Ocupació i organització del territori de Lleida als segles XII-XIII

Introducció

Antic castell del Rei, bastit damunt la primitiva suda sarraïna, al cim del puig del castell de Lleida.

ECSA-X. Goñi

Des de la segona meitat del segle VIII fins a mitjan segle XII, a Catalunya hi hagué un procés constant de conquesta, de reorganització del territori i sovint de repoblació. Les característiques d’aquest procés variaren al llarg d’aquests quatre segles, al mateix temps que es transformava la societat i l’organització política i administrativa dels diversos territoris afectats. Evidentment no podem considerar iguals els processos de conquesta i repoblació del segle VIII, els de l’any 1000 o els del segle XII. Al llarg d’aquests segles, les relacions socials havien canviat molt i la mentalitat de la població —tot i que la gent continuava sent bàsicament la mateixa— també s’havia transformat d’una manera notable.

Malgrat això, volem assenyalar el fet que un dels moments i dels llocs on podem estudiar més bé com s’esdevingué la conquesta i la repoblació d’un territori és precisament en aquesta etapa final del procés, amb relació a la regió de Lleida (i també, certament, amb la de Tortosa). Alguns documents excepcionals deixen veure com s’hi produí la instal·lació de la població i permeten de saber, parcialment, d’on provenien aquests repobladors. D’altra banda, també fan possible de saber com es va reorganitzar el territori i els canvis que hi hagué al llarg dels anys que seguiren el moment de la conquesta.

En els propers apartats esmentarem, en primer lloc, la forma com s’esdevingué la distribució del territori de Lleida entre els diversos senyors que participaren en la conquesta, tant els membres de l’alta noblesa com els membres de la petita noblesa. A continuació, veurem el primer repartiment que hi hagué entre els que s’instal·laren a les noves terres ocupades; tot seguit ens centrarem en el segon repartiment i en l’aparició dels que els documents anomenen “socis”. D’altra banda, farem menció, també, de com va afectar aquest procés en l’organització del territori. Parlarem dels processos d’encastellament i també dels canvis que degueren tenir lloc en les terres arran de la nova ocupació pels nouvinguts.

Una de les principals fonts documentals que permeten de conèixer tot això és l’excepcional fons de la comanda templera de Gardeny. A més, és també fonamental la documentació relacionada amb la seu de Lleida, en part publicada per F. Castillón. Així mateix cal assenyalar el fons de documents de l’arxiu de Poblet, que inclou una gran quantitat d’instruments relacionats amb la regió de Lleida. Encara hi podem afegir alguns documents de diverses procedències, com per exemple l’Arxiu Capitular d’Urgell. A aquestes fonts cal afegir els estudis fonamentals de I. Lladonosa i els treballs recentment fets per X. Eritja, per J.E. García i Biosca o per qui signa aquestes ratlles.

La conquesta i el repartiment del territori

Nuclis de poblament del “Segrià” històric després de la conquesta de Lleida l’any 1149.

J. Bolòs

El dia 24 (o 25) d’octubre de l’any 1149 era ocupada la ciutat de Lleida després d’un setge de més de set mesos. En la conquesta hi havia participat el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb els senyors i cavallers que l’acompanyaven, i el comte Ermengol VI d’Urgell, igualment amb senyors i cavallers. A més, també hi tingueren un paper força destacat els ordes militars, és a dir, templers i hospitalers.

Conèixer les característiques de l’exèrcit conqueridor permet d’entendre com s’esdevingué el repartiment entre els grans senyors dels principals castells i territoris. Aquest primer repartiment afectà sobretot la minoria superior de la societat feudal, grans senyors que es quedaren els castells i els feus més importants.

Al mateix temps, en un altre nivell, s’esdevenia també el repartiment de les unitats de terra més petites entre els diversos cavallers o petits senyors que també havien participat en la conquesta d’aquest territori. Finalment, almenys pel que fa a algunes contrades, encara calgué una repoblació per part dels pagesos que havien de poblar i conrear les terres.

Aquests tres nivells del procés, d’una manera especial el tercer nivell, és el que intentarem d’estudiar ara. Cal tenir present, però, que no va ser pas un procés senzill ni fàcil. A part dels aspectes de destrucció de moltes edificacions, derivats de la mateixa conquesta, i dels costosos canvis que hi degué haver fruit de la necessitat d’adaptació de les terres als imperatius de la nova societat colonitzadora, l’acomodació dels nouvinguts a la nova realitat no sempre fou bona.

Els problemes dels que s’instal·laren a les terres acabades de conquerir sovint tenien motius econòmics, encara que de vegades derivaven també de la pressió dels magnats. Sigui com sigui, en els anys immediatament posteriors a la conquesta de la ciutat i el terme de Lleida s’observen nombrosos canvis en la possessió de la terra, fet que més aviat va afavorir, precisament, l’arrodoniment dels patrimonis d’alguns dels grans senyors, com pot ser el cas dels ordes militars.

L’exemple del “Segrià”

El “Segrià”, en època medieval, era una contrada situada al nord de la ciutat de Lleida. No cal confondre el “Segrià” històric amb l’àmbit de l’actual comarca moderna del mateix nom. El “Segrià” s’estenia des del terme d’Alguaire fins a tocar d’aquesta ciutat. És un espai molt ben documentat, que ens pot servir per a analitzar els profunds canvis que s’esdevingueren a la plana de Lleida després de l’any 1149.

Segurament, els anys immediatament anteriors a la conquesta convertiren aquesta contrada en una terra molt despoblada a causa del seu paper d’espai de frontera. Les primeres notícies són escasses i mostren un territori on es recuperen algunes terres i es fan servir antics molins i sèquies. En aquest territori en època musulmana hi havia diverses almúnies. Bona part d’aquesta contrada del “Segrià”, especialment el seu sector nord, després de ser concedida en un primer moment a diversos cavallers que havien participat en el setge de Lleida, passà a dependre dels templers.

Després de la conquesta, però força abans de l’any 1180, hi hagué, a la rodalia de la ciutat de Lleida, un canvi profund que afectà fortament el paisatge i l’organització social del territori. D’acord amb els interessos dels nous senyors del lloc, hi calgué una forta reorganització. S’aprofitaren alguns aspectes del passat i es canviaren moltes coses. El país fou colonitzat i transformat en funció de les noves necessitats.

El procés de conquesta i de colonització comportà, concretament al Segrià i, per extensió, podem suposar que també en moltes altres contrades, els canvis següents:

• Com hem vist, els diversos territoris de la plana de Lleida, després de la conquesta, passaren a dependre de diferents membres de l’alta noblesa. Aquests grans senyors podien ser els comtes de Barcelona o d’Urgell, els Cervera, els Anglesola, els ordes militars, etc.

• Hom creà uns llocs de poblament, anomenats “torres”, que molt sovint aprofitaven el lloc on hi havia hagut els establiments de població d’època anterior; això feu que, en especial, al llarg dels primers decennis també fossin anomenades almúnies. Aquestes “torres”, per tant, tot i que podien tenir algun element defensiu, bàsicament eren un lloc de poblament.

• Davant de cada “torre” s’instal·là una persona que sovint va donar el nom al lloc (fet que significà l’abandonament del vell topònim àrab o d’època islàmica), la qual podia pertànyer a la baixa noblesa i, segurament, havia tingut un paper en el procés de conquesta.

• Hi hagué un repartiment de l’espai de les anomenades “torres” entre altres personatges, normalment pagesos, cadascun dels quals es quedà usualment una parellada.

• Això representà la creació d’un espai agrari ordenat i parcel·lat d’una manera regular en funció dels nous interessos. El pagament dels censos al senyor eminent es feia d’acord amb les parellades, també de vegades anomenades heretats.

• Aquests primers pobladors van atreure molt aviat uns “socis”, amb els quals compartien les terres i els censos. En alguns indrets, en pocs anys, la densitat de població va augmentar bastant. En general hi hagué una gran mobilitat d’aquests repobladors primerencs.

• Al mateix temps calgué aprofitar les sèquies i, de vegades, fer noves canalitzacions. L’espai, però, d’una manera progressiva s’organitzà menys en funció de l’espai irrigat, com en l’etapa precedent, i més amb relació als límits de les noves senyories (tal com X. Eritja ha estudiat amb relació a la contrada d’Albesa i Corbins).

• S’aprofitaren els antics molins i sovint se’n construïren de nous.

• S’adaptaren els conreus a les noves necessitats derivades dels costums alimentaris i de les imposicions socials.

• Sovint es desplaçà l’antiga població sarraïna, ja molt residual, en benefici dels nous pobladors. Allà on continuaren vivint els sarraïns —fruit dels pactes signats arran de la conquesta— no es va poder aplicar aquesta forma d’ocupació del territori.

• Es fundaren esglésies.

• Alguna vegada s’esdevingué un procés d’encastellament, això és, de concentració i de tancament de la població rere unes muralles, sovint al costat d’un castell. Com en altres llocs d’Europa, això fou motivat més pel desig del senyor de controlar els pagesos que no pas per motius de seguretat.

Pel que fa al “Segrià”, tenim tres documents fonamentals de cara a analitzar tots aquests canvis: un primer llevador —o inventari de censos— fet vers l’any 1180, un altre de l’any 1214 i un tercer llevador una mica més tardà, escrit cap al 1225. Aquests documents ens serviran de fil conductor per a conèixer tot el procés de colonització no solament al “Segrià”, sinó també a bona part de la regió de Lleida. Fins i tot, en alguns aspectes l’esquema proposat pot ser extrapolat a altres contrades conquerides abans, en terres més orientals, o després, a la resta dels Països Catalans.

Grans i petits senyors. Castells

Hom té la impressió que a la rodalia de Lleida hi hagué dues formes d’ocupació de l’espai que no han de ser necessàriament incompatibles entre elles. Poden correspondre a dos nivells diferents d’una mateixa realitat, que cal col·locar, des d’un punt de vista cronològic, en dos moments successius, o també poden correspondre a dues realitats diferents que s’adaptaven a les diverses necessitats del lloc i del senyor d’aquest lloc. D’acord amb el que hem anunciat més amunt:

• Un primer nivell en el procés de conquesta i colonització suposà la concessió per part d’un senyor important d’un lot de terres a un cavaller o membre de la baixa noblesa. Aquest lot, com veurem, podia estar format per una explotació rural, per exemple per una “torre”, o bé, fins i tot, per una heretat rural i per un habitatge situat a la ciutat de Lleida.

• Un segon nivell en el procés és la fragmentació d’una “torre” en parellades i llur concessió a una primera onada de possessors, que sembla que havien de pertànyer a l’estament pagès.

Trobem un exemple de la coexistència de les dues formes d’ocupació en la carta de poblament de Castellblanc, indret situat al nord d’Alpicat (ara Malpartit), concedida l’any 1174 pel comte d’Urgell (Font I Rius, 1969-83, vol. I, doc. 151). Enfront de les terres concedides a cens als novells habitants de la vilanova, hi havia unes heretats cedides a Joan d’Albesa i als seus germans, que les tenien en alou (“in alodio proprio, sine omni servitute”).

