De la prehistòria a la fi del món ibèric
Vista aèria de la planura del Segrià, amb el riu que li donà el nom i la ciutat de Lleida al fons.
ECSA-J. Todó
Els senyals més antics de la presència humana en aquestes comarques comencen a ser revelats per la investigació en temps molt recents, i constitueixen, paradoxalment, el capítol més nou, encara mal conegut. Així, només podem parlar, respecte al paleolític inferior, de la presència d’algun chopper, chopping tool o bifaç a les terrasses del Segre i a altres cursos d’aigua menys importants, però no tenim cap jaciment pròpiament dit que es pugui adscriure a aquest moment. És cert que el desconeixement general està en relació directa amb la intensitat de la investigació, atès que gairebé tot el que es coneix procedeix de les terrasses de la riera de la Femosa. De tota manera, la presència d’aquest instrumental ens parla, com es podia esperar, d’un poblament segurament molt important i que intuïm àmpliament distribuït. El mateix passa respecte al paleolític mitjà: les restes mosterianes són també escasses i, gairebé sempre, mancades de context. No obstant això, comptem amb un jaciment com les Fonts (Artesa de Lleida, Segrià), on es documenta una indústria de sílex mosterià amb abundants rascadors de tipus charentià. Tampoc no és millor la situació per al paleolític superior, encara que a la mateixa zona es troba un jaciment singular com és la Bauma de la Peixera, al costat del Set, a Alfés (Segrià), on, a més d’indústries del paleolític inferior i mitjà sense context clar, hi ha restes d’habitació humana amb una mena de llar que correspon a un magdalenià avançat.
Al mesolític o epipaleolític pertany el jaciment del Cingle, a les Garrigues, i sembla que també hi ha indústra d’aquest moment a la famosa cova del Cogul, situada a la mateixa comarca. A aquest moment s’ha atribuït l’inici de la important pintura rupestre que a les nostres terres està tan ben representada, encara que el problema cronològic que aquesta planteja no és fàcil de dilucidar, ja que sembla que, admetent el seu origen en aquesta època, les manifestacions artístiques es prolonguen durant el neolític i segurament també durant l’edat del bronze. Sigui com vulgui, el jaciment més conegut és l’esmentat de la cova del Cogul, famós especialment pel conjunt anomenat de la dansa fàl·lica (personatge masculí itifàl·lic envoltat de dones amb faldilla acampanada), però que a més inclou altres figures (escena de cacera, cérvols, braus, una cabra, un peix i altres animals més difícils d’identificar), totes fetes amb tintes planes de color vermell de diverses tonalitats i negre. Ha estat interpretat com un santuari, que, d’altra banda, degué ser utilitzat per moltes generacions —d’aquí parteix una de les dificultats a l’hora de datar els diferents elements—, ja que arriba fins a l’època romana (inscripció votiva del segle i aC). Tanmateix, no és l’únic testimoni d’art rupestre —encara que és el més destacable per la seva singularitat com a centre religiós durant segles—, atès que hi ha altres mostres al llarg de les lleres del Set i del Segre, que en general són força difícils de datar (al Segrià, Alfés, abric del Barranc de Sant Jaume i del Barranc de la Canà a la Granja d’Escarp; i, a les Garrigues, Roques Guàrdies II a les Borges Blanques i la Vall de la Coma a l’Albi).
Tampoc no és gaire millor el grau de coneixement del neolític local. Tanmateix, sembla que, tenint en compte la presència de ceràmica impresa en llocs diversos —entre els quals hi ha coves—, es pot suposar l’existència d’una població constituïda essencialment per pobles pastors, però que també devien practicar l’agricultura. Entre les ceràmiques d’aquest moment es documenta la impresa, anomenada cardial o montserratina. En general sembla acceptable de pensar, malgrat les llacunes del nostre coneixement, en un aprofitament de les possibilitats que aquestes terres oferien —sobretot pel que fa als cereals— i la presència d’uns establiments més o menys estables que no han deixat rastre, potser perquè l’activitat agrícola posterior va arribar a esborrar unes traces no gaire consistents. D’indicis, n’hi ha, com pot ser la presència d’una necròpoli de cistes a les Borges Blanques (les Garrigues), corresponent ja, per tant, a un neolític avançat.
Repertori de materials ceràmics del jaciment de Genó (Aitona, Segrià) pertanyents a l’època del bronze.
IEI-J.R. González
Fins ara desconeixem la seqüència del calcolític lligada a l’aparició dels primers metalls, que en comarques més al nord, i fins i tot a l’est, es caracteritzaria per la construcció de megàlits o la utilització de coves funeràries; tots dos sistemes continuaran en l’etapa següent. Sembla que es tracta sobretot de pobles de pastors, algun dels quals devia conèixer el vas campaniforme, que, si bé no concretament a la zona que tractem, sí que ha estat documentat en comarques veïnes de la mateixa latitud, encara que sempre en un nombre escàs. El problema és diferent a partir de l’edat del bronze, període que s’inicia al voltant del 1800 aC, però que serà sobretot a partir del 1500, o potser una centúria després, que en tindrem testimonis significatius, com ara els poblats més intuïts que coneguts —ja més o menys estables— que en l’etapa del bronze final (a partir del segle XII aC) presenten un incipient urbanisme, amb cases rectangulars, on es constata la metal·lúrgia i una cultura material en què s’observen concomitàncies amb l’altre costat dels Pirineus (ceràmica de nanses d’apèndix de botó, per exemple). Aquests són els casos de Genó (Aitona), Carratalà (Soses), Solibernat (Torres de Segre) i la Pena (Puigverd de Lleida) al Segrià; la Masada de la Rata i Safranals (Fraga) al Baix Cinca; i Regal de Pidola (Binèfar) a la Llitera. Molts d’aquests continuaran en època posterior, cosa que indica una sedentarització molt lligada a l’agricultura, sense que això signifiqui l’abandó de la ramaderia (ovins, bòvids, porquins i èquids).
