Santa Maria de Solsona

Situació

L’església de Santa Maria de Solsona —catedral, des de l’erecció del bisbat solsoní, l’any 1593— és al sector sud-oriental del clos urbà medieval que fou emmurallat el segle XIV.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG775504. (RPA)

Història

Vista, des de llevant, de l’església, tal com apareix en una postal del cornençament del segle XX.

Fotografia de l’indret de l’entrada a l’església, tal com era al començament del segle XX.

L’evolució urbana de Solsona durant el primer mil·lenni de la nostra era és encara una gran incògnita, inclòs el període en què fou estructurat i afermat el nucli medieval. El primer agrupament de cases de caràcter urbà es devia situar al turó que fa costat al del Castell Vell, i fou un poblat ibèric que, segons J. Serra i Vilaró (1918), degué ésser destruït al final del segle II aC. Tot seguit hom descendí a la vora de les riberes de l’Omeda i el Lladurs; i, especialment, a la zona de cal Sotaterra, situada enmig de la confluència d’ambdues riberes. Hom ha especulat que allí hi hagué la Solsona romana, però, havent-ho excavat, encara que parcialment, en 1923-1924, Serra i Vilaró, conclogué que hi havia localitzada una vil·la i no pas una estructura urbana. Limitant-nos, per tant, als documents, hem de reconèixer que encara no sabem amb certitud on hi pogué haver el nucli urbà romà. En qualsevol cas, la Solsona medieval se situà prop de la zona esmentada on més ruïnes romanes han estat localitzades, a l’entorn del castell i l’església de Santa Maria, la història de la qual devia anar del tot associada a la de Solsona des de la seva reorganització a l’alta edat mitjana.

Santa Maria de Solsona no ha estat especialment afavorida pels estudis històrics. El treball millor i més ampli fou portat a terme, en el decurs de la segona meitat del segle XVIII, per un equip format per Miquel Llisterri, el notari J. Ceriola i Font, i Domènec Costa i Bafarull (1749-1806), el qual fou qui, finalment, acabà redactant les Memorias históricas de la ciudad de Solsona y su iglesia (1799). Durant molts anys, els erudits locals no han fet altra cosa que valer-se d’aquesta obra —inèdita fins al 1959—, gairebé copiant-la o publicant documents que hi eren transcrits o extractats. Recentment (1979) Manuel Riu aportà una síntesi reeixida i actualitzada de tot el conegut per al període medieval; emperò, malgrat tot, continua faltant el treball extens que millori i posi al dia l’obra meritíssima de Costa i Bafarull. D’altra banda, manca un estudi històrico-arqueològic del temple solsoní, aprofundit i rigorós, que aplegui i completi les informacions conegudes, tot destriant i assenyalant les diferents variacions que s’hi han introduït des del període medieval fins als nostres dies.

El primer esment de l’església de Solsona es troba a l’acta de consagració de l’església de la Seu d’Urgell. Aquest document mostra com Solsona era a l’extrem inferior de les terres urgel·litanes, una zona en la qual, durant una bona part d’aquell segle, el poblament fou estantís, inestable. J.M. Salrach és del parer que al final del segle IX, a la mort de Guifré el Pelós (897), la frontera del comtat d’Urgell amb les terres sarraïnes era una mica al cantó de tramuntana de Solsona, per Besora (castell que a l’estiu del 897, segons M. Riu, fou atacat per Llop ibn Muhammad, senyor de Lleida), Tentellatge i Correà. De fet, com indiquen algunes notícies, la consolidació del nucli urbà de Solsona i la seva església no es produí fins el començament del segle X. Pel que fa concretament a l’església, passades les inestabilitats del segle IX, Costa i Bafarull en situava la construcció entre els anys 906-929; tenint en compte que en un document de l’any 1000, Ermengol I d’Urgell precisava que l’església de Solsona havia estat bastida pel seu avi (“avus meus construxit in sua propia dominicatura”). J. Villanueva, valent-se d’una donació de l’any 928 “ad domun Sancta Maria”, conclogué que ja aleshores hi havia la canònica, tot interpretant l’ús del terme domum com a indicatiu que hi feien vida diversos clergues. Al seu torn, posteriorment, Manuel Riu ha precisat més a través de l’acta de consagració de l’any 977 —desconeguda per Costa i Villanueva—, indicant que la construcció fou efectuada l’any 916 si fa o no fa.

Mapa de les possessions de la canònica els segles X-XIII.

M. Riu: La canònica de Santa Maria de Solsona, “Urgellia”, núm. 2, la Seu d’Urgell 1979, pàgs. 232-233

La primera consagració coneguda del temple solsoní (on es precisa “olim fuit constructa antiquis temporibus”), suara al·ludida, data del 19 d’octubre del 977. Hi assistí, a instància del vescomte Miró, el bisbe d’Urgell Guisad II; i la canònica rebé com a donació les parròquies de Solsona i Joval. Pels volts d’aquesta consagració, i posteriorment a l’edificació de l’any 916, però, és interessant de fer notar dues precisions que ens aporten els documents relatius a aquesta església. D’una banda, és citada diversament com “domum Sancte Marie” (928), “domum Sancte Marie et Sanet i Petri apostoli” (965) i “domum Sancti Petri apostoli” (980); però des del final del segle X ja es esmentada invariablement santa Maria com a titular única. Com pensava Costa i Bafarull, el més versemblant és d’interpretar no pas que es tractés de dues esglésies, sinó d’una sola que tenia santa Maria d’advocació titular, mentre sant Pere ho era de la capella principal o parròquia, i de la qual ho fou fins a mitjan segle XVIII, en què el bisbe Mezquia, mercedari, substituí aquest sant per la Mare de Déu de la Mercè. D’altra banda, els documents d’aquests anys assenyalen que l’església es trobava “prope castro Celsone” (965), “subtus castro Celsone “(970), “subtus castro Celsona” (978), “subtus urbe Celsona” (980), “subtus castro Celsona” (982) o “prope civitate Celsona” (984), amb la qual cosa s’indica que era situada sota el castell i als afores, però a prop, del nucli urbà.

En el decurs del segle XI, les possessions de Santa Maria de Solsona augmentaren i s’estengueren fora del Solsonès, i tenien incloses diverses esglésies parroquials. Paral·lelament es consolidava el condomini damunt Solsona, el qual compartí amb la família d’origen vescomtal Ecard Miró. En aquest mateix segle, l’any 1084, consta ja que s’hi seguia la regla de sant Agustí, la qual substituí, possiblement, la d’Aquisgrà, tot i que la data de la seva introducció ens és desconeguda. Precisament uns anys abans, el 25 d’agost de 1069, s’havia conclòs un nou temple, bastit ja sota la vigència de l’arquitectura romànica. El 8 de desembre de 1070 fou consagrat pel bisbe d’Urgell Guillem Guifré, acompanyat pel seu germà Guifré, arquebisbe de Narbona. Al final del segle XI, essent prior de la canònica Ramon Guitard, obtingué, el 29 de març de l’any 1097, una butlla d’Urbà II confirmant els seus privilegis. Encara que en posseïa d’altres, s’hi feren constar dotze esglésies pertanyents a la canònica: Santa Maria d’Ivorra, Taltaüll, Gerb, Almenar, Montmagastre, Peralta, Santa Alzània, Conques, Sant Salvador de Toló, Queralt, Font-rubí i Santa Maria del Pla.

Els anys 1096-1097 Rotland manà ésser enterrat a Santa Maria de Solsona i deixà mil sous a l’esmentada església per a l’obra del campanar.

Durant el segle XII, comptant amb la protecció i amb les donacions dels comtes d’Urgell, el patrimoni de la canònica s’eixamplà encara més; s’hi incorporaren, ultra alous i esglésies parroquials, castells termenats. Cal destacar-ne, especialment, el castell de Gerb (1106) —donació feta pels tutors d’Ermengol VI d’Urgell—, on la canònica establí la primera filial. Seguint l’ordenació de les donacions proposada per Manuel Riu, la cessió a Santa Maria de Solsona de castells per tal que en tingués cura, caldria situar-la en una tercera etapa precedida per una primera de donacions i canvis d’alous i una segona de cessions d’esglésies, a fi que els canonges hi portessin a terme la cura d’ànimes. Paral·lelament, al començament del segle XII, i sobretot a la seva segona meitat, es configurà i assolí una forta empenta la “germandat” auspiciada per la canònica: foren moltes les persones —homes o dones— que li lliuraren els seus béns, tot esdevenint-ne canonges, però sense haver d’abandonar necessàriament la vida seglar. Segons Riu, “la “germandat” solsonina, com altres del mateix tipus sorgides arreu, era a la vegada una societat de socors per als desvalguts que es veien emparats en arribar a la vellesa (especialment per a les vídues amb fills petits) i una agrupació solidària per a fer front a la feudalització que experimentava el país, podent comptar amb una milícia pròpia per a protegir les persones i les terres del domini senyorial de la canònica, de les fortaleses i els castells”.

Pocs anys abans de la consagració del segon temple romànic, la butlla atorgada per Eugeni II l’onze de març de 1151 a Santa Maria de Solsona confirmant l’anterior d’Urbà II, recull com a pertanyents a la canònica un total de seixanta-vuit esglésies; resta palès a bastament el salt experimentat des de l’any 1097. Descomptades les dotze ja esmentades a la butlla d’Urbà II, s’hi feren constar les següents: Abella, Calassanç, Balaguer, Albesa, Aitona, castell de Llorenç, Castelló, Linyola, Bellestar, Fuliola, Montfar, Cabanabona, Biosca, Malgrat, les Oluges, l’Aguda, Vallferosa, Claret, Ardèvol, Riner, Navès, Olius, Joval, la Llena, Terrassola, Odèn, Timoneda, Altès, la Salsa, Ceuró, Madrona, Pinell, Miraver, Sant Miquel de Solsona, Albespí, la Vansa, Concabella, Bellveser, Conill, Altet, la Figuerosa, Ofegat, Talladell, Sorba, Figuerola, Anglesola, Tàrrega, Castellet, Freixa, Tartereu, la Gata, Santa Coloma, Montclús, Portell, Vernet i Santa Linya.

El 10 de novembre de 1163 fou duta a terme la tercera consagració coneguda de Santa Maria de Solsona, corresponent al segon temple romànic, del qual ens han arribat unes parts notables. A banda de Bernat Roger d’Urgell, hi foren presents els bisbes Pere de Saragossa, Ramon de Pamplona, Pere de Vic i Guillem de Barcelona, a més de diversos nobles, entre els quals es destaca el comte Ermengol VII d’Urgell, fundador, en bona part, de la nova església (“illius ecclesia ex magna parte fundatorem”). La canònica veié alhora confirmades les seves possessions i el seus privilegis, i incorporats nous béns; restà des d’aleshores la segona església en importància de la diòcesi d’Urgell, i residència temporal preferida dels seus prelats. Aquesta consagració es produïa mentre era prepòsit de la canònica Bernat de Pampe, sota el govern del qual (1161-1195), segons el necrologi de la mateixa església, foren bastits també el claustre i el celler i refetor dels canonges: “VI kalendas octobris anno MCXCV Bernardus de Pampa, coelsonensis praepositus, nepos Gausperti praepositi, viam universae carnis ingressus est; cum multa bona atque possessiones praedictae ecclesiae adquisivit, et claustrum atque cellarium cum refectorio construxit”.

Al final d’aquell segle fou refermada la protecció papal envers la canònica, fonamentalment a través de les butlles d’Alexandre III (1180) i Climent III (1188), les quals confirmaven les precedents i recollien les seves esglésies, que depassaven la setantena.

Durant els segles XIII-XV, el patrimoni de Santa Maria de Solsona havia de romandre essencialment estable. Segons la visita que hi féu l’any 1340 l’abat de Sant Joan de les Abadesses, la comunitat era formada per cinquanta-quatre membres: el prepòsit, quinze canonges, tretze porcioners, un capellà major, un mestre per a l’ensenyament, un escrivà, un organista, un almoiner i vint domèstics. La renda total —prepositura i oficis— ascendia a 37 860 sous. L’any 1409, Benet XIII extingí la prepositura i creà l’abadiat, que tingué vida fins a la seva supressió l’any 1592 i l’erecció del bisbat de Solsona l’any següent. El nou bisbat havia d’ésser integrat territorialment per un seguit de parròquies dels d’Urgell i Vic, i esdevingué palau episcopal el que anteriorment era la casa de l’abat. I les rendes aplicades a la mensa episcopal, les quatre dignitats, les dotze canongies i la fàbrica i la sagristia de la catedral havien d’ésser les de l’antiga abadia de Santa Maria de Solsona, les del priorat de Sant Llorenç de Morunys, les de l’abadiat de Vilabertran i els priorats de Roca-rossa i Clarà, les dels monestirs benedictins de Gualter i Cellers i, finalment, les dels priorats de Serrabona i Castellnou.