Parlem doncs, en primer lloc, breument, dels senyors i dels cavallers que reberen terres. Els primers senyors que es quedaren importants porcions dels nous territoris conquerits foren el comte de Barcelona i el comte d’Urgell. Per sota, hauríem trobat d’altres senyors importants, com els Montcada, senyors de la ciutat de Lleida, els Cervera, que reberen importants drets al sud de la ciutat, al gran terme del castell de Castelldans, els Anglesola, etc.

Aquests grans senyors feudals, bàsicament, tenien drets sobre els castells i els termes castrals. Sabem, per exemple, que el 1119 Guillem Dalmau de Cervera ja havia rebut els castells de Castelldans i de Gebut (castrum Castello Asinis o Castel d’Ases i Iabud; Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 186). El 1118 s’establí una convinença entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, i Arnau Berenguer d’Anglesola pel que fa als castells de Corbins i d’Alcoletge (castrum de Corbins i castrum de Alcoleia; Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 166).

Per sota encara hi havia d’altres senyors, com els Jorba, els Boixadors, els Ribelles, els Pujalt, els Torroja, etc. La xarxa de convinences feudals i de concessions de feus fou teixida ràpidament, fins i tot abans de la conquesta.

Per tal d’esperonar els conqueridors, algunes donacions ja havien estat promeses fins i tot abans de l’octubre del 1149. En un interessant document de l’any 1147, per tant de dos anys abans de la caiguda de Lleida, Guerau de Jorba cedí a un matrimoni una “torre” o explotació (ipsam turrem), situada al terme d’Alcarràs (Altisent, 1993, vol. I, doc. 112). Segurament com aquest exemple, del qual s’ha conservat un document, en podríem trobar molts altres. Representa la concessió d’uns feus als membres de la petita noblesa que, certament, hagueren de tenir un pes fonamental en el procés de conquesta.

Un altre exemple es troba en una donació comtal de l’any 1148. El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, un any abans de la conquesta, cedí a Arnau de Montpaó el castell de Vinfaro (castrum de Avifarau), en canvi de la fidelitat d’aquest senyor. A més, hi afegí un habitatge situat a la ciutat de Lleida. Curiosament es diu el nom de qui ho tenia aleshores i que, evidentment, ho perdria pocs mesos després (“infra muros Ilerde, ipsum capudmanssum de Azmed Alsaraguzi, cum suis domibus”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 115).

Molts dels qui participaren en el setge de la ciutat devien ésser senyors, com Ponç de Santafè que va rebre, durant el setge, una “torre” (turrem de Avincideï) amb una superfície de 10 parellades al “Segrià”, amb els seus molins, unes cases a la ciutat i les terres que en depenien i, encara, cinc cavalleries de terra a la ciutat (Altisent, 1993, vol. I, doc. 119).

Un bon exemple de nou propietari, membre segurament de la petita noblesa, el trobem en Pere Bernat i la seva muller Solgrona. Sabem totes les coses que tenien l’any 1157: unes cases a la costa de la Suda, una terra al “Segrià”, amb una part de regadiu i una de secà, una altra terra al “Pedrís del Penjat”, un llinar al Palau de l’Horta, una peça de terra a Fontanet i una terra al secà d’Albarés (Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 535).

La inestabilitat entre aquesta petita noblesa era molt gran. Pocs anys després de la conquesta, l’any 1174, Ermessèn, que fou muller de Ferran, amb l’acord del seu nebot, retornà a Gueraua de Jorba una “torre” (“ipsam turrim de Pichato mauro”), amb els seus termes (només conservà l’usdefruit de dues peces de terra de “iamdicte turris”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 498). De vegades, no va caldre gaire per a veure els abandonaments: l’any 1154, Monó Godinó, la seva muller Maria i els fills ja hagueren d’empenyorar llur heretat, situada a Albarés, a causa de la pobresa (“pro necessitate facimus”, Castillón, 1991-94).

Al “Segrià”, durant els anys posteriors a la conquesta, reberen drets diversos cavallers. Hi trobem Bernat Ferrer, Bernat de Vallseguer, Pere de Pujalt, Guillem de Rosselló, Guillem de Benavent, Bernat d’Estaràs, Pere Oromir, Gilabert, etc. En aquesta contrada, amb tot, la inestabilitat també afavorí la creació de grans dominis senyorials, en aquest cas dels templers.

A part dels senyors laics, cal esmentar, doncs, la importància que tingueren les senyories eclesiàstiques, com per exemple la seu episcopal de Lleida, els monjos de Poblet, els templers o el bisbe d’Urgell. Trobem, per exemple, el 7 de juliol de 1149, Ramon Berenguer IV, comte, príncep i marquès, des del cim de la muntanya de Gardeny, encara durant el setge de la ciutat de Lleida, que cedí al bisbe urgellenc dues heretats òptimes a la vila de Lleida i als seus termes, amb cases a la ciutat de Lleida i en diverses heretats (Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 502). Molts dels exemples dels propers paràgrafs il·lustraran sobre la importància d’aquests grans senyors eclesiàstics.

Les “torres”, un hàbitat semidispers pervivència del passat

Si volem conèixer com s’organitzà el territori després de la conquesta, hem de tenir present que la base d’aquesta organització deu molt a allò que hi havia abans de l’any 1149. De vegades, fins i tot hom té la impressió que les “heretats” cedides a cavallers que havien participat en la conquesta, formades per unes cases a la ciutat i unes terres repartides pel terme de Lleida, eren exactament les mateixes que les que tenien els sarraïns. Així s’esdevé en alguns dels exemples de dominis primerencs esmentats més amunt, o, com a mostra, amb els dominis d’Avibarnel de l’any 1150 (“casas in civitate Ilerde que fuerunt Avibarnel, cum omnibus hereditatibus et pertinenciis suis”; Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 505).

Tot i que, com ja veurem, després de l’any 1149 hi hagué molts canvis, fruit de l’adaptació de l’espai a les noves necessitats d’una societat i d’una cultura diferents, amb tot, també podem intuir l’existència de moltes pervivències pel que fa al món anterior. Molts aspectes eren difícils d’alterar i d’altres potser, almenys de bon principi, no interessà pas de canviar-los.

Després de la conquesta de la ciutat de Lleida, podem trobar, pel que fa a l’organització del territori, tres realitats que, malgrat haver sofert canvis pregons, devien molt a l’època d’abans de la conquesta: el terme urbà, el castell i la “torre”.

Un dels conceptes més interessants per a comprendre l’organització del territori és el de “torre”. La importància de l’existència de les anomenades “torres” als documents ens obliga a dedicar-hi un apartat.

En un llevador de censos del “Segrià”, llista d’allò que havien de cobrar els templers, fet cap a l’any 1180 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 21), s’esmenta el lloc d’Alcanícia (Alcanís) i nou “torres”. Gairebé totes aquestes “torres” rebien el nom d’un repoblador o, més aviat, com ja hem vist més amunt, del cavaller que les havia rebut primerament (Humbert, Bernat Ferrer, Gilabert, Pere Guillem d’Àger, Pere de Pujalt, etc.).

En un llevador fet una mica més tard, l’any 1214, trobem la mateixa contrada del nord de Lleida plena de “torres”, cadascuna de les quals amb el territori que en depenia. S’hi esmentaven 15 “torres” amb els tenidors que hi posseïen terres i amb els censos que havien de pagar. La major part d’aquestes “torres” eren situades en una zona de regadiu, prop d’una sèquia i d’una via de comunicació. Aquestes 15 “torres” s’estenien al llarg d’uns 6 km, a una distància de 700 a 1 500 m. D’acord amb els càlculs que férem (Bolòs, 1993a, pàgs. 56-57), l’extensió del terme d’aquests llocs de poblament oscil·lava entre les 193 ha. de Torre Farrera o les 154 ha. de la d’Alcanís, fins a les quasi 11 ha. de la de Falç. La mitjana de l’extensió de les terres d’aquestes “torres” era de 69 ha.

D’acord amb el que hem dit fins ara ja es desprèn que una “torre” no era pas una fortificació o, almenys, no era només una fortificació. Primerament era un lloc de poblament, on vivien unes quantes famílies. Potser en altres contrades de Catalunya hauria rebut el nom de “vilar amb torre”, ja que de fet suposaven l’existència d’un hàbitat semidispers (Bolòs, 1993b). A la regió lleidatana, aquest nom de “torre” havia estat introduït precisament pels repobladors i colonitzadors per a anomenar una realitat que ja existia en un moment precedent.

Aquest nexe que representen les “torres” entre un abans i un després de l’any 1149 resta reflectit en el nom almúnia, que hom troba aplicat a la mateixa realitat sobretot en els documents fets al llarg dels primers anys posteriors a la conquesta (Eritja, 1993). En un document del 1154 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 93), relacionat amb el “Segrià”, on es resol un plet entre la seu i els templers pel que fa al cobrament dels delmes, se’ns parla d’almúnies de més de sis jous de bou (“unam almuniam de VI jugis bovum”). Aquestes almúnies són les mateixes “torres” que trobem en documents una mica posteriors.

Pocs anys més tard la terminologia ja està més establerta, i fins i tot gosaríem pensar que ja s’ha esdevingut la reorganització i colonització quasi definitiva d’aquest espai situat a prop de Lleida. El 1169 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 100), i pel que fa a aquesta contrada del “Segrià”, hom parla d’una honor reclamada, situada a la turre de Pere Rumir (Oromir). Els templers compensen l’afectat amb dues cafissades de terra “in termino turre de Pere de Pujalt”. A més s’hi diu, cosa prou aclaridora, que el cens que han de pagar és l’acostumat en aquesta contrada (“censum sicut est consuetudo in Sigriani”). El llevador més vell que hem esmentat es degué fer en una data propera a aquesta.

A continuació convé aclarir, en primer lloc, alguns aspectes sobre les característiques d’aquestes “torres” i, després, caldrà veure’n l’extensió i la importància, i llur evolució. Esmentem-ne, doncs, els trets més característics:

• Les “torres” corresponen a una forma d’organització del territori heretada de l’etapa andalusina (Eritja, 1993). Cal indicar, però, que tot seguit sofriren moltes transformacions.

• D’acord amb els estudis fets per X. Eritja, n’hi podia haver en zones bàsicament agrícoles i en zones bàsicament ramaderes (Eritja, 1996a). Algunes eren al costat de les sèquies, al pla, les altres eren en altiplans, terres de secà, al costat de les carrerades. Potser reflecteix això mateix el que consigna un document de l’any 1160 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 8): que hi havia “torres” de plana, però també “torres” de muntanya. En aquesta concòrdia s’esmenten dues almúnies a Castelldans, una de situada en una muntanya, l’altra en un pla (“in monte vocatur Alcotiaioniz, altera sita in plano, vocatur almunia de Alegret”). Després de la conquesta, perduraren sobretot les que depenien bàsicament de l’agricultura.

