i Hongria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Hongria

Nom oficial deRepública d’Hongria, Nom oficial deMagyar Köztársaság (hu), Nom oficial deMagyarország (hu)
Nom oficial deRepública d’Hongria, Nom oficial deMagyar Köztársaság (hu), Nom oficial deMagyarország (hu)

Estat de l’Europa central danubiana que limita amb Eslovàquia (N), Ucraïna (NE), Romania (E i SE), Sèrbia i Croàcia (S), Eslovènia (SW) i Àustria (W); la capital és Budapest.
Població: 
9.967.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
93.030 km2

La geografia física

El relleu

Hongria ocupa el centre i la major part de la plana danubiana o Plana Pannònica. És travessada pel curs mitjà del Danubi, i fou formada per l’enfonsament dels plecs alpins i carpàtics en el Neogen. N'és un tret característic el fet d’ésser un país pla; prop de les tres quartes parts del territori són per sota dels 200 m, i només el 2% és per sobre dels 400 m, i cap muntanya no assoleix els 1.100 m. Hom hi distingeix diverses regions. La Gran Plana, o Alföld, regió agrícola molt rica, cobreix la meitat del país, i és formada pels al·luvions del Danubi, el Tisza i llurs afluents. Els sectors més elevats (140 m), entre aquests dos rius, corresponen a planells arenosos formats per un antic con de dejecció del Danubi, on s’han format dunes. Les terres més baixes (inferiors a 100 m) constitueixen amples planes inundables o zones pantanoses. La diversitat de materials que cobreixen la plana (arenes, argiles i loess) fa que els sòls siguin d’una qualitat variable. La Petita Plana, o Kisalföld, depressió situada entre els últims contraforts dels Alps Orientals i Eslovàquia, és una zona de subsidència reblerta pels cons de dejecció del Danubi, que rep les aigües del Rába. La presència del Fertő, llac estès cap a Àustria amb el nom de Neusiedl, i una ampla àrea pantanosa donen lloc a la indecisió del drenatge. L’absència de loess i el clima la diferencien de la Gran Plana. La zona de pujols forma la major part de l’anomenada Regió Transdanubiana, que marca la transició entre la plana pannònica i l’Hongria alpina. Aquesta zona alpina, molt diferent de la resta del país, és formada pels darrers contraforts dels Alps Orientals (massissos de Sopron i Kőszeg) i és una regió ramadera. Entre aquesta i la Gran Plana, la xarxa hidrogràfica —formada pels afluents del Danubi, el Drava i el llac Balaton— ha tallat l’espessa massa de materials marins recoberts d’al·luvions, arenes i loess que formen la dita zona alpina i ha originat nombrosos pujols (300 m). La zona muntanyosa constitueix una dorsal que corre, tallada pel Danubi, en direcció NE-SW. A la part sud del riu, formada pel horst de materials primaris i secundaris, les muntanyes són d’escassa altitud i de cims aplanats; hi destaca el massís Bakony, que s’aixeca sobre el Balaton. A l’altre costat del riu, la dorsal muntanyosa forma un conjunt molt diferent; hi ha els massissos septentrionals, vinculats morfològicament a la zona interna de la serralada dels Carpats, més elevats (Mátra, 1.015 m; Bükk, 959 m) i fortament erosionats.

El clima

El clima és continental de transició. A Budapest la temperatura mitjana anual és d’11 °C, la mitjana de gener de -1 °C i la de juliol de 21,9 °C; ara bé, els valors màxims absoluts assoleixen xifres elevades: 40 °C a l’estiu i -34 °C a l’hivern. Les zones més altes es caracteritzen per temperatures més baixes a l’estiu i per hiverns més freds, amb fortes nevades. Quant a les pluges, el total anual és de gairebé 1.000 mm a l’W i al SW i d’uns 800 mm al N, mentre que es redueix vers l’E i el SE i en certes àrees de la plana danubiana, on no arriba als 500 mm.

La hidrografia

La xarxa hidrogràfica és formada pel Danubi, que travessa el país de nord a sud sobre un curs de 400 km després de fer de frontera amb Eslovàquia, i pel seu gran afluent, el Tisza, que rega la plana oriental de NE a SW i rep el Körös i el Maros. La canalització del Tisza i la construcció de preses en el seu curs han reduït els danys que produïen les inundacions provocades per les crescudes. El Danubi, malgrat els estiatges que sofreix, constitueix una bona via fluvial de navegació; és unit per un canal amb el llac Balaton.

