Arquitectura civil i militar i arqueologia
Mapa dels castells i els edificis militars del Maresme anteriors al 1300.
LI. Ramos
La vida de la gent que habitava al Maresme a l’època que estudiem estava profundament afectada pel fet de trobar-se en una comarca litoral, i pel fet que tota aquesta zona era una àrea molt influïda pel món romà. Evidentment, l’arquitectura civil i militar i, sobretot, les restes que poden ser estudiades amb mètodes arqueològics, també foren afectades per aquestes dues realitats.
Els cinc castells més importants d’aquesta comarca eren el de Palafolls, el de Montpalau, el de Burriac o de Sant Vicenç, el de Vilassar i el de Mata. De fet, però, en tots ells els elements constructius que s’han conservat de l’època romànica són força reduïts. En el de Burriac sembla que fins i tot la torre mestra, rodona, element típic dels castells romànics, fou refeta al final de l’edat mitjana, d’ençà del 1473, tot i que hom pot cercar-ne un precedent en una època anterior. En el de Palafolls trobem nombroses restes de murs que poden ser datades als segles XII o XIII; d’altres, per contra, amb una mena d’opus spicatum, no han de ser considerades necessàriament gaire velles. Malgrat això, aquest castell, en conjunt, amb els seus diversos recintes, les seves sales gòtiques, el seu camí de ronda, etc., és un dels edificis militars més espectaculars de la comarca. Al castell de Vilassar, situat a la part alta de la població de Vilassar de Dalt, només podem considerar de l’època que ara ens interessa la notable torre central. El de Montpalau, que s’alça dalt d’un turó, era presidit també per una torre de planta circular, amb un diàmetre extrem de 6,5 m i uns murs amb un gruix d’1,45 m. Al castell de Mata o de Mataró s’han realitzat algunes excavacions que han permès de trobar sobretot material d’època gòtica.
A la comarca hom pot trobar també una mostra de casa forta del tipus “força” en l’anomenat castell de Dosrius, que té una planta rectangular i fa 10,7 m d’ample × 16,5 m de llarg. També hi havia una casa forta a Canet; actualment, però, l’anomenat castell de Santa Florentina ha estat profundament refet.
Al llarg de la costa hi devia haver, des l’època carolíngia, diverses torres de guaita. També se’n feren en època romànica i, així mateix, se’n van construir o reconstruir moltes en època moderna. Al segle actual, algunes, potser força antigues, han estat destruïdes (Torre de Mar de Mataró, Torre de Cogoll, etc.). La torre dels Encantats, a Caldes d’Estrac, sembla que conté, a la base, algunes pedres de l’època estudiada.
Quan es fan treballs arqueològics, a tot arreu, cal plantejar-se el problema de la continuïtat. Aquesta problemàtica, la continuïtat, en aquest cas entre el món romà i el medieval, amb o sense interrupcions, és especialment important al Maresme. Segons M. Prevosti i J. F. Clariana, en aquesta comarca hi ha quatre casos en els quals hom pot testimoniar estratigràficament “la pervivència de l’hàbitat romà a l’època medieval, sense interrupcions”: a les villae de Can Sant-romà, Can Modolell, Torre Llauder i Can Peixau. Així mateix, també cal tenir present que de 268 villae estudiades per M. Prevosti, a 64 hi havia una capella preromànica o romànica al damunt i, encara, en 18 casos hi ha documentada una construcció, al mateix lloc, entre el segle IX i l’XI.
Aquesta continuïtat ha estat estudiada moltes vegades en analitzar l’evolució dels enterraments o també en plantejar-se el problema de les sitges, en principi d’època medieval, però, alguna vegada, buidades en jaciments antics i, sovint, a prop o bé dins d’edificis religiosos medievals.