L’edifici romànic consagrat l’any 1163 i el claustre, també bastit, com hem dit, sota la prepositura de Bernat de Pampe, experimentaren nombroses reformes i mutilacions els segles següents, els trets fonamentals de les quals, fins allí on ens són conegudes avui, cal retreure per valorar i contrastar les actuals restes romàniques. Abans, però, és interessant d’assenyalar que des del primer decenni del segle XIV foren bastides les actuals muralles de Solsona, les quals foren fetes coincidir a migdia amb els absis de l’església, malgrat l’oposició del prepòsit. Segles després, tal vegada pensant que es tractava de la mateixa muralla, eren anomenats torres en fer-se’n esment. Les muralles anteriors, bastides en època desconeguda encara, ben altrament, tancaven del tot al seu clos l’església; i, segons Costa i Bafarull, feien Solsona més allargassada, estenent-se envers el riu Negre, cap a la zona de llevant de l’església.

Ja al final del segle XIII, el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) inicià vers l’any 1299 la construcció de la nau gòtica actual; i hom ha interpretat a partir d’una nota del necrologi de la canònica que els treballs s’havien conclòs l’any 1343 —encara que no sigui del tot clar—. El presbiteri, emperò, no havia d’ésser obrat tal com és avui fins el principi del segle XVII, tot seguint la pauta gòtica. El 29 de desembre de 1623, el capítol signà un contracte amb el mestre barceloní Claudi Casals, pel qual aquest hauria de fer “los dos pilars de la iglesia de Solsona, fent un cruser en lo lloch davant la capella de Sant Pere, posant-lo a tirada dels altres crusers vells hi són ja fets”, i “lo cap de l’altar [...] pujant los panys des de baix fins al nivell de la iglésia, fent-hi en cada pany una vidriera”. En el termini de quatre anys fixat al contracte, C. Casals també havia fer “pujar les parets del campanar des de baix, fent-hi los fonaments necessaris, fins al nivell de la iglésia en les dos torres de Sant Pau que estan darrere de la iglésia ho allí hont convindrà millor per lo campanar”, utilitzant la pedra picada. L’any 1729, en remoure’s l’indret de l’altar major, s’hi trobà un pergamí del 1407, any en el qual havia estat consagrat; i, alhora, notícia que l’any 1627 s’havia ja trobat el mateix document, arran de les obres esmentades, la qual cosa corrobora que el termini dels quatre anys fou acom-plert. Entremig, però, d’aquests quatre anys, el mateix, C. Casals construí l’any 1625 l’arcada del mur de ponent que tanca la catedral, en virtut d’un nou contracte que no hem tingut en aquest cas a les mans i del qual dóna notícia Llorens Solé. Paral·lelament, fou construïda la capella de la Soledat, que posteriorment ha servit de vestidor dels canonges.

Deixant de banda la substitució de les antigues nau i volta romàniques per l’actual, de factura gòtica, també es trastocà en aquella època el campanar romànic del segle XII, del qual resten unes parts importants. Com vèiem, les obres contractades amb C. Casals any 1623 l’afectaren; però ja abans, possiblement el segle XVI, havia estat alçat, atès que el romànic resultava petit per a les proporcions de l’enlairament gòtic. Així ho indica la informació que s’aplegà vers l’any 1579, a les acaballes de l’abadiat de Joan d’Aragó (1534-1581), arran de la controvèrsia existent entre els cònsols de la vila i l’abat per la resistència de la ciutat a contribuir a les despeses de les obres que calia fer a l’església. S’hi indicava que anteriorment els cònsols, els parroquians i els obrers “feren fer les dos trones se veuen vuy construydes en dita yglésia, les piques de les fonts baptismals y de la aygua beneyta, molts confessionaris, cuberta la yglésia de taulada, fetes campanes, alsat lo campanar y cubertes de taulada les torres per a comunir lo temps y altres obres”. També es feia constar que el campanar feia anys que era descobert, i que els aiguats el deterioraven. Cal pensar que no es trigà a cobrir-lo, però encara l’any 1659 sabem que s’acordà fer “de volta lo sostre més alt del campanar, traient la pedra necesaria que i sia bona del fortí de las espallas del claustro”. Uns anys després, el 1687, el capítol féu “tapar de pedra y cals tres finestrals grans del campanar de dita cathedral que donan devant las finestras dels quartos de l’il·lustríssim senyor bisbe”. I, finalment, l’any 1705 fou coronat amb una balustrada de pedra que ha estat retirada fa pocs anys.

Ultra aquestes obres, contribuí força a desfigurar l’edifici romànic del segle XII la capella de la Mare de Déu del Claustre, traslladada diverses vegades d’indret. Aquest tema ha estat molt tractat pels autors de treballs monogràfics sobre la Mare de Déu i la confraria del Claustre, ja que és d’interès per a intentar de datar la bella imatge.

Segons Llorens Solé, la primera capella es trobava al clos del claustre, a l’angle més proper a la porta romànica d’escola lleidatana que encara es conserva, la qual fou conclosa l’any 1419. Costa i Bafarull, emperò, pensava que al mateix indret n’hi hagué una d’anterior, també dedicada a la Mare de Déu del Claustre, que degué ésser edificada en produir-se “la invención de la imagen”; la qual cosa, assenyalava, podria haver succeït al final del segle XIII o al principi del XIV, encara que deixava clar sobre la data de la troballa o “invención” que “cuanto se diga serà voluntario, por carecer de documentos”.

És molt més ben documentat el trasllat subsegüent de la capella de l’any 1419, endegat entre els anys 1600 i 1606, a l’actual atri d’accés a la capella dels Sants Màrtirs —l’antic refetor canonical—; i que afectà la part romànica, ja que fou tapiada la magnífica porta abans al·ludida, tornada a obrir l’any 1951. El trasllat darrer de la capella es produí un segle després, havent-se acabat una llarga obra (1701-1727) que precisament creà polèmica entre el capítol i la confraria, motivat, si més no en part, per la possibilitat que l’enrenou de les obres pogués afectar l’estabilitat de la catedral.

On actualment hi ha la capella del Claustre, per bé que de dimensions més reduïdes i possiblement ocupant des de l’any 1163 la nau de l’absis lateral corresponent, hi havia la capella parroquial de Sant Pere; la qual, recordem-ho, apareix ja esmentada el segle X a l’ensems amb santa Maria, en ésser citada aquesta església. La segona meitat del segle XVII, però, el bisbe Lluís de Pons la traslladà, i en féu construir una de nova (1673-1680) al braç esquerre del creuer. En aquesta mateixa nau, al mur encarat al cementiri, el bisbe Mezquia féu bastir, a partir de l’any 1753, la capella de la Mercè, i l’erigí en parroquial.

Durant el segle XVIII, la bonança econòmica experimentada esperonà a endegar abundants reformes al temple, algunes de quals ja hem esmentat. Sens dubte, la més desafortunada i la que més negativament afectà el conjunt romànic que encara es conservava fou la destrucció del claustre. L’explicació que en donen els testimonis coetanis és que tenia un fort desnivell respecte a l’església —com permet comprovar la portalada encara existent—, fet que ocasionava un destorb notable. Costa i Bafarull, que ja no fou a temps de veure’l, en deixà escrit el següent: “Estos antiguos claustros tenían elpiso mas alto que el de la iglesia y se subía a ellos por algunas gradas; lo que era de alguna incomodidad, particularmente para procesiones. Por esta causa se deshicieron a principios de este siglo XVIII, y se les dio nueva forma al estilo moderno bajandoles al mismo piso de la iglesia. Aún hoy existen frag-mentos de ellos en algunas columnas, basas y capiteles que se colocaron en los huertos de la casa de Lluch, y que dejan bastantemente conocer el estilo y buen gusto del siglo XII, y que se expendirían en su fàbrica crecidas sumas”. A les acaballes del segle passat, aquestes restes del claustre escampades per horts i cases de Solsona ens són glossades per excursionistes que la visitaven (l’any 1887, per exemple, se’ns parla dels “capitells bizantins” que hi havia “en lo pou de Sant Magí”); una part d’aquestes restes fou ingressada al Museu Diocesà.

No sabem exactament la data en què fou duta a terme la destrucció del claustre romànic, però s’esdevingué molt probablement entre els anys 1739 i 1745. Disposem d’una descripció de l’any 1720, fins ara inèdita. No ens proporciona tota la informació que voldríem, però és d’un gran interès per a estudiar l’estructura que tenia, més encara tenint en compte que no se’n coneix cap altra: “Al costat de esta mateixa iglesia estan situats los claustros, los quals són ben quadrats y espayosos, ab bonàs voltas de pedra picada que carrègan a la part interior ab las parets y a la part exterior ab sexanta-y-dos columnas de pedra de molt antiga y bella arquitectura que ròdan tot lo claustro a dos renglas; en los capitells de las quals se adverteixen relleus de primorosa escultura. Y de unas columnas a altras se fórman sos archs ab igual primor, que fan gran joch y armonia; per los quals se descobre lo jardí que està situat enmitg dels mateixos claustros, tot enrrexat entre las mateixas columnas; en lo qual jardí se concèrvan jessemins y altres flors [...] Enmitg del jardí està una cúpula cuberta ab pessas planas de obra cuyta envernissada de blau y blanch, la qual se eleva a modo de piràmide molt hermosa sobre quatre columnas de pedra de arquitectura, a l’extrem de la qual està col·locada una imatge de nostra senora del Claustro cuberta de plom. Tot junt ve a compèndrer un tavernagle de bellíssima disposició [...] La entrada de dit jardí està ab una portalada prou gran treballada de fina arquitectura y molta escultura de primorós art. Tenen dits claustros sinch portals: lo un que hix a la campanya y dóna camí al fossà, altre que.s comunica ab lo palàcio episcopal, altre que entra a la capella canonical de Sant Jaume y los dos que.s comunícan ab la mateixa catedral. Se tròban en sas parets construhïdas dos capellas de bonàs arcadas sobre differents columnas que las susténtan, tot treballat ab gran art de arquitectura, ab grans motlluras, figuras y relleus de perfecta escultura. En una de ellas estan collocadas dos sepulturas de pedra de dos antichs prelats de esta santa iglesia, que són ben obradas, cada una ab sa estàtua de artificiosa scultura y ab epitafis de antiga lletra que esplícan la noblesa, nom y virtuts dels que en ellas foren sepultats. Y en altre de ditas dos capellas està un altar de Sant Lluch evangelista. També y ha altras antigas sepulturas de grans sehors fixadas a las parets ab algunas figuras y letreros de antiquíssi-ma lletra [...] Junt a la paret dels claustros té lo il·lustre Capítol de esta santa iglésia la capella canonical, de parets y pedra picada, ahont celébran solament los capitulars”.

A més de l’enderrocament del claustre, en la mateixa centuria es va desfer l’antiga portalada romànica principal d’accés al temple, situada al mur de tramuntana, de la qual hom deia, l’any 1720, que era formada “de archs y columnas també de bona arquitectura, ab algunas imatges y alguns relleus de escoltura; tot molt antich però de bona vista y composició”. L’any 1780 fou substituida per la portalada actual, amb un relleu de sant Agustí en èxtasi. Uns anys abans, el 1769, s’havia conclòs la porta barroca de la plaça del palau, que no afectà gens, però, les restes romàniques.

Sí que tornà a afectar, en canvi, l’edifici romànic el trasllat del cementiri, iniciat l’any 1789. Essent situat al desnivell de davant els absis, no permetia de fer el tomb a la ciutat per la banda externa de les muralles, i fou traslladat uns metres més endavant, tot deixant lliure el pas davant els absis romànics. Això comportà de buidar el terreny més immediat, cosa que encara es féu més a mitjan segle passat, posant al descobert els seus fonaments fins a un extrem perillós; més encara si tenim en compte que damunt l’absis central s’hi havia afegit un cos que el forçava molt i que no fou suprimit fins l’any 1951. Aquest cos hi havia estat sobreposat arran de la petició feta l’any 1685 per la comunitat de preveres de la catedral, concedida pel capítol, de fer-hi el seu arxiu (“fer un arxiu per obs de la mateixa reverent Comunitat sobra la torra y tras lo altar major”). L’any 1933, el descalçament abusiu dels absis havia provocat que el central experimentés un ràpid procés d’enrunament i fou necessari de reforçar-ne els fonaments.