La vegetació

La vegetació natural seria principalment bosc de fullatge caduc, en gran part roureda seca amb roure martinenc. Les influències submediterrànies són importants, com també les de les estepes pòntiques. L’home ha destruït una gran part del bosc originari, la qual cosa ha donat pas a un paisatge d’estepa secundària que rep el nom de puszta.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

El sector primari aporta el 10% del PIB i ocupa el 12% de la població activa. Els principals conreus són els cereals (blat, blat de moro, sègol, civada i ordi), les patates i alguns conreus industrials (bleda-rave, tabac). Hi ha conreus de llegums, hortalisses i fruiters. La vinya és conreada als pujols vora el llac Balaton i al nord (Eger i Tokaj), on es donen vins de fama reconeguda destinats bàsicament a l’exportació. De la ramaderia, que és un capítol important de l’exportació, destaca el bestiar porcí i oví (llana). Hongria és un dels estats d’Europa amb menys extensió de bosc (al voltant del 18%). El camp hongarès fou reestructurat amb la reforma agrària del 1945, i posteriorment, amb l’establiment del comunisme (1948-90), la terra fou col·lectivitzada i l’explotació s’organitzà en cooperatives. En aquest període l’agricultura experimentà una considerable mecanització. Amb la reintroducció de l’economia de mercat (1990) hom procedí a reprivatitzar el sector, que sofrí una greu crisi.

La mineria i la indústria

Els recursos minerals més importants són el carbó (hulla) a la regió de Pécs i la bauxita al massís de Bakony i a les muntanyes de Vérste. En quantitats menors, hom extreu manganès i lignit al massís de Mátra (vora Miskolc), i petroli i gas natural a la selva de Bakony. Els recursos energètics són insuficients, i hom ha d’importar la major part del combustible. D’altra banda, l’orografia bàsicament plana del país no permet l’aprofitament dels cursos d’aigua per a la generació d’energia elèctrica, un 30% de la qual és produïda per la central nuclear de Paks. Fins el 1989 l’URSS proveí Hongria amb més del 50% de l’energia (gairebé tot el petroli per l’oleoducte “de l’Amistat”), però la reducció del subministrament des dels primers anys noranta ha repercutit negativament en tota l’economia. El sector secundari és el més rellevant, per tal com el 1991 aportava el 24% del PIB i ocupava el 27% de la població activa. Tanmateix, els anys vuitanta s’inicià una crisi crònica del sector industrial, atribuïble en bona part a la caiguda de la demanda interna i dels països de l’antic COMECON, la crònica escassetat energètica i de primeres matèries, dificultats que agreujaren des del 1990 l’adaptació de la indústria a l’economia de mercat. Tot i el retrocés de la producció, especialment en els rams de la mecànica i l’automoció, l’obertura dels mercats ha facilitat l’entrada d’inversions estrangeres. Són indústries desenvolupades la maquinària, el tèxtil, l’alimentària, la química (que ha assolit des de mitjan anys vuitanta una posició capdavantera), la siderúrgia (acer i laminats) i l’electrònica (components, aparells de televisió i de ràdio). Prop de la meitat de l’activitat industrial hongaresa es concentra a Budapest i a la rodalia.

Els transports

El transport terrestre té una disposició bàsicament radial, amb el centre a Budapest. Hongria disposa d’uns 30.000 km de carreteres i més de 13.000 km de ferrocarril. La xarxa d’aigües navegables, formada principalment pel llac Balaton i els rius Danubi i Tisza, té uns 1.600 km. A Budapest hi ha els dos aeroports internacionals del país.

El comerç exterior

Fins el 1990 el comerç exterior presentà, en general, un saldo favorable, tendència que s’ha invertit els anys següents. Hongria importa béns de consum, maquinària i equipament de transport, combustibles i energia i, en darrer lloc, productes alimentaris. Les exportacions consten de béns de consum industrial, productes alimentaris i maquinària i equipament de transport. Fins el 1990, prop de la meitat del volum del comerç exterior es duia a terme amb els països del COMECON, molt especialment amb l’URSS. Posteriorment, Alemanya s’ha convertit en el primer importador i exportador (més del 20% el 1992), seguit de Rússia, que absorbeix encara al voltant del 15% i, en tercer lloc, Àustria i Itàlia. Hongria fou —per la situació geogràfica, les infraestructures i l’oferta cultural— una de les primeres potències turístiques del món comunista, posició que ha conservat entre els nous estats democràtics de l’Europa central i oriental.

