Situació
Ruïnes d’aquesta fortalesa, situades dalt d’un turó a la vall del Toscar.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes del castell de Carles coronen un turó de 520 m d’altitud situat a la vall del Toscar, la qual forma part dels contraforts orientals de la serra de Caro, als Ports de Beseit o de Tortosa.
Mapa: 31-19 (496). Situació: 31TBF774258.
Per a anar-hi des de Tortosa, cal agafar la carretera comarcal TV-3422 de Tortosa a Alfara de Carles i, uns 2,6 km abans d’arribar a aquesta població, seguir un desviament a mà esquerra que mena a les fonts del Toscar. Uns 300 m abans de les fonts, s’arriba al peu del turó al cim del qual hi ha el castell de Carles, on es puja en uns 10 minuts seguint un corriol. (JMT-PLA)
Història
Bastit en època islàmica, aquest antic castell és documentat amb la grafia Castles el 1148, any en què, immediatament després de la conquesta feudal de Tortosa, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona el donà a Pere de Sentmenat, com a recompensa per la seva participació en l’empresa.
Tot i que a redós del castell ja devia existir en època andalusina un petit nucli de poblament, aquest, lògicament, experimentà un creixement arran de la donació de la fortalesa a Pere de Sentmenat, el qual, com a castlà i senyor de l’indret, s’encarregà de portar a terme una política colonitzadora. Vers l’any 1170 el succeí en la castlania del castell de Carles el seu fill primogènit, Arnau de Sentmenat. A l’inici del segle XIII consta que també tenia certs drets al lloc de Carles un tal Drogo, el qual els havia rebut del rei Pere I.
Un cop mort Arnau de Sentmenat, heretà la senyoria del lloc el seu fill Ramon de Sentmenat. Aquest, amb data de 13 d’agost de 1237, atorgà als habitants de Carles una carta de poblament, per la qual els feia donació perpètua de les cases, terres i béns que hi tinguessin, perquè en poguessin disposar lliurement, els eximia de diverses prestacions i serveis i establia un seguit de normes judicials. L’atorgant es retenia per a ell els drets derivats del forn, la farga, el molí i altres drets dominicals. Aquesta carta de poblament els fou ratificada pel mateix Ramon de Sentmenat l’any 1250.
La nissaga dels Sentmenat formà una baronia dins d’aquest territori des del segle XII fins al XV. En aquesta darrera centúria, un dels membres de la família vengué el castell de Carles a la ciutat de Tortosa, de manera que la baronia restà vinculada a la capital de l’Ebre. Al final del segle XV, per raó d’una epidèmia, el poble de Carles es despoblà; els supervivents abandonaren el lloc i traslladaren llur residència a Alfara. En l’actualitat encara són visibles les ruïnes de l’antic poble de Carles, al peu del castell, i la seva antiga església parroquial de Sant Julià. (JMT-PLA)
Castell
Planta del castell, amb indicació dels murs més vistents, a escala 1:800.
J. Bolòs
Les restes de la fortificació de Carles s’estenen per dos planells situats en dos nivells diferents, el recinte sobirà i el jussà. El planell superior o recinte sobirà, on hi havia les construccions més importants, té una longitud d’uns 45 m i una amplada de 15 m. Un cingle molt notable apareix a l’extrem sud-est, on hi ha les restes constructives més destacades i potser les més velles.
La construcció més destacable és situada a l’extrem meridional. Les restes conservades en aquest sector sud tenen actualment una planta trapezial, tot i que no és probable que inicialment fos així. De fet, les quatre parets perimetrals d’aquesta construcció semblen fetes en tres moments diferents. El mur est i el mur sud tenen un gruix a la base d’uns 100 cm. Si fa no fa, a 1 m d’alçada hi ha un relleix, que comporta un aprimament del mur d’uns 15 cm. Aquestes parets són bastides amb pedres petites col·locades en filades horitzontals i que formen una mena d’opus spicatum.
Les pedres de la paret oest, amb només una amplada de 70 cm, presenten una disposició més irregular. Finalment, la paret de tancament del nord, amb un gruix de 60 cm, sembla molt més moderna.
A l’extrem septentrional hi ha un edifici amb una planta semblant, trapezoidal, però tot ell fet amb un aparell que s’assembla al del mur oest de la construcció més meridional. El gruix de les seves parets és de 70 cm. A l’interior d’aquesta construcció nord, hi ha algun mur transversal. Tenia un pis superior, ja que veiem que al llarg de tota la paret sud, a la part alta de la cara interior, hi ha diverses mènsules.
Entremig d’aquestes dues construccions hi ha diverses parets. Alguns d’aquests murs, com el de la banda est, devia correspondre a una paret de tancament. Al mig hi ha, així mateix, parets fetes amb encofrat (encara se’n veuen els blocs originals) de només 50 cm de gruix. Finalment, a l’extrem oriental veiem el que devia ésser el marge de la rampa d’accés a aquest clos sobirà.
Al recinte jussà, l’element més important que s’ha conservat és un mur, orientat de sud a nord, situat al nord de les construccions suara esmentades, més enllà d’una roca gran i d’un espai no edificat on hi devia haver el portal d’entrada. A part d’aquest fragment de mur, semblant a les parets que veiem a la banda nord del recinte sobirà, al llarg del perímetre exterior d’aquesta esplanada jussana, que fa uns 55 m de llarg i té una amplada d’uns 10 a 15 m, hi ha molt poques restes de les muralles.
La datació d’aquesta fortificació és difícil. En principi, hem de pensar que en un moment inicial fou un ḥiṣn andalusí. D’aquest moment inicial podrien ésser els murs est i sud de la construcció més meridional, feta amb un opus spicatum semblant al que trobem en altres edificis de l’època islàmica (com, per exemple, el castell de Torrent, al Baix Cinca). En aquest moment, però, es degué fortificar ja tot el perímetre del planell superior del turó. En un segon moment, segurament es feu el mur oest i bona part del mur perimetral del recinte sobirà i del jussà que han arribat fins a nosaltres. Aquest moment potser cal datar-lo a la baixa edat mitjana, cap al segle XIII. Finalment, ja en època moderna, s’hi afegiren algunes construccions més.
En el vessant que hi ha entre el castell i l’església de Sant Julià hi havia el nucli de poblament. Encara actualment s’hi endevina l’existència de restes de murs. (JBM-JMT-PLA)
Bibliografia
- Bayerri, 1939-60, vol. VII, pàg. 144
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 270, pàgs. 390-392
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 519-526
- Buron, 1989, pàgs. 75-76