Al Maresme podem trobar tombes excavades a la roca, tombes de lloses i enterraments cavats directament a terra. Creiem que el més lògic, si es vol fer una tipologia dels enterraments medievals, és intentar-ho a partir de la forma o l’orientació de la sepultura o, fins i tot, de la posició de l’esquelet, independentment del material emprat en fer-la, que era motivat més aviat per les característiques del lloc. D’acord amb els estudis de J. F. Clariana, al Maresme podem establir els tipus següents: 1) Sepultura de planta rectangular; normalment era feta amb pedres, com per exemple, a la necròpoli de Can Boquet. 2) Tomba amb els extrems arrodonits (anomenada, sovint, de “banyera”), com les de Can Modolell, Santa Maria de Mataró i potser Sant Cebrià de Vallalta. 3) Sepultures antropomorfes. Amb relació a aquest tipus, J. F. Clariana estableix, com a variant, les cavades a la roca, les típiques “olerdolanes”, com poden ser les de Sant Jaume de Treià o la de Sant Pol. Una altra variant es podria trobar en les fetes amb pedres, com les de la necròpoli de Ca la Madrona. Finalment, una tercera variant, d’acord amb la terminologia que vam proposar ja fa temps, serien les tombes pisciformes, que hom pot trobar també a Sant Jaume de Treià. Al Maresme, en alguns casos, podem veure clarament el reaprofitament de materials antics; així, per exemple, al jaciment de Can Modolell, a Ca la Madrona, a Santa Maria de Mataró, etc. També cal tenir present que, algunes vegades, foren destruïdes parcialment arran de la construcció de sitges (per exemple a Can Modolell), fet interessant amb vista a llur datació, ja que alguns d’aquests enterraments poden ser d’època preromànica i romànica, però d’altres poden ser, en canvi, dels primers segles medievals.
Un altre element que també pot aportar molta informació sobre aquests segles poc documentats de l’alta edat mitjana són les sitges, que sovint fan de lligam entre els estrats del món antic, que travessen, i els estrats de l’edat mitjana, època en què foren fetes, utilitzades i, sovint, també abandonades. Llur existència demostra que hi havia un hàbitat allà on es troben; moltes vegades es feren en relació amb esglésies. Entre els conjunts de sitges estudiats podem destacar les 5 de Torre Llauder a Mataró, les 5 de Sant Jaume de Treià, situades sota la capella, les 3 fosses ovoides de Sant Martí de Mata, relacionades amb l’església preromànica, les 15 de Can Modolell, la de Sant Pol de Mar, les 2 de Sant Andreu d’Òrrius, etc. En aquest darrer lloc es realitzà, l’any 1982, una excavació arqueològica, després de la troballa d’un tresoret de monedes del segle XI, de l’època del comte Berenguer Ramon I, estudiades per Anna M. Balaguer i M. Crusafont.
Finalment, pel que fa al més important, els llocs d’habitatge, se’n sap encara poca cosa. Com hem dit, amb relació a alguna de les villae romanes sembla que podem parlar d’una continuïtat en el poblament rural (amb o sense interrupcions). J. F. Clariana, M. J. Orobitg, T. Portillo i M. Prevosti, que han estudiat aquest tema, creuen que s’ha valorat massa la concentració de l’hàbitat que hom creu que existí en l’època medieval (pas de les villae a poblets) i que cal valorar més “la pervivència de l’hàbitat rural dispers com a herència directa de la forma de vida romana”. De fet, però, fins i tot si s’aprofitaren les antigues villae romanes, potser cal pensar més en un hàbitat semidispers (o semiconcentrat), format per reduïts centres de poblament (tampoc no hi havia gaire gent en aquella època), on vivien diverses famílies; potser una forma de lloc d’habitatge més semblant al vilar de l’època carolíngia que no pas al mas isolat unifamiliar de després de l’any 1000. Es cert que damunt d’un tant per cent de les villae romanes hi ha masies actuals; tanmateix, aquests masos són fruit precisament dels canvis socials i en el paisatge que hi hagué arran de les transformacions del canvi de mil·lenni. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Maresme anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Maresme anteriors al 1300.
LI. Ramos
L’estudi de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que s’ha conservat a la comarca del Maresme ha de partir de la constatació de la importància de la romanització i de la persistència de la seva arquitectura, tant des del punt de vista dels edificis construïts que poden ser reutilitzats o transformats, com dels elements constructius, que són emprats com a material de construcció, ja fora del seu context original; també cal considerar la persistència local de sistemes constructius antics, sigui per la utilització continuada d’unes tecnologies al llarg del temps, sigui perquè la utilització d’uns determinats materials implica la utilització de tecnologies adients, imposades pel mateix material.
Avui podem valorar aquestes circumstàncies de l’arquitectura alt-medieval del Maresme gràcies al treball dels investigadors que han desenvolupat la seva tasca a la regió, els quals poden exemplificar-se en la figura de Marià Ribas, estudiós de l’època dels primers segles del cristianisme al Maresme, que és un moment d’especial transcendència per entendre algunes de les condicions i de les característiques futures de l’arquitectura local.
Sorprèn, en una primera visió de l’arquitectura alt-medieval del Maresme, l’escassetat d’edificis conservats d’aquesta època, fruit de la vitalitat constructiva d’aquesta regió, que ha transformat o substituït la major part d’edificis construïts en aquests segles. I al costat d’això, sorprèn l’elevat nombre d’edificis construïts abans del segle XI, alguns d’ells d’un gran interès, per les seves característiques tant tipològiques com constructives.
