Presentació geogràfica
Mapa de la comarca del Maresme, amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La comarca del Maresme, amb 397 km2 de superfície, se situa entre les més petites de Catalunya per la seva extensió, però per la seva situació costanera i, fonamentalment, per la seva especial forma allargada és, sens dubte, la que es troba més de cara al mar. Té uns 50 km de costa i una amplada que oscil·la entre els 5 i els 15 km, que s’orienta de manera gairebé rectilínia des de l’W-SW a l’E-NE, i limita pel S-SE amb la mar i pel N-NW amb la línia de cims de la Serralada Litoral, que la separa del Vallès Oriental; per tant, podem considerar que té una delimitació natural i, a la vegada, una unitat força homogènia. Només en els extrems W-SW i E-NE, aquests límits no queden tan ben definits, ja que la separació entre les comarques del Barcelonès i la Selva es fa mitjançant la demarcació de termes municipals: Tiana i Montgat, d’una banda, i Malgrat, Palafolls i Tordera de l’altra, malgrat que en aquest últim cas aquest límit, arran de mar, coincideix amb el curs de la Tordera. Ja se sap el problema que representen aquests tipus de delimitacions coincidents amb cursos fluvials, atesa la relativa mobilitat que aquests tenen, sobretot a les parts baixes dels seus recorreguts.
Malgrat que és una comarca poc abrupta, el Maresme és constituït per dues unitats fisiogràfiques ben definides: el vessant meridional de la Serralada Litoral o de Marina, que ocupa el 70% del territori comarcal i la plana litoral, que s’estén per l’altre 30%. D’aquesta manera es constitueixen dos “paisatges” o conjunts característics: la serralada coberta de boscos i vegetació, on s’instal·laren els primitius poblats, i la plana litoral, profundament humanitzada, amb els nuclis de població més importants i una intensa activitat agrària i industrial.
La suavitat del relleu s’explica pel conjunt de materials presents a la comarca i les orogènies que els afectaren.
El plegament hercinià fou el responsable de l’aixecament de la Serralada Litoral mentre que l’orogènia alpina provocà tan sols una sèrie de fractures que la compartimentaren en un conjunt de blocs desnivellats. D’altra banda, els materials més característics d’aquesta serralada són, en primer lloc, el granit i, en menys proporció, els dics aplítics i porfírics (roques ígnies àcides d’origen intrusiu), com també petits afloraments de roques metamòrfiques: esquists, llicorelles i quarsites. La fàcil alteració del granit en un clima càlid humit permet la formació d’una massa sorrenca anomenada sauló. Al llarg del temps, aquesta erosió és la responsable de l’escassa altitud de la Serralada Litoral, on s’assoleixen cotes entre els 300 i els 470 m en la part meridional —el turó de Séllecs ja supera els 500 m, concretament en té 534—; el coll de Parpers (280 m) donarà pas a les serres del Corredor, amb una cota màxima de 632 m, i al massís del Montnegre, on afloren llicorelles silúriques que originen les cotes més altes de tota la comarca, que assoleixen una altitud de 759 m. A partir d’aquest punt, en la zona més septentrional, la línia de cims torna a davallar fins a arribar al curs de la Tordera, encara que hi ha relleus de certa importància, com ara la serra de Roca-rossa, amb els 442 m del cim del Montgròs.
La plana litoral, de formació quaternària, enllaça la línia de costa amb els contraforts muntanyosos de la serralada i és constituïda pels sediments aportats per aquesta a través, fonamentalment, de les aigües marines i continentals. La màxima amplada de la plana litoral és de 3 km, malgrat que en determinats sectors aquesta plana desapareix del tot quan la Serralada Litoral entra en contacte amb la mar, la qual cosa indica un cert retrocés de la primitiva línia de costa per causa, bàsicament, de l’erosió marina. Aquest fet és el que origina la no-continuïtat de la plana, que queda dividida en dos sectors: el meridional fins a Mataró i el septentrional, que comença a Calella i arriba fins a la Tordera.