Cisterna excavada el 1985 al tossal de les Tenalles (Sidamon, Pla d’Urgell) corresponent a l’edat del ferro.
ECSA-I. Garcés
Sembla que les aportacions humanes transpirinenques foren una constant durant unes quantes centúries. Així, entre els segles XI i VIII aC —per tant, fins ja ben entrada l’edat del ferro—, penetraren en terres catalanes nova gent que practicaven la incineració dels cadàvers i, un cop produïda la combustió, en dipositaven les restes en els anomenats camps d’urnes i camps de túmuls, i que a partir de l’última data començaren a fer servir el ferro; l’ús d’aquest metall es generalitzà probablement per influència dels colonitzadors de l’est de la Mediterrània, grecs i fenicis, que visitaren les costes amb intensitat a partir del segle VIII aC. Els pobles indoeuropeus ja són recognoscibles en zones com ara Genó-Carratalà al segle XI aC (ceràmica acanalada), però s’instal·laren clarament a la regió del Segre i zones immediates a partir del segle IX aC. Són gent que enterraven els seus difunts en els camps tumulars (el túmul és el seu enterrament característic) com ara els de Roques de Sant Formatge i de Pedrós (Seròs), però al mateix temps sembla que hi hagué camps d’urnes —l’altra modalitat que distingeix en principi altres zones de la nostra—, com els del Puntal (Fraga) o Torre Filella i la Femosa (Lleida). L’ús del ferro es generalitzà a partir de la segona meitat del segle VII aC, i els poblats es multiplicaren; destaca d’aquesta època el jaciment del tossal de les Tenalles, situat al sud-est del poble de Sidamon excavat des dels anys trenta per J. Serra i Ràfols. Ens trobem davant els antecedents immediats dels ilergets, el poble amb el qual es trobaran els romans quan entrin en contacte amb les nostres terres l’any 218 aC.
Important jaciment ibèric de Gebut (Soses, Segrià), en curs d’excavació.
IEI-J.I. Rodríguez
Arqueològicament, al segle VI aC ja es constata l’existència dels anomenats “poblats” ibèrics, com el dels Vilars (Arbeca, les Garrigues), tot i que els més característics apareixen al segle següent, ja en la fase coneguda com a ibèric ple —alguns tan notables com el de Gebut, a Soses, o el del Pilaret de Santa Quitèria a Fraga—, que aquí corresponen al poble dels ilergets. El fet més notable és que, encara que poques, ens n’han arribat referències a través de les fonts grecollatines. Com els altres pobles ibèrics, el poble ilerget coneixia l’escriptura —encara avui no desxifrada—, els testimonis de la qual, no gaire nombrosos, s’han conservat en ploms inscrits i en grafits sobre ceràmica. Aquesta última, d’altra banda, ja és feta amb torn i mostra les característiques decoracions pintades a bandes, semicercles, dents de llop, cabelleres, etc., que identifiquen les produccions ibèriques. L’urbanisme s’ha desenvolupat considerablement, igual que la metal·lúrgia del ferro, ja del tot generalitzada. Hi ha un millor aprofitament dels recursos agrícoles, un augment demogràfic i una societat més complexa que preludia l’aparició de l’estat, cosa que sens dubte es produeix abans de l’arribada dels romans, en l’estadi del que anomenem “ciutat-estat”, forma característica dels pobles mediterranis desenvolupats d’aquell moment. Des del final del segle III aC els ilergets emetran moneda amb el nom del seu poble, i més freqüentment, amb el de la seva ciutat més important, Iltirta (Lleida).
Els ilergets ocupaven un territori molt més gran que el de qualsevol altre dels pobles ibèrics de Catalunya (tota la zona que tractem pertanyia a aquest territori) i, si fem cas de les fonts clàssiques escrites, era el més important i el que va mostrar una oposició més aferrissada als invasors romans —els coneguts episodis dels règuls Indíbil i Mandoni— quan aquests van intervenir a la Península Ibèrica per lluitar contra els cartaginesos a la segona guerra Púnica. La seva bel·licositat fou proverbial, però, un cop vençuts, al començament del segle II aC, no van participar en revoltes posteriors, com la que van portar a terme els seus pobles veïns al voltant de l’any 195. Començà aleshores el procés de romanització.
El món romà
Làpida romana de la Seu Vella de Lleida, decorada amb grafits medievals, que s’utilitzà com a ara d’altar.
