Castell de Palafolls

Situació

Vista aèria de les ruines del castell de Palafolls.

ECSA - J. Todó

Les restes del castell de Palafolls es troben, a una alçada de 158 m, al cim d’una petita serra que s’estén de NW a SW, a la riba dreta de la Tordera i dins Factual terme municipal de Palafolls.

Mapa: 38-14(365). Situació: 31TDG6776147.

S’arriba a les ruines d’aquest castell, molt visible des de tot arreu, des del quilòmetre 685,5 de la carretera N-II, per una pista que porta pel mas Carbó, proper a una urbanització homónima, i que va a parar al castell després d’un recorregut d’uns 2 km. (PBM)

Història

Els Palafolls.

AFE

Documentat des del 1035, el castell de Palafolls estava al segle XI sota el domini de la familia Humbert de Sesagudes o del Montseny, que també posse’ia el castell de Montpalau. A les acaballes del segle XI, Humbert Odó de Sesagudes cedí el castell a la seva filia Guisla, casada amb Bernât Gausfred. Aquest ja apareix com a senyor del castell l’any 1104, quan li fou llegat per la seva sogra Sicardis el castell de Lloret en indivis amb Bernât Humbert, bisbe de Girona. Els descendents de Bernât Gausfred es cognomenaren “de Palafolls”.

La jurisdicció del castell de Palafolls comprenia els actuals termes municipals de Palafolls, Santa Susanna, Malgrat de Mar i part del de Blanes, i els antics nuclis de població de Sant Genis, les Ferreries (on radicava la farga de destret), s’Avanell, s’Auguer, i a partir del segle XIV, Vilanova de Palafolls (factual Malgrat). Palafolls pertangué primer al comtat i després al vescomtat de Girona. L’any 1113 Ramon Berenguer cedí l’alta jurisdicció del castell als vescomtes de Girona, que passaren a anomenar-se Cabrera, mentre que la baixa jurisdicció quedava en mans dels Palafolls. L’any 1165, els Palafolls perderen el domini sobre Lloret i Sant Esteve de Caulès. Al final del segle XIII es produïren conflictes entre els senyors de Palafolls i els veïns de la casa de Cabrera per la definició de competències jurisdiccionals; una sentència arbitral de l’any 1311 atribuí la jurisdicció criminal sobre determinats masos del castell a Bernat I de Cabrera i la civil a Guillem de Palafolls.

Berenguer de Palafolls fundà l’any 1336, ran de mar, Vilanova de Palafolls i concedí la batllia del nou raval a Bernat Estornell. Les cartes de poblament atorgades pels Palafolls els anys 1345 i 1373 a Vilanova per a estimular-ne l’ocupació humana són indissociables de l’interès dels senyors feudals per augmentar els beneficis econòmics precedents dels ribatges (drets de percepció de rendes sobre l’activitat pesquera), el collector dels quals era un casílanus maris.

Guillem de Palafolls va vendre el castell i la seva jurisdicció a Pere III el Cerimoniós el 31 de març de 1381. Dos mesos més tard, el 31 de maig, comprava al monarca els drets de peatge de Calataiud i l’amenaçada senyoria aragonesa de Farissa (actual Ariza) pel preu de 30 000 lliures, i allí esdevindria el fundador de la família Palafox. El castell de Palafolls fou venut pel monarca l’any següent a Bernardí (Bernat IV) de Cabrera, per 21 000 lliures. D’aquesta manera els vescomtes de Cabrera es feien amb el pie domini i jurisdicció del castell, que abans havien compartit amb els Palafolls.

Bernardi es casà amb Timbor de Prades, besnéta de Jaume II i filia del comte de Prades, i esdevingué primer comte de Mòdica i capità general de l’illa de Sicilia. Immers en la política expansionista de la Mediterrània, deixà l’administració de la jurisdicció de Palafolls en mans dels seus castlans; l’any 1401 consten Pere Mateu i A. Costa com a castlans del castell, Bernat des Puig com a castlanus maris i Guillem Tarascó com a guardià de la mar.