Les aigües continentals es concentren en un bon nombre de rieres i torrents que solquen la Serralada Litoral i aprofiten en el seu trajecte cap a la mar les nombroses fractures existents. Aquestes rieres, malgrat que tenen el seu origen en altituds modestes, a causa del seu curt recorregut, assoleixen forts desnivells; a més a més, com que no tenen un cabal permanent que s’activi exclusivament a manera de grans torrentades, amb cabals relativament alts, l’aigua, en circular pels forts pendents, assoleix una energia considerable que li permet arrossegar grans quantitats de materials, que contribueixen a la formació de la plana litoral.
Així, malgrat que en el context de la xarxa fluvial catalana les característiques hídriques i de dimensió fan que aquestes rieres es considerin cursos fluvials d’escassa importància, s’hi desenvolupa una dinàmica força important i característica.
Un altre fenomen característic, aquest ja més lligat a la morfologia, és l’extraordinària amplada dels cursos baixos d’aquestes rieres. Aquest fet es pot explicar per la mateixa dinàmica fluvial: importants cabals puntuals juntament amb el fort pendent de les parts altes. Finalment, a les capçaleres de les rieres, i a causa de la facilitat d’erosió del material granític, la presència de nombroses fractures per on s’estableixen aquests cursos i els forts pendents que hi ha, apareix, per la interrelació d’aquests fets, el fenomen o procés conegut per erosió remuntant o erosió regressiva pel qual, a través de la captura d’afluents, principalment, les capçaleres avancen cap a la carena.
L’únic curs amb cabal permanent, malgrat la seva irregularitat, és la Tordera, si bé també és cert que neix fora de la comarca, als contraforts del Montseny, a la comarca del Vallès Oriental. Només el seu curs més baix, després de travessar la comarca de la Selva i la Serralada Litoral, aprofitant el pas obert per una fractura tectònica, penetra a la comarca del Maresme, rega les terres situades més al nord i forma un important delta, d’uns 8 km2 de superfície, en el punt de desguàs a la Mediterrània. La resta de la xarxa fluvial de la comarca situa les capçaleres en el vessant meridional de la Serralada Litoral, amb una organització paral·lela i no gaire desenvolupada.
Entre la gran quantitat de rieres, es poden destacar les de Tiana, Alella, Taià, Cabrils, Cabrera, Argentona, Cirera, Llavaneres, Caldetes, Arenys, Sant Pol, Calella i Palafolls, els noms de les quals, en tots els casos, llevat de la riera de Cirera, coincideixen amb el de la població que travessen. Aquest fet posa de manifest, d’una banda, la importància d’aquests cursos com a vies de comunicació de la comarca i, de l’altra, la perillositat que comporta el mateix fet, des del moment que es produeix la rierada. De totes les rieres esmentades, cal destacar-ne la d’Argentona, amb 74,55 km2 de superfície de conca i 19,5 km de longitud del curs principal, que és la més desenvolupada; la de Sant Pol o de Vallalta, amb 37,64 km2 de conca i 10,5 km de longitud, i la d’Arenys, amb només 14,85 km2 de conca i 7,2 km de longitud.
El règim hídric, lligat a les característiques de la comarca, és, com ja hem indicat, molt irregular, i els llits resten secs la major part de l’any. Hi ha, però, una gran abundor d’aigües freàtiques, a causa de les bones condicions aqüíferes dels materials de la plana, que en permeten l’aprofitament mitjançant pous i bombes d’extracció. No obstant això, la sobreexplotació d’aquests aqüífers, a causa de les fortes demandes de les creixents zones urbanes i dels sectors turístic i industrial, fa que hi penetri l’aigua salada de la mar, fet que comporta cada dia més problemes en el subministrament de l’aigua en condicions de potabilitat, fins al punt que, actualment, en el Maresme, es consumeix aigua de fora de la comarca.