IEI-J.I. Rodríguez
Encara que van perviure durant un temps les formes indígenes, com ho demostren la continuïtat de l’escriptura i la ceràmica ibèriques —per no referir-nos a monuments ortodoxament indígenes com el de la Vispesa a Tamarit de Llitera—, el procés de romanització va ser constant a partir de la pacificació de la zona. Estudis recents demostren una planificació del camp al voltant del final del segle II aC, data en què, pels mil·liaris de Quint Fabi Labeu, se sap que també es va construir una via que permetia la unió ràpida d’aquestes terres amb la costa; encara és més eloqüent el fet que, en les guerres civils romanes del segle i aC —que, d’altra banda, van tenir alguns dels seus capítols més importants en aquestes terres ponentines—, els seus habitants van prendre partit per un bàndol romà o l’altre, i no per recobrar la independència perduda. Tots els territoris dels quals tractem van dependre de la ciutat d’Ilerda, nom romanitzat de la ilergeta Iltirda, del territori de la qual formaven part. Aquest territori limitava amb els de Tarraco (Tarragona), Iesso (Guissona), Aeso (Isona), Labitolosa (la Pobla de Castre) i Celsa (Velilla de Ebro). Aquestes dues darreres ciutats, com també Osca, havien pertangut als ilergets. Ilerda disposava, per tant, d’un territori molt ampli. La seva situació en un lloc estratègic per travessar el Segre, indret de convergència d’importants vies que comunicaven la costa amb l’interior peninsular i, a través de la conca del riu, amb l’altre costat dels Pirineus, va fer que molt probablement fos elegida com a base per a la conquesta dels territoris de l’interior encara no dominats. A favor d’això hi ha el fet també que es tractava de la localitat terra endins de Catalunya més important quan van arribar els conqueridors, com es desprèn de la quantitat molt superior de producció de monedes —a més, encunyades en plata— respecte a qualsevol altra seca ibèrica. Podia haver estat durant un temps una ciutat mixta ilergetoromana, on s’haguessin establert itàlics. L’arqueologia evidencia el fet que ja a mitjan segle II aC s’ocupà la zona que avui correspon a la plaça de Sant Joan, de manera que se sobrepassà el turó de la Seu, que se suposa que va ser el nucli original de la ciutat indígena, i poc després la zona situada més a l’est, també al costat del riu.
Restes d’un mausoleu romà, a la confluència de la Noguera Ribagorçana i el Segre, prop de Corbins (Segrià).
IEI-J.I. Rodríguez
Les construccions que apareixen —realment poc monumentals— es poden considerar romanes, però així i tot la ciutat no sembla tenir un estatus genuïnament romà. Això no constitueix precisament una peculiaritat ilerdense, ja que fa anys, després del descobriment d’un fòrum del final del segle II a Empúries, es va tornar a plantejar el problema d’aquestes ciutats d’època republicana de les quals no constava que fossin colònies o municipis, que és el que defineix una civitas romana, molt més que el grau de la seva importància urbana. S’ha proposat la possibilitat que hagués adquirit el rang de colònia llatina en dates aproximades —potser al començament del segle i aC—, cosa discutible, pel que es pot arribar a desprendre del document conegut com a Turma Salluitana o Bronze d’Ascoli, trobat a Itàlia. En aquest document figura una relació de cavallers amb la indicació del seu lloc d’origen, als quals Pompeu Estrabó concedí la ciutadania com a premi al seu comportament durant la guerra social italiana. Encara que no és clar, sembla que totes les localitats esmentades es poden situar a la vall mitjana de l’Ebre i del Segre. Els noms dels cavallers són indígenes, tret del dels tres ilerdenses que hi consten, que tenen nom llatí, però com que els pares d’aquests encara el tenen indígena, s’ha pensat en la possibilitat que la ciutat hagués accedit recentment a l’estatus colonial. Encara que no és un argument convincent, l’important és que d’una manera o altra ens parla dels progressos de la romanització a la zona.
Sembla que, en general, les nostres comarques van prendre partit pel rebel Sertori —davant els optimats que detenien el poder a Roma—, el qual havia fixat una espècie de capital a la ilergeta Osca a la primera meitat del segle i aC. Aquest va ser vençut per Pompeu, que sens dubte es va crear una important clientela a la zona, com es desprèn del fet que llerda abraci clarament el seu bàndol en la lluita que protagonitzarà Cèsar contra els fills d’aquest. L’any 49 aC va tenir lloc la coneguda batalla d’Ilerda, en la qual aquest últim va vèncer els generals pompeians Afrani i Petreius, segons relata el mateix Cèsar a la seva obra De bello civile. Aquesta obra és important per les notícies que aporta sobre la topografia de la ciutat, que, fins i tot en aquesta època, es desenvolupava bàsicament al turó de la Seu Vella. Aquesta descripció fou posteriorment utilitzada pel poeta Lucà, del segle i dC, per a la recreació de la batalla en el poema vulgarment conegut com “la Farsàlia”.
En època d’August, en un moment anterior al canvi d’era, Ilerda va passar a ser municipium de dret romà, únic estatus que va tenir amb seguretat, la qual cosa significava que “oficialment” era una ciutat romana. Aquesta, amb el seu territorium, en el qual s’inclourien les comarques de què tractem, va dependre en la qüestió jurídica del conventus Caesaraugustanus, segons ens informa Plini, i va ser l’única ciutat de la Catalunya actual que no havia de dirimir els seus plets a Tarragona, sinó a Saragossa. Precisament la creació d’una colònia, potenciada oficialment al costat de l’Ebre, a Saragossa, degué significar per a llerda la pèrdua definitiva d’aquesta primacia que havia tingut entre les ciutats de l’interior durant els primers temps de presència romana a la Península Ibèrica. Va ser una ciutat de tipus mitjà, encara que sens dubte era la més important de l’interior català, com ja hem indicat, els ciutadans de la qual van ser adscrits a la tribu Galeria, igual que tantes altres localitats d’època augusta. La seva condició municipal és coneguda només per les monedes —llegenda Mun. llerda o només llerda—, que deixaren d’emetre’s poc després del canvi d’era, i per les mencions dels duumvirs i els edils que apareixen en alguna de les escasses restes epigràfiques —gairebé totes del segle II dC— que han arribat fins avui dia.
Són poques i pobres les restes de la ciutat romana d’Ilerda que han perviscut, insuficients per a dur a terme un assaig de reconstrucció topogràfica, malgrat les nombroses intervencions arqueològiques que s’hi han fet en els últims anys, i per descomptat no en consonància amb la importància que degué tenir; la seva situació de plaça forta estratègica que va mantenir pràcticament fins als nostres dies és en bona mesura responsable d’aquesta mancança. Podem afegir que els jaciments rurals augmenten —hi degué haver una nova planificació agrícola a partir de la seva ascensió a municipi—, i a partir del segle II aC apareixen les primeres residències campestres luxoses, les villae d’esbarjo, que no abandonen, però, la seva primordial finalitat productora, i entre les quals un bon exemple és la suburbana de Torre Andreu a la Bordeta (Lleida).