Les formes més generalitzades de l’arquitectura anterior al segle XI tenen uns bons exemples en l’absis de Sant Andreu d’Òrrius, o en les esglésies de Sant Martí de Mata, o Sant Cugat de Treià, clara mostra de persistència de lloc habitat des de l’època romana, o Sant Cristòfol de Cabrils, edifici que uneix al seu interès arquitectònic, on cal assenyalar l’estructura de les seves finestres, les excepcionals circumstàncies de les seves estructures subterrànies.
L’església de Sant Salvador de Can Boquet, a Vilassar de Dalt, és un edifici clarament emparentat amb Sant Cristòfol de Cabrils en elements com la finestra i també en la tipologia, malgrat les transformacions sofertes, però el seu principal interès està en l’aspecte tecnològic de la construcció de la volta de l’absis; s’hi inclouen elements ceràmics per a alleugerir el pes de la volta, en una pràctica constructiva molt singular que hauria de merèixer un procés d’investigació, no sols del seu ús en aquest edifici, sinó també de la seva difusió en l’arquitectura d’aquell temps, per tal de confirmar-ne la singularitat.
D’altra banda, cal esmentar els edificis, o vestigis, conservats a Sant Pere de Riu, de filiació dubtosa, i a Sant Pol de Mar, que sembla clar que no era una església, però que podria ser una dependència monàstica; d’aquest edifici s’han establert hipòtesis cronològiques que el situen com a obra dels segles V-VI, però sense prou fonament arqueològic per impedir de plantejar qualsevol altra hipòtesi, sempre anterior al segle XI, com un perfecte exemple de reutilització de materials constructius d’època romana.
Les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI català tenen, al Maresme, diversos exemples en els quals l’aplicació de motius llombards en l’ornamentació de les façanes constitueixen el tret distintiu essencial. Esglésies com Sant Pere de Riu o Sant Genis de Palafolls presenten l’ornamentació estesa per la façana, mentre que la de Sant Pol de Mar presenta els motius llombards, realitzats amb elements ceràmics reaprofitats, limitats al ràfec absidal, però cal tenir en compte que aquest edifici presenta un procés constructiu força complex que, unit a les seves singularitats específiques, forma un conjunt d’un interès excepcional.
Al Maresme també es conserven alguns edificis que cal datar dins el segle XI, si bé no foren concebuts amb les formes llombardes, com per exemple Sant Andreu de Tordera i Sant Bartomeu de Cabanyes, que presenten els paraments totalment llisos, però la seva tipologia constructiva permet situar-los dins el segle XI. No s’exclou, però, la possibilitat d’una datació més avançada, com a obres rurals del segle XII, fortament arrelades en la tradició constructiva, com sembla que és el cas de les esglésies de Sant Mateu de Premià o de Sant Martí de Montgat.
Dins d’aquest mateix context constructiu i cronològic hauríem de situar les despulles de l’església de Sant Romà de Tiana, que és un perfecte exemple de la continuïtat constructiva i de poblament que, com hem vist, és una de les característiques del Maresme medieval.
A part els edificis esmentats com a exemples de l’aplicació dels models llombards, cal referir-nos al campanar de l’església de Sant Feliu d’Alella, on es conserven elements dels frisos d’arcuacions que separen els diferents nivells d’obertures, seguint els tipus més característics de la decoració dels campanars del segle XI, però amb les arcuacions realitzades amb una tecnologia constructiva que permet de suposar una datació ja avançada, a cavall entre els segles XI i XII, seguint les fórmules plenament desenvolupades en els campanars del segle XI.
Dins la mateixa tipologia, però plenament integrat dins les fórmules constructives de la plenitud del segle XII, i totalment mancat d’ornamentació, és el campanar de Sant Esteve de Tordera, l’element més vistós que s’ha conservat d’aquesta església, la qual té l’aspecte d’haver estat una obra d’una gran ambició arquitectònica.