L'economia

L’evolució econòmica d’Hongria es correspon amb la d’altres estats de l’Europa central i oriental que, des de després de la Segona Guerra Mundial fins al principi dels anys noranta, visqueren sota un règim comunista. Al llarg de tots aquests anys, l’estat volgué modernitzar i desenvolupar el país mitjançant plans quinquennals, a semblança del sistema implantat a l’URSS. Prèviament a l’adopció del sistema comunista (1947), hom havia dut a terme una reforma agrària (1945) i la nacionalització de les mines de carbó i de la siderúrgia (1946). El primer pla (1950) posà un èmfasi especial en la industrialització i organitzà l’economia en els sectors estatal, cooperatiu i privat (reduït a la petita empresa familiar). Per tal d’augmentar la productivitat, el 1968 fou adoptat l’anomenat Nou Mecanisme Econòmic, que introduïa elements de l’economia de mercat i abandonava algunes de les rígides directrius de la planificació, les quals hom substituí parcialment pel moviment dels preus i l’establiment d’un sistema d’incentius. Fins al principi dels anys vuitanta el creixement fou sostingut, però després el país entrà en una etapa d’estancament i d’un fort augment del deute exterior que repercutí negativament en el nivell de vida de la població. El 1982 Hongria ingressà a l’FMI. Des del 1985 el Govern combaté la crisi amb noves mesures de liberalització de l’economia (major autonomia de les empreses, retirada de subsidis a empreses inviables, etc.). El 1988 hom obrí a Budapest la primera borsa del món socialista. Bé que la incorporació progressiva d’elements capitalistes situà Hongria en una posició avantatjosa respecte d’altres antics estats comunistes en la introducció de l’economia de mercat (1990), l’ajustament al nou sistema comportà una forta recessió, palesa sobretot en la caiguda de la productivitat i un augment important de l’atur (12% el 1992) i de la inflació i una pèrdua del poder adquisitiu. El 1990 fou establerta una agència de privatització estatal. Per a subvenir als costos de la reforma econòmica, Hongria ingressà al BERD el 1990.

La geografia humana i la societat

La població d’Hongria ha tingut un creixement molt feble: del 1920 al 1992 el creixement anual ha estat gairebé nul, i des de la segona meitat dels anys vuitanta ha estat negatiu (al voltant del 0,2% en 1984-92). L’índex de natalitat, que des del principi del s. XX fins al 1929 era de prop del 27‰, des del 1960 se situà entre els més baixos d’Europa (13,6‰ el 1964), amb una lleugera tendència a disminuir (de l’11 al 12‰ en 1984-92). A aquesta feblesa demogràfica hi contribuïren també els morts de la Segona Guerra Mundial, l’expulsió de 500.000 alemanys i la partença, el 1956, d’uns 200.000 hongaresos. Més del 60% de la població és urbana. És característica la hipertròfia de la capital (18,5% de la població). La densitat mitjana (110,6 h/km2) és superior a l’europea (68 h/km2) i les més altes són a les zones industrials. La població presenta una gran uniformitat ètnica, ja que el 97,8% és magiar. La religió majoritària és el cristianisme (87,9% de la població, el 64% de la qual és catòlica i el 23,3% protestant). La llengua oficial, i també, pràcticament, l’única parlada, és l’hongarès. L’ensenyament és gratuït i obligatori de 6 a 16 anys (l’ensenyament general acaba a 14 anys). Hi ha deu universitats i deu universitats tècniques. Hongria és una república multipartidista. Es regeix per la Constitució del 1949, que instaurà una república popular, i que el 1989 hom esmenà per tal d’adaptar-la al sistema democràtic, pluralista i de lliure mercat. El poder legislatiu és exercit per una Assemblea Nacional (Országgyülés), unicameral, de 386 membres elegits per un període de quatre anys per sufragi universal mitjançant un sistema de representació mixt. El president, elegit pels membres de la cambra, és també cap suprem de les forces armades. El poder executiu l’exerceix el Govern, format per un consell de ministres que encapçala el primer ministre. Hongria és membre de l’ONU, de l’IMF, del BERD i del CSCE. El 1994 fou admesa com a membre associat a la UE.