• Al mateix temps que s’abandonaven algunes “torres” a causa de la guerra o dels canvis esdevinguts en la societat, se’n pogueren crear de noves, fruit dels interessos dels repobladors. Un document del 1147, relacionat amb el Mascançà (la Noguera), parla de “tures destructas et constructas” (Altisent, 1993, vol. I, doc. 111). Algunes de les “torres” més petites del “Segrià” no es troben documentades en els primers documents del segle XII, fet que permet de sospitar que foren fetes després de la conquesta.

• Les “torres” bàsicament dedicades a l’agricultura solien estar situades en un lloc lleugerament elevat, molt a prop d’una sèquia. Les “torres” ramaderes estaven, com ja hem dit, prop dels camins del bestiar, de les carrerades (Eritja, 1996a).

• Les “torres” agrícoles tenien sobretot terra de regadiu. Aquestes terres irrigades, però, aviat foren complementades amb terres de secà.

• Les “torres” ramaderes molt sovint foren deshabitades i llur terme passà a dependre d’altres nuclis de poblament, per exemple relacionats amb un castell feudal (Eritja, 1996a).

• Les “torres” eren formades bàsicament per uns habitatges i per una fortificació. Hi ha un document de l’any 1177 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 589) molt interessant en aquest sentit (és indiferent que faci referència a la contrada de la Llitera). Alfons i de Catalunya-Aragó donà a Guillem Assalín “ipsa mea almunia de Biverol ab integrum, cum turre et domibus” (l’almúnia amb la torre i les cases). De fet, aquesta estructura coincideix bastant amb la que trobem al jaciment d’època islàmica de Solibernat, però en aquest, a causa del seu paper ramader, també hi tenia importància un clos per al bestiar. De vegades algunes almúnies tenien un albacar, possiblement un clos per als animals. Segons un document de l’any 1168, la “torre” de Riudovelles tenia suo albocar (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 208-209). Els elements bàsics eren, però, els habitatges i la fortificació. L’almúnia d’Almussara, situada entre Alcarràs i Soses, era formada per un castell i una vila (castellum et villam; ACA., Cartulari de Gardeny, docs. 176 i 177). Segons un document de l’any 1166, en aquesta data vivia gent a les mansiones que hi havia a la “torre” anomenada Conte, situada al terme de Corbins (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 161). Certament, no podem oblidar que una “torre” era sobretot un lloc de poblament i, per tant, no l’hem de confondre ni amb el castell (castrum) ni tampoc amb la torre de guaita.

• De la “torre” depenia un espai, amb indrets verds i d’altres de secs (viridi et sicco; ACA., Cartulari de Gardeny, docs. 176 i 177). Com veurem més avall, aquest territori va ser pregonament reestructurat arran de la conquesta feudal. La divisió de les “torres” en parellades n’és el reflex.

• Alguna vegada podia tenir un molí. La relació entre conreu de cereals i molí és lògica. Amb tot, com ja veurem, això no vol dir que no n’hi haguessin ja abans.

• En algunes d’aquestes “torres” es construí una església. En un document de l’any 1186, els pobladors de Torre Ferrera (Torrefarrera) feren donació a l’església de Santa Creu d’una terra “in ipsa turre nostra”, situada en un tossal. S’esmenta l’existència d’un cementiri i d’un circuit, que podia ésser treballat, que s’estenia al voltant de l’església (Castillón, 1991-94, doc. 43). En la majoria dels casos, però. no fou així i les “torres” restaren com a unitats de poblament secundari.

• Trobem “torres” o almúnies a tota la Catalunya Nova. En altres llocs reberen el nom d’alqueries, que segurament reflectia una realitat anterior econòmica i social poc o molt diferent. Així, per exemple, al País Valencià.

• De vegades, també podien rebre altres noms, com per exemple el de quadra. Hi ha un document molt interessant, fet el 1157, pel qual s’estableix que la quadra de Fulleda (les Garrigues), tenia 23 parellades de terra. A més, el senyor hi tenia uns domenges (terres dominicals). Segons el document, el senyor del lloc, Ponç Madrad, hi havia de fer un estatge (o casa forta) amb tres bestorres de pedra i de calç (Altisent, 1993, doc. 197).

• A més, la “torre” fou sovint la “unitat territorial” que serví per a definir els acords entre la noblesa i els cavallers o pagesos rics. En aquest moment, les “torres” restaven incloses normalment dins el marc del castell termenat (o del terme urbà) (Eritja, s.d.a).

• Amb tot, el sistema de poblament en “torres” encaixà amb dificultat en el sistema d’organització del territori que desitjaven, als segles XII i XIII, els nous senyors, provinents de la resta de Catalunya o dels països veïns. Fou així, com hem dit, en indrets on hi havia una economia bàsicament ramadera. Això suposà que en alguns casos, ja de bell antuvi, no s’acceptés aquesta forma de poblament i molt aviat fos substituïda per altres formes d’hàbitat més concentrat. En altres casos, com ja esmentarem més avall, aquest procés de concentració trigà més a produir-se. Amb tot, uns decennis més tard de la conquesta ja s’havien abandonat molts dels antics establiments creats en època andalusina. Moltes vegades s’esdevingué un procés d’encastellament, d’una manera més o menys precoç.

Per acabar i pel que fa al territori de Lleida, volem cridar l’atenció encara sobre dos aspectes:

• Sovint hi hagué una continuïtat no sols dels llocs de poblament ans de llurs termes. De vegades, sabem d’una manera aproximada els límits de l’àrea d’influència d’aquestes “torres”, fins i tot abans que es produís la conquesta. L’any 1147, per tant abans de caure Lleida (Altisent, 1993, vol. I, doc. 112), en trobem una bona descripció. Guerau de Jorba donà (o, més aviat, va preveure de donar) la “torre” del musulmà anomenat Picat, amb els termes que hi havia al seu voltant (“usque in flumen Sigor et quomodo vadunt ipsos terminos in circuitu”). Aquesta “torre” situada al terme d’Alcarràs era a la riba d’una sèquia. Com hem repetit manta vegada, els límits són molt tossuts i pogueren, fins i tot, superar el trencament esdevingut l’any 1149. X. Eritja ha analitzat diversos exemples, gairebé sorprenents, d’aquesta continuïtat d’algunes de les partions (Eritja, 1993, pàg. 29, pel que fa a Vensilló; Eritja, s.d.b, amb relació a Vinganya). Cal recordar, però, que en època andalusina, segurament només podem parlar de límits d’una zona d’influència, de l’espai on treballaven els habitants de l’almúnia.

• També hauríem pogut trobar “torres” dins el terme més immediat de la ciutat de Lleida. Podem esmentar les de Coniacar (o Coniaquera), Albarés, Vallcalent, Vimverme, Rufea, etc. Algunes d’aquestes, que trobem esmentades en un moment primerenc, segurament perderen importància aviat i llur territori esdevingué només una partida de terres dins el terme urbà. Tanmateix, poc després de la conquesta, el 1154, encara s’esmentava l’almúnia de Coniacar (“fexam de terra super ipsam almuniam de Coniacara”; ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 87). El 1164 hi ha l’esment d’una heretat situada “in ipsa almunia de Albares”. El 1175, trobem mencionada l’almuniam de Valle Calente (Eritja, 1993, pàg. 28).

Primer repartiment de la terra: les parellades i les heretats

El 13 d’agost de 1149, abans que s’esdevingués la conquesta de Lleida, mentre es feia el setge d’aquesta ciutat, el comte de Barcelona donà a Ponç de Santafè, entre d’altres coses, la “torre” d’Avincidel, situada al “Segrià”, amb deu parellades d’alou, “quantum decem parilios de bobus possint laborare de uno anno in alio”. Aquesta “torre” era habitada i tinguda fins aleshores per Mocudriina, un sarraí. A més, donà uns molins que eren dins el terme de la dita torre (Altisent, 1993, vol. I, doc. 119).

Tres mesos després de la caiguda de Lleida en mans dels comtes de Barcelona i d’Urgell, aquest darrer donà al bisbe d’Urgell una torre al “Segrià” amb deu parellades d’alou (“cum decem pariliatas alodii”; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 505). Darrer exemple: en un document de l’any 1154 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 93), relacionat amb el “Segrià”, on es resol un plet entre la seu i els templers pel que fa als delmes, es parla d’almúnies de més de sis jous de bou (“laborationis ad VI paria bovum vel unam almuniam de VI jugis bovum”).

Aquests documents són molt interessants. Tanmateix, poden fer-nos caure en un error si considerem les parellades només com una mesura de la superfície de terra. Per contra, és molt probable que, almenys a partir d’un cert moment, llur esment suposi una determinada manera de repartiment i d’ocupació de l’espai. Les paraules parellada i també, de vegades, heretat són claus per a comprendre la colonització feudal, ja que reflecteixen la manera com s’adaptava la “torre” o almúnia a les necessitats dels nous senyors i dels nous repobladors.

Després de la conquesta de la plana de Lleida, els colonitzadors es trobaren un territori de conreu adaptat a les necessitats de la societat andalusina. La necessitat d’ocupar, fer produir i poder repartir aquest espai —allà on havia estat abandonat pels sarraïns—, d’acord amb allò que desitjaven els estaments dirigents de la nova societat, va provocar un dels canvis més importants del paisatge en aquest territori.

Les principals característiques de les parellades, d’acord amb el que veiem al “Segrià”, són les següents:

• Llur creació fou una obra organitzada i ben planificada per part del senyor del lloc o dels seus representants.

• Totes, evidentment, tenien una superfície semblant, fet que suposa una parcel·lació del territori en unitats regulars. Això era relativament fàcil en zones planes, de regadiu.

• La superfície d’una parellada al “Segrià” corresponia a 9 cafissades (per tant a 108 fanecades), això és prop de 10 hectàrees.

• En el cas del “Segrià”, d’acord amb el costum del lloc i tal com assenyala el llevador del 1180, el possessor d’una parellada o heretat havia de donar una renda de tres cafissos i havia de fer algun servei personal (“servitium III caficia, I frumentum et I de ordeo et I de avena et unum diem de tragi et alterum de iova”). Si hom té present que necessitava una sembradura de nou cafissos, aquest cens no era gaire gran (Bolòs, 1993a). Amb tot, l’existència del tragí i de la jova demostren una veritable submissió del pagès que tenia la parellada a la senyoria i a la jurisdicció del senyor. En altres llocs es pagaven quantitats diferents.

• La reestructuració del territori que comportava la creació de les parellades fa suposar que es degué esdevenir en alguns indrets una colonització, amb l’arribada d’una població majoritàriament nova.

• Els possessors d’aquestes parellades solien viure a la “torre”, als habitatges que hi havia, tal com s’esmenta en algun document que ja hem mencionat més amunt. En aquestes “torres” també vivia almenys una part dels “socis”, com veurem més endavant.