Tradicionalment, s’ha sostingut que tota aquesta zona ponentina es va veure afectada per les invasions dels francoalemanys a mitjan segle III dC, els primers pobles bàrbars que penetraren a la península, sense que hi hagi un fonament clar per a afirmarho. S’han utilitzat com a argument les notícies que ens parlen d’una parvula llerda en la correspondència entre Ausoni i Paulí de Noia del final del segle IV, donant per fet que la ciutat encara no s’havia recuperat de la destrucció que havia tingut lloc feia més d’un segle. En realitat no es disposa de cap dada que confirmi aquesta destrucció. Si és cert que la ciutat sembla que s’empetiteixi —aspecte aquest gairebé comú en tots els nuclis urbans del moment sense haver de recórrer a destruccions—, certament ens trobem en una època de crisi general de l’imperi, palpable sobretot a Occident. Tanmateix, empetitida i tot, era una ciutat amb vida, com ho demostren les excavacions als soterranis de l’edifici de la Paeria, ja que, després d’una etapa aparentment d’escassa activitat, hi arriben un bon nombre de productes ceràmics nord-africans i gàl·lics, i fins i tot marbres de l’orient mediterrani, durant els últims anys del segle IV i els primers del V dC. Però encara és més interessant el fet que disposem de documentació escrita contemporània desconeguda fins fa una dècada. Es tracta d’una de les epístoles —la número 19— entre sant Agustí d’Hipona i Consenti, en què es fa referència a una estranya xarxa d’espionatge i intrigues en la qual intervenen el bisbe de Menorca, el metropolità d’Arles i el comte Asterius, entre d’altres, i en la qual es tracta de descobrir els bisbes d’Ilerda i d’Osca, de nom Sagiti i Siagri respectivament, practicants de l’heretgia priscil·lianista. La carta és datada els anys 418-419 i és interessant per diversos motius, dels quals no és el menor el fet que es demostri que la nostra zona no constitueix un sector aïllat, sinó que participa en els corrents i controvèrsies de l’època, i el fet que aparegui una església perfectament constituïda —Sagiti és el primer bisbe ilerdense de nom conegut— en un moment contemporani al de les troballes de l’anomenada necròpoli de l’Estació; la descoberta d’aquesta necròpoli va tenir lloc el 1926 i va treure a la llum els documents cristians més antics de la ciutat (mosaics i làpida amb crismó al·lusius a la nova religió triomfant).
Com en altres llocs, també aquí el camp, o més ben dit, la propietat rústica, sofrí una gran transformació. Hi ha una clara concentració de les terres en poques mans, i els rics propietaris viuran ara en les seves possessions, luxoses residències, de les quals resten algunes bones mostres dels segles IV-V. Encara que moltes fossin anteriors, és ara que assoleixen una categoria i una riquesa sense paral·lel: aquest és el cas de l’anomenada Vil·la Fortunatus a Fraga (Baix Cinca), decorada amb mosaics policroms al peristil i a les estances, i on el seu amo, ja cristià, adossà fins i tot una basílica al conjunt. També és el gran moment de la vil·la del Romeral a Albesa, rica igualment en mosaics i altres elements decoratius, com ara estucs. N’hi ha força de conegudes, però sempre menys nombroses que les anteriors a la crisi del segle III (els Vilars d’Aitona, la Mitjana a Alpicat, o la de Santa Tereseta a la mateixa Lleida, totes al Segrià, i el Tossal de l’Àliga a les Borges Blanques o la Vall de les Figueres a la Granadella, les Garrigues). No significa que els que apareixen a la cúspide social del moment abandonin la vida ciutadana, ja que és freqüent que aquests mantinguin la doble residència urbana i rústica. El mateix Sagiti, bisbe de Lleida suara esmentat, tenia un castell situat entre aquesta ciutat i Osca, segons la carta de Consenci.
El pas d’una etapa a l’altra és marcat en aquesta zona en qüestió per la notícia que ens transmeten Isidor de Sevilla i Hidaci de Chaves que l’any 449 sueus i bagaudes —és a dir, una barreja combinada de bàrbars i de camperols i desposseïts revoltats— atacaren aquestes terres, i fins i tot destruïren la ciutat d’Ilerda. La recuperació i la nova situació resultant correspon ja al que coneixem com a període visigot.