El règim de pluges i temperatures de la comarca és condicionat per una sèrie de factors entre els quals destaquen l’efecte barrera de la serralada i l’acció termoreguladora de la mar, que donaran lloc a una alta humitat relativa i a unes temperatures suaus.
L’específica orientació de la serralada, malgrat les modestes altituds, protegeix la comarca dels vents freds d’origen continental, principalment els vents de l’oest i del nord, i facilita en gran manera el desenvolupament de les pluges orogràfiques i convectives, que es produeixen en el moment que els vents de llevant, carregats d’humitat, són forçats a enlairar-se en trobar aquest obstacle natural. Aquest fenomen provoca pluges de gran intensitat que fan passar els cabals de les rieres, de manera sobtada, del nores a valors puntuals de proporcions considerables. Així, les precipitacions més intenses coincideixen, al final de l’estiu i el principi de la tardor, amb els temporals de llevant.
Malgrat la marcada irregularitat pluviomètrica de la comarca, s’estableix un règim de pluges amb un augment gradual de les precipitacions, a mesura que ens desplacem cap a l’interior i cap al nord; així, mentre que a Alella, la mitjana anual és de 546,6 mm, a Calella, aquest valor assoleix els 843,0 mm, i mentre que a Mataró, al nivell de la mar, es recull una mitjana anual de 584,3 mm, a la Conreria, a 310 m, ja s’assoleixen els 642,5 mm, o al coll Sacreu, a 395 m, s’arriba gairebé als 700 (699,6 mm exactament).
Els dies amb presència de neu al Maresme són molt escassos i ocasionals, però també és veritat que és rar l’any en què no s’apreciï algun dia o més de nevada als observatoris situats a la serralada. Una altra qüestió és la presència de neu a la costa, fet més excepcional que correspon a les entrades d’aire molt fred de procedència àrtica que, tot i l’efecte pantalla de la Serralada Litoral, penetra ocasionalment a la comarca.
D’altra banda, el règim tèrmic ofereix un mateix ritme general a tota la comarca, encara que, com és natural, els valors absoluts varien amb relació a la situació, és a dir, l’altitud, la proximitat a la mar i l’orientació, per la qual cosa es fa impossible fer un estudi acurat, en aquest cas, de la temperatura. La mitjana anual se situa entre els 13 i els 16°C i no hi ha cap valor d’aquesta mitjana per sota dels 0°C, malgrat que en dies determinats, sí que la temperatura davalla sota els 0°C; així, al desembre del 1984 s’assoliren -8,6°C a la Conreria i al gener del 1985, -9°C al coll Sacreu, ja en el límit de la comarca.
Les altituds de la Serralada Litoral, encara que modestes, també influeixen en les temperatures, que assoleixen, a Mataró per exemple, una mitjana anual de 16,1°C; al coll Sacreu, a 395 m d’altitud, la mitjana assolida és de 14,2°C i a la Conreria, a 310 m, aquesta mitjana tan sols arriba als 13,8°C. Aquesta lògica variació altitudinal és acompanyada, en aquest cas, per una variació latitudinal, que es fa més palesa a la línia de costa, amb un lleuger descens a mesura que es puja de latitud; d’aquesta manera, dels 16,1°C de Mataró es passa als 15,4°C de mitjana anual a Caldetes. Com s’ha vist, aquest fenomen no es dóna en les temperatures de la Conreria i el coll Sacreu, per bé que en el cas d’aquest darrer observatori, només disposem d’una sèrie completa de 10 anys, període molt inferior al de la Conreria, i per sota del recomanat per l’OMM que, recordem-ho, és de 30 anys com a mínim. Encara que aquesta limitació pot portar a errors d’interpretació, hem cregut oportú incloure-hi les dades de l’observatori del coll Sacreu (núm. 251-B), que de manera particular ens van ser cedides molt gentilment pel Dr. Oriol Riba, davant la manca de dades meteorològiques d’estacions situades en plena Serralada Litoral. Finalment, pel que fa referència a les temperatures, cal indicar que, seguint les característiques del clima mediterrani, aquestes s’ordenen al llarg de l’any, i amb relació a les quatre estacions, de la manera següent: l’estiu, on es donen els valors màxims, la tardor, la primavera i l’hivern, en què s’assoleixen els valors mínims, mentre que les màximes amplituds o oscil·lacions a la costa es donen a l’hivern i a la Serralada Litoral, a l’estiu.