• Al “Segrià”, de vegades, després d’un primer moment, les parellades també reberen el nom d’“heretat”.

• La difusió de la parcel·lació en parellades, sobretot en terres de regadiu, segurament degué suposar, d’acord amb els estudis de X. Eritja, la desaparició dels antics horts de tradició andalusina, petites parcel·les amb formes poc regulars que s’estenien al costat de les sèquies, i la creació de grans parcel·les quadrangulars on es conreaven cereals. Els rendiments d’aquests camps bladers, que podien ésser regats, devien ésser molt elevats (Bolòs, 1993a, pàg. 75).

• Com assenyala Eritja, no trobem mai una parellada associada a una unitat agrària que pertanyés o hagués pertangut a un “propietari” andalusí. Només les trobem en les “torres” que corresponen a antigues almúnies despoblades (Eritja, s.d.a).

Cal dir que aquest sistema d’ocupació del territori no s’usà només a la regió de Lleida. Té un abans i un després. Es continuà usant, per exemple, en la conquesta del País Valencià, al segle XIII. I s’usà també a Catalunya, en comarques més orientals. A Moja, al Penedès, l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès cedí l’any 1197 a cens de trenta quarteres de forment una parellada de terra a dotze homes, molts dels quals eren acompanyats de llurs mullers, perquè ho dividissin en sorts de terra (“sicut modo dividitur per sortes et partitas”; Rius, 1945-47, vol. III, doc. 1 218; Bolòs, 1993-94, pàg. 148).

A continuació podem veure alguns altres exemples relacionats amb la plana de Lleida, que ens permetran d’aclarir algun aspecte i de veure l’extensió d’aquest procés de fragmentació de l’espai repoblat en parellades.

En primer lloc, m’agradaria esmentar un exemple una mica anterior. La carta de poblament de Menàrguens (a l’extrem meridional de la Noguera, a tocar del Segrià) és molt interessant, ja que, tot i que no és un cas ben igual al que trobem al “Segrià”, té alguns elements comuns i prou notables, que en certa manera podem considerar com un precedent del que s’esdevindrà, poc més tard, al sud. Els comtes d’Urgell donaren, el 1163, del domenge regable (“de nostro dominico de reco”), als qui sol·licitaven repoblar aquest lloc (“vobis postulatoribus”), terra corresponent a tres cafissos de sembradura, mig de blat i mig d’ordi (que equivalien a “decem astas in ampla et centum quinquaginta in longo”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 249). Corresponia exactament a un terç de parellada del “Segrià”. D’altra banda, els pobladors havien de donar per cadascuna d’aquestes parcel·les un cafís de cereals: 4 faneques de forment, 4 faneques d’ordi i 4 de civada (la proporció és, doncs, la mateixa que al “Segrià”).

Un altre exemple, que s’ajusta més al que hem vist que s’esdevingué al “Segrià”, seria: el 24 d’abril de 1158, els templers establiren que els nous pobladors d’Avinavita (al sud-est de Lleida) havien de tenir cadascun d’ells una parellada de terra (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 108). Al final s’esmenta quins havien d’ésser els repobladors. Hi veiem una llista d’onze famílies, cadascuna de les quals rebia la seva parellada. Amb tot, avançant el que veurem més endavant en parlar dels socis, cal dir que ja aleshores generalment s’hi devien instal·lar realment dues famílies en cada lot de terres, dirigides per dos germans o bé per un home i el seu gendre.

L’any 1174, Ermengol VII, comte d’Urgell, donà a cinquanta homes un lloc anomenat “Castellblanc”, situat al nord de Lleida, actualment a Malpartit (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 151; Camps, 1996, pàg. 268). A cadascun d’aquests cinquanta pobladors, se’ls havia de donar una parellada de terra (“L hominibus populatoribus [...] cum L pariliatis de terra, unicuique unam pariliatam”). Al final del document trobem la llista dels pobladors.

Mentre que al “Segrià” gairebé totes les terres eren de regadiu, cal pensar que, en alguns d’aquests altres exemples, la major part de les terres devien ésser de secà. Certament, si bé molt sovint s’usà aquesta forma de repartiment de l’espai en terres de regadiu, no pas sempre havia d’ésser així. L’any 1165 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 269), el comte d’Urgell donà a Frontí i a Sibil·la dues parellades d’alou al secà (“ad ipsum seca”) i dues sorts al regadiu (“ad reg”).

Esmentem un altre exemple d’aquest procés de parcel·lació relacionat amb un indret una mica més allunyat: al límit del territori que depenia de Lleida, a Cérvoles, Guillem de Cervera concedí que els monjos de l’abadia de Poblet podien quedar-se les quinze parellades que triessin (“habeant et possideant obtimas quindecim pareladas de terra quam ipsi meliorem elegerint et voluerint”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 251). Això s’esdevenia l’any 1163. Segurament, si fa no fa, en el mateix moment en què es produïa la fragmentació de l’espai en parellades en altres contrades.

Cal dir també que algunes vegades, tot i que això no fos gaire normal, aquestes parellades podien estar repartides per més d’un lloc. L’any 1175, Andreu de Montsó i Guillem Barrufet vengueren una parellada de terra a Vallmanya, formada, però, per diverses peces de terra, situades en diversos indrets (Altisent, 1993, vol. I, doc. 530).

Per acabar, potser cal aclarir la forma com encaixa aquestes parellades amb el sistema de distribució senyorial de les “torres”. Un document de l’any 1151 (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 87) aclareix algunes coses. Els templers cediren a Girbert una “torre” i dues parellades de terra i a Bernat Ferrer el mateix, dins el terme del castell de Castelldans. Tal com diu el document, els altres pobladors, els quals havien de poblar el lloc a iniciativa d’aquests dos cavallers, havien de donar delmes i primícies, i de cada parellada, anualment, una perna de 12 diners i quatre fogasses de pa i fer un jornal de sembrar. Sembla que Girbert i Bernat Ferrer rebien, com a recompensa, 6 mujades de terra (“in terra garachada”, en terra arrancada, rompuda) per cada parellada poblada. Ens adonem que era una feina ben feta o, si més no, ben organitzada, amb vista al control i a l’explotació del territori.

D’acord amb el que ja hem proposat més amunt, cal pensar que els primers senyors de les torres del “Segrià” degueren ésser cavallers, com Pere de Pujalt, Guillem de Rosselló, Bernat Ferrer, Gilabert, Pere Oromir, etc., molts dels quals donaren nom a aquests vells llocs de poblament. Per sota cal situar els pagesos que posseïren les parellades i, encara, llurs socis o companyons.

Els sarraïns

Tassa d’època andalusina, trobada a la ciutat de Lleida, datable entre la darreria del segle X i l’inici de l’XI.

ECSA-X. Goñi

Per a entendre la societat i l’organització del territori de després de la conquesta, hem de plantejar-nos què passà amb els musulmans que vivien abans a la ciutat de Lleida i a totes les almúnies que s’estenien al seu voltant. Segurament hi hagué diferències d’un lloc a l’altre. Hom té la impressió que en alguns indrets no en restà gairebé cap, que en d’altres restaren com una minoria que podia fins i tot tenir terres en propietat i, finalment, que en alguns altres restaren com a pagesos treballadors per als nous senyors que havien rebut aquestes terres després de la conquesta. Sigui com vulgui, llur record i el record de les possessions que tenien era encara ben viu després de la conquesta, com es desprèn dels documents i com ja hem avançat més amunt.

Un primer exemple: pocs mesos després de la conquesta sabem que alguns sarraïns treballaven per als conqueridors les terres que abans havien estat llur possessió. El comte d’Urgell donà a la seu urgellenca un sarraí amb totes les seves heretats i pertinences. Segons el document (Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 505), mentre fos viu havia de pagar una renda tal com feien els altres sarraïns (“servicium quod alii sarraceni faciunt nobis”). Quan es morís el musulmà, el bisbat es podia quedar les cases amb totes les heretats que en depenien.

Mentre que al “Segrià” segurament n’hi havia molt pocs, a les terres més occidentals de la plana de Lleida el nombre de sarraïns que vivien en aquestes condicions segurament devia ésser força gran. Només calia anar fins a Rufea, on sembla que l’any 1168 hi havia una comunitat de musulmans (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 219). Un altre exemple: en un document dels anys 1176-77 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 559), trobem que una possessió d’Aitona afrontava amb un “campo d’Avincalema, sarraceno” i amb un “campo de Mafomat Avali”. A la població de Gebut, per exemple, hi tenia una casa “Alartam sarraceni”, l’any 1174 (Castillón, 1991-94, doc. 3).

La situació dels qui encara vivien a Lleida era una mica diferent. D’una banda, podem assenyalar durant força temps l’existència d’un record dels possessors que hi havia hagut abans de la conquesta. D’altra banda, podem cridar l’atenció sobre l’existència d’una minoria de sarraïns que hi continuà vivint i hagué de passar a habitar a la moreria de la ciutat. En podem veure alguns exemples.

Ja el 1146, per tant tres anys abans de la conquesta, el comte de Barcelona cedí a Berenguer Arnau l’heretat d’un sarraí (“omnem hereditatem quam Iachob sarracenus habuit unquam vel tenuit in civitate Lerida vel in tota Yspania”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 106). L’any 1150, a Fontanet s’esmenta una heretat que fou del sarraí anomenat Amnabaacem (Baraut, 1988-89, vol IX, doc. 1 506). L’any 1151, encara tenien ple record de qui havien estat els propietaris sarraïns. S’esmenta, per exemple, “ipso campo in Fontanet, de ipsa hereditate qui fuit de Farfan”. Afrontava a migjorn, però, amb el campo de Abolafia (Altisent, 1993, vol. I, doc. 138).

El record, però, encara va molt més enllà. El 1172 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 428), la senyora de Sedó donà a Ramon de Vallverd l’antiga heretat d’un sarraí (“hoc quod pertinet ad ipsa hereditate qui fuit d’Avi Matarii”), situada a Fontanet. Encara l’any 1174, Guillem d’Anglesola cedí en el testament una heretat que fou d’Albolafia i que li havia donat son pare (Altisent, 1993, vol. I, doc. 490).

Al mateix temps trobem que alguns musulmans continuaren tenint propietats, per exemple en aquest mateix lloc de Fontanet. El 1173 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 476), lucef Abelcacim, moro, i el seu fill Asmet vengueren un camp, per 150 sous, a l’abadia de Poblet.

