monàstiques que quedaven.
Els dos ressalts del portal occidental de l’església trenquen una mica el caràcter despullat de l’arquitectura de l’edifici. Poca cosa queda d’una decoració inicial de columnetes, capitells i arquivoltes decorades dins el gust dels portals romànics, més senzills, però escupits, d’aquesta part de Catalunya. Capitells derivats del corinti, però molt allargats, amb dos pisos de fulles que pugen fins als angles i amb un floró situal al dau del capitell.
Capitell que tradicionalment ha estat considerat procedent del claustre, guardat avui al Museu d’Art de Girona.
G. Llop
D’una qualitat molt diferent és un capitell que desentona una mica amb els de la façana occidental. Aquest capitell, que fa 38 × 25 cm, es conserva al Museu d’Art de Girona, amb el núm. d’inventari 34. Sobre una estructura derivada del corinti, en la qual les fulles tradicionals han desaparegut, una sèrie de personatges drets, en posició frontal, rigorosament simètrics, fan la volta completa al capitell. Es tracta, molt probablement, de la comunitat monàstica, car cada un dels personatges porta un llibre, i és troben situats al voltant d’un personatge central, que és l’abat. Aquesta monografia es refereix directament a la que representa el conjunt dels apòstols al voltant de Jesús. Un element interessant i original d’aquest capitell és la policromia, encara bastant ben conservada, que decora la pedra lleugerament. A nivell estilístic, tant la manera de tractar les cares com la forma dels caps, el dibuix dels ulls i la manera com han estat dibuixats els plecs dels vestits, acosten aquest capitell a les produccions ripolleses i, al mateix temps, a les gironines de la segona meitat del segle XII. La situació geogràfica del monestir de Camprodon confirma aquestes relacions, que faciliten al mateix temps indicis cronològics per a situar el capitell potser fins i tot una mica més tard en relació a la consagració ja mencionada de l’any 1169. Aquest capitell, si és que prové realment de Camprodon, planteja un altre problema, que és el de la seva localització original dins el monestir. Pel fet d’ésser decorat a totes les quatre cares, així com en funció de la seva iconografia, se’l podria atribuir fàcilment a un claustre. Sabem, efectivament, que al monestir de Sant Pere de Camprodon hi havia un claustre, probablement romànic encara que això no sigui segur, que en una visita del 1460 és mencionat com estar aleshores completament en ruines. El capitell podria ésser un testimoni d’aquest claustre. El problema és que Serrallach trobà durant la restauració els vestigis d’un claustre que Puig i Cadafalch també veié, però, que no deixava lloc per a capitells a les galeries, ja que era format per una sèrie d’arcades sostingudes per pilars de secció quadrada. (XBA)
Portada
Porta d'entrada a l'església, oberta al mur de ponent. Forma un cos sortint de la superfície del mur de l'edifici.
J. Vigué
Un dels capitells de la porta d’entrada a l’església.
J. Vigué
Al capdavall de la nau i al mur de ponent hi ha obert el portal d’entrada a l’església. Aquest portal forma un cos independent sobresortint, el qual recorda una disposició no gaire llunyana de la que hom pot veure a Santa Cecília de Molló. Tot i que el treball escultòric no és tan ric com a la veïna església de Molló, sí que resulta peculiar, sobretot si hom es fixa en el conjunt de l’edifici.
El portal de Camprodon forma tres arcs en degradació, els quals formen mig punt, d’aspecte polit, bé que el conjunt és senzill i auster. Cal veure en aquest sentit l’efecte obtingut amb la interrupció de l’aparellament de filades del cos sortit amb les dovelles de l’arc exterior.
És ressaltat per dues arquivoltes, l’exterior amb la cara aixamfranada, en la qual han estat adossats uns poms, i la interior cilíndrica i llisa. Aquestes arquivoltes reposen damunt dues columnes cilíndriques adossades a banda i banda, acabades en uns capitells decorats. Malauradament, les columnes exteriors amb els seus capitells s’han perdut.
A desgrat del mal estat de la pedra, hom pot endevinar encara entre els elements que componen l’ornamentació d’aquests capitells els animals i els vegetals, distribuïts en un espai regit per l’estructura bàsica del capitell derivat del corinti.
Per damunt del cos que forma el portal hi ha una filera de cartel·les, signe que hi havia hagut un pòrtic de fusta. Actualment hi ha una tira estreta de lloses que poc o molt protegeixen l’entrada. (JVV-NPP)
Bibliografia
Bibliografia general
- Antolín Merino: España Sagrada, vol. XLIII, Madrid 1819, pàgs. 355-358.
- Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, vol. 15, Madrid 1851.
- Josep Morer i Francesc d’A. Galí: Historia de Camprodon, Barcelona 1879.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: El monasterio de San Pedro de Camprodon, Col. Noticias históricas, vol. VI, Olot 1895.
- Joaquim Miret i Sans: Relaciones entre los monasterios de Camprodon y de Moissac, Barcelona 1898.
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia. Els Diplomes Carolingis, 1a part, Ginebra 1926-1950, pàgs. 75-79.
- Francesc Sevillano i Colom: Inventario de pergaminos medievales de monasterios gerundenses. Archivo de la Corona de Aragón, Madrid 1953.
- Llorenç Birba: La vall de Camprodon, Biblioteca Selecta, 333, Barcelona 1962.
- Antoni Pladevall i Font: Els monestirs catalans, Ed. Destino, Barcelona 1968. (APF)
Bibliografia sobre l’església
- A. Serrallac: Memoria de la restauración de San Pedro de Camprodon, Barcelona, 1896.
- Josep Puig i Cadafalch: Santa Maria de la Seu d’Urgell, Barcelona 1918, pàgs. 402-404. Catàleg del Museu d’Art de Girona, Barcelona 1984, pàg. 22, núm. 29.
- Xavier Barral i Altet: Thesaurus/Estudis. L’art dels Bisbats de Catalunya 1000-1800, (catàleg d’exposició), Barcelona 1985, pàg. 70. (XBA)