La interacció entre la litologia, la morfologia, la hidrologia i el clima, que en aquest cas actuen com a factors, afavorirà la formació d’un sòl més o menys desenvolupat i amb característiques específiques que condicionaran directament la presència de vegetació, i, alhora, aquesta serà determinada pels elements abans esmentats. Així, a la comarca del Maresme, els factors ambientals desenvoluparan, com a resultat d’aquesta interacció, un sòl molt pobre i fràgil, fàcilment erosionable.
La disgregació de la roca mare dóna lloc a una formació sorrenca a base de quars, anomenada sauló, que sovint es diposita en els fondals sense que això impliqui la formació d’un veritable sòl.
D’altra banda, el clima, com a factor últim i determinant d’aquesta vegetació, caracteritzat per una aridesa estiuenca que coincideix amb l’època de les màximes temperatures i dels hiverns humits i relativament càlids, afavoreix una vegetació poc espessa, del tipus bòreo-mediterrani, que es desenvolupa de manera relativament abundant només en els llocs on hi ha un cert gruix de sòl, més o menys argilós. Per això, la coberta vegetal es presentarà dins de la comarca d’una manera discontínua, a base de claps.
A aquestes dificultats naturals per al desenvolupament de la vegetació, s’hi ha d’afegir la pressió antròpica, molt forta a la comarca, que destrueix i elimina la vegetació natural o espontània tant per la implantació de conreus a la plana i, fins i tot, a les zones de muntanya, com per la posterior urbanització i industrialització. Malgrat la presència de la mar, l’home, establert a la comarca des de sempre, no s’ha orientat mai exclusivament vers una vida marítima, sinó que l’activitat agrícola ha estat, potser, la més important.
L’agressió de l’home, doncs, fa difícil trobar l’anomenada vegetació climàtica que, en aquest cas i en les actuals condicions climatològiques, correspondria al bosc de tipus esclerofil·le —alzines i roures— a la part muntanyosa, i un bosc més humit —verns— a les zones més planes. El primer tipus, talat sistemàticament tant per a formar clarianes per al conreu com per a l’obtenció de fusta, és substituït en moltes ocasions per la introducció de noves espècies que suporten més l’acció antròpica, com ara el pi pinyer (Pinus pinea) i el pi bord o blanc (Pinus halepensis); el segon pràcticament ha desaparegut del tot per la pèrdua de les zones humides tant pel conreu com per l’establiment humà.
Malgrat tot, una mica més de la tercera part de la superfície de la comarca és coberta de bosc. Així, de manera general, en els sectors central i meridional hi ha un predomini del pi blanc i el pi pinyer, que ha substituït el bosc d’alzines (Quercus ilex) o el garric Quercus coccifera ssp.rotundifolia), i sobretot el roure (Quercus pubescens). A l’extrem septentrional, més humit, hi creix més el roure i hi ha un predomini de l’alzina surera (Quercus suber), espècie introduïda per l’home per al seu aprofitament econòmic i d’una certa tradició en el sector costaner català, a més de petits claps amb predomini del castanyer (Castanea sativa), també introduït per l’home.
A les obagues, al fons de les valls i al llarg dels cursos baixos de les principals rieres, hi apareixen les espècies més exigents d’humitat, conegudes genèricament com els arbres de ribera; s’hi troben verns (Alnus glutinosa), pollancres (Populus alba i P. nigra), salzes (Salix babilonica) i oms (Ulmus minor). A les terres més planes i a les desembocadures de les rieres, hi predominen les gramínies amb aspecte de jonc i al delta de la Tordera, els joncars i els canyissars són les espècies que dominen.