La història

Hongria en l'antiguitat. De l'establiment dels hongaresos (segle X) a la dissolució de l'estat hongarès (segle XVI)

Parlament d’Hongria, a la riba del Danubi

Ocupat pels geta, el territori d’Hongria fou envaït pels celtes (s. III aC), sotmesos pels daci (~60 aC). sàrmata, roxolà i iazigues s’establiren a la part occidental de la plana. Els romans conqueriren la riba dreta del Danubi i establiren les províncies de la Pannònia superior i inferior (10 dC). Posteriorment, el territori fou ocupat, successivament, per vàndal, ostrogot, eslaus, hun (370-380) i, després del 454, pels ostrogots, els llombard i els gèpida, l’imperi dels quals fou destruït pels àvar (567), al seu torn derrotats per Carlemany (791-796).

El buit produït fou omplert pels hongaresos, poble finoúgric, que ocupava la regió del Dnièper i del baix Danubi. Dividits en set tribus (la més important, la magiar, donà nom a tot el poble), sotmeteren i assimilaren els grups residuals d’eslaus i d’àvars. Llurs expedicions devastaren l’Europa central i el nord d’Itàlia, destruïren la gran Moràvia (906-908). L’expansió dels hongaresos fou frenada per Otó I a Lechfeld (955). Fixats al territori definitiu, començaren la tasca de consolidació: Géza I (972-997) restaurà la unitat i introduí el cristianisme. El seu fill Esteve I (997-1038) rebé del papa Silvestre II la confirmació del seu regnat i substituí l’organització tribal pel model franc.

El rei, assessorat pel consell, esdevingué l’autoritat suprema, limitada només per les lleis de l’Església. La vida cultural fou revolucionada per la introducció d’influències de l’Occident d’Europa i de Bizanci. Mort Esteve, seguí un període de lluites fins que Ladislau I d’Hongria (1077-95) i Coloman I (1095-1116) restauraren l’ordre intern. Amb la incorporació de Croàcia i Dalmàcia, posaren les bases per a la conversió d’Hongria en una gran potència. Al segle XII rebrotaren els conflictes dinàstics, estimulats per imperi Bizantí, però Béla III (1172-96) assegurà de nou l’autoritat reial i l’hegemonia hongaresa als Balcans, a més d’enfortir els lligams amb França.

Els seus successors alienaren els dominis reials en concedir terres a llurs partidaris. Andreu II d’Hongriaconcedí la Butlla d’Or (1222), que augmentava els privilegis dels nobles (exempció d’imposts, administració dels comtats, etc). Durant el regnat de Béla IV d’Hongria (1235-70) una invasió mongol devastà el país, que fou repoblat amb immigrants al·loglots. Extingida la dinastia nacional dels Árpád (1301), fou nomenat rei, a instàncies del papat, l’angeví Carles I Robert d’Hongria (1308-42). El seu successor, Lluís I d’Hongria el Gran (1342-82), fou un monarca absolut que posseí ingressos regulars, disposà d’un fort exèrcit, fundà universitat a Pécs i instal·là la capital a Buda.

El 1370 fou nomenat rei de Polònia, i Hongria es convertí en centre d’un vast sistema d’estats, que incloïa un cinyell de principats vassalls als Balcans (Bòsnia, Ístria, Valàquia). El succeí el seu gendre Segimon I (1387-1437), en un moment en què la pressió turca es feia més insistent (derrota de Nicòpolis, 1396). Després de la mort d’Elisabet, filla de Segimon, casada amb Albert II d’Àustria, arribà un període de desordres. Un cop caiguda Constantinoble (1453), els nobles elegiren governador János Hunyadi, que frenà els turcs a Belgrad (1456).

El seu fill Maties I, dit Corví (1458-90), dominà els barons descontents, creà un exèrcit mercenari de base nacional, atacà Bohèmia i prengué Viena el 1485. Intentà de convertir Hongria en una nació moderna, amb unes finances sòlides. Però els nobles, descontents, donaren la successió a Ladislau VII d’Hongria (1490-1516), rei de Bohèmia. La descomposició de l’estat hongarès durant el seu regnat s’agreujà amb la revolta camperola del 1514, provocada per les exaccions fiscals que l’amenaça turca exigia, i deixà el país pràcticament inerme davant els turcs, que venceren a Mohács (1526).