De fet, a la ciutat de Lleida, com veurem més endavant, hi havia una “villa serracenorum”. La comunitat de musulmans era dirigida per un alcaid, tal com veiem en un document de l’any 1176 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 106). Segons aquest document “lucef filium del Cantareler et Abdela meo ermano et Emina nostra ermana et Mafomed Abonfat lo Calvo et uxor eius Fatima per suam terciam partem” vengueren als templers una peça de terra a Fontanet, de la seva heretat, per 130 morabatins. Signà “Mafomet alcait de Lerida, Lupi filii eius, Ali Sabazala, Aiza Abonbaznom, Mafomed filii Habraaym”. En un altre document d’aquest mateix any (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 110), trobem també “Mafomed Abofad lo Calvo” que venia una peça de terra a Fontanet. Signa aquest segon document: “lafia hebrei baiuli regi, Obaquar lo Cantareler, Aiza Ambeznom, Mafomed alcaid Ylerde, Lupi filii lo Calvo”. Era una comunitat organitzada, més o menys acceptada, que havia mantingut, segurament gràcies als pactes de rendició de la ciutat, bona part dels seus drets i que segurament es dedicava sobretot a feines artesanals (com fer de terrisser).

En darrer lloc, també trobem a la ciutat alguns sarraïns o sarraïnes que feien feines domèstiques i que es trobaven en una situació molt semblant a la de l’esclavatge. No és pas segur, però, que fossin antics habitants de la regió lleidatana. Així, el 1248, un home que es dedicava a fer cuirasses cedí al seu fill la seva sarraïna (ACL, calaix 132, doc. 35), que tenia la mateixa categoria que tenien les esclaves que trobem esmentades en altres documents (ancillam meam; ACL, calaix 132, doc. 34).

Segon repartiment de la terra: els socis

Si només tinguéssim els documents de concessió de les parellades per part del senyor i només s’haguessin conservat els llevadors del “Segrià” dels anys 1180 i 1214, no coneixeríem la complexitat que tingué el procés d’ocupació del territori. Això no obstant, si ens fixem bé en alguns dels documents d’aquesta època, ja ens adonem que el procés era més complicat del que sembla.

Hi ha una carta de poblament de l’any 1161 (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 116), que ens aclareix una mica sobre la manera com es feia el repartiment de la terra. En aquest cas, trobem uns vint caps de família que havien de viure en les “torres” de Vensilló i Aviaquint. Curiosament, aquests caps de família són considerats “prohoms” (“probis hominibus”), fet que fa pensar que no eren pas els únics que hi vivien. Sembla que darrere d’ells hi havia d’haver algú més.

Tornem a l’exemple del “Segrià”. En diversos documents de l’any 1180, trobem cessions a cens fetes per part dels templers de parellades situades a la Torre Ferrera: a Pere Baró i el seu germà Domenge i els seus, a Joan de Pere Ramon i els seus, a Guillem de Bonaterra i els seus, a Bernat Vallès i a Ramon de na Toda i els seus, a Joan de Ciscar i els seus o bé a Rufa i els seus (ACA., Cartulari de Gardeny, docs. 195-203). Aquest afegitó “i els seus”, com veurem ara, volia dir que el procés de colonització no es clogué amb l’establiment dels possessors de parellades.

Els primers pobladors, els qui reberen les parellades de terra, actuaren, de fet, com a organitzadors del territori. Sembla que cadascun dels possessors més importants —que havia rebut una heretat— havia d’atreure uns quants socis a les seves terres. En el llevador del 1214 trobem que alguna vegada també s’esmenta, per exemple, “G. de Sancto Genesio cum suis sociis”, a la Torre Forcada, o bé “G. de Meri et Mascaro cum sociis suis”, a la torre de Rosselló. Per a aclarir tot això, cal que consultem el llevador del “Segrià” de cap a l’any 1225. Veiem que, en aquest cas, el cens de 3 cafissos de cereals que havia de pagar “G. de Merí e Mascaró els seus”, per a gaudir de l’ús d’una parellada de terra (unes 10 ha), estava repartit entre Joan de Merí i Ramon de Merí i vint persones més.

A la contrada del “Segrià” que depenia dels templers, calculàrem que en el llevador del 1214 s’esmentaven uns 136 pobladors i en el del 1225 més de 600 (Bolòs, 1993a, pàg. 60). En aquest segon no sols se citen els possessors de les heretats, ans també tots els socis. Vam suposar, però, que encara que el 1214 sols s’hi esmentaren els “hereus”, en aquest moment —i segurament força abans— ja s’havia esdevingut la fragmentació de l’heretat en nombroses petites tinences.

Podem veure algun exemple. En el cas de la parellada de Rosselló que hem vist més amunt —de Guillem de Merí i de Mascaró—, aquesta terra havia restat fragmentada entre unes 22 persones, però no sempre fou així. Si ens fixem en les tres primeres heretats (o parellades) esmentades de la vila d’Alcanís, trobem que en cadascuna hi tenien drets de 6 a 7 persones. L’honor dels Granells, a la torre de Rosselló, que corresponia gairebé a una parellada, compartit “ab sos companons” —llegiu companyons—, era tingut, cap al 1225, per Pere Granell i per sis persones més.

Tot això fa que ens adonem que mentre algunes d’aquestes persones tenien potser una explotació de regadiu suficient, d’altres la tenien molt, massa, reduïda. Aquesta constatació ens feu suposar (Bolòs, 1993a, pàg. 71) que alguns podien tenir no sols terres en altres “torres” d’aquesta mateixa contrada (el 13,2% dels socis), sinó potser també en altres pobles propers.

Pel que fa a la data d’aquest procés, com es desprèn del que hem dit més amunt, hem de pensar que fou força reculada i no gaire separada en el temps de la data en què es produí l’establiment dels primers possessors de les parellades. No sabem pas si s’establí alguna relació de dependència entre aquests primers possessors i els companyons o socis; no és pas evident, almenys a partir del que diu la documentació. Si hi hagué algun cas de sotsestabliment (documentat en el segon capbreu) no és pas pel que fa a tots aquests primers habitants. A la torre de Riudovelles trobem, en un sol cas, que es diu “los òmens que fan lo cens per en B[ernat] B[erengue]r són aquests daval”, encapçalament seguit per una llista de tretze persones. En aquest cas sí que hi degué haver un contracte de sotsestabliment. Normalment, potser, la recompensa obtinguda pels qui havien rebut la parellada del senyor del lloc degué ser una altra. Ésser dels primers degué suposar, en principi, el dret de triar la terra de més qualitat i de quedar-se, sense gaires límits, la quantitat de camps que hom podia arribar a treballar.

També trobem algun exemple de manteniment de força terres. En l’heretat de “los Gilaberts ab los sos heredés”, que pagava més de 10 cafissos (com si fossin més de 3 heretats), trobem que Ramon Gilabert feia ell tot sol 3 cafissos i 4 faneques (320 almuts, tenia de fet una “heretat” sencera per a ell sol), Guillem d’Àger —que segurament cal relacionar-lo amb la propera Torre d’Àger— feia 15 faneques i mitja (124 almuts), i la resta —10 persones més— feien quantitats més reduïdes, menys J. Çaida que feia 53 almuts. Podem pensar que alguns d’aquests podien ésser membres de la baixa noblesa o d’una pagesia rica. D’altra banda, podem recordar que en aquest cas, i en d’altres, la casa de Gardeny (domus Garden) s’hi havia reservat unes terres dominicals, que representaven el pagament de 5 faneques i 2 almuts (42 almuts).

Veiem, doncs, que segurament a partir d’una situació inicial bastant uniforme es produïren evolucions diverses. De fet, de bon principi ja trobem algunes excepcions, com pot ser el cas dels Gilaberts. D’altra banda, veiem que els primers repobladors es reservaren un tant per cent important de l’heretat; aquesta pagesia més rica de vegades es consolidà, d’altres vegades no fou així. Podem assenyalar que la situació, entre el moment de creació i el moment de fer el llevador del 1214, havia canviat una mica; segurament havien passat uns 30 o 40 anys, fet que faria datar el repartiment cap als anys seixanta o setanta.

Com a conclusió d’aquest apartat, podem dir que, en principi, amb les dades que tenim, ja al segle XIII hem de parlar d’uns pagesos rics, d’uns altres de mitjans i d’uns de pobres. A grans trets, podem fer el repartiment següent: menys d’un terç de rics, que sovint corresponen als primers possessors o a llurs hereus immediats (solien pagar 1 o 2 cafissos, és a dir de 96 a 192 almuts), un terç de mitjans, que pagaven de 3 a 6 faneques (de 24 a 48 almuts) i, finalment, si fa no fa, un terç de pagesos que, en principi, gairebé no tenien res. De fet, però, com hem dit al començament, en parlar dels aspectes demogràfics, ens falten massa dades per a fer una afirmació d’aquestes característiques i, en especial, per a poder assegurar aquest darrer aspecte, ja que els pagesos més pobres no sabem pas si eren membres marginals d’una altra família o bé si tenien terres en altres “torres” o, fins i tot, en “torres” situades fora d’aquest domini esmentat en aquests llevadors (com podem veure si comparem aquests noms amb els que surten a la carta de poblament de “Castellblanc” o Malpartit). Tanmateix, malgrat totes les limitacions que hom vulgui posar-hi, en principi cal pensar que, en aquest moment, ja hi havia, com a quasi tot arreu, un contrast entre uns pagesos rics i uns de pobres o molt pobres.

L’encastellament i les cartes de poblament

L’any 1174 s’esdevingué la creació de “Castellblanc” (o Malpartit) i l’any 1231 es va produir la creació de “Castellnou” de Segrià (Font i Rius, 1969-83, vol. I, docs. 151 i 256). Coneixem les dues cartes de poblament i franquesa fundacionals. Amb tot, com direm més avall, segons la perspectiva amb què ens mirem aquestes cartes de poblament, arribarem a la conclusió que motivaren l’alliberament dels pagesos que vivien en aquests pobles nous o bé llur submissió. Abans de parlar-ne, però, podem assenyalar alguns aspectes d’aquests nous llocs de poblament:

• D’una banda són fruit de l’intent del senyor de crear una nova població. Aquesta població rebia el nom de “castell”, fet que no volia pas dir que fos un castell i, fins i tot, no suposava necessàriament l’existència d’una fortificació, com a element central (tot i que, segurament, el més usual era que hi fos). Amb tot, almenys no s’esmenta que hi hagués cap castell a Castellnou de Segrià (més endavant passà a anomenar-se Vilanova de Segrià).

• La vila de Castellnou veiem que era situada al cim d’un turó o tossal (“toçallus”). La de Castellblanc potser també era en un indret elevat (Camps, 1996, pàgs. 268-269).

• Aquesta nova població havia de ser ordenada i closa rere unes muralles. Els pobladors, a Castellnou, havien de fer un mur al voltant del poble de dues tapieres d’alt.

• Els habitants d’aquestes poblacions havien de pagar uns censos sobre les terres, que en el cas de Castellnou eren els mateixos que pagaven abans de la creació de la vilanova (Bolòs, 1993a).

• Segons el document de fundació de Castellblanc, la vila era franca i lliure; de fet, els seus habitants no restaven sotmesos a alguns dels mals usos que s’estaven imposant a la Catalunya Vella. En aquesta població, feta en un moment primerenc, s’establí la possibilitat d’usar o no el forn del senyor, del comte d’Urgell. A Castellnou, l’any 1231, els seus habitants ja restaven sotmesos al dret banal del forn (que suposava cedir un pa de cada vint-i-cinc).