El sotabosc es combina amb el bosc segons les zones; així doncs, a la meitat més meridional, amb un clima més càlid i més sec que a la zona septentrional, el predomini del pi es correspondrà amb un sotabosc heliòfil format de brucs (Erica arborea), estepes (Cistus albidus i C. monspeliensis) i plantes oloroses, mentre que a la meitat septentrional, juntament amb l’alzina i el roure, hi apareixerà un sotabosc ric en espècies, com el marfull (Viburnum tinus), les estepes, l’arboç (Arbutus unedo), el bruc, el llentiscle (Pistacia lentiscus), etc.
L’ocupació humana
La presència de l’home a la comarca és molt antiga; testimoniatge d’això és la documentació de tota una sèrie de troballes com les de Sant Genís de Vilassar, Vilassar de Dalt, Mataró, Cabrera i Argentona, entre d’altres. Certament, en arribar els romans a la comarca es varen trobar amb l’existència de tota una sèrie de poblats ibèrics, que eren una continuació dels que hi havia al llarg de tota la zona costanera. També aquests han deixat testimoniatge del seu pas per la comarca amb les restes de vil·les romanes, com Cal Ros de les Cabres, al Masnou, Can Sant-romà, a Tiana, o tot el conjunt romà de l’actual Mataró, l’aqüeducte d’Arenys de Mar i les restes de les grans vies de comunicació, com ara la Via Augusta o la calçada, que passava per Parpers i posava en contacte les zones costaneres amb les de l’interior. Posteriorment a la dominació romana de la comarca i a les migracions germàniques, els establiments humans se situaren a les valls interiors, enlairats a mitja serralada, ja que els oferien una certa protecció i, per tant, seguretat, enfront de les invasions dels àrabs.
Als segles X i XI, segons els documents més antics, sorgeixen petits nuclis de població formats per masies més o menys disseminades i unides pel nexe de l’església. Així, doncs, hi ha notícies d’Alella, Tiana, Taià, Premià, Vilassar, Argentona que, si bé no arribaren a formar un conjunt urbà, se situaren a banda i banda de les principals rieres, en una distribució longitudinal d’oest a est.
El feudalisme va tenir importància en la historia de la comarca, i això es fonamenta en la sèrie de castells que s’han enregistrat, com el de Montalt, el Far, Dosrius, Burriac, Vilassar, Premià, Montgat, Montpalau i Palafolls, i si bé, segons els estudiosos, la influència que exerciren tots aquests a la comarca no va ser igual, la pressió dels drets senyorials i feudals sobre la població es feia sentir. D’aquí l’afany dels habitants de redimir-se d’aquestes càrregues i dels “mals usos”.
A partir del segle XV, l’economia comarcal es va desenvolupant progressivament, es construeixen o s’amplien les esglésies, es procura cercar una solució a les incursions que, amb una certa regularitat, patien els municipis a mans dels pirates i es construeixen talaies prop de mar, possiblement en llocs on hi havia barris mariners, que depenien dels pobles de “dalt”. La construcció d’aquestes defenses significa l’inici del creixement d’uns petits nuclis urbans disposats a mantenir-se en la plana litoral i explotar els recursos que oferia la costa. L’expansió d’aquests pobles va representar una autonomia més gran vers els pobles de “dalt”, que començà amb un procés de separació tant civil com eclesiàstica i no va acabar del tot fins al començament del segle passat.
Aquesta creixent economia comarcal s’estanca en un moment determinat, concretament per causa de les guerres entre França i Espanya i pel fet que la proximitat de la comarca amb Barcelona, a banda de la seva privilegiada situació vora mar, origina greus problemes. No obstant això, la recuperació gradual de la comarca es posa de manifest en la definitiva obertura de les activitats marítimes, impulsades, gairebé alhora, per l’obertura del nou mercat americà, que afavorirà un gran progrés en la pesca, la construcció de vaixells, la creació d’escoles nàutiques, etc. És el moment en què neix una artesania tèxtil a les localitats més importants i es troba una explotació agrícola important basada en el conreu de nous productes, com ara el blat de moro, o un increment de l’explotació de la vinya, que va comportar, alhora, un increment de l’exportació del vi i l’aiguardent.