De l'annexió a les possessions dels Habsburg (segle XVI) a la independència (1918)

Com a conseqüència de la derrota de Móhacs i de les lluites entre Ferran I d’Àustria i Joan I Zápolya, voivoda de Transsilvània, atiades pels otomans, Hongria desaparegué com a estat independent: la regió occidental fou incorporada a les possessions dels Habsburg, la plana central restà sotmesa als turcs i Transsilvània esdevingué un principat vassall d’Istanbul. En la contraofensiva que seguí un segle més tard, Leopold I conquerí Buda (1686) i els anys següents ocupà la plana hongaresa i Transsilvània; el tractat de Karlowitz (1699) confirmà la nova situació i el 1718 el tractat de Passarowitz (1718) incorporà el banat de Temesvár.

La fi de la dominació turca no significà la independència del país; a la dieta de Pozsony (1687), Leopold I havia exigit el reconeixement de la sobirania dels Àustria, amb la consegüent subordinació d’Hongria. La població magiar fou agrupada a la plana central, i l’Est i el Sud foren repoblats per romanesos, eslaus i alemanys. El poder polític de l’aristocràcia latifundista fou restringit, però mantingué íntegre el seu poder econòmic. Josep II(1780-90) millorà l’estatut jurídic de la pagesia, però no n'alleujà la misèria.

Agrària i feudal, a la primera meitat del s. XIX Hongria era un dels països més endarrerits d’Europa. En aquest període es desvetllà la consciència nacional, moviment protagonitzat pels intel·lectuals i la petita noblesa liberal, dirigits per Lajos Kossuth. En produir-se les revoltes del 1848, la dieta hongaresa abolí els drets feudals i els privilegis fiscals i exigí del Govern austríac un nou estatut; per les lleis de l’abril del 1848, Hongria esdevingué un regne unitari, parlamentari i democràtic.

Francesc Josep I d’Àustria (1848-1916) anul·là la majoria de les reformes, però Hongria rebutjà el restabliment de l’antic ordre, i Kossuth organitzà la resistència, que vencé l’exèrcit austríac. L’ assemblea de Debrecen proclamà la independència (abril del 1849). Les tropes russes, que ajudaven Àustria, obligaren els hongaresos a capitular (agost del 1849). Seguí una duríssima repressió, però les reivindicacions autonomistes no cessaren. Forçat per la derrota de Sadová (1866), Francesc Josep I hagué de fer concessions; el compromís (Ausgleich) del 1867 donà lloc a la Monarquia Austrohongaresa que aliava la corona, els latifundistes magiars i l’alta burgesia i la noblesa d’Àustria, Bohèmia i Galítsia, per fer cara a les reivindicacions dels camperols i dels obrers i al puixant nacionalisme eslau.

El govern de Budapest, controlat per una minoria aristocràtica de grans propietaris, intentà de magiaritzar els eslovacs, rutens, romanesos i eslaus meridionals inclosos dins el regne d’Hongria; només Croàcia-Eslovènia, gràcies a la limitada autonomia obtinguda el 1868, se'n pogué sostreure. Aquesta política, esperonant l’hostilitat de Sèrbia envers la Monarquia Austrohongaresa, contribuí a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. A la seva fi, els aliats separaren Hongria i Àustria i el regne hongarès es desmembrà amb la creació de Iugoslàvia i Txecoslovàquia i l’annexió de Transsilvània a Romania, que es repartí el banat de Temesvár amb Iugoslàvia. Hongria perdé el 67,8% de la superfície pel tractat del Trianon (1920).

De la independència a la Segona Guerra Mundial

Proclamada la república hongaresa (novembre del 1918), fou designat president el comte Mihály Károlyi, que dimití davant l’agitació popular provocada pel desballestament econòmic, l’ocupació aliada i les noves fronteres, que excloïen milions de magiars. Socialistes i comunistes, dirigits per Béla Kun, assoliren el poder (1919), proclamaren la República dels Consells, emprengueren la reforma agrària i la nacionalització de les grans empreses, però sucumbiren davant els contrarevolucionaris del comte István Bethlen i de l’almirall Miklós Horthy de Nagybánya.