Els visigots
Diverses vegades s’ha assenyalat el fet que l’element visigot va representar una minoria forana que es va imposar sobre una població majoritària que en l’essencial va continuar sent hispanoromana. A tot estirar, en determinades zones peninsulars s’han localitzat àrees cementirials que, per les seves troballes, es poden qualificar d’ortodoxament visigodes: sol tractar-se de peces d’adorn metàl·liques —no exemptes de caràcter militar— que indiquen l’assentament en el lloc, o el pas per aquest, d’aquest poble centreeuropeu, que en qualsevol cas sempre va presentar poca incidència demogràfica respecte a la població autòctona. Però aquests llocs són escassos i es circumscriuen a unes zones molt concretes, aquelles en què, d’altra banda, es va desenvolupar l’arquitectura que anomenem visigoda, que dista molt de ser la major part peninsular. En el cas de Catalunya és evident que les troballes pròpiament visigodes són escasses, i continua en tots els ordres la tradició anterior, que no s’interromp per l’arribada i l’assentament dels conquistadors. Si això és general, doncs, en terres catalanes, és particularment cert en les comarques aquí estudiades, on no es pot trobar pràcticament res del que en els tractats d’art sol denominar-se visigot, si no és algun petit adorn —en realitat d’inspiració bizantina— o dos cimacis considerats d’aquest moment, que es diu que van ser localitzats a Lleida, si bé només tenim constància que un d’ells procedia de la rodalia de la parròquia de Sant Martí i que fins i tot pot ser posterior a la data proposada. Tanmateix, com veurem, això no significa que aquesta zona sigui òrfena de restes d’aquests moments, ja que n’hi ha fins i tot de monumentals, al mateix temps que, per dades de vegades indirectes, se sap que mantingué el pes que va tenir en l’etapa immediatament anterior: Ilerda, que en els documents visigots apareixerà com a lienta o Lerita, continuarà sent un important bisbat que abasta, a més d’altres zones, tot el territori tractat en el present volum. Tanmateix, en desconeixem amb exactitud l’extensió, i la documentació que la precisaria es redueix a l’anomenada Citació de Vamba, d’autenticitat dubtosa.
De fet, encara que l’ocupació definitiva de Catalunya pels visigots no va tenir lloc fins a l’últim quart del segle V, ja al principi d’aquest segle aparegueren per primera vegada a les nostres terres; probablement, els bàrbars que menciona l’esmentada carta de Consenci a sant Agustí d’Hipona com a saquejadors d’un castell no siguin sinó aquests; no oblidem que ja, quatre anys abans, Ataülf havia format el seu efímer regne a Barcelona, encara que sembla que l’autoritat d’aquest regne no va abastar les nostres terres.
Els diversos esdeveniments que tenen per marc aquesta època no són obstacle perquè continuï l’activitat intel·lectual al bisbat més important de la Catalunya occidental. Precisament al final del segle V, o potser al començament del segle següent, degué escriure els seus textos religiosos un personatge de nom Petrus Ilerdensis, l’obra del qual s’ha perdut. Coneixem la seva existència, però, a través de sant Isidor de Sevilla (De viris illustribus); ignorem, d’altra banda, si era ilerdense de naixement o bisbe d’aquesta ciutat. Ja al segle VI, la presència de bisbes ilerdenses en diversos concilis és una prova de la vitalitat de la seva església, i pensem que en aquests moments els bisbes degueren representar el paper que en altres temps van tenir els magistrats municipals com a rectors de la ciutat; és possible que un bisbe assistís als concilis de Barcelona i de Girona del 516 i del 517, respectivament, si bé no és segur. Ho és més el cas d’Andreu, el qual assisteix al de Barcelona del 540 i, un altre cop a la mateixa ciutat, Ameli el 599. Abans, el 546 s’havia celebrat un concili a la mateixa ciutat de Lleida quan la seva seu era ocupada pel bisbe Febrer. A aquest hi van assistir diversos bisbes de Catalunya i un d’Aragó, i no degué ser del tot fàcil el seu desenvolupament, ja que hi devia haver llavors a la ciutat —almenys hi era a les importants—, a més de l’ortodox, un bisbe arrià, que era l’heretgia que practicaven els conquistadors, qüestió que constituïa el punt que més els separava dels seus súbdits. Tradicionalment s’ha dit que les sessions van durar tres dies i que es van inaugurar el 6 d’agost i es van celebrar en una hipotètica església de Santa Eulàlia, d’emplaçament desconegut (potser el seu record va ser esborrat amb la dominació islàmica). Sabem que en aquest concili es van tractar assumptes relacionats amb qüestions de sang en les quals estaven implicats tant clergues com seglars: avortaments, castedat dels consagrats al Senyor, aparició de monestirs falsos, etc. Polibi, bisbe de Lleida, va assistir al III concili de Toledo del 589, que va representar el final de l’arrianisme i la incorporació a l’església de la monarquia visigoda i, el 592, ho va fer el bisbe Julià al II concili de Saragossa. Al concili d’Ègara del 614 sembla que també hi va haver participació d’ilerdenses, si bé no a nivell de bisbe. Sí que n’hi va haver en el IV concili de Toledo del 633 (Fructuós, segons sembla) que va presidir sant Isidor de Sevilla, i també, encara que se n’ignora el nom, en el del 638, igualment a la capital de la monarquia. El bisbe Gaudiolà va assistir al VIII concili de Toledo. Un altre bisbe ilerdense, de nom Eusend, va assistir al XIII concili de Toledo del 683, al XIV de la mateixa ciutat del 688, al III de Saragossa del 691 i, finalment, al XVI concili de Toledo del 693. Aquesta relació és més que eloqüent respecte al paper que encara exercia la ciutat del Segre com a localitat més important d’una àmplia zona.
Del primitiu monaquisme encara en sabem menys, però no deixa de ser suggeridor el conegut document testamentari de Vicenç, bisbe d’Osca, de la segona meitat del segle VI, que tenia propietats en terres de Lleida, on probablement es va erigir un cenobi a l’estil de l’existent a Assan (Sobrarb), l’abat del qual fou sant Victorià, que era el beneficiari dels béns que havia heretat dels seus pares i als quals renuncià en fer-se religiós. A la seva mort l’església d’Osca seria hereva de tots els seus béns. Coneixem aquest excepcional document per la bíblia llatina del segle XII de la catedral d’Osca.