• La creació d’aquesta vilanova —almenys així és evident en el cas de Castellnou— comportà al mateix temps la destrucció intencionada de l’antiga forma de poblament, molt més dispers. Un poblament que, certament, ja havia transformat la forma de l’organització de l’espai que hi havia prèviament, almenys pel que fa a l’organització del sòl. A Castellnou de Segrià, tal com diu el document, s’havien d’abandonar les “torres” de Gilabert, Riudovelles, Amada, Forcada i Bellforat. Els habitants d’aquestes “torres” s’havien de traslladar forçosament a la nova vila senyorial.

Ens trobem, doncs, en molts aspectes, davant un procés d’encastellament o “incastellamento” (Bolòs, 1993a, pàg. 54). El senyor desitjava tenir concentrat el poblament en castra per a poderlo controlar més bé. És un procés semblant al que s’havia esdevingut abans a Itàlia, a Occitània o en altres comarques catalanes (Bolòs, s.d.a). Fins i tot, podem intentar de relacionar el nom “Castellnou” amb els “castèlnòus” occitans (Higounet, 1975, pàgs. 380-381). A Occitània, abans de l’època de la creació de les “bastides”, hom construí nombrosos asils i “castèlnòus” (també anomenats castelnaus). Aquests “castellnous” han estat relacionats amb un procés d’encastellament (“castrum populatum”) i, per tant, amb l’aparició de nombrosos pobles castrals (Cursente, 1980; 1990, pàgs. 123-131).

De fet, podríem trobar alguns precedents d’aquest procés d’encastellament. Per exemple, a Menàrguens, poble situat a la plana de Lleida, bé que pertany actualment a la comarca de la Noguera. Segons la seva carta de poblament (Altisent, 1993, vol. I, doc. 249), de l’any 1163, ja esmentada més amunt, els nous pobladors havien de fer cases al “castell”, on havien de viure (“faciatis domos in dicto castro et inibi et sitis statores et habitatores iam dicto castro”). La paraula castrum, tal com s’esdevé arran del veritable encastellament, pren el significat de poble encastellat i no només de fortificació.

L’any 1174, Guillem de Cervera donà unes cases que havien estat construïdes al “castell” de Gebut (“quas vos construcxistis et hedificastis a solo in castro de Gebud”). Afrontaven en un carrer (carraña) i en més cases, una de les quals era d’un sarraí (Castilló, 1991-94, doc. 3). En aquest cas la població també viu al castrum.

Hi ha altres casos de trasllat de població esdevinguts després de la conquesta, com el de Sudanell, que ha restat ben documentat. En aquesta població podem diferenciar una vila nova (“domos in Villa Novam de Çudanel”) i una vila vella (“Villa Veteri de Çudanel”), situada més avall, on hi havia els horts. La vilanova estava en curs d’edificació (hi trobem diversos solars sense edificar), la vilavella devia ser habitada en època musulmana, tanmateix després de la conquesta aviat fou abandonada (Castillón, 1991-94, docs. 64, 106 i 121). És interessant saber que dues de les cases noves havien de tenir una longitud de quatre braces (6,6 m) i una amplada de dues braces (3,3 m); la tercera era situada entremig (Castillón, 1991-94, docs. 121 i 1 264). És un reflex de la creació d’una vilanova poc o molt planificada.

Un darrer exemple: el 1212 (Font I Rius, 1969-83, vol. I, doc. 236) els templers crearen la Vilanova de la Barca, on s’havien de traslladar tots els homes que vivien a Aguilar i a Castellpagès i els que ja vivien abans on hi havia d’haver el nou poble. És un cas semblant al de la Vilanova de Segrià (o Castellnou). Hi trobem, així mateix, com dèiem al començament, les dues cares de la realitat. D’una banda, les concessions fetes per part dels senyors als pagesos del lloc de franquesa de la intestia, l’eixorquia i la cugucia. D’altra banda, però, veiem que hi ha el trasllat forçós de la població a una vila creada per aquests senyors, al costat de l’indret per on es podia passar el Segre amb barca.

Secà i regadiu

Sèquia d’Almenar, al seu pas pel molí del Pont, a la partida del Pont del Molí.

ECSA-X. Goñi

El poblament, abans de la conquesta, en bona part s’organitzava amb relació al curs de les principals sèquies. El cas del “Segrià”, que hem esmentat més amunt, és molt clar. La població s’estenia sobretot al llarg de l’anomenada sèquia del Segrià. Hauríem trobat moltes de les almúnies —les futures “torres”— a pocs metres del curs d’aigua. El mateix podríem dir amb relació a la propera sèquia d’Albesa, que està estudiant X. Eritja.

Més cap al sud, les sèquies d’Alcarràs o de Torres, que seguien el Segre a banda i banda, també tenien una importància evident en l’organització del poblament d’aquesta zona. Aquest lligam entre curs d’aigua i vilatge, tot i ésser més evident abans del 1149, també perdurà després de la conquesta (Eritja, s.d.a).

Segons la carta de poblament de Rufea, concedida per Gombau de Ribelles l’any 1199, s’instal·laren tretze veïns als horts del terme de Rufea, situats sobre la sèquia. Les cases eren al tossal (“in ipso tozal de Rufeaia”); és gairebé segur que al mateix lloc o a prop hi havia un precedent d’aquest establiment humà d’abans de l’any 1149. Els horts afrontaven d’una banda a la sèquia d’Alcarràs (“in cequia que vadit ad Alcharaz”; Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 210). Cal cridar l’atenció sobre dos aspectes: l’existència d’una sèquia i la d’un espai irrigat: uns horts.

Algunes vegades els documents de després de la conquesta reconeixen l’antigor de les canalitzacions existents: una terra situada a la partida d’Albarés (territorio d’Albares), l’any 1182, afrontava amb la cequia vetera (Castillón, 1991-94, doc. 29). D’altres vegades, la proximitat de la data del document amb la data de la conquesta fa que sigui difícil de pensar que la construcció del rec hagués pogut ser feta pels conqueridors. Així, a Fontanet, el 1158, nou anys després del setge de Lleida, una terra tenia com a partió una sèquia (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 22). J. Lladonosa esmenta que l’any 1182 apareix en aquesta zona una sèquia vella. Fins i tot el mateix Lladonosa relaciona les Voltes d’en Vall-llebrera, que hom troba documentades al segle XII, amb les arcades d’un aqüeducte fet abans de l’any 1149 (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàgs. 391 i 414).

Molt de l’espai irrigat té l’origen en època islàmica (o fins i tot abans), tal com s’ha estudiat en un altre apartat d’aquest marc històric. Tanmateix, veiem que després de la conquesta encara hi hagué conversió de certes terres de secà en terres de regadiu. El 1173 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 117), Guillem Berenguer, Ramon de Coscoll i Bernat de Vallseguer convertiren en regadiu una honor que abans era de secà. Això suposà, però, un canvi en el cens que havien de pagar. D’altra banda, si hom parla d’una sèquia vella, és perquè se n’havia fet una de nova; per exemple a la riba esquerra del Segre. El 1184, Ramon de Cervera va rebre del rei el permís de fer una nova sèquia que nasqués a Castellpagès i anés fins a Torres de Segre i Gebut (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàg. 438).

Cal tenir present que la importància del regadiu era molt gran. El rendiment dels cereals en una terra irrigada devia ser molt més elevat que el de les terres bladeres de secà. Pel que fa al “Segrià”, vam arribar a calcular que, al segle XII, mentre que les terres de secà tenien un rendiment de, si fa no fa, 1:2, les terres de regadiu podien assolir un rendiment de, com a mínim, 1:5 (Bolòs, 1993a, pàg. 75).

Al costat d’aquests llocs irrigats també hi havia llocs de poblament situats al secà, com pot ser la torre de Mir Torbaví (“illa turre Mironis Torbavin”), situada al sud de la ciutat de Lleida (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 145), repoblada l’any 1173. S’hi establí que els seus habitants havien de donar els censos i tenir els mateixos usos que els altres veïns del sector de secà del terme de Lleida (“de termino Ilerde de secano”).

De fet, com diu un notable document del 1173 relacionat amb una honor que el bisbe tenia a Albarés (Castillón, 1991-94, doc. 18), les terres de regadiu havien de pagar una tercera part de la producció i les de secà una cinquena part (“terciam partem de regano et quintam partem de secano, preter de paleis et sarmentis”). En aquest document s’especifiquen altres aspectes interessants, per exemple com s’havien de repartir, en aquest cas, entre el senyor i els pagesos, els treballs que calia fer a la sèquia.

Cal recordar que les terres de secà eren majoritàriament també les terres destinades al bestiar. Eren les terres de les carrerades —les quals abans del 1149 tenien una funció semblant a la que tenien les sèquies en terres de regadiu— i de les basses (Eritja, 1996a). El 1183, en una honor situada al secà (“in ipso seccano super Fontanetum”), trobem, per exemple, l’esment d’“unam bassam” (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 243). De fet, en documents posteriors a la conquesta hi ha alguns testimonis de l’aprofitament de l’aigua, que poden tenir l’origen en una etapa precedent. En 1176-77 s’esmenta l’aigua que va a una cisterna, segurament a Utxesa (Altisent, 1993, vol. I, doc. 559). La relació entre la ramaderia, els llocs de poblament i els canvis esdevinguts arran de la conquesta feudal han estat acuradament estudiats per X. Eritja (1996a).

Els molins

Molí de Sant Anastasi, amb el rec de sortida d’aigües de la sèquia de Fontanet.

ECSA-X. Goñi

A la plana de Lleida hi havia alguns molins fariners abans de la conquesta cristiana. Després de la conquesta, el nombre segurament va augmentar. Molts d’aquests molins aprofitaven l’aigua de les nombroses sèquies que solcaven les ribes dels rius.

Els documents diuen clarament que alguns dels molins tenien l’origen en un moment anterior a l’any 1149. Feia tres anys de la conquesta, el 1152, quan el comte de Barcelona donà a Garcia Liniz dos casals de molins al “Segrià” (Altisent, 1993, vol. I, doc. 151). Un havia estat del sarraí anomenat Fresca (“qui fuit de illo mauro nomine Frezcha”); l’altre era situat a la Vulturina. Ho dona amb els caps de rec i les rescloses. Li han de donar un terç dels beneficis.

Després de la conquesta, els molins encara prengueren més importància. Els comtes i els senyors n’impulsen la creació i el funcionament. N’hauríem pogut trobar a tot arreu on hi havia sèquies.