En nom de Carles IV (el darrer emperador austríac), Horthy restablí la monarquia, de la qual es féu designar regent (1920), però impedí que aquell prengués possessió del tron. El règim dictatorial de Horthy tingué com a objectius el manteniment del latifundisme i la revisió de les fronteres fixades pel tractat de Trianon, i amb aquesta finalitat s’alià a la Itàlia feixista i al Tercer Reich. Gràcies a Hitler, Hongria obtingué del govern de Praga els districtes meridionals d’Eslovàquia (1938) i la Rutènia subcarpàtica (1939); de Romania, el N de Transsilvània (1940), i de Iugoslàvia, territoris entre el Tisza i el Danubi (1941). Durant la Segona Guerra Mundial el Govern hongarès s’adherí a les potències de l’Eix (1940) i declarà la guerra a l’URSS (1941).

Ocupat el país per les tropes soviètiques (1944), els alemanys substituïren Horthy per Ferenc Szálasi, cap del partit nazi hongarès. Constituït a Debrecen un govern provisional antinazi, pel gener del 1945 signà l’armistici. El tractat de pau de París (1947) retornà Hongria a les fronteres del 1937. Entre els anys 1945-48 el Govern provisional i els sorgits de les eleccions del 1945, del partit dels petits propietaris, i del 1946, de la coalició socialista-comunista-agrària dugueren a terme la reforma agrària i nacionalitzaren la mineria, la indústria pesant, la banca i les grans empreses.

República socialista

Hongria esdevingué república popular el 1949 en adoptar una nova constitució, de tipus soviètic, després del triomf electoral del Partit Socialista dels Treballadors (fusió de socialistes d’esquerra i comunistes). El 1953, mort Stalin, el reformista Imre Nagy substituí Mátyás Rákosi com a cap de govern, però fou rellevat el 1955. L’hostilitat d’un sector del catolicisme, l’agitació dels joves i dels intel·lectuals i l’oposició popular a la presència de les tropes de l’URSS conduïren a una insurrecció (octubre del 1956), sufocada per l’exèrcit soviètic (novembre).

János Kádár assumí el poder, i Pál Maléter, cap militar de la insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, foren executats. Des del 1960, tingué lloc una certa liberalització i una menor dependència de l’URSS, perceptible sobretot en l’economia, que fou reforçada a partir del 1979: privatització de comerços i d’indústries, establiment d’impostos, etc. Hongria augmentà també els lligams amb Occident: el 1982 fou admesa a l'Fons Monetari Internacional, i fou el primer dels països del Consell d’Assistència Econòmica Mútua a establir relacions amb la Comunitat Econòmica Europea.

No obstant això, les reformes no bastaren per a evitar la severa recessió en què el país entrà els anys vuitanta. Des del punt de vista polític, aquest anys es caracteritzaren per una forta pressió popular en favor de la liberalització del règim. Les demandes s’anaren imposant —tot i que foren reprimides violentament, encara, fins el 1987— al llarg del decenni. A partir del 1985 se succeïren els esdeveniments que dugueren a la fi del monopoli polític del Partit Socialista Hongarès (que fou reformat el 1989), a la rehabilitació de les persones contra les quals s’havien pres represàlies des del 1956, a la desaparició del teló de ferro hongarès i a una reforma constitucional democràtica.

L’any 1988 János Kádár era reemplaçat en el càrrec per Karoly Grosz, primer ministre des de l’any anterior. A la fi del 1988 Grósz dimití la presidència del Govern, que fou ocupada per Miklos Németh, el qual poc després d’accedir al càrrec es comprometé a presentar una llei sobre partits polítics en atenció a les eleccions generals del 1990.

De la fi del règim socialista a l'ingrés a la Unió Europea

Aquestes eleccions —les primeres autènticament democràtiques des del 1947— donaren la victòria al Fòrum Democràtic (MDF) —amb József Antall, “patriota, liberal i democratacristià” com a president—, enfront del partit rival, l’Aliança dels Demòcrates Lliures, socioliberal. Probablement, en el resultat de les eleccions influïren les baralles esdevingudes a Transsilvània (Romania) entre els hongaresos que hi resideixen i els romanesos. La introducció del sistema de mercat lliure anà acompanyada d’un augment de l’atur i d’una contínua alça dels preus.

Hongria cercà mentrestant una coordinació d’esforços amb Àustria, Polònia i Txecoslovàquia per a la seva integració amb la resta dels països europeus. Al final del 1993 morí Antall i fou succeït per Péter Boross. L’oposició de la població a la política d’austeritat dels conservadors del Fòrum Democràtic conduí a la victòria del Partit Socialista Hongarès en les eleccions del maig del 1994, que formà un govern de coalició amb l’Aliança dels Demòcrates Lliures. L’excomunista Gyula Horn fou nomenat primer ministre.