Durant la guerra dels Remenees, el castell de Palafolls fou confiscat pel navarrès Bertran d’Armendaris, partidari del príncep de Viana, el qual l’any 1471 es passà al bàndol de Joan II, cosa que precipità l’acabament de la guerra. Com a compensació als serveis prestats, Joan II el confirmà com a senyor de Palafolls. A la seva mort, l’any 1474, el castell passà a Fadrique Enríquez, almirall de Castella i membre de la mateixa família reial, casat el 1477 amb la siciliana Anna de Cabrera, hereva del vescomtat.

Luis Enriquez de Cabrera, duc de Rioseco, va vendre l’any 1574 els vescomtats de Cabrera i Bas (incloent-hi el castell de Palafolls) a Francesc de Monteada i de Cabrera, comte d’Aitona i d’Osona i senescal del regne d’Aragó. L’any 1722, per l’enllaç matrimonial de la darrera Monteada amb l’hereu dels Medinaceli, el castell de Palafolls passà a mans de la casa ducal castellana. Els Medinaceli reclamaven encara l’any 1861 drets hereditaris sobre Palafolls. Després d’un llarg procés el castell restà definitivament incorporat a Testat l’any 1880. (PBM)

Castell

Planta, a escala 1:400, del castell.

LI. Serra

Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI, fins ben entrat el segle XIV, en què assoleix la seva grandària actual.

La planta del castell, de forma allargada, és força complexa. Apareix dividit bàsicament en dos recintes, sobirà i jussà, clarament diferenciats.

El recinte sobirà, de forma poligonal irregular, es troba en una posició descentrada respecte a l’allargat conjunt del castell, en el seu extrem SE; forma una massissa construcció voltada d’alts murs. L’únic, i relativament petit, accés a aquest recinte era una porta amb arc de mig punt adovellat, avui restaurada, que s’obre a la façana de ponent. Era proveïda d’un rastell amb moviment vertical, fet que obliga a rebaixar la seva data fins a la segona meitat del segle XIV, ja que és en aquell moment que aquest tipus de portes s’introdueixen al nostre país, fora ja de l’època que ens interessa. Així mateix, bona part dels murs SW i S, dels quals l’últim conserva un gran merlet espitllerat, deuen haver estat alçats al mateix temps que la porta.

Interiorment, aquest recinte es dividia en dos sectors independents, fet pel qual és, en la pràctica, un castell de tres recintes.

El primer d’aquests sectors és format per una sèrie d’espais i edificis que trobem només entrar: a l’esquerra de la porta, un gran espai dividit en dues naus per una filera d’arcs, i a sobre, les restes d’un gran saló o tinell que tenia sostre de fusta, sostingut per dos arcs en diafragma, dels quals es conserva l’arrencada. Aquest és un esquema que trobem amb certa freqüència en sales de certa importància, sigui per la seva funció, sigui per les seves dimensions, a partir del segle XIII i al llarg de tota l’època gòtica.

Veiem, així mateix, una notable diferència entre el mur de la banda de ponent d’aquesta sala, que forma part de la muralla del recinte, del qual només es conserva, però, un terç, i on s’obria una finestra amb arc de mig punt, tapiada ja d’antic, i el mur on s’obre la porta, el qual en prolonga la línia vers el SE. Cal notar la diferència entre l’aparell, més regular en el segon que en el primer; la línia de separació hi és ben marcada. D’altra banda, també és motiu per a suposar un moment constructiu diferent el gran merlet espitllerat, esmentat més amunt, que es conserva en el mur S, el qual hem suposat que és coetani del mur de la porta; és força diferent dels petits merlets que es conserven a la part alta del mur del tinell. Així doncs, creiem que la construcció d’aquesta sala pot situar-se en un moment anterior a l’alçament dels murs de la porta i del S, potser encara dins del segle XIII.

Vora la porta que donava accés a aquests espais, i davant de la del recinte, trobem la cisterna, coberta amb volta de canó aixecada mitjançant un encanyat, del qual, en algunes zones, se’n veu l’empremta. Tot l’interior de la cisterna era arrebossat amb morter de calç i ceràmica, de color rosat i gra molt fi, que es conserva en bona part. A l’arrencada de la volta trobem una sèrie de mènsules, quatre per banda, de funció potser no gaire clara en una cisterna.