Pel que fa al celler i al refetor, de la canònica, construïts sota la prepositura de Bernat de Pampe, en edificar-se el palau episcopal el segle XVIII (1776-1792), foren essencialment respectats. El refetor, l’any 1598, havia estat destinat a aula capitular, i també fou ocupat per la capella de Sant Jaume. El mateix any es decidí de substituir-ne la porta vella, que fou tapiada, per una de nova “en forma romana”. L’any 1637, el capítol acordà fer l’arxiu a l’extrem de l’aula, “amb una finestra molt gran que dóna a la campanya y està baix eo desota una finestra del quarto de l’illustríssim senyor bisbe que habita en son palàcio episcopal”. Convertit posteriorment en capella dels Sants Màrtirs, fou restaurat l’any 1959 deixant-lo en la seva situació actual, pràcticament idèntica a la del segle XII. Els successors de Bernat de Pampe bastiren damunt seu una nova planta, residència per als prepòsits, abats i bisbes de Solsona fins a la construcció del palau episcopal en temps del bisbe Lasala, arran de la qual fou molt transformada, i alhora, possiblement, foren molt desfetes o emmarcades dependències de l’antiga casa canonical.

Als segles XIX-XX, els desperfectes notoris introduïts a les restes d’edificacions romàniques foren pràcticament insignificants. L’any 1810, la catedral fou incendiada per les tropes franceses, però en resultà sobretot afectada una part de la volta gòtica —reconstruïda els anys 1833-1835—, ultra la capella del Claustre, el cor, l’orgue, l’altar major i altres de secundaris. Durant 1936-1939 fou retirat el mur sobreposat al de la portalada romànica principal en ésser substituïda per la de Sant Agustí, i aparegué un fragment escultòric de la primitiva portalada romànica. També fou retirada aleshores l’escalinata que hi havia per a accedir des del carrer a l’església. L’any 1931, l’edifici havia estat declarat monument d’interès històrico-artístic pel Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Després de la guerra, en tornar a ésser destinat al culte (els anys 1936-1939 s’hi féu el mercat), fou restaurat, sobretot l’any 1951, i es posaren al descobert algunes parts de l’edifici romànic que restaven amagades o desfigurades. (RPA)

Vegeu a continuació la llista de priors, prepòsits i abats de Santa Maria de Solsona, entre l'any 992 i 1590. Dosanys després (1592) la canònica solsonina fou secularitzada. Aquesta llista (que no és pas completa) ha estat confeccionada amb les noticies que proporcionen D. Costa i Bafarull a les seves Memòries i J. Villanueva al seu Viageliterario, i hi hem afegit les dates de mort de diversos prepòsits i abats que hem trobat al Necrologi de Solsona publicat per J. Villanueva (Viage literario, vol. IX, apèndix X, pàgs. 234-240) i a documentació diversa consultada. (MRR)

Priors, prepòsits i abats de Santa Maria de Solsona

	COMENÇA	PRIMERA DATA	DARRERA DATA	MORT	OBSERVACIONS
Priors
Ramon	—	992	8.4.1001	—
Prepòsits
Gauspert I	—	1072	26.6.1080	—	Villanueva creu que cal eliminar-lo
Bernat I	—	21.12.1088	—	—
Ramon Guitart I	—	4.6.1092	1113	—	Fou prior fins a l’any 1104 i després prepòsit
Gauspert II	—	1113	1114	—
Ramon Guitart II	—	1116	1123	—
Guillem	—	1120	—	—
Ramon Guitart III	—	1121	1125	—
Pere I	—	1125	1126	—
Gauspert III	—	1128	—	30.10.1151
Guillem Bernat	—	1145	1160	—
Bernat II, de Pampe	—	1160	—	26.9.1195	Nebot de Gauspert III
Pere de Castelló	1.1196	—	1209	—
Bernat III, de Castelló	—	1209	1215	—
Guerau Calvó	—	1218	—	9.6.1254	Entrà l’any 1202
Bernat IV	1254	—	—	24.5.1262
Ferrer de Calaf	27.5.1262	—	1264	—	Era sagristà del monestir de l’Estany, essent bisbe de Vic
Ponç de Vilaró	—	1265	1302	5.7.1306	Essent bisbe de Vic
Gilabert de Cruïlles	—	1387	—	—	Hom suposa que eren prepòsits honoraris d’acord amb el titular
Berenguer de Puigverd	—	1209	1291	—
Berenguer de Font	—	—	1.4.1296
Berenguer de Bernat i Solà	10.1302	—	—	29.10.1318
Bernat de Ricart	10.1318	—	—	16.8.1348	Fins a l’any 1321 Berenguer de Cardona li discutí la prepositura
Guillem	—	—	—	13.1.1346
Pere III	1348	—	1361	1369	Des de l’any 1361 fou privat de la prepositura Electe?
Bernat de Castelló	—	1369	—	—
Ramon de Castellar	—	1371	—	—
Berenguer Gener	—	1373	1409	—	Darrer prepòsit, l’any 1390 fou privat del càrrec per dilapidador
Abats
Pedro de Torrente	1409	—	12.4.1428	—	Renuncià
Llorenç de Castellet	12.4.1428	—	—	1439	Morí a Basilea
Tomàs Mateu i Riera	—	11.1439	—	—
Jaume de Cardona	1441	—	—	1466	Era cardenal
Pere de Cardona	1473	—	—	1515	Bisbe d’Urgell des de l’any 1493
Lluís de Cardona	1515	—	—	14.11.1432	Bisbe de Barcelona i nebot de l’anterior
Joan d’Aragó	1534	—	—	5.9.1581	Residí a Solsona i, en morir l’abadia vacà vuit anys.
Pau Pla	1587	—	—	13.1.1590	Darrer abat comendatari

Església

Planta, alçat i secció vertical d’una de les finestres del campanar (cara de migjorn, nivell fris superior del claustre), a escala 1:40.

J. Segués

Planta, a escala 1:200, al nivell de 3,90 m del sòl.

J. Segués

En el seu estat actual, la catedral de Solsona és un complex d’edificis que daten des del final del segle XII fins al segle XVIII, en la seva part bàsica, — en un llarg procés de construccions i reconstruccions sobre el nucli inicial.

De la canònica del segle XI, de la qual hom consagrà l’església l’any 1070, actualment no es conserven restes identificables. La pràctica totalitat de les restes que avui podem identificar a la catedral de Solsona corresponen a les profundes renovacions arquitectòniques realitzades entre els anys 1161 i 1195, durant la prepositura de Bernat de Pampe.

El conjunt medieval de Solsona havia estat estudiat ja per Elies Rogent i, més profundament, per Josep Puig i Cadafalch i els seus col·laboradors(*), els quals, juntament amb els treballs duts a terme per alumnes de l’Escola d’Arquitectura i el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, permeteren la confecció d’una hipòtesi de restitució del conjunt romànic, en la qual, tot i alguns errors, ja es manifestaven els interrogants i la gran singularitat tipològica d’aquesta església. Aquest treball fou revisat per Francesc Folguera(*), el qual elaborà una nova proposta, parcial, de restitució, que corregia en els detalls l’elaborada per J. Puig i Cadafalch.

Actualment, la catedral de Solsona és un edifici de nau única, de traça gòtica, construïda en diverses fases entre el final del segle XIII o el començament del XIV, i l’any 1623, en què fou contractada l’obra del presbiteri.

Precisament darrere el presbiteri hi ha les restes més vistents de l’obra romànica, consistents en els tres absis semicirculars, que formaven la seva capçalera. D’aquests el del cantó de tramuntana conserva només la seva carcassa externa, havent estat totalment anul·lat el seu espai interior. L’absis central i l’absidiola de migjorn es conserven en un estat acceptable, i fan les funcions de sagristia de la catedral actual. L’absidiola de migjorn, que, versemblantment devia ésser idèntica a la desapareguda del costat de tramuntana, té una planta semicircular ultrapassada, la qual s’obre directament a un tram, de planta quadrada, cobert amb volta de creueria, de nervis circulars, sense clau. Els arcs sobre els quals descansa aquesta volta, que tenen ressalts, arrenquen d’un pilar, perfectament identificable, de planta de creu, amb semicolumnes adossades. A l’angle sud-occidental d’aquest àmbit hi ha una columna exempta, de la qual arrenca un dels nervis de la volta, nervi que a l’altre extrem s’entrega a l’embocadura absidal de manera molt forçada.

L’absis central, també de planta semicircular, s’obre mitjançant un arc que arrenca de dues semicolumnes adossades a un curt pany de paret, el qual no arriba a formar un presbiteri. Interiorment, aquest absis ha estat ornamentat amb una sèrie d’arcs que arrenquen d’unes curtes columnes, situades sobre un alt podi, i al mateix nivell que les finestres. Aquest fris constitueix un cas molt singular en l’arquitectura romànica catalana, on trobem casos d’absis ornamentats interiorment amb columnes i arcs, com els de Sant Miquel de Fluvià, Sant Martí Sarroca o Sant Pere de Galligants, però sempre amb columnes senceres, arrencant des del paviment, mentre que la presència del fris de columnes i arcs al mateix nivell que les finestres constitueix un exemple inusual. Al cantó de tramuntana de l’absis central, entre aquest i l’absidiola, es conserva una escala de cargol, la qual puja a les cobertes, que té una simètrica, molt mutilada a la part inferior al cantó de migjorn, on es conserva encara visible, la porta, amb llinda i arc de descàrrega de sortida a l’exterior, sobre l’absidiola.

Interiorment no es fan evidents més elements de les estructures romàniques, però al cantó de migjorn, sobre l’entrada a l’actual capella de la Mare de Déu del Claustre, hi ha una estança accessible des de l’actual Museu Diocesà i Comarcal, coberta amb una volta de canó apuntada, reforçada per un arc toral amb ressalt, i que correspon al braç meridional d’un transsepte que devia tenir l’església romànica. L’arc toral arrenca de dos capitells, un dels quals forma part dels pilars composts ja visibles a la sagristia. En aquesta mateixa estança hom pot apreciar un fragment del que devia ésser la volta de la nau central, que era d’aresta, sense que puguem precisar si disposava o no de nervis, com sembla que fóra el més raonable, d’acord amb la volta conservada a la sagristia, ja esmentada.

També, i al cantó de tramuntana, amagades per les estructures posteriors, hi ha altres restes consistents en un fragment de mur, corresponent a la façana del transsepte. Aquesta façana consta d’un parament refós entre dos ressalts extrems, al centre del qual hi ha oberta una finestra de doble esqueixada graonada, ornamentada amb columnes. Exteriorment és encara visible, per damunt les cobertes de la porta de Sant Agustí, el tester superior, a dos vessants, d’aquest pany de mur.

Al cantó de tramuntana de la catedral és on, juntament amb els absis, es fan més visibles les estructures romàniques, puix que es conserva en tota la seva longitud la façana del temple, llisa i coronada per un ràfec de permòdols esculpits. A l’indret de l’actual porta de Sant Agustí, i mig tapades, es conserven in situ unes escultures que assenyalen la presència d’una porta monumental.

Exteriorment els absis són totalment llisos. El central ha estat decorat amb un ràfec de permòdols, mentre que les absidioles ho han estat amb un fris d’arcuacions llombardes contínues, sense lesenes. Per darrere l’absidiola de migjorn és visible la façana del braç de migjorn del transsepte, la qual, com les altres, només és ornamentada amb un ràfec de permòdols.

Seccions, a escala 1:200, del campanar.

Càtedra Gaudí

Plantes, a escala 1:200 i a diversos nivells, del campanar, inclòs en les estructures de la catedral reformada.

Càtedra Gaudí

Adjunt al braç de migjorn del transsepte hi ha, pràcticament sencer, bé que mutilat i emmascarat, el monumental campanar. Aquest consisteix en una torre, de planta baixa, més tres nivells de grans obertures, i sobrealçat els segles XVI-XVII amb un quart nivell, el qual té dues senzilles finestres a cada cara.

La situació del campanar, juntament amb la del claustre, produeix serioses distorsions a la planta de l’església, puix que tant l’un com l’altre envaeixen l’àmbit del que devia ésser la nau lateral de migjorn, que no devia existir, provocant així una curiosa planta de dues naus, una de central i la lateral de tramuntana, coronades per un transsepte, més ample, i tres absis, tal com ja veurem.

Retornant al campanar, aquest consta d’un primer nivell, cobert amb una cúpula rebaixada, amb finestres al cantó de migjorn i al de llevant, i amb una escala interior, la qual forma un passadís entre dos murs, un que correspon al pla del campanar, i un altre de més interior, projectat vers la nau de l’església, el qual resulta estar alineat amb el tancament nord del claustre.

La finestra meridional d’aquest nivell, perfectament visible des d’un passadís que surt del Museu, és doble i profusament ornamentada amb arquivoltes i columnes, mentre que la del cantó de llevant és senzilla. En relació amb l’alçada del transsepte, aquestes finestres, especialment la del cantó de llevant, es devien obrir a l’interior de l’església, en un nivell migpartit per l’arrencada de la volta. Aquesta disposició, que és la plantejada en les hipòtesis de J. Puig i Cadafalch i de Folguera, resultaria molt estranya i de difícil resolució. La identificació, a l’angle sud-oriental, del campanar, en aquest mateix nivell, d’una columna, perfectament integrada en el sistema decoratiu de la façana de migjorn, demostra que, pel cantó de llevant, el campanar era exempt i donava lloc a un espai lliure entre aquest i el transsepte.