Malgrat els esdeveniments bèl·lics del segle XIX, la comarca va continuar un desenvolupament actiu dedicat cada cop més a la indústria tèxtil.
Aquesta evolució constant de la comarca queda molt ben reflectida si s’observa quin ha estat el creixement demogràfic al llarg del temps. Es parla de l’existència d’una gran densitat de població ja des dels temps ibèrics, que augmenta durant la dominació romana i que sembla que sobrepassava els 9 000 h. Aquesta xifra (9 150 h el 1373) es va mantenir fins que els efectes de la pesta i les guerres assolaren el país català i la població es va reduir a 5 200 h el 1470. A partir d’aquí, la població va créixer lleugerament, però és en el cens del 1789 on s’observa un augment poblacional força espectacular: se sobrepassen els 20 000 h. En seixanta anys, concretament el 1787, aquesta xifra es dobla, la comarca arriba als 41 200 h, i queda ben reflectit l’apogeu pel qual aquesta travessa i de què fèiem esment: instal·lació de telers, noves vies de comunicació, intensificació de l’agricultura, comerç lliure amb Amèrica i, per tant, obertura a la mar, etc. Tot això és constant fins a la segona meitat del segle passat, més o menys, en què se superaren els 70 000 h. Fins al principi d’aquest segle, el nombre d’habitants es manté amb petites variacions amunt o avall, ja que, certament, la restricció de l’entrada del cotó, primera matèria indispensable per al bon desenvolupament tèxtil de la comarca, la minva de les activitats de les drassanes a causa de la competència sorgida amb altres països, l’aparició de la màquina de vapor, que va revolucionar l’estructura de fabricació tèxtil —fins aquell moment bàsicament artesanal—, la pèrdua de les colònies i el problema de la vinya per l’arribada de la fil·loxera van causar un desequilibri econòmic, motiu fonamental de la situació poblacional esmentada.
La forta expansió industrial ocasionada per la Primera Guerra Mundial i el nou corrent migratori que aquesta expansió va generar, ja sia de les comarques veïnes o d’altres zones de la península, unit a l’augment demogràfic de Barcelona, van produir una evolució creixent de la població, però sense que es detectés cap inflexió important en aquest creixement com a conseqüència de la guerra civil, que se situà en 191.000 h el 1979 i superà els 250.000 h a partir del 1979.
Pel que fa a les activitats econòmiques, si bé antigament es conreaven els típics cereals, a més de la vinya per a l’elaboració del vi i l’aiguardent i els garrofers per a comercialitzar les garrofes com a pinso per a la ramaderia, també hi va haver un desenvolupament dels conreus hortícoles, com ara les taronges d’Alella; la introducció de la patata va representar una nova orientació de l’economia agrícola. Així mateix, atesos els avenços tecnològics, en aquest cas l’electrificació, va ser possible utilitzar més fàcilment les aigües dels pous, s’experimentà una expansió del regatge i augmentaren els conreus d’hortalisses, que se situaven en replans pròxims a la línia de costa i eren treballats d’una manera intensiva: s’hi practicaven rotacions i s’hi obtenia, d’aquesta manera, més d’una collita l’any. Cal fer esment de la fulgurant expansió dels maduixots a la part nord de la comarca. També apareix el conreu de flors —clavells, gladiols, roses, plantes ornamentals—, molt estès a la comarca, per la qual cosa s’hi ha traslladat, entre les poblacions de Vilassar i Premià, el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, que fins fa poc tenia la seva seu a Barcelona. D’aquesta manera, s’han fet realitat les aspiracions dels floricultors de la comarca.