Ja fora de la cisterna, i per la seva banda dreta, una escala reconstruida modernament condueix a l’esplanada elevada, on s’alça la capella, en l’extrem SE del recinte. Aquesta capella, avui molt restaurada, era coberta amb volta apuntada, la qual cosa permet de datar-la al final del segle XII o al principi del XIII. Cal notar que l’absis d’aquesta capella és inserii en la muralla del recinte, per bé que això no és apreciable des de l’exterior, i que la muralla que hi ha al voltant queda interrompuda poc després de passar l’absis, de manera que queda clarament visible la línia d’unió amb la muralla S, del segle XIV. Adossades a aquesta última i a la de la porta, queden encara restes d’una sèrie de dependències, segurament coetànies, que, per les mènsules i forats de biga que encara es veuen a les muralles, sabem que tenien més d’un pis. Entre aquestes restes i l’escala de pujada a la capella, hi havia un petit pati descobert que era, almenys en part, pavimentat amb grans lloses irregulars.

Vista interior del clos de la fortalesa.

ECSA - Rambol

El segon sector ocupa una elevació allargada situada a l’extrem N del recinte sobirà, en una posició preeminent per sobre de tota la resta d’edificis, de manera que resulta accessible tan sols per una petita porta que ha calgut refer modernament, per la qual cosa no podem saber exactament com era. Es aquí on es troben les restes que han estat considerades més antigues.

Hi trobem una sèrie d’ambients disposats formant angle al voltant d’un espai, que potser era descobert, i que recolza en el llenç de llevant del recinte.

En l’extrem N es conserva part d’una torre alçada amb murs que recorden l’aparell opus spicatum. És de planta rectangular, de 4 × 5,40 m d’interior, i conserva sencera la paret de la banda SW, amb dos merlets encara, a nivell del terrat. Aquests són de dimensions molt semblants a les dels que hi ha sobre el mur del tinell, ja esmentats abans, per bé que apareixen travessats, cada un, per un forat quadrat.

Tot al llarg i alt d’aquesta paret hi ha, tant a l’interior com a l’exterior, un cert nombre de forats quadrats que podrien tenir relació amb la bastida utilitzada per a la construcció, ja que, per la seva situació, la major part no poden tenir relació amb estructures fixes de fusta del tipus d’un sostre o d’una balconada. Només a la part alta, poc més avall que els merlets, cinc forats que trobem arrenglerats suggereixen aquesta última possibilitat. Quant al paviment del terrat, tant pot ser que les bigues recolzessin en el ressalt que queda sota els merlets, més estrets que el mur, com en la línia de forats que hi ha immediatament al dessota, dels quals cal dir, però, que potser apareixen massa separats.

En aquesta paret també hi ha una finestra amb dos bancs del tipus anomenat “festejadors”, que juntament amb els merlets podría ser posterior a la construcció original.

De les parets NW i SE, es conserva també una bona part. A la primera, veiem com la meitat E s’estreny formant una mena de rebost, del qual ignorem la funció, potser amb relació al mobiliari o a alguna estructura de fusta desapareguda. A la segona es conserva encara un merlet, igual que els de la paret SW.

Secció, a escala 1:400, del castell de Palafolls.

LI. Serra

Adossada a aquesta torre, per la banda SE, trobem una estança coberta amb les restes d’una volta de canó. És de planta rectangular, molt estreta i alta, i no s’hi veu un accés clar; el forat que hi ha a la paret comuna amb la torre no sembla haver-ho estat. Quant a l’obra dels murs, el parament interior és força regular, tot i que amb pedres de mides molt variades, mentre que l’exterior és més desordenat, i s’hi noten diverses reformes i afegits: a la part baixa de la paret NE trobem una paret adossada que, pel fet d’estar parcialment enrunada, deixa veure les restes del que podia haver estat una altra cisterna amb el mateix tipus d’arrebossat que trobem a la del primer sector. A la paret SW, la part més alta és afegida, i la inferior presenta una forma lleugerament atalussada, tot això segurament amb relació a reformes ja d’època avançada.