Hom accedeix al nivell superior per una escala de cargol encastada al mur, en la qual hom pot apreciar unes marques de picapedrer, la qual constitueix la continuació de l’escala al nivell inferior. En aquest nivell, les finestres obertes a cada façana són d’una sola obertura, ornamentada exteriorment amb columnes, i han estat totes aparedades, llevat de la de la façana de llevant, la qual serveix d’accés a les cobertes.

El tercer nivell, últim del campanar original, consta de finestres dobles, geminades, ornamentades amb columnes i arquivoltes, obertes a cada façana, i totes elles aparedades. Cada pis ha estat indicat exteriorment per una senzilla motllura, la qual, deixant de banda les finestres, és l’única ornamentació de què disposa el campanar.

El campanar de Solsona és un element singular dins el context de l’arquitectura catalana, puix que s’escapa totalment dels paraments ornamentals dels campanars llombards, i de les seves derivacions al segle XII, i s’escapa també de la nuesa d’altres campanars catalans del seu temps, com el desaparegut de Santa Maria de Besalú.

En canvi els sistemes ornamentals de les finestres del campanar de Solsona es poden relacionar amb campanars del nord del Pirineu, entre els quals hom pot comptar el de Sant Serni de Tolosa. (JAA)

Claustre

El claustre de la catedral de Solsona és situat al cantó meridional de l’església, i, igual com el campanar, envaeix l’àmbit del que devia ésser la nau central de migjorn de l’església, i, pel cantó de ponent, depassa el que devia ésser la façana de l’església.

La seva planta és quadrada, un xic deformada, i els seus porxos es componen de tres grans arcs cadascun, els quals arrenquen d’uns pilars cruciformes, i les seves galeries es cobreixen amb voltes de canó amb llunetes, palesant tot el conjunt una perfecta composició d’estil barroc tardà.

Hom ha pogut comprovar, però, que els porxos actuals substitueixen els originals, sense modificar-ne la planta, puix que, per damunt de les arcades, apareix un parament perfecte de carreus, on hom pot apreciar encara algunes dovelles, el qual és coronat per un fris de permòdols del mateix estil que el que es conserva a les façanes originals de l’església. Tanmateix, s’ha observat, i és totalment visible a la galeria de llevant, que per damunt les voltes de rajol de pla hi ha la volta original, de pedra, de canó, amb nervis de reforç dels angles, la qual cosa confirma que la planta del claustre actual correspon exactament a la del claustre romànic.

Al mur de tancament de la galeria de llevant hi ha una porta profusament decorada amb arquivoltes en degradació, plenament identificada amb l’estil de l’anomenada escola de Lleida. Aquesta portada es troba a un nivell molt alt en relació amb el paviment actual del claustre, la qual cosa posa en evidència quin era el nivell original d’aquest i fins a quin punt fou rebaixat quan foren reformats els porxos claustrals.

Al costat de la portada, i sobre la porta d’accés actual a la catedral, es conserven els vestigis d’una finestra geminada profusament esculpida.

Damunt mateix d’aquesta portada, i sobre el porxo claustral, la volta de canó ha estat retallada, i en un sector d’uns 4 m de llarg es conserva un fris ornamental, de perfecta motlluració gòtica, que correspon a una estructura, que A. Llorens(*) identifica amb la façana de la primera capella de la Mare de Déu del Claustre.

Tot i que la presència de la capella en aquest indret, tal i com la planteja A. Llorens, és molt dubtosa, el cert és que, en la descripció del 1720, ja esmentada, i que ha servit de base per a la hipòtesi de reconstrucció que presentem, es parla d’una portada de sortida al jardí claustral, que bé podria correspondre a aquest fris ornamental. En base a aquesta descripció, sabem que el porxo claustral tenia una doble filera de columnes, i, d’acord amb les mides existents, hom ha pogut deduir que el seu intercolumni oscil·lava al voltant d’1,40 m, mida sensiblement igual a l’alçada d’alguna columna conservada, la qual, si pertanyia al claustre, devia donar a aquest una proporció quadrada en la composició del porxo.

Al cantó meridional del claustre, i englobades actualment dins les dependències del palau episcopal, es conserven algunes de les construccions de l’antiga canònica. D’aquestes, la més important, sens dubte, és l’actual capella dels Sants Màrtirs, que correspon a l’antic refectori. Es tracta d’una gran sala rectangular de 24 × 7,50 m, coberta amb volta de canó seguit, apuntada. A la seva façana de migjorn s’obren tres grans finestrals, de doble esqueixada.

En aquest mateix mur hi ha la trona per a les lectures, amb la seva escala, buidada al guix de la paret.

A la façana de llevant, on hi ha la porta actual d’accés a la capella, hom pot veure els vestigis d’un òcul circular, profusament ornamentat, mutilat per les construccions afegides.

Al pis inferior de la capella dels Sants Màrtirs hi ha una altra sala de la mateixa planta, coberta amb volta de canó rebaixada, amb una sala més petita afegida al cantó de ponent. A la seva façana de migjorn hi ha obert un portal amb un arc de grans dovelles. Per sobre la capella hi fou afegit un pis, al mateix moment, potser, en què fou afegit un altre pis al claustre, consistent en una sala coberta amb un embigat de fusta sobre arcs diafragmes apuntats.

Les profundes transformacions sofertes pel conjunt de la canònica, especialment durant el segle XVIII amb la seva integració al nou palau episcopal, i la construcció, abans, de la capella de la Mare de Déu del Claustre, fan que la resta de dependències que devien formar la canònica i el palau abacial estigui destruïda, o pràcticament irrecognoscible.

Amb les dades existents, hom pot establir una hipòtesi de restitució de l’estat de Santa Maria de Solsona al final del segle XII, en el moment en què es devien trobar acabades les parts essencials de la canònica.

L’església presenta una estranya planta de dues naus, una de més ampla que l’altra, talment com un edifici concebut amb una planta basilical de tres naus, de les quals la nau lateral del costat de migjorn hagués estat suprimida, i el seu àmbit ocupat pel campanar i el claustre.

Aquestes naus eren coronades per un transsepte, el qual abasta l’àmbit de les tres naus teòriques, al qual hi ha oberts els tres absis, precedits per un tram de nau, que en les laterals eren cobertes amb una volta de creueria, mentre que a la central ignorem com era la volta, bé que possiblement era també de creueria, o d’aresta, com el tram central del transsepte. Els braços del transsepte, que no depassa l’ample de la nau, a tramuntana, i se situa a nivell del campanar, a migjorn, eren coberts amb volta apuntada, perpendicular a l’eix de la nau.

Cal fer notar que als trams que precedeixen les absidioles foren oberts uns profunds arcosolis, els quals eixamplen el cos de la capçalera en relació amb el transsepte. Aquest tenia una mateixa alçada que la nau central, per la qual cosa el cos de la capçalera, en ésser més baix, devia formar una mena de cos afegit al volum de l’església, tal com es reflectia correctament en la hipòtesi de restitució volumètrica proposada per J. Puig i Cadafalch.

L’absis central té una disposició molt singular i sense paral·lelisme en l’arquitectura catalana de la seva època, puix que s’obre directament al mur tester de la nau, amb una obertura molt més estreta que el mur, i flanquejada per les portes de les dues escales de cargol que pugen a les cobertes. Així el mur conserva la seva qualitat de superfície de tancament de l’espai de la nau, en el qual es practiquen les obertures esmentades, sense produir-se una voluntat d’integració entre els espais de l’absis i la nau.

Per trobar una raó que expliqui perquè el campanar i el claustre envaeixen l’àmbit de la nau lateral de migjorn, generant una tipologia tan peculiar, hom pot pensar en una preexistència d’aquests dos elements a la construcció de l’església. Així, el claustre i el campanar (o els que els precediren en el mateix emplaçament) es devien trobar afegits al cantó de migjorn de l’església, consagrada l’any 1070, i que, en ésser substituïda, per raons que ignorem, no pogué desplaçar-se en direcció a tramuntana, per la qual cosa la nova església, concebuda amb una manifesta voluntat monumental, abraçà aquelles construccions, que tampoc no devien poder desplaçar-se per la seva integració dins el conjunt canonical.

En aquest punt cal plantejar un aspecte dubtós i de difícil solució, que és el de l’espai que hi ha entre el campanar i el claustre, l’actualment ocupat per la segona capella de la Mare de Déu del Claustre, al qual s’obre la portada conservada al claustre.

Antoni Llorens(*) planteja una solució en la qual aquest espai devia ésser un apèndix de la nau de l’església, tot formant una mena de pas vers el claustre, en el qual hi devia haver la finestra geminada de la qual procedeix la imatge de la Mare de Déu del Claustre.

Quan l’any 1600 foren contractades les obres de la segona capella de la Mare de Déu del Claustre, hom ordenà que fos desfeta la paret on hi havia l’altar de Sant Francesc, identificada per A. Llorens amb la paret de fons d’aquesta mena d’atri(*). Aquesta solució espacial resulta extremadament estranya dins el context de l’arquitectura romànica, i devia constituir una singularitat tipològica més dins aquest edifici, ja prou singular.

No podem pas excloure, però, una altra possibilitat, i és que aquest espai era tancat a l’església i formava una sala, que era accessible des del claustre. Aleshores si hom observa la seva façana al claustre, veu que té evidents relacions amb el tipus de façana de sala capitular, coneguda ja des del segle XI i que assolí els seus millors exemplars al final del segle XII i començament del XIII, a la Seu de Tarragona, o als monestirs cistercencs, que també hom troba a la galeria de llevant del claustre.

En aquest plantejament resulta lògic suposar que aquest àmbit devia ésser ocupat originàriament per la sala capitular de la canònica, la qual, en ésser traslladada l’any 1598 a l’antic refectori, hauria pogut, l’any 1600, ésser destinada a capella, per obrir la qual hauria calgut enderrocar el mur de la nau, on, versemblantment, hi devia haver situada la capella de Sant Francesc.

Aquest plantejament ofereix una solució a aquest àmbit més correcte, dins l’ortodòxia de l’arquitectura romànica. Ortodòxia que és contínuament alterada, però, en un edifici, en el qual les preexistències semblen haver tingut un paper decisiu en la seva configuració, i en el qual la manca d’excavacions i exploracions científiques fa que molts dels seus, i grans, interrogants quedin sense resposta, i, per tant, molts detalls que poguessin ajudar a aclarir la seva filiació, siguin, encara, una incògnita.

No hi ha a Catalunya uns paral·lelismes clars amb l’arquitectura de Santa Maria de Solsona, especialment pel que fa a la seva capçalera i, sobretot, al seu absis central. Tampoc no n’hi ha pel que respecta a la seva planta. Cal una exploració i excavació que permeti resoldre els interrogants existents, i només aleshores hom podrà estudiar fins a quin punt són importants les preexistències, i si l’església arribà a acabar-se segons el pla previst, car la data, molt avançada, de l’any 1299 per a l’inici de la reforma gòtica de la nau permet de plantejar el dubte de fins a quin punt, l’any 1163, l’església era acabada al seu cantó de ponent. (JAA)

L’escultura romànica de Santa Maria de Solsona

Estat de la qüestió

L’església de Santa Maria de Solsona ha posseït i posseeix encara parcialment un dels conjunts més importants d’escultura romànica de la Catalunya medieval. La complexitat estilística dels diversos conjunts, la força i la varietat iconogràfica de moltes parts de l’escultura, les polèmiques sobre la cronologia i les dificultats de restitució de cada fragment han fet que hom hagi estudiat molt poc aquesta escultura romànica.

Elies Rogent s’havia interessat més aviat pels problemes arquitectònics. J. Puig i Cadafalch, que tan a fons ha estudiat l’escultura romànica de Catalunya, escamotejà una mica l’àmplia problemàtica plantejada per aquest conjunt. Les poques pàgines que li dedica en la seva obra L’arquitectura romànica a Catalunya són dedicades gairebé exclusivament al problema de la restitució arquitectònica de l’església i del claustre, tan transformats. El tema del claustre l’interessà i en proposà diverses restauracions, de les quals ja tractarem. El mateix Puig i Cadafalch en el seu, per altra banda, tan important llibre, més tardà L’escultura romànica a Catalunya tornà a ampliar la presentació de l’escultura de Solsona, però limitantla novament al claustre i ampliant-la al aleshores ja tan debatut problema de la imatge de la Mare de Déu, anomenada del Claustre.

