Situació
Fragments de mur que hom pot veure encara a la part de llevant de la mota.
J. Bolòs
Restes de l’antic castell de Creixenturri situades al cim d’un turonet que s’alça al vessant solell que hi ha al nord del santuari del Remei.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG482811.
Des de la carretera que va de Ripoll a Camprodon, poc després de deixar endarrere el veïnat de la Ral, al segon petit revolt, cal agafar una pista que surt a mà dreta i porta al santuari del Remei. Les runes del castell són situades, aproximadament, 1 km al nord; això no obstant, convé de fer una mica de volta vers l’est per tal de poder passar diverses torrenteres. Un cop al vessant solell, hem de pujar uns centenars de metres per una zona d’antigues feixes, fins a assolir el pujol del castell, ara gairebé ben cobert d’arbres. (JBM)
Història
Aquest castell era situat al comtat de Besalú, i el seu terme devia coincidir amb el de l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Creixenturri. La seva funció era controlar el pas per la vall juntament amb el castell de Cavallera, situat gairebé enfront.
El lloc de Creixenturri és documentat a partir de l’any 904, quan el bisbe de Girona Servusdei consagrà l’església de Sant Pere de Camprodon i li uní diverses vil·les entre les quals figurava la de Creixenturri.
El 952, trobem esmentada una església de Sant Cristòfol de Creixenturri, que hom suposa que devia ésser bastida on ara hi ha l’església del Remei. Aquest indret restà dins la zona d’influència del monestir de Sant Pere de Camprodon.
El castell no apareix fins ben entrat el segle XIII, quan l’any 1245 el rei Jaume I donà al noble Arbert de Sant-romà el castell que ja tenia des d’abans al lloc de Creixenturri perquè el tingués en alou, amb la condició que en refés els murs enderrocats i el fes més alt. Això fa suposar, lògicament, que abans d’aquesta data ja hi havia una fortificació, que potser després de l’any 1245 fou ampliada.
Vint anys després, el fill d’Arbert de Sant-romà, anomenat B. de Pedra, manà als seus marmessors que venguessin el castell, la qual cosa feren el 1265, quan van vendre el castell de Creixenturri, també anomenat de Montjoi, i altres propietats del terme a Ramon de Puigpardines.
Aquesta fortificació fou afectada greument per un terratrèmol l’any 1327. L’any 1328 apareix esmentada en una llista de forces o fortificacions de la casa de Bas, entre la de Cavallera i la de la Roca de Pelancà.
L’any 1331, un altre Ramon de Puigpardines feu fer obres de reparació al castell per tal que pogués esdevenir residència d’aquesta família. En aquell moment, sembla que també fou construïda una capella sota el castell, a les seves rodalies immediates.
El castell passà a la família Cruïlles pel matrimoni d’Elvira, filla única de Pere de Puigpardines, amb Gilabert de Cruïlles, els quals tingueren un llarg plet sobre el domini del castell, ja que el rei Pere el Cerimoniós pretenia que el tenia en feu de la corona, mentre que el matrimoni creia —amb raó— que el tenia en alou. Al final, després que el rei els segrestà el castell, el matrimoni acceptà la postura reial, si bé el 1360 el mateix rei els vengué, a carta de gràcia, el castell amb el mer i mixt imperi i la jurisdicció civil i criminal. Molt més tard, l’any 1381, el rei rectificà la seva postura intransigent i els reconegué la possessió del castell en alou per la donació que havia fet Jaume I a Arbert de Sant-romà. A desgrat d’això, Gilabert de Cruïlles ja havia prestat homenatge al batlle general per la possessió del castell i havia hagut de reconèixer que el tenia com a feu pel rei.
Els Cruïlles no conservaren gaire més temps el castell, puix que el mateix any 1381 en fou signada la venda a l’abat de Sant Joan de les Abadesses. Així degué començar a decaure el castell i també la capella que hi havia al seu costat, la qual fou desafectada l’any 1407.
En el terratrèmol del 1428, el castell resultà molt malmès, així com l’església i el poble. Encara degué ser refet, ja que en el segle XVI serví de refugi de bandolers i el 1554 el virrei marquès de Tarifa el feu enderrocar. No sabem si fou arran de la secularització de les canòniques regulars que la jurisdicció del castell passà a la corona, ja que així consta que en depenia el segle XVII i així continuà fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.
El segle XVIII, segurament al lloc on hi havia hagut l’església de Sant Cristòfol, fou construït l’actual santuari del Remei. (ABC-JBM)
Castell
L’indret on hi havia el castell és situat a la part alta d’una clariana destinada a pastures, al cim d’un pujol. Al nord del petit pujol, molt a prop, hi havia un camp o l’esplanada del castell; vers el migdia s’estenien totes les feixes, possiblement dels pagesos del lloc.
El castell era al damunt d’una mota en part natural i en part artificial, envoltada per un vall, encara actualment visible. Aquest pujol sobresurt uns 5 o 6 m sobre les terres que l’envolten; la seva part superior té una amplada d’uns 8 m i una longitud d’uns 11 m. El vall o fossat, clarament visible als costats occidental, septentrional i oriental, ara té una profunditat de tan sols poc més de mig metre.
Sembla que al cim del petit turó hi havia una torre, segurament —segons es dedueix d’un pla de Llorenç Birba— de planta rectangular.
Als costats de migjorn i de ponent de la torre hi havia altres edificis. Concretament, en el relleu actual s’endevina l’existència de tres naus, que tenien una amplada d’uns 5 m i unes longituds que oscil·laven entre els 5,50 i els 6,50 m; eren adossades a la roca cimera i situades uns 3 m per sota el punt més alt d’aquesta.
De les parets d’aquestes cambres només se’n veuen alguns fragments. Una de les parets de la sala més oriental té un gruix de 120 cm, i és feta amb carreus més o menys allargats i no gaire treballats.
Sense una excavació arqueològica acurada, és difícil d’assegurar res més; creiem, però, que algunes de les parets que hom pot veure al vall deuen correspondre a closos moderns destinats al bestiar i fets amb carreus de l’antic castell. (JBM)
Bibliografia
- Llorenç Birra; Pere Català i Roca; Antoni Pladevall i Font: Castell de Creixenturri, Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976, pàgs. 16-21.