A més de les despulles de Sant Esteve de Tordera, les formes de l’arquitectura i de les tecnologies constructives del segle XII es manifesten plenament en l’església de Sant Pere de Clarà, com una forma avançada, ja possiblement del segle XIII, i sobretot en l’església de la canònica de Santa Maria de Roca-rossa, que malgrat el seu estat ruïnós, constitueix un dels edificis més característics de l’arquitectura d’aquesta època. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Maresme anteriors al 1300
L’escultura en pedra
L’escultura en pedra del romànic a la comarca del Maresme ofereix escassos exemplars, la majoria d’ells caracteritzats per la senzillesa i la tosquedat d’execució. Sovint l’existència d’elements d’anàlisi, en especial relatius a una decoració que en alguns casos és absent, constitueix un problema difícil de superar a l’hora de situar en el temps els exemplars coneguts. D’altra banda, hom ha definit com a romàniques algunes produccions d’extrema tosquedat, àdhuc de barroeria, i d’aspecte arcaïtzant, en una discutible assimilació d’aquests components al concepte de romànic. Sota un intent de revisió veurem com algunes d’aquestes obres pertanyen a moments més avançats al romànic tot i la seva fisonomia popular, que mai no podem considerar com a sinònim de romànic.
Les troballes arqueològiques dutes a terme a Sant Andreu d’Òrrius posaren al descobert una ara d’altar mancada de decoració i d’inscripcions, per a la qual hom ha proposat una datació dins el preromànic. Són també problemàtiques les incisions del campanar de Sant Feliu d’Alella, que originen un motiu de caràcter vegetal, la cronologia del qual pot esclarir-se a través de la del conjunt arquitectònic. Apareixen problemes similars en els elements de Sant Cristòfol de Cabrils, per bé que sembla bastant clar que la pica és posterior al romànic, tot i la simplificació formal de la seva execució. Altres peces són difícils de classificar, en especial l’ara i el suport d’altar de Santa Margarida de Cabrera, molt deteriorats i mancats de qualsevol element que permeti classificar-los; és clar que no podem descartar-ne una datació dins l’època que ens ocupa, però no disposem de cap raó concloent per a pensar-ho.
Disposem de més elements d’anàlisi amb relació a tres peces conservades al Museu Comarcal del Maresme, a Mataró, tot i que la seva procedència és desconeguda. Esmentarem, en primer lloc, un relleu fragmentari (inv. 5 160), de dimensions molt reduïdes, decorat a base d’un esquema geomètrico-vegetal d’un cert nivell qualitatiu. La peça pot datar del final del segle XII o de l’inici del XIII. A aquesta centúria també deu pertànyer un capitell de senzilla decoració vegetal (inv. 5 154), amb una temàtica i una organització visible en conjunts força avançats. És més estrany un segon capitell (inv. 5 191), amb una decoració molt llisa derivada llunyanament del corinti, possiblement també del segle XIII. Altres peces d’aquest museu són gòtiques.
Igualment posteriors al romànic són alguns exemplars que en alguna ocasió hom ha definit com a romànics, almenys per la datació que se’ls ha atribuït. Ens referim a un capitell provinent de Sant Martí d’Arenys de Munt, indubtablement gòtic. El mateix deu succeir amb un relleu de Sant Pere de Clarà (Argentona), tot i ser molt senzill, que hi ha en una pica. Tampoc no sembla que sigui romànic el grup de la façana de Sant Martí de Taià, tot i que presenta un tema visible en aquesta època. En tots tres casos introduïm sengles notes aclaridores en les respectives monografies.
Queden per esmentar alguns casos especials. En concret, el d’un capitell conservat al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar. Malauradament, només ha estat possible estudiar-lo a través d’una fotografia en la qual és datat al segle XI. Sense poder disposar de referències més directes, i sense descartar la datació proposada en l’estudi dedicat, convé remarcar la seva forta relació amb el món islàmic, almenys en aparença, fet que també afecta la base que li fa de suport. En aquesta mateixa col·lecció hi ha un fragment de dovella d’estil clarament ripollès; de tota manera, i desconeixent-ne com en el primer cas la procedència, però essent més clar el seu origen, no l’analitzem en el present volum. El mateix succeeix en un capitell i una imposta, considerats bizantins, del Museu de Mataró. (JCSo)
La talla
El panorama limitat i modest que hem fet notar en el terreny de l’escultura en pedra és aplicable en major mesura al de les talles de fusta si ens atenim als marges del romànic. D’aquesta manera, els exemplars que en alguna ocasió han estat datats al segle XIII difícilment poden ser qualificats de romànics, i fins i tot deuen pertànyer a dates més avançades a les que ens ocupen. Des d’aquest punt de vista, reflectit en els estudis i les notes sobre exemplars de la comarca del Maresme, pretenem situar les peces en contextos més avançats, pertanyents gairebé sempre al gòtic tot i alguns records compositius i iconogràfics de moments anteriors. Convé fer notar, però, que en algun cas hom ja havia advertit aquest fet, tot i ésser tractats en treballs sobre la imatgeria romànica.
