Situació
Minses restes d’aquest castell, arran de mar, on es fundà l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama.
ECSA - A. Martín
Els vestigis del castell de Sant Jordi d’Alfama són al nord del nucli urbà de l’Ametlla de Mar, arran de mar, en una zona de penya-segats de fins a 10 m d’alçada, entre les urbanitzacions de les Tres Cales i de Sant Jordi d’Alfama. Al seu costat hi ha un fortí del segle XVIII, successor del castell medieval.
Mapa: 33-19 (498). Situació: 31TCF176314.
S’arriba als minsos vestigis del castell pels carrers de les urbanitzacions esmentades.
Història
Situat entre el coll de Balaguer i la desembocadura de l’Ebre, el lloc de Sant Jordi d’Alfama constitueix un indret de pas forçós, tant per a la via terrestre com per a la via marítima. Fou sempre un punt estratègic, ja des de l’època de la conquesta romana i fins a la Guerra Civil Espanyola.
L’origen del castell s’ha de posar en relació amb la fundació el 1201, en aquest indret, de la primera casa de l’orde de Sant Jordi d’Alfama. Aquell any el rei Pere I atorgà a perpetuïtat a Joan d’Almenara i al seu company Martí Vidal, sotsdiaca, i a tots els germans de l’orde, el lloc desert d’Alfama, amb el seu terme, per tal que hi construïssin una casa hospital en honor de sant Jordi, amb l’objectiu de defensar la zona de la pirateria i mantenir un nucli habitat a prop del camí entre Tarragona i Tortosa. El 1202 Pere I concedí una carta de poblament i de seguretat als frares i els homes que anessin a poblar el lloc d’Alfama. L’any 1229 el castell convent ja era habitat pels membres de l’orde, que seguien la regla de sant Agustí. Entre els qui contribuïren a les dècimes papals del 1279 i el 1280 en el bisbat de Tortosa, hi figura el comanador de Sant Jordi. L’orde de Sant Jordi d’Alfama va tenir una vida poc reeixida, amb poques rendes i pocs frares, malgrat el suport reial, i finalment va integrar-se a l’orde de Montesa el 1400.
El castell va sofrir la destrucció parcial o fins i tot el seu abandó en nombroses ocasions, com s’ha pogut constatar en diversos documents que fan referència a l’orde de Sant Jordi, per la qual cosa les reformes i restauracions arquitectòniques foren freqüents. La destrucció definitiva del castell tingué lloc el 1650, any en què la fortalesa fou bombardejada des del mar i quedà pràcticament arrasada.
Les restes del castell medieval de Sant Jordi d’Alfama són conegudes com a resultat de la intervenció arqueològica duta a terme durant l’hivern del 1988, fruit d’un conveni establert entre la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya l’any 1986. En aquesta actuació es va localitzar l’emplaçament exacte del castell, el qual era desconegut fins aleshores, i se’n va iniciar l’excavació. Durant els treballs es va extreure una duna que n’havia cobert les malmeses restes i es va posar al descobert la planta del castell, però no es va esgotar el jaciment en estratigrafia. Posteriors recerques van treure a la llum noves restes.
Castell
Planta, a escala 1:400, dels vestigis del castell, totalment arrasat entre els segles XVII i XVIII.
A. Martín, A. Rigo i M.E. Sintas
L’estat de conservació del castell és d’arrasament general, fins al punt que en alguns llocs únicament hi ha restes de les fonamentacions i, de vegades, ni tan sols això, sinó que solament es veuen les seves empremtes en la roca del terreny natural. Això es deu tant a la destrucció soferta com al fet que se n’aprofitaren les pedres per a construir el fortí del segle XVIII que hi ha al costat.
Les restes del castell dibuixen una planta de forma trapezoidal, motivada per la perfecta adequació a les característiques naturals originals del terreny. S’han conservat trams de muralla en els costats sud, oest i nord, mentre que el recinte no es defineix bé pel costat est.
La banda sud dona directament sobre el mar. Es pot veure una part del mur corresponent a l’angle sud-oest construït amb grans blocs de pedra ben escairats que arrenquen pràcticament des del nivell del mar i que s’adossen a la roca en la part conservada. Cap a la part est només es conserven algunes de les pedres adossades a la roca i restes de morter que indiquen la continuació de la muralla per aquesta zona, però no hi queda cap fragment més de paret vista.
El costat nord de la muralla no es pot veure pràcticament en alçat a causa del túnel d’un búnquer de la Guerra Civil Espanyola. No obstant això, es delimita bé en planta i encara s’hi pot observar l’existència de sis espitlleres.
Quant al costat oest, creiem que hi ha un fossat, que és en part natural i en part excavat a la roca, de manera que s’ha format una espècie de corredor entre el promontori on es troba el castell i el que podríem anomenar terra ferma. Si tenim en compte que el castell s’aixecava dalt del promontori i que la muralla s’alçava des de la part inferior, per aquest costat, igual que des del mar, devia semblar bastant inexpugnable, tal com es troba descrit en diversos documents.
En aquesta zona hi ha ben conservada la muralla a la part nord, on, a més, s’observa perfectament una torre de planta trapezoidal a la part inferior del fossat, així com una rampa que s’ha interpretat com l’entrada del castell.
Quant a la planta i la distribució interna del castell, poca cosa es pot dir a causa del seu mal estat de conservació. S’han localitzat algunes restes de murs però en estat molt fragmentari, de manera que no és possible reconstruir els límits de cap dependència o habitació.
Tot i tenir tan poques dades arqueològiques, es pot intentar fer una hipotètica aproximació a la identificació d’àmbits en la planta, a partir d’un inventari realitzat el 1576, avui perdut. L’església dedicada a sant Jordi que hi havia al seu interior devia ocupar probablement l’angle nord-oest del castell, el claustre devia ser a la zona del mig i el dormitori dels frares a la banda sud. El mateix text esmentat assenyala que l’alçada del castell superava els 11 m en el parament exterior i els 16 a la torre de l’homenatge, i atribueix a la planta una forma aproximadament quadrada i d’uns 20 m de costat, mides que coincideixen essencialment amb les restes localitzades. Cal dir que la relació de mesures entre la base i l’alçada correspon al tipus constructiu de les fortaleses defensives dels segles XIII i XIV, la finalitat principal de les quals era la vigilància dels territoris dels voltants i la defensa del mateix edifici.
Bibliografia
- Samper, 1669
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 165-178
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 214, pàgs. 293-295 I doc. 216, pàgs. 296-297
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 527-531
- Sainz de la Maza, 1990