Sovint s’ha qüestionat fins a quin punt la monarquia unificada que definitivament s’havia establert a Toledo com a capital dominava, de fet, totes les terres peninsulars, un cop conquerit el regne sueu i pacificats els intents secessionistes de Septimània i part de l’antiga Tarraconense. Segurament es tractava d’un domini poc sòlid, prou fràgil perquè es trenqués a la menor debilitat de l’autoritat central. Realment no podem ser gaire taxatius per l’escassetat de notícies, però és reveladora del que diem l’última etapa del poder visigot, en què aquesta zona va estar adscrita als partidaris d’Àkhila II en contra de Roderic, duc de la Bètica.
Baptisteri de la basílica del Bovalar (Seròs), un dels elements més importants d’aquest conjunt paleocristíà i visigòtic, tal com s’exposa al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
IEI-J.I. Rodríguez
El conjunt del Bovalar a Seròs (Segrià) constitueix un excel·lent exemple per a observar com continua fins a la destrucció al final de l’etapa —o en els primers moments islàmics— la tradició del Baix Imperi pel que fa a l’agricultura i al context en plena etapa visigoda: la basílica n’és un bon exemple. De capçalera tripartida, té una estructura amb clara influència africana i siriana que s’inicia al segle V, però que es reforma i embelleix a mitjan segle VI (a aquest moment corresponen el conegut baptisteri, els cancells i els capitells, i al segle següent l’encenser, la gerra litúrgica i la creu de bronze trobats en les excavacions), i desapareix ja a l’inici de l’època musulmana. La basílica sembla envoltada per un poblat bastit amb els materials característics del moment en qualsevol altre lloc de la península. Una de les notícies més interessants que ha proporcionat aquest jaciment és la troballa de diverses monedes (trients d’or), les més modernes de les quals corresponen a Àkhila II, i són absents les de Roderic, de les seques de Gerunda, Tarraco i Caesaraugusta, cosa que provaria que almenys els territoris que dominava aquest monarca inclourien també la vall mitjana de l’Ebre i no solament Catalunya i la Septimània, com es creia d’acord amb les poques troballes numismàtiques conegudes.
Al mateix temps, l’estudi econòmic d’aquest jaciment ha servit per a constatar que l’agricultura i la ramaderia semblen haver canviat poc o gens des de l’època romana. Una important varietat de productes tant de secà com de regadiu i d’ossos d’animals domèstics mostra una riquesa que casa malament amb les notícies tòpiques que es refereixen a calamitats, plagues i fam durant l’època visigoda. (APA)
La conquesta àrab
La zona de Lleida i la veïna de l’Aragó van ser ocupades, sembla, sense gairebé resistència —segons la crònica d’al-Ràzï, almenys Montsó, Tamarit i Fraga es van rendir sense lluita—, l’any 713, o poc després, per Mūsà ibn Nusayr abans que aquest es dirigís a Tarragona. L’islamisme es va assentar en aquestes terres durant quatre segles.
Tot i això, les contínues intervencions carolíngies, que s’esglaonaren des de la dècada del 780 fins a l’establiment d’un status quo durable, reeixit a l’inici del segon decenni del segle IX, degueren suposar un trasbals considerable a les nostres terres. Potser per aquesta causa, les fonts àrabs i llatines transmeten la impressió que el paper de Lleida en la vida política de la Frontera Superior durant el segle VIII i l’inici del IX hauria estat negligible. Poc temps després, però, les campanyes andalusines de l’any 856, que es van cloure amb la presa de Terrassa, i del 861, en què s’arribaren a prendre alguns ravals de Barcelona, afavoriren l’establiment d’una treva vigent fins als anys vuitanta d’aquell segle i concediren a les terres de la plana de Lleida una estabilitat de la qual fins llavors no havien fruït.
Malgrat que la seguretat a la frontera fonamentà el desenvolupament de la societat andalusina a Lleida, el desvetllament de la ciutat i l’estructuració de la seva ruralia encara havien de restar ajornats durant uns decennis. Així, caldrà esperar a la dècada del 870 perquè la ciutat de Lleida i les seves terres surtin de l’anonimat en què es trobaven; i ho faran en una conjuntura complexa, marcada pel sobtat esfondrament de l’autoritat emiral, i també per la creixent rellevància de determinats llinatges, com ara els Banü Qasï, els Banü ‘Amrüs o els Tugïbïs, els quals s’instituïren en veritables senyors de la frontera.
La “refundació” de Madïna Làrida i el seu context
Vers el darrer terç del segle IX apareixen, segons algunes fonts àrabs, notícies sobre la ciutat de Lleida i la seva àrea. Aquestes referències, de fet, no són casuals, sinó que s’insereixen en un conjunt d’indicis que apunten cap a l’existència d’una dinàmica, generalitzada a tot Al-Andalus, de reactivació tant de la xarxa castral com de la vida urbana. Així, durant aquests anys, hom assisteix a la “reconstrucció”, a la Frontera Superior, de les medines de Calataiud i Daroca (862-863), Lleida (883-885), i també es feren millores defensives a Osca (874-875 i 902), Calataiud (884), Saragossa, Tudela i Tarassona. De la mateixa manera es reactivaren o referen les medines de la Marca Inferior i de la Marca Mitjana.
Sembla que la realització de les reformes urbanes efectuades a madīna Lārida s’ha d’atribuir a Ismā’īl ibn Mūsà ibn Mūsà (†889), cap de la Frontera Superior, el qual s’havia apoderat de Lleida. Segons al-Himyarī, fou vers l’any 883, com ja s’ha esmentat, que Ismā’īl començà a “reconstruir” la ciutat de Lleida, la qual no només fortificà, amb la construcció de l’alcàsser de la Suda, per tal de garantir la seguretat dels seus habitants, sinó que també plantejà les obres com la plataforma a partir de la qual poder exercir un control efectiu i una colonització dels espais agraris de la vall del Segre. Després de la derrota d’Isma’Il pel seu cosí Muhammad ibn Llop, membre dels Banü Qasï, aquest es convertí en senyor de Saragossa i Lleida, i fou ell i el seu fill Llop ibn Muhammad els qui continuaren l’obra endegada, aprofundint les millores urbanes i, alhora, portaren a terme una ambiciosa política de refortificació del país.