Isidre Puig identifica aquesta estança amb la base de la torre de l’homenatge i afirma que devia tenir, almenys, un pis més, alçat sobre la volta, de la qual diu que tenia una obertura a la part superior. Seguiria, doncs, si això fos cert, un esquema molt corrent en el qual l’accés es resoldria en una de les hipotètiques plantes altes, avui perdudes, i així la planta baixa quedaria com una cambra aïllada, accessible tan sols des de l’interior de la mateixa torre.

Això, però, obriria el dubte de saber per què foren conservats els merlets a la banda SE de la torre més antiga, ja que és lògic pensar que aquesta devia ser sobrepassada, en alçada, per la més moderna, la qual cosa inutilitzaria tot el baluard en aquesta banda, i faria inútil, per tant, la seva conservació. No podem, per ara, decantar-nos per una i altra hipòtesi, mentre no s’aprofundeixi una mica més en l’estudi de les diferents fases constructives per les quals va passar l’edifici.

Immediatament al S d’aquesta estança amb volta, trobem la porta d’entrada, restaurada, que ja hem esmentat abans. Aquesta porta dóna a un espai completament obert a l’ambient regulador de tot el conjunt.

En l’extrem S de tot el conjunt, sobre l’esplanada on s’alça la capella, trobem restes de dues cambres contigües bastides en èpoques diferentes. La més antiga és situada a l’angle E d’aquest segon sector i conserva sencera la paret de llevant, alçada directament sobre el llenç de muralla del recinte. Mostra una finestra rectangular tapiada, i novament hi trobem forats, repartits aquí en fileres horitzontals, semblants als que trobàvem a la torre. L’aparell d’aquest mur és més irregular que el parament exterior de la cambra de la volta, amb pedres de mides molt diverses, i només són ben escairades les dels muntants de la finestra.

L’altra cambra és el resultat d’una reforma tardana, quan la part alta de la paret, on hi ha la porta, fou refeta i s’aprofità per tancar l’espai que quedava entre la cambra més antiga i aquesta paret.

Del recinte sobirà caldria afegir, només, que també el llenç de muralla del NE, de gran alçària, presenta diverses fases constructives, ja que és format per diverses parets adossades.

El recinte jussà, orientat de NW a SE, ja és d’època gòtica. Forma una gran plaça d’armes, a l’extrem N de la qual s’alcen les restes d’una gran torre. El flanc de ponent baixa formant un conjunt de baluards, fins al recinte sobirà, protegint-ne l’entrada d’un atac directe.

A l’extrem meridional de tot el conjunt, i sota l’angle S del recinte sobirà, queden restes que permeten suposar l’existència d’un pont llevadís al qual s’accedia, des de l’exterior, per un primer cos avançat o barbacana, situada sota la protecció del recinte sobirà, i disposada de manera que obligava a l’hipotètic atacant a mostrar el flanc dret, privat de la protecció de l’escut, si intentava accedir-hi.

La data en què tot aquest recinte fou alçat no deu ser gaire allunyada de la dels llenços de muralla més moderns del recinte sobirà, i, de qualsevol manera, no pot ser anterior a mitjan segle XV, moment en què s’imposa l’ús d’armes de foc, ja que les nombrases espitlleres que s’hi obren no hi són adaptades.

Totes les restauracions que s’esmenten en el text van ser fetes l’any 1970 sota la direcció de l’arquitecte J. Bassegoda. Actualment s’està treballant en diverses parts del recinte jussà. (EJC-CMR)

Bibliografia

• Monreal-Riquer, vol. II, 1958, pàgs. 23-31
• Els Castells catalans, I, 1967, pàgs. 666-688
• Bassegoda, 1971, pàgs. 40-46
• Aragó, 1974-75, pàgs. 177-190
• Borràs, 1977-78, pàgs. 179-182
• Fuguet, 1986-1987, pàgs. 437-451
• Arthou, 1986, pàg. 242