Aquest fou precisament l’únic objecte d’estudi real durant molts anys i esdevingué molt famós a fora de Catalunya, en general dins el camp de la història de l’art, a partir de les cèlebres observacions que li dedicà Arthur Kingsley Porter a la revista americana “The Art Bulletin”, l’any 1922. L’erudit americà utilitzà la imatge de Solsona per restituir-la dins un conjunt iconogràfic i, sobretot, relacionant-la amb les obres de l’escultor Gilabertus, de Tolosa de Llenguadoc, per establir tota una teoria de la primacia de l’escultura romànica entre la Península Ibèrica i Tolosa, la qual despertà durant molts anys una forta polèmica amb els savis francesos de l’època.

A nivell regional, cal recordar en primer lloc els estudis de Serra i Vilaró, sobretot relatius a aspectes documentals, i els més recents de Llorens i Solé, centrats sovint sobre els aspectes constructius i històrics. Es pot dir que l’escultura romànica de la catedral de Solsona romangué pràcticament inèdita en la seva descripció detallada fins a la meva pròpia comunicació al Tercer Col·loqui d’Història del Monaquisme Català, celebrat a Bellpuig d’Urgell del 5 al 8 de setembre de l’any 1974, i que portava per títol L’escultura romànica de l’actual catedral de Solsona, comparada amb la d’alguns monestirs catalans. Malauradament, aquestes contribucions no es varen publicar. En reprenc aquí, més de deu anys després, les principals conclusions. Des d’aleshores l’estudi històric de Manuel Riu i Cabanes i les observacions de Ramon Planes i Albets han aportat moltes informacions de primera mà. Arran de l’exposició barcelonina “Thesaurus”, Serafín Moralejo ha reprès l’estudi de problemes estilístics i iconogràfics importants. Ara cal esperar al catàleg del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona els treballs de Jordi Camps i Sòria.

L’escultura romànica de Santa Maria de Solsona es trobava encara avui molt dispersa i, en part, d’accés difícil, la qual cosa no ha facilitat l’estudi i ha fet por als historiadors de l’art, possiblement. En realitat entre el que hom pot considerar com un estudi sobre les grans línies i els temes majors d’aquest conjunt, i l’observació definitiva i, sobretot, la restitució de cada element, hi ha una certa distància. Actualment aquesta escultura és més fàcilment accessible, d’una banda a causa de les restauracions parcials de l’edifici, i de l’altra gràcies a la nova presentació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Fins fa poc, la conservació amuntegada de la major part dels fragments dipositats al Museu en dificultava l’estudi.

L’escultura conservada es pot presentar per facilitar-ne l’estudi general en diverses parts. L’escultura arquitectònica, situada principalment a la capçalera de l’edifici, constituït per capitells de les finestres de l’absis i pels situats a l’interior del temple. A aquesta decoració arquitectònica cal afegir les mènsules conservades a la façana meridional de l’edifici, i, parcialment, a l’exterior de la capçalera. Els capitells i altres elements de decoració, situats a la base del campanar constitueixen un petit grup a part. Per altra banda, a nivell encara més monumental, cal considerar els vestigis existents d’una façana amb grans relleus esculpits, situada a la part septentrional de l’edifici. AI claustre, a més dels nombrosos capitells que suposem que en provenen, cal recordar l’existència d’escultures més importants per a les quals la localització original encara no és segura, però que es destaquen per llur qualitat d’execució, entre les quals sobresurt la famosa imatge de la mare de Déu del Claustre. Finalment la portalada conservada també a les dependències del claustre actual ens indicarà unes relacions estilístiques i compositives importants.

Abans de passar a un estudi o presentació més detallada de cada conjunt, cal recordar algunes dades importants de la cronologia general de l’edifici, encara que ja hagin estat presentades d’una manera àmplia en la part històrica d’aquest mateix apartat. De la consagració de l’any 1070 no sembla pas que quedin gaires elements en l’estat actual de la investigació arqueològica sobre l’edifici, i, en tot cas, no sembla pas que es puguin atribuir a aquesta data les escultures conservades tant dins com fora del temple, contràriament al que a vegades ha estat dit.

Tota la gran escultura romànica de la catedral de Solsona ha d’ésser situada durant la segona meitat del segle XII i, probablement, fins ja ben entrat el segle següent. L’església romànica fou consagrada l’any 1162 sota el govern de Bernat de Pampe (1161-1195), del qual el necrologi de l’església recorda que fou responsable de la construcció del claustre, del celler i del refectori dels canonges. És evident que aquestes precisions cronològiques són molt importants per emmarcar la gran època de producció escultòrica de l’edifici, el qual possiblement es trobava molt poc avançat al moment de la seva consagració.

L’escultura de la capçalera

Malgrat les dificultats materials que hom troba per poder estudiar l’escultura de la capçalera de Santa Maria de Solsona, els elements conservats, sovint de difícil accés, són prou explícits perquè puguem situar la decoració de l’edifici. En primer lloc cal ja insistir en el fet de l’abundància d’aquesta decoració, riquesa que tenen pocs edificis romànics catalans i que mostra ja des d’aquestes primeres ratlles la importància excepcional del conjunt decoratiu de l’edifici dins la formació i l’evolució de l’art romànic del país.

A l’exterior, i deixant de banda les mènsules decorades amb animals, monstres i personatges, situats sota la cornisa, cal esmentar la finestra de doble esqueixada, amb bases, columnetes i capitells que porten les impostes i l’arcada estructurada al voltant d’un tor llis. Si l’aspecte detallat d’aquests elements pot fer pensar en el reaprofitament d’alguns d’ells, com, per exemple, la base de mà dreta, en canvi la decoració dels capitells purament vegetals ens situa de ple dins unes formes bastant avançades. Si el capitell meridional ens pot donar la impressió d’alguns records d’èpoques precedents, a causa de la seva forma allargada, en canvi el capitell de l’altra columneta presenta dins una estructura també derivada del corinti antic, però sense l’aspecte recorbat de les fulles superiors, ofereix una decoració que omple tot el cos del capitell i que s’estructura amb unes tiges centrals sota el dau de l’àbac que deixen un espai omplert per fulles planes, les quals vénen a tapar tots els buits, fins i tot sota les volutes dels angles.

Començar la descripció i l’estudi de l’escultura romànica de la basílica de Santa Maria per la finestra exterior de l’absis pot semblar paradoxal, però aquesta és la impressió que té qui visita la ciutat i descobreix l’edifici des de la seva part oriental. Aquesta és també una manera d’orientar d’entrada la cronologia de l’edifici cap a la consagració de la segona meitat del segle XII i no pas cap a la del 1070, tal com a vegades ha estat dit. Efectivament, tant el tipus d’aparell utilitzat com la forma mateixa de la finestra ens porten directament cap a aquesta conclusió, sigui quina vulgui la incidència cronològica que pugui tenir tant a la part inferior de l’edifici com en la seva planta. Per altra banda, l’estil mateix dels personatges i animals figurats sota la cornisa lliga també amb aquesta data tardana, sobretot si tenim en compte que ens trobem així molt probablement en la part més antiga de l’edifici romànic, en el qual la reconstrucció del segle XII possiblement avançà de llevant vers ponent.

A l’interior de l’absis ens trobem amb una decoració, molt original a Catalunya, a base d’arcades cegues que alternen amb les finestres que formen un fris sota la volta, posat sobre una cornisa decorada amb motius que imiten els frisos de l’antiguitat clàssica. La finestra central accentua l’axialitat del conjunt en dues columnes amb capitells, disposades de la mateixa manera que les que acabem de descriure a l’exterior. Aquest sistema de bases, fusts i capitells que suporten una sèrie d’arcades contínues constitueix, com acabem d’apuntar, una de les originalitats d’aquesta ornamentació. A Catalunya els exemples més freqüents de decoració interior dels absis amb columnes i arcades són els que veiem en edificis com Sant Miquel de Fluvià o Sant Pere de Galligants, però en els quals les columnes surten del paviment i pugen fins a la part alta de l’absis. Cal recordar, però, el cas atípic de la capçalera de Sant Joan de les Abadesses, el qual ens porta a descobrir uns models vinguts del nord. Efectivament a Provença aquest tipus d’arcades muntades sobre columnes i capitells es troba amb relativa freqüència. El cas de l’església de les Saintes-Mariesde-la-Mer és, potser, un dels que poden ésser esmentats com a exemple, com també podríem recordar la catedral de Vaison i la decoració interior de l’església de Gravenchon. La fórmula és senzilla i rica a la vegada, puix que valoritza amb pocs elements el fons de l’absis, tot donant una profunditat nova al mur, sobretot en el cas de Solsona, gràcies al joc de columnes que emmarca la finestra central.

La decoració dels capitells pertany a dos tipus principals, però amb algunes variants. El primer ens dóna uns capitells molt senzills, amb grans fulles molt amples, les quals s’uneixen a la base del capitell i que s’aixequen prodigiosament vers els angles, incorporant la força de l’estructura corintia. Aquest tipus amb un fris únic de fulles decorades de manera poc detallada no es troba gaire allunyat del que ens mostra unes fulles molt més recorbades a la part superior, sota les volutes, però que ofereixen una decoració més rica a la base. En canvi també trobem la fórmula més barroca amb dos nivells de fulles més recorbades i ricament ornamentades. Alguns dels capitells presenten una decoració d’animals que es destaquen amb un fort relleu sobre l’estructura vegetal del capitell corinti. Es tracta en un cas, d’animals situats a l’angle del capitell amb el cap sota la voluta i amb les ales desplegades cobrint el cos del capitell. En els altres casos veiem animals, grifons o felins, amb el cos cobrint horitzontalment els dos costats visibles del capitell i amb el cap únic, o doble, situat sota l’angle.

A aquest darrer tipus podem associar el capitell que hi ha situat sota l’arc triomfal, el qual, però, ens dóna unes formes més potents, riques i elaborades, probablement també per la diferència de mides del bloc. L’estructura de base és també la corintia, amb unes volutes amples, geomètriques i fortament marcades tant sota els angles del capitell com sota el dau de cadascun dels tres costats visibles. Clarament separats i girantse l’esquena sota el dau central, dos grups de dos felins rampants es troben situats en posició simètrica i heràldica, tot donant la impressió que no caben en l’espai que els ha estat destinat. Els cossos han estat representats de perfil, mentre els caps baixen fins a situar-se sota els angles en una representació estrictament frontal. El dibuix dels pèls i de les potes, l’estructura dels ulls i de la boca, la mateixa actitud que presenten, gairebé irònicament amb la llengua fora, recorda les sèries de capitells amb felins rampants, que, originades al Rosselló, veí, es difongueren ràpidament, tant a la zona de Ripoll-Besalú, com, fins i tot, al claustre de la Seu d’Urgell. En aquest cas, la manera com l’escultor ha treballat les potes dels animals dóna a aquest capitell la seva originalitat. Els caps, però, així com els dels felins del capitell del fons de l’absis, es refereixen bastant clarament als models indicats. A aquests mateixos models sembla també referir-se una mènsula conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (vegeu Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Catalunya Romànica, vol. XXII, pàg. 334), decorada amb un cap de felí monstruós que devora un animal.

Aquesta mènsula ha d’ésser situada a part, en relació amb les que decoren encara actualment la façana meridional del monument.

La façana septentrional

La gran església de tres naus amb tres absis escalonats de Santa Maria de Solsona tenia al cantó de tramuntana una façana monumental, la qual devia correspondre a la portada principal del monument. D’aquesta façana, encara poc explorada, se’n poden veure alguns elements.

Només coneixem l’estructura de la part superior de la façana, la qual era dividida en dos pisos, gràcies a una cornisa decorada amb un ramatge continu en relleu. Entre aquesta cornisa i la cornisa superior que coronava la façana, sobre unes mènsules amb personatges i animals, un espai ample rebia molt probablement els elements d’una iconografia monumental. D’aquesta actualment només és visible un àngel nimbat amb les ales desplegades, figurat en posició lleugerament de perfil i que, dret, té una alçària gairebé humana. Sota els seus peus hi ha un monstre immens, amb cua de rèptil i cos similar a un ocell de rapinya, el qual ocupa horitzontalment tot l’espai disponible de la façana en una composició estrictament paral·lela a la de la cornisa.

L’estructura general d’aquesta façana recorda la sèrie de façanes decorades de Catalunya durant la segona meitat del segle XII, entre les quals cal destacar les de Ripoll o de Vic —entre les quals no podem oblidar, però, per exemple, les de Sant Joan de les Abadesses o de Besalú—. L’organització en dos frisos superposats recorda l’estructura dels arcs de triomf romans, però també més directament la de les façanes de Ripoll o de Vic. Això no vol pas dir, però, que la façana de Solsona hagués tingut mai una decoració completa o total del conjunt del mur de la façana. En altres llocs només han estat decorats, per exemple, els voltants de la finestra, i en altres mons és molt freqüent de veure aquesta mena d’imatges monumentals en relleu, situades a banda i banda de la portalada, cobrint la part alta del mur. Així ho veiem en alguns exemplars castellans, a Sant Serni de Tolosa, i, sobretot, al nord d’Itàlia, on, precisament, els relleus ocupen la part alta de les façanes amb temes iconogràfics, sovint molt semblants al nostre.