Es deu a Llop ibn Muhammad la construcció, l’any 901, d’una nova mesquita o la reforma de la ja existent a Lleida. Amb aquesta construcció, la magnitud de la qual es pot entreveure a partir de les restes conservades sota la Seu Vella, recentment descobertes, el que cercaven els Banü Qasï era ampliar i reforçar el seu poder polític amb l’estructuració d’una influent comunitat urbana.
Làrida i el seu territori durant el califat de Còrdova (segles X-XI)
Fragment del mapamundi d’al-ldrïsï (†1164/65), segons una reconstrucció de K. Miller. El mapa està orientat al sud i fa la impressió que és capgirat. Els Pirineus, de NW a SE, deixen al sud les ciutats de Lleida, Fraga, Tortosa i Tarragona, i al nord, Barcelona i Girona.
Museu Comarcal de la Noguera. Balaguer M. Vergé.
En proclamar-se el califat l’any 929, Abd al-Raḥmān III va convocar a Còrdova els caps de les famílies frontereres per tal d’arribar a un acord general sobre els aspectes administratius, tributaris i militars. Els tugíbides Muhammad ibn Häsim i el seu germà Yahyà obtingueren el reconeixement com a governadors de Saragossa i Lleida, respectivament, comprometent-se a lliurar de manera regular els impostos recaptats en ambdós territoris. Cal duque als ulls dels senyors fronterers, aquestes ingerències amenaçaven no solament l’ampli marge d’autonomia de què havien gaudit fins llavors, sinó la base mateixa del seu poder, és a dir, dels recursos tributaris (gibäya), dels quals s’havien apropiat a partir del segle IX. Haver de compartir aquests ingressos amb Còrdova significava que, o bé es conformaven amb el pagament de la quantitat amb la qual eren retribuïts els governadors, o bé incrementaven la pressió fiscal sobre els contribuents per tal de no veure minvats els seus beneficis. Restava encara una darrera opció, la de la revolta contra el califa.
En circumstàncies que desconeixem, l’any 935 el governador de Lleida Yahyà fou desposseït del càrrec de governador de Lleida i reemplaçat per ’Abd al-Raḥmān ibn ’Abd Alläh ibn Wadäh, signe evident que aquest districte s’havia sumat a les zones de la Frontera Superior revoltades contra el califa, com Osca i Barbastre. Tres anys més tard, el 938, la ciutat de Lleida fou restituïda de nou a Yahyà en qualitat de governador, de ben segur sota les condicions de respecte a les obligacions tributàries, trencament de lligams amb els regnes cristians i participació en expedicions militars oficials. Durant aquest breu parèntesi de tres anys (935-938) se sap que se succeïren tres individus al capdavant de la governació de Lleida. De fet, en molt poc temps, l’administració dels districtes de la Frontera Superior foren deixats a les mans de les famílies locals, de manera que passaren de ser considerats com una font permanent de conflictes a esdevenir uns administradors estables dels afers fronterers.
La situació al sector lleidatà de la frontera romangué inalterat fins al final de la dècada del 960, tret d’un incident puntual ocasionat per una invasió de tribus hongareses que, després d’haver travessat bona part de l’Europa occidental, arribà fins a les portes de Lleida a l’estiu del 941 i assetjà la ciutat durant vuit dies. Passats aquests, els magiars es dirigiren vers Barbastre.
Amb la mort del califa al-Hakam (976) i la seva successió per un Hišm II encara infant, es desfermà una lluita pel poder dins del palau, de la qual resultà vencedor un dels personatges més controvertits de la història d’Al-Andalus, el hägib (“primer ministre”) Muhammad ibn Abï ‘Ämir, més conegut pel seu títol honorífic d’al-Mansür; el govern de facto que exercí ell i després els seus fills, es traduí, pel que fa al sector de la Frontera Superior, en una major limitació de l’autonomia que fins llavors havien tingut els tugíbides, alhora que és possible que s’endegués o s’aprofundís el procés de colonització agrícola i militar d’espais considerats fins aleshores marginals. De fet, amb el temps es produïren un seguit de canvis en la forma d’actuar respecte de la frontera; aquests canvis consistiren en l’abandonament de la tradicional política de “defensa activa”, i en la instal·lació en determinats punts de la frontera de grups de colons més o menys militaritzats que, alhora, n’asseguraven la defensa.
A l’àrea lleidatana aquests fenòmens podrien haver-se donat al peu de la serralada del Montsec, com ho testimonien els textos referents a l’expedició que atacà Montmagastre i Meià l’any 1003. Les terres del Mascançà i altres zones de secà de la riba esquerra del Segre també podrien haver vist com s’hi completava, en aquesta època, una xarxa de poblament caracteritzada per la proliferació de petites explotacions agropecuàries, mancades del suport castral que caldria esperar en una zona exposada als atacs de l’enemic. Creiem que només en un moment com aquest, en el qual la superioritat militar andalusina era aclaparadora, es podria haver plantejat un fenomen de colonització agrícola de les característiques abans esmentades.
Pel que fa a la ciutat de Lleida, tot i la manca de descripcions detallades dels historiadors andalusins, es pot constatar, mitjançant les dades que ofereix l’arqueologia, un creixement accelerat durant el segle X, fins a assolir, ja al segle XI, una extensió que no tornarà a ocupar fins a la present centúria.