Durant la primavera del 1995 Horn, pressionat per l’FMI, anuncià un conjunt de mesures d’austeritat que incloïen fortes restriccions de la despesa social i que desencadenaren nombroses manifestacions ciutadanes. Malgrat la caiguda del salari real en un 11% el 1995, la política d’austeritat i de contencions aconseguí de reduir el dèficit pressupostari i el de la balança de pagaments. Al juliol del 1996 es creà un fons per a administrar les propietats confiscades als jueus durant la Segona Guerra Mundial i per a compensar els supervivents de l’Holocaust.

D’aquesta manera, Hongria es convertí en el primer país del bloc oriental a reconèixer la seva part de culpa per les atrocitats nazis contra la població jueva. Les tensions amb Romania i Eslovàquia amb relació a les minories hongareses d’aquests països es reduïren considerablement a partir de la proposta de reconciliació històrica del president romanès Iliescu i de la signatura d’un tractat amb Eslovàquia, al març del 1995.

L’ingrés a l’OECE, el 7 de maig de 1996, es considerà un primer pas per a l’adhesió d’Hongria a la Unió Europea i a l’OTAN. En la cimera de l’OTAN a Madrid al juliol del 1997 s’aprovà la incorporació definitiva d’Hongria a l’estructura militar de l'Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord per l’abril del 1999. La coalició entre el Partit Socialista i l’Aliança de Demòcrates Lliures aconseguí controlar l’economia i portar-la a una situació de creixement i d’estabilitat a partir del 1997, cosa que convertí el país en un punt d’atracció dels inversors internacionals.

Pel març del 1998 s’iniciaren oficialment les negociacions per a l’ingrés a la Unió Europea. En les eleccions del maig del 1998, els vots donaren la victòria a la Unió Cívica Hongaresa (FIDESZ), que formà govern en coalició amb el Partit Independent de Petits Propietaris, Treballadors Agraris i Ciutadans i el Fòrum Democràtic Hongarès. El líder del FIDESZ, Viktor Orbán, fou nomenat primer ministre.

La incorporació com a membre a l’OTAN al març del 1999 coincidí amb l’inici de les hostilitats contra l’antiga Iugoslàvia, i Hongria posà a disposició de l’organització les seves bases aèries, a més d’assumir l’encàrrec de bloquejar un enviament de combustible i menjar que Rússia volia fer arribar a l’antiga Iugoslàvia. Aquest any, Ferenc Madl substituí l’antic dissident Arpad Göncz en la presidència de l’Estat.

Sota el lema de “patriotisme econòmic”, el Govern de Viktor Orbán prosseguí la política d’adaptació al sistema de mercat, amb l’acceleració de les privatitzacions i l’atracció d’inversió estrangera com a punts centrals (el 2003, el 80% del PIB tenia l’origen en el sector privat, i el 70% de les institucions financeres i el 65% de les indústries corresponien a firmes estrangeres). Com a resultat d’aquesta política, el creixement fou considerable (en el període 2000-04 la mitjana anual de creixement del PIB fou del 4,5%), cosa que féu que al desembre del 2002 obtingués un lloc preferent a la candidatura d’ingrés a la Unió Europea.

La inflació i, sobretot, l’elevat dèficit públic foren els aspectes preocupants d’aquesta evolució, i la contenció en la despesa pública, especialment de la sanitat, esdevingué una prioritat malgrat la seva impopularitat. En les eleccions de l’abril del 2002, la coalició de l’Aliança de Demòcrates Lliures i el Partit Socialista retornà al Govern, amb Péter Medgyessy com a primer ministre. 

De l'ingrés a la Unió Europea ençà

Precedit d’un referèndum l’any anterior, marcat pel resultat clarament positiu i la baixa participació (46%), l’ingrés a la Unió Europea es féu efectiu al maig del 2004. A l’agost dimití Medgyessy en no obtenir el suport necessari dels propis parlamentaris per a dur a terme una remodelació del Govern. Fou succeït al setembre per Ferenc Gyurcsány. Al juny del 2005 el Parlament escollí a la presidència l'independent László Sólyom, pertanyent a l’oposició, després que l’Aliança votés en contra del candidat socialista. Rellevat el 2010 per Pál Scmitt, del FIDESZ, aquest dimití l'abril del 2012, acusat d'haver plagiat la seva tesi doctoral. El substituí Janos Ader, també del FIDESZ.