Crist en majestat, emmarcat per una màndorla. Als angles són visibles fragments d’ales pertanyents probablement a uns àngels que el flanquejaven. Aquest bloc esculpit possiblement pertanyia a la façana septentrional. Ara es conserva al Museu Diocesà i Comarcal.

G. Llop

Restituir la totalitat de la decoració de la façana romànica de Santa Maria de Solsona és una tasca avui impossible. Però no pot semblar exagerat de relacionar-hi dos fragments, conservats actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. El primer és un relleu molt desgastat que representa un Crist en majestat, assegut al tron, el qual porta el llibre a la seva mà esquerra, mentre beneeix amb la dreta, el qual és emmarcat per una màndorla. Els fragments d’ales que es veuen als angles del bloc (vegeu Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Catalunya Romànica, vol. XXII, pàg. 329) permeten de pensar amb prudència que aquest relleu era emmarcat amb els símbols dels evangelistes, o que, almenys, es trobava integrat en una teofania envoltada per àngels.

Si aquest fragment pot provenir d’un timpà, possiblement inclús del d’aquesta porta lateral, això allunyaria el tipus de la façana de Solsona del dels models ripollesos; però no hem d’oblidar que els timpans decorats no són tan excepcionals a Catalunya com a vegades hom ha volgut dir. Als exemples de Sant Joan de les Abadesses hom pot afegir amb facilitat la sèrie de timpans del Bages i, sobretot, el de Sant Pere d’Or.

Si acceptem que aquest fragment amb la majestat del Crist pugui provenir del portal principal de l’església, acceptant encara que aquest tipus fos situat al costat septentrional, això eliminaria definitivament la possible atribució de la imatge de la Mare de Déu amb l’Infant, dita del Claustre, al timpà de la façana. Tot acceptant el pes considerable que donaria a aquesta atribució la sèrie de timpans decorats amb la majestat de Maria de la comarca del Bages, o, encara, l’exemple, ben conegut, de Cornellà de Conflent.

Fragment de fust de columna, decorat amb entrellaços i florons. Possiblement pertanyia a la façana septentrional. Ara és al Museu Diocesà i Comarcal.

G. Llop

Bloc de pedra esculpit amb la part anterior d’un lleó monumental. Possiblement pertanyia a la façana septentrional. Ara es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Tot prenent encara en consideració els timpans decorats que coneixem a Catalunya, cal suposar que alguns dels capitells conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona no procedeixen del claustre, tal com s’ha anat dient, sinó que es trobaven situats a banda i banda del portal d’entrada de l’edifici, sota el timpà, tal i com veiem a Santa Maria de Manresa, a Sant Pere d’Or, o en altres llocs. És, però, impossible anar més lluny en aquesta restitució, la qual hauria de prendre en consideració l’estructura mateixa dels capitells, malauradament, sovint conservats només a trossos. La riquesa iconogràfica que ofereixen els capitells conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona permet de suposar que alguns d’ells provenien d’aquesta façana, on devien alternar amb d’altres purament vegetals. Podem anar més lluny i suposar que, com en el cas de Ripoll i de la catedral de Vic, les columnetes conservades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona procedeixen també d’aquesta façana. Es tracta de dos fragments de fust (vegeu Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Catalunya Romànica, vol. XXII, pàg. 318), decorats amb entrellaçats i florons de gran qualitat, els quals recorden els temes utilitzats pels orfebres, i que s’acosten molt a les columnetes decorades, procedents, probablement, de la façana romànica de Vic. Recordem també que columnes decorades de tipus anàleg han estat emprades a la façana de Ripoll.

És difícil, per no dir impossible, escatir quins fragments dels conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona procedeixen d’aquesta façana i quins altres constitueixen els vestigis veritables del claustre romànic. Sense voler treure importància a aquest claustre romànic, sens dubte molt important, com veurem, voldria insistir en el paper de primer lloc que ocupava certament la façana de la basílica. Tot intentant ampliar la qualitat i la quantitat de la decoració d’aquesta façana, no creiem pas difícil d’atribuir-li també un fragment conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. És la part anterior d’un lleó monumental en posició gairebé ajaguda, amb les potes del davant plegades i amb el cos representat de perfil. El cap, en canvi, s’avança lleugerament per subratllar la força de la representació. Els pèls molt llargs cobreixen la part superior del cos, mentre el cap, lleugerament aixecat, deixa entreveure clarament el dibuix dels ulls, del nas i de la boca. Cal dir que si situem aquest animal a la part baixa de la façana, a un dels costats de la porta, cal aleshores imaginar-ne un altre al costat oposat. Ja a Ripoll hi ha un animal d’aquest tipus a cada banda de la façana, i a Besalú també el coneixem. Però a Solsona, el que podem imaginar de la disposició d’aquest fragment, que sembla que hagi estat gairebé independent del mur ens fa una vegada més en aquest cas pensar en els exemplars de les façanes romàniques del nord d’Itàlia.

La iconografia de la façana romànica de Santa Maria podia molt bé referir-se íntegrament a la idea general del judici final i de la salvació, potser amb referències a l’Antic o al Nou Testament. Així és, per exemple, com veiem el cicle iconogràfic de l’església de Sant Pere d’Or, al Bages, i així és com es poden resumir molts programes de les façanes italianes.

El relleu conservat a la part alta de la façana presenta un àngel i un monstre, tal com ja hem apuntat. Per entendre més precisament el sentit caldria posar completament al descobert el relleu situat a l’altra banda de la portalada, i que hi ha segurament sobre la porta oberta al mur que separa l’atri de la catedral i la capella de la parròquia. Hom ha interpretat el relleu actualment posat totalment al descobert com una lluita entre sant Miquel i el drac. El monstre és probablement de la família del basilisc que es troba sovint en llocs preferencials de façanes com la de Sant Joan el Vell, de Perpinyà, i que aquí cal possiblement interpretar d’una manera més ampla dins una iconografia d’oposició del Bé i el Mal, dels escollits i dels condemnats, dins un programa general de judici final. Així Paradís i Infern troben llurs símbols, amb l’àngel que pesa les ànimes, de la mateixa manera que una iconografia més general pot representar el monstre del Pecat i del Mal als peus de l’àngel que protegeix els escollits. La restitució, però, no és més que un joc d’hipòtesis, mancats, com estem, no solament del grup situat a l’altra banda del portal sinó també d’un mínim de certesa referent als altres elements que constitueixen la façana.

Estilísticament els relleus conservats no s’acosten gaire a les mènsules que hi ha situades a la part alta de la mateixa façana. L’àngel presenta uns trets estilístics tant en la representació de la cara, de les orelles o dels cabells, com en la manera de reproduir els plecs dels vestits, prou característica com perquè els puguem acostar tant al que durant la segona meitat del segle XII constitueix el gran taller d’escultura de Ripoll, a través, per exemple, d’algun fragment procedent del baldaquí, com, d’una manera més àmplia, del que sabem de l’arribada a Catalunya de les produccions tolosanes. A Solsona durant la segona meitat del segle XII es produí una quantitat molt gran d’escultura romànica amb característiques pròpies. Les relacions que aquesta escultura pot tenir amb altres centres, també molt actius en el mateix moment que ho era Ripoll, les trobem en elements comuns als diversos tallers: el fullam de la cornisa de la façana, tan relacionada amb Ripoll; o les columnetes decorades, tan semblants a les de Vic. Les característiques estilístiques de l’àngel de la façana de Solsona com el que es pot endevinar del Crist en majestat conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ens mostren precisament l’estil dels tallers de Solsona, tan originals i productius, com veurem en els altres monuments conservats.

La decoració del campanar

El campanar conserva diverses obertures, amb finestres, que, algunes d’elles obrien vers l’interior de l’església i d’altres cap a l’exterior, i això a cadascun dels tres nivells d’aquesta construcció monumental, tan original, precisament per la seva decoració. Es tracta d’obertures decorades amb arquivoltes i columnes en una estructura molt semblant a la de la decoració absidal. Actualment és difícil observar la totalitat d’aquesta decoració, així com és també difícil integrar-la a l’edifici romànic, parcialment desaparegut. Cal dir que algunes columnes són geminades i profusament decorades amb arquivoltes i columnes. Les finestres del tercer nivell, dobles i geminades, avui aparedades, semblen més lleugeres i, en tot cas, els capitells ofereixen unes característiques potser més evolucionades que els de les parts inferiors. Entre aquestes, els capitells d’estructura troncopiramidal amb decoracions vegetals que cobreixen tot l’espai disponible, dominen, mentre que una gran arquivolta, decorada amb palmetes, emmarca el conjunt de la finestra.

En general tant la forma de les obertures com els elements decoratius dels capitells essencialment vegetals, l’ornamentació d’impostes i arquivoltes i, abans de tot, l’àmplia profusió decorativa permeten de situar aquest monument dins un programa general essencialment del darrer terç del segle, amb una continuïtat cronològica, no solament amb l’edifici principal, sinó també en relació amb l’evolució interna de la construcció sense interrupció del mateix campanar.

Arquitectònicament el campanar és situat al costat meridional de l’església, i interromp, en certa manera, la continuïtat de la nau lateral d’aquest costat. Un atri separava el campanar del claustre i permetia, a l’interior del monestir, d’accedir de l’església al claustre i a les dependències de la comunitat.

El problema de la restitució del claustre

Columna historiada pertanyent probablement al claustre, avui conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Seria inútil repetir aquí la descripció i l’estudi de cadascuna de les peces escultòriques i dels fragments de relleus, de capitells o de columnes actualment conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solso na, els quals ja són objecte d’una descripció detallada al volum XXII d’aquesta mateixa obra, dedicat al catàleg del Museu. Ens hi referirem aquí sense entrar en el detall de cada fragment.

El claustre romànic corresponia probablement en gran part al claustre actual i hom ha pogut observar que el nivell original del claustre fou rebaixat, mentre que la planta no fou modificada. La volta de canó amb nervis de reforç als angles encara es conserva sobre les voltes actuals. La porta d’accés a la galeria oriental també es conserva i ens hi referirem més endavant.

La descripció d’aquest claustre feta l’any 1720 i publicada més amunt dóna moltes precisions sobre la façana quadrada de l’arquitectura i sobre el nombre de columnes, seixanta-dues, que voltaven el jardí central. Aquestes, disposades en files dobles, eren separades aproximadament per una distància d’1,40 m, la qual harmonitzava la disposició general. Sense repetir la descripció ja esmentada, cal recordar l’existència de cinc portes i d’un monument situat aleshores a l’extrem de la part central del claustre.

Cap element descriptiu no dóna informacions suficients per restituir el claustre romànic. El que podem dir és que molts dels fragments d’escultura conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona en deuen provenir, tal com recordà Serra i Vilaró al començament del segle XX (vegeu “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, 1909-1910, pàgs. 723-725). Segons aquest erudit eclesiàstic, dos canonges germans que posseïen un hort sota el seminari hi havien traslladat les pedres per tal d’utilitzar-les en la construcció de les parets d’aquest recinte. En aquest lloc foren trobats capitells, bases i moltes altres pedres decorades.

El problema general és que no sabem on anaven situades totes aquestes pedres esculpides i moltes altres actualment desconegudes. Aquest és també el cas d’altres conjunts monàstics o canonicals de Catalunya que avui tenen molta escultura dispersa, com el de Ripoll. A Solsona les portes ja esmentades del claustre eren certament decorades, tal com diu la descripció de l’any 1720. Al claustre hi havia també nínxols, alguns d’ells funeraris, igualment amb abundant decoració, sense oblidar el problema de l’existència d’una eventual portada romànica, situada al mur occidental de l’església i que, si cal identificar-la amb la descrita l’any 1720, hauria comportat una decoració de relleus, arcades i columnes.

L’arqueologia possiblement podrà algun dia, així cal esperar-ho, aportar informacions precises i de qualitat que orientin definitivament el que ara només són hipòtesis, més o menys fonamentades.

J. Puig i Cadafalch havia presentat un projecte de reconstitució del claustre romànic, inspirat directament en la galeria occidental del claustre de la catedral de Notre-Dame de sant Bertran de Comenge, en la qual hi ha un pilar decorat amb els quatre evangelistes al voltant d’una columneta central, presentant llurs símbols. La restitució de J. Puig i Cadafalch ja donava una idea d’un sistema equilibrat amb arcades de mig punt, suportades per columnes dobles. El punt central de totes les restitucions proposades és la columna amb dos personatges, que fa 1,17 m d’alt. Recentment, al volum XXII d’aquesta Catalunya Romànica hom ha recordat la freqüència amb què les columnes que integren personatges es troben en els claustres romànics i gòtics. Potser el més important en aquest sentit és el de Notre-Dame-en-Vaux, malgrat que d’altres exemples, com el de pilar de Chamalières mostrin que aquesta mena d’obres també poden trobar-se en altres indrets de l’edifici.