Actualment, i segons dades de l’Anuari Estadístic de Catalunya (1986), la superfície dedicada al conreu és de 8.795 ha, distribuïdes en 6.489 ha de conreus herbacis, 1.215 ha de llenyoses i 1.091 ha de guaret, cosa que representa unes 3.114 ha de secà. A banda d’aquesta distribució de la superfície de la comarca dedicada al conreu, la resta del sòl és representat per 1.155 ha de prats i pastures i 20.766 ha de superfície forestal. Així mateix, cal fer esment del règim de tinença de la terra segons la superfície agrícola utilitzada, que es reparteix de la manera següent: 4.689 ha en propietat, 2.191 ha en arrendament i 427 ha en parceria. No s’ha d’oblidar, però, que els sòls agrícoles del Maresme estan en alça, és a dir, el seu preu és molt elevat i, per tant, es van abandonant per l’agricultura i es dediquen a d’altres activitats molt més rendibles i lucratives.
Pel que fa referència a la industrialització de la comarca, ja hem esmentat abans la gran tradició en la indústria del tèxtil, els filats i els teixits de cotó, el gènere de punt i les puntes; doncs bé, això fa que una gran quantitat de població treballi en aquest ram, ja que és el sector bàsic de la comarca, i que s’hi hagin anat accentuant les especialitzacions, com ara la del gènere de punt a Mataró, Canet, Calella, Arenys de Mar, o el de la indústria cotonera a Malgrat, Tordera i Premià. La indústria química és situada a Mongat, el Masnou, Mataró i Malgrat; la de materials de construcció i metal·lúrgia, a Mataró, Malgrat, Vilassar de Dalt, Mongat i Premià de Mar; la de begudes alcohòliques i alimentació, a Alella, el Masnou i Malgrat, i la de fusta i paper, a Mataró.
D’altra banda, el Maresme sempre ha estat una comarca molt ben comunicada, podríem dir que ho ha estat des de l’època dels romans. En l’actualitat és una comarca de pas, ja que uneix el Barcelonès amb la Selva a través de la carretera nacional II, que aprofita el traçat de l’antic camí reial construït a l’inici de l’edat moderna i que acabaria substituint el camí del mig, d’un traçat pràcticament coincident amb l’antiga Via Augusta romana. Ha estat la primera comarca a tenir una autopista de peatge (A-19) construïda per a ajudar a descongestionar la N-II, que diariàment suporta un intensíssim trànsit. També disposa d’una important xarxa viària secundària d’orientació transversal que, a través dels colls de Fontdecera, de Parpers i el coll Sacreu, comunica amb la veïna comarca del Vallès, com també amb un conjunt de carreteres i camins locals. Un fet fonamental va ser la construcció del primer ferrocarril de l’estat espanyol, el popular tren de Mataró, l’any 1848, que uní les ciutats de Barcelona i Mataró. Aquest tren, promogut pel mataroní Miquel Viada, que s’havia enriquit a Cuba, va ser prolongat anys després fins a Arenys de Mar i, posteriorment, fins a Maçanet de la Selva, que enllaçà amb el ferrocarril que procedia de Barcelona i Granollers i arribava a la frontera francesa per Port-Bou.
Aquesta facilitat de comunicació ha afavorit l’establiment d’una gran quantitat de segones residències que, actualment, per una urbanització gairebé massiva, s’han anat convertint en primeres residències. Aquest fet ha comportat que la xarxa viària de la comarca sigui insuficient. Montserrat Jardí
Bibliografia
- Anuari Estadístic de Catalunya 1986, CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya), Barcelona
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, Ketres Editora, Barcelona 1981
- A. Gómez Ortiz, J. Mateu Giral i P. Fernández Viader: El Maresme: geografia i recursos didàctics, col·l. Pau Vila, núm. 7, Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona 1985
- Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6 (El Vallès i el Maresme), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981
- P. Lleonart: El Maresme. Les claus de la seva contínua transformació, Banca Catalana, Barcelona 1981
- S. Llobet: El Maresme, dins Geografia de Catalunya, vol. III, ed. Aedos, Barcelona 1969
- J. Mateu Giral: Coneixement geogràfic i històric del Maresme, Impremta Garriga, Montgat 1982