En aquesta ocasió és important aclarir que les imatges dels apòstols originàries de Santa Maria de Mataró, desaparegudes i tan sols conegudes per mitjà d’algunes fotografies i referències, pertanyien a una època posterior tot i haver estat definides com a tardo-romàniques en alguna ocasió. El mateix succeeix amb una talla de Sant Jaume conservada a Sant Pere de Clarà (Argentona), evidentment posterior. Quant a les imatges de la Mare de Déu, cal remarcar que la desapareguda de les Dones o de Vivelles (Palafolls), era gòtica tot i haver estat qualificada com a romànica tardana. Sembla que hi ha més acord pel que fa a la Mare de Déu de Santa Florentina (Canet de Mar), l’estudi de la qual només s’ha pogut realitzar a partir de fotografies, la del castell de Palafolls, conservada a l’església de Sant Genis, i la de la Cisa (Premià de Dalt), netament gòtiques. D’altra banda no ha estat possible analitzar directament la Mare de Déu del Viver (Argentona), tot i ser esmentada en algun treball sobre el romànic. Òbviament excloem d’aquest estudi un exemplar conservat al Museu Comarcal del Maresme, a Mataró, procedent de la comarca d’Osona.
D’aquesta manera podem arribar a la conclusió que cap dels exemplars tractats no és romànic, tot i els records d’alguns exemplars que no podem utilitzar com a l’indici d’una datació endarrerida. Per aquest motiu, no ens podem allargar més en aquest apartat tot esperant que les notes de les monografies serveixin de base per a estudis en una ocasió més oportuna. (JCSo)
Pintura i altres mostres d’art
Són escasses les obres, classificables dins aquest apartat, que ens han arribat de la comarca del Maresme. Així, dins el grup de pintura mural només disposem de tres petites mostres i de la notícia d’un quart conjunt avui desaparegut. La decoració pictòrica més rellevant és la pertanyent a l’església de Sant Romà de can Sant-romà (Tiana), situada al mur N de l’antiga construcció romànica que avui fa de contenció de la construcció gòtica. Des de l’any 1973, que Epifani de Fortuny publicava la descoberta del conjunt en una revista local, fins al dia d’avui, s’ha perdut una bona part de la capa pictòrica, de tal manera que actualment resultaria difícil, si no fos pels apunts recollits en aquell estudi, esbrinar que el tema representat és el de la crucifixió i que ens trobem davant d’una obra feta entre el darrer terç del segle XI i la primera meitat del XII.
De la decoració mural de Sant Andreu d’Òrrius i Sant Salvador de Vilassar de Dalt, en canvi, només es conserven restes de pigment de color vermell; en el primer cas figuren —hom diu— motius heràldics i, en el segon, un cercle amb creu inscrita i ratlles.
Hom sap que a la capella del castell de Palafolls hi hagué pintures amb la representació de l’epifania, avui desaparegudes.
Totes aquestes mostres, minses i poc significatives, fan pensar que la pràctica de decorar els murs de les esglésies amb pintures, habitual als segles XI, XII i XIII, també tingué lloc a la comarca, però que l’empenta constructiva i reformadora del segle XIV i sobretot del XVI eliminà gairebé del tot la plàstica romànica.
Dins el camp del treball en metall cal fer esment de quatre objectes conservats. Els dos més interessants són un calze i una patena de peltre, procedents de Sant Andreu de Llavaneres i avui guardats al Museu Episcopal de Vic (núm. 9 710). La semblança amb altres peces conservades a Catalunya, com ara el calze i la patena trobats a la tomba de Sant Bernat Calbó (MEV) o bé els calzes del bisbe Bernat d’Olivella (Museu Episcopal de Tarragona) i de Guillem de Cabanelles (Tresor de la Catedral de Girona), serveix de pauta per a datar aquest conjunt dins el segle XIII, època en la qual aquest tipus d’objectes eren freqüents entre la vaixella litúrgica de les esglésies.
Els altres dos objectes, de menor interès des del punt de vista artístic, són un sivella de bronze sense cap mena de decoració i un plat fragmentat amb la part corresponent a un crismó. Tots dos procedeixen de Sant Martí de Mata (Mataró).
Vista la pobresa, principalment en quantitat, de conjunts murals i objectes conservats a la comarca o procedents d’ella, resulta difícil aventurar hipòtesis de comparació respecte d’obres foranes, tant pel que fa a elements iconogràfics de l’època com pel que fa a l’estil. A més, fora impossible parlar de l’existència de tallers d’artistes instal·lats —ni que fos temporalment— a la comarca, o bé d’artistes forans cridats per a la realització d’alguna obra local. (LCV)