Capitell procedent del claustre i avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Capitell procedent del claustre i avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

A la present qüestió va lligada la de la restitució de la Mare de Déu del Claustre dins aquest conjunt, així com la d’altres elements figurats, geomètrics o vegetals. Hom ha proposat que aquesta estàtua tingués alguna relació amb el conjunt de l’Epifania, hipòtesi defensada per A. Kingsley Porter, el qual la creia adossada a un timpà, mentre A. Llorens ha fet notar que l’estàtua podia haver estat adossada a una columna. Personalment jo em sento inclinat a treure aquesta imatge del claustre per restituir-la a l’interior de l’edifici, tal com apuntaré més endavant. El baldaquí del qual parla la descripció de l’any 1720 no es deu referir a la nostra estàtua quan esmenta la imatge coberta de plom. Fins i tot hi ha moltes possibilitats, perquè ens trobem davant una instal·lació posterior. En canvi no és pas poc probable que els nínxols de què parla la descripció, així com els monuments funeraris corresponguin, almenys parcialment, a l’època romànica i, també, en part, al període gòtic.

Probablement cal imaginar el claustre amb un sistema d’arcades suportades per dues columnes amb capitells independents per cadascuna d’elles, i amb una imposta comuna a tots dos. Seguint l’exemple ja esmentat de Sant Bertran de Comenge, alguna de les columnes integrava personatges, tal com demostra la columna conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Tampoc no cal descartar una disposició semblant a la del claustre d’Ais de Provença, però el claustre de Solsona potser globalment pot recordar de manera definitiva el de Sant Tròfim d’Arle, en el qual, a més de la fórmula amb dues columnes i pilars, hom pot veure un enriquiment molt fort de la iconografia amb personatges drets integrats als angles dels pilars i d’altres representats adossats a la part interna d’aquests mateixos pilars.

Bloc de pedra esculpit amb la figura d’un eclesiàstic. Probablement pertanyia al claustre; avui es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Fragment del capitell procedent del claustre i conservat actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Entre els fragments conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona hi ha un altre fragment de personatge, el qual, no solament per l’estil, sinó també per l’estructura del cos adossada i integrada al bloc, es relaciona molt estretament amb la columna historiada de què acabem de parlar. Un altre bloc, aquest de forma rectangular, amb la representació d’un eclesiàstic en un relleu molt pla, també pot correspondre a aquest mateix conjunt. Ben retingut dins el marc, l’element figurat d’aquest relleu recorda la representació, almenys a nivell estructural, de l’abat Berga, al claustre de Ripoll. Ens movem, però, en un camp de grans hipòtesis, puix que no sabem si aquest fragment, per exemple, no procedeix simplement d’un monument funerari del mateix claustre.

Així, ens trobem lligats de peus i mans, sense saber quins són els capitells conservats que provenen realment del claustre i quins altres en època romànica es trobaven decorant les portes del monestir. L’argument iconogràfic no és ni tan solament suficient, sobretot sabent quina devia ésser la importància iconogràfica de la o de les portades del monestir. Serafín Moralejo en un article recent ha utilitzat raons iconogràfiques per restituir alguns elements del claustre. Reprenent els arguments d’A. Kingsley Porter ha retornat al claustre de Solsona l’estàtua de Maria, tot proposant, molt lògicament, que aquesta constituïa un element d’un grup de l’Epifania, i ha acceptat els arguments d’A. Llorens, segons els quals l’estàtua havia estat feta per a una columna o un suport semblant. Ja tornarem a aquest tema més endavant, però dins aquesta hipòtesi la columna conservada es devia integrar igualment, segons Moralejo, dins un cicle narratiu protoevangèlic. La identificació proposada per Moralejo d’aquesta columna, en la qual trobaríem un element sintètic entre la Nativitat i l’Anunciació, gràcies a la identificació del personatge femení velat amb Maria i del personatge masculí barbat que posa el cap sobre la mà, amb sant Josep, és força versemblant. Aquesta interpretació no implica la necessitat d’una integració directa a un programa amb altres escultures de gran format, sinó que es pot referir més directament a un cicle completat amb els capitells que la volten. És molt poc probable que tinguem aquí un exemple de columna de sala capitular, com és el cas de Tolosa, sinó que, més probablement, ens trobem dins un conjunt integrat a les columnes del claustre, com en el cas de Notre-Dame-en-Vaux, a Chàlons-sur-Marne, a Sant Bertran de Comenge, o a Sant Tròfim d’Arle. Sense negar l’existència d’un desenvolupament narratiu a través d’algunes columnes decorades, jo seria més partidari de trobar el lligam entre elles a través de l’escultura dels capitells.

Bloc de pedra esculpit, amb tres personatges que lluiten per una llebre. Avui és al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Aquí entra en consideració un fragment amb una representació de tres personatges en lluita probablement per una llebre, que Moralejo al catàleg de l’exposició “Thesaurus” ha propo-sat de restituir en una situació similar a la dels frisos que decoren els pilars del claustre de la catedral de Girona. No és pas impossible; això ens donaria un sistema decoratiu amb elements figuratius reservats als pilars, i amb impostes decoratives, utilitzant probablement elements vegetals (vegeu Museu diocesà i Comarcal de Solsona, Catalunya Romànica, vol. XXII, pàgs. 332-333).

Capitell procedent del claustre, actualment al Museu Diocesà i Comar cal de Solsona.

G. Llop

Capitell procedent del claustre i conservat actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Possiblement aquesta sigui la imatge més versemblant que ens podem fer del claustre de Santa Maria de Solsona, del qual no tenim cap element arqueològic per restituir la porta d’entrada a la sala capitular, que, sense exagerar les comparacions amb les sèries tolosanes, més aviat podem imaginar potser amb una decoració més senzilla d’arquivoltes, capitells i columnes. En realitat el que sembla probable és la disposició de la galeria amb pilars, potser decorats amb relleus, amb alguna estàtua incorporada a les columnes de les arcades, i amb capitells, alternant les riques decoracions vegetals amb els densos i elegants temes iconogràfics, pels quals remetem al lector al catàleg ja publicat al volum XXII d’aquesta mateixa obra.

El problema de la localització original de la Mare de Déu, dita del Claustre

Imatge de la Mare de Déu del Claustre, vista de perfil i frontalment. El problema de la seva localització original constitueix un enigma. Es tracta d’un dels treballs d’escultura en pedra d’època romànica més excel·lents que conserva Catalunya.

G. Llop

L’estàtua de la Mare de Déu de Solsona és potser el monument més insigne en pedra de l’art romànic català. Maria apareix en posició frontal, asseguda al tron, coberta amb un mantell ricament decorat i uns vestits amplis. Els cabells estan separats a banda i banda del cap i cauen en dues trenes molt llargues fins més avall que els mateixos genolls de Maria. Sobre el cap, la corona recorda els objectes metàl·lics d’aquest tipus, els quals, decorats amb perles precioses, acompanyaven les estàtues medievals. La decoració d’aquesta corona és força semblant a la del mateix mantell de Maria, i és encara enriquida amb diverses joies. Sobre el genoll esquerre de Maria, el Nen, amb els peus nus, contràriament als de la Mare, que van calçats, es troba situat en una posició oblicua en relació amb la frontalitat de la Mare de Déu. Amb un vestit també ricament decorat amb elements geomètrics, l’Infant assenyala Maria amb la seva mà dreta, però no la mira, sense mirar tampoc l’espectador. La posició de l’Infant és pràcticament rampant, sense que es recolzi ni ben bé en el genoll de la Mare, ni ben bé en el seu braç. Sotaels peus de Maria hi ha situats, aixafats, dos monstres, amb uns caps meitat d’animal, meitat humans, símbol del Mal.

La profusió decorativa d’aquesta estàtua, executada en pedra local, és ricament completada amb una profusió dedecoracions geomètriques, les quals cisellen el tron i també elcoixí sobre el qual seu Maria.

A desgrat de les restauracions que ja havia fet notar J.Puig i Cadafalch al braç de Maria i cap de l’Infant, perexemple, l’estàtua es troba actualment en un estat de conservació excel·lent. Les recerques d’Antoni Llorens i Solé (vegeu La Mare de Déu del Claustre de Solsona, 1966) han mostrat clarament que la pedra en què fou executada aquesta estàtua és local i demostra que no hi ha hagut importació de l’obrad’art.

La Mare de Déu del Claustre de Solsona atragué l’atenciója molt aviat, des del final del segle passat, quan Rius i Cabanes li dedicà la memòria publicada a “Ilerda” l’any 1891. L’estudi fet per Kingsley Porter l’any 1922 i, encara més, el monumental estudi sobre l’escultura romànica de les rutes de pelegrinatge publicada l’any següent, feren entrar aquest insigne objecte monumental en la biblioteca internacional, tot plantejant tres tipus de problemes: la localització original de l’estàtua, el seu estil amb les relacions que presenta amb les obres tolosanes del cercle de Gilabert i la seva cronologia, que per alguns aspectes cal situar al segle XII i per altres al segle XIII.

Sense resumir aquí totes les teories passades, ni recordar les raons que fan proposar una data dins el segle XIII per a aquesta obra, cal, nogensmenys, dir ràpidament quins eren els elements d’apreciació. Els plecs dels vestits i altres detalls estructurals ferèn comparar l’estàtua amb les obres tolosanes del cercle de Gilabert, i d’aquesta manera hom proposà una data dins la segona meitat del segle XII, i, més precisament, al voltant de l’any 1150. Contra aquest punt de vista de Porter, que, a més, implicava, també, una apreciació diversament formulada després, de si l’estàtua havia pogut ésser feta a Tolosa i transferida a Catalunya o de si fou el cercle artístic de Tolosa el qui passà per Solsona, ja l’any 1924 s’aixecà Walter William Spencer Cook (“American Journal of Archeology”). Aquest autor, utilitzant documents publicats l’any 1910 als “Estudis Universitaris Catalans” per Serra i Vilaró, proposà atribuir aquesta estàtua al segle XIII i considerar-la definitivament com gòtica. D’aquests documents es deduïa l’existència, l’any 1248, d’una imatge de la Mare de Déu feta fer, com la capella on estava, per Berenguer de Font.

Després de la crítica de la utilització d’aquests documents, feta per Antoni Llorens, i, sobretot, gràcies a les precisions estilístiques que diversos autors han aportat sobre les relacions entre l’estàtua i les obres tolosanes, una data dins la segona meitat del segle XII sembla acceptada generalment. Com explicació d’aquests dubtes cal dir que aquesta estàtua és un unicum i que la seva qualitat d’execució l’allunya de les altres obres conegudes, car versemblantment els punts de comparació més propers es troben, potser, en obres d’orfebreria de gran qualitat. Sobre el fet de saber si, malgrat la data, l’estàtua és romànica o gòtica, ja en tornarem a parlar en tractar del conjunt de l’escultura de Solsona.

Un dels punts més importants del debat és el que toca a la localització originària d’aquesta estàtua. Kingsley Porter observava que l’estàtua havia format part d’un grup de l’Epifania, la qual cosa permeté Puig i Cadafalch d’accentuar lapossibilitat que es pogués tractar d’una estàtua del timpà, comels de Mura o de Cornellà de Conflent. Recentment Antoni Llorens s’aixecà contra aquest punt de vista i considerà que la part posterior de la imatge no semblava pas arrancada d’un timpà i que aquesta estàtua, si hagués estat certa aquesta hipòtesi, no hauria pogut tenir treballada la seva part posterior.

Antoni Llorens considerà que l’estàtua hauria pogut ésser arrancada d’una columna, car el darrrere és treballat en l’amplada d’uns 10 cm per banda. Llorens també féu notar que ni la part posterior de la corona, ni la del cap, ni una franja total llarg de l’esquena, d’uns 15 cm, no són treballades. A més, segons ell, el gruix d’uns 15 cm del bloc no correspon ni a l’alçada ni a l’amplada, motiu pel qual actualment necessitaconsolidar-se, per tal de mantenir l’equilibri. Per Llorens l’estàtua prové d’un finestral geminat. Tot acceptant aquestes observacions tècniques, Serafín Moralejo restitueix l’estàtua dins un programa més general que hauria estat situat al claustre, o a les arcades de la portada de la sala capitular, o a la mateixa galeria del claustre.

Personalment no veig cap inconvenient en què l’estàtua de la Mare de Déu del Claustre de Solsona hagi estat situada sempre dins l’edifici, com una peça del mobiliari de l’església, prou important i remarcada com perquè a mitjan segle XIII li fos construïda una capella particular.