Un seguit de greus esdeveniments que tingueren lloc a Còrdova l’any 1009 després de la mort d’ ’Abd al-Raḥmān Sangūl, fill d’al-Mansūr, comportaren la pràctica desaparició del califat a Al-Andalus, i la seva substitució per tot un seguit de petits estats coneguts com a regnes de taifes.
La taifa de Lleida fins a l’ocupació pels almoràvits (segles XI-XII)
Vista de conjunt del castell de Gimenells, que conserva algunes estructures que hom pot datar en època andalusina.
ESCA-J. Bolòs
Durant les primeres dècades del segle XI, al mateix temps que el califat de Còrdova es trobava immers en les lluites polítiques que el durien a la seva desaparició, a la Frontera Superior, a les terres de Lleida, fou creat un regne o taifa per Sulaymàn ibn Muhammad ibn Hüd, membre de la família dels Banü Hüd. Aquest personatge, d’orígens foscos o no especialment preeminents, havia aconseguit imposar-se a altres individus teòricament més ben situats gràcies a una brillant carrera militar, de manera que quan es produí l’esfondrament del califat era governador del territori de Lleida, on fonamentà, com ja s’ha dit, el seu regne.
Potser per tal de legitimar el seu govern, Sulayman ibn Muhammad ibn Hüd trameté l’any 1029 una carta de cortesia al nou califa omeia HiŠäm III, on li mostrava el seu reconeixement. Poc després, l’any 1031, en esclatar una revolta a Còrdova que acabà amb la deposició del califa, aquest fugí i fou acollit a la suda de Lleida per Sulayman ibn Hüd, el qual li donà protecció fins a la seva mort el 1036.
Sulaymän ibn Hüd, que a més de ser senyor de Lleida ho era també de Tudela, s’annexà, entre els anys 1038 i 1039, les terres de Saragossa, Calataiud, Daroca, Osca i Barbastre, i estengué el predomini dels Banü Hüd sobre la major part de la Frontera Superior. La unitat d’aquest ampli conjunt territorial fou, però, de curta durada, ja que Sulayman, encara en vida, va concedir als seus fills una porció per governar en cadascun; així, quan Sulayman morí l’any 1046, els seus fills i hereus s’enfrontaren entre ells per tal d’establir la seva hegemonia i restituir la unitat del patrimoni patern. Entre els hereus de Sulayman sobresortiren Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir de Saragossa i Yüsuf al-Muzaffar de Lleida, els dos germans més poderosos.
El regnat de Yüsuf estigué marcat per l’enfrontament gairebé constant amb el seu germà Ahmad, el qual volia arrabassar-li els territoris. Yüsuf, amb el suport dels habitants de Tudela, del comte de Barcelona Ramon Berenguer i i del rei García de Navarra, sembla que ocupà temporalment Saragossa, on encunyà moneda entre els anys 1047-48 i 1051-52. Aquests anys centrals del segle constitueixen el moment àlgid del regnat de Yüsuf, el qual, tot i que no va poder retenir Saragossa durant gaire temps, aconseguí que als regnes cristians es creés un estat d’opinió favorable a la seva persona. Tot i això, entre el 1052 i l’inici de la dècada del 1060 s’invertí el balanç de forces entre ambdós germans, que fins llavors havia estat favorable al taifa lleidatà. Ahmad de Saragossa aconseguí de prendre a Yüsuf Tudela i altres territoris, fins al punt que la taifa de Lleida esdevingué cada cop més dependent dels comtats catalans i del regne d’Aragó per a la seva defensa. Així, establí amb aquests una “frontera de paries”, és a dir, que defensaria la integritat del seu territori no amb les armes, sinó mitjançant el pagament regular de fortes sumes, alhora que també contractà els serveis d’exèrcits mercenaris per tal de fer front a l’amenaça que representava la taifa saragossana. Ahmad al-Muqtadir aconseguí annexar-se la taifa de Lleida en un moment indeterminat entre els anys 1078 i 1081, mentre que Yüsuf al-Muzaffar fou fet presoner pel seu germà i passà els darrers anys de la seva vida tancat al castell de Rueda.
Ahmad al-Muqtadir, en morir el 1082, deixà Lleida, amb Tortosa i Dénia al seu fill al-Mundir ‘Imad al-Dawla, el qual s’alià amb el comte Ramon Berenguer II de Barcelona i amb el rei aragonès Sanç Ramírez contra les pretensions expansionistes del seu germà Yüsuf al-Mu’tamin de Saragossa, que s’havia aliat amb Rodrigo Díaz, el Cid. Durant el seu regnat, al-Mundir de Lleida hagué de fer front a l’ofensiva que endegaren els comtes Ermengol IV i Ermengol V d’Urgell, els quals havien començat a davallar cap al sud de la serra d’Almenara i a endinsar-se fins al pla de Mascançà des dels volts del 1070. L’objectiu principal d’aquesta lenta penetració era prendre la ciutat de Balaguer, a les envistes de la qual es trobaven l’any 1090.
En aquest mateix any va morir al-Mundir de Lleida, que fou succeït en el govern de la taifa lleidatana pel seu fill Sulayman Sayyid al-Dawla, el darrer dels Banü Hüd, ja que Lleida fou ocupada l’any 1102 pels almoràvits, els quals destronaren Sulayman i hi fundaren un valiat. De fet, el territori que governaren els almoràvits era ja molt reduït, ja que només abastava la vall del Segre.
Els valís almoràvits hagueren de cedir a les pressions expansionistes del rei d’Aragó i dels comtes de Barcelona i Urgell, que avançaven en llurs conquestes per les terres ocupades des d’antic pels musulmans. El valiat almoràvit perdurà fins a la conquesta de la ciutat de Lleida l’any 1149 per les tropes del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.