A l’abril de l’any següent Gyurcsány fou reelegit en el càrrec al capdavant de la mateixa coalició de centreesquerra, però poc després d’haver reconegut públicament que havia mentit durant la campanya electoral sobre l’estat de l’economia desencadenà una onada de protestes que acabaren en avalots. A l’octubre, la tensió larvada tornà a esclatar amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la rebel·lió antisoviètica, protestes en les quals els manifestants exigien la dimissió del primer ministre tant per les declaracions de l’any anterior com per les mesures d’austeritat econòmica (que incloïen fortes pujades d’imposts) amb les quals pretenia fer disminuir el fort dèficit públic.

Els prop de 800 ferits a conseqüència dels xocs amb la policia donaren lloc a una investigació al llarg dels mesos següents, que al febrer del 2007 responsabilitzà tant els agents com les altes instàncies del govern. Al setembre del mateix any, manifestants d’extrema dreta tornaren a protagonitzar avalots. Al març del 2008 el Govern rebé un fort revés quan la proposta de reforma sanitària del Govern fou derrotada en un referèndum impulsat per l’oposició, i a l’abril l’Aliança de Demòcrates Lliures abandonà el Govern.

Amb l’economia greument afectada per la crisi, Gyurcsány dimití a l’abril del 2009 i fou succeït pel ministre d’economia Gordon Bajnai. A l’octubre, l’FMI, el Banc Mundial i la UE concediren un quantiós ajut per a la recuperació econòmica. En les eleccions al Parlament Europeu del juny, irrompé en l’escena política hongaresa el partit d’extrema dreta Jobbik, amb el 15% dels vots i tres escons. A l’abril del 2010 el FIDESZ de Viktor Orbán obtingué una clara victòria en les eleccions legislatives i 263 dels 386 escons totals. En contrast, els socialistes sofriren una aclaparadora derrota (59), mentre que el Jobbik gairebé multiplicà per vuit la representació (47).

L’àmplia majoria del FIDESZ, a més, garantia el suport necessari a Orbán per a dur a terme les reformes en profunditat de l’economia, mesures per a les quals requeria el suport de dos terços de la cambra. Així mateix, aquesta majoria permeté a Orbán i el seu partit aprovar una nova constitució a l’abril del 2011, que havia de substituir la del 1989, resultat de les esmenes sobre la Carta Magna comunista de l’any 1949. El nou text provocà irades protestes dels grups d’esquerra i liberals, i preocupació a la UE, per les referències al cristianisme com a element constitutiu de la nació, les restriccions als homosexuals, la prohibició terminant de l’avortament i la defensa de la família i els valors tradicionals. La deriva d’Orbán i el seu govern en posicions enfrontades amb la Unió Europea i amb el Fons Monetari Internacional s’accentuà des d’aleshores arran de diverses mesures de tipus polític i econòmic, criticades com una extralimitació de les potestats de l’executiu en l’estat de dret i dels mecanismes de l’economia de mercat. Paral·lelament, la projecció pública de l’ultradreta del Jobbik augmentà considerablement i gaudí d’una gran permissivitat, en contrast amb una creixent limitació de la llibertat de premsa i dels mitjans. En les eleccions parlamentàries del març del 2014 Orbán i el FIDESZ conservaren la majoria, i superaren els dos terços de la cambra. En segon lloc se situà l’oposició democràtica, seguida a poca distància pel Jobbik.

Pel que fa a les relacions exteriors (a banda de la Unió Europea), Hongria manté des de la fi dels règims comunistes tensions amb els països veïns a causa de les minories hongareses. Al juny del 2001 el Parlament aprovà la creació d’un document especial que permetia als hongaresos residents en aquests estats veïns gaudir de diversos serveis públics a Hongria, mesura que fou titllada de discriminatòria. Al desembre del 2004 se celebrà un referèndum sobre la concessió de la ciutadania hongaresa a hongaresos ciutadans d’altres estats, consulta que fou invalidada per la baixa participació. Al març del 2009, Hongria i Rússia signaren un acord per a la construcció en territori hongarès d’una part de l’oleoducte i els gasoductes russos que subministraven combustible a l’Europa occidental.

Data de revisió: 
2014-04-09
Llegir més...