Maria, asseguda en posició frontal, amb l’Infant sobre el genoll, és un dels elements més importants del mobiliari de l’església romànica. El gran nombre d’exemplars conservats en dóna testimoni, i sabem que regions com l’Alvèrnia o Catalunya són de les que han produït més estàtues d’aquest tipus, que generalment són de fusta. L’estàtua de la Mare de Déu amb l’Infant té un paper extraordinari dins la litúrgia medieval en funció del lloc que ocupa l’estàtua a l’interior de l’església. Sovint la imatge és situada damunt un altar o incorporada a un retaule.

Aquestes estàtues, a vegades recobertes amb elements metàl·lics o de peces d’orfebreria, quan l’objecte és de fusta, coma Orcival o a Santa Fe de Conques, podien ésser esculpides directament en pedra, tendència que es generalitzà principalment al nord de França a partir de mitjan segle XII. En aquest cas les relacions entre escultura monumental i escultura mobiliària s’intensifiquen.

A nivell iconogràfic l’estàtua de Solsona ja no presenta l’Infant assegut damunt els genolls, en posició estrictamentfrontal, segons el model de l’estàtua romànica consagrada. La imatge romànica de la Mare de Déu constitueix l’objecte d’un culte que accentua la reialesa divina i que en realitat és un pretext iconogràfic per valoritzar l’Infant: Maria, mare de Déu, ha permès que l’Infant hagi vingut al món i pugui presentar-se als homes. La imatge de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, sense establir una relació directa entre la Mare i el Fill, tal com farà més tard la imatge de tendresa, es troba ja en una situació intermèdia entre el model romànic i el gòtic. Maria porta ella mateixa el ceptre i el Fill s’adreça a l’espectador, tot tenint-lo, però també senyalant Maria, per tal de valorar-la com a reina del cel, funció en la qual la Mare també insisteix en aixafar ella mateixa les forces del Mal.

La decoració que porta Maria al seu genoll dret no és l’orla del mantell ni tampoc es tracta de la xarretera que hom hi ha volgut veure. Es tracta de la imitació d’una orfebreria, situada en aquest lloc més accessible a la veneració dels fidels. Tots aquests elements, com les comparacions nombroses que es poden establir amb les primeres marededéus de pedra de la segona meitat del segle XII del nord de França, no tant a nivell estilístic com estructural, reforcen la idea que la imatge de Solsona sempre ha estat el que és, sigui quin vulgui l’element anava fixada en la seva part posterior per mantenir-la en equilibri. L’excel·lent estat de conservació de la imatge, que en cap cas no sembla pas haver sofert el contacte amb l’aire exterior, juntament amb els nombrosos punts de contacte que es poden establir amb les obres d’orfebreria i fins i tot amb les obres de fusta de més alta qualitat, reforcen aquest punt de vista.

Observacions estilístiques i cronologia interna

L’escultura de Santa Maria de Solsona posseeix una lògica interna que situa les parts més antigues de l’edifici a la zona de la capçalera, amb una progressió estilística cap a la part de ponent i ala zona del claustre. El marc cronològic general ens ve donat per les relacions assenyalades a la zona de la capçalera amb elsgrups de tallers ripollesos i amb la presència al claustre d’una portada del tipus del que podem anomenar l’escola de Lleida. Així i a través de tots els contactes tolosans, entrem dins una cronologia que lliga bé amb dates posteriors a les de la consagració de 1163, la qual se situa dins les obres executades sota el mandat de Bernat de Pampe, però que es perllonguen ja entrat el segle XIII.

Solsona ha estat molt relacionada amb els grups tolosans de l’escola de Gilabertus, oblidant, potser, una mica que aquesta és una tendència general dels tallers d’escultura que treballaren a la Catalunya septentrional durant la segona meitat del segle XII. Les relacions que hom pot veure entre la manera detractar els plecs dels vestits d’alguns capitells del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i les obres tolosanes, ampliant-los a les estàtues-columna i fins i tot als relleus de la façana septentrional poden ampliar-se a comparacions anàlogues ja fetes entre algunes obres del taller de Ripoll i els mateixos models de Tolosa (vegeu “Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, 1973). El cas de la imatge de la Mare de Déu del Claustre és excepcional, com ho és l’obra i l’artista que l’ha executada. Que aquest s’hagués format en les tallers tolosans és molt possible. Que aquest fos el mateix Gilabertus, ja ésm és hipotètic. A nivell de la influència directa que aquesta estàtua pogué tenir en la producció solsonina és difícil de dir. El que pot ésser important és considerar aquesta producció com la d’un gran centre escultòric de llarga durada cronològica entre els anys seixanta del segle XII i el primer quart del segle XIII. Aquest ampli període de producció també és el que sembla trobar-se en altres focus regionals, com el de Ripoll.

L’escultura dels tallers de Solsona ocupa una porció molt original dins l’escultura medieval catalana pel que toca a la definició del pas del romànic al gòtic, i de les referències que hom ha proposat a vegades amb les primeres formes gòtiques del nord de França. És tot el problema ja plantejat des d’inicis de segle entre els qui volien veure que l’escultura tolosana o del sud de França jugava un paper predominant en la creació de les formes gòtiques del nord, o entre els qui veien en aquests grups tardans de la França meridional una marca clara dels primers esforços gòtics septentrionals.

Mentre la capçalera roman estrictament tradicional ambles formes esculpides, però apunta cap a Provença amb les formes de la decoració arquitectònica interior de l’absis i mentre la façana septentrional amb els seus grans relleus a la part alta de la portada ens fa pensar en les grans façanes ambanimals a la zona del nord d’Itàlia, les estàtues-columna del claustre plantegen d’altres problemes.

Com les estàtues-columna de la façana de Ripoll, les de Tolosa de Llenguadoc o les de Sant Tròfim d’Arle, les estàtues de Solsona s’integren ja dins una evolució general. Les de Solsona, en aquest sentit, mostren una tendència més clara a integrar-se a la columna, malgrat es trobin molt allunyades de les experiències de les estàtues-columna del nord de França. Sobre aquest punt, estudis recents han fet notar el paral·lelisme que hi ha entre aquestes experiències meridionals i les que es practiquen més al nord. Per altra banda, una problemàtica ben anàloga pot ésser establerta en relació amb la imatge de la Mare de Déu del Claustre, de Solsona. Aquesta tradueix una tendència evolutiva, a desgrat de la seva posició encara frontal, cap als elements gòtics, que la posició de l’Infant deixa entreveure.

Finalment cal que diguem alguna cosa sobre la portada que avui hi ha al claustre, tan característica ja de les obres del final del segle i del primer quart del segle següent a la zona de Lleida. Es tracta d’una portada amb amples arquivoltes, decorades amb motius geomètrics, posades sobre un portal molt obert vers l’exterior, amb una sèrie de columnes i de capitells, tots ells decorats amb relleus molt plans i esquemàtics, amb temes geomètrics, vegetals i amb algun motiu d’animals.

Porta procedent de la canònica, avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

És difícil poder trobar confirmació definitiva de la hipòtesi presentada per Antoni Llorens (Solsona i el Solsonès, Història de Catalunya, I, 1986, pàgs. 329-335), segons la qual Pere de Coma, el mestre de la Seu Vella de Lleida es formà precisament a Solsona i després anà a Lleida. La història de l’art més aviat devia tenir tendència a veure en el portal del claustre de Solsona una obra una mica tardana, marcada perla seva moda de les portades de la regió de Lleida.

La producció escultòrica dels tallers de Solsona mereix una rehabilitació intel·lectual, car hi trobem durant un llarg temps de producció de gairebé mig segle, totes les alternatives de l’escultura romànica catalana de la segona meitat del segle XII i del primer quart del segle següent, de la Catalunya Vella, amb els contactes que aquesta estableix també a les seves zones occidentals, amb les grans creacions de la Catalunya Nova. Es tracta d’un centre d’escultura paral·lel als de Ripoll o de Vic, però més obert a les novetats exteriors. En aquests tallers treballaren homes vinguts de fora i es formaren artistes locals. S’hi crearen obres d’una gran qualitat, a vegades de manera efímera, les quals, com en el cas de l’estàtua de la Mare de Deu del Claustre impressionaren i influïren una producció. La voluntat d’obertura a l’exterior i la penetració de les creacions foranes hi és permanent. En un taller format a l’ombra dels escultors del Pirineu entren amb força el prestigi dels centres tolosans i les brillants creacions de Provença i del nord d’Itàlia. La presència al claustre de la portada del tipus lleidatà mostra, d’una banda, aquesta obertura a les formes demés recent utilització i al mateix temps fa reflexionar sobre ladata en la qual al claustre de Solsona foren utilitzats, a la vegada, models tolosans, en els capitells i a les columnes, i fórmules lleidatanes, al portal. Aquesta vitalitat ens fa lamentar encara més la destrucció d’aquest claustre i, si mai havia existit, la del portal de la façana occidental de l’església. (XBA)

Bibliografia

• Anònim: Excursions, “L’excursionista. Bolletí mensual de la Associació Catalanista d’Excursions Científicas”, vol. III, Barcelona 1887-1891, pàgs. 74-79.
• Ramon Riu i Cabanes: Memoria histórica de la imàgen de Nuestra Señora del Claustro, que se venera en la iglesia catedral de Solsona, Lleida 1891.
• Anònim: Episcopologio de la Santa Iglesia de Solsona, Solsona 1901.
• Joan Serra i Vilaró: Bosquejo histórico de la iglesia de Santa María de Solsona, “Velada Literaria dedicada por el seminario de Solsona al limo. y Rmo. Sr. Dr. Juan Benlloch y Vivó, obispo Adm. Ap. de la diócesis con motivo de su solemne entrada en la capital de la misma. 23 de marzo de 1902”, Solsona 1902, pàgs. 16-20.
• Jaume Benet: La diócesis de Solsona, 1904, Barcelona 1904.
• Joan Serra i Vilaró: Nostra Dona de la Claustra, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. IV, Barcelona juliol-desembre de 1904, pàgs. 483-495.
• Joan Serra i Vilaró: Senyoriu feudal sobre’l castell de Malgrat, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, any XVII, Barcelona 1907, núm. 146, pàgs. 80-88 i núm. 147, pàgs. 108-118.
• Joan Serra i Vilaró: Notes històriques d’Olius, Barcelona 1908.
• Joan Serra i Vilaró: Senyoriu de la vescomtal família Miró, Barcelona 1909.
• Joan Serra i Vilaró: Origen d’algunes localitats catalanes, “Estudis Universitaris Catalans”, vol. IV (gener-juny), Barcelona 1910, pàgs. 4-25.
• Joan Serra i Vilaró: Cop-d’-ull històric a l’iglésia de Solsona, “Lacetània. Quinzenari independent d’avisos i notícies”, any I, núm. 7, Solsona 24 de maig de 1914, pàgs. 52-55.
• Anònim: Solemne inauguración de la catedral de Solsona restaurada por Regiones Desvastadas, “Boletín oficial eclesiástico de la diócesis de Solsona”, any 1951, Solsona 1951, pàgs. 744-747.
• Joan Serra i Vilaró: La familia de san Bernardo Calvó en Tarragona, Tarragona 1955.
• Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, patria de san Ramón, descendientes de los vizcondes de Cardona, Barcelona 1958.
• Domènec Costa i Bafarull: Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, Barcelona 1959.
• Antoni Llorens i Solé: El cor gòtic a l’església vella de Montserrat i el de la catedral de Solsona, “Analecta Montserratensia”, vol. IX, Montserrat 1962, pàgs. 79-81.
• Antoni Llorens i Solé: La Mare de Déu del Claustre de Solsona. Imatge, devoció, santuari, Solsona 1966.
• Antoni Llorens i Solé: El cartoral segon de l’arxiu de Santa Maria de Solsona i el castell de Gerb, “llerda”, vol. XXXIV, Lleida 1973, pàgs. 297-304.
• Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 11-182.
• Manuel Riui Cabanas: La canònica de Santa Maria de Solsona. Precedents medievals d’un bisbat modern, “Urgellia”, vol. II, la Seu d’Urgell 1979, pàgs. 211-256.
• Antoni Llorens i Solé: Solsona i el Solsonès, Manresa 1981.
• Ramon Planes i Albets: Contractes d’obres al bisbat de Solsona, 1661-1790, Solsona 1985.
• Ramon Planes i Albets: Les acaballes de les reformes urbanístiques a la Solsona del set-cents: la zona dels absis de la catedral i el Portal del Pont, “Programa Oficial de la Festa Major de la Ciutat de Solsona, 1985”, Solsona 1985, s.p.
• Ramon Planes i Albets: Santa Maria de Solsona. Notes sobre elsorígens i les transformacions del temple romànic, Solsona 1986.
• Ramon Planes i Albets: Obres i reformes a la catedral de Solsona (segles XV-XVIII), “llerda”, vol. XLVII, Lleida 1986 (en premsa). (RPA)