Al nord de Lleida, vers Corbins, hi havia uns molins l’any 1161 que aprofitaven l’aigua de la sèquia d’Albesa (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 127). Al llarg de la sèquia del Segrià n’hi havia un gran nombre, com veurem detingudament més avall. Més a prop de Lleida, a la riba dreta del Segre, a Pardinyes, trobem que Guillem Bru adquirí, en canvi de 40 sous, a Pere Vidal mig molinar el 1166 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 294), amb les moles i tal com aquest darrer l’havia aconseguit del comte barceloní. A la mateixa riba, però més cap al sud, Guerau de Jorba i el seu fill Guillem d’Alcarràs, el 1169, cediren els molins de Rufea per a molineria (Altisent, 1993, vol. I, doc. 349). Els senyors havien de quedar-se dos terços dels beneficis.

Façanes sud i oest del Molí del Pont, amb les sortides d’aigües (Almenar).

ECSA-J.I. Rodríguez

A la riba esquerra del Segre, davant de Lleida, també hauríem trobat molins a Coniacar (molendina Coniaquare), al costat de la via de Tortosa i de la sèquia de Torres. Més avall, a Sudanell, n’hi havia més l’any 1193 (Castillón, 1991-94, docs. 61 i 122). El 1192, Pere Guillem de Cervera donava permís a Pere de Tarascó perquè pogués fer molins, des del Cappont fins a Vilanova de Fontanet i el torrent de la Femosa (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàg. 439).

Un dels conjunts de molins més importants era el situat al nord de Lleida, al “Segrià”, contrada que, com hem vist, d’una manera progressiva passà a dependre dels templers de Gardeny. En aquest cas hi hagué, a més, per part dels frares d’aquest orde militar, una política per tal d’incrementar el nombre de molins. L’any 1175 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 18), els frares del Temple concediren a Guillem Berenguer de Riudovelles i als seus i a Ramon de Coscoll i als seus un lloc perquè fessin un molí (o uns molins) a la sèquia que hi havia sobre els molins vells d’Alcanís (“in illa cequia super illos molinos vetulos d’Alcanicia”), on Pere Guillem tenia un molí. S’hi esmenten les peixeres o basses. Han de donar 9 faneques de cereals (6 d’ordi i 3 de forment).

Al “Segrià”, segons un document del final del segle XII, hi havia dinou molins fariners i tres molins drapers (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 174): Bernat de Vallseguer tenia un molí fariner i un molí draper, Guillem de Leu un molí draper, Guillem Botet un molí fariner, Guillem Bru dos molins fariners, Pere Granell dos molins fariners, Pere de Riudovelles i els seus socis un molí fariner, Gilabert un molí fariner, Guillem Ramon d’Alcanís i els seus socis un molí fariner, etc.

Al llevador del 1214 hi havia 16 casals moliners, que contenien un total d’almenys 25 moles. A més, hi trobem esmentats també 3 molins drapers. Una mica més tard, al llevador del 1225, hi ha esmentats uns 11 molins fariners (bé que potser no són pas tots els que hi havia). Sigui com vulgui, representa una altíssima densitat de molins, que cal relacionar amb diversos fets. En primer lloc, amb la proximitat de la ciutat de Lleida; en segon lloc, a causa que aquestes terres depenien dels templers, i, en tercer lloc, pel fet de ser una contrada amb una producció de cereals molt gran.

A Catalunya, hi ha documentats molt pocs molins de roda vertical, que d’altra banda eren usuals al nord d’Europa (i potser també al món musulmà) (Bolòs, 1995, pàgs. 157-159). Necessitaven un mecanisme una mica més complicat, amb un engranatge, i sobretot necessitaven un cabal d’aigua important i regular. Dels pocs indrets on es troben és precisament a les rodalies de Lleida. En una data molt propera a la conquesta, l’any 1153 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 151), Mir de Renyer i la seva muller donaren als templers un desè d’un molí roder (‘‘X° de ipso molendino rodero de Lorenz”). No podem pas descartar la possibilitat, ben al contrari, que aquest molí de roda vertical tingui un origen en un moment precedent a la conquesta.

A part dels molins fariners, des de molt aviat trobem documentada a les rodalies de Lleida l’existència de molins drapers. Precisament s’ha conservat la comptabilitat de la construcció d’un molí d’aquestes característiques, fet fer pels templers de la comanda de Gardeny i situat a l’anomenat Areny de Lleida, prop del turó de Gardeny (Padilla, 1991).

L’any 1165, una data molt primerenca precisament amb relació al “Segrià”, hi ha documentat un molí draper (Lladonosa, 1972-74, pàg. 270). Poc després, l’any 1182 (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 234), en aquesta mateixa contrada els templers concediren a Bonet de Fraga i la seva muller Alais que aprofitessin les sobres de l’aigua del molí de Vallseguer per a fer-hi un molí “infra traper et blader”. S’establí que havien de lliurar de cens 14 sous, si el molí era draper, o bé 9 faneques de cereals (6 d’ordi i 3 de forment), si era fariner. En un document no datat, fet segurament poc més tard, al final del segle XII (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 174), com hem vist, s’esmenten tres molins drapers al “Segrià” que paguen un cens de 18 sous anuals. Són situats a Vallseguer i a Alcanís.

Especialització dels conreus: la vinya

El paisatge, després de la conquesta, va sofrir grans canvis. Hem vist com es transformà l’espai en fer-se les parellades, fet que suposà una nova parcel·lació. Al mateix temps segurament hi hagué un canvi en els conreus, amb un increment de la producció bladera. Ara podem parlar d’un altre aspecte: la difusió de la vinya.

No sabem pas si es devia conrear la vinya abans de la conquesta de l’any 1149. És possible que fos així (del raïm se’n podien fer panses). El que sí que sabem amb seguretat és que al llarg dels anys següents a la conquesta, el nombre de terres destinades al conreu de les vinyes va augmentar molt, a la rodalia de Lleida, dins el seu terme i en altres contrades situades a prop. Aquesta expansió de les vinyes començà en una data molt propera al final del setge.

Un dels mitjans pels quals s’aconseguia aquesta expansió de la vinya era mitjançant contractes “ad medium plantum”, establerts entre els nous senyors i els pagesos. Podem trobar dotzenes de contractes d’aquesta mena. Les principals característiques dels contractes eren:

• Un senyor cedia a un pagès una terra on calia plantar vinyes; de vegades també s’hi plantaven arbres per la llenya (“plantes ibi vineam et arbores”) o, més rarament, oliveres.

• Algunes vegades aquest espai de terra havia d’ésser clos (“claudatis”; ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 58, any 1162); tot i que no sembla pas que sempre es fes així.

• En fer-se la primera collita de raïms (anomenada “cerca”: “prima collectione uvarum que apellatur cercha”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 324), calia partir la terra en dues parts. Normalment, per a poder collir la “cerca”, calia que passessin tres o quatre anys (Castillón, 1991-94, docs. 17 i 20).

• Per a fer aquesta partició, el pagès feia dues parts iguals del terreny plantat. El senyor triava en primer lloc i el pagès es quedava la part restant.

De contractes amb aquestes característiques en trobem a tota la rodalia de la ciutat de Lleida. Trobem exemples al nord-est de la ciutat, on Guillem Català, de Barcelona, donà l’any 1171 a Guillem lo Bru dos camps, que li provenien del comte, situats a les Pardinyes “ad medium plantum”, perquè els plantés de vinya i d’arbres (Altisent, 1993, vol. I, doc. 413).

Podem trobar molts exemples relacionats amb la partida de Fontanet, situada davant la ciutat, a l’altra banda del riu (Altisent, 1993, vol. I, doc. 486). També hi havia nombroses vinyes cap a Albarés, on la seu episcopal tenia un trull o premsa per a fer el vi (“in vinea vel ad trollum de Albares”; Castillón, 1991-94, doc. 18).

Al sud i a la riba dreta, podem cridar l’atenció sobre el contracte establert per a la partida de Palomera el 1174 o per a la de Rufea el 1175 (Altisent, 1993, vol. I, docs. 511 i 524). En aquest indret de Rufea, Gombau de Ribelles tenia un celler, que cedí als templers (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 182). També podem trobar exemples una mica més allunyats, com el de Vinganya (Altisent, 1993, vol. I, doc. 324).

A la banda nord de la ciutat, a Rovals, també trobem contractes d’aquesta mena. El 1165, el bisbe feu una concessió de terres en aquesta partida (Castillón, 1991-94, doc. 8). Les vinyes, com sempre, se les havien de partir a mitges el senyor i el conreador, després de la primera “cerca”. En aquest cas, a més, els que rebien les terres havien de plantar oliveres (“ut plantetis de olivis”).

Per acabar aquest recorregut al voltant de la ciutat, podem assenyalar l’existència d’un mallol al “Segrià” el 1169, que també havia estat plantat a mitges (ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 69).

Aquesta importància de la vinya al voltant de Lleida va continuar al llarg dels segles següents. Al final de l’edat mitjana encara els camps destinats al conreu de vinyes representaven una proporció important de l’espai conreat (Bolòs, 1996).

Com a cloenda, podem cridar l’atenció sobre el fet que, malgrat tot, aquests canvis i la introducció de nous conreus no es feien a qualsevol preu. Al segle XII, ja hi havia una certa preocupació per la conservació de la terra; la gent ja era conscient dels problemes derivats de l’erosió i de l’empobriment del sòl. En un document del 1185 (Castillón, 1991-94, doc. 39), arran de la concessió d’una terra a Fontanet, s’establí que hom hi podia fer allò que volgués, mentre que el camp no es degradés, no empitjorés de qualitat (“ut tu plantes ibi vineam et arbores diverssarum [...] vel facias ibi quidquid volueris solummodo terram predictam non deterioretur”).

El terme de Lleida

Lleida, com totes les ciutats, tenia un territori que en depenia. Des del moment de la conquesta —i fins i tot des d’abans—, trobem que els documents esmenten l’existència d’aquest terme. La seva extensió va variar, però, al llarg dels segles. A continuació, volem cridar l’atenció sobre els aspectes següents:

• Després de la conquesta, l’existència d’un terme de la ciutat de Lleida era entesa com una pervivència de l’etapa precedent, d’abans del 1149.

• El terme, a la baixa edat mitjana, tingué una extensió en part condicionada per les necessitats dels habitants de la ciutat.

• El terme estava repartit en una sèrie de partides, moltes de les quals corresponien a llocs de poblament d’abans de la conquesta de l’any 1149.

• L’existència de la ciutat va alterar les característiques socials i econòmiques del territori que en depenia.

És prou coneguda la importància que tenien les ciutats, en el món musulmà, en l’organització del territori. Després de la conquesta de l’any 1149, una de les pervivències de l’època anterior va ésser precisament l’existència d’un terme urbà amb uns límits força amplis. Aquests límits intentaren d’ésser reconstruïts, el 1170, any en què es degueren plantejar uns primers problemes de jurisdicció entre Lleida i les diverses senyories veïnes. Per això es redactà el famós document sobre els Termini antiqui civitatis Ilerde (García, 1995), considerat avui dia com fals per alguns autors, que creuen que es redactà al segle XIII. Aquests termes de tradició musulmana s’estenien, al nord, fins a Alguaire, a l’est, fins més enllà de Sidamon i fins a Juneda, al sud-oest, fins a Montmeneu i, a l’oest, fins a les proximitats de Fraga. Amb tot, cal tenir present que, quan es redactà aquest document, aquests termes responien en bona part al desig que tenien els habitants de Lleida de poder controlar un territori ampli, fet que no devia ésser pas acceptat per tots els senyors veïns.

Diversos altres documents assenyalen també que, certament, l’extensió que tingué el terme en aquest moment inicial era més gran que la que tingué posteriorment, als darrers segles medievals. Contrades com el sector nord del “Segrià” eren part d’aquest terme primerenc. Així mateix, a l’extrem sud-oest, en un document fet en una data molt propera a la de la conquesta, el 1153, trobem que s’esmenta que Torres de Segre pertanyia al terme de Lleida (Altisent, 1993, vol. I, doc. 157). Encara més tard, el 1173, la torre de Mir Torbaví, situada al nord de la Femosa, també es regia pels mateixos costums que els habitants que vivien al secà de Lleida (Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 145).

Més endavant, als darrers segles medievals, el terme estricte restà restringit, en realitat, a un espai més reduït. La ciutat era situada quasi al bell mig d’un territori que s’estenia d’una forma força regular al seu entorn, dins una circumferència amb un radi que oscil·lava al voltant dels 5 km. Cal tenir present que, com veurem tot seguit, era sobretot dins d’aquest espai on tenien o treballaven les terres els habitants de la ciutat.

D’altra banda, però, d’una manera progressiva, diverses poblacions veïnes restaren incloses dins el veïnatge de la ciutat, fet que va suposar el manteniment d’una àrea d’influència més gran. L’any 1413, eren considerats “pobles de contribució”: Bell-lloc, els Alamús, les Borges Blanques, la Cogullada, Castellots, Vilanova d’Alpicat, etc. Tal com trobem reflectit en els Capbreus de censos manifestats de l’any 1429, aquestes poblacions havien restat lligades com a “carrers” a les diverses parròquies de Lleida.

No només el terme enfonsava les seves arrels en el passat andalusí, ans, com hem dit, cal cercar l’origen de moltes de les seves partides segurament en almúnies o llocs de poblament anteriors a la conquesta. Així, la partida de Balàfia, situada al nord de Lleida, ja és documentada l’any 1152. La del Bovar surt inicialment anomenada torre d’Albovar. La de Sant Ruf sembla que corresponia a l’“almunia que fuit de illo mauro nomine Huahbala”. L’almúnia de Segrià, documentada el 1157, ha estat identificada amb Gualda, també al nord de la ciutat (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàgs. 296-322).

Segons J. Lladonosa, Vinverme, a la riba esquerra del Segre, era un domini d’època musulmana que tenia com a centre l’indret on ara hi ha la Mare de Déu de Granyena. En aquesta mateixa contrada, el lloc de Sant Julià de Carnassa ja surt esmentat el 1149 (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàg. 407); el 1185 s’esmenta la vila de Carnassa (ACL, Llibre Verd, foli 284).

Moltes d’aquestes primitives “torres” (o almúnies) foren donades als membres de la baixa o de l’alta noblesa. L’any 1167, s’esmenta la “torre” de Boixadors, situada al terme de Lleida i al Segrià. La “torre” de Marimon era, l’any 1174, en mans de Guillem de Marimon. Els Cervera tingueren una “torre” a la rodalia de la ciutat, que motivà l’aparició de la partida de terres anomenada, el 1224, coma d’Arnau de Cervera. El 1206 surt documentada també la “torre” dels Montcada, etc. (Lladonosa, 1961-79, vol. V, pàgs. 263-274).

En un document relacionat amb la partida de terres de la Palomera, el comte rei es reservà, l’any 1174, una torre amb un cort (“ipsa turre cum ipso curtallo”; Altisent, 1993, vol. I, doc. 511). De fet, segurament, en alguns llocs del terme lleidatà hi hagué un procés de repartiment semblant a l’esdevingut en altres contrades de fora del terme. Així, tenim que Alegret tenia, l’any 1188, una parellada de terra en una “torre” situada al terme de Lleida (ACL, calaix 29, doc. 1).

Cal dir també que, si agafem els capbreus de l’any 1429, trobem dins del terme un gran nombre de mencions de “torres”, per exemple a Cladelles, a Codinac, a Granyana, a Pixasomes, a Rufea, a Santa Cristina, a la Torre Roja, a Vallporcar, a Vinverme, etc. No podem pas assegurar, tanmateix, que totes tinguin l’origen al segle XII.

Pel que fa a les partides de terra més documentades, cal dir que són sobretot les més properes a la ciutat. Una de les que trobem més sovint en els documents lleidatans és la de Fontanet, esmentada ja l’any 1150 (Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 506). També trobem Rufea (1164) (Rophea, ACA., Cartulari de Gardeny, doc. 219), Rovals, Vallcalent (1169), Pardinyes (1164), la Palomera (1169) (Altisent, 1993, vol. I, docs. 265, 347 i 348), Boixadors (1223) (termino de Boxados; Castillón, 1991, doc. 28), Albarés (1154), Vinverme (Castillón, 1991-94, docs. 1 i 36), Sant Hilari, el Sas (1188) (in Sasso; ACL, calaix 29, doc. 1). En testaments del segle XIII, encara trobem documentades moltes altres partides: Vallporcar (1263), Vila del Bisbe (1237) (ACL, calaix 132, docs. 26 i 39), Granyena (1208) (Busqueta-Sardoy, 1996, pàg. 128), Plana de Sant Ruf (1228), Cladelles (1281), Sant Julià de Carnassa (1231) (ACL, calaix 132, docs. 9, 11 i 24), etc.

Al segle XV veiem que el terme era repartit, des d’un punt de vista econòmic, en diverses anelles concèntriques (Bolòs, 1996). Una primera anella correspon a les partides més properes a la ciutat de Lleida, on predominaven les terres d’horta. Una segona anella era composta de terres on hi havia plantades sobretot vinyes. Més enllà, hauríem trobat que tendien a predominar els camps de cereals, de secà o de regadiu, i les terres de pastura. Segurament, els canvis que s’esdevingueren al terme de Lleida al llarg dels segles XII i XIII foren decisius per a arribar a tenir aquesta fesomia que trobem als darrers segles medievals. Ja hem assenyalat la gran importància que hi passaren a tenir, per exemple, les vinyes.

Procedència dels pobladors

És interessant de conèixer la procedència dels pobladors que s’instal·laren a Lleida i a les seves rodalies després de la conquesta de l’any 1149. Podem diferenciar els membres de la noblesa, alta o baixa, dels pagesos que s’establiren a continuació. Ara ens centrarem bàsicament en aquests darrers.

Per tal de poder-ne fer un estudi, caldria intentar de distingir aquells pobladors que venien dels comtats catalans de tots aquells que provenien de terres aragoneses, occitanes o, fins i tot, de països més allunyats, com ara Anglaterra. Ara encara agafarem la contrada del “Segrià”, que tenim tan ben documentada als segles XII i XIII, com a indret on fer els nostres càlculs sobre la procedència dels repobladors.

Amb relació als repobladors catalans, pel que fa al “Segrià”, cal dir que una proporció important provenia de la Ribagorça. Tot i que sigui molt difícil de fer uns càlculs precisos, atès que només un tant per cent reduït dels noms de persona poden portar informació sobre l’origen dels repobladors, segurament hem de calcular que prop del 25 % dels pagesos tenien aquesta procedència. A més, prop del 15 % provenien del Pallars. Una quantitat semblant venia de les terres baixes del comtat d’Urgell que actualment corresponen a la comarca de la Noguera. De cadascuna de les comarques de l’Alt Urgell, la Segarra, l’Urgell, venia també més del 5 % dels establerts al “Segrià”. Quantitats més reduïdes tenien l’origen a la Catalunya oriental, a l’Anoia, al Vallès, al Barcelonès, al Camp de Tarragona, a la Garrotxa o al Rosselló.

Un apartat per separat mereixen els occitans i els aragonesos. Entre el 5 % i el 10 % de la població provenia de les terres occitanes de l’altra banda dels Pirineus. Així, un Vidal d’Aux establert a Alcanís, P. de Morlans que vivia en aquesta mateixa torre o bé P. de Conillac de Puig Alt, P. de Tarascó de Torrefarrera, J. Tolsà (tolosà) d’Alcanís. Fou una aportació molt notable que coincidí amb un moment d’unes relacions polítiques molt estretes entre els comtats catalans i els occitans. Fou també una aportació que, com assenyala J. Lladonosa, segurament tingué una certa importància en el ràpid desenvolupament econòmic de Lleida després de la conquesta. Finalment, menys del 5 % eren aragonesos, com Pedro Aragones (fins i tot amb el nom en castellà), R. de Osca i Petri de Saragoza de Torrefarrera, etc.

Anant més enllà en la interpretació d’aquest procés migratori i de repoblació, pel que fa a les terres situades al nord de Lleida, també podem dir que sembla evident que no provenien pas tots d’un mateix lloc. Fins i tot, no sembla pas que hi hagués cap lligam entre els primers pobladors —els “hereters” que tenen les parellades— i els segons repobladors —que rebien fragments d’aquestes parellades— (Bolòs, 1993a). No sabem pas quina manera de “reclutament” de companyons o socis hi devia haver. Tant pel que fa a les persones que duien noms que reflecteixen un origen occità o aragonès, com pel que fa als homes provinents de les diverses comarques catalanes, tots els trobem repartits d’una manera regular per les diverses “torres”.

Cal assenyalar també certes pervivències de l’època precedent, tant pel que fa als musulmans, que ja hem comentat més amunt, com pel que fa als jueus i, potser, pel que fa a algun mossàrab. El 1165 (ACA, Cartulari de Gardeny, doc. 104), sabem que a sota del turó de Gardeny tenia terres un Pere Mozaravi i la seva muller. Amb tot, cal repetir que és difícil de dir quin és l’origen de molts d’aquests pobladors, només coneixent-ne el cognom.

Si comparem aquestes proporcions amb les dades que forneix J. Lladonosa amb relació als pobladors de la ciutat de Lleida, veiem moltes similituds, tot i que hi ha algunes petites diferències com ara el gran nombre de membres de la petita noblesa instal·lats al terme de Lleida que provenien de la Segarra o de contrades veïnes. Agafant les paraules d’aquest eminent historiador de la història de Lleida “hom s’adona que una bona part —dels habitants de la ciutat lleidatana— vingueren de la zona central de Catalunya, compresa entre l’Urgell, el Solsonès, el Berguedà, el Cardener, la plana de Vic i la Segarra”. Això no obstant, també en troba alguns de la resta de Catalunya i de les terres occitanes o aragoneses